dilluns, 25 de juny de 2018

El darrer cocarroi


Sempre que torn de Mallorca procur carregar de panades, cocarrois, pa moreno i, a vegades, també ensaïmades que repartesc al Principat o m'ocupen un lloc al congelador fins que em serveixen de berenar o dinar qualque dia.
La pràctica d'importar panades la vaig aprendre de na Miquela, companya de pis a Cerdanyola, que les congelava i les encalentia al forn, quedant com acabades de fer i no tenint res que envejar a cap pasta italiana.
Pel que fa al pa, els que me coneixen ja saben que tenc un plet amb el pa principatí ja que, comptades excepcions com la Fleca Vidal de Navàs, el trob massa esponjós, amb massa molla.
Avui, però, he dinat del darrer cocarroi de verdures del forn de Can Portellet de Vilafranca de Bonany. Ahir, com no podia ser d'altra manera, varem anar-hi per carregar la maleta de bones viandes i sa madona ens va donar la mala notícia (bona per ells, supòs) de que el proper diumenge tancaven el forn per jubilació.
Si sou de Mallorca i no el coneixeu, encara hi podeu pegar un bot. Pels que no tengueu ocasió vos diré que els cocarrois i les panades són molt bones.
No és la primera vegada que per la nostra contrada vivim el tancament d'un forn emblemàtic, que fa que abans ens omplia la panxa, ara només sigui un record a la memòria, a la memòria d'aquelles estones de delit gastronòmic. Estic pensant en el forn del moll des port, que feia un pa, unes galletes d'oli i unes bosses de croissants llisos deliciosos. Aquestes bosses de plàstic, amb els croissants encara tebis, valien cent pessetes i eren un desdejuni immillorable de molts dies d'estiu de la meva infantesa...
Més enllà d'aquesta particularitat, val la pena cridar l'atenció sobre la desaparició dels forns tradicionals i la seva inexorable substitució per panificadores industrials o graniers sense personalitat ni proximitat territorial.
Els forns, com les botigues de roba, acabaran essent les mateixes a totes les ciutats, i això és una llàstima.
Per hom és sabut que la feina de forner o fornera és molt sacrificada pels horaris i el caràcter manual de la feina, essent molt més fàcil treure les barres de pa del congelador i posar-les al forn elèctric. Però com tot, el pa de qualitat té un espai al mercat, i cal saber cercar-lo. Això si, mai podrà competir amb preu ni amb els lloguers de les grans comercialitzadores de pa prefabricat.

dilluns, 28 de maig de 2018

Sobre la llibertat d'expressió


Deu fer ja mitja centúria que un grup de joves mallorquins varen anar a les festes de fora poble i quan ja anaven entonats, varen aprofitar un descans dels grups musicals convidats a la revetlla i varen pujar damunt el cadafal per entonar els següents versos:
"Es primer pic que li vaig fer
me pensava seria morta
però és que anava més forta
que sa forja d'un ferrer"
Quan acabaven el darrer vers, veieren un grapat de capes verdes i capells tricornuts que s'obrien pas de forma violenta entre el públic que els aclamava i quan aquests varen ascendir a l'escenari, el grup de joves botaren per la part oposada per colcar a les motos que d'altres companys ja tenien a punt per partir.
Aquesta anècdota, succeïda en plena dictadura franquista, no dista gaire de fets que malauradament ha tingut lloc durant els darrers mesos a l'Estat espanyol que mentre tolera el creixement de grups ultres, identifica i condemna músics per les seves lletres, des del raper Valtònyc passant per Pablo Hàsel, La Insurgència o pel cantant de La Polla records.
Amb independència dels gustos musicals, o fins i tot de l'educació, el bon gust o el tacte que pugui tenir cadascú, la llibertat d'expressió hauria d'estar per damunt de tot i s'hauria de poder cantar sobre Déu, sobre els instituts i cossos armats o sobre qui faci falta sense haver d'anar a la presó.
I és que sense una depuració real, La Sibil·la en segueix fent de les seves i la llibertat d'expressió continua, si fa no fa, amb la mateixa salut que patia durant el franquisme.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Lluitar contra la despoblació garantint la mobilitat als ciutadans

Imatge: TIB
Recentment vaig llegir un encertat article de VictorAlmonacid, secretari d'administració local i expert en gestió pública, publicat al diari Levante-EMV en que reflexionava sobre el problema de la despoblació als nuclis rurals i plantejava possibles solucions.
Entre aquestes, destacava estendre la idea d'smartcity a smart territories al món rural, a través de la implantació de projectes multidisciplinaris que responguin a les necessitats dels ciutadans i ajudin a alleugerir els desequilibris territorials existents a la Península, assenyalant bones pràctiques com les que desenvolupa, per exemple, la Diputació de Terol.
En aquesta línia, planteja polítiques públiques com ara la incorporació de les tecnologies de la informació i comunicació, la promoció econòmica, les comunicacions enteses com camins o carreteres locals que s'haurien d'impulsar per ens supramunicipals com ara les Diputacions.
En aquest sentit, es clau la millora de les comunicacions, ja siguin a través de les infraestructures viàries i de telecomunicacions però amb aquestes no és suficient.
Al meu entendre, als territoris rurals han de ser d'implantació obligatòria altres serveis als ciutadans com ara el transport públic.
Així, s'hauria de garantir un servei digne de transport públic a tots els ciutadans, amb independència de la seva localització al territori ja que en cas contrari s'està condemnant a ser depenent a una part molt important de la societat. De fet, s'està privant de la independència a tothom que no té capacitat de tenir el carnet de conduir i de disposar d'un vehicle propi, preferentment un cotxe.
Dit d'una altra manera, s'exclou de la mobilitat els joves, els ancians, moltes persones amb diversitat funcional, moltes persones amb rendes baixes...
Per això, seria partidari d'exigir legalment a les Comunitats Autònomes i als ens locals la prestació d'aquests tipus de serveis, a demanda si són necessaris, i en aquest sentit seria partidari de modificar l'article 26 de la llei reguladora de bases del règim local per introduir el servei obligatori per a tots els municipis de transport públic entre els nuclis de població i zones rurals del municipi, però també amb les capitals de comarca o estacions intermodals de transport.
Aquest servei es podria coordinar pels ens supramunicipals o inclús supralocals però s'hauria de garantir la seva prestació per llei.
De fet, a la pràctica aquests ja es venen prestant però no de forma homogènia en tots els territoris, especialment si es tracta de zones rurals o despoblades.
En canvi, el transport col·lectiu urbà de viatgers és un servei obligatori per als municipis de més de 50.000 habitants, en que l'oferta de transport públic acostuma a estar millor implantada.
En tot cas, el transport públic només és un exemple de dret que s'hauria de garantir mitjançant llei a tots els ciutadans que no viuen a les conurbacions urbanes.
Dit d'una altra manera, un cop assolits els serveis bàsics que la llei exigeix a tots els municipis (cementiri, recollida de residus, abastiment d'aigua potable accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques urbanes...) al segle XXI s'ha de ser ambiciós i s’ha d’ampliar aquest ventall ja que només amb polítiques valentes que incrementin les oportunitats per tothom i el benestar a les zones rurals es podrà parlar de lluitar contra la despoblació de forma real i efectiva.

dimecres, 7 de febrer de 2018

A falta de caixers, botigues! Solució enginyosa de Caixa Guissona

L'altre dia vaig anar a comprar al Bonarea i la dependenta em va explicar que els clients de Caixa Guissona podien treure fins a cent euros a tots els establiments d'alimentació de la cadena.
Després de pensar-hi un poc, ho vaig trobar una molt bona alternativa als bancs tradicionals, ja que és una solució imaginativa que aprofita els recursos de Guissona per expandir-se pel territori.
En un moment en que molts ciutadans cerquen alternatives als grans bancs que han tret la seu de Catalunya o, ja d'abans, per les seves polítiques antidesnonaments; un dels principals handicaps de la banca alternativa és que no disposen d'àmplies xarxes d'oficines i, en una fase de transició en que encara no empram íntegrament la banca electrònica (com tampoc ho fem amb l'administració electrònica) això representa un problema pels usuaris de banca. De fet, en el cas de Caixa Guissona només compta amb quatre punts d'atenció a Barcelona, Reus, Lleida i la pròpia Guissona.
En aquest cas, la solució a la manca de caixers té més gràcia ja que afavoreix l'ús de les seves botigues i de retruc s'estalvien costos de custodia de fons líquids de les seves caixes (les de les botigues).
Com a contrapartida, es tracta d'un sistema que implica només petites quantitats i que a la llarga podria morir d'èxit ja que el flux d'efectiu de les botigues Bonarea deu ser, especialment en certes hores del dia, bastant limitat.
Amb tot, pels que vulguin canviar d'entitat financera, a la llista de les ja conegudes com Caixa Colonya (de la que varem parlar fa anys en aquest blog), Caixa d'enginyers, Caixa d'arquitectes, Triodos Bank o Fiare s'hi ha d'afegir la Caixa de Guissona.

dissabte, 13 de gener de 2018

"Tan español como balear"

En ciència política, els cleveages o clivelles són punts de debat o fricció determinats per l'actualitat política.
Amb caràcter general, els més famosos són el social, que generalment va d'esquerra a dreta, el nacional, que pot abraçar variables com centre versos perifèria, qüestions lingüístiques o ètniques, entre d'altres.
A més durant la Historia se n'han donat d'altres com ara el religiós, ja sigui entre confessions diverses o entre religió i ateisme. També en destaquen d'altres com les ciutats versus les zones rurals o el medi ambient versus la conservació de l'entorn.
A dia d'avui, al nostre país l’autèntic protagonista és el nacional, sobretot amb les variables independència i unionisme. Però en el cas de les Illes Balears la qüestió es molt més complexa per diversos motius.
D'entrada s'ha de tenir en comte que el concepte de balearitat és una construcció certament artificiosa o, si més no, d’orígens molt recents, ja que donades les seva condicions físiques. I similar distància amb el continent, cada illa ha tendit a desenvolupar la seva pròpia identitat, dialecte i idiosincràsia.
Malgrat tot, amb la creació de les divisions administratives de l'Estat espanyol es va tendir a unir la colònia insular baix la capitalitat de Palma de Mallorca, i pot ser per això, des de les òrbites espanyolistes es creu més en aquest concepte.
Malgrat tot, l'existència d'una pregunta d'identitat al Centro de investigaciones sociológicas que només contempla les variables espanyolisme i balearisme es certament fal·laç i insuficient per recollir de manera mínimament fidedigna la realitat sociològica de l'arxipèlag.
D'entrada,, com succeeix a altres zones en litigi com Navarra o el País València, les macro identitats en conflicte a les illes són la catalana i la espanyola, i així s'hauria de reflectir d'alguna manera a les enquestes.
Més enllà d'això, amb l’addició de la variable d’insularitat tot es fa una mica més complex amb l'aparició d'una nova clivella com es la pugna entre el balearisme o arxipelaguisme i el monoinsularisme, amb el mallorquinisme/menorquinisme...
Amb la inclusió d’aquesta variable, el CIS copsaria d'una manera més aproximada el sentir de la ciutadania illenca però, ben mirat, pareix ésser que des e de la capital de la metròpoli ben poc importa copsar aquesta realitat sinó que prefereixen seguir alimentant la seva autocomplaença sentint un cop més allò de "más español que balear" o “tan español como balear”.



dimarts, 26 de setembre de 2017

“Después de niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados” o la vilesa del periodisme unionista

Normalment, no acostum a dedicar temps a comentar notícies o articles de mitjans de comunicació, menys encara si es tracta de pamflets o fulletons de propaganda esbiaixats i radicals.
En aquest cas, però, faré una excepció i comentaré la notícia amb que el pamflet d’Eduardo Inda ens va obsequiar aquest dilluns. Els mallorquins tenim la desgràcia de conèixer aquest periodista des de fa bastants anys. Per sort, fa temps que per Madrid i ara el patim més indirectament.
La notícia versa sobre la suposada utilització per part dels independentistes de persones amb diversitat funcional amb el següent titular: “Después de usar a niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados”.
Només aquest titular per si mateix ja seria motiu suficient per a abandonar qualsevol anàlisi amb més profunditat d’aquesta peça infesta ja que del mateix es desprèn que els ciutadans, pel fet de tenir una discapacitat, necessariament ja han d’estar manipulats quan participen en política. Aquesta, en la meva opinió, és una tesi antidemocràtica i quasi feixista ja que no ens pressuposa ciutadans aptes per a poder decidir i actuar políticament de forma autònoma.
En aquest sentit, i pel que jo sé, aquest acte fou organitzat per la sectorial de capacitats diverses de l’ANC, amb la col·laboració del grup Cecs per la independència en el qual he participat. Aquest grup deriva d'un grup anterior que es deia Cecs.cat el qual, entre d’altres iniciatives, va impulsar un manifest i també va elaborar el llibre blanc de la discapacitat visual a la nova república (Propostes per a Catalunya en matèriade diversitat funcional visual).
Per tant, totes aquestes persones, que tenen (o tenim) en comú com a mínim el fet de ser independentistes i de patir un problema visual, tenen trajectòries personals, cíviques i professionals molt remarcables i varen iniciar aquest moviment de motu propi i amb total llibertat.
Més enllà del titular, i per aprofundir en la vilesa d’aquest article, hem de seguir esmentant que es compara de forma tendenciosa la situació de les retallades en l’àmbit de la dependència, i més concretament dels centres especials de treball, que treu les ajudes a les persones amb un grau de discapacitat lleu.
Més enllà d’això es compara de forma gratuïta amb la situació dels pensionistes que també estan a favor de la independència. En tot cas, aquesta és una altra batalla que perdonarem ja que ens faria estendre massa...
Sigui com sigui, aquesta notícia és una prova més de pamflet antisobiranista provinent d’un digital low cost realitzat des de la redacció de Madrid mirant el Twitter i ben lluny de la realitat catalana i, de fet, ben lluny de la realitat de les persones amb diversitat funcional.
Per tant, serveixin aquestes línies com a desgreuge per tots els companys que s’han esforçat en l’organització d’aquest acte que, segons em consta, ha estat tot un èxit en la defensa d’una república inclusiva i plural en la diversitat.
És més, crec que davant aquesta situació de menyspreu als col·lectius amb diversitat funcional que s’expressen políticament, s’hauria de veure una condemna clara no només dels independentistes sinó, i especialment, de tots els demòcrates i persones que creuen en la igualtat ja que no pot ser que en la lluita contra l'1-O aquest atac passi inadvertit.
Dit això, i a risc de que em tanquin el blog, he de dir que tenia la intenció de participar d’aquest acte però per mor de l’estat gripós en que estava hi vaig haver de renunciar a darrera hora.

dimecres, 13 de setembre de 2017

La mort dels artesans, també a les xarxes



Imatge d'una pàgina web censurada

A dia d'avui per tothom es sabut que l'artesania ha desaparegut. La majoria dels productes que consumim son industrials i, d'entre aquests, la gran majoria provenen de la Xina i altres països del sud-est asiàtic.
Això es dóna per processos com la globalització i la lowcostització en un marc d’increment de la societat de consum a nivell global.
El que potser no és tan evident, però, és que aquesta dèria per la producció en massa i a baix cost ha arribat també al món de la informació o la desinformació, amb l’aparició de multitud de mitjans de comunicació o pamflets digitals de totes les tendències.
De fet, fins i tot a les xarxes socials s’hi pot apreciar aquest fenomen ja que cada vegada tenen menys rellevància les pensades i ocurrències de cadascun dels usuaris o ciutadans.
En efecte, aquestes publicacions més o menys espontànies dels usuaris han anat perdent pes i a hores d'ara la majoria es dediquen (o ens dediquem) a a copiar o retuitejar publicacions d'altres que ens agraden o fins i tot que no ens agraden; fent bona la màxima RT doesn’t mean endorsement.
Al principi del món digital amb les xarxes socials, als blocs i als foto logs hom es preocupava per produir els seus propis continguts que eren apreciats pel seu cercle d’amistats. Ara, s’ha anat canviant aquesta dinàmica i ens trobem amb el fet de que determinades piulades de personatges coneguts acaparen la major part de l’atenció pública.
Però això no és massa greu, ja que els grans ídols pops passen a relacionar-se en un marc B2C amb el seus seguidors, evitant intermediaris. Aquests esdevenen així els anomenats influencers, que creen tendència a la xarxa.
Però el més greu és l’aparició comprovada de xarxes de bots que, al servei de grans organitzacions empresarials o governamentals, es dediquen a crear opinió de manera burda així com difondre o, perquè no, vomitar rumors i altres informacions que els siguin d’interès per la seva estratègia de comunicació política.
Ben mirat, aquest fenomen podria emmarcar-se en el marc del que podríem anomenar “tupinada digital”, que inclou la censura de determinades webs o també la manipulació d’enquestes virtuals a determinats mitjans de comunicació.
Per tant, hem de ser conscients d’aquesta situació i saber detectar aquests usuaris robòtics. De fet, les darreres setmanes han estat un bon moment per notar aquesta aparició. No sé ben bé quin és l’antídot però d’entrada diria que és anar alerta i bloquejar aquells perfils que ens semblin bots, sent conscients que la xarxa no és neutral i al mateix temps tractant d’esdevenir artesans i consumidors de la opinió i la informació de quilòmetre zero.