dimecres, 13 d’abril de 2016

Mallorca i els camps de concentració

Quan ens presenten la temàtica dels camps de concentració tendim a contemplar-los com una cosa llunyana temporal i territorialment, més associada a les grans atrocitats del III Reich alemany. 
Però, en realitat, això només és la punta del iceberg, la punta més flagrant i hiperbòlica d’aquest fenomen que, no obstant, s’ha desenvolupat en períodes històrics més distants. Precisament, l’altre dia escoltava un podcast de temàtica històrica on es feia referència a l’Illa de Cabrera com a primer camp de concentració de la Història. 
De ben segur hi ha antecedents més llunyans en el temps però aquesta illa que els mallorquins sentim tan propera, tan que fins i tot Tomeu Penya la definia com una verge nua dins la mar i com una tendra i dolça companyera, va esdevenir un camp d’extermini de soldats napoleònics durant la Guerra del Francès. 
Fins aquí no he desvetllat cap misteri, tothom que hi ha estat ha contemplat amb interès les restes de les cabanes que els soldats allà reclosos varen construïr-se, així com els grafits en pedra que encara avui es conserven al castell que presideix la badia de l’illa. 
En tot cas, d’entrada ja trobam un referent ben proper territorialment, que a més situam temporalment a principis del segle XIX. Poques dècades més tard, emperò, el general mallorquí Valerià Weyler i Nicolau va veure com se li atribuïa també el dubtós honor de ser l’inventor dels camps de concentració. 
En aquest cas territorialment ens situem a una illa però més llunyana. L’illa de Cuba no fou en les darreres dècades del segle XIX una illa de la calma ja que l’impotent imperi espanyol veia com s’anaven gestant els moviments independentistes i va optar per una solució dràstica, per no emprar un mot més gruixut.
Imatge del Campament dels Soldats
Efectivament, va convertir els poblats cubans en camps de concentració per recloure la població de l’illa que va veure’s sotmesa a greus penalitats assimilables als pitjors camps d’extermini, tot i que romanguessin en les seves pròpies llars. 
Aquesta tècnica de submissió de la població fou implementada pel llavors cap de l’exèrcit espanyol, el ja esmentat Valerià Weyler, i es coneix com reconcentració. 
Podeu trobar més informació d’aquesta tècnica aquí
Tot i que això va succeir al Carib, si voleu fer una parada en aquest episodi hisòric, no deixeu de visitar el Palauet de Ca’n Weyler, al casc antic de Ciutat. 
Ja al segle XX, amb la brutal repressió del règim franquista, tornen aparèixer a casa nostra els camps de concentració, però en aquest cas els concentrats no eren forans sinó mallorquins. D’aquests casos destaca la presó de Can Mir, a les Avingudes de Ciutat, el camp de Formentera o el Campament dels Soldats a Artà, que acollia alguns soldats republicans mentre eren obligats a fer treballs forçats. L’esmentat camp es troba al Parc Natural de Llevant i ha estat restaurat parcialment en els darrers anys, essent una bona visita per conscienciar en matèria de memòria històrica. Si vos interessa, podeu entrar al seu blog, on de ben segur hi trobareu informació interessant. A més, podeu consultar aquest dossier sobre l’esmentat indret. 
Per tant, en poques línies hem presentat diversos exemples que ens acosten als camps de concentració, ja sigui perquè es varen instal•lar a la nostra terra o perquè algun compatriota nostre els va impulsar, o encara més, inventar. 
Serveixi aquest escrit per fer-nos reflexionar envers l’infern, que sovint imaginem més enfora del que realment és. I és que aquelles imatges dels camps de concentració alemanys, grisos i emboirats, ens escarrufen molt, cosa que no ens sol succeir quan visitam paradisos com el Parc Natural de Llevant o el Nacional de Cabrera.

dimarts, 29 de desembre de 2015

Excursió a la Vall de sa nou

Nivell: Fàcil
Duració: Unes dues hores i 10 km.
Localització: Carretera Manacor-Petra, agafant un camí a mà dreta.
Recorregut: Deixam el cotxe a mà dreta, a un dels dos revolts on hi trobam lloc. Iniciam el camí gaudint d’una perspectiva de la vall, veient un torrent que desemboca a Na Borges.
Al fons destaca el puig de Sant Salvador.
Seguim caminant i trobem una casa senyorial, una de les poques que no estan abandonades a la contrada. Ja observam els primers elements del sistema de regadiu, que data de l’època islàmica, amb una síquia que ha conegut temps millors.
Fem una baixada i a banda i banda trobem guardes d’ovelles pasturant i un tractor llaurant. Voltam a mà esquerre i el camí s’estreny, amb mates i pedres.
Hi ha cases i casetes en diferent estat de conservació. Comencen a abundar els tarongers en les seves diferents varietats, oferint-nos fruits com ara clementines, mandarines, taronges de casta grossa... A més, també hi ha llimoneres, noguers, caquis...
A mà esquerra la síquia va seguint el camí mentre a mà dreta seguim el curs del torrent. El camí es va fent més ample i arribem a la carretera Manacor-Son Serra, asfaltada tot i que estreta i poc transitada. Voltam a mà esquerra i hi caminam durant uns minuts.
A la nostra esquerra, quan comença la pujada, trobarem un camí senyalitzat que duu per nom “Font de na Memòria”. S’ha de pujar un obstacle amb tres escalons i a continuació s’ha de caminar uns setanta metres, seguint el recorregut, per arribar fins a la font.
Aquesta font vessa l’aigua a una bassa, des d’on amb unes comportes es canalitza a una de les dues síquies existents. Pujant en el mateix sentit per on hem vengut trobarem a mà esquerra, uns metres abans del camí de la font, un altre desviament que condueix a un molí paperer.
A més hi ha una possessió amb un salt d’aigua. Tornam per on hem vingut. Altres opcions son arribar a Manacor (la carretera surt a l’hospital vell).
Història, cultura o elements patrimonials: Aquesta vall evoca la Serra de Tramuntana i en concret Sóller, és un lloc fèrtil i amb aigua abundant, motiu pel qual fou habitada des de l’antigor.
El sistema de regadiu, que compta amb una comunitat de les aigües, data de l’època musulmana, essent millorat després de la Conquesta catalana.
A més, s’observen durant el recorregut restes d’empedrat d’època desconeguda. Durant el camí hi ha cases i casetes de diferent tipus i categoria. No obstant, moltes estan abandonades i no s’observen cables elèctrics a la major part de la contrada.
Altres observacions: Es poden agafar taronges, sempre sense abusar. És una llàstima l'estat en que es troben algunes marjades i camps... 
Webgrafia: http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231634.pdf

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Les cabines de telèfon i la deixadesa de Telefònica

López Vázquez va fer una pel·lícula en que un home quedava tancat a dins una cabina en aquells remots temps en que no existien els telèfons mòbils. Sense esser tan vell, jo encara m’enrecord d’aquelles cabines que, certament, provocaven un poc de claustrofòbia.
Posteriorment varen arribar aquelles cabines de quatre telèfons, més diàfanes i modernes i de les quals encara se’n poden veure algunes als nostres carrers, constituint-ne un element present encara al nostre imaginari.
En ple segle XXI, precisament aquest any, s’acaba la missió de servei públic que obligava a l’operador dominant a mantenir aquests equipaments. En la meva opinió, en aquesta època en que tothom disposa d’smartphone, Telefònica i les altres companyies no s’han esforçat gens en reorientar aquest servei i l’han anat deixant morir a poc a poc.
Així, entenc que les tradicionals cabines haurien de mantenir-se i reorientar els seus serveis, tot “smartitzant-les”. Per exemple, podrien incorporar el servei de dades a la seva xarxa, permetent als ciutadans consultar el correu o fer videotrucades, nacionals o internacionals. A més, també podrien permetre consultar mapes o cercar restaurants.
D’altra banda, seria molt útil que incorporessin punts de càrrega de telèfons mòbils i s’hi poguessin comprar entrades per anar al teatre o bitllets de metro.
En certa manera, seria com la innovació que han viscut els caixers automàtics en que, més enllà de treure diners, els usuaris poden realitzar-hi moltes altres activitats.

En fi, només volia compartir aquesta reflexió tot acabant dient que, davant aquesta situació, penso que tal vegada sorgiran altres empreses que, aprofitant la deixadesa de la companyia dominant, podrien aprofitar aquest nínxol de mercat. 

dimecres, 30 de setembre de 2015

Fart de no poder entrar al Far

El dia de la mani (@belmariames)
Com és habitual, aquest estiu he tengut un parell de visites d’amics a Portocolom i els he
duit a fer visites per Mallorca i més concretament pel municipi de Felanitx.
D’entrada, la ruta pel centre històric de Felanitx és inevitable i tothom coincideix en que per ser una vila de mida mitjana hi ha molts atractius que van des d’El Calvari, les esglésies, el Mercat Municipal, S’Arraval, el canó del Convent… 
 Ja m’hi dedicaré algún dia amb més deteniment, només deixar escrit que l’Ajuntament, si més no els diumenges, podria organitzar una ruta per donar a conèixer tots aquests atractius. 
En tot cas, si l’Ajuntament no ho fes, una altre opció seria un autogestionat walking tour, que està agafant molta embranzida a ciutats i pobles europeus. 
Més enllà del nucli de Felanitx, no hi pot faltar la visita a Sant Salvador o al Castell de Santueri (que jo l’hauria expropiat, ja que està molt mal restaurat...). 
Però centrant-nos en el port, és inevitable el passeig per tot el front marítim, des de sa cova foradada fins a L’Aduana i d’allà fins a Sa Capella, Es Rivetó, Es Babo i Sa Punta. Seguint aquesta ruta, el punt clau de finalització ha de ser el Far però, malauradament, la reixa sempre es troba tancada i t’has de conformar amb fer una foto des d’allà i llegir el breu panell informatiu que hi ha instal•lat. 
De fet, i llevant les platges i les cales, el far és la instal•lació més singular i amb més potencial turístic de la costa del municipi i, per això, crec que seria clau l’obertura del far de Portocolom. 
 Fa aproximadament un any va començar una important polèmica en relació a la instal•lació d’un hotel a l’edifici del Far. Molta gent es va mobilitzar en contra d’aquesta acció ja que consideraven que es tractava d’una privatització d’aquest espai. 
D’entrada no estic a favor de fer-hi un hotel però, dit això, s’ha de puntualitzar que més privatitzat i tancat de lo que està ara no hi estarà amb un hotel allà instal•lat. 
És a dir, que si hi fessin un hotel amb una terrassa oberta al públic, tampoc no m’importaria perquè, paradoxalment, seria més públic del que ho és ara. És per això que entenc que s’hauria d’aprofitar aquest singular equipament, traient-ne rendibilitat econòmica, ja sigui amb un bar, un restaurant, un chill out, una galeria d’art, un museu o el que sigui amb la condició de que s’estableixi un horari ampli de visites i es creï un centre d’interpretació del seu entorn i del propi far. 
A més, en aquella zona es podrien museïtzar les runes de l’antiga torre de guaita que malauradament ja no resta dempeus i que, amb tot, segueix sent una part de la història de Sa Punta. 
En síntesi, m’agradaria que l’any que ve, en fer la ruta per Portocolom, ja sigui amb visitants o no, pugui accedir al far, al nostre far, hi hagi una terrassa o una sala d’exposicions... I és que, sens dubte, aquesta casa amb la torre de retxes és l’icona més rellevant del port i, com a tal, és indecent que sempre estigui tancada.

dijous, 10 de setembre de 2015

L'Odissea en bus

Qui més qui manco sap, a Mallorca, que agafar un bus del TIB implica una petita aventura que, deixant de banda “l’esponerós atractiu de l’atzar”, que deia el poeta, suposa un problema per tots aquells que vulguin complir amb horaris i obligacions en una illa que ja no es podria definir com “de la calma”.
Conec molts d’exemples de petites odissees provocades per sistema de transport públic mallorquí que sabrien turmentar el lector però em centraré amb el més recent. L’altre dia volia anar amb uns amics de la Península a Ciutat des de Portocolom i, per evitar fer el Port Cityseeing de mitja hora que realitza el bus de línia, varem agafar-lo a Felanitx.
D’entrada, un trajecte de 50 km té un cost de més de 5 euros per tots aquells que no disposen de la Targeta Intermodal, amb la qual cosa hom espera un cert nivell de qualitat del servei.
Res més lluny de la realitat, en entrar al vehicle, un conegut conductor de l’empresa va fer veure a la treballadora de l’oficina que l’aire condicionat no funcionava i que el retrovisor havia caigut dues vegades, havent-lo hagut de tornar col·locar ell mateix.
A més, afirmava que tenint en compte que al port havien pujat 30 persones i a Felanitx s’hi havien sumat 20 passatgers més, quedaven tan sols unes places lliures que en cap cas serien suficients per a la demanda habitual de Porreres i Algaida, amb la qual cosa recomanava que sortís un altre bus per cobrir aquests pobles, podent partir nosaltres directes cap a Ciutat.
No li varen fer cas i en ser a Porreres, a les distintes parades, es va omplir el bus quedant només 4 places d’asseguts i 4 de drets. El conductor va cridar a l’empresa i, desprès de no contestar-li, varen telefonar ells. Ell va exposar la situació i va dir que a Algaida hi solia haver unes vint persones esperant en aquell horari però li varen respondre que anirien a l’aventura.
I així va ser, en arribar a Algaida el xofer va obrir la porta i, posant-se dret, va cridar que només li quedaven 8 places, i que tota l’altra gent hauria de quedar a terra ja que ell no podia transportar més passatgers dels que aquell vehicle estava autoritzat ja que, certament, la multa recauria en ell.
I allò que semblava que s’havia de convertir en la versió algaidina de “los Juegos del Hambre”, es va convertir en una mostra de civilitat dels soferts viatgers del bus malgrat que tothom tenia feines, més o menys urgents, a Ciutat.
En tot cas, el conductor, que no té culpa de res, és qui acaba patint les queixes dels conductors i, encara que en aquest cas no va passar, aquestes situacions de recursos escassos afavoreixen actituds racistes com explicava ja fa anys en Jesús Hernández quan escriví al seu blog “Que sebaje el negro”.
S’ha de tenir en compte que els busos matutins amb parada a Algaida passen només a les 8:05, 9:05, 10:30 i 11:35. Així, per exemple, una dona major exposava que ella tenia hora a les dotze i que amb el següent bus ja no hi arribaria, a més deia que tement aquesta situació volia agafar el de les 9 però tenint hora a les 12 li pareixia excessiu.
En síntesi, quasi una desena de persones que, si poden, l’endemà agafaran vehicle privat enlloc d’autobús, amb el conseqüent perjudici al medi ambient i a l’autonomia de les persones ja que en aquesta societat mallorquina sembla ser que només pots moure’t amb llibertat si disposes de carnet de cotxe, excloent per tant a les persones majors, pobres o amb diversitat funcional que no poden conduir.
A més, l’actual sistema radial de transport afavoreix que en temporada d’estiu els turistes siguin els que omplen els busos de línia, perjudicant els ciutadans dels pobles d’interior que no tenen garantit el dret al transport públic.
Més enllà d’això, el sistema de concessions de transport terrestre a Mallorca es mostra obsolet i no respon a les necessitats del segle XXI. Aquestes concessions, que en alguns casos segueixen el traçat de les antigues línies de tren, s’haurien de reformular en favor de l’interés general i per evitar els petits feus de que disposa cada companyia de transport.
Així, per exemple, qual el nostre bus anava ple i no es va poder aturar a una parada de davall l’autovia Palma-Manacor, vaig pensar que molts altres busos hi podrien donar servei però no poden perquè no hi estan autoritzats. I això es podria fer extensiu a pobles sencers com Algaida, Llucmajor o Campos.
En aquest darrer cas, els busos de Felanitx cap a Palma no hi poden recollir passatgers perquè allò és el feu d’una altra companyia però, dic jo, no afavoriria en conjunt els ciutadans de Campos que hi hagués més freqüències que, a la llarga, implicarien una major demanda de bus?
Això és el que passa a ciutats com ara Madrid on busos de distintes línies (que venen de distints pobles) comparteixen parada amb destinació a Madrid per afavorir la mobilitat dels ciutadans.
En definitiva, per construir un transport públic eficient i atractiu, que pugui competir amb el vehicle privat, s’ha de redissenyar, en base a criteris racionals, la xarxa de busos de Mallorca que, a més, impliqui el canvi de l’esquema radial amb la introduccció de serveis transversals que connectin les distintes zones de l’illa entre si i amb d’altres punts com ara l’aeroport.
D’altra banda, la necessària reforma del transport públic per carretera no pot descuidar els busos nocturns interurbans, els intercanvis de línia o els sistemes de geolocalització que permetin conèixer quant de temps se torbarà el bus en arribar a la parada. D’altra banda, no es pot deixar de banda l’accessibilitat al sistema, garantint l’accés a PMR i introduint un sistema de megafonia que, de retruc, seria molt útil pels qui no coneixen la línia.
A més, s’hauria d’iniciar un procés de benchmarking, és a dir, d’estudiar altres models insulars similars a Mallorca, com ara Malta.
Naturalment, serà complicat pel conservadurisme dels actors implicats però, en tot cas, se’ls hauria de compensar amb les noves línies que es creessin. 

divendres, 3 de juliol de 2015

Victoriano Gomez ante las cámaras de televisión

Llegint el llibre de Kapuscinski "La guerra del futbol y otros reportajes", vos transcric el següent text que parla d'un desconegut Robin Hood centre-americà que fou afusellat a un estadi de futbol fa prop de mig segle.
Més enllà de l'espectacle sàdic de la mort en viu, que perdura des de fa molts segles (qui sap si gairebé des de sempre), la televisió va permetre als règims augmentar el control social de la població, que veia en directe que els passava als subversius... 

El guerrillero Victoriano Gómez murió el 8 de febrero en San Miguel, una pequeña ciudad de El Salvador. Fue fusilado en el estadio, en una soleada tarde. La gente ocupaba las gradas desde la mañana. 
 Después llegaron unidades móviles de la radio y la televisión. Los operadores colocaron sus cámaras. En el césped, junto a la portería, se hallaba un grupo de reporteros gráficos. Estaba preparado todo de tal manera que daba la impresión de que de un momento a otro iba a dar comienzo un partido de fútbol. 
 Primero trajeron a su madre.La mujer, prematuramente envejecida y ataviada con ropas modestas, se sentó frente al lugar en el que iba a morir a su hijo. Durante unos instantes las gradas se sumieron en el silencio. 
Pero al cabo de breves momentos la gente se puso a hablar, a cambiar impresiones, a comprar helados y refrescos. Los que más bulla metían eran los niños que, al no caber en las gradas, se encaramaron a los árboles colindantes, desde donde tenían una buena vista del estadio. 
 Después apareció en el campo un camión militar, del que primero bajaron los soldados del pelotón de fusilamiento. Tras ellos, apareció en el césped Victoriano Gómez. Bajó de un ligero salto, recorrió con la vista las gradas y dijo en voz alta, tan alta que pudo oírlo mucha gente: 
-Soy inocente, amigos. 
 El ruido del estadio amainó, aunque no por mucho tiempo, pues enseguida se oyeron unos silbidos procedentes del palco de honor, que ocupaban los dignatarios locales. 
Las cámaras se pusieron en marcha; la retransmisión había empezado. Aquel día en El Salvador, todo el mundo pudo ver por televisión la ejecución de Victoriano Gómez. Primero Victoriano se colocó frente a las gradas, junto a la pista. 
 Pero los operadores lo conminaron a gritos para que se situase en el centro del estadio; buscaban mejor iluminación para así obtener mejores tomas. 
El comprendió sus intenciones; obedeció, retrocedió hacia el centro del campo allí –alto, moreno, veinticuatroañero- se puso en posición de firmes. Ahora, desde las gradas, sólo se veía una pequeña silueta, que era de lo que se trataba: a esa distancia, la muerte perdía su peso, su tangibilidad, su concreción: dejaba de ser muerte para convertirse en el espectáculo de la muerte. 
 Tan sólo los cámaras poseían el primer plano, ofrecían el rostro de Victoriano llenando la pantalla, gracias a lo cual la gente que lo seguía por televisión vio mucho más que la multitud congregada en el estadio. Los disparos del pelotón de fusilamiento abatieron a Victoriano y las cámaras mostraron como los soldados rodeaban el cuerpo inerte y contaban los orificios de bala. 
Llegando a contar trece. El comandante del pelotón movió la cabeza en un gesto de aprobación y enfundó su pistola. En realidad todo había acabado. Las gradas empezaron a vaciarse. La retransmisión también llegaba a su fin; los presentadores se despedían de los telespectadores. 
Los soldados se llevaron a Victoriano en el camión. Sólo su madre se quedó allí, de pie un rato más, inmóvil, rodeada por un grupo de curiosos que la contemplaban en silencio. 
No sé qué más puedo añadir. Victoriano fue un guerrillero de los bosques de San Miguel. Fue el Janosik salvadoreño. Exhortaba a los campesinos a que se apoderasen de la tierra. 
Todo El Salvador es propiedad de catorce familias de latifundistas. Un país en el que vive un millón de campesinos sin tierra. Victoriano Gómez les preparaba emboscadas a las patrullas de la Guardia Rural, un ejército privado al servicio de los terratenientes, reclutado entre los más peligrosos criminales. El terror de todas las aldeas. 
A esas gentes fue a las que Victoriano declaró la guerra. La policía le dio caza una noche, cuando vino a San Miguel para visitar a su madre. La noticia de su captura fue celebrada por todo lo alto en todas las haciendas. Se organizaron interminables festejos. 
El jefe de la policía fue ascendido y felicitado por el propio presidente. Victoriano fue condenado a muerte. El gobierno decidió vender cara esa muerte. Lo guiaban razones didácticas. 
En El Salvador hay mucho descontento, son muchos los que se rebelan. Los campesinos reclaman tierra, los estudiantes exigen justicia. 
El poder no podía desperdiciar la ocasión de montar un espectáculo que fuese una lección para la oposición. 
Para todo el mundo, para que vieran la muerte en primeros planos. Que la viera toda la nación. Que la viera y que le diera que pensar. Que viera. Que le diera que pensar.

dilluns, 25 de maig de 2015

I si les Eleccions d'ahir haguessin estat Generals?

Fa uns mesos vaig fer un exercici de política-ficció en aquest mateix blog extrapolant els resultats de les europees a les locals de Felanitx i, tot i que era molt difícil perquè canviaven moltes candidatures, ja apuntava la tendència de pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular.
Idò bé, avui encara amb la ressaca de la nit electoral m'he plantejat fer aquest mateix exercici, aplicant als resultats del 24M la Llei D'Hondt per a les Eleccions Generals de la propera tardor.
En aquest cas Balears és circumscripció única i tria 8 diputats a les Corts espanyoles. 

Aíxí, agafant els resultats d'ahir farien que el PP obtingués només 3 diputats, el PSOE es quedaria amb 2 mentre que Més (sumant Més per Mallorca i per Menorca) obtindria representació a Madrid per primera vegada. A més, Podem n'obtindria un i el Pi quedaria molt a prop d'estrenar-se a la capital.
Ciudadanos, per la seva banda, quedaria lluny de representar les Illes al Congrés tot i que és d'esperar que el paper mediàtic d'Iglesias i Rivera farà augmentar aquests dos partits d'àmbit estatal.
Malgrat això, els partits autòctons de les Illes han de fer valer el fet insular i fer entendre a la ciutadania balear que més enllà de triar l'inquilí del Palau de La Moncloa, ens juguem tenir una veu pròpia a Madrid que defensi els interessos de l'arxipèlag.