Plataforma PANIC

Encara que potser un poc massa tard, m'he fet ressó del comunicat que seguidament reproduiré. De totes maneres, en la meva opiníó hi manca una vertent reivindicativa en contra del Pare Noel/Santa Claus/viejogordobarbudo, viva imatge del capitalisme i del consum, imposat per la visió globalitzadora de l'imperialisme yankee (o com s'escrigui). Ja ho deia en Melendi "este año al Papa Noel no le queremos porque su presidente es un borrego".

Comunicat de la Plataforma PÀNIC, formada per Ses Majestats els Reis Mags d'Orient, l'oncle Tió i el Pare Noel

Les raons que han portat a Ses Majestats a prendre aquesta decisió dràstica són les següents:
1. L'Equip de Patges Reials està fart de portar tones i tones d'objectes inútils i de regals que van a parar al fons d'un armari o a l'abocador sense haver estat utilitzats.
Un 10% de les persones del món consumim el 70% dels recursos
2. Degut a la gran quantitat de regals sol·licitats, l'Equip de Patges Reials està obligat a fer jornades laborals que no respecten el conveni del Sindicat de Personatges Nadalencs. Buscar cada cop més regals i al preu més baix obliga a treballar a milions de persones de països empobrits en jornades inhumanes
3 de cada 5 treballadores de les fàbriques de roba del món no tenen contracte, fan més de 70 hores setmanals i cobren menys de 100 euros al mes
3. Ses Majestats estan farts de portar regals que només es poden trobar a grans superfícies i centres comercials i troben a faltar el contacte amb els seus amics botiguers i botigueres.
A l'estat Espanyol es tanquen 11 botigues de barri diàries per culpa de les grans superfícies
4. Ses Majestats no volen portar més regals fabricats per empreses que no respecten els drets dels treballadors i les treballadores i que se'n van a països pobres a contaminar el que no els deixen contaminar a Europa i els EEUU.

Per aquestes raons el PÀNIC declara una vaga indefinida fins que no hi hagi un compromís generalitzat de:

no regalar per regalar i mantenir un criteri racional

acordar amb la família i els amics el pressupost màxim dels regals per no convertir el nadal en una competició

evitar que els nens i nenes rebin allaus de regals que no tindran mai temps d'utilitzar

prioritzar els regals fets per un mateix o una mateixa

prioritzar els regals ecològics, justos i de proximitat

no deixar-se portar per la publicitat i tenir criteri propi

donar preferència a regals culturals i amb contingut

dedicar el nostre temps als altres: és el regal més valuós.


Així doncs, des del PÀNIC esperem que les vostres cartes i correus electrònics d'enguany segueixin aquestes reivindicacions. Si no és així, ja podeu esperar asseguts que no hi haurà ni cavalcada, ni camells, ni regals, ni tan sols carbó.



PD: La CNT (Col·lectiu Nadalenc de Tions) també ha subscrit el manifest del PÀNIC. Per tant els Tions tampoc cagaran fins que es desconvoqui la vaga.

> Si vols altres consells i recursos sobre consum responsable, tant durant les festes del Nadal com durant la resta de l'any, visita l'apartat "Practica un consum responsable" de la nostra web.

> Des de Greenpeace també ens proposen alguns consells per a un consum més responsable en els articles típics de les festes nadalenques. Els pots consultar fent clic aquí (2 pàgines, PDF 754 KB). (En castellà)

P.S.: Ja ha estat be per no interferir ni modificar, però queda clar que la figura de "l'oncle tió" sols és pròpia de Catalunya.

Feliç any nou!

Se podria dir que he estat quasi dos dies sense ordenador, però com veis, no he aguantat molt més. Tenia pensat no actualitzar es bloc fins l’any que ve però en vista de que està més actiu de lo que jo esperava i ja que hi som, escriuré tres o quatre línies.
Tot i no estar massa inspirat vos contaré que sense ordenador, m’he dedicat principalment a estar amb els cans, una entranyable activitat. Amb en Puc he anat a passejar un parell de vegades i ho he hagut de fer amb sa corretja perquè ara va de femellum i, clar, tampoc és qüestió de que me fugi, ni de que me dugui a veure s’amiga perquè tampoc seria bon pla haver de prendre contactes amb l’amo de s’altre ca, ja s’arreglaran. I dic això perquè m’han informat de que un dia es ca va tornar d’una de les seves expedicions no autoritzades a no-sabem-on amb un cop damunt es nas, pobret...
De s’altre ca, en Moro, res d’especial, no va de femellum però està amb el seu humor de sempre.
Volia també fer quatre mots en qüestió de política, no ho faré com a aspirant a politòleg sinó com a futur i primerenc votant (per correu, per més inri). Es tracta de l’anomenada coalició nacionalista per a les pròximes eleccions generals de la qual es pretén excloure a EUiA perquè té “la seva seu hipotecada a Madrid” (com Esquerra la té a Barcelona, si filam així!). Aquest acte, segons tenc entès, està promogut per UM, el partit amb representació a Balears menys votat, que argumenta que amb la presència del partit ecosocialista no ens trobaríem davant una coalició realment nacionalista. La gràcia que a mi, personalment, em fa això radica en que el dretà partit, amb nombroses acusacions en la seva contra als jutjats, no ha dubtat mai, sacrificant el seu nacionalisme, a pactar fins i tot amb el dimoni (no dic que ja s’hagi donat el cas concret) amb la finalitat d’aconseguir el poder.
I dic això creguent que si UM tingués la capacitat de CiU, no dubtaria ni un moment en accedir a un ministeri abandonant als seus companys d’esquerres que, per altra banda no entenc com s’estimen més anar Unió que amb EUiA...
Com diu mu mare, sa política és bruta (cosa que se contradiu amb els meus apunts de Ciència Política). M’estava plantejant oferir el meu vot a aquesta coalició per tal d’evitar el bipartidisme que pot resultar nociu i perquè les Illes tinguessin un representant independent al congrés, però en vista dels aconteixements...
Com ja he dit no estic massa inspirat, així que penjaré quatre fotos i qualque cançó i fins l’any que ve. Feliç 2008!


P.S.: Fotos de na Maria Sunyer

En Festes!

Abans que res, m’agradaria agrair a n’Àngel, supòs que palmesano, els seus trucs per millorar estèticament aquest bloc. Tot i que a les Histèries l’estètica no és, per ara, una prioritat, els he aplicat ja que he suprimit allò de “enviat per Joan M.” perquè me semblava un poc absurd pel simple fet de que tot ho envií jo (el meu egocentrisme...). L’hora i tot lo demés de moment ho mantendré i és que no suposa, de moment, un agravi a la meva intimitat que els/les navegants sàpiguen a quina hora ho públic. Així, també s’agraeix això de llevar la barra de Blogger, meditaré sobre aquest tema perquè potser, ara amb el nou look més obscur del bloc, quedaria massa negre sense sa barra aquesta, però ja dic, gràcies.
Avui horabaixa hauria de començar a fer un poc de feina acadèmica perquè encara, com podreu suposar, no he començat després de (sempre ho veuràs) l’intent fallit de dissabte passat.
Com és habitual en aquestes dates, el dia de Nit Bona i el dia de Nadal van tenir com a celebracions centrals grans ingestes de menjars que tampoc passaré ara a definir.
Ahir, seguint la tradició, varem anar a dinar a ca la família GRAN amb el motiu de la celebració de Sant Esteve. Aprofitant l’avinentesa de que està molt aprop de l’estació de Marratxí (tampoc facilitarem –hom majestàtic– la seva situació exacta), hi varem anar en tren des de Manacor. La diferència amb anys anteriors podria residir en que, aquesta vegada, no vaig agafar cap pedra per si sorgís qualsevol eventualitat (per allò dels espais tancats) i és que per Barcelona no tenc la possibilitat d’agafar-ne cap.
Un altre diferència, o no tant, seria el detall aquell de que varem perdre el tren que inicialment voliem agafar amb el resultat de que varem haver d’esperar, amb n’Aina emprenyada (detall important), més d’una hora devers l’estació de Manacor.
Podríem ser punxants i establir diferències entre el transport públic d’aqui i el d’altres llocs i, tot i que podria inclús ser crítica constructiva, ho deixarem anar. Direm que, de moment, no hi ha comparació tot i que la comparada sigui Rodalies. Així i tot, s’ha de comprendre que la situació no és la mateixa.
Tot i que varem arribar passades les dues encara no havien començat a dinar. El menú va consistir en sopa rellena (m’imagin que, filant prim i acadèmicament, se deu dir “farcida”, però... no seria lo mateix), porcella amb una guarnició de ensalada, patates i cols de Brussel·les, a més d’una gran varietat de postres típiques d’aquestes festes.
Com podeu apreciar, no som cap cronista familiar per la qual cosa no vos relataré fil per randa l’aconteixement.
Avui hem anat a Palma amb un doble objectiu. En primer lloc, anar a cercar una telelupa en préstec a la ONCE, no la tenien preparada i hi hem perdut tot el dematí, total per tenir-la només fins dia 6 de gener...
Ja que hi érem mos hem acostat fins a Capità Salom a deixar els papers a la Conselleria per demanar la beca de mobilitat (escassos 400 €). Hi volíem anar en bus però aquelles pantalles tan modernes de les Avingudes mos han llevat les ganes ja que, desprès d’esbrinar que havíem d’agafar el 12, ens hem assabentat que estaria uns vint minuts a venir; total, hi hem anat a peu.
Si una cosa està clara, apart que els llocs institucionals no son d’allò més accessibles per a tothom és que els funcionaris han de tenir (almanco) una qualitat, els ha d’agradar l’esport, com a mínim aquell de passar-se la pilota...
Canviant de tema, i tenint en compte la vostra opinió, dir que faré pròximament una enquesta d’intenció de vot per a les properes eleccions generals però, per no començar tan fort i a mode de prova, crec que estaria be que votassiu per, tal vegada un tema un poc banal: Llevaries la barra de navegació del Blogger?
Crec que per avui no tenc res més a dir, aconsellar-vos només que no agafeu cap empatx i, en la mesura de lo possible, no caigueu en les xarxes del consumisme incontrolat. I és que això d'es consumisme i els regals es molt perillós, per exemple, en Miquel Lluis no me va regalar un domini, com diria s'anunci aquell, me va regalar s'obligació de mantenir el bloc, je je je je
P.S.: Volia il·lustrar aquest post amb les fotos del dinar de Sant Esteve però coneguent la puntualitat d’es fotògraf que me les ha de passar (je je je), posaria també ses de sa festa de la setmana passada, de na Maria Sunyer, però només les va enviar a n’Aina...
Ah! Ses de ses matances tampoc les tenc perquè, tot i que n’Aina digués que hi son, no les he trobat.
Esper, qualque dia, corregir aquest desequilibri imatges-text.
I avís, en els pròxims dies hauria escriure un post en castellà perquè m’entenguin tots.

Discurs de Nadal del Rei

No és el d'enguany, però és molt bo. Bon nadal i molts d'anys!

Festa sorpresa

Bono, bono. Ha quedat demostrat que pot esclatar una revolució a ca meva sense que jo me’n doni compte. I no serà, precisament, perquè lo de fer festes sorpresa quan es fan devuit anys sigui molt inusual, especialment quan sa germana la reclamava des de feia anys, però mira. Dic això suposant que sa concurrència ja coneixerà sa feta, i sinó, aviat la coneixerà.
Potser convendria que relates primer, ara que hi pens, el viatge cap aqui i és que mos varem haver d’aixecar més d’hora perquè pensàvem que a les vuit passaria un bus que mos duria fins a RENFE de Cerdanyola però no es veu que no va passar, i potser així hagués estat millor perquè sinó l’haguéssim perdut per culpa meva, perquè quan fórem a la parada del bus me’n vaig donar compte de que, entre el quantiós equipatge que carregava, no hi figurava sa cartera. Per tant, vaig haver de tornar a n’es pis inclús plantejant-me agafar l’ascensor, però al final no...
Es tema és que varem cridar un taxi que mos va dur fins a Renfe, en la meva opinió va ser un atracament a mà armada, però bé. Varem arribar a s’estació i varem agafar es tren, podran dir lo que vulguis de Renfe i no arribarà s’AVE, però almanco posen musiqueta, encara que sigui música clàssica que contrastava amb un al·lot que se veu que no tenia gens de son perquè no va callar ni un segon, crec que a, supòs, son pare li haurien de donar un parell de medalles com a mínim.
Desprès d’això varem arribar a s’aeroport, previ transbordament a Sants, on no va suposar cap problema que al meu bitllet figuràs Josep Roig, però bé.
Al vol ni ha haver tantes turbulències i me va venir a cercar es vell a Son Sant Joan. Varem dinar de colflori ofegada i, desprès de donar per tostón un llibre en àudio de sociologia i en haver mirat de fer una migdiada me vaig posar davant es foc (què és de guapo es foc, eh?) intentant fer-me a la idea de que havia de feinejar un poquet.
No serien més de les cinc i mitja i mon pare m’insistia repetidament perquè me’n anàs a dutxar “perquè després no basta s’aigo”. Jo hi vaig anar però amb s’idea de que aniríem a sopar d’un colom torrat a Randa (n’hi va haver qui hi varen anar,segons tenc entès).
Sa qüestió és que quan ja m’havia disposar a passar apunts de Ciència Política amb la música de Dover a tope va venir na Maria de sa tita i n’Aina que “venien a donar-me es molts d’anys” però jo, tan tranquil, vaig continuar amb la meva tasca. Si mateix he de dir que vaig sentir renou de cotxes i de gent, però, tan innocent, me vaig imaginar que seria qualcú que venia a acompanyar n’Aina sa germana que, segons me varen informar més tard, era a Manacor perquè l’entretenguessin.
Va haver d’esser na Maria també que me va fer anar dins es barbacoa amb el pretext de que havia d’ajudar en qualque cosa a mon pare però he de dir que, fins que no me vaig trobar amb sa sala aquella plena de gent, no me’n vaig donar compte de res.
Com vos podreu imaginar, vaig quedar impactat en els primers (i segons i tercers) moments, però bé.
Com que dins sa barbacoa no hi cabíem tots, varem anar a colonitzar sa cuina grossa, molt més ben dotada en quant a menjar, que, com es habitual en celebracions que se fan per devers ca meva, ha sobrat en grans quantitats (arròs, llom a la italiana, gambes, tarta, carn torrada, frit, sípia... ) així que si voleu venir/tornar a menjar, ja ho sabeu.
Els regals van ser molt encertats. Es primo Miquel Lluis me va obsequiar amb el domini www.histeries.com (que de moment no funciona però, ja ho sabeu, ara ja no valdrà l’excusa aquella de “no m’enrecord de sa direcció”) amb una frase de l’expresident Bill Clinton que deia una cosa així com que “quan jo era president només alguns físics nuclears havien sentit parlar d’internet i ara fins i tot el meu moix té una web”. Suposam, sense investigar massa, que les becàries també en deuen tenir. Els dels pis (Margalida-Miquela), coneixent lo puta que ho pas es dematí amb el fred, m’han regalat uns guants i una bufanda i en Ruano, també molt en el seu estil, i na Fátima me van regalar un joc d’ingeni (tangram), cosa que utilitzen els executius com a entreteniment, segons na Fátima i amb el qual en Ruano s’entretenia durant les classes de l’any passat. He de dir, tot i que fer es quadrat me va costar molt i que sa geometria en general, mal, que ahir vespre mateix vaig aconseguir fer el triangle sense instruccions (tenc proves). A mon pare també li va costar molt fer es quadrat, n’Aina es que va dur sort, no vos pensassiu...
En conclusió dir que sa festa aquesta va estar bé, encara que mu mare no va aconseguir contactar amb tothom que hagués estat bé que vengués. Però, de totes maneres, molt ben organitzat.
Res més, avui mem que mos depara es clàssic aquest, a jo m’és indiferent però s’ambient està bé.
P.D.: Ja estic en disposició de penjar fotos de ses matançes però na Maria Sunyer m’ha de passar ses d’ahir.

Feliç Dia del Solstici

No se com començar així que crec que ho faré pel principi, que, si la memòria no me falla, està per dimarts horabaixa en que vaig anar a pràcticar amb la TR i, diguem-ho així, me va donar s’alta. No vol dir això que jo me senti més segur però bé, m’han dit que amb la pràctica...

Dimarts també vaig començar a grabar les classes amb la flamant grabadora digital que els padrins joves, com ja vos vaig contar, me van regalar. Vos he de dir que sa màquina funciona bé però m'estic plantejant, ja de cara al gener tantejar als diferents professors per tal de penjar-los sa grabadora pel coll per tal d'evitar el molest i abundant renou d'ambient.

A continuació passaré a relatar-vos s'història que me va acontèixer s'altre dia, no se ben bé quin era, quan na Miquela i jo tornavem de comprar, o de cercar una cosa per comprar que al final no varem comprar perquè no sabiem que haviem de comprar, quan a la bústia hi vam trobar una carta dirigida a un servidor. Entendreu la meva sorpresa essent aquesta la primera missiva no comercial (comercial tampoc n'he rebuda cap encara) que m'envien en aquesta direcció postal. En principi no sabia si seria antrax o res similar ja que, a diferència del que pensava mu mare, la direcció que figura a l'encapcalament del bloc no és fet només per fer un simple pareado.

He de dir, emperò, que quan vaig veure que el matasegfells era de Marratxi ja vaig associar als remitents i, d'aquesta manera, vull donar les gràcies a sa familia GRAN que , per sinó ho havia dit, em van enviar una postal de la Creu Roja.

Ja que trec el tema, no estaria malament això de, d'alguna forma, tornar a l'antic correu tradicional. Per tant, ja sabeu, per si encara no la sabieu, la meva direcció.

Per una d'aquelles habituals coses que me fa l'informàtica darrerament, l'ordinador me va excesivament lent i, com podreu suposar, no és massa còmode escriure una frase i esperar dos minuts de mitjana per veurer-la escrita a la pantalla. En aquest mateix sentit he de dir que avui m'han desaparescut tos els contactes del msn però, tenc entès que ells me segueixen veient a jo. També de caire informàtic ha estat la histèria del zoomtext ja que em pensava que l'havia perdut i m'he passat tot l'horabaixa cercant-lo quasi arribant al punt de fer una neteja a fons del cuarto.

Es tema informàtic se complica dient que se m'ha acabat sa llicència d'antivirus que tenia i ara potser m'hauria de descarregar algun antivirus gratuit. Algun suggeriment, informàtics?

Serveixi això de excusa per si trobau gran quantitat de faltes.

Com també crec que vos vaig dir, avui dijous havia, i he, entregat la ressenya que vaig acabar de fer ahir a la nit i que no publicaré de moment per no avorrir-vos (i perquè el profe no es malpensi de la meva autoria). Si algú la vol veure, que m'ho faci sabre. Com deia, la vaig acabar ahir a les dues de la nit per la qual cosa avui "m'he botat" les dues primeres hores, cisa que a ca meva encara no saben. Així que...

He de dir que tenia tanta son que, abans d'imprimir-ho, me vaig afluixar de repassar les faltes i, per aquelles coses que me passen, quan ho vaig tenir imprimit vaig veure per damunt que eren abundants. Així i tot, no ho vaig tornar imprimir ja que per tots vosaltres es coneguda la meva confrontació directa amb la màquina impresora.

En conclusió, dos punts de la nota final jugats en una nit.

De totes maneres, vos recoman molt especialment el llibre aquest titulat Europa ante el espejo de Josep Fontana perquè ens dóna una visió de la història que sempre se'ns ha estat ocultant per l'Esglèsia i les classes dominants.

Canviant readicalment de tema, a na Miquela i a jo mos va cridar s'atenció que al super hi haguès ensaïmades "encondonades" però encara mos va cridar més s'atenció quan varem veure on estaven fabricades, no eren ni de Felanitx, ni de Vilafranca ni de Palma. Tampoc eren de per Barcelona. Eren, nada más y nada menos, fabricades "artesanalmente" a Madrid. Sense comentaris.

Xerrant de na Miquela també vos he de dir que en els darrers dies estam fent un acostament controlat a l'ascensor, perquè ella fa psicoògia animal (i com que jo som tan animal) pos feim la técnica aquesta de desensibilització encara que amb aquest ascensor precisament és molt chungo perquè, apart de lo vell i lo sinistre que és, ara mateix na Margalida m'acaba de comentar que una veïnada cotilla li va dir que l'altre dia un homo hi va quedar tancat dedins!

Ara mateix no molt més, comentar-vos que vaig comprar unes quantes T10 perquè clar, com que al gener pujaran trenta centims cada una, hem de mirar per sa butxaca! je je je.

Finalment vos voldria, per si demà amb tot el follón de preparar maletes i demés, no vos escric desitjar-vos un feliç Dia del Solstici d'Hivern i, encara que tornare escriure (les empreses fa més d'un mes que mos "feliciten" per això de les festes) un bon any nou en que els preus no pujin tant com aquest i en que... Bé, tampoc me posaré ara revolucionari.

Val, val. Ja som major d'edat.

No voldria començar sense agrair a totes I tots ses felicitacions, ja siguin via telèfon, sms, msn, email o de paraula directa. Aquest any, no se ben be perquè, m’han parescut majors en nombre que els altres anys, però bé, millor.

No diré ara allò típic de que me sent igual que abans (ja ho he dit, però ara no valia), m'estim més dir, com me va dir un amic meu, que ara ja podrem anar de senyores. (no vol dir que hi vagi, de moment; je je je)
En primer lloc, crec que vos contaré lo transcorregut avui dilluns, dia fatídic. M’he aixecat i, amb na Marga, hem agafat es bus, no he arribat tard, que fa és molt, i m’he disposat a fer s’examen d’es seminari de polítiques.
No és perquè hagués estudiat poc, que si, perquè sa pregunta me la sabia a la perfecció, però en aquell precís instant, he tengut un lapsus que m’ha impedit escriure els noms correctament. (hegemonia cerrada, hegemonia representativa, oligarquia competitiva y poliarquia). Després, ens hem dividit les preguntes per respondre entre el grup i, essent jo la mà innocent, m’ha tocat una pregunta que havia de respondre jo mateix. L’he llegida i es problema ha vengut quan es tio m’ha començat a demanar més, coses que jo no sabia.
Però això no ha estat res. Més tard teníem el famós tercer examen de Fonaments Matemàtics i Estadístics. Doncs bé, l’agonia allargada una setmana ha tengut pessims resultats per la meva persona estudiantil ja que, contra totes les previsions, el control seguia l’estructura del que haviem de fer i no ferem; inclús era més curt.
De les tres preguntes, la que he sabut fer més, on hi he invertit més temps i esforços, ha estat la primera però, com el mateix professor ha explicat (((...))) no era amb la variable “densitat” sinó amb “densitat per KM2”. Rebatuadell!!!
Com vos podreu suposar, els resultats varien completament d’una a altra, així que, com ens ha dit ell “jo no et demanava això”, i no contarà. ¡Manda güevos!
Però homo, havent-hi més de cinquanta variables i no trobant aquella, he pensat que seria l’altre! No estava despistat!
En conclusió, llàstima això de que ja sigui major d’edat perquè no podré assassinar a cert membre del cos docent de la UAB sense passar per la garjola. (era broma... o no?)
Desprès de la frustració i el lògic abatiment per tot lo explicat, a més del llibre que m’he de llegir i del qual he de fer una ressenya per dijous; comprendreu que no relataré els aconteixements d’aquest cap de setmana en la seva totalitat. Així i tot, no renunciaré a fer-vos quatre pinzellades de sa visita dels padrins joves a la Ciutat Comtal.
Divendres al final vaig dinar, eren quasi les cinc (quasi com avui) però vaig dinar.
Dissabte dematí vaig partir cap a Barcelona per trobar-me amb ells i, encara que estàvem a menys de deu metres, no mos veiem. Això era, com vos podreu suposar, al punt de trobada típic del Bar Zurich de Pl. Catalunya.
Varem anar a dinar al Passeig de Gràcia, a veïnat d’allà on varem anar amb en Miquel Lluis i na Bàrbara i va ser molt bo. Ells se coneixen Barcelona “como la palma de la mano” així que varem anar a passejar pel mercat de Sta. Llúcia, l’església de Sta. Maria del Mar (La Catedral del Mar) fins a l’Estació de França. Més tard varem tornar per la Plaça de Sant Jaume i varem anar a la Fnac per mirar una gravadora digital.
Jo vaig tornar a Cerdanyola, practicant amb el bastó des de Renfe, amb l’intenció d’estudiar. Voltros sabeu que no ho vaig fer sinó que el vespre, en haver sopat, vam veure Mach Point (no se com s’escrivia, però vos feis una idea, no?) d’en Budy.
Diumenge dematí, festivitat de St. Valentí i dia del meu cumple, m’hi vaig posar un poc. Els padrins joves havien de venir a dinar a Cerdanyola, però com que els restaurants de per aqui que jo tenc ullats consisteixen bàsicament en pizzes, kebabs i demés, vam acordar que ja hi pujaria jo i que desprès ells m’acompanyarien, tot visitant Cerdanyola.
Així, vam dinar a Les Rambles, i vam tornar cap aqui en Renfe on, com és habitual, s’en veuen poooocs de catalans (i/o espanyols). Però bé, vam venir cap aquí i els vaig mostrar lo poc que hi ha de pis i me varen fer entrega de la gravadora digital (que al final m’he l’han regalada). Des d’aqui les don ses gràcies i tot seguit me disposaré a provar-la un poc ja que ells son per aquí (avui anaven a Montserrat) fins dimarts.
En haver sopat, ahir, van posar divuit espelmes damunt sa coca de na Miquela reutilitzada de l’altre dia, de divendres quan pel seu aspecte un poc socarrimat no se l’en va voler dur i mos la varem fotre noltros (i ben bona que va ser). La vam reutilitzar perquè encara en queda per damunt sa taula d’es menjador. Fet de diumenge, i segons me van comentar, fet més d’en Miquel, varen fer natilles molt bones. Moltes merceeees!
Bé, en aquest moment no tenc res més a dir. Quedi patent la meva (educada) protesta, esgotament i indignació.
P.D.: Not que he tornat molt gos i ja no hi pos ni fotos, però, com diria en Tuson, una imatge no val més que mil paraules. Bé, vos ne posaré una d'en Piano Teclat, que ha estat amb noltros aquests dies i que no sabem (o no se) si tornarà. robada amablement d'es Flog de na Mica.

Per cert, voldría ara felicitar a tota aquella gent que m'ha felicitat a jo i amb qui jo, per la meva mala memòria, no hi pensi pel seu aniversari.

Encara no he dinat!

Conscient de que tinc el bloc abandonat en gran mesura. Me dispos a escriure ara, des de l'aula d'informàtica en que no trec aguier amb l'SPSS,

L'altre dia, i arrel d'una recepta de la TR, vaig tenir una patata al microones deu minuts i desprès la vaig recobrir de paper de plata "perquè s'acabàs de fer" i el resultat va ser, en poques paraules, desastrós; calcinat.

He de dir que madò miquela mos ha duit un conill al pis, en una espècie de adopció i en substitució de l'eriçó famòs. No vos perdeu el nom: "Piano Teclado". He de dir que ahir me va mossegar es cabró aquest, però som viu.

Seguesc alimentant-me a base de carn cuinada de l'àrea de guisona amb l'excepció d'un tupper de sopa que va enviar, junt amb altres coses, mu mare via MRW. He de dir que va ser molt bona (qual la vaig posar dins s'olla, encara no s'havia acabat de descongelar), la racció va ser molt acertada doncs em varem sopar tots tres i no va sobrar, ni faltar, res.

S'endivia també és molt bona, sobretot si l'envien neta, jejeje.

L'altre dia vaig venir a practicar amb la TR (quan em donà la recepta) pel campus i va ser molt facil perquè, apart de que no hi ha cotxes, hi ha bona il·luminació.

Bé, en aquest moment pens amb mun pare quan molts dies em crida a aquestes hores i me diu que encara no ha dinat (sa puta explotació capitalista). Dic que hi pens perquè avui som jo el que no ha dinat a aquestes santes hores. Som practicant, com he dit, practicant SPSS i crec que ho deixaré anar perqué l'examen no té res a veure amb les pràctiques i, tammateix, no se si ho faig bé (bé, se que no l'hi faig però ho hauria de confirmar i demanar com se fa).

Esper sa vostra cordial felicitació per diumenge dia 16.

Aterritza com puguis i/o salvats pels xiulets

Si hagués relatat això dissabte hagués pogut contar el dinar a n’Ets Oms o inclús el lent servei d’es Gomila per servir tres variats.
Si hagués escrit això desprès d’anar al sempre bulliciós mercat dominical de Felanitx, ara tan enfora; hagués començat descrivint el suculent plat de bacallà amb verdures de S’Abeurador que, eventualment em va servir de dinar. També hagués pogut robar les paraules d’un conductor d’autobús que deia algo així com que abans només senties parlar alemany i ara l’únic que senties era àrab (ell va dir “moro”), de la qual cosa en don fe.
També m’hagués pogut centrar en que vaig accedir, curt de temps, a la porta tot sol sense assistència, o en els vint euros que es vell em va donar per comprar un panet a l’aeroport que, per altra banda, no vaig comprar; però bé. Tot això va quedar en segon pla perquè
si m’hagués dedicat a escriure aquesta histèria ahir horabaixa m’hagués centrat en el relat del pitjor vol de la meva vida.
I és que el Boeing 737-800 d’Air Europa en el que jo viatjava va topar, en el tram final del vol amb “viento del oeste” que va provocar les pitjors turbuléncies que mai havia trobat dins un avió. Uns putes bots per avall i cap a n’es costats que, se digui com se digui, me van acoionar.
I tot això succeïa en els moments decisius de l’aterratge la qual cosa complicava més la situació. En aquell moment, me va parèixer no menys que un miracle que no sortíssim de la pista.
Per això que vos acab de contar, me semblen minúcies coses com que ahir vaig haver d’esperar mitja hora el tren de l’aeroport però desprès vaig venir gratis fins a Cerdanyola, amb el bitllet de disculpa de les línies fins fa poc averiades, havent, en el segon trajecte; d’aguditzar l’enginy ja que els il·luminats de Renfe (els del Metro tampoc ho fan sempre) no van engegar la megafonia per indicar-me en quina parada havia de baixar. Entendreu, essent això minúcies, que vaig davallar a l’estació encertada.
Tampoc no és molt important dir que a Cerdanyola feia bastant de vent, a la plaça de davant l’església hi havia un mercat nadalenc amb figuretes de betlem i amb una megafonia que inundava de nadales l’ambient; i que quan vaig arribar al pis, afamat per la manca del bocata que no havia comprat, em vaig fotre una ensalada envasada que deixava bastant, per no dir molt molt, que desitjar. Però hi havia rusca.
Vegent ara tot lo que he escrit, en proporció, me pareix curt. Però no vos preocupeu, això no s’acaba aqui ja que avui hi avia examen de fonaments.
Doncs bé, l’examen hi segueix essent, molt a pesar del professor. Passaré, a continuació, a relatar-vos els fets d’aquesta suspensió, o aplaçament.
He dormit malament, nerviós i amb mala consciencia per no haver estudiat massa, per no dir gens; i quan m’he aixecat a les nou i mitja (l’altre subgrup de ciència política tenia seminari) he partit a cercar el bus i quan he arribat allà, puntual, m’han assabentat els companys que els del SID feien vaga i, apart d’això, no funcionava l’SPSS i/o el servidor; cosa que no ha quedat clara.
La qüestió és que, en un ambient de passadís (ja vos podeu imaginar) ben revolucionari, amb consignes, alguns de conya alguns més en serio, que cridaven a la insurrecció en contra d’aquell examen post-pont pel que la gran majoria d’estudiants no havia estudiat.
L’ambient s’anava escalfant (pacificament) i ha sortit a relluir aquell dret del qual ja havia sentit parlar a l’institut de que si la classe/examen no comença un quart desprès de l’hora prevista, els estudiants tenen dret a partir.
El professor, però, ens ha dit que l’examen durava una hora i mitja i que, com que a l’aula gran no hi havia manera, dividirien la classe en les dos aules adjacents.
Per això, passades les onze i mitja, se’ns ha començat a indicar que entréssim en les citades aules. Al final, i desprès d’una assemblea improvisada by Pizà, ens hem disposat a fer l’examen.
Però tot seguit, quan ja hem disposava a concentrar-me, s’han començat a sentir uns xiulets que s’anaven apropant. Efectivament, es tractava dels empleats del SID que venien a fer renou.
Jo diria que han entrat a l’altre aula i han començat a fer el que es fa en dia de vaga. Han estat aplaudits pels companys i, encara en aquest punt, el professor no renunciava a fer l’examen, sinó que deia algo així com que quan s’en anessin ho decidiríem.
Però els informàtics no se’n anaven i, en el moment en que (dic jo) han baixat els ploms i aqui ha estat quan, per pressió popular, s’ha decidit que l’examen s’aplaçava. Ens n'em anat, i quan ho hem fet, els del SID han fet un passadís, tot aplaudint-nos.
Per cert, s’aplaça per dilluns que ve amb el que això, malauradament, comporta: Padrinsjoves de visita a Barcelona, m’haureu de deixar algunes hores per estudiar el que no he estudiat.
Tornam així a les fatídiques prediccions per a la data de consumació de la meva majoria d’edat (diumenge, 16) estudiant ciència política i fonaments. (nooooooooooo)
En fi, desprès d’aquest panorama no, la gran majoria, hem quedat a pràctiques instrumentals. Jo, amb alguns més, he agafat el bus de Renfe i després he seguit fins al pis. He fet compres per valor aproximat de trenta euros amb gran quantitat de plats preparats de guisona (pilotes, pebres farcits, cuixot cuinat, mig pollastre i cuixes; 13 €), una T10 (6,9 €) a més de productes de l’orangutan (6 €).
P.S.: Esper no tenir ocasió, en un futur, proper o no; d'arrepentir-me de la primera part del títol (senyal de que ha quedat curt)

Miquela, no hi ha número de loteria acabat en 888. En tenen de reservats que si les desreserven els podran vendre. (Hi has d’anar a finals de setmana).

Veure bloc dels SID:

http://sidsenlluita.blogspot.com/

Un estudiant a matances

Primerament, comentar que vaig arribar, segons les meves estimacions i sense necessitat d’emprar el marge que m’havia otorgat, ben prest a l’aeroport i aprofitant que a la cua de facturació hi havia relativament poca gent, vaig optar per facturar i vaig demanar l’assistència aquella que, a diferència del que jo em pensava, no implicava l’accès a una sala VIP ni res per l’estil sinó que deu minuts abans de l’embarcament va venir una madona a cercar-me.
Tenguent en compte que havia vengut jo totsol des de Cerdanyola, és un poc inútil demanar-la però bé, així almanco em vaig colar al control de seguretat.
Mentre esperava per allà, vaig anar, un detall important, a comprar un bocata de bacon i formatge (no és que hi hagués les dues coses, s’anaven alternant) a un pans and company que si m’haguessin dit que era de per devers Santo Domingo, m’ho hagués cregut. També vaig anar a fer voltes i me vaig apalancar en un racó escoltant l’MP3.
Es temps, lentament, va anar passant i se va fer s’hora de presentar-me al mostrador 58 on encara vaig haver d’esperar aquella dona. També me vaig colar a la cua d’embarcar.
Curiosament vaig escoltar unes cancons d’en Tomeu Penya i, o era un homo molt parescut a ell (amb es típic capell i camia incluits) o era ell. En Miquel cunyat de na Miquela i n’Esteve, que me va venir a cercar, també van corroborar aquesta teoria i aquest barrer també va conèixer, cosa a sa qual jo no vaig arribar, a un Marichalar que va molt en moto d’aigua, però en fi…
Vaig tenir bon vol si no comptam una brusca baixada en la fase d’aproximació que me va acullunir. Així com també, en un modern i confortable Boeing 737-800 amb unes còmodes butaques, antagònics dels destartalats MD d’Spanoir (amb els que, per escassos 34€, he comprat recentment el viatge de Pasqua); varem arribar abans de l’hora prevista i me vaig trobar, no instantàneament amb n’Esteve gran i na Marga que me va dur a mostrar el lloc d’allà on fa fotos als avions.
Varem arribar a n’es Poas (no record exactament com s’escriu) on, afortunadament, es porc ja estava en procés de convertir-se en productes càrnics. Ja havien berenat però encara en varem trobar i vaig dinar amb n’Esteve, na Marga, na Maria de sa tita i n’Aina, que, per sorpresa meva, no s’havia aixecat a les sis per anar a col·laborar. Potser és perquè no hi pensava i sa víspera l’havia passada per Manacor...
En Joan cosí me va demanar que explicàs amb detall tot lo succeït a ses matançes. Ell que, si hagués pogut, hauria estat, com cada any, es primer de tots en ser allà es dematí. Tranquil Joan, per un any no passa res. Per cert cosí, sa sogra t’anyora.
I és que, sense comptar escasses excepcions, aquesta tradició se perdrà (si bé no totalment, parcialment) en el transcurs de la pròxima generació, augmentant el negoci de les indústries d’aquest sector. He de dir, en aquest sentit, que ja no he pogut captar les imatges antany típiques d’un fogueró i de ses típiques cançons aquelles que acabaven diguent nosequé del rei d’Espanya (Encara que crec que no el cremaven).
Però bé, de totes maneres, ses sopes i es frit de sang varen ser boníssims. Així com també una coca de na Maria que se fa en cinc minuts a n’es microones.
Com podreu apreciar a les imatges, si qualque dia les penj, es que jo vaig fer com els polítics, que quan visiten un lloc fan com que fer feina. I és que no és per menos, vaig aguantar sa culata i un altre budell enorme mentre na Maria els omplia. Com diria cert professor/a meu/va: Oju, eh?
Crec jo que sobrassada no m’en duré cap, i es que encara en tenc en abundància, el que si me’n duré seran unes tallades de llom empotades que, segons sa madona, només importarà posar-les dins sa pella, perquè ja venen amb oli i tot això.
S’horabaixa i amb sa feina ja quasi acabada, i no gràcies a jo, com que enyorava es cans, me vaig embarcar amb n’Aina i na Binimelis cap a Sa Mola. He de dir que es puta ca aquest li va fer més cas a ella que a jo, i és que no deu ser tan coió com jo me pensava, deu sabre qui li guarda ets ossos... (No se si m’he expressat bé, no és que sigui coix ni res, es que na Bini li duu menjar)
Desprès en Marcos (un que fa feina amb so vei i, segons crec, nou amb això de ses matances) me va venir a cercar i varem fer un poc de rally pes camí amb qualque trompo d’aquests. Es sopar, per no espenyar sa tradició, era arròs brut i aguiat de pilotes, això darrer me va recordar que al pis de Cerdanyola qualque dia n’haurem de fer.
Ara mateix, no me ve res més d’especial interès o importància referit directament al tema de les matances, si me vengués, ja el vos contaria en properes ocasions.
Avui, com no podia ser d’altre manera, he dinat de sobres d’ahir i desprès he partit amb n’Aina cap a n’es Redòs a jugar a “monin”, encara que s’intenció era anar a estudiar a sa biblioteca; he estudiat poc.
Més tard hem partit amb sos senyors cap a Palma amb l’intenció d’adquirir una gravadora digital per a gravar ses classes. Hem donat voltes i voltes, per PC CITY (no en tenien), Carrefour (les havien acabat), Leroy Merlin (idea de l’homo, però no venen coses d’aquestes) i Expert (no en tenien de digitals) i no l’hem trobada, però mon pare ha distrutat!
Ara venc de sopar de ca na Xisca amb n’Aina i ja crec que he escrit suficient per avui.
Per cert, es títol fa referència a aquella obra de teatre felanitxera, bastant bona en la meva opinió, de nom similar.

En transició

Aquí no ha quedat ni s’apuntador. A na Miquela s’hi va sumar en Sergio, que ja deu ser rumb a Florida, i na Margalida, que parteix cap a Mallorca avui horabaixa.
Jo, per no ser com s’altre gent, encara quedarè un parell d’hores més. Partiré, com ja vaig comentar, demà a migdia.
El que més podria donar de si com a histèria, d’entre tot allò que he fet durant aquesta setmana, podria ser la visita a l’exposició En Transició, al CCCB.
Va costar, ja que haviem quedat un parell de la classe al café Zurich aquest (com no?) per anar-hi dilluns capvespre però, mira que puta sort, va resultar que el dilluns era l’únic dia en que estava tancat. Res, vam acceptar sa derrota i ens vam disposar a tornar intentar-hi dimarts.
Així que, en sortir de classe vam anar a dinar (i quan vam sortir ja havia acabat el teatre de l’ADUAB, però això és un altre tema) i vam partir cap a Barcelona.
No vos pretenc aburrir amb l’infinit relat de l’exposició, almanco fins que l’hagi entregat (i és que era per fer-ne un comentari d’història); només diré que hi vam estar bastant més de dues hores en que, a través de videos, sons, imatges i demés vam apreciar la situació social de l’Espanya de la Transició des d’àmbits com l’escola, el psiquiàtric, la comissaria, la música...
Vos recoman, si passau per Barcelona (o més tard per Madrid) la visita a l’exposició. És una espècie de Cuéntame però més ampli i explicatiu. De totes maneres, no vos he posat cap foto perquè, apart de no haver-ne fet cap allà dins, crec que no es pot resumir en imatge un canvi sociopolític tan important i decisiu en l'història d'Espanya.
He de dir, personalment, que l’exposició no va ser del tot accesible en el meu cas i m’agradaria, per això, donar les gràcies als que me van ajudar en aquest sentit.
Especialment, i ara ve s’auténtica histèria, a na Pizà ja que vaig montar un follón important. Es tema és que quan sortiem de l’exposició hi havia les escales mecàniques aturades amb un lletrero que demanava si us plau que baixassim a la planta -2 amb ascensor.
Jo, com vos podeu suposar (acompanyat de na Pizà) vaig baixar per les escales mecàniques tot i que estassin aturades. El problema va ser que a la planta a la qual vam accedir només hi havia, apart dels ascensors, una sortida d’emergència en una zona en que aparentment, estaven fent obres.
En aquest moment, estant enfora dels ascensors, crec que el més net hagués estat baixar-hi el pis que ens quedava, però en aquell moment vam haver d’avisar als del museu (del MACBA) perquè ens obrissin la sortida d’emergència per on feien obres.
Al final vam arribar a sortir i per això voldria demanar disculpes a tota l’expedició (na Pizà, en Maiol, na Dilara i n’Aina Ramis), que va perdre temps per culpa meva, per sa meva claustrofòbia.
A banda d’això, comentar que estic certament preocupat per cert examen de Fonaments que tenc dilluns que ve, no duc massa bé i segur que per Mallorca no estudiaré. (No tenc s’SPSS).

Per altra banda, dir que avui, fins fa poc, he tornat escurar una bona pila de plats bruts bastant important. També explicar que durant aquesta setmana he anat caminant cada dia el dematí d'es pis fins a sa UAB, essent igual de ràpid (entre l'espera i l'embós) i més econòmic (jejeje). Foto de damunt l'AP-7.
Voldria, finalment, donar la benvinguda a aquesta plana a un nou lector, reconegut, com és en Miquel “enginyer”, al qual les histèries li foren presentades per na Catalina Binimelis.
Així, també voldria fer notar que, almanco del meu ordinador, no fa falta esser usuari de google ja que, més avall, ofereix l’opció “alies” (amb la qual el nom surt en negre) i la d’anònim.

Un altre cap de setmana

El Mallorca no ha guanyat, no és que l’escoltàs i és que, realment, fa un parell de partits dels quals m’en don compte quan ja han passat. Avui m’han avisat a temps.
Avui s’histèria serà més o manco curta ja que, com que he (o almanco m’ho pens) esbrinat sa situació d’es febrer en que tenc una setmana intersemestral, hauria de comprar qualque bitllet d’avió. No obstant això, no renunciaré a contar-vos ses quatre coses que he fet, i ses que no he fet, aquest cap de setmana. En tot cas, i així com pinten ses coses, me pens que lo que escriuré avui serà més llarg de lo que escriure durant el pròxim pont. Atenció informàtics, perquè m’han arribat noticies de que sa computadora de s’estació central, de Sa Mola, no funciona. Me conten que s’ha espatllat es botó d’encendre…
Bé, anem a lo que anam, sa matina d’ahir la vaig consumir dormint, o estant dins es llit. Desprès na Marga i jo vam dinar i varem anar a caminar fins a l’estació de Renfe i al castell de Cerdanyola, en aparent estat d’obres. Veure fotos, sa de sa UAB amb ses seves columnes de fons és molt guapa, no? Deu ser sa fotografa. Per cert, gaudiu-les que ara, en aquesta zona, hi fotran un megacomplex d'investigació tecnològica i un vbarri innovador, tan gran que l'han anomenat "l'eixample del Vallés".
El vespre el vaig emplear, desprès de sopar, en xerrar pel messenger i veure sa tele alternament.
Avui demati havia de ser (segons càlculs meus) a l’estació de Renfe a les 11:21 per arribar a Sants a les 12:00. La qüestió és que he badat i he arribat havent passat el tren, he hagut d’esperar el següent, amb arribada a Sants prevista per a les 12:03, a les dotze en punt ja hi era.
Tot això m’ha demostrat que la normalitat ha arribat a rodalies i m’ha ajudat a decidir-me per venir-hi dijous, que just falta que no vagi bé… En referència a aixó, serà un nou repte per jo això d’anar a agafar un avió sol, i més encara a un aeroport diferent de Son Sant Joan, però bé. Encara que no m’esperin per berenar, me conform amb que me deixin sopes i frit.
Referent a això, avui a les dotze havia quedat a Sants amb els “onces” per anar a dinar. Al final només hem estat tres, na Clara, n’Ivan i jo. Hem anat a dinar a una zona propera als carrers mallorquins. Més concretament, a un restaurant basc (o navarrès) el nom del qual no me veig capaç de transcriure. L’elecció ha estat obra de na Clara, gran aficionada a Euskadi (Vascongadas, com diu el dels matins).
En haver dinat, hem anat a passejar, donar voltes i més voltes sense rumb fix, per Sant Andreu, cercant una festa major que no hem trobat; encara que hem vist un mercat i diferents edificis més o manco singulars. Jo he de dir que m’he fixat amb el nom d’una botiga que, tot i no saber si és bona, el nom és molt bo.
Res més, avui horabaixa he fet net es menjador i poca cosa més.
Feina, ja no ho hauria de comentar perquè no és cap novetat, però per tres dies no val la pena posar-si, no?
M’han dit, per altra banda, que ara t’has d’identificar amb usuari Google per a deixar un comentari. Mare de Déu, així si que n’hi haurà pocs! Ja ja ja.
No és que jo hagi modificat res, i és que amb altres marques (Fotolog, Metroflog, Spaces…) de blocs ja passa el mateix, t’has de fer dels seus per poder comentar. Maaaaafia!

Ja no hi pensava, des de divendres els llums de Nadal estan encesos. Veure foto que va fer na Miquela des de la parada del bus.

Bastó, cartells i… pissarra digital?

Aquests dies he continuat anant amb la TR amb el bastó. El major repte fins ara va ser ahir dijous, anar fins a Renfe, jo tot sol, bastón en mano en la oscuridad de la noche. He de dir que hi vaig arribar sa i estalvi sense tenir cap inconvenient d’importància. Quan ella va arribar vam fer voltes per carrers de per la zona de Fontetes i després vaig tornar cap al pis. M’ha dit que hauria d’anar a practicar jo totsol cada dia, especialment pel meu barri, molt irregular i tortuós, però fa una vessa.
Per altra part, ahir va ser el dia en que, de moment, vaig dinar més tard perquè després d’acabar la classe a les dues vaig anar amb en Víctor a penjar cartells de l’ADUAB per les facultats de psicologia, econòmiques i dret (a la de polítiques els van posar uns companys meus de classe als que vaig implicar). He de dir, cosa que m’ha emprenyat un poquet, que els cartells que vam posar als exteriors de la biblioteca de socials ja els han llevat (no només els nostres). Tots menys el que vaig posar, a la parada del bus, tapant un anunci comercial tal com ja havien fet els del centre social de Fecsa i uns altres, a més de la pintada de la vaga. És curiós que aquest cartell hagi aguantat i és que li vaig posar amb “celo reciclat” i no tenia massa expectatives. De totes maneres, això em donarà experiència per si he de fer-ho per a cap partit polític.
Ahir, precisament va ser un dia especialment histèric no només pel tema anteriorment referit sinó perquè na Marga i jo vam haver d’esperar més de quaranta cinc minuts ja que tots els “buseros”, quan ens impedien l’entrada, ens deien: “Viene otro, detrás”. Si! Fins a les onze de la nit (apróximadament) però jo tenc classe a determinades hores! I na Marga també perquè va arribar a la meitat d’una pràctica en que ja havien fet l’explicació. El meu cas fou diferent i és que jo ja m’havia plantejat no anar-hi però aquest irreflexiu i inexplicable impuls que encara em prové de la meva responsabilitat d’estudiant aplicat d’etapa obligatòria em va fer aixecar-me a ritme de Federico i partir a congelar-me esperant el bus. La questió és que jo a primera i segona tenia ciència política, una assignatura de la que tenim el powerpoint penjat al campus, la professora de la qual si arribes més tard que ella no et deixa entrar. Jo ni ho vaig intentar però m’ha dit un altre que tampoc ho va fer que a una senyora (de mitjana edat) la va deixar entrar a i vint mentre que jo, amb esforços inclosos, arribava a i quart. Tot això passava mentre jo estones estava al passadís arrebatat al radiador mentre escoltava la classe d’anglès de veinat en que en Jeroni Sureda saludava amb un amable “hellooo” als seus estudiants que entraven a i vint-i-cinc a imitja o a i trenta cinc.
Al descans de les nou hi vaig entrar i (quina putada i no sé per quin motiu) només vam fer mitja hora més de classe.
A l’hora de després no hi havia història ja que el profe és de viatge per segon dijous consecutiu (Va beee). En aquest punt he de dir que na Margalida s’extranya de que no mos posin substituts (mmmm, se siente).
La situació acadèmica d’avui ha estat per un estil perquè només he anat a classe de nou a deu. En aquesta segona hora hem anat a xerrar amb el professor de fonaments que s’ha mostrat predisposat a col·laborar en una prova pilot amb pissarra electrònica. Després hem trobat una nota a la classe que deia que el d’economia està malalt. Aquest si que ha allargat es pont… Com na Miquela que s’en va avui cap a Mallorca i torna el dimarts que ve no, s’altre. Si és que jo m’hauria d’haver fet veterinari, batuadell!!! Res, bon viatge Miquela! Ara que ja m’has empatat…

Visita a la granja

Bé, avui promet que serà breu i és que ja he perdut massa temps.

Desprès d'acabar la classe a les dotze, com tots els Sants Dimecres, m'havia de dirigir a la seu central de l'ADUAB per emprendre una campanya d'enganxada de cartells amb motiu dels actes del Dia Internacional de la Discapacitat. M'hi he dirigit on he esperat el secretari general de l'organització, al qual no li ha anat bé fer-ho avui.

De totes maneres no he perdut el temps ja que havia quedat amb na Rosa Gallard (itinerant de la ONCE) i, per tercera vegada consecutiva, no hi pensava...

Desprès d'això, i ja que hi era, he anat a dinar a veterinària amb na Miquela and co. on hi he portat (duit, perdó) uns quants cartells.

Durant el llarg trajecte he pensat que podria haver-ne duit alguns al rectorat, aprofitant l'avinentesa de que hi passava per davant.

En haver dinat, que hem dinat a una sala d'estudi a l'estil Doraemon, he fet una excursió completa per sa facultat que en fa deu de polítiques en grandiositat i modernitat. Clar, com que estan aprop del poder i el Rector (segons na Miquela) prové d'allà.

El que m'ha agradat han estat les granjes, enormes i on ple foravila (pareix que estas a kilòmetres de la UAB). Hi havia gossos, xais, marrans (que no són porcs), vaques, cabrits, cavalls, guarans. Això darrer són "burros", ara ja se d'on han tret ses ferratines que posen als cotxes. Jejeje.

Ja he trobat un incentiu perquè mon pare vengui a visitar-me...

P.S.: Això, amb tanta foto i tan poc text, quasi pareix un Fotolog... Bé, s'impressió és de que hi ha poc text però aquesta lletra no es massa grossa ni l'interlineat molt ample.

Homo radiactiu i més, i molt més (tampoc tant)

Molts bons els comentaris! Veig que les (i el) comentaristes responeu. Això està bé i és que no se si, realment, faig una “funció social” com diu en Joan, el que és cert és que Internet ens dona la possibilitat d’expressar-nos de manera ràpida, gratuïta (de moment) i oberta. En aquest sentit, esser “bloquero” és, o almenys jo ho entenc en certa manera, com el substitut d’aquells antics diaris privats amb pany i clau. Això de fer-ho públic comporta, com és natural, una imposició de certa autocensura ja que això d’Internet… Però, en definitiva, permet contar històries o, com en aquest cas, histèries, donant uns punts de vista que poden allunyar-se d’aquells imposats per les elits socials, econòmiques o polítiques.
Per cert, a jo també em va agradar molt allò de “la base central” així que des d’aquest moment, i a risc de ser repetitiu, aquest símil d’indole militar/espacial potser tendirà a repetir-se.
Ja no m’enrecord, sincerament, on vaig deixar el relat dels esdeveniments. Sa qüestió és que el weekend no el vaig aprofitar per fer res de profit per la qual cosa tinc aquesta setmana un poc saturada. Ahir estava mort de son i durant l’horabaixa em vaig dedicar a llegir sociologia deixant de banda la lectura d’història que, si Déu vol, faré un dia d’aquests.
Vos he de dir que diumenge volia començar a llegir en audio i, per aquest motiu, vaig decidir-me a carregar unes piles que, pensava jo, eren carregables. Com he dit, m’ho pensava; perquè desprès d’haver estat vuit hores enxufades i mentre jo estava “estudiant”, vaig sentir un pet similar al que fa una bombeta quan explota, però no molt fort. No li vaig donar major importància en aquell moment però més tard, quan ja m’havia colgat, vaig pensar: “Hostia, ses piles!”, a continuació vaig tenir un debat intern entre seguir calentó i col·locadet dins es llit o aixecar-me a investigar i, com que es veu que encara som un poc conscient i amb plutoni no hi vull dormir (no som com el president iranià); em vaig aixecar i vaig comprovar amb un poc de por a la radioactivitat que ses piles desprenien un abundant suquet i del seu interior sortia un zumbeig (traducció de “zumbido” que em va donar un company de classe) sospitós. Ho vaig dur a mostrar, llavors, als meus companys de ciències que no li van donar la menor importància.
Me’n vaig anar a Son Dorma amb el radiodespertador arreglat d’aquell mateix horabaixa pe’n Miquel, es cunyat de na Miquela. Tenia la intenció de despertar-me amb energia i per aquest motiu vaig sintonitzar la Cadena Cope, esperant que la ira i la ràbia de cert presentador al que ja he anomenat em fessin reaccionar, però a l’hora que jo el pos, a les 7:47, només donen esports, desprès molts d’anuncis amb algunes noticies locals i a les vuit comença la “tertúlia” que jo ja no puc sentir més de cinc minuts perquè he d’anar a berenar. El que és veritat és que aquests cinc minuts li van servir per... I que té més?
En el dia d’avui ha vingut Pasqual Maragall a la UAB i no ha vingut, com hagués estat d’agrair, a polítiques (potser tenen por?). Ha anat a fer una xerrada als d’econòmiques i, no se perquè, tinc la sensació que estic estudiant en una facultat de segona en que no tenim ni estudiants asesors, ni tutors, ni res.
Avui he de tornar a fer pràctiques nocturnes de bastó amb la técnic per la qual cosa és probable que me torni a sortir qualque call a les mans, ja vos contaré.
Per altra banda, m’he adonat que hauré d’aplaçar, un poc, la celebració de la meva majoria d’edat perquè el dia següent, dilluns 17, tinc un seminari de polítiques, un examen de fonaments i una cosa més que en aquest moment no record.
Ah! Per cert, m’ha tornat arribar una nota de prensa de la ONCE informant de que ha tocat un altre premi a Balears, un 3 de 6 d’aquests amb premi de 10.000€.
Finalment, voldria fer-vos partícips de la ciència sociològica però com que em fa mandra posar-me a explicar-ho i tampoc penjaré la feina de classe, que per cert encara no he fet, vos citaré un petit fragment de Introducción a la Sociologia, de Peter L. Berger. (la traducció al castellà és dolentissima).

"La identidad no es algo “determinado”, sino que se confiere en actos de reconocimiento social.
Nos convertimos en aquello a que nos hemos dedicado
(...)
Nuestras vidas diarias transcurrendentro de una trama muy compleja de reconocimientos y no reconocimientos. Trabajamos mejor cuando nuestros superiores nos estimulan. Nos parece muy dificil hacer otra cosa, aparte de torpezas, en una reunión en donde sabemos que la imagen que tiene la gente de nosotros es la de personas desmañanadas y torpes. Nos tornamos ingeniosos cuando la gente espera que seamos graciosos y tenemos caracteres muy interesantes caundo sabemos que esta es la fama que nos precedió.
La inteligencia, el humorismo, las habilidades manuales, la devoción religiosa e incluso la potencia sexual responden con igual vivacidad a lo que esperan de nosotros los demás”.

P.S.: M'estim més perdre temps inserint una foto i un text que revisar el text (que fa una veeesa). Així que, si hi ha faltes: ¡Ajo y agua!

Autobus Llucmajor-Son Gotleu

Vos demanareu, estimats lectors, a que ve aquest original i estrambòtic títol per aquest escrit. Doncs bé, aquesta es una de les frases que s’han introduït al google i que, entre altres resultats, han donat aquest bloc.
Ja vos podeu imaginar la relació entre aquesta plana i aquella expressió de cerca... No em negareu que és divertit, normal que aquest visitant duràs menys d'un dos segons.
Però aquesta no ha estat l’única ja que paraules com “frit de marisc”,”bonapizza cerdanyola”, “2batx07” o “fotolog miquela felanitx” han estat inserides al motor de cerca donant aquestes Histèries. Vos podeu imaginar la relativitat i casualitat que ofereix l’internet aquest perquè, encara que s’han adreçat a mal lloc per aconseguir una recepta fiable de frit de marisc o una ruta d’autobusos per, suposem, anar al mercat de Son Gotleu (ejem ejem); han entrat, si han trobat l’enllaç, a un bon lloc per trobar el bloc d’en murder o el fotolog de na miquela (suposant que només hi haguès una miquela amb fotolog a la Vila nostra).
Aquestes interessants dades les he recollides del Google Analytics, una aplicació que, de moment i no se per quant de temps, és gratuïta. Està comprovat que és molt interessant l’estadística quan no l’has de “fabricar” tu mateix amb l’SPSS i quan no t’he n’has d’examinar en breu.
M’ha agradat comprovar que s’història d’en Coll no ha estat una invenció de la xarxa sinó que fou un personatge real que, qualque dia, hauré d’investigar. Els comentaris, crec jo, han estat un poc exagerats en el sentit aquest del desequilibri home-dona al pis del carrer Toledo (tampoc és per tant), en tot cas, ha estat pitjor comprovar l’homofòbia absurda aquesta dels teletubbies, se veu qui escolta en Federico...
Avui, dic per tranquil·litzar (o no), he quedat tot sol per fer feina. Feina que, com suposaran acertadament els que em coneixen, no n'he fet. I no ha estat per falta d’interès perquè després d’anar a comprar a una botiga estil Ramaders Agrupats productes carnics precuinats, embotits i hamburgueses, apart de fruita i dues T10 (M’he deixat més de una trentena d’euros) m’he disposat a començar a llegir un dossier d’història que entrarà a examen i què és per dimarts. L’he cercat tot el dematí entre el caramull desordenat de dossiers i més dossiers en DinA3, no l’he trobat i m’he n’he fet sa puta. He mirat el programa de Polònia d’aquesta setmana per internet i he telefonat a sa base central familiar (“Sa Mola, Sa Mola, tenemos una duda”) per explicar la meva compra i per demanar certs consells de caire culinari però davant la resposta d’una soldat ras, amb similar gradació de la meva, i davant l’absència de “mando en plaza” he hagut de telefonar al mòbil cercant sa cúpula familiar que era a Son Banús, ja que avui eren ses matances d’allà, de ca sa tita. Quasi m’he afluixat de fer ses hamburgueses pensant amb arròs de matances, frit de sang, rubiols de sa tita o demés delicatessen marca de la casa, però les he fetes, amb una pella que fa tres dies que empleam sense escurar (així te més gustet). He de dir, modestament, que no se si han estat un poc crues, però han estat molt bones amb pa Bimbo torrat amb oli i tomàtiga.
Tornant a la blogosfera, he de dir que vaig visitar es bloc d’es cosí Miquel Lluis i me va agradar lo de que, segons la Wikipedia, Felanitx en la llengua de Cervantes, del rei i també de Chavez, vol dir “lugar donde se produce mucho hinojo”. També em va semblar molt interessant allò de que sortís per sa ràdio, no obstant, no vaig poder escoltar, no se perquè, el programa d’aquell dia.
També, no se per quin motiu, m’ha pegat per visitar el bloc d’aquella senyora gallega de 95 anys que s’ha fet mundialment famosa, d’allò si que se’n podria dir una “padrina mediàtica”, ella no ha de demanar als seus visitants que li fassin un comentari i és que se compten a més de dos-cents per escrit, les seves xifres de visitants fan, diguem que, por i s’ha convertit en la veu de les persones grans en el marc d’una societat que no els respecta tant com ho hauria de fer.
En el seu cas, diaris, ràdios i televisions d’Espanya, Europa i Amèrica l’emprenyen constantment per aconseguir una entrevista i ha aconseguit importants premis en l'àmbit dels blocs. Això si que pareix un anunci de Timofónica, com digué en Joan Gran.
Ah! Quasi m’oblidava de comentar-vos ses visites d’es blog, vos podria mostrar tot l'informe però per por d'avorrir-vos (més encara) només vos comentaré que de dia 3 a dia 23 del present mes han visitat aquest bloc 489 visites tenguent com a dia punta divendres 18 i el següent dimarts amb 41 visites. Amb tot, s'ha de tenir en compte que jo la tinc de pàgina d'inici.
Pareix mentida que jo, amb lo saturada que tenc la setmana que ve, estigui aqui perdent es temps i sa llavor... I més quan m’han confirmat que el text que jo m’hauria de llegir si el tengués i que m’hauré de comprar i llegir dilluns, té més de cent pàgines. Coratge!
P.D.: Aquest bus quasi es com els de Sarbus...

Mals del món

Ahir me’n vaig anar a dormir a la una, i no és, precisament, perquè fes feina. Em vaig connectar al messenger al temps que cercava dos articles acadèmics i, com que Internet és lo que te, me vaig posar a cercar coses que sortien dels paràmetres de cerca inicials i vaig trobar, no vos malpenseu; un felanitxer la cara del qual va sortir impresa en segells i la Carrera de San Jerónimo a Madrid va portar el seu nom una temporada. És tracta, segons la Viquipèdia, d’un anarquista que en temps de la Guerra Civil va anar a combatre a la capital on es va fer famós per destruir carros de combat feixistes. També vaig trobar, cercant el nom complet d’es vell, un veterinari mallorquí de nom idèntic. Una altra cosa de la que em vaig adonar, via Google, és que aquest bloc apareix en una respectable posició cercant la paraula “histèries”.
I vaig estar tant de temps perquè avui començava a les onze (i quasi he arribat tard), només tenia dues hores d’economia ja que el professor de pràctiques instrumentals està malalt i, fruit d’això han aplaçat el ditxós treball aquell del qual ja vos he parlat.
El món, apreciats lectors, està molt malament. I no es que acabi d’arribar a aquesta conclusió però cada dia m’estic convencent més. I dic això no per la desmembració de La Oreja de Van Gogh i és que com em va comentar un amic heavy: “¿Y que se puede esperar de una oreja mutilada?”. Ho dic, com deia, paranoies apart; perquè a Estats Units han qualificat, desprès de prohibir els Teletubbies per homofòbia, l’infantil i educativa serie espanyola “Barrio Sésamo” com a contingut per a majors d’edat perquè, segons les seves ments desequilibrades i perverses, pot induir a la pederàstia només perquè un monigote convida a un monigote a menjar galletes i a beure un tassó de llet. Això només passa a Estats Units.
Aquí ja mos es suficient amb els personatges menyspreables de segons quins reality o amb els assassins que passen per “El diario de Patricia”. No dic que aquest programa sigui el culpable directe d’aquest acte vil de violència domèstica però els hauria de caure la cara de vergonya només de pensar en aquella dona, no tenen sentiments, només pensen en l’audiència i en la butxaca.
Aquest, segons diu avui El Pais, no ha estat el primer acte similar a aquest programa ja que, fa temps, una dona en tramits de separació de la seva parella i que també hi va anar enganada per conèixer a un ciberxicot, va ser agredida també per la seva parella.
Així mateix, a similars programes de, en aquest cas, Alemanya, han passat coses d’aquest estil.
Però bé, tornant a les meves habituals i egocèntriques histèries, comentar que el pis ha estat ocupat (com sa meva facultat) avui per unes amigues (ses Maries) de na Miquela i pel seu (no sé si dir cunyat, però ja me corregirà la afectada), apart de per s’al·lota d’en Sergio. No se que més comentar apart de que s’aspiradora fa molt (però molt) de renou i no se si farà un pet o no, i de que he hagut de tirar un pot de pesto encetat de la setmana passada per recomanació de mu mare, tot i que feia bona olor...
Res més, anunciar que dia 4 de Desembre tindran lloc els actes del Dia Internacional de la Discapacitat (què és el dia anterior) a càrrec de l’ADUAB a la Plaça Cívica. Es celebrarà, a tal efecte, una obra de teatre i hi haurà un aperitiu a un mòdic preu. Participeu! (els de per aqui).

Ah! Confirmat, el personatge d'ahir és el tal Jeroni Sureda.
P.S.: I mem si feim comentaris, que això torna anar per avall. Sinó fos per na Bàrbara, na Miquela i es cosi Joan...

Treball de pràctiques

Estic preocupat, i no per la deriva feixista d’alguns comentaris del bloc, perquè cada dia, quan arrib al pis, me trob damunt es llit un paquet, avui dos, de MRW amb llibres en audio (daysi o cassette) de la ONCE. No se ben bé si qualque dia aconseguiré llegir-me’ls tots, però s’intentarà.

Aquests dies estic (un poc) estressat per un treball de Pràctiques Instrumentals que, en principi, ens pensàvem que haviem d’entregar avui. Per això, ahir dimecres, desprès de passar per la psicòloga que em va dir que tenia (cosa que em va sorprendre bastant) una ansietat baixa i un alt coneixement de mi mateix (això em sorprengué més), vaig anar amb metro fins a la Plaça de Sants, lloc on no trobava, a través dels laberíntics passadissos, la sortida on havia quedat amb na Pizà. Al final, però, la vaig trobar, tot i que per això vaig haver, en un determinat moment d’anar per avall, cosa incongruent perquè jo volia anar cap a la superfície.

Sa qüestió és que em va trobar i vam anar fins a casa seva, passant per l’històrica presó modelo i arribant davant un monument a José Antonio, precisament, el dels comentaris.

Potser era per l’infernal renou d’una taladradora però no vam aconseguir treure el net del puta treball aquell.

Només una cosa ens van confirmar, no era per avui (dijous) sinó per divendres.

Bé, jo vaig tornar, també descobrint nous camins a través de la línia blava fins a Sagrera i vermella fins a Fabra i Puig on vaig sortir, bastó en mà, a la cerca del bus per venir cap aquí.

Avui, com, per si no ho havia dit, ahir; he estat l’únic dels tres integrants del grup de Pràctiques que he anat a classe, he deixat les dues hores de Sociologia per anar a consultar unes quantes coses a la professora però com que hi havia sis o set grups al davant i cada un estava, de mitja, mitja hora o tres quarts m’he n’he anat a dinar (que no ha estat massa bo, patates a la texana i cous cous, un estufat amb espècies molt dolent) i desprès hi he tornat perquè em deixàs un altre treball que ja li vam entregar (que no ha tengut...).

Però esperant, tots asseguts al passadís, ha vingut un peculiar personatge que, per lo que ha dit, crec que es aquell professor d’anglès mallorquí i “catxondo” del qual ja vaig fer referència.

Ha vingut amb un puro a la boca i uns aires (...), ens ha dit que era professor d’anglès de segon (“que té 15 crèdits”) i s’ha estranyat ja que ell “no te mai cap client”. Ens ha demanat que no xerréssim molt fort perquè se’n anava a fer la sesta i que si sentíem roncar, ja sabíem que era ell. No se si haurà aconseguit adormir-se però, de totes maneres, està preparat ja que el seu és l’únic despatx que té el vidre de la porta tapat amb papers de diari...

Els meus companys, aliens (o quasi) a les modalitats insulars del català han cregut que el citat professor tenia un estrany accent americà, ja ja ja ja. Un bon mallorquí amb article salat inclòs!

Bé, ara m’han comunicat que per la setmana que ve hi ha un comentari d’història i unes pràctiques de sociologia. Això vol dir que m’hauria de posar a llegir, però no se per on començar.

20-N

Avui si que no feia comptes escriure però penjaré, si em va bé, qualque video del Youtube i qualque foto aprofitant tan important fet que es va produir tan dia com avui. I no em referesc ni a la mort de José Antonio ni a la de Durruti, sinó a la d’un altre “senyor” que ens va deixar, o aixó ens van fer creure, tal dia com avui. No vos perdeu en Xesc xerrant en anglès.
I ja que hi som, comentar que avui a la Cívica hi havia molt d’ambientillo. Per una banda estaven rodant aquell programa de TV3 en que la gent s’ofereix a contar acudits.
Per altra banda, i això ja no em sorpren tant, hi havia un acte del SEPC per donar suport als antimonàquics. En aquesta línia, dir que ahir es va celebrar un altre concentració antimonàrquica a Cerdanyola encara que no hi vaig assistir.
Podem criticar molt a n’Ano però sense ell el nombre de comentaris ha baixat bastant, tornant al nivell habitual; per altra banda.
Em plantejaré això de dedicar-me al turisme, seria una bona fórmula per millorar la meva situació d’economia d’estudiant. El que si està confirmat és que el turisme enriqueix i et dóna a conèixer altres llocs, tradicions i demés, encara que no surtis de Catalunya. Quina parrafada…
Efectivament Bàrbara (ha anat bé el canvi de nom), la plaça era a Montgat. . Per cert, Joan, sona bé això d’anfitrió.

Finalment, dir que ha tornat tocar un altre premi de la ONCE a Balears, ara han estat 10.000€ amb un 3 de 6 a Pollença; i que un dia d'aquests de fer alguna cosa en relació a la desmembració de la Oreja de Van Gogh. Quina putada!

Girona i Sabadell

Avui dilluns, fred i son s’han aliat amb les classe per fer-ho llarg i pesat. He tingut, a primera hora, seminari de política sense més novetats. Més tard, he viscut un altre episodi de l’incompetència o insensibilitat d'alguns dels integrants del professorat de la UAB en una altra sessió de Fonaments en que per a un exercici haviem de copiar una taula del projector. El tio em mira i em diu: “En el teu cas no se que fer”. M’ho ha hagut de copiar un company mentre el molt Sr. Professor estava arrambat al radiador escalfant-se… Pero tio, almenys m’ho haguessis pogut dictar tu!!
Desprès d’escenes com aquestes em deman perquè putes faig acte de presència (almanco física) en aquell insoportable infern en que es converteix la classe de la citada assignatura en que la majoria de concurrència que assisteix a la primera hora aprofita el descans per exiliar-se a la segona. I a més, l’examen d’aquesta, tot i estar aprovat, ha estat per davall de les meves expectatives.
Posteriorment, de una a dues, hem anat a l’aula d’informàtica perquè hi havia Pràctiques Instrumentals, l’intenció era fer recerca bibliogràfica però la web que haviem d’usar no ha anat amb el zoomtext. Conclusió: Una altra hora perdent el temps.
Però bé, no m’entretindré més en analitzar aquests petits inconvenients quotidians perquè hauria de passar a abordar, almenys quatre pinzellades, l’expedició turística d’aquest cap de setmana.
Els senyors visitants van arribar el divendres i vam anar a sopar al bar d’aqui devora per desprès anar a dormir a l’hotel Torre Vermella, jo també, i és que ho havia de provar.
Dissabte ens vam aixecar massa prest pel meu gust i vam partir cap a Girona, previs transbordaments a Sant Andreu i a Sants. Vam anar en un Catalunya express d’aquests i em va fer gràcia el fet de que un “tipo” pretenia anar-hi passant una targeta d’una T10 d’una zona (que no serveix ni per anar a Cerdanyola).
Allà vam començar, camina caminaràs, per tot el centre històric, pel riu i demés. Anant a visitar la catedral, esglésies, jardins, carrerons, banys àrabs... Vaig trobar que era molt monumental, no m’esperava una cosa així. Me va agradar.
Ja no m’enrecord de moltes més coses però més tard vam anar a dinar i és que convidava el tio Andreu i desprès varem tornar a passejar una estona i ens vam dirigir cap a l’estació per agafar el tren.
Vam anar fins a Maçanet-Massanes que, segons ens va comentar un personatge del lloc, era una estació enmig de res, ja que el poble més proper estava a 18 km. Comentava aquell senyor que era una situació molt curiosa perquè hi havia gent que, havent de fer transbordament allà, havien perdut l’últim tren i havien de romandre en aquell lloc. L’estació es va fer allà ja que antigament s’hi canviaven les locomotores i s’hi posava carbó. Per allà també passava, o haurà de passar, un pont per a l’AVE cap a França. Això si que serà llarg!
Bé, vam agafar un tren de rodalies (l’únic) que tenia el seu recorregut aferrat a la mar i, com és natural, en una estació perduda per dins la garriga en que es travessen les vies sense cap mania encara no han arribat les màquines aquestes per cobrar-te el bitllet. Per tant, i davant l’absència de revisor, vam anar gratuïtament fins a Badalona, on n’Andreu tenia una feina. Valgui ressenyar, seguint amb el tema dels topònims, que allà hi havia (hi deu haver) la Plaça de les Mallorquines. Un dia haurem d’investigar-ho. Vam tornar a Cerdanyola i vam anar a sopar al Bonapizza.
El dia següent vam anar fins a la UAB a peu per agafar els Ferrocatas fins a Sabadell. No ho digueu a ningú però, ja que no hi havia un ànima, vam fer el que fa molta gent, un trajecte de T10 ens va servir per tots quatre.
A Sabadell res d’especial, una immigrant sud-americana ens va haver d’explicar la nostra situació i com acostar-nos al centre de la ciutat. Desprès de visitar les transitades Rambles vam anar fins un mercadillo on vam comprar un parell de llibres d’aquests per 1€. Dinarem bé, que el detall és important i ens vam dirigir cap al tren per tornar fins aquí.
I poca cosa més, dir que aquella gent no va esperar a dir-me adeu mentre jo m’estava dutxant però no serà res. Dia sis ja mos vorem...
No seguiré transcrivint totes les notes de premsa que des de l’ONCE (no se perquè) m’envien, però si diré que a Menorca es van repartir ahir més de 250.000 €, que es diu aviat.
Per altra banda, Bàrbara, no crec que sigui jo el més indicat per qüestions tècniques, el que si m’assembla es que el blau surt amb el teu nom perquè és un link que mostra el teu usuari. Si no vols que el teu nom es vegi en blau, dic jo, hauries de deixar els teus comentaris com a Bàrbara (o el nom que vulguis, mentre no sigui Ano Nima, per favor) però sense entrar al teu usuari.
Que per cert, em va fer gràcia el fet de que, al tren, un home de color li va demanar a un altre d’on era i aquell li va respondre que de Senegal, com n’Ano!