dimarts, 26 de setembre de 2017

“Después de niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados” o la vilesa del periodisme unionista

Normalment, no acostum a dedicar temps a comentar notícies o articles de mitjans de comunicació, menys encara si es tracta de pamflets o fulletons de propaganda esbiaixats i radicals.
En aquest cas, però, faré una excepció i comentaré la notícia amb que el pamflet d’Eduardo Inda ens va obsequiar aquest dilluns. Els mallorquins tenim la desgràcia de conèixer aquest periodista des de fa bastants anys. Per sort, fa temps que per Madrid i ara el patim més indirectament.
La notícia versa sobre la suposada utilització per part dels independentistes de persones amb diversitat funcional amb el següent titular: “Después de usar a niños y pensionistas, los independentistas manipulan ahora a los discapacitados”.
Només aquest titular per si mateix ja seria motiu suficient per a abandonar qualsevol anàlisi amb més profunditat d’aquesta peça infesta ja que del mateix es desprèn que els ciutadans, pel fet de tenir una discapacitat, necessariament ja han d’estar manipulats quan participen en política. Aquesta, en la meva opinió, és una tesi antidemocràtica i quasi feixista ja que no ens pressuposa ciutadans aptes per a poder decidir i actuar políticament de forma autònoma.
En aquest sentit, i pel que jo sé, aquest acte fou organitzat per la sectorial de capacitats diverses de l’ANC, amb la col·laboració del grup Cecs per la independència en el qual he participat. Aquest grup deriva d'un grup anterior que es deia Cecs.cat el qual, entre d’altres iniciatives, va impulsar un manifest i també va elaborar el llibre blanc de la discapacitat visual a la nova república (Propostes per a Catalunya en matèriade diversitat funcional visual).
Per tant, totes aquestes persones, que tenen (o tenim) en comú com a mínim el fet de ser independentistes i de patir un problema visual, tenen trajectòries personals, cíviques i professionals molt remarcables i varen iniciar aquest moviment de motu propi i amb total llibertat.
Més enllà del titular, i per aprofundir en la vilesa d’aquest article, hem de seguir esmentant que es compara de forma tendenciosa la situació de les retallades en l’àmbit de la dependència, i més concretament dels centres especials de treball, que treu les ajudes a les persones amb un grau de discapacitat lleu.
Més enllà d’això es compara de forma gratuïta amb la situació dels pensionistes que també estan a favor de la independència. En tot cas, aquesta és una altra batalla que perdonarem ja que ens faria estendre massa...
Sigui com sigui, aquesta notícia és una prova més de pamflet antisobiranista provinent d’un digital low cost realitzat des de la redacció de Madrid mirant el Twitter i ben lluny de la realitat catalana i, de fet, ben lluny de la realitat de les persones amb diversitat funcional.
Per tant, serveixin aquestes línies com a desgreuge per tots els companys que s’han esforçat en l’organització d’aquest acte que, segons em consta, ha estat tot un èxit en la defensa d’una república inclusiva i plural en la diversitat.
És més, crec que davant aquesta situació de menyspreu als col·lectius amb diversitat funcional que s’expressen políticament, s’hauria de veure una condemna clara no només dels independentistes sinó, i especialment, de tots els demòcrates i persones que creuen en la igualtat ja que no pot ser que en la lluita contra l'1-O aquest atac passi inadvertit.
Dit això, i a risc de que em tanquin el blog, he de dir que tenia la intenció de participar d’aquest acte però per mor de l’estat gripós en que estava hi vaig haver de renunciar a darrera hora.

dimecres, 13 de setembre de 2017

La mort dels artesans, també a les xarxes


Imatge d'una pàgina web censurada

A dia d'avui per tothom es sabut que l'artesania ha desaparegut. La majoria dels productes que consumim son industrials i, d'entre aquests, la gran majoria provenen de la Xina i altres països del sud-est asiàtic.
Això es dóna per processos com la globalització i la lowcostització en un marc d’increment de la societat de consum a nivell global.
El que potser no és tan evident, però, és que aquesta dèria per la producció en massa i a baix cost ha arribat també al món de la informació o la desinformació, amb l’aparició de multitud de mitjans de comunicació o pamflets digitals de totes les tendències.
De fet, fins i tot a les xarxes socials s’hi pot apreciar aquest fenomen ja que cada vegada tenen menys rellevància les pensades i ocurrències de cadascun dels usuaris o ciutadans.
En efecte, aquestes publicacions més o menys espontànies dels usuaris han anat perdent pes i a hores d'ara la majoria es dediquen (o ens dediquem) a a copiar o retuitejar publicacions d'altres que ens agraden o fins i tot que no ens agraden; fent bona la màxima RT doesn’t mean endorsement.
Al principi del món digital amb les xarxes socials, als blocs i als foto logs hom es preocupava per produir els seus propis continguts que eren apreciats pel seu cercle d’amistats. Ara, s’ha anat canviant aquesta dinàmica i ens trobem amb el fet de que determinades piulades de personatges coneguts acaparen la major part de l’atenció pública.
Però això no és massa greu, ja que els grans ídols pops passen a relacionar-se en un marc B2C amb el seus seguidors, evitant intermediaris. Aquests esdevenen així els anomenats influencers, que creen tendència a la xarxa.
Però el més greu és l’aparició comprovada de xarxes de bots que, al servei de grans organitzacions empresarials o governamentals, es dediquen a crear opinió de manera burda així com difondre o, perquè no, vomitar rumors i altres informacions que els siguin d’interès per la seva estratègia de comunicació política.
Ben mirat, aquest fenomen podria emmarcar-se en el marc del que podríem anomenar “tupinada digital”, que inclou la censura de determinades webs o també la manipulació d’enquestes virtuals a determinats mitjans de comunicació.
Per tant, hem de ser conscients d’aquesta situació i saber detectar aquests usuaris robòtics. De fet, les darreres setmanes han estat un bon moment per notar aquesta aparició. No sé ben bé quin és l’antídot però d’entrada diria que és anar alerta i bloquejar aquells perfils que ens semblin bots, sent conscients que la xarxa no és neutral i al mateix temps tractant d’esdevenir artesans i consumidors de la opinió i la informació de quilòmetre zero.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Atemptats a Catalunya: Hem de mirar la lluna, no el dit



Imatge de l'homenatge improvisat a les víctimes, a la Font de Canaletes
Fa unes setmanes Catalunya va patir un atac terrorista a la capital i a Cambrils que va colpir l’opinió pública internacional pel lloc on va succeir i també pels afectats, que varen resultar de diferents nacionalitats.
Tot i la pretesa unitat que de cara enfora s’ha demanat per part de les diferents institucions, la veritat és que dóna la sensació de que aquest tràgic succés ha estat aprofitat en el marc de la macrocampanya de l’Operació Catalunya per tractar de desprestigiar el Cos de Mossos d’Esquadra i, en general, les institucions catalanes.
Anem per parts. Des del moment dels atemptats, la premsa nacional i internacional va lloar la gran tasca desenvolupada per la policia catalana, que va aconseguir desarticular la cèl·lula terrorista en pocs dies, demostrant una eficàcia que contrasta amb el descontrol de la policia belga i estatal a l’11M, que va començar amb les dues vies d’investigació i va acabar amb l’explosió a Leganés, produint unes morts de policies que alguns consideraren evitables.
Aquells dies, alguns mitjans internacionals varen posar l’accent en que Catalunya havia actuat quasi com un Estat independent i això no va agradar a Madrid. A partir de llavors es va encetar per part de la premsa estatal una campanya de difamació col·locant a l’ull de l’huracà les forces policials enlloc dels terroristes.
D’entrada, hem de tenir clar que, tot i que la nota de la CIA fos certa, que no està clar, era una alerta molt genèrica al CITCO estatal que, atenent a les noves tàctiques de terrorisme low cost amb vehicles llogats, no veig clara la fórmula per evitar-la, a no ser que és prohibeixi el transit per tot el centre de la ciutat.
En aquest sentit, i en relació amb la polèmica dels “bolardos” o matacecs, s’ha de pensar que el risc zero no existeix i, com bé va afirmar Ada Colau, és inviable instal·lar aquests elements a tota la ciutat.
Per tant, les insinuacions mesquines que apunten a que hagués estat possible evitar aquest atemptat a La Rambla no són realistes. D’altra banda, poc es diu de l’atemptat de Cambrils que, de fet, fou en bona mesura avortat.a
D'altra banda, alguns insensats apunten que l’Estat sempre s’ha sabut beneficiar políticament del terrorisme i, fins i tot, alguns encara afirmen que podia haver evitat l’atemptat i no ho va fer amb l’objectiu de que els Mossos fracassessin i poder apujar el nivell d’alerta antiterrorista a 5, cosa que hauria permès que l’exèrcit prengués els carrers i, de retruc, dificultés la celebració del referèndum de l’1 d’octubre.
Crec que afirmar que l’Estat va consentir o permetre aquests atacs és molt desencertat però, en tot cas, l’Estat ha d’explicar com l’existència d’un imam amb antecedents penals mai fou comunicat als Mossos ni a la comunitat de Ripoll.
A més, tampoc hem d’obviar que aquesta campanya mediàtica no és casual i ens està allunyant del vertader debat en l’àmbit de la coordinació en la lluita antiterrorista, que no és altre que respondre a la pregunta de perquè els Mossos no poden participar en els fòrums internacionals en aquest àmbit, com si ho fa per altra banda l’Ertzainza, que no té tanta amenaça terrorista a dia d’avui.
Per tant, s’hauria d’acabar amb les campanyes de difamació i començar a posar les pedres per construir un sistema antiterrorista més sòlid, sense que s’oculti informació d’islamistes i deixant participar tots els cossos de seguretat de l’Estat als fòrums pertinents.
A més, s’ha de vetllar perquè els agents socials tinguin elements per detectar els ràpids processos de radicalització de joves d’aquí.
Per tot això, entenc que com deia el proverbi, hem de ser crítics i hem de saber mirar la lluna enlloc de quedar-nos amb el dit del savi que ens la mostra. No cal dir que, en aquest cas, la lluna és el sistema de coordinació, prevenció i detecció en la lluita antijihadista.

dimecres, 10 de maig de 2017

Gentrificats, benvinguts al rerepaís


"Pixapins go home, de Blog de laselva - Clash city Enfony
Es pot entendre com a persona gentrificada, aquella que ha patit un procés de gentrificació, que implica un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o millorats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres.
La gentrificació s'ha justificat per part dels governs locals, normalment sota polítiques de "reestructuració urbana". El que aquestes polítiques cerquen, però, és que els residents de classe més obrera surtin del centre de la ciutat i vagin cap als afores o suburbis, i també es busca reestructurar la ciutat per millorar la circulació entre el centre i les zones residencials dels voltants de la ciutat. A nivell econòmic, la ciutat es beneficia de l'augment de taxes i de preus del lloguer com a conseqüència de la gentrificació.
Com a factor positiu, la gentrificació suposa una alternativa a l'expansió de la ciutat i per tant al major consum de territori, ja que la ubicació dels barris gentrificats sol ser cèntrica i es beneficia de transport públic i altres comoditats urbanes.
Per contra, el procés pot tenir externalitats negatives per les comunitats gentrificades, ja que els veïnats, especialment els llogaters, d’un determinat entorn es veuen obligats a canviar de barri.
En tot cas, encara que amb altres noms, aquest procés s’ha donat sempre i mentre no canviï l’entorn legislatiu i constitucional seguirà passant que els propietaris d’immobles es mouen a través de la llei de l’oferta i la demanda així que, defensant els seus interessos, preferiran vendre el pis per una milionada o llogar-ho a estrangers adinerats que no pas als inquilins de renda antiga.
És una pràctica execrable i moralment és condemnable, segurament si, però en gran part està emparada per l’ordenament jurídic espanyol. Així, la constitució del 1978 planteja ja l’equilibri entre el dret a la propietat privada i l’ús social de la propietat però això, ni tan sols amb els desenvolupaments normatius i reglamentaris posteriors, avalen pràctiques confiscatòries.
Amb això vull dir que, per exemple, l’alcaldessa de Barcelona no és capaç d’implementar polítiques d’habitatge que evitin aquests processos ja que no disposa de les eines legals ni dels recursos econòmics suficients així com tampoc de la majoria al Ple de l’Ajuntament.
Més enllà d’això, i mentre vivim en una societat neoliberal, els governants poc poden fer per evitar els processos d’especulació i, mirat per l’altre cantó, és difícil pretendre justificar que el preu del lloguer al centre de la ciutat de Barcelona sigui el mateix que a l’àrea metropolitana o fins i tot més lluny; ja que això pot suposar un perjudici per aquests últims, que no gaudeixen dels mateixos serveis.
D’altra banda, ciutadans gentrificats, us volia dir que no us resigneu a viure amuntegats en un pis pastera del cap i casal ja que, a una hora en transport públic, trobareu l’autèntic país que us espera, on pots caminar o córrer sense que estols de guiris t’immortalitzin a les seves selfies i pots anar a comprar el pa o la cansalada a una persona que et coneix pel teu nom i, moltes vegades, no forma part d’una multinacional de l’alimentació.
A més, anar a menjar un menú pel mateix preu que a Barcelona representa una experiència molt més satisfactòria, per la major qualitat i menor saturació dels establiments; que no reben tanta pressió turística.
Tot això, per no parlar de que pel preu d’una habitació a la ciutat tens un pis sencer a algun d’aquests pobles amb encant, al costat de la natura i lluny dels núvols de contaminació que envaeixen la ciutat.
És cert que l’estalvi de lloguer té com a contrapartida un lleuger augment del cost del transport, però quants més usuaris hi hagi, millor serà el servei i es podrà rebaixar el cost.
A més, també és de suposar l’increment de serveis de transport públic semidirectes que n’escurcin el temps de desplaçament. Malgrat això, s’ha de dir que en molts casos el transport entre districtes de Barcelona no és cap ganga.
Amb tot, els pobles de l’interior celebraran l’arribada de ciutadans expulsats de la capital ja que la seva demografia envellida ho necessita de forma urgent. A més, als entorns rurals hi ha moltes oportunitats de sectors econòmics emergents que no es tenen en compte a la ciutat, especialment amb les oportunitats que atorga internet.
En un altre ordre de coses, aquest equilibri de població és necessari i per adonar-se d’això només cal guaitar a les carreteres i autopistes i es veurà com el divendres una immensa caravana de cotxes lluita per sortir de Barcelona, per tornar-hi a entrar diumenge a vespre.
En base a això, des dels pobles es té la sensació de que alguns ciutadans no conceben el país com un espai que els pugui aportar més que l’oci del cap de setmana, aquests són els anomenats pixapins, que estan encantats de viure a la ciutat, però només entre setmana.
A mode de conclusió, podríem afirmar que si bé és lògic i fins i tot legítim per part dels veïnats lluitar contra els processos de gentrificació urbana, com a societat també s’ha de lluitar contra l’èxode rural i d’apostar pel reequilibri demogràfic arreu del país, afavorint la implantació d’empreses i institucions; així com la millora de les xarxes de transport (especialment públic).

diumenge, 2 d’abril de 2017

Els hotelers sempre guanyen o el setge a l'economia col·laborativa



Fa un cert temps que s'ha generat una campanya contra les diverses branques de l'anomenada economia col·laborativa, especialment pel que fa als allotjaments turístics, fent que les diverses administracions optin per prohibir-lo pràcticament en la seva totalitat.
D'entrada voldria fer dues apreciacions que entenc que són rellevants:
Per una banda, s'ha de distingir entre els grans tenidors de pisos turístics i les famílies o petits tenidors que pretenen aconseguir una renda addicional del seu sou o pensió.
D'altra banda, entenc que s'ha de distingir entre els allotjaments turístics situats en zones en risc de col·lapse i en zones sense gairebé infraestructura turística i, al mateix temps, cal diferenciar entre habitatges aïllats, unifamiliars i plurifamiliars.
Fetes aquestes apreciacions, cal posar de manifest els avantatges que té l'economia col·laborativa i, concretament, el lloguer d'habitatges vacacionals entre particulars.
En primer lloc, quan un turista ve a Mallorca mitjançant un gran touroperador acostuma a tancar-se a l'hotel corresponent amb una polsera que li permet beure tot allò que pot aguantar mentre s'empatxa d'aliments precuinats procedents del bufet lliure.
D'altra banda, si vol acabar les seves vacances havent conegut més racons de Mallorca que els circumdants del seu hotel haurà de pagar una quantitat exorbitant per una excursió programada que, de ben segur, aportarà molt poc valor als botiguers locals ja que les grans empreses pacten amb establiments afins uns preus tancats per augmentar el marge de beneficis.
D'altra banda, el perfil de turista que s'allotja a cases particulars, no disposant de la possibilitat d'un tot inclòs, anirà al poble a comprar queviures i donarà beneficis al comerç local. Prova d’això és que la patronal de la petita i mitjana empresa s’ha mostrat favorable a aquest fenomen vacacional.
A més, els beneficis que aporta aquest turisme també revertiran en la comunitat ja que probablement el propietari de la casa hi farà millores o inversions i, en rares ocasions, invertirà aquests diners en mercats turístics emergents distants com si fan les empreses hoteleres globals i els touroperadors
Parlant de la saturació, el fet de que les cases de lloguer es troben repartides per tota l'illa, afavoreix allunyar Mallorca del procés anomenat de "balearització" que implica l'estructura de donuts demogràfic amb infraestructura turística arran de mar i despoblament estival del centre de l'illa.
Per si això no bastés, el model d'explotació extrema amb que es lucren els hotelers (aquí resulta interessant veure el moviment de "las kellys") enfront d'una economia col·laborativa que fomenta l'autoocupació i les petites empreses de serveis de l'entorn.
Per tant, entenc que no es pot culpar de la saturació turística (només) el lloguer vacacional mentre s'amaguin intencionadament les xacres dels rent a car, els creuers, els hotels o dels iots privats.
En aquests sentit, crec necessari un debat sobre el decreixement turístic a Balears però aquest s'ha de fer de forma justa i global, comptant no només l'allotjament sinó també els transports ja que, per exemple, si l'aeroport de Son Sant joan cada estiu té més vols, és lògic que venguin més turistes. I aquí entra en joc la cogestió aeroportuària, ja que mentre AENA només vegi els nostres aeroports no com un servei públic pels ciutadans sinó com una gallina d'ous d'or, no deixarem de tenir aquest problema.
D'altra banda, tampoc vull donar a entendre que en el lloguer turístic tot s'hi val ja que entenc raonables dues limitacions com són l'activitat en els edificis plurifamiliars  i l'activitat per part de grans acumuladors o tenidors de vivendes.
En aquest sentit, també entenc que s'ha d'evitar, com en els altres camps de l'activitat econòmica, l’evasió d’impostos i l'economia submergida.
Així, veig bé que s'augmentin els inspectors per part de la Conselleria de Turisme i d'Hisenda però aquests han d'inspeccionar tot el sector i no només els peixos petits, com a vegades dóna la sensació que succeeix.
Amb això vull dir que l'economia submergida a vegades també ve donada per part de grans empreses. A més, aquestes empreses han  abusat durant molts d'anys de la seva posició i per tant la competència de les vivendes turístiques els pot ajudar a millorar.
Vos posaré un exemple. Fa uns anys, al mes d'agost, uns amics madrilenys varen venir a Mallorca i em varen demanar que els aconsellés un bon hotel. tenint en compte que volien romandre a Portocolom, els vaig aconsellar el que pensava que era el millor hotel i, quan hi varen arribar, es varen trobar amb la desagradable sorpresa de que hi havia overbooking. Davant aquesta circumstància, l'hotel els va haver de reallotjar en un altre hotel de quatre estrelles, però amb les gestions varen perdre el seu primer dia de vacances.
En arribar al nou hotel vaig sentir vergonya ja que, tot i ser de quatre estrelles, vaig tenir la sensació d'haver estat en albergs de més qualitat: Era una habitació minúscula amb decoració dels anys seixanta que no donava a la badia sinó a un carreró. 
Per sinó fos suficient, als matalassos se'ls hi notaven totes les molles com si fossin les costelles d'un cavall desnodrit. A més, davant la súplica feta a recepció perque els canviessin, els varen respondre que tots els de la casa eren iguals.
Vos podeu imaginar que els preus d'una habitació de quatre estrelles de l'agost mallorquí podrien convidar a pensar en unes millors condicions d'hospedatge pero no. Per tot això, la pròxima vegada que algú me demani opinió, crec que li recomanaré que llogui una casa d'airbnb. 
A mode de síntesi, amb aquestes línies volia posar de manifest que, al meu entendre, els hotelers han aprofitat el debat sobre la saturació turística per demonitzar el lloguer turístic vacacional i el govern progressista de Balears els hi ha fet el joc, amb la conclusió de que els hotelers sempre guanyen, governi qui governi.
I que consti que en determinats barris de Palma o Barcelona, entenc justificada la moratòria turística però en general també crec que als municipis de l'interior de Mallorca o de l'interior del Principat aquesta activitat turística d'àmbit local i descentralitzat els pot ser molt favorable pel seu desenvolupament econòmic així com per també, socialitzar els beneficis del turisme i no només les pèrdues.


diumenge, 12 de febrer de 2017

Na Laika no fou la primera màrtir


Caçatancs felanitxer. Del blog Etziba Balutxo

Escriu Curzio Malaparte que durant la invasió nazi de l’URSS, els alemanys assassinaven cruelment a tots els cans que es trobaven al seu pas per les estepes ucraïneses i russes.
La raó d’aquest acarnissament amb el que suposadament és el millor amic dels homes i dones és que els soviètics els havien ensinistrat de tal manera que destruïssin els Panzer alemanys.
El sistema era enginyós però senzill alhora. Consistia en acostumar els animals a rebre el menjar davall un tanc i així quan els veien s’hi aproximaven veloçment.
D’altra banda, els hi instal·laven un paquet amb explosius al llom que anava connectat amb una antena que, quan fregava la superfície inferior del blindat, generava una reacció química que feia explotar el vehicle, a més del pobre animal.
Certament, no es pot dir que n’Stalin fos un animalista però tenint la facilitat amb que els nazis els estaven envaint i tenint en compte que els japonesos i posteriorment els vietnamites o els gihadistes es suïciden emprant explosius, utilitzar els cans deuria entendre’s pels russos com un mal menor.
Els alemanys els anomenaven Panzerabwehrhunde (ca antitanc) i en rus es veu que es diu així: собаки-истребители танко. En tot cas, aquesta forma d’ensinistrar animals va perdurar a Rússia fins l’any 1996.
Sigui com sigui, i parlant d’herois antitancs, seguesc pensant que el millor fou Antoni Coll i Prohens, un felanitxer nascut al Carrer de Cala Figuera el 1915, militant d’ERC i que durant la Guerra del 1936-1939 es feu famós per la seva valentia destruint tancs feixistes durant la defensa deMadrid. Tot i que va tenir segells dedicats a ell i donà nom a la Carrera de San Jerónimo fins a la fi de la guerra, els vencedors n’han esborrat la memòria fins al dia d’avui, no essent recordat ni amb un trist carrer del seu poble.
I, tornant als cans, serveixi això d’homenatge també per aquells animals que, sense voler-ho, varen ajudar humilment a l'assoliment del progrés de la Humanitat i que no han estat homenatjats amb una cançó de Mecano, homenatge pòstum del que si gaudeix la cussa Laika o Лайка que l'any 1957 fou enviada a bord de la nau Sputnik.