diumenge, 10 de juliol de 2016

Camí del nord



Fa poc varem tornar de Noruega on varem passar una setmana d'allò mes completa visitant el sud del país. Es tracta d'una nació jove amb poc mes de cent anys que va aconseguir la seva llibertat de forma pacifica de Suècia.
Després dels mítics temps dels víkings, en que els mariners varen anomenar aquella terra Camí del Nord per trobar’s-hi la primera ruta navegable cap al Pol, els noruecs varen fer una unió dinàstica amb Dinamarca però amb el pas del temps aquests darrers varen prohibir qualsevol llibertat nacional a Noruega, sense permetre'ls emprar la seva llengua i relegant-los a una mera província... Vos sona de res?
Ja al segle XIX, amb les guerres napoleòniques, la Corona danesa va apostar per Napoleó i, havent perdut, va haver de cedir Noruega com a boti de guerra a Suècia.
No fou fins a inicis del segle passat quan, com dèiem, el poble de Noruega va assolir la seva llibertat, tot i que seguia sent una nació pobra, tot i les seves riqueses naturals.
Precisament, als anys 60 el país va trobar importants jaciments de petroli i gas, cosa que els ha permès incrementar notablement la seva riquesa, tenint a dia d'avui un dels fons sobirans mes importants del món.
En aquest sentit, la riquesa ha propiciat que aquest país, de poc mes de cinc milions d'habitants, hagi anat abandonant la seva senzillesa luterana.
Aquest creixement tarda del país es nota, entre d'altres coses, en l'escàs desenvolupament de la xarxa viària que, donada la seva complexa orografia, resulta d'altra banda molt cara. No obstant, entre els seus assoliments arquitectònics hi destaquen el túnel submarí mes profund del món o el túnel de carretera mes llarg del continent.
Aquesta circumstància la varem patir directament en dues ocasions. D'una banda, una nit hi va haver un despreniment de roques a un túnel i l'alternativa va suposar haver de fer una considerable volta a traves del fiord a mes d'haver d'agafar dos transbordadors i superar un port de muntanya considerable.
L'altra ocasió en que varem apreciar la senzillesa de la seva xarxa viària fou tornant a la capital en diumenge a vespre, on només hi havia seixanta quilometres d'autopista, cosa que va generar diversos colls d’ampolla coincidint amb la tornada de vacances de molts noruecs. 
Mes enllà d'això, s'ha de fer esment al considerable pes del transport marítim, necessari per travessar els fiords. A mes, també s'ha d'esmentar la importància del transport marítim amb Dinamarca i altres països. 
A l’àmbit urbà el transport destaca per una nodrida xarxa de tramvies a les grans ciutats, cosa que s'ha de sumar als peatges que han de pagar els cotxes per accedir al centre. En tot cas, a les zones rurals el transport públic no sembla massa desenvolupat i la xarxa de trens, també per la geografia del país, te pocs quilometres.
D'altra banda, com a bona societat nòrdica, presenta uns baixos índexs de criminalitat i un alt grau de seguretat que com a ciutadans del sud d'Europa ens venen de nou. Això es demostra per exemple en la poca presencia policial als carrers i carreteres així com també al mateix palau reial, on ben bé pots arribar fins a la portà. A mes, també es curiós com les jardineres de l'aeroport no tenen cap separació entre el conductor i els passatgers, cosa que els fa mes dignes que les jardineres de transport de ramat dels nostres aeroports.
En tot cas, Noruega no es aliena als fluxos migratoris, cosa que es nota essencialment a les ciutats però també a les zones turístiques, ja que la demanda de ma d'obra els requereix per a desenvolupar les feines menys qualificades.
Pel que fa al sistema polític, Noruega es una monarquia parlamentaria dividida territorial ment en províncies i municipis. D'entre les seves minories destaquen els savis, coneguts abans i de forma despectiva com a lapons.
Pel que fa al sistema de partits, la primera ministra es una dona i el govern actualment el forma amb una coalició de quatre partits.
En tot cas, sembla que com a d'altres països del nord allà s'hi troba un dels exemples mes clars de socialdemocràcia, amb una escassa desigualtat social i una certa intervenció estatal en l'economia. Gairebé no hi ha economia submergida, cosa fàcil ja que gairebé tothom funciona amb targeta de crèdit. Fins i tot per comprar un bitllet d'autobús o un paquet de xiclets s'empra el diner de plàstic...
Mereix una menció especial la relació dels noruecs amb l'alcohol. D'entrada he de dir que hi existia la Llei Seca i, derogant-la, es va crear un monopoli estatal on encara ara s'han d'adquirir els productes d'alcohol dur, excepció que es dóna amb la cervesa fins a les vuit de la tarda, hora des de la qual ja no es permet la seva venda.
Això comporta que l'alcohol sigui molt car (una cervesa uns vuit euros) i ens explica o fa entendre com es posen els europeus quan visiten el nostre país.
En aquest àmbit, he d'explicar que a jo, amb quasi vint i set anys, la cambrera em va fer mostrar-li el DNI per vendre'm una canya.
Aquesta relació amb l'alcohol es un dels motius pels quals els noruecs varen votar per la no adhesió a la UE. Bé es cert que hi ha altres motius com la pesca també de balenes), l’alta renda per càpita, l’alt grau d’assoliment de l’Estat del Benestar o les llibertats dels ciutadans del país.
En aquest sentit, des de temps immemorials hi havia la tradició de que els Noruecs podien caminar lliurement per tot el país, inclosos els ports. Això, a dia d'avui, està canviant fruit de l'amenaça terrorista i la pressió de les grans navilieres creueristes.
Factors com aquests també han motivat en els darrers temps l'auge de moviments nacionalistes o conservadors.
Pel que fa als atractius turístics, la bellesa dels fiords és inqüestionable. Aquesta unió entre mar i muntanya, amb cascades i també amb neus perpetues i zones de tundra ho fan un país molt especial.
Pel que fa a les ciutats, un passeig per Stavanger es molt agradable, amb el museu del petroli i del port, a mes del centre antic.
Oslo es una capital moderna i cosmopolita que es troba immersa en una remodelació del seu front marítim, amb edificis de disseny i una opera que sembla un iceberg i que se'ns dubte recorda al Maremàgnum de Barcelona.
De la capital també s'ha de visitar el Palau Reial, el Parc Vigeland i l'Ajuntament, edifici que de fora no promet gran cosa però que al seu interior es preciós, amb murals i pintures de Munch. A més, i com a mostra de transparència, hi son exposats els regals que administracions de tot el món han fet a la ciutat d'Oslo.
A més, pels frikis Politòlegs, serà interessant entrar al saló de plens i a les sales de reunions.
Menció apart mereix el barri de Vulkan, zona on conviuen hotels i locals de moda amb edificis ocupats amb remarcables murals.
Pel que fa a Bergen,  es una ciutat el port de la qual es molt agradable, amb les casetes hanseatiques com a principal atractiu.
Aquestes casetes de fusta i de colors molt vius constitueixen, no debades, la carta de presentació de la ciutat i foren la residència dels comerciants alemanys durant segles. En aquestes s'hi troba el museu mes petit del món, o així ho venen els habitants de la ciutat, i està dedicat a la resistència contra la ocupació nazi.
A l'altra banda del port els edificis son majoritàriament moderns ja que durant la Segona Guerra Mundial una gran explosió d'un vaixell holandès carregat de dinamita va destruir aquell barri.
Entre aquests dos s'hi troba el mercat del peix que, com d'altres atraccions turístiques, està sobrevalorat. A la practica, es tracta d'uns quants llocs de venda on joves espanyols de temporada a Noruega t'ofereixen provar car de balena o salmó a uns preus per turistes...
Però d'aquesta ciutat el mes ressenya és lo plujosa que és. De fet, diuen que durant l'any només hi fa uns trenta dies de sol...
En definitiva, la visita a Noruega és recomanable especialment pels amants de la natura així que per si algú encara no hi ha anat, que prepari la vidriola i emprengui aquest camí del nord.



Els avantatges sovint ocults de ser opositor

Diversos amics i coneguts estan afrontant en aquestes dates sengles processos selectius per accedir a llocs de feina a l'administració pública.
Per aquest motiu, he tingut ocasió de parlar amb ells i donar-los ànims per a les respectives proves.
Això m'ha fet conscient de diverses qüestions. En primer lloc d'aquesta sensació de transcendentalitat que fa que t'ho juguis tot a una sola carta, o això sembla, però en realitat la vida és molt més que un examen i tot i que aquest no vagi bé sempre ens hem de quedar amb la part positiva de tot el que hem après. 
Seria ben bé com aquella frase cèlebre que diu que allò de que lo important no és la meta sinó el camí que és per arribar-hi.
De fet, el fet seria comparable a una ruptura de relació amorosa què et fa pensar que has perdut un temps de la teva vida amb la persona equivocada quan en realitat el que s'ha de valorar és tot allò viscut amb aquella persona, com una etapa més de camí.
D'altra banda, també és important remarcar des de fora aquesta sensació que no es sol veure quan un prepara unes oposicions que és l'agradable sensació de treballar per un mateix i si se'm permet la redundància, per a tu mateix. Per exemple, quan estàs treballant, estàs destinant unes hores a un projecte o organització a canvi d'un sou però mentre estàs estudiant aprens per tu mateix, en certa manera no et "prostitueixes" sinó que dediques el temps a tu mateix.
Amb això no vull dir que treballant no et puguis formar ni que una feina no pugui ser enormement enriquidora sinó que el fet de començar a estudiar per aprendre i millorar com a professional i com a persona és molt important.
No ho sé, tal vegada és que estic nostàlgic i recordo el temps que feia d'opositor... Potser m'animo i faig una altra oposició...
En tot cas, el que m'agradaria fer per concloure aquestes línies seria encoratjar a tots els companys que estan dedicant aquest estiu a la preparació d'unes oposicions, fent-los avinents aquests objectius que són més fàcils de veure des de fora.

dilluns, 27 de juny de 2016

Per transparència i eficàcia: Digitalitzem les eleccions

Sístema de votació electrònica al Perú
 
Diumenge passat es varen celebrar les segones eleccions generals en el termini de sis mesos, demostrant, tanmateix, un comportament dels electors semblant al dels passats comicis. En aquesta ocasió, em va tocar treballar i per tant vaig viure les eleccions molt d’aprop com a representant de l’Administració Electoral. Aquesta proximitat amb la jornada electoral m’ha convidat a escriure aquestes línies a mode de reflexió en favor de la instauració d’un sistema electoral electrònic.
Per tot això, us exposaré en les següents línies, alguns dels arguments pels quals entenc que seria millor l’adopció d’aquestes tècniques d’informació i comunicació (TIC) en l’àmbit electoral.
1. Adaptar la política al món actual
Son molts els motius pels quals s’ha de ser valent i adoptar un sistema electoral més àgil i eficaç però el primer d’aquests és per adaptar-lo al món real, i és que les eleccions i la democràcia no s’han de practicar com fa dos segles sinó que s’ha d’optar per aprofitar les eines informàtiques i de tecnologia mòbil existents per a la jornada electoral.
El que no pot ser és que hom empri les eines digitals a tots els àmbits de la vida menys a les eleccions. Així, imaginem-nos per un moment com seria la nostra vida sense emprar caixers automàtics, TPVs, smartphones, semàfors, GPS...
De fet, i com a excepció enigmàtica, també he de dir que la introducció de mitjans electrònics és un fet ja que a dia d’avui l’enviament de dades de participació i d’escrutini es fa mitjançant unes PDA manejades pels transmissors, cosa que permet un escrutini més ràpid i fluid.
A més, adaptant la política als nous temps s’afavoriria un reenganxament del jovent, que veuria el sistema electoral com una cosa més propera a la seva forma de fer i actuar.

2. Afavorir la transparència i la fiabilitat
Darrerament, a través de les xarxes socials, s’ha posat de manifest la facilitat de manipular les eleccions en municipis petits en que no hi ha apoderats o interventors ni representants de l’Administració electoral.
Personalment, puc garantir que al lloc on jo estava no es varen donar aquestes pràctiques però, com a ciutadà, ningú no em pot garantir que a determinats pobles perduts on rarament hi arriba l’administració electoral i menys encara representants dels partits petits, els apoderats no manipulin o corrompin el recompte.

3. Facilitar la tasca dels treballadors públics i membres de les meses
Aquest punt és fàcilment defensable ja que diumenge passat era pont i mentre molts conciutadans gaudien d’un pont o d’un dia de platja, a d’altres els va tocar llevar-se d’hora i presentar-se abans de les vuit al col·legi electoral on varen iniciar una jornada que, en molts casos i gràcies als llençols del Senat, varen tornar a casa seva aprop de mitjanit.
En aquesta mateixa situació es varen trobar els representants de l’administració i transmissors de l’Administració que, amb una petita gratificació, varen fer possible la celebració de les eleccions.
Amb sistemes electrònics de votació es facilitaria molt la tasca d’aquests ciutadans i servidors públics ja que a les vuit de la tarda, pràcticament, podrien plegar, traient-los de sobre la papereta d’anar contant els vots que no quadren.
A més, s’ha de tenir en compte que aquests ciutadans, que no tenen coneixements de dret electoral, son els encarregats de redactar una quantitat gens menyspreable de documents com actes de constitució, actes de sessió, actes d’escrutini...
Dit d’una altra manera, la majoria d’aquests ciutadans empra ordinador al seu lloc de treball o durant el seu temps d’oci i, així, els seria més familiar que la paperassa burocràtica que han d’emplenar a dia d’avui. Això afavoriria una disminució del rebuig a esdevenir membres de meses electorals i, de retruc, contribuiria a disminuir la desafecció política.

4. Per respectar el medi ambient i vetllar per l’eficiència
De ben segur, molts lectors haureu reflexionat abans sobre la quantitat de paper que es llença en la celebració d’una jornada electoral, no només pel que fa a sobres i paperetes que s’envien per correu i han d’omplir tots els col·legis, sinó també pels manuals que s’envien i per la paperassa que, com diem, han d’omplir els membres de les meses i de l’Administració.

5. Per afavorir l’accessibilitat i el disseny universal
A dia d’avui, i gràcies a la lluita de diverses entitats, s’ha aconseguit un complex sistema de vot en braille per garantir que els invidents puguin votar però això no seria necessari amb el vot electrònic, si es fa atenent a la perspectiva del disseny universal.
En aquest sentit, hem de pensar que si un cec pot emprar el caixer automàtic, el mòbil i l’ordinador de forma autònoma podrà també exercir aquest dret fonamental de forma totalment independent, i no dependre d’haver de trucar per demanar el kit del vot accessible ni haver d’esperar a que li habilitin un espai tranquil per a votar.
Dit d’una altra manera, enlloc d’haver de fer mans i mànigues per poder votar autònomament, qualsevol ciutadà podria exercir el seu dret a vot en igualtat de condicions, sense que l’hi hagin d’adaptar a les seves condicions o necessitats específiques.
Bastaria amb instal·lar uns auriculars a l’aparell de votació i instal·lar-hi un software lector de pantalla.
En definitiva, per aquests i molts altres motius, entenc que s’hauria d’iniciar un debat pel que fa a la modernització del sistema electoral, per adoptar el sistema al segle XXI i seguint l’exemple d’altres nacions d’àmplia tradició democràtica com els Estats Units.
Dit d’una altra manera, entenc que no s’han de sacralitzar ni conservar en formol pràctiques o maneres de fer que, ben mirat, a l’Estat espanyol tenen ben poca trajectòria històrica.
Per més endavant quedarà el debat de fer-ho tot des de casa però, a dia d’avui, encara es una mica prest per plantejar-ho...

diumenge, 29 de maig de 2016

Models turístics contraposats



El turisme és una activitat econòmica d’innegable transcendència arreu però especialment al nostre arxipèlag i com a tal presenta nombrosos avantatges i inconvenients.  A partir d’aquí, però, el que ens hem de preguntar és quin model turístic maximitza els beneficis i limita les pèrdues per al conjunt de la societat, i referint-nos a les pèrdues socials, ambientals i territorials.
En aquest sentit a dia d’avui s’enfronten dos models contr
D’una banda ens trobem el model clàssic del sol i platja, capitanejat per un oligopoli d’empreses d’abast mundial per les quals les Illes Balears suposen un percentatge molt petit de la seva facturació i del seu negoci i que no acostumen a invertir els seus beneficis al país.
D’altra banda ens trobem amb un incipient negoci de pisos turístics, cases rurals o bed and breakfast que sovint son criminalitzades pels grans mitjans de comunicació i per les patronals turístiques.
Doncs bé, d’entrada aquestes distribueixen el seu producte a través de xarxes socials i petites agències o immobiliàries que posen en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres illes, sovint restaurant possessions o cases típiques mallorquines, cosa que redunda en un benefici per a un nombre considerable de famílies mallorquines que, a diferència de les grans companyies hoteleres, inverteixen els seus beneficis a la terra, ja sigui millorant les seves propietats o bé contribuint a l’economia a través del consum d’altres béns i serveis. D’altra banda, aquestes cases o apartaments turístics, per la seva naturalesa, es troben més dispersos per la geografia illenca i no només a la franja litoral, cosa que contribueix a desvestir el mite del donut o balearització, fenomen que consisteix en la massificació pròpia de les zones costaneres.
D’aquesta manera, aquestes cases al medi rural o als pobles de Mallorca afavoreixen l’oferta complementària (bars, restaurants, botigues, mercats i fires...) que difícilment aprofiten l’arribada de turistes que queden enclaustrats als hotels o resorts amb la polsera del Tot Inclòs.  
Un altre aspecte a favor d’aquesta nova modalitat turística és que no potencia l’explotació ferotge de les cambreres de pis, les ja conegudes com a Kelly (Las que limpian los hoteles). No vull dir que no hi hagi explotació en la neteja i manteniment d’aquestes cases o allotjaments però, en tot cas, hi ha moltes famílies que hi treballen directament i petites empreses que els donen serveis.
Dit això, també s’han de contemplar alguns aspectes perquè aquest nou model no degeneri en conflictes amb els residents, com ha passat a determinats barris de la ciutat de Barcelona, on recentment els veïns s’han manifestat en contra dels allotjaments turístics per la seva massificació que fa difícil viure als barris, convertits en una espècie de “guiripark” infecte que foragita a les botigues de tota la vida i fa difícil conciliar la bauxa nocturna amb el descans del veïnat.
Per tant, s’ha d’anar en compte amb la proliferació d’aquests establiments a les zones densament poblades, establint les necessàries normes de convivència i civisme i limitant-les si és necessari a determinades àrees.
En aquest sentit, s’ha de vetllar perquè aquests negocis compleixin amb les seves obligacions tributàries i s’impossibiliti la comercialització d’allotjaments que no compleixin la normativa urbanística.
En síntesi, perquè funcioni aquest model basta amb la deguda publicitat de la destinació per part de l’Administració Pública i la venda del producte quasi familiar a través de les plataformes web, cosa que atorga certa independència envers els grans touroperadors i afavoreix l’economia productiva i de xarxa, connectant els propietaris illencs amb els mercats emissors.
Això pot servir, de retruc, perquè el model hoteler es reinventi i, amb un lobby que li faci de contrapès, faci un esforç per reinventar-se i inverteixi en la millora del seu producte.

dimecres, 13 d’abril de 2016

Mallorca i els camps de concentració

Quan ens presenten la temàtica dels camps de concentració tendim a contemplar-los com una cosa llunyana temporal i territorialment, més associada a les grans atrocitats del III Reich alemany. 
Però, en realitat, això només és la punta del iceberg, la punta més flagrant i hiperbòlica d’aquest fenomen que, no obstant, s’ha desenvolupat en períodes històrics més distants. Precisament, l’altre dia escoltava un podcast de temàtica històrica on es feia referència a l’Illa de Cabrera com a primer camp de concentració de la Història. 
De ben segur hi ha antecedents més llunyans en el temps però aquesta illa que els mallorquins sentim tan propera, tan que fins i tot Tomeu Penya la definia com una verge nua dins la mar i com una tendra i dolça companyera, va esdevenir un camp d’extermini de soldats napoleònics durant la Guerra del Francès. 
Fins aquí no he desvetllat cap misteri, tothom que hi ha estat ha contemplat amb interès les restes de les cabanes que els soldats allà reclosos varen construïr-se, així com els grafits en pedra que encara avui es conserven al castell que presideix la badia de l’illa. 
En tot cas, d’entrada ja trobam un referent ben proper territorialment, que a més situam temporalment a principis del segle XIX. Poques dècades més tard, emperò, el general mallorquí Valerià Weyler i Nicolau va veure com se li atribuïa també el dubtós honor de ser l’inventor dels camps de concentració. 
En aquest cas territorialment ens situem a una illa però més llunyana. L’illa de Cuba no fou en les darreres dècades del segle XIX una illa de la calma ja que l’impotent imperi espanyol veia com s’anaven gestant els moviments independentistes i va optar per una solució dràstica, per no emprar un mot més gruixut.
Imatge del Campament dels Soldats
Efectivament, va convertir els poblats cubans en camps de concentració per recloure la població de l’illa que va veure’s sotmesa a greus penalitats assimilables als pitjors camps d’extermini, tot i que romanguessin en les seves pròpies llars. 
Aquesta tècnica de submissió de la població fou implementada pel llavors cap de l’exèrcit espanyol, el ja esmentat Valerià Weyler, i es coneix com reconcentració. 
Podeu trobar més informació d’aquesta tècnica aquí
Tot i que això va succeir al Carib, si voleu fer una parada en aquest episodi hisòric, no deixeu de visitar el Palauet de Ca’n Weyler, al casc antic de Ciutat. 
Ja al segle XX, amb la brutal repressió del règim franquista, tornen aparèixer a casa nostra els camps de concentració, però en aquest cas els concentrats no eren forans sinó mallorquins. D’aquests casos destaca la presó de Can Mir, a les Avingudes de Ciutat, el camp de Formentera o el Campament dels Soldats a Artà, que acollia alguns soldats republicans mentre eren obligats a fer treballs forçats. L’esmentat camp es troba al Parc Natural de Llevant i ha estat restaurat parcialment en els darrers anys, essent una bona visita per conscienciar en matèria de memòria històrica. Si vos interessa, podeu entrar al seu blog, on de ben segur hi trobareu informació interessant. A més, podeu consultar aquest dossier sobre l’esmentat indret. 
Per tant, en poques línies hem presentat diversos exemples que ens acosten als camps de concentració, ja sigui perquè es varen instal•lar a la nostra terra o perquè algun compatriota nostre els va impulsar, o encara més, inventar. 
Serveixi aquest escrit per fer-nos reflexionar envers l’infern, que sovint imaginem més enfora del que realment és. I és que aquelles imatges dels camps de concentració alemanys, grisos i emboirats, ens escarrufen molt, cosa que no ens sol succeir quan visitam paradisos com el Parc Natural de Llevant o el Nacional de Cabrera.