dilluns, 27 de juny de 2016

Per transparència i eficàcia: Digitalitzem les eleccions

Sístema de votació electrònica al Perú
 
Diumenge passat es varen celebrar les segones eleccions generals en el termini de sis mesos, demostrant, tanmateix, un comportament dels electors semblant al dels passats comicis. En aquesta ocasió, em va tocar treballar i per tant vaig viure les eleccions molt d’aprop com a representant de l’Administració Electoral. Aquesta proximitat amb la jornada electoral m’ha convidat a escriure aquestes línies a mode de reflexió en favor de la instauració d’un sistema electoral electrònic.
Per tot això, us exposaré en les següents línies, alguns dels arguments pels quals entenc que seria millor l’adopció d’aquestes tècniques d’informació i comunicació (TIC) en l’àmbit electoral.
1. Adaptar la política al món actual
Son molts els motius pels quals s’ha de ser valent i adoptar un sistema electoral més àgil i eficaç però el primer d’aquests és per adaptar-lo al món real, i és que les eleccions i la democràcia no s’han de practicar com fa dos segles sinó que s’ha d’optar per aprofitar les eines informàtiques i de tecnologia mòbil existents per a la jornada electoral.
El que no pot ser és que hom empri les eines digitals a tots els àmbits de la vida menys a les eleccions. Així, imaginem-nos per un moment com seria la nostra vida sense emprar caixers automàtics, TPVs, smartphones, semàfors, GPS...
De fet, i com a excepció enigmàtica, també he de dir que la introducció de mitjans electrònics és un fet ja que a dia d’avui l’enviament de dades de participació i d’escrutini es fa mitjançant unes PDA manejades pels transmissors, cosa que permet un escrutini més ràpid i fluid.
A més, adaptant la política als nous temps s’afavoriria un reenganxament del jovent, que veuria el sistema electoral com una cosa més propera a la seva forma de fer i actuar.

2. Afavorir la transparència i la fiabilitat
Darrerament, a través de les xarxes socials, s’ha posat de manifest la facilitat de manipular les eleccions en municipis petits en que no hi ha apoderats o interventors ni representants de l’Administració electoral.
Personalment, puc garantir que al lloc on jo estava no es varen donar aquestes pràctiques però, com a ciutadà, ningú no em pot garantir que a determinats pobles perduts on rarament hi arriba l’administració electoral i menys encara representants dels partits petits, els apoderats no manipulin o corrompin el recompte.

3. Facilitar la tasca dels treballadors públics i membres de les meses
Aquest punt és fàcilment defensable ja que diumenge passat era pont i mentre molts conciutadans gaudien d’un pont o d’un dia de platja, a d’altres els va tocar llevar-se d’hora i presentar-se abans de les vuit al col·legi electoral on varen iniciar una jornada que, en molts casos i gràcies als llençols del Senat, varen tornar a casa seva aprop de mitjanit.
En aquesta mateixa situació es varen trobar els representants de l’administració i transmissors de l’Administració que, amb una petita gratificació, varen fer possible la celebració de les eleccions.
Amb sistemes electrònics de votació es facilitaria molt la tasca d’aquests ciutadans i servidors públics ja que a les vuit de la tarda, pràcticament, podrien plegar, traient-los de sobre la papereta d’anar contant els vots que no quadren.
A més, s’ha de tenir en compte que aquests ciutadans, que no tenen coneixements de dret electoral, son els encarregats de redactar una quantitat gens menyspreable de documents com actes de constitució, actes de sessió, actes d’escrutini...
Dit d’una altra manera, la majoria d’aquests ciutadans empra ordinador al seu lloc de treball o durant el seu temps d’oci i, així, els seria més familiar que la paperassa burocràtica que han d’emplenar a dia d’avui. Això afavoriria una disminució del rebuig a esdevenir membres de meses electorals i, de retruc, contribuiria a disminuir la desafecció política.

4. Per respectar el medi ambient i vetllar per l’eficiència
De ben segur, molts lectors haureu reflexionat abans sobre la quantitat de paper que es llença en la celebració d’una jornada electoral, no només pel que fa a sobres i paperetes que s’envien per correu i han d’omplir tots els col·legis, sinó també pels manuals que s’envien i per la paperassa que, com diem, han d’omplir els membres de les meses i de l’Administració.

5. Per afavorir l’accessibilitat i el disseny universal
A dia d’avui, i gràcies a la lluita de diverses entitats, s’ha aconseguit un complex sistema de vot en braille per garantir que els invidents puguin votar però això no seria necessari amb el vot electrònic, si es fa atenent a la perspectiva del disseny universal.
En aquest sentit, hem de pensar que si un cec pot emprar el caixer automàtic, el mòbil i l’ordinador de forma autònoma podrà també exercir aquest dret fonamental de forma totalment independent, i no dependre d’haver de trucar per demanar el kit del vot accessible ni haver d’esperar a que li habilitin un espai tranquil per a votar.
Dit d’una altra manera, enlloc d’haver de fer mans i mànigues per poder votar autònomament, qualsevol ciutadà podria exercir el seu dret a vot en igualtat de condicions, sense que l’hi hagin d’adaptar a les seves condicions o necessitats específiques.
Bastaria amb instal·lar uns auriculars a l’aparell de votació i instal·lar-hi un software lector de pantalla.
En definitiva, per aquests i molts altres motius, entenc que s’hauria d’iniciar un debat pel que fa a la modernització del sistema electoral, per adoptar el sistema al segle XXI i seguint l’exemple d’altres nacions d’àmplia tradició democràtica com els Estats Units.
Dit d’una altra manera, entenc que no s’han de sacralitzar ni conservar en formol pràctiques o maneres de fer que, ben mirat, a l’Estat espanyol tenen ben poca trajectòria històrica.
Per més endavant quedarà el debat de fer-ho tot des de casa però, a dia d’avui, encara es una mica prest per plantejar-ho...

diumenge, 29 de maig de 2016

Models turístics contraposats



El turisme és una activitat econòmica d’innegable transcendència arreu però especialment al nostre arxipèlag i com a tal presenta nombrosos avantatges i inconvenients.  A partir d’aquí, però, el que ens hem de preguntar és quin model turístic maximitza els beneficis i limita les pèrdues per al conjunt de la societat, i referint-nos a les pèrdues socials, ambientals i territorials.
En aquest sentit a dia d’avui s’enfronten dos models contr
D’una banda ens trobem el model clàssic del sol i platja, capitanejat per un oligopoli d’empreses d’abast mundial per les quals les Illes Balears suposen un percentatge molt petit de la seva facturació i del seu negoci i que no acostumen a invertir els seus beneficis al país.
D’altra banda ens trobem amb un incipient negoci de pisos turístics, cases rurals o bed and breakfast que sovint son criminalitzades pels grans mitjans de comunicació i per les patronals turístiques.
Doncs bé, d’entrada aquestes distribueixen el seu producte a través de xarxes socials i petites agències o immobiliàries que posen en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres illes, sovint restaurant possessions o cases típiques mallorquines, cosa que redunda en un benefici per a un nombre considerable de famílies mallorquines que, a diferència de les grans companyies hoteleres, inverteixen els seus beneficis a la terra, ja sigui millorant les seves propietats o bé contribuint a l’economia a través del consum d’altres béns i serveis. D’altra banda, aquestes cases o apartaments turístics, per la seva naturalesa, es troben més dispersos per la geografia illenca i no només a la franja litoral, cosa que contribueix a desvestir el mite del donut o balearització, fenomen que consisteix en la massificació pròpia de les zones costaneres.
D’aquesta manera, aquestes cases al medi rural o als pobles de Mallorca afavoreixen l’oferta complementària (bars, restaurants, botigues, mercats i fires...) que difícilment aprofiten l’arribada de turistes que queden enclaustrats als hotels o resorts amb la polsera del Tot Inclòs.  
Un altre aspecte a favor d’aquesta nova modalitat turística és que no potencia l’explotació ferotge de les cambreres de pis, les ja conegudes com a Kelly (Las que limpian los hoteles). No vull dir que no hi hagi explotació en la neteja i manteniment d’aquestes cases o allotjaments però, en tot cas, hi ha moltes famílies que hi treballen directament i petites empreses que els donen serveis.
Dit això, també s’han de contemplar alguns aspectes perquè aquest nou model no degeneri en conflictes amb els residents, com ha passat a determinats barris de la ciutat de Barcelona, on recentment els veïns s’han manifestat en contra dels allotjaments turístics per la seva massificació que fa difícil viure als barris, convertits en una espècie de “guiripark” infecte que foragita a les botigues de tota la vida i fa difícil conciliar la bauxa nocturna amb el descans del veïnat.
Per tant, s’ha d’anar en compte amb la proliferació d’aquests establiments a les zones densament poblades, establint les necessàries normes de convivència i civisme i limitant-les si és necessari a determinades àrees.
En aquest sentit, s’ha de vetllar perquè aquests negocis compleixin amb les seves obligacions tributàries i s’impossibiliti la comercialització d’allotjaments que no compleixin la normativa urbanística.
En síntesi, perquè funcioni aquest model basta amb la deguda publicitat de la destinació per part de l’Administració Pública i la venda del producte quasi familiar a través de les plataformes web, cosa que atorga certa independència envers els grans touroperadors i afavoreix l’economia productiva i de xarxa, connectant els propietaris illencs amb els mercats emissors.
Això pot servir, de retruc, perquè el model hoteler es reinventi i, amb un lobby que li faci de contrapès, faci un esforç per reinventar-se i inverteixi en la millora del seu producte.

dimecres, 13 d’abril de 2016

Mallorca i els camps de concentració

Quan ens presenten la temàtica dels camps de concentració tendim a contemplar-los com una cosa llunyana temporal i territorialment, més associada a les grans atrocitats del III Reich alemany. 
Però, en realitat, això només és la punta del iceberg, la punta més flagrant i hiperbòlica d’aquest fenomen que, no obstant, s’ha desenvolupat en períodes històrics més distants. Precisament, l’altre dia escoltava un podcast de temàtica històrica on es feia referència a l’Illa de Cabrera com a primer camp de concentració de la Història. 
De ben segur hi ha antecedents més llunyans en el temps però aquesta illa que els mallorquins sentim tan propera, tan que fins i tot Tomeu Penya la definia com una verge nua dins la mar i com una tendra i dolça companyera, va esdevenir un camp d’extermini de soldats napoleònics durant la Guerra del Francès. 
Fins aquí no he desvetllat cap misteri, tothom que hi ha estat ha contemplat amb interès les restes de les cabanes que els soldats allà reclosos varen construïr-se, així com els grafits en pedra que encara avui es conserven al castell que presideix la badia de l’illa. 
En tot cas, d’entrada ja trobam un referent ben proper territorialment, que a més situam temporalment a principis del segle XIX. Poques dècades més tard, emperò, el general mallorquí Valerià Weyler i Nicolau va veure com se li atribuïa també el dubtós honor de ser l’inventor dels camps de concentració. 
En aquest cas territorialment ens situem a una illa però més llunyana. L’illa de Cuba no fou en les darreres dècades del segle XIX una illa de la calma ja que l’impotent imperi espanyol veia com s’anaven gestant els moviments independentistes i va optar per una solució dràstica, per no emprar un mot més gruixut.
Imatge del Campament dels Soldats
Efectivament, va convertir els poblats cubans en camps de concentració per recloure la població de l’illa que va veure’s sotmesa a greus penalitats assimilables als pitjors camps d’extermini, tot i que romanguessin en les seves pròpies llars. 
Aquesta tècnica de submissió de la població fou implementada pel llavors cap de l’exèrcit espanyol, el ja esmentat Valerià Weyler, i es coneix com reconcentració. 
Podeu trobar més informació d’aquesta tècnica aquí
Tot i que això va succeir al Carib, si voleu fer una parada en aquest episodi hisòric, no deixeu de visitar el Palauet de Ca’n Weyler, al casc antic de Ciutat. 
Ja al segle XX, amb la brutal repressió del règim franquista, tornen aparèixer a casa nostra els camps de concentració, però en aquest cas els concentrats no eren forans sinó mallorquins. D’aquests casos destaca la presó de Can Mir, a les Avingudes de Ciutat, el camp de Formentera o el Campament dels Soldats a Artà, que acollia alguns soldats republicans mentre eren obligats a fer treballs forçats. L’esmentat camp es troba al Parc Natural de Llevant i ha estat restaurat parcialment en els darrers anys, essent una bona visita per conscienciar en matèria de memòria històrica. Si vos interessa, podeu entrar al seu blog, on de ben segur hi trobareu informació interessant. A més, podeu consultar aquest dossier sobre l’esmentat indret. 
Per tant, en poques línies hem presentat diversos exemples que ens acosten als camps de concentració, ja sigui perquè es varen instal•lar a la nostra terra o perquè algun compatriota nostre els va impulsar, o encara més, inventar. 
Serveixi aquest escrit per fer-nos reflexionar envers l’infern, que sovint imaginem més enfora del que realment és. I és que aquelles imatges dels camps de concentració alemanys, grisos i emboirats, ens escarrufen molt, cosa que no ens sol succeir quan visitam paradisos com el Parc Natural de Llevant o el Nacional de Cabrera.

dimarts, 29 de desembre de 2015

Excursió a la Vall de sa nou

Nivell: Fàcil
Duració: Unes dues hores i 10 km.
Localització: Carretera Manacor-Petra, agafant un camí a mà dreta.
Recorregut: Deixam el cotxe a mà dreta, a un dels dos revolts on hi trobam lloc. Iniciam el camí gaudint d’una perspectiva de la vall, veient un torrent que desemboca a Na Borges.
Al fons destaca el puig de Sant Salvador.
Seguim caminant i trobem una casa senyorial, una de les poques que no estan abandonades a la contrada. Ja observam els primers elements del sistema de regadiu, que data de l’època islàmica, amb una síquia que ha conegut temps millors.
Fem una baixada i a banda i banda trobem guardes d’ovelles pasturant i un tractor llaurant. Voltam a mà esquerre i el camí s’estreny, amb mates i pedres.
Hi ha cases i casetes en diferent estat de conservació. Comencen a abundar els tarongers en les seves diferents varietats, oferint-nos fruits com ara clementines, mandarines, taronges de casta grossa... A més, també hi ha llimoneres, noguers, caquis...
A mà esquerra la síquia va seguint el camí mentre a mà dreta seguim el curs del torrent. El camí es va fent més ample i arribem a la carretera Manacor-Son Serra, asfaltada tot i que estreta i poc transitada. Voltam a mà esquerra i hi caminam durant uns minuts.
A la nostra esquerra, quan comença la pujada, trobarem un camí senyalitzat que duu per nom “Font de na Memòria”. S’ha de pujar un obstacle amb tres escalons i a continuació s’ha de caminar uns setanta metres, seguint el recorregut, per arribar fins a la font.
Aquesta font vessa l’aigua a una bassa, des d’on amb unes comportes es canalitza a una de les dues síquies existents. Pujant en el mateix sentit per on hem vengut trobarem a mà esquerra, uns metres abans del camí de la font, un altre desviament que condueix a un molí paperer.
A més hi ha una possessió amb un salt d’aigua. Tornam per on hem vingut. Altres opcions son arribar a Manacor (la carretera surt a l’hospital vell).
Història, cultura o elements patrimonials: Aquesta vall evoca la Serra de Tramuntana i en concret Sóller, és un lloc fèrtil i amb aigua abundant, motiu pel qual fou habitada des de l’antigor.
El sistema de regadiu, que compta amb una comunitat de les aigües, data de l’època musulmana, essent millorat després de la Conquesta catalana.
A més, s’observen durant el recorregut restes d’empedrat d’època desconeguda. Durant el camí hi ha cases i casetes de diferent tipus i categoria. No obstant, moltes estan abandonades i no s’observen cables elèctrics a la major part de la contrada.
Altres observacions: Es poden agafar taronges, sempre sense abusar. És una llàstima l'estat en que es troben algunes marjades i camps... 
Webgrafia: http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231634.pdf

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Les cabines de telèfon i la deixadesa de Telefònica

López Vázquez va fer una pel·lícula en que un home quedava tancat a dins una cabina en aquells remots temps en que no existien els telèfons mòbils. Sense esser tan vell, jo encara m’enrecord d’aquelles cabines que, certament, provocaven un poc de claustrofòbia.
Posteriorment varen arribar aquelles cabines de quatre telèfons, més diàfanes i modernes i de les quals encara se’n poden veure algunes als nostres carrers, constituint-ne un element present encara al nostre imaginari.
En ple segle XXI, precisament aquest any, s’acaba la missió de servei públic que obligava a l’operador dominant a mantenir aquests equipaments. En la meva opinió, en aquesta època en que tothom disposa d’smartphone, Telefònica i les altres companyies no s’han esforçat gens en reorientar aquest servei i l’han anat deixant morir a poc a poc.
Així, entenc que les tradicionals cabines haurien de mantenir-se i reorientar els seus serveis, tot “smartitzant-les”. Per exemple, podrien incorporar el servei de dades a la seva xarxa, permetent als ciutadans consultar el correu o fer videotrucades, nacionals o internacionals. A més, també podrien permetre consultar mapes o cercar restaurants.
D’altra banda, seria molt útil que incorporessin punts de càrrega de telèfons mòbils i s’hi poguessin comprar entrades per anar al teatre o bitllets de metro.
En certa manera, seria com la innovació que han viscut els caixers automàtics en que, més enllà de treure diners, els usuaris poden realitzar-hi moltes altres activitats.

En fi, només volia compartir aquesta reflexió tot acabant dient que, davant aquesta situació, penso que tal vegada sorgiran altres empreses que, aprofitant la deixadesa de la companyia dominant, podrien aprofitar aquest nínxol de mercat. 

dimecres, 30 de setembre de 2015

Fart de no poder entrar al Far

El dia de la mani (@belmariames)
Com és habitual, aquest estiu he tengut un parell de visites d’amics a Portocolom i els he
duit a fer visites per Mallorca i més concretament pel municipi de Felanitx.
D’entrada, la ruta pel centre històric de Felanitx és inevitable i tothom coincideix en que per ser una vila de mida mitjana hi ha molts atractius que van des d’El Calvari, les esglésies, el Mercat Municipal, S’Arraval, el canó del Convent… 
 Ja m’hi dedicaré algún dia amb més deteniment, només deixar escrit que l’Ajuntament, si més no els diumenges, podria organitzar una ruta per donar a conèixer tots aquests atractius. 
En tot cas, si l’Ajuntament no ho fes, una altre opció seria un autogestionat walking tour, que està agafant molta embranzida a ciutats i pobles europeus. 
Més enllà del nucli de Felanitx, no hi pot faltar la visita a Sant Salvador o al Castell de Santueri (que jo l’hauria expropiat, ja que està molt mal restaurat...). 
Però centrant-nos en el port, és inevitable el passeig per tot el front marítim, des de sa cova foradada fins a L’Aduana i d’allà fins a Sa Capella, Es Rivetó, Es Babo i Sa Punta. Seguint aquesta ruta, el punt clau de finalització ha de ser el Far però, malauradament, la reixa sempre es troba tancada i t’has de conformar amb fer una foto des d’allà i llegir el breu panell informatiu que hi ha instal•lat. 
De fet, i llevant les platges i les cales, el far és la instal•lació més singular i amb més potencial turístic de la costa del municipi i, per això, crec que seria clau l’obertura del far de Portocolom. 
 Fa aproximadament un any va començar una important polèmica en relació a la instal•lació d’un hotel a l’edifici del Far. Molta gent es va mobilitzar en contra d’aquesta acció ja que consideraven que es tractava d’una privatització d’aquest espai. 
D’entrada no estic a favor de fer-hi un hotel però, dit això, s’ha de puntualitzar que més privatitzat i tancat de lo que està ara no hi estarà amb un hotel allà instal•lat. 
És a dir, que si hi fessin un hotel amb una terrassa oberta al públic, tampoc no m’importaria perquè, paradoxalment, seria més públic del que ho és ara. És per això que entenc que s’hauria d’aprofitar aquest singular equipament, traient-ne rendibilitat econòmica, ja sigui amb un bar, un restaurant, un chill out, una galeria d’art, un museu o el que sigui amb la condició de que s’estableixi un horari ampli de visites i es creï un centre d’interpretació del seu entorn i del propi far. 
A més, en aquella zona es podrien museïtzar les runes de l’antiga torre de guaita que malauradament ja no resta dempeus i que, amb tot, segueix sent una part de la història de Sa Punta. 
En síntesi, m’agradaria que l’any que ve, en fer la ruta per Portocolom, ja sigui amb visitants o no, pugui accedir al far, al nostre far, hi hagi una terrassa o una sala d’exposicions... I és que, sens dubte, aquesta casa amb la torre de retxes és l’icona més rellevant del port i, com a tal, és indecent que sempre estigui tancada.

dijous, 10 de setembre de 2015

L'Odissea en bus

Qui més qui manco sap, a Mallorca, que agafar un bus del TIB implica una petita aventura que, deixant de banda “l’esponerós atractiu de l’atzar”, que deia el poeta, suposa un problema per tots aquells que vulguin complir amb horaris i obligacions en una illa que ja no es podria definir com “de la calma”.
Conec molts d’exemples de petites odissees provocades per sistema de transport públic mallorquí que sabrien turmentar el lector però em centraré amb el més recent. L’altre dia volia anar amb uns amics de la Península a Ciutat des de Portocolom i, per evitar fer el Port Cityseeing de mitja hora que realitza el bus de línia, varem agafar-lo a Felanitx.
D’entrada, un trajecte de 50 km té un cost de més de 5 euros per tots aquells que no disposen de la Targeta Intermodal, amb la qual cosa hom espera un cert nivell de qualitat del servei.
Res més lluny de la realitat, en entrar al vehicle, un conegut conductor de l’empresa va fer veure a la treballadora de l’oficina que l’aire condicionat no funcionava i que el retrovisor havia caigut dues vegades, havent-lo hagut de tornar col·locar ell mateix.
A més, afirmava que tenint en compte que al port havien pujat 30 persones i a Felanitx s’hi havien sumat 20 passatgers més, quedaven tan sols unes places lliures que en cap cas serien suficients per a la demanda habitual de Porreres i Algaida, amb la qual cosa recomanava que sortís un altre bus per cobrir aquests pobles, podent partir nosaltres directes cap a Ciutat.
No li varen fer cas i en ser a Porreres, a les distintes parades, es va omplir el bus quedant només 4 places d’asseguts i 4 de drets. El conductor va cridar a l’empresa i, desprès de no contestar-li, varen telefonar ells. Ell va exposar la situació i va dir que a Algaida hi solia haver unes vint persones esperant en aquell horari però li varen respondre que anirien a l’aventura.
I així va ser, en arribar a Algaida el xofer va obrir la porta i, posant-se dret, va cridar que només li quedaven 8 places, i que tota l’altra gent hauria de quedar a terra ja que ell no podia transportar més passatgers dels que aquell vehicle estava autoritzat ja que, certament, la multa recauria en ell.
I allò que semblava que s’havia de convertir en la versió algaidina de “los Juegos del Hambre”, es va convertir en una mostra de civilitat dels soferts viatgers del bus malgrat que tothom tenia feines, més o menys urgents, a Ciutat.
En tot cas, el conductor, que no té culpa de res, és qui acaba patint les queixes dels conductors i, encara que en aquest cas no va passar, aquestes situacions de recursos escassos afavoreixen actituds racistes com explicava ja fa anys en Jesús Hernández quan escriví al seu blog “Que sebaje el negro”.
S’ha de tenir en compte que els busos matutins amb parada a Algaida passen només a les 8:05, 9:05, 10:30 i 11:35. Així, per exemple, una dona major exposava que ella tenia hora a les dotze i que amb el següent bus ja no hi arribaria, a més deia que tement aquesta situació volia agafar el de les 9 però tenint hora a les 12 li pareixia excessiu.
En síntesi, quasi una desena de persones que, si poden, l’endemà agafaran vehicle privat enlloc d’autobús, amb el conseqüent perjudici al medi ambient i a l’autonomia de les persones ja que en aquesta societat mallorquina sembla ser que només pots moure’t amb llibertat si disposes de carnet de cotxe, excloent per tant a les persones majors, pobres o amb diversitat funcional que no poden conduir.
A més, l’actual sistema radial de transport afavoreix que en temporada d’estiu els turistes siguin els que omplen els busos de línia, perjudicant els ciutadans dels pobles d’interior que no tenen garantit el dret al transport públic.
Més enllà d’això, el sistema de concessions de transport terrestre a Mallorca es mostra obsolet i no respon a les necessitats del segle XXI. Aquestes concessions, que en alguns casos segueixen el traçat de les antigues línies de tren, s’haurien de reformular en favor de l’interés general i per evitar els petits feus de que disposa cada companyia de transport.
Així, per exemple, qual el nostre bus anava ple i no es va poder aturar a una parada de davall l’autovia Palma-Manacor, vaig pensar que molts altres busos hi podrien donar servei però no poden perquè no hi estan autoritzats. I això es podria fer extensiu a pobles sencers com Algaida, Llucmajor o Campos.
En aquest darrer cas, els busos de Felanitx cap a Palma no hi poden recollir passatgers perquè allò és el feu d’una altra companyia però, dic jo, no afavoriria en conjunt els ciutadans de Campos que hi hagués més freqüències que, a la llarga, implicarien una major demanda de bus?
Això és el que passa a ciutats com ara Madrid on busos de distintes línies (que venen de distints pobles) comparteixen parada amb destinació a Madrid per afavorir la mobilitat dels ciutadans.
En definitiva, per construir un transport públic eficient i atractiu, que pugui competir amb el vehicle privat, s’ha de redissenyar, en base a criteris racionals, la xarxa de busos de Mallorca que, a més, impliqui el canvi de l’esquema radial amb la introduccció de serveis transversals que connectin les distintes zones de l’illa entre si i amb d’altres punts com ara l’aeroport.
D’altra banda, la necessària reforma del transport públic per carretera no pot descuidar els busos nocturns interurbans, els intercanvis de línia o els sistemes de geolocalització que permetin conèixer quant de temps se torbarà el bus en arribar a la parada. D’altra banda, no es pot deixar de banda l’accessibilitat al sistema, garantint l’accés a PMR i introduint un sistema de megafonia que, de retruc, seria molt útil pels qui no coneixen la línia.
A més, s’hauria d’iniciar un procés de benchmarking, és a dir, d’estudiar altres models insulars similars a Mallorca, com ara Malta.
Naturalment, serà complicat pel conservadurisme dels actors implicats però, en tot cas, se’ls hauria de compensar amb les noves línies que es creessin.