divendres, 3 de juliol de 2015

Victoriano Gomez ante las cámaras de televisión

Llegint el llibre de Kapuscinski "La guerra del futbol y otros reportajes", vos transcric el següent text que parla d'un desconegut Robin Hood centre-americà que fou afusellat a un estadi de futbol fa prop de mig segle.
Més enllà de l'espectacle sàdic de la mort en viu, que perdura des de fa molts segles (qui sap si gairebé des de sempre), la televisió va permetre als règims augmentar el control social de la població, que veia en directe que els passava als subversius... 

El guerrillero Victoriano Gómez murió el 8 de febrero en San Miguel, una pequeña ciudad de El Salvador. Fue fusilado en el estadio, en una soleada tarde. La gente ocupaba las gradas desde la mañana. 
 Después llegaron unidades móviles de la radio y la televisión. Los operadores colocaron sus cámaras. En el césped, junto a la portería, se hallaba un grupo de reporteros gráficos. Estaba preparado todo de tal manera que daba la impresión de que de un momento a otro iba a dar comienzo un partido de fútbol. 
 Primero trajeron a su madre.La mujer, prematuramente envejecida y ataviada con ropas modestas, se sentó frente al lugar en el que iba a morir a su hijo. Durante unos instantes las gradas se sumieron en el silencio. 
Pero al cabo de breves momentos la gente se puso a hablar, a cambiar impresiones, a comprar helados y refrescos. Los que más bulla metían eran los niños que, al no caber en las gradas, se encaramaron a los árboles colindantes, desde donde tenían una buena vista del estadio. 
 Después apareció en el campo un camión militar, del que primero bajaron los soldados del pelotón de fusilamiento. Tras ellos, apareció en el césped Victoriano Gómez. Bajó de un ligero salto, recorrió con la vista las gradas y dijo en voz alta, tan alta que pudo oírlo mucha gente: 
-Soy inocente, amigos. 
 El ruido del estadio amainó, aunque no por mucho tiempo, pues enseguida se oyeron unos silbidos procedentes del palco de honor, que ocupaban los dignatarios locales. 
Las cámaras se pusieron en marcha; la retransmisión había empezado. Aquel día en El Salvador, todo el mundo pudo ver por televisión la ejecución de Victoriano Gómez. Primero Victoriano se colocó frente a las gradas, junto a la pista. 
 Pero los operadores lo conminaron a gritos para que se situase en el centro del estadio; buscaban mejor iluminación para así obtener mejores tomas. 
El comprendió sus intenciones; obedeció, retrocedió hacia el centro del campo allí –alto, moreno, veinticuatroañero- se puso en posición de firmes. Ahora, desde las gradas, sólo se veía una pequeña silueta, que era de lo que se trataba: a esa distancia, la muerte perdía su peso, su tangibilidad, su concreción: dejaba de ser muerte para convertirse en el espectáculo de la muerte. 
 Tan sólo los cámaras poseían el primer plano, ofrecían el rostro de Victoriano llenando la pantalla, gracias a lo cual la gente que lo seguía por televisión vio mucho más que la multitud congregada en el estadio. Los disparos del pelotón de fusilamiento abatieron a Victoriano y las cámaras mostraron como los soldados rodeaban el cuerpo inerte y contaban los orificios de bala. 
Llegando a contar trece. El comandante del pelotón movió la cabeza en un gesto de aprobación y enfundó su pistola. En realidad todo había acabado. Las gradas empezaron a vaciarse. La retransmisión también llegaba a su fin; los presentadores se despedían de los telespectadores. 
Los soldados se llevaron a Victoriano en el camión. Sólo su madre se quedó allí, de pie un rato más, inmóvil, rodeada por un grupo de curiosos que la contemplaban en silencio. 
No sé qué más puedo añadir. Victoriano fue un guerrillero de los bosques de San Miguel. Fue el Janosik salvadoreño. Exhortaba a los campesinos a que se apoderasen de la tierra. 
Todo El Salvador es propiedad de catorce familias de latifundistas. Un país en el que vive un millón de campesinos sin tierra. Victoriano Gómez les preparaba emboscadas a las patrullas de la Guardia Rural, un ejército privado al servicio de los terratenientes, reclutado entre los más peligrosos criminales. El terror de todas las aldeas. 
A esas gentes fue a las que Victoriano declaró la guerra. La policía le dio caza una noche, cuando vino a San Miguel para visitar a su madre. La noticia de su captura fue celebrada por todo lo alto en todas las haciendas. Se organizaron interminables festejos. 
El jefe de la policía fue ascendido y felicitado por el propio presidente. Victoriano fue condenado a muerte. El gobierno decidió vender cara esa muerte. Lo guiaban razones didácticas. 
En El Salvador hay mucho descontento, son muchos los que se rebelan. Los campesinos reclaman tierra, los estudiantes exigen justicia. 
El poder no podía desperdiciar la ocasión de montar un espectáculo que fuese una lección para la oposición. 
Para todo el mundo, para que vieran la muerte en primeros planos. Que la viera toda la nación. Que la viera y que le diera que pensar. Que viera. Que le diera que pensar.

dilluns, 25 de maig de 2015

I si les Eleccions d'ahir haguessin estat Generals?

Fa uns mesos vaig fer un exercici de política-ficció en aquest mateix blog extrapolant els resultats de les europees a les locals de Felanitx i, tot i que era molt difícil perquè canviaven moltes candidatures, ja apuntava la tendència de pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular.
Idò bé, avui encara amb la ressaca de la nit electoral m'he plantejat fer aquest mateix exercici, aplicant als resultats del 24M la Llei D'Hondt per a les Eleccions Generals de la propera tardor.
En aquest cas Balears és circumscripció única i tria 8 diputats a les Corts espanyoles. 

Aíxí, agafant els resultats d'ahir farien que el PP obtingués només 3 diputats, el PSOE es quedaria amb 2 mentre que Més (sumant Més per Mallorca i per Menorca) obtindria representació a Madrid per primera vegada. A més, Podem n'obtindria un i el Pi quedaria molt a prop d'estrenar-se a la capital.
Ciudadanos, per la seva banda, quedaria lluny de representar les Illes al Congrés tot i que és d'esperar que el paper mediàtic d'Iglesias i Rivera farà augmentar aquests dos partits d'àmbit estatal.
Malgrat això, els partits autòctons de les Illes han de fer valer el fet insular i fer entendre a la ciutadania balear que més enllà de triar l'inquilí del Palau de La Moncloa, ens juguem tenir una veu pròpia a Madrid que defensi els interessos de l'arxipèlag. 

dilluns, 13 d’abril de 2015

Política-ficció: Extrapolam els resultats de les europees per a les municipals de Felanitx

La credibilitat de les enquestes i de qui les cuina està darrerament més qüestionada del que ja era habitual, cosa que no és d'estranyar donada la seva manca d'encert als darrers comicis (siguin a Andalusia o a Israel). 
A l’Estat espanyol s’ha de reconèixer que no ho tenen gens fàcil ja que, donada la crisi de confiança dels ciutadans envers els partits tradicionals s’està produint una mutació al sistema de partits que fa difícil predir canvis a setmanes vista, més encara quan, en aquesta democràcia televisiva que patim, el share d’un líder mediatic a aquell o aquell altre programa pot fer canviar les coses més en deu minuts que cent militants de base repartint pamflets. 
De fet, aquesta situació és com si grans plaques tectòniques s’estassin movent, colpejant unes amb altres per definir les posicions de sortida. Amb aquesta situació, ens trobem que el 24 de maig hi ha eleccions locals i autonòmiques i, com és habitual, als pobles no hi ha enquestes d’intenció de vot. 
És per això que he realitzat aquest petit exercici de política-ficció, agafant els resultats de les eleccions al Parlament Europeu i extrapolant-los, tot aplicant la Llei D’Hondt a les eleccions municipals de Felanitx. Vull reiterar que es tracta d’un exercici de política-ficció ja que el comportament electoral entre unes eleccions i altres és molt diferent, com també és diferent el nivell de participació i, en aquest cas, el canvi de sistema de partits que s’ha donat durant la darrera legislatura. 
A més, a l’àmbit local i tenen una gran incidència els caps de llista i la seva valoració per part de la ciutadania, però això no entra al cas en aquesta ocasió així que ho passarem per alt. 
Així, excloent els partits amb un percentatge de vots inferior al 3% (que no han superat la barrera d’entrada), ens trobam amb PP, PSOE, ERC, EU, Podemos i Ciudadanos. Seguint la Llei D’Hondt, distribuïm els vots seguint la regla de quocients majors i ens surten aquests resultats. 
Així, i comparant amb els resultats de fa quatre anys ens dóna que el PP passa de 9 (quasi 10) a 6 regidors, el PSOE passa de 3 a 5, el Bloc (prenent la candidatura europea d'Esquerra Republica-Els Pobles Decideixen com a candidatura anàloga) passa de 3 a 4, mentre EU passa de 0 a 1 i Podemos en treu 1. 

En primer lloc, el Partit Popular manté el lideratge si bé redueix els seus votants notablement. Hem de tenir en compte que les eleccions al Parlament Europeu son uns comicis de càstig en que tradicionalment els ciutadans fustiguen el partit governant i, en aquest cas, el PP governa a tots els nivells en que està inclòs Felanitx. És d’esperar que a les eleccions municipals els resultats dels conservadors siguin molt diferents ja que tenen un vot molt fidel (especialment a nuclis com S’Horta) i compten amb una important xarxa clientelar. 
El PSOE manté el duopoli amb el PP i és d’esperar que no baixi molt a les eleccions municipals. Pel que fa a la candidatura d’ERC, és l’espai d’esquerra nacional i podem afirmar que el Bloc per Felanitx agafa el testimoni d’aquesta candidatura. Recordem que ERC forma part del Bloc juntament amb d’altres partits i persones independents que, almenys directament, no es presentaven a les europees. En aquest cas, el Bloc ve de ser segona força fa quatre anys a Felanitx. 
Per altra banda trobam Esquerra Unida que va concórrer en solitari a les darreres eleccions municipals però que no va aconseguir representació a La Sala. I aquest cas va lligat al de Podemos ja que quan el partit de Pablo Iglesias es va estrenar a les europees va començar el declivi d’EU. Seguint tendències estatals hauríem de pensar que respecte a l’any passat EU ha baixat en nombre de suports però hem de tenir en compte si es presenten o no a les municipals... 
Pel que fa a UPyD, aquests darrers dies el partit de Rosa Díez pareix una vall de llàgrimes i tot per no haver volgut pactar amb el divo d’Albert Rivera quan era hora. En qualsevol cas, UPyD va treure més que Ciutadans però, tanmateix, diria que no presenten llista a Felanitx cap dels dos, tot i que encara tenen temps per fer-ho... 
Un altre espai que s’ha mogut molt aquests darrers quatre anys ha estat el regionalisme mallorquinista de centre. Els recentment creats Lliga Regionalista i Convergència per les Illes es varen presentar a Felanitx i només el primer va aconseguir un regidor. Cap dels dos va prendre part a les eleccions europees i és una incògnita si el recentment proclamat Jaume Montserrat com a alcaldable de Proposta per les Illes (PI) serà capaç de recuperar l’espai que antigament ocupava l’extinta Unió Mallorquina. 
Com dic, això només és un exercici de política-ficció però, mentre no comenci la campanya electoral, a falta d’enquestes, entretén...

dijous, 12 de febrer de 2015

Sobre les 50 ombres d'en Grey

Anem a ser un poc polèmics...

A dia d’avui, encara no he aconseguit trobar cap al·lota que reconegui públicament que li han agradat les 50 ombres d’en Grey ni tan sols una miqueta. D’altra banda, moltes reconeixen que l’han començat a llegir (més de les que reconeixen que l’han acabat) i, així i tot, encara que no ho reconeguessin entraria dins el terreny d’allò plausible, estadísticament, que moltes l’han llegit.
Voldria puntualitzar que faig referència al públic femení ja que, tot i que molts d’homes l’hagin llegit, pareix clar que el target de l’obra era el públic jove femení.
Aquesta situació, que em resulta tan curiosa i divertida, me recorda a la situació plantejada magistralment per Amélie Nothomb, l’autora de Ácido Sulfúrico. En aquella obra a la televisió s’emet un reality show que reflexa el dia a dia d’un camp de concentració on els concursants sofreixen una gran quantitat de tortures i vexacions. Tot i l’estupor que provoca aquell programa a la societat, els mitjans en van plens i l’audiència d’aquell canal no fa més que augmentar i augmentar.
Així, amb aquesta triologia de dubtosa qualitat literària, i d’altres que per imitació han aparegut en els darrers temps, m’ha vengut al cap aquella situació en que tothom està horroritzat per l’esmentada obra però, tot i així, tothom en parla i ajuda al seu èxit.
Escrivint aquestes línies amb aquest argument sé que sona molt incoherent, com si també contribuís a aquest fenomen. Pobre de jo! I que puc fer sinó sumar-me a les masses, a les hordes, que xerren de l’obra aquests dies? Ben mirat, sa meva humil persona no té massa influència com per alterar els mecanismes del mercat... En tot cas, al meu torn, he de dir que vaig començar el primer llibre i, tot i que el vaig acabar, vaig llegir-lo molt en diagonal i no, tampoc em va agradar. En la meva defensa he de dir que no el vaig haver de comprar, si això pot suposar un atenuant.
Personalment, crec que el motiu que fa que la gent no s’atreveixi a confessar que ha llegit aquests llibres és el mateix motiu que fa que, enlloc de llegir novel·la rosa o relat pornogràfic (eròtic, si voleu), llegeixin aquest tipus d’obres que, essent un mix d’aquelles tenen lo pitjor de cada casa...
Dit això no entraré jo a criticar el contingut d’aquest llibre ni, encara menys, la significació sociològica que té aquest fenomen comercial. I no ho faré jo perquè vos passaré el link d’un article de la UAB que reflexiona sobre diverses implicacions de l’obra en qüestió.

Ja per acabar, només desitjar-vos que vos ho passeu molt bé al cine veient l’horrorosa pel·lícula (desprès no teniu perquè confessar que vos ha agradat). De fet, jo també m’estic plantejant anar-hi i tot...

dimarts, 20 de gener de 2015

Top Versions Mallorquines

#1 300, la reconquesta de Mallorca

#2 Sa Comunitat d'en Panereta - Trailer


#3 Els dos caires

#4 Es retorn den Sopa - Resum


#5 Vaig Fort - Resum


Top 5 videos #HumorMallorquí

Vos present una recopilació dels que per jo son cinc dels vídeos mallorquins més curiosos i divertits que corren per la xarxa. No son nous i segurament ja els haureu vist gairebé tots però sempre son dignes de veure.
Han quedat fora totes les Comunitats de'n Panereta i demés vídeos de l'estil, ja que constitueixen una categoria diferent.
Ah, i si en voleu proposar més, estaré encantat!
#1 OVNI de Son Suau


#2 Sa mare de sa monja


#3 Sa patrona d'aviació
video

#4 Sa madona del Constància

#5 Perdona, què vols paper?

divendres, 16 de gener de 2015

L'Illa de la calma

"Llegidor amic: si pateixes de neurastènia, o et penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d'anar depressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí ont hi hà d'ha¬ver lo que n diem l'enteniment; si els eines t’han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig se t'ha fet crònic, i el desfici ja no t deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que s mereix an aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me a una illa que t diré, a una illa on sempre hi fa calma, ont els homes mai porten pressa, on les dones no s fan mai velles, on nos malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra" L'Illa de la calma, Santiago Rusiñol