dijous, 15 maig de 2014

En Gabi, el meu amic que vol ser jutge

Segurament durant aquests darrers dies haureu vist més d’una vegada el cas den Gabriel (Gabi, pels amics), un jove cec de Valladolid que vol ser jutge.
Puc dir que en Gabi és amic meu des de fa anys. Varem coincidir a uns campaments d’anglès ja fa molts d’anys i li tenc una gran estima. De fet, els lectors del meu blog (www.histeries.com) recordareu que ja fa temps hi va escriure una serie de posts.
Ahir horabaixa jo el volia trucar per felicitar-lo doblement, per una banda, per la decisió favorable i unànime del Consell General del Poder Judicial perquè els invidents puguin ser jutges i, d’altra banda, en l’àmbit més personal, per l’èxit de la seva campanya.
Tal va ser la meva sorpresa, però, que va ser el propi Gabi que em va telefonar per donar-me les gràcies perquè, i ja no ho recordava, vaig ser jo qui fa uns mesos, i quan em va preguntar si com a opositor sabia dir-li si un cec podia ser jutge o no, el vaig animar a fer una campanya de signatures a Change.org perquè el Ministeri de Justícia espanyol es pronunciés en aquest sentit.
És per això que volia escriure aquestes línies, per transmetre aquest doble missatge: Per una banda, reiterar aquesta vegada en primera persona que l’activisme no és en va, que és molt útil cercar qualsevol via de participació política per defensar els nostres drets i els nostres interessos, a la recerca de la democràcia social o participativa, que va molt més enllà de tirar una papereta en una urna cada quatre anys, cosa que s’ha de fer però que així com està muntat el sistema (electoral) té molt poc impacte real.
Per altra banda, un altre missatge que entenc rellevant, és que les persones invidents podem exercir la judicatura i, així, s’acaba amb una situació d’inseguretat jurídica i d’injustícia (i mai millor dit). Som capaços i això només ha estat un petit pas. Ara cal seguir treballant per la inserció professional de les persones cegues i deficients visuals, lluitant per la igualtat material no només a l’àmbit de l’Administració Pública, però sense oblidar de reclamar d’ella els nostres drets.
a

dijous, 1 maig de 2014

La manca d’inclusió laboral, handicap per assolir la integració

A dia d’avui a la nostra societat és pot dir que el col•lectiu de persones amb diversitat funcional, i concretament la visual, s’ha inserit al teixit educatiu i acadèmic de forma satisfactòria,  tot i les barreres i dificultats amb que hem de lluitar cada dia.
Per altra banda, podem concebre el nostre entorn, i en concret la ciutat de Barcelona, com una capital accessible que ha fet en els darrers anys esforços per permetre que les persones cegues i deficients visuals siguin autònomes en la seva vida quotidiana. Tot i que encara queden esforços per fer, com en l’àmbit de la poc fiable megafonia dels busos.
A més, parlant d’entreteniment, son incipients les iniciatives culturals i de lleure que tracten, a través del disseny universal, d’acostar-se a aquest col•lectiu; des de la tasca audiodescriptora de TV3 passant per diversos teatres i cinemes.
Emperò, tot això no és suficient per garantir la vida independent i plena de les persones amb diversitat funcional visual ja que si aquestes no troben feina tots els esforços que s’han fet en els altres àmbits de la inserció queden buits de contingut o, fins i tot, inutilitzats.
A la nostra societat, el lloc de treball representa l’espai on es destinen la major part de les hores del dia i, per tant, és un dels principals focus de relació social. Per altra banda, constitueix la principal, sinó única, font d’ingressos per la major part de la població i, per aquests motius, la inaccessibilitat de les persones amb diversitat funcional visual a aquest sector comporta greus dificultats per la seva normal socialització i fins i tot per la seva realització i autoestima.
Allò paradoxal d’aquesta situació, com passa en general a tots els integrants de l’anomenada “Generació Perduda” però amb més èmfasi per les persones amb diversitat funcional, quan s’han fet molts esforços per aconseguir que, tot i les dificultats, aquestes persones arribin a la universitat, tinguin coneixements informàtics i d’idiomes, tot això sigui en va.
L’arrel d’aquest problema, al meu entendre, es troba en la manca de voluntat política per fer que la igualtat formal es traslladi a la igualtat material. Molts son els instruments legals que propugnen la igualtat i les dinàmiques de l’affirmative action o discriminació positiva però, a la pràctica, aquestes no son més que proclames al vent, brindis al sol.
Per una banda, la pròpia Administració posa traves a les persones amb diversitat funcional amb els nefastos i inapropiats “certificats d’aptitud” que no s’exigeixen a la resta de la població. 
A més, la manca d’un punt d’informació centralitzada sobre els processos de selecció del sector públic per a persones amb diversitat funcional fa que aquestes places sovint quedin desertes, per incompliment tàcit del principi de publicitat, i siguin posteriorment ocupades per aspirants del torn ordinari. En aquest sentit, ja es difícil per a qualsevol persona entrar a conèixer el món de l’ocupació pública però pel que fa a les persones amb diversitat funcional és missió impossible conèixer els drets i deures, el funcionament del procés de selecció de cada tipus de plaça o, simplement, el catàleg de places reservades per aquest col•lectiu.
Per altra banda, i més enllà del màrqueting, les empreses privades molt sovint no compleixen la política dels “porcentatges” sense que això els suposi cap problema o sanció. Aquesta política l’apliquen fins i tot les grans corporacions relacionades amb l’àmbit de la diversitat funcional, les quals sovint es limiten a cercar i oferir la venda del cupó i altres llocs poc qualificats que, si ben respectables, no son fàcils de desenvolupar per una persona cega com “mosso de magatzem” o “netejadora” (sic).
En un altre ordre de coses, i això és imputable tant a sector públic com a sector privat, quan cerquen persones amb discapacitat sovint hi afegeixen “però que no es noti”. Amb això volem dir que sempre que poden trien persones que tinguin un certificat de discapacitat del 33% (el mínim legal), per la qual cosa les persones amb una diversitat funcional més visible encara tenen més dificultats per aconseguir una feina.
Si els interessàs, això seria fàcil de solucionar separant els “cupos” o places reservades inserint el rang del 33 al 66% i per altra banda els de més del 66%.
Per altra banda, fàcil també seria eliminar els “certificats d’aptitud” i que, com en la resta dels casos, tenir la titulació requerida i superar el procés selectiu en qüestió fossin elements suficients per aconseguir la plaça.
I encara també seria fàcil la creació d’una oficina d’assessorament multiadministrativa i multisector a l’àmbit de l’ocupació pública per a persones amb diversitat funcional.
Com tot, però, és qüestió de voluntat.

dilluns, 28 abril de 2014

The Perfect Match, una gran experiència

“The Perfect Match” ha estat un projecte europeu d’intercanvi juvenil coordinat per la entitat italiana Lunaria amb la participació d’entitats catalanes (COCAT), belgues i búlgares. Va tenir lloc aquesta Setmana Santa a prop de la localitat italiana de Poggio Mirteto Scalo.
Tot va començar ja fa un grapat de mesos quan na Cristina de COCAT es va posar en contacte amb Assemblea per la Diversitat per tal de que els ajudéssim a preparar un intercanvi europeu que tingués com a temàtica la diversitat funcional visual.
Des del primer moment ens hi varem bolcar ja que varem creure molt important que una entitat com COCAT volgués implicar-se en aquesta temàtica.
Així, la nostra participació va passar per la realització de diverses dinàmiques de formació de les participants així com per l’aportació de participants amb problemes visuals de la nostra entitat. Al final, però, varem tenir algunes baixes per motius diversos i tot i que no ho teniem previst jo mateix vaig acabar participant al projecte.
Al principi i per motius d’estudi tenia els meus dubtes en assistir-hi però, més enllà d’això, puc assegurar que ha estat una experiència molt profitosa i enriquidora a nivell personal, tant per les dinàmiques i interaccions del propi projecte com també, bàsicament, per les relacions amb altres joves europeus.
En qualsevol cas, entenc que el més important d’aquest projecte ha estat la convivència i la interacció de joves amb i sense diversitat funcional de distints països europeus ja que es tracta d’una immersió a la sensibilització i a la inclusió que al nostre entendre afavoreix la formació de joves en l’àmbit de la inserció a través de la convivència i el coneixement mutu, podent els participants aplicar els seus aprenentatges i experiències a la seva comunitat una vegada acabat l’intercanvi.
Amb això volem dir que es tracta d’una activitat de sensibilització perquè, més enllà del contingut del projecte en si, té un caràcter intensiu, diferent d’activitats com el Festival Diversitat, que té un caràcter extensiu.
En un altre ordre de coses, pel que fa al contingut de The Perfect Match s’ha de dir que la sensibilització envers la diversitat funcional a través de l’art és un enfocament encertat però a vegades s’ha trobat en falta un debat més profund respecte la situació dels joves amb deficiències visuals als distints països europeus.
Més enllà de la participació física a l’intercanvi, hem de dir que des d’Assemblea per la Diversitat consideram molt profitosa aquesta experiència de partnership amb COCAT, que s’emmarca en la nostra estratègia de sensibilització i també de networking i treball en xarxa amb altres entitats i, alhora, ens ha permès obrir els ulls més enllà dels projectes locals als quals participam, fent-nos venir ganes d’ampliar els nostres horitzons i teixir una xarxa de joves activistes envers la diversitat funcional a nivell europeu.
D’aquesta manera, i ja per acabar, volem agrair a COCAT que ens convidés a gaudir d’aquest projecte i també a tothom que hi ha participat, especialment a na Laia, les Laures, n’Àgata, n’Elena, n’Elisenda i na Silvia.

dijous, 12 desembre de 2013

40 anys de l'Escola de Mallorquí



Quan l'any 1973, encara amb el dictador moribundejant per Madrid, a Manacor un parell de persones compromeses amb la llengua catalana s'atrevissin a planta cara a la dictadura pancastellanista tot ensenyant a la gent del poble la llengua dels seus repadrins, el català.
Amb aquest motiu varen crear l'Escola Municipal de Mallorquí, que de ben segur degué ser la primera institució d'aquest tipus a tots els Països Catalans en reprendre aquesta tasca.
Idò bé, desprès de 40 anys és just retre homentatge a tothom que duran aquestes quatre dècades ha fet feina pel mallorquí a la comarca de Llevant.
Avui, al magnífic Teatre de Manacor gairebé ple, s'ha escenificat aquest homenatge amb un documental així com també un discurs d'Antoni Pastor i un petit concert d'Antònia Font, que de ben segur serà el darrer que viuré... En aquest sentit, el grup predissolt ha començat amb Iglu i ha seguit amb portavions i mecanismes i ha acabat amb Wa Yeah, alegria i Calgary 88.
El batle de Manacor ha postulat Manacor com a capital de la cultura catalana de Mallorca ja que "ni a Ciutat de Mallorca tenen una institució com aquesta", ha dit.
L'Escola de Mallorquí, a més de fer cursos de ball de bot i recuperar la dansa dels Cossiers manacorins ha ensenyat català a molta gent de la comarca però darrerament ha perdut molts d'alumnes perquè els joves hem estam escolaritzats (fins ara) en català i, a més, perquè ara ja no son necessaris els coneixements de mallorquí per treballar a l’Administració mallorquina.
D’aquesta manera, i amb el suport de l’Ajuntament de Manacor, s’ha reconvertit l’Escola, adaptant-se a la societat actual, fent cursos monogràfics i d’altres més específics.
Fets 40 anys, toca ara felicitar l’efemèride als manacorins i desitjar que al poble de n’Alcover, en Guillem d’Efak, en Toni Gomila i tants d’altres, la conservi per molts d’anys.

dilluns, 30 setembre de 2013

La vaga, la manifestació i el PP

Després de la històrica manifestació d'ahir ens faran creure que eren pocs i moltes coses més però va ser massiva, es va manifestar més d'un 10 per cent de la població illenca.
Una població balear que, a cops de destral i de fletxes, va abandonant el seu pasotisme al ritme que el PP balear abandona els pobles i es centra en el vot espanyolista de l'àrea metropolitana de Ciutat.
El PP ha canviat. Sense anar més enfora el de Felanitx n'és un simbol, d'aquest canvi.
Varem passar de tenor un batle cult, llicencicat amb Filosofia i Historia per la Universitat de Salamanca, que després fou director d''escola i que, davant el despropòsit del TIL, ha deixat la militància.
Ara, i després de na Catalina Soler, tenim en Biel Tauler, un home que, sense entrar en la seva tasca, feia feina a una imprenta i que ho va deixar per viure DE la politica, una persona sense discurs ni carisma, atenent a les directrius de Bauza i d'altres.
I que men deis del govern Bauzá, la seva mediocritat, unida als seus aires de superioritat insana i fins i tot ètnica, fan que aquesta mediocritat sigui insuportable.
A banda d'això, la vafa indefinida segueix amb una força i una definició que sorprèn a propis i estranys, en una valenta i aferrissada lluita dels professors en contra de la imposició i l'autoritarisme i en favor d'una educació pública i de qualitat sense perdre, a més, els nostres origens.
Joan Miquel Roig Mestre

dimarts, 6 agost de 2013

Història d'un cocó

Deixau-me que vos conti una història...

Fa molts d'anys, un avantpassat nostre de l'antigor, tal vegada del temps dels moros i que devia estar un poc sonat, va començar a picar la roca i hi va fer un cocó, una cisterna; una forma natural d'aprofitar l'aigua, un recurs vital per la vida i necessari per abeurar les bèsties. L'estructura del recinte és de boca estreta i després es va eixamplant i al final es redueix una mica. Té una profunditat de quasi dos metres i una amplada d'aproximadament dos. Imaginau-vos les poques feines que devia tenir, per picar pedra a mà. No hi havia internet ni televisió...
Uns anys després, probablement uns segles, un altre avantpassat nostre que també estava sonat, va omplir tot aquell cocó amb terra, pedres i altres restes com trossos d'olles...
Conten que durant el temps del Moviment, els sublevats (que no eren comunistes, precisament) anaven a requisar les collites de blat i les joies familiars a les cases de foravila per financar la seva gloriosa croada. Llavors els pagesos, per no morir-se de fam, n'amagaven una part a llocs com aquests.
Més endavant, a mitjan segle XX, hi varen sembrar una donarda però jo ja no l'hi he vista.
I després de tants d'anys, al segle XXI, la nostra generació, que també estam un poc sonats, hem buidat aquest cocó avui dematí. Hi ha hagut moltes senalles de terra, pedres i altres restes que hem anat traient.
Ara, la terra tornarà a damunt s'era perquè la ferratge es faci més bona i les pedres serviran qui sap si per fer qualque paret seca.
A foravila, els recursos sempre s'aprofiten i al llarg dels anys es van movent i removent. Si les pedres parlassin...

Joan Miquel Roig Mestre