dimarts, 20 gener de 2015

Top 5 videos #HumorMallorquí

Vos present una recopilació dels que per jo son cinc dels vídeos mallorquins més curiosos i divertits que corren per la xarxa. No son nous i segurament ja els haureu vist gairebé tots però sempre son dignes de veure.
Han quedat fora totes les Comunitats de'n Panereta i demés vídeos de l'estil, ja que constitueixen una categoria diferent.
Ah, i si en voleu proposar més, estaré encantat!
#1 OVNI de Son Suau


#2 Sa mare de sa monja


#3 Sa patrona d'aviació
video

#4 Sa madona del Constància

#5 Perdona, què vols paper?

divendres, 16 gener de 2015

L'Illa de la calma

"Llegidor amic: si pateixes de neurastènia, o et penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d'anar depressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí ont hi hà d'ha¬ver lo que n diem l'enteniment; si els eines t’han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig se t'ha fet crònic, i el desfici ja no t deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que s mereix an aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me a una illa que t diré, a una illa on sempre hi fa calma, ont els homes mai porten pressa, on les dones no s fan mai velles, on nos malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra" L'Illa de la calma, Santiago Rusiñol

dilluns, 15 desembre de 2014

Baleair, un projecte just i necessari

La proposta de Més per Mallorca d’estudiar la viabilitat d’una “companyia de bandera” de les Illes Balears, tot i que en principi podria semblar una idea descabellada, és una bona iniciativa per afavorir el turisme durant tot l’any, així com també la connectivitat interna de l’arxipèlag i també aquesta amb altres illes properes (com ara Còrsega, Sardenya, Malta o Sicília), també al Nord d’Àfrica (Argel, Melilla/Nador, Tunis) o també al continent europeu (Barcelona, Madrid, Marsella, Ginebra o Roma).
Així es podria crear un petit hub a Son Sant Joan a l’estil del que la companyia Binter Canarias ha muntat a Tenerife i Gran Canaria, on connecta les illes entre si i amb altres illes com Madeira o Cap Verd, sense oblidar les incipients connexions amb el Marroc, el Sàhara, el Senegal i d’altres. Prenent aquest exemple, un viatger podria, passant per Mallorca, volar de Barcelona a Melilla o de Còrsega a Madrid, i també podria volar de Menorca a Sardenya, via Palma, sense haver de tornar enrere fins a la Península; tot això sense oblidar les connexions punt a punt des de les illes menors a la Península, element bàsic de la connectivitat durant la temporada baixa.
Així, a més d’oferir nous vols al turisme interior i al tràfic aeri ètnic, es podrien obrir nous mercats turístics ja que s’afavoririen les connexions (via Barcelona, Ginebra, Marsella o Roma) amb vols a països emergents com els asiàtics a traves d’aliances de codi compartit amb companyies com Emirates, Air China, Korean Airlines, Japan Airlines o Air India que haurien de situar les Illes Balears a només una escala aèria d’aquestes megalòpolis.
A més, si giram fulla, trobam que la majoria d’illes o arxipèlags disposen d’una o varies companyies aèries que han assumit la responsabilitat d’oferir connexions a la població insular com ara Air Malta, Cyprus Air, Atlantic Airways (Illes Feroe), Aer Arann (Irlanda), Blue Islands (Jersey), Air Greenland (Dinamarca) o Zoom Airlines (Islàndia) i, més remotament, Air Seychelles, Air Mauritius, Cayman Airways o Air Tahiti Nui.
Alguns han argumentat que a Balears ja hi ha radicades diverses aerolínies però d’aquestes, l’única que fa vols regulars és Air Europa i tot i que la seu la tingui a Mallorca el seu hub és Madrid i no cobreix les necessitats de connectivitat, especialment a l’hivern. Les altres és limiten a petites empreses xàrter com Alba Star.
Tanmateix, si una companyia aèria illenca vol reeixir, hauria de comptar amb la participació d’inversors privats, que tenen el know-how en la màteria. Així, cercant un soci industrial es podria començar per oferir a grans aerolínies la possibilitat de tenir una filial de vols regionals a una zona tan interessant i dinàmica com és el Mediterrani occidental. Així es podria començar a parlar amb empreses com ara la abudabiana Etihad, que s’està expandint per Europa amb l’adquisició de companyies aèries regionals (com Darwin Airways); o amb empreses de països emissors com ara Air Berlin, Lufthansa o IAG, sense oblidar a Air Europa que tal vegada estaria interessada en crear una subsidiària de vols regionals.
En aquest sentit, també s’haurien de cercar partners entre les agències de viatges (per afavorir el turisme dels illencs) i també hotelers i touroperadors.
Un altre factor a tenir en compte es la flota emprada. Entenc que hauria d’estar conformada per avions d’hèlice d’entre 50 i 70 places que, tot i ser un poc més lents, son més eficients i ecològics que els avions a reacció. D’altra banda, no seria convenient competir amb els mateixos avions de Ryanair o Vueling (d’entre 180 i 200 places), ja que tenen uns costos operacionals molt elevats i a l’hivern no serien competitius per servir rutes curtes i amb baixa demanda de passatgers.

A mode de conclusió, entenc que la creació d’una companyia aèria de servei públic a l’arxipèlag és viable i és una necessitat a un país insular com és el nostre. A més, tenint en compte l’escassa sobirania de Balears en matèria d’aeroports, que no permet atraure la demanda reduint les taxes tant com voldríem a l’hivern, seria la forma més eficaç d’intervenir en l’àmbit de la connectivitat aèria. 

dilluns, 10 novembre de 2014

Ens governen juristes, no politòlegs

Els governs tenen una doble naturalesa, son òrgans de dimensió política i administrativa i el problema del govern espanyol és que, està com està format per alts funcionaris i persones mancades de tota altura de mires pareix esser que ha perdut la condició d'òrgan polític, actuant talment com si fossin funcionaris sense cap iniciativa política. 
Perquè això de respectar el principi de legalitat (articles 9 i 106 CE) està molt bé però implica que el govern només treu aigua d'un vaixell que s'enfonsa i va a la deriva. Si el govern espanyol tingués iniciativa política podria, a més de treure aigua per evitar el naufragi, tractar de fixar un rumb minimament definit que faria que els mariners no es llancesssin per la borda a la mínima que poden. De fet, l'Estat té dues possibilitats al meu entendre, la tàctica reactiva (que és la que està fent ara), de menysprear els qui volen votar i que a la llarga només pot acabar per engrandir el moviment independentista, a Catalunya però també a d'altres indrets d'Espanya i que implicarà un pols per demostrar qui té el control real i efectiu del territori (cosa que com ja hem vist, més enllà de desplegaments vistosos i posats d'antiavalots espanyols, no està tan clara com des dels altius cercles cavernícoles de la metròpoli volen suposar). 
L'altra estratègia és la més proactiva, el que es podria denominar la via britànica o canadenca que, si bé és cert que és més arriscada, com a politòleg entenc que seria l'única via per fer minvar aquest sentiment emancipatori que es viu al Principat. De fet, si a Espanya governessin politòlegs enlloc de juristes crec que veurien aquesta situació i anirien més enllà del corsé constitucional que, com és sabut, no ha servit per protegir certs drets econòmics i socials dels espanyols davant la pressió de la Troika...



dilluns, 11 agost de 2014

Força Aèria Catalana?

Darrerament està de moda això de dissenyar les futures Forces Armades de Catalunya. Jo crec que no n’han de tenir, però aprofitant l’avinentesa i com a afeccionat a l’aviació esbossaré quatre pinzellades de com crec que ha de ser la Força Aèria Catalana.
Com a base aèria es podria emprar algun dels aeroports existents per a ús civil, combinant-ne l’ús en el futur. Per exemple es podria emplaçar una base a l’Aeroport de Lleida-Alguaire (potser massa aprop de la base espanyola de Saragossa) o bé a La Seu d’Urgell o Reus.
Pel que fa a les Forces de Combat, amb un esquadró format per uns 18 caces de superioritat aèria n’hi hauria prou. Així es podria optar per distints models: F22, F15 o F16 (EUA), Eurofigther (Alemanya, Itàlia, RU i Espanya), Mirage 2000 i Dassault Rafale (França) o Saab Gripen (Suècia). Entre els occidentals em decantaria per algun dels dos darrers ja que son més eficients i igualment capaços. Sinó, també es podria optar pel fabricant rus Sukhoi o per la pujant indústria xinesa, però en aquests casos seria difícil una posterior homologació amb els estàndards OTAN.
Pel que fa a la formació del personal, el país on s’adquireixi el material podria encarregar-se’n. I respecte als avions d’entrenament bàsic qualsevol avioneta serveix. Parlant dels entrenadors avançats/avions d’atac lleuger, hi ha diverses opcions com la brasilera d’Embraer, la polonesa Let...
Per altra banda, respecte al transport, si es vol participar en missions internacionals s’ha de disposar d’una flota que permeti el transport d’ajuda humanitària, material i tropes a zones en conflicte. Així, s’ha d’optar per dos tipus d’avions: Un de curt abast tipus C235 o Alenia i un de llarg abast de l’estil de l’A400M o el C130 Hércules. D’entre aquests hi hauria d’haver avions anti-incendis de gran capacitat.
A més, en qualsevol cas s’hauria d’adquirir una petita flota de transport VIP pels membres de les institucions del país. Es podria disposar d’un o dos avions petits, d’unes 10 places i per fer trajectes europeus i regionals (estil Dassault Falcon) i un de gran capacitat i llarga distància, podent reconvertir un Airbus A321 o un Boeing 757 o, si es disposa de més pressupost, fins i tot un Airbus A330 o un Boeing 767.
Un o varis d’aquests avions de transport s’hauria de poder habilitar per a realitzar evacuacions sanitàries, com recentment hem pogut observar per la qüestió del virus de l’Ebola.
En un altre ordre de coses, no es pot obviar la necessitat de comptar amb una petita flota de drones de vigilància i combat i un sistema de defensa antiaèria integral a tot el territori.
Això podria ser una petita força aèria defensiva i d’acord amb els estàndards internacionals, però crec que l’opció més encertada seria destinar els recursos militars a altres polítiques més importants per a la societat.
Imatge: Caça F16 de la Força Aèria Danesa



dijous, 15 maig de 2014

En Gabi, el meu amic que vol ser jutge

Segurament durant aquests darrers dies haureu vist més d’una vegada el cas den Gabriel (Gabi, pels amics), un jove cec de Valladolid que vol ser jutge.
Puc dir que en Gabi és amic meu des de fa anys. Varem coincidir a uns campaments d’anglès ja fa molts d’anys i li tenc una gran estima. De fet, els lectors del meu blog (www.histeries.com) recordareu que ja fa temps hi va escriure una serie de posts.
Ahir horabaixa jo el volia trucar per felicitar-lo doblement, per una banda, per la decisió favorable i unànime del Consell General del Poder Judicial perquè els invidents puguin ser jutges i, d’altra banda, en l’àmbit més personal, per l’èxit de la seva campanya.
Tal va ser la meva sorpresa, però, que va ser el propi Gabi que em va telefonar per donar-me les gràcies perquè, i ja no ho recordava, vaig ser jo qui fa uns mesos, i quan em va preguntar si com a opositor sabia dir-li si un cec podia ser jutge o no, el vaig animar a fer una campanya de signatures a Change.org perquè el Ministeri de Justícia espanyol es pronunciés en aquest sentit.
És per això que volia escriure aquestes línies, per transmetre aquest doble missatge: Per una banda, reiterar aquesta vegada en primera persona que l’activisme no és en va, que és molt útil cercar qualsevol via de participació política per defensar els nostres drets i els nostres interessos, a la recerca de la democràcia social o participativa, que va molt més enllà de tirar una papereta en una urna cada quatre anys, cosa que s’ha de fer però que així com està muntat el sistema (electoral) té molt poc impacte real.
Per altra banda, un altre missatge que entenc rellevant, és que les persones invidents podem exercir la judicatura i, així, s’acaba amb una situació d’inseguretat jurídica i d’injustícia (i mai millor dit). Som capaços i això només ha estat un petit pas. Ara cal seguir treballant per la inserció professional de les persones cegues i deficients visuals, lluitant per la igualtat material no només a l’àmbit de l’Administració Pública, però sense oblidar de reclamar d’ella els nostres drets.
a

dijous, 1 maig de 2014

La manca d’inclusió laboral, handicap per assolir la integració

A dia d’avui a la nostra societat és pot dir que el col•lectiu de persones amb diversitat funcional, i concretament la visual, s’ha inserit al teixit educatiu i acadèmic de forma satisfactòria,  tot i les barreres i dificultats amb que hem de lluitar cada dia.
Per altra banda, podem concebre el nostre entorn, i en concret la ciutat de Barcelona, com una capital accessible que ha fet en els darrers anys esforços per permetre que les persones cegues i deficients visuals siguin autònomes en la seva vida quotidiana. Tot i que encara queden esforços per fer, com en l’àmbit de la poc fiable megafonia dels busos.
A més, parlant d’entreteniment, son incipients les iniciatives culturals i de lleure que tracten, a través del disseny universal, d’acostar-se a aquest col•lectiu; des de la tasca audiodescriptora de TV3 passant per diversos teatres i cinemes.
Emperò, tot això no és suficient per garantir la vida independent i plena de les persones amb diversitat funcional visual ja que si aquestes no troben feina tots els esforços que s’han fet en els altres àmbits de la inserció queden buits de contingut o, fins i tot, inutilitzats.
A la nostra societat, el lloc de treball representa l’espai on es destinen la major part de les hores del dia i, per tant, és un dels principals focus de relació social. Per altra banda, constitueix la principal, sinó única, font d’ingressos per la major part de la població i, per aquests motius, la inaccessibilitat de les persones amb diversitat funcional visual a aquest sector comporta greus dificultats per la seva normal socialització i fins i tot per la seva realització i autoestima.
Allò paradoxal d’aquesta situació, com passa en general a tots els integrants de l’anomenada “Generació Perduda” però amb més èmfasi per les persones amb diversitat funcional, quan s’han fet molts esforços per aconseguir que, tot i les dificultats, aquestes persones arribin a la universitat, tinguin coneixements informàtics i d’idiomes, tot això sigui en va.
L’arrel d’aquest problema, al meu entendre, es troba en la manca de voluntat política per fer que la igualtat formal es traslladi a la igualtat material. Molts son els instruments legals que propugnen la igualtat i les dinàmiques de l’affirmative action o discriminació positiva però, a la pràctica, aquestes no son més que proclames al vent, brindis al sol.
Per una banda, la pròpia Administració posa traves a les persones amb diversitat funcional amb els nefastos i inapropiats “certificats d’aptitud” que no s’exigeixen a la resta de la població. 
A més, la manca d’un punt d’informació centralitzada sobre els processos de selecció del sector públic per a persones amb diversitat funcional fa que aquestes places sovint quedin desertes, per incompliment tàcit del principi de publicitat, i siguin posteriorment ocupades per aspirants del torn ordinari. En aquest sentit, ja es difícil per a qualsevol persona entrar a conèixer el món de l’ocupació pública però pel que fa a les persones amb diversitat funcional és missió impossible conèixer els drets i deures, el funcionament del procés de selecció de cada tipus de plaça o, simplement, el catàleg de places reservades per aquest col•lectiu.
Per altra banda, i més enllà del màrqueting, les empreses privades molt sovint no compleixen la política dels “porcentatges” sense que això els suposi cap problema o sanció. Aquesta política l’apliquen fins i tot les grans corporacions relacionades amb l’àmbit de la diversitat funcional, les quals sovint es limiten a cercar i oferir la venda del cupó i altres llocs poc qualificats que, si ben respectables, no son fàcils de desenvolupar per una persona cega com “mosso de magatzem” o “netejadora” (sic).
En un altre ordre de coses, i això és imputable tant a sector públic com a sector privat, quan cerquen persones amb discapacitat sovint hi afegeixen “però que no es noti”. Amb això volem dir que sempre que poden trien persones que tinguin un certificat de discapacitat del 33% (el mínim legal), per la qual cosa les persones amb una diversitat funcional més visible encara tenen més dificultats per aconseguir una feina.
Si els interessàs, això seria fàcil de solucionar separant els “cupos” o places reservades inserint el rang del 33 al 66% i per altra banda els de més del 66%.
Per altra banda, fàcil també seria eliminar els “certificats d’aptitud” i que, com en la resta dels casos, tenir la titulació requerida i superar el procés selectiu en qüestió fossin elements suficients per aconseguir la plaça.
I encara també seria fàcil la creació d’una oficina d’assessorament multiadministrativa i multisector a l’àmbit de l’ocupació pública per a persones amb diversitat funcional.
Com tot, però, és qüestió de voluntat.