Història d'un acrònim

·Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"
De http://www.dbalears.cat/

Enguany és el 75è aniversari d'una paraula que, en un tres i no-res, va ser d'ús comú: estraperlo. Malgrat derivar d'un gran escàndol, i malgrat la vinculació amb Mallorca, molta de gent ignora l'origen del mot, el qual sovint s'utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l'efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat perfectament definida. Procedeix d'un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el s. XX. Ho explica Indalecio Prieto a les seves memòries, en les quals detalla com Segismundo Moret, ministre de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats espanyols, per atiar l'enfrontament ètnic, amb l'arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants. Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l'any 1914 l'electorat català li va girar l'esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d'ús comú i l'hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Sant Joan...), amb polítics excedents de la milícia que, gairebé sempre, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té imitadors que es dediquen a anar a gratar les puces als altres, com per exemple fa Rosa Díez quan ve a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers, a dir-nos quina ha de ser la nostra política lingüística.El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s'havia nacionalitzat mexicà, s'associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim d'Strauss, Perel i Lowmann (n'hi ha que parlen d'un Perlowitz o d'un Perlo, inexistent) i sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l'hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys s'hi va negar, d'acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L'oposició de la Generalitat va obligar a desviar el punt de mira dels estafadors cap a Mallorca, on Francisco Franco era el comandant militar que imitava la Guàrdia Civil a l'hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant patrocinador de la rebel·lió militar. Així varen establir el precedent de l'hotel Formentor (s'assegura que també s'instal·là una ruleta igual en el "Círculo Mallorquín") per poder apuntar cap a objectius més ambiciosos.Per legalitzar el joc a nivell de tot l'estat (i imposar-lo a Catalunya i al País Basc, que no el volien), els estafadors varen subornar la família d'Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i varen poder instal·lar la ruleta en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una sola nit, perquè es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L'escàndol polític no es va destapar fins al setembre de 1935, quan Strauss va presentar al president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d'ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del pacte subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d'octubre, Strauss en va facilitar còpia a Manuel Azaña, cap de l'oposició, i una comissió d'investigació traslladà els fets al Tribunal Suprem que, a finals de 1935, per tapar-ho, va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions. L'escàndol va ser majúscul i va posar punt i final al govern republicà de centredreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i convocar eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria, molt ajustada i efímera, al Front Popular. El nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la guerra dels Tres Anys, s'aplicà a l'activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat "estraperlista" per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les "cartilles de racionament" (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina...). L'Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l'any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i exportar mots. El Diccionari Britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una paraula que no tenia equivalent. Ara, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de "pronunciamiento", una aportació gens d'estraperlo.

Pregària

Tu bé ho saps, Senyor. Hem viscut just
entre la posta
i la sortida del sol i mai no et buscàrem

quan sorpresos per l'adveniment de la nit
acatàvem el domini del seu imperi.

Tampoc quan buidàvem els vasos
generosos,
mentre metabolitzàvem licor en coratge.

No t'hem necessitat mai en la conversa
esparsa,
ni en l'últim cigarret manllevat de la nit

Tu, Senyor, no eres als escusats quan
rebiem,
entre excrements la comunió amb cocaïna

ni en pistes de ball, talment camps de
batalla,
on la promesa de sexe era l'única arma

i els moviments del ball un ritu d'agonia.
Ha anat bé, Senyor. Més que res no ens has
fet nosa

ni tan sols quan, vençuts per les nits massa
breus,
arrossegàvem els peus pels túnels obscurs

de les sortides dels bars guiats per la llum
encegadora i hostil del portal del dia;

anant d'esma cap a la claror que ens tornava
a la tenebra de la diària mort.


Llunari, JOSEP LLUÍS AGUILÓ.

Va de turisme

Publicat a El Felanitxer

Avui variaré una mica de contingut ja què, a risc de convertir-me en allò què en castellà es defineix com "maestro de todo, sabio de nada", parlaré de turisme sense ser-ne un entès, però mantenint una petita dosi de crítica i, també, de proposta.

Fins a la primera meitat del segle XX les Illes Balears eren una regió amb una economia pràcticament agrícola i industrial, en què el pes de la indústria era més gran en el cas de Menorca i menor en el cas de les Pitiüses. En aquella època el turisme era una raresa i les motivacions bàsiques per a la vinguda a les Balears eren diverses: el desig d’aventura, l’interès per explorar un món diferent del que coneixien o, fins i tot, terapèutiques. Es tractava de viatgers de renom, alguns dels quals com George Sand o l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, deixaren testimonis escrits fruit de la seva estada al país.

Des de la dècada dels anys seixanta, però, el turisme passà a ser, en només trenta anys, la base d’un nou model de creixement econòmic gairebé únic a la Mediterrània. El turisme s'ha convertit des de llavors en el motor de l’actual riquesa de les Illes Balears i de l’alta qualitat de vida que ha acompanyat aquesta riquesa.

Sigui com sigui, però, crec que avui en dia per tothom s'ha fet evident la necessitat d'un canvi profund en el model turístic de sol i platja, també conegut com de les tres "s" (per sol, sexe i sorra) què, a banda de la seva manifesta temporalitat s'ha vist insostenible a causa de la massificació a que condueix, tant és així que aquest procès de massificació i destrucció del mediambient se'l coneix amb el nom de "balearització". Per qualque cosa serà...

És també poc productiu perquè el fet de què anglesos de classe treballadora amb el model del tot inclòs, i lo abusiu dels preus que no convida a fer despesa ni tan sols a sortir a fora de l'hotel fa que venguin a Mallorca a posar-se una polsera cutre per ajeure's a una tumbona mentre tornen vermells com a gambes i beuen sense descans birres o refrescos, què, per allò d'abaratir costos no solen ser precisament de primera qualitat.

El nostre municipi, com és normal, no escapa a molts d'aquests problemes estructurals i de ben segur què tothom coneix qualque "fix discontinu", algú què només treballa a l'estiu, i per cert ho fa moltes hores i, generalment, amb unes condicions dubtoses per tal de provar de ser competitius amb les noves destinacions on els costos son inferiors i el territori encara no està tan malmés.

No ho dic jo sinó què ho diuen els entesos això de què amb aquest model no anam enlloc i, per això, s'hauria de canviar, encara més si tenim en compte les previsions que apunten a un creixement del nivell de la mar causat per la nostra opulència, que farà desaparèixer moltes platges.

No crec, però, què per canviar-lo en el nostre cas sigui de vital importància construir el famós passeig marítim ja què, es port, com tothom sap, té bones dosis d'encant i espais pintorescos. Per tant, en aquest sentit, potser lo únic què es podrien plantejar serien un parell de carrils bici, tot millorant les aceres i conservant netes les roques i les barraques per tal de convidar, tant a propis com a estranys, per seure i passejar.

Per altra banda, crec que no estaria malament recuperar el malmés patrimoni, ja sigui històric, cultural o natural, del qual ja n'he parlat en d'altres ocasions, per tal de rompre amb l'estacionalitat i crear una oferta "d'ecoturisme" què sens dubte hauria de comptar també amb una xarxa de vies verdes o rutes cicloturístiques què permetés vertebrar el municipi tot connectant els potencials punts d'interès turístic entre si i amb altres xarxes verdes com, pere exemple, la que passa per Porreres. Aquestes vies potenciarien la desestacionalització ja què incentivarien l'arribada de "guiris" a èpoques com la primavera. Així, també s'haurien de preservar i senyalitzar els camins tradicionals, ja siguin per la costa o per l'interior. Tampoc, dit sigui de pas, ens hem d'oblidar d'altres esports, si pot esser més sostenibles que el golf com el submarinisme, l'esqui nàutic, l'hípica, el vol en globus o la multiaventura.

A més, seria de bojos no potenciar les activitats com mercats, fires i festes què se fan arreu del terme de Felanitx. En aquesta línia, no estaria de demés promocionar entre els visitants els bens i productes d'aqui, convertint-los en una alternativa de bon gust als "souvenirs" típics, evitant, per exemple, què es comprin les ensaïmades de Son Sant Joan, monopoli d'una constructora madrilenya per gentilesa d'AENA.

En definitiva, el turisme al nostre municipi i a les Illes en general necessita mà de metge. Ha de viure una reconversió que li permeti afrontar amb solvència els reptes de futur, tot fent-lo menys nociu respecte l'entorn i més beneficiós per a les persones, amb millors condicions per als treballadors.

Patis de Ciutat, anant-hi en bus

Avui hem anat a Ciutat amb l’objectiu d’assistir a una ruta de patis senyorials per la part baixa de Ciutat.
Per anar-hi hem agafat el bus Caldentey, l’haviem d’agafar a n’es port encara que a algún il·luminat se li ha acudit eliminar la parada de la part de Sa Capella, essent la més propera a n’Es Babo la de la rodona de l’entrada del poble, a un grapat de quilòmetres… Essent així, i amb el temps curt, hem decidit anar a agafar-lo a n’es Passeig de Felanitx. Hi havia molta gent entre gent d’aquí i estrangers. Per una banda, m’agradaria dir què encara no hi ha la possibilitat de “picar” amb una targeta sinó què va amb els anacrònics bitllets de tota la vida. A banda d’això, un gairebé simbòlic descompte per families nombroses o per pensionistes t’obliga a emplenar un paper amb totes, i quan dic totes son totes, les dades del viatge (data, d’on a on vas, preu del bitllet, descompte, preu final...). Si és mira el descompte que fan, un se’n dona compte de què no val la pena perdre es temps i sa llavor.
Partim, amb la gonella Canal Quatre Ràdio Murta de fons. Dir en aquest punt què he arribat a comptar quatre o cinc barbarismes entre els anuncis de l’emisora, això entre músiques del temps de na Maria Enganxa...
Arribam a Porreres on feim una volta considerable per totes les rondes del poble. A les diferents parades hi puja molta gent i estam una bona estona ja què tothom paga amb monedes i poca gent ho duu just.
Autovia fins a Algaída, on també feim una bona voltera. Allà si què hi ha molta gent, falten 7 places i aqui, no és com a Cerdanyola, els busos no estan preparats per dur gent dreta per la qual cosa el xofer crida a Felanitx i demana si en poden enviar un altre perquè encara falta un altra parada. A la seu de l’empresa no van de res i li diuen què faci pujar la gent. El xofer s’ha emprenyat i, entre d’altres coses, li ha dit a sa madona què “Si me lleven es punts, tu me pagaras tots aquests mesos” i, abans d’advertir als clients què “Si peg una frenada i vos rompeu es morros, en té sa culpa sa empresa. Jo no hi puc fer res pus”.
Afortunadament a la següent parada no hi havia ningú. Hem sortit a l’autovia fins a Son Ferriol perquè s’havia d’aturar a Son Llàtzer. Més tard hem seguit fins a ciutat on molta gent, la majoria, ha davallat al carrer Manacor. Els què hem quedat hem fet una volta bastant llarga per l’Eixample de Palma abans de descendir a la nova i subterrànea Estació Intermodal on hem arribat.
El bus què hem agafat crec que partia de Portocolom a les 9 i de Felanitx a les 9:30. Hem arribat a Palma passades les 10:30 i hem anat a berenar, curts de temps, perquè abans de les 11 haviem de ser a la Costa de Santo Domingo on hem començat la ruta.
Aquesta ha estat força bé, molt interessant, veient una grapada de patis. Algunes anècdotes podrien ser què el pati més gran és el de Ca’n Berga (o potser Verga?) on hi ha els jutjats. Aqui el propietari va demanar al rei per enrajolar-lo amb monedes i aquest li va dir què si però què havien d’estar dretes per no trepitjar-li la cara i, essent així, l’amo va considerar que era excessiu. Així i tot, no es va privar de fer els massissos balcons de plata. Aquest es un jutjat, un altre és un hotel, d’altres son conselleries i d’altres fundacions. D’altres, en canvi, son vivendes de luxe i botigues també de renom i un altre és un bar de copes il·luminat amb moltes espelmes i on, el divendres a mitjanit, hi ha una pluja de pètals de roses, encara què els preus no son precisament populars. I xerrant de populars, hem passat per davant Ca n’Ali Babá, perdó, Ca’n Matas...
A ca’n Weyler i a n’es Casal Solleric ja hi havia estat...
Bé, hem anat a veure molts casals encara què cap Palau ja què, segons la guia, la noblesa mallorquina no era massa estirada i deia què, de palaus a Ciutat, només n’hi havia dos de palaus, el del Bisbe i el de l’Almudaina.
Finalment, tranquils, no vos descriuré el recorregut; acabaré amb una reflexió. Moltes d’aquestes cases eren de cognoms què no eren típicament mallorquins com Ca’n Maroto, Ca n’Iraola, Ca’n Belloto, Ca’n Saint Simon o Ca’n Weyler, entre d’altres. La qüestió és que amb el pas del temps es van adaptar a la societat mallorquina, integrant-se a la perfecció. Per tant, m’agradaria que això fos una reflexió compartida en aquests dies de crisi econòmica que fan sovint que rebrotin en el si de la nostra societat ideals racistes i xenofobs. En aquest sentit, potser també cal dir què
Per cert què el compte de Saint Simon (per cert què jo em vaig llegir un llibre d’un tal Saint Simon per Teoria Política encara que no se si deu ser el mateix, perquè el “meu” era un socialista utòpic que va acabar en la indigència...) va venir a l’illa fugint de la Revolució Francesa i va construir el pati, el casal, què a jo més m’ha agradat de tot el recorregut. Destacaria la façana interior i una torre que s’eleva per entre totes les altres edificacions veïnes. Potser algún dia em compraré una de les vivendes de luxe què hi ha avui en dia... Somiar es gratis, no?

El curs s'acaba al setembre

Ja fa molt de temps que no escric i la veritat és què hi ha moltes coses què contar. Cal potser recordar una agradable setmana de turismo per Barcelona amb na Laura, visitant el Tibidabo, Montjuic, el MACBA i el Museu Picasso, el Raval, els parcs Güell, del Laberint i de la Ciutadella; anant també a la platja a Vilanova amb na Gemma i en Joanra (què amablement ens hi va dur en cotxe) i fent una volta també amb la clàssica golondrina.
Vaig tornar el dissabte a vespre a una hora què s’apropava a la mitjanit i què, pensava jo, permetria una major agilitat per dins Son Sant Joan. No va ser així ja què a la mateixa hora varen arribar 2 avions més, amb el conseqüent embós a les cintes. Això, sumat a què el nostre va aparcar a la part més llunyada del mòdul D, va fer que m’haguessin d’esperar una estona.
I ja ens hem instal·lat a n’Es Babo, que per cert esta sorprenentment tranquil, trist i desangelat inclús, encara que no hi hagi, ara per ara, Internet; vivint certament incomunicats.
En quan a notes, es confirma què en duc una per Setembre. Es tracta de Tècniques d’Investigació I i explicaré sa feta. El dia què el profesor va penjar les notes em va enviar un mail indicant-me què m’havia posat un No Presentat i què volia parlar amb mi abans de posar-me la nota. Jo, com no podia ser d’una altra manera, hi vaig acudir el dimarts de la setmana turística i em va dir què enlloc de comentar el gràfic 6 havia comentat el 5 i què si li comentava el que tocava en aquell precís instant, m’aprovaria.
Com suposareu, amb na Laura per allà jo no m’ho havia mirat i, si a això li sumam la meva mala memoria amb tres setmanes entre l’examen i la revisió amb tres examens posteriors, sumant-li a això els nervis del moment; entendreu què en Robert va acabar per dir-me “Bé doncs què et sembla si es veiem al setembre?”. “Bé” li vaig respondre jo, i què li havia de dir??
Parlant de les altres, totes surades encara que amb notes senzilles
Per cert, crec que l’examen de recuperació és dia 9 a les 12, cosa què no deixa de venir-me de nou ja que és el primer que faig a la convocatòria de setembre i m’intranquilitza molt això de no poder dir al juliol què ja he acabat el curs.

Ses herbes de Sant Joan

Tot i la proximitat dels examens, tenc poques ganes d'estudiar i és què, com dirien els vells, necessit ses herbes de Sant Joan, i mai millor dit...

Vaja Sant Joan, amb un examen demà i un demà passat... Afortunadament, son els dos darrers.

I també vaja revetlla, jo que no vaig sortir per estudiar o dormir i ens varen montar una verbena al carrer del costat (que va durar del migdia fins ben tard!).

Poques coses més, ahir també va arribar un paquet amb deliciosa fruita de Mallorca (aubercocs i prunes) que no puc tastar per una certa diarrea que tenc darrerament i que me fa estar a règim. I és que això dels nervis ja té aquestes coses...

Parlant de notes, una bona notícia i una dolenta (però cap de les dues no confirmades encara oficialment). Un 7 d'anglès i una carabassa de Tècniques d'Investigació que me farà esser per aqui dia 2 de setembre. Com bé va dir mu mare, entre jo i n'Aina podrem fer confitura de carabassa!!

I com dirien els d'Antònia Font, fa calor; fa calor i arriba s'estiu, i els examens s'acaben, i ja falta menos per tornar cap a ca nostra. Sigui com sigui, no puc evitar dir que ja fris de canviar aquestes tristes i impersonals persianes de pis amb timbre per les tradicionals persianes mallorquines, de fusta i de colors, com ha d'esser!

Bé, molts d'anys a tots ets Joans, Joanes i demés personatges semblants i gràcies a tots i totes els que m'han felicitat (si no contest els sms és perquè estam a final de mes i el meu mòbil ha superado el máximo de consumo establecido, i és què a ca'n Vodafone els és ben igual si és el teu sant o no!), ja de pas, deman disculpes per adelantat, o per enderrerit, a tots aquests ja què és probable que no m'enrecordi del seu sant. I parlant d'això de sants, i no dels de l'estació de Renfe sinó dels celestials, entrariem en discussions i batalles laicoreligioses però bé, això serà un altre dia ja què, ara, l'abultat temari de Teoria Política i de Relacions Internacionals m'espera i me desepera alhora.

Au au, vos deix amb aquesta cançó d'Anegats (i si qualcu té el nou disc què ho digui...)

De Anegats, ILLENC
Obre els ulls un bon dia cap a ponent
la mar m'enlluerna perquè hi pega es sol i es vent
en es cel una gavina crida
i es quan me passa pes cap que aquesta illa
just com sa gavina fuig
i no pot tornar,
però no és ella qui se'n vol anar
i fuig pel mig de la mar
se'n va i no la tornaré a escoltar
...i quan estigui lluny de casa
i no pugui respirar s'aire de la mar
diuen que sense terra no hi ha arrels
qui és que ven ca seva
qui és que ven ca seva,no
no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.
d'un turó veig que comença a ploure
quatre gotes primes fan sortir aquell caragol
pes verdet ja hi corr un rierol
però sa terra que el banya ja no el vol
perquè ja no ho és,no és sol mallorquí
es doblers l'han tret d'aquí
i pensa que l'han traït
una vida mal baratada així.
demà es padrí va a passejar
per sa camada de quan era un nin
però no pot perquè li han barrat camí
i ha de voltares temps passa massa aviat
i pensa que hem baratat
es pa d'avui per sa fam de demà
sa fam de demà
no tenguis por illa meva
tu mai no moriràs ni passaràs
en mà estrangera
es teu poble et duu dins el seu cor
es teu poble et duu dins el seu cor
dins el seu cor, dins el seu cor.
Encara és prest pes dia de dir-nos "Adéu"
tanta sort que n'hi ha que
pensen que hi som a temps
També és ver,que al seu cost puc viure
però és que entre poc i massa
sa mesura passa
i jo no vull poder dirque aquesta illa no és dels meus fills
nostra terra és tot lo que tenim
quin orgull que és dir
jo som mallorquí.

D'examens. Setmana de St. Joan

Dijous, vispera d'examen, vaig baixar a dinar a la capital amb els de l'Aduab i una amiga de Girona, na Carla, que feia molt que no veia, que ens va presentar una amiga seva però bé, això no ve al cas. Va estar molt bé tot plegat. Divendres a les 12 hores varem començar un examen d'anglès dual (perquè en realitat son 2, un corregit per cada professora) que va durar 3 hores i mitja, bé, tot s'ha de dir que en Diego, en Xavi i jo varem ser els darrers que varem quedar a dins l'aula però així i tot va ser llarg i a una mala hora per allò de que ja hi havia rusca. No crec que m'anàs d'allò més bé encara que confii estar aprovat. De totes formes, dijous o divendres sabrem coses.

Mentrestant demà passat dilluns tenc un examen de Tècniques d'Investigació que, per lo poc que ho entenc i, en conseqüència, amb la mandra que em fa posar a estudiar-m'ho; molt em tem que serà com Fonaments Matemàtics i Estadístics. El destí està escrit... Encara que vos assegur que me fara molta mandra haver de volar a Barcelona dia 2 de setembre per haver de fer aquest examen de merda i és que l'any passat, com a mínim, la recuperació era al juliol i, vulguis o no, quedaves tranquil a l'estiu. Bé, sigui com sigui, tampoc hem d'adelantar aconteixements.

Per altra banda dijous tenc un final de Teoria Política (la revàlida dels -ismes) que tan sols val un 30 per cent però que, si la suspenc, de res me servirà el 70 per cent que tenc amb un 8 de mitjana.

Divendres, finalment, el tenc de Relacions Internacionals i com a l'anterior hi ha molta matèria i, en aquest cas, és final final, vull dir que tot i que hi ha els treballs i del parcial de febrer (8,5), és de vital importància.

Entre mig hi ha la revetlla de Sant Joan. Per una banda em preocupa el tema dels coets, petardos, traques i demés instruments pirotècnics amb que els veïns tenen la costum d'entretenir-nos, especialment el dia de la Revetlla però no tan sols aquest (el curs passat s'hi varen posar molt abans i varen acabar molt desprès, i jo estudiant sociologia crec recordar...). Aquest curs, emperò, no se si serà per allò de que ja els han exhaurit amb les succesives victòries del Barça o per la crisi que no els permet fer aquest tipus de despeses (No hay mal que por bien no venga) no en tiren tants però, toquem fusta!

Per altra banda, hi ha males influencies que volen que surti el dia 22 però no se ben bé que faré perquè crec que tenc com a remordiments de no estudiar... Ja ho veurem!

I poca cosa més, en tenir novetats ja tornarem a escriure (o quan no tengui ganes de posar-m'hi, com ara mateix). I dels logotips que en trobau? Eeeooo!!! (...Silenci...)

Dies tràgics que queden: 6