dimecres, 10 de maig de 2017

Gentrificats, benvinguts al rerepaís


"Pixapins go home, de Blog de laselva - Clash city Enfony
Es pot entendre com a persona gentrificada, aquella que ha patit un procés de gentrificació, que implica un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o millorats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres.
La gentrificació s'ha justificat per part dels governs locals, normalment sota polítiques de "reestructuració urbana". El que aquestes polítiques cerquen, però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l'augment de taxes i de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.
Com a factor positiu, la gentrificació suposa una alternativa a l'expansió de la ciutat i per tant al major consum de territori, ja que la ubicació dels barris gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres comoditats urbanes.
Per contra, el procés pot tenir externalitats negatives per les comunitats gentrificades, ja que els veïnats, especialment els llogaters, d’un determinat entorn es veuen obligats a canviar de barri.
En tot cas, encara que amb altres noms, aquest procés s’ha donat sempre i mentre no canviï l’entorn legislatiu i constitucional seguirà passant que els propietaris d’immobles es mouen a través de la llei de l’oferta i la demanda així que, defensant els seus interessos, preferiran vendre el pis per una milionada o llogar-ho a estrangers adinerats que no pas als inquilins de renda antiga.
És una pràctica execrable i moralment és condemnable, segurament si, però en gran part està emparada per l’ordenament jurídic espanyol. Així, la constitució del 1978 planteja ja l’equilibri entre el dret a la propietat privada i l’ús social de la propietat però això, ni tan sols amb els desenvolupaments normatius i reglamentaris posteriors, avalen pràctiques confiscatòries.
Amb això vull dir que, per exemple, l’alcaldessa de Barcelona no és capaç d’implementar polítiques d’habitatge que evitin aquests processos ja que no disposa de les eines legals ni dels recursos econòmics suficients així com tampoc de la majoria al Ple de l’Ajuntament.
Més enllà d’això, i mentre vivim en una societat neoliberal, els governants poc poden fer per evitar els processos d’especulació i, mirat per l’altre cantó, és difícil pretendre justificar que el preu del lloguer al centre de la ciutat de Barcelona sigui el mateix que a l’àrea metropolitana o fins i tot més lluny; ja que això pot suposar un perjudici per aquests últims, que no gaudeixen dels mateixos serveis.
D’altra banda, ciutadans gentrificats, us volia dir que no us resigneu a viure amuntegats en un pis pastera del cap i casal ja que, a una hora en transport públic, trobareu l’autèntic país que us espera, on pots caminar o córrer sense que estols de guiris t’immortalitzin a les seves selfies i pots anar a comprar el pa o la cansalada a una persona que et coneix pel teu nom i, moltes vegades, no forma part d’una multinacional de l’alimentació.
A més, anar a menjar un menú pel mateix preu que a Barcelona representa una experiència molt més satisfactòria, per la major qualitat i menor saturació dels establiments; que no reben tanta pressió turística.
Tot això, per no parlar de que pel preu d’una habitació a la ciutat tens un pis sencer a algun d’aquests pobles amb encant, al costat de la natura i lluny dels núvols de contaminació que envaeixen la ciutat.
És cert que l’estalvi de lloguer té com a contrapartida un lleuger augment del cost del transport, però quants més usuaris hi hagi, millor serà el servei i es podrà rebaixar el cost.
A més, també és de suposar l’increment de serveis de transport públic semidirectes que n’escurcin el temps de desplaçament. Malgrat això, s’ha de dir que en molts casos el transport entre districtes de Barcelona no és cap ganga.
Amb tot, els pobles de l’interior celebraran l’arribada de ciutadans expulsats de la capital ja que la seva demografia envellida ho necessita de forma urgent. A més, als entorns rurals hi ha moltes oportunitats de sectors econòmics emergents que no es tenen en compte a la ciutat, especialment amb les oportunitats que atorga internet.
En un altre ordre de coses, aquest equilibri de població és necessari i per adonar-se d’això només cal guaitar a les carreteres i autopistes i es veurà com el divendres una immensa caravana de cotxes lluita per sortir de Barcelona, per tornar-hi a entrar diumenge a vespre.
En base a això, des dels pobles es té la sensació de que alguns ciutadans no conceben el país com un espai que els pugui aportar més que l’oci del cap de setmana, aquests són els anomenats pixapins, que estan encantats de viure a la ciutat, però només entre setmana.
A mode de conclusió, podríem afirmar que si bé és lògic i fins i tot legítim per part dels veïnats lluitar contra els processos de gentrificació urbana, com a societat també s’ha de lluitar contra l’èxode rural i d’apostar pel reequilibri demogràfic arreu del país, afavorint la implantació d’empreses i institucions; així com la millora de les xarxes de transport (especialment públic).

diumenge, 2 d’abril de 2017

Els hotelers sempre guanyen o el setge a l'economia col·laborativa



Fa un cert temps que s'ha generat una campanya contra les diverses branques de l'anomenada economia col·laborativa, especialment pel que fa als allotjaments turístics, fent que les diverses administracions optin per prohibir-lo pràcticament en la seva totalitat.
D'entrada voldria fer dues apreciacions que entenc que són rellevants:
Per una banda, s'ha de distingir entre els grans tenidors de pisos turístics i les famílies o petits tenidors que pretenen aconseguir una renda addicional del seu sou o pensió.
D'altra banda, entenc que s'ha de distingir entre els allotjaments turístics situats en zones en risc de col·lapse i en zones sense gairebé infraestructura turística i, al mateix temps, cal diferenciar entre habitatges aïllats, unifamiliars i plurifamiliars.
Fetes aquestes apreciacions, cal posar de manifest els avantatges que té l'economia col·laborativa i, concretament, el lloguer d'habitatges vacacionals entre particulars.
En primer lloc, quan un turista ve a Mallorca mitjançant un gran touroperador acostuma a tancar-se a l'hotel corresponent amb una polsera que li permet beure tot allò que pot aguantar mentre s'empatxa d'aliments precuinats procedents del bufet lliure.
D'altra banda, si vol acabar les seves vacances havent conegut més racons de Mallorca que els circumdants del seu hotel haurà de pagar una quantitat exorbitant per una excursió programada que, de ben segur, aportarà molt poc valor als botiguers locals ja que les grans empreses pacten amb establiments afins uns preus tancats per augmentar el marge de beneficis.
D'altra banda, el perfil de turista que s'allotja a cases particulars, no disposant de la possibilitat d'un tot inclòs, anirà al poble a comprar queviures i donarà beneficis al comerç local. Prova d’això és que la patronal de la petita i mitjana empresa s’ha mostrat favorable a aquest fenomen vacacional.
A més, els beneficis que aporta aquest turisme també revertiran en la comunitat ja que probablement el propietari de la casa hi farà millores o inversions i, en rares ocasions, invertirà aquests diners en mercats turístics emergents distants com si fan les empreses hoteleres globals i els touroperadors
Parlant de la saturació, el fet de que les cases de lloguer es troben repartides per tota l'illa, afavoreix allunyar Mallorca del procés anomenat de "balearització" que implica l'estructura de donuts demogràfic amb infraestructura turística arran de mar i despoblament estival del centre de l'illa.
Per si això no bastés, el model d'explotació extrema amb que es lucren els hotelers (aquí resulta interessant veure el moviment de "las kellys") enfront d'una economia col·laborativa que fomenta l'autoocupació i les petites empreses de serveis de l'entorn.
Per tant, entenc que no es pot culpar de la saturació turística (només) el lloguer vacacional mentre s'amaguin intencionadament les xacres dels rent a car, els creuers, els hotels o dels iots privats.
En aquests sentit, crec necessari un debat sobre el decreixement turístic a Balears però aquest s'ha de fer de forma justa i global, comptant no només l'allotjament sinó també els transports ja que, per exemple, si l'aeroport de Son Sant joan cada estiu té més vols, és lògic que venguin més turistes. I aquí entra en joc la cogestió aeroportuària, ja que mentre AENA només vegi els nostres aeroports no com un servei públic pels ciutadans sinó com una gallina d'ous d'or, no deixarem de tenir aquest problema.
D'altra banda, tampoc vull donar a entendre que en el lloguer turístic tot s'hi val ja que entenc raonables dues limitacions com són l'activitat en els edificis plurifamiliars  i l'activitat per part de grans acumuladors o tenidors de vivendes.
En aquest sentit, també entenc que s'ha d'evitar, com en els altres camps de l'activitat econòmica, l’evasió d’impostos i l'economia submergida.
Així, veig bé que s'augmentin els inspectors per part de la Conselleria de Turisme i d'Hisenda però aquests han d'inspeccionar tot el sector i no només els peixos petits, com a vegades dóna la sensació que succeeix.
Amb això vull dir que l'economia submergida a vegades també ve donada per part de grans empreses. A més, aquestes empreses han  abusat durant molts d'anys de la seva posició i per tant la competència de les vivendes turístiques els pot ajudar a millorar.
Vos posaré un exemple. Fa uns anys, al mes d'agost, uns amics madrilenys varen venir a Mallorca i em varen demanar que els aconsellés un bon hotel. tenint en compte que volien romandre a Portocolom, els vaig aconsellar el que pensava que era el millor hotel i, quan hi varen arribar, es varen trobar amb la desagradable sorpresa de que hi havia overbooking. Davant aquesta circumstància, l'hotel els va haver de reallotjar en un altre hotel de quatre estrelles, però amb les gestions varen perdre el seu primer dia de vacances.
En arribar al nou hotel vaig sentir vergonya ja que, tot i ser de quatre estrelles, vaig tenir la sensació d'haver estat en albergs de més qualitat: Era una habitació minúscula amb decoració dels anys seixanta que no donava a la badia sinó a un carreró. 
Per sinó fos suficient, als matalassos se'ls hi notaven totes les molles com si fossin les costelles d'un cavall desnodrit. A més, davant la súplica feta a recepció perque els canviessin, els varen respondre que tots els de la casa eren iguals.
Vos podeu imaginar que els preus d'una habitació de quatre estrelles de l'agost mallorquí podrien convidar a pensar en unes millors condicions d'hospedatge pero no. Per tot això, la pròxima vegada que algú me demani opinió, crec que li recomanaré que llogui una casa d'airbnb. 
A mode de síntesi, amb aquestes línies volia posar de manifest que, al meu entendre, els hotelers han aprofitat el debat sobre la saturació turística per demonitzar el lloguer turístic vacacional i el govern progressista de Balears els hi ha fet el joc, amb la conclusió de que els hotelers sempre guanyen, governi qui governi.
I que consti que en determinats barris de Palma o Barcelona, entenc justificada la moratòria turística però en general també crec que als municipis de l'interior de Mallorca o de l'interior del Principat aquesta activitat turística d'àmbit local i descentralitzat els pot ser molt favorable pel seu desenvolupament econòmic així com per també, socialitzar els beneficis del turisme i no només les pèrdues.


diumenge, 12 de febrer de 2017

Na Laika no fou la primera màrtir


Caçatancs felanitxer. Del blog Etziba Balutxo

Escriu Curzio Malaparte que durant la invasió nazi de l’URSS, els alemanys assassinaven cruelment a tots els cans que es trobaven al seu pas per les estepes ucraïneses i russes.
La raó d’aquest acarnissament amb el que suposadament és el millor amic dels homes i dones és que els soviètics els havien ensinistrat de tal manera que destruïssin els Panzer alemanys.
El sistema era enginyós però senzill alhora. Consistia en acostumar els animals a rebre el menjar davall un tanc i així quan els veien s’hi aproximaven veloçment.
D’altra banda, els hi instal·laven un paquet amb explosius al llom que anava connectat amb una antena que, quan fregava la superfície inferior del blindat, generava una reacció química que feia explotar el vehicle, a més del pobre animal.
Certament, no es pot dir que n’Stalin fos un animalista però tenint la facilitat amb que els nazis els estaven envaint i tenint en compte que els japonesos i posteriorment els vietnamites o els gihadistes es suïciden emprant explosius, utilitzar els cans deuria entendre’s pels russos com un mal menor.
Els alemanys els anomenaven Panzerabwehrhunde (ca antitanc) i en rus es veu que es diu així: собаки-истребители танко. En tot cas, aquesta forma d’ensinistrar animals va perdurar a Rússia fins l’any 1996.
Sigui com sigui, i parlant d’herois antitancs, seguesc pensant que el millor fou Antoni Coll i Prohens, un felanitxer nascut al Carrer de Cala Figuera el 1915, militant d’ERC i que durant la Guerra del 1936-1939 es feu famós per la seva valentia destruint tancs feixistes durant la defensa deMadrid. Tot i que va tenir segells dedicats a ell i donà nom a la Carrera de San Jerónimo fins a la fi de la guerra, els vencedors n’han esborrat la memòria fins al dia d’avui, no essent recordat ni amb un trist carrer del seu poble.
I, tornant als cans, serveixi això d’homenatge també per aquells animals que, sense voler-ho, varen ajudar humilment a l'assoliment del progrés de la Humanitat i que no han estat homenatjats amb una cançó de Mecano, homenatge pòstum del que si gaudeix la cussa Laika o Лайка que l'any 1957 fou enviada a bord de la nau Sputnik.



diumenge, 22 de gener de 2017

El missatge plural de la diversitat funcional



Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.
De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.
En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.
En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.
En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.
En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.
A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...
Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.
En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.
Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.
En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.