Avui dematí, el que podríem considerar el meu
cap de les pràctiques a la Direcció General
d’Immigració m’ha obsequiat amb una petita obra d’art. Es tracta d’un exemplar
del diari Ara del passat diumenge. Aquest tros de paper, que en principi
podria semblar un objecte quotidià sense major rellevància que esdevenir el
tràgic recull de successos i tragèdies ocorregudes al món durant el cap de
setmana passat i que hagués pogut acabar fàcilment enterra per no fer potades
havent fregat, és pot considerar una obra d’art per comptar amb el toc personal
del felanitxer Miquel Barceló.
Jo no hi entenc massa d’art però m’ha fet
molta gràcia que s’hagi pensat en jo gràcies a aquest artista que, malgrat no
hi tengui una relació molt propera, no deixa d’esser un dels fills més
il·lustres de la vil·la, un d’aquells als quals Blai Bonet considerava genis
que Felanitx sempre tenia en plantilla.
No és la primera vegada que Barceló participa en
el disseny de projectes de premsa, ja que fou el dissenyador de l’extinta
capçalera del diari Público. A més,
moltes vegades ha esdevingut el protagonista d’alguns interessants reportatges
com el de la revista Time Out.
En aquest monogràfic, la portada es veu
encapçalada per un titular que diu: L’Africa de Barceló sobre una
pintura que representa aquest continent, però això només és el principi ja que
per cada notícia Barceló ens ofereix la seva pinzellada i el seu comentari
explicatiu.
Aquest diari serveix també per parlar de la
propera i oblidada Àfrica des d’on viu i crea el pintor felanitxer, el qual
afirma que al Sahel l’acompanyen altres artistes com Bauçà o Vidal, essent les
seves obres devorades per les ja famoses termites.
En aquesta línia, no es pot menysprear l’article
de Sebastià Alzamora que duu per títol L’Àfrica comença a Felanitx.
Entre altres coses, Alzamora afirma que “Felanitx forma part de Mallorca, si,
però sempre he sospitat que això és un mer accident geològic: el més probable
és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de l’Atlàntida
i que per algun moviment tectònic capriciós va anar a encastar-se a un altre
roc que surava dins el mar, allà en els temps primigenis”.
A més, i com no podia ser d’una altra manera,
també fa referència a la perpètua existència entre la felanitxeritat de
persones, en mots de Dalí, divinament tocades de l’ala.
Tampoc li passa per alt el nostre parlar
propi, arribant a afirmar que “parlen fins i tot un idioma propi que, per
discreció, s’assembla molt al català però que el filòleg Francesc de Borja Moll
ja va detectar que era una altra cosa”..
En definitiva, l’Ara de diumenge és ple
de dibuixos atractius i interessants, un per cada article, però per sobre de
tot m’ha atret com a curiositat el dibuix, o la descripció del mateix, que el
geni conciutadà ha dedicat a una notícia que duia per títol “Quatre candidats
per eixugar el dèficit de la UAB”. Així, la descripció del dibuix ha estat la
següent: “La meva primera casa a Ségon era prop del mercat i tenia davant els
pollastres penjats”.
De totes formes, pel poble hom té la sensació
de que s’ha fracassat no tractant així com toca aquest pintor que, com tants d’altres,
podria esdevenir una peça clau en la promoció i rescat del nostre malmès municipi.
Ara per ara, però, tenc entès que si se’l cerca és més probable trobar-lo a
Vilafranca de Bonany, on hi té una teulera i freqüenta una taula d’un agradable
cafè del poble.
