Weekend intens

Dissabte al mati vam agafar el bus en direcció Barcelona, vam continuar amb Metro fins a Pl. Catalunya des d’on vam anar a passejar per, diria jo, lo típic perquè record que quan vam venir a veure es cosi Miquel Lluis vam fer un recorregut similar: Fnac, on em vaig entretenir a la secció de llibres d’història i de política; la immensa tenda aquella de colònies, Sephora o algo així; Corte Ingles de Portal de l’Ángel…
Vam anar a dinar, com no podia ser d’altra forma, a n’aquella hamburgueseria vermella i vam proseguir per Les Rambles fins un carrer on hi havia l’IEC i l’Espai Mallorca, valgui dir que na Miquela guiava.
Desprès d’anar a un parell de tendes (Desigual, Springfield…) na Margalida s’en va anar a veure na Vero i jo vaig anar amb na Miquela a veure, diria que, totes les paradetes de bestioles, animals i animals a la recerca d’un eriçó, aquest sería un bon punt per comentar la intensa i repentina capficada que duu sa veterinària d’es pis amb aquests punxuts bitxos fins al punt de que n’adoptarà un d’albí. I l’amo en Pedro que s’els menja…
Mes tard vam anar al Farggi on jo vaig menjar un crep amb xocolata. Em va cridar l’atenció el fet de que tinguessin crec que sorbete de mandarines de Sòller. I de Binifarda què, eh?
En haver fet un Siete (em de col·laborar amb la causa) vam tornar fins a l’estació del bus que ens dugué fins a Cerdanyola.
Ja a la nit, per si no hagués bastat i perquè jo practicàs amb el bastó, vam anar a fer, en la meva opinió, una bona volta fins devers Renfe amb l’objectiu d’anar a adquirir sopar. M’agradaría dir que les meves habilitats de mobilitat nocturna son, diguem-ne per ser optimistes, escasses, i es que quasi me vaig empotrar diverses vegades contra elements del mobiliari urbà.
Vam sopar de kebab i vam veure La Matanza de Texas, una peli no de por sinó “de tallades”, per definir-la amb precisió.
I res, avui he fet es bany i he escurat. Abans però, “hem” fet aguiat de pilotes (mandonguilles, en català d’aqui) i bunyols, relativament bons.
Potser deix qualque cosa sense relatar però en línies generals… No he explicat res d’estudis perquè, de fet, encara no he fet res però ara, si Deu vol, m’hi posarè.
Dos per cert:

Per una banda, vam trobar a través de les mítiques de patatabrava.com un professor d'anglès de la meva facultat que pel que vam llegir, no hi ha dubte que és de per sa roca nostra i que pareix coionut. No té pérdua!

http://www.patatabrava.com/mitiques/index.php?universitat=1&facultat=9&professor=1096
S’ha editat, per altra banda, un curiós video del campament de Pontevedra. No crec que sigui excepcional però l’intenció és bona, no?

Caviar i pa eixut?

Avui divendres ja s’acosta es proper puenting amb el dubte inexorable de saber com arribarem a l’aeroport, perquè amb el panorama de Renfe…
Per la meva part volia contar un parell d’histèries. En primer lloc comentar que l’altre dia vaig acabar abans de les dotze i vaig venir al pis a dinar. Em vaig fer “merluza” al forn amb ceba, patata i sobrasada. Apart d’un incident amb el pebre bo que mes o manco vaig poder solventar, i per por de no cremar-ho, ho vaig fer un poc cru però bé. Seguint amb la cuina dir que des d’avui vespre es llum no marxa… Mal assumpte!
I parlant de mals assumptes, el professor d’economia (què per altra banda és molt bo) ha decidit que el comentari que jo vaig prendre com a simple exercici i que, com vau poder comprovar, fa ser fet un poc a la puta; contarà un vint per cent de la nota final. I què no ho és guapo?
Apart d’això deia què és molt bo perquè sempre amolla uns comentaris força ingeniosos. L’altre dia parlavem del canvi climàtic i digué: “En Rajoy aquest té unes ocurrencies sobre el clima que és massa, però be”.
I avui que, extranyament, he tocat el tema acadèmic, comentar que l’altre dia vaig tenir una espècie de crisi existencial, acadèmicament parlant. El causant d’aquesta situació fou una pregunta que en poc temps es va repetir. “I tu quan acabis en que podràs treballar?”.
La meva única resposta va consistir en una llarga i pastosa murmuració de la primera vocal.
Perquè clar, jo que me volia enxufar a la once, em van dir, I que faries?
La qüestió, quan la vaig comentar amb els meus companys de classe no se si em van tranquilitzar o posar encara mes neguitós ja que la seva resposta majoritària va consistir (ells tampoc ho saben) en un idílic “crèixer com a persona”… Es en aquest punt quan record aquella cançó d’anegats que parlava de caviar i de pa eixut.
Encara tendrà raó n’Andreu, m’he d’enxufar de funcionari…
També crec que cercaré allò d’afiliar-me a un partit polític, tot i que crec que alguns de per aquí quedaran saturats. Per cert, que bo en Carod al programa de Buenafuente!
Ah! I seguint amb l’abandó de la línia egocéntrica. L’altre dia va tenir lloc el primer vol de l’A380, un dia històric per l’aviació, sense comentaris… I sense fotos, perquè com que se m’acaba sa bateria i es temps no me serà possible inserir cap espectacular foto del superavió, però per internet n’hi ha a mils.

P.S.: Avui, rompent la tònica habitual he fet un poc de feina (passar apunts de principi de curs) s'horabaixa, hem anat a MRW (no era menjar) i hem fet ous a la flamenca.

La petjada ecològica

Sis comentaris, quin luxe! Aviat pareixera això el blog d'aquell còmic Italià que va convocar 300.000 persones a una manifestació... No serà tant.

Encara que avui he anat a Barcelona capital per anar a veure la psicòloga, que han considerat que, havent-hi anat en Metro; ho estava superant. Però be, me fa mandra escriure tot el que m'ha passat (que tampoc ha estat tant).

En canvi, vos adjuntaré un exercici que vaig fer ahir a correcuita a la nit i que vaig haver d'imprimir amb la màquina de na Miquela ja que sa meva bistia no volia marxar i feia uns renous escandalosos. Gràcies a na Miquela, que la vaig importunar a aquelles altes hores.

·Concepte
La petjada ecològica és l’àrea del territori ecològicament productiu (boscs, cultius, ecosistemes aquàtics…) necessaris per produir els recursos i assimilar els residus produïts per una població. L’objectiu principal consisteix en evaluar l’impacte sobre la Terra d’una determinada forma de vida i de la seva conseqüent sostenibilitat.

·Càlcul
La principal limitació de la petjada ecològica és l’extremada complexitat, o fins i tot impossibilitat, del seu càlcul.
És realitza una estimació a partir dels recursos consumits i pels residus produits per una persona. Els aspectes observats son, en línies generals, els següents:
1- Quantitat d’ha usades per urbanitzar, generar infraestructures i llocs de feina.
2- Quantitat d’ha necessàries per obtenir aliment vegetal.
3. Superfície necessària per pastures per al ramat.
4. Superfície marina usada en la producció de peix.
5. Ha de bosc perquè consumeixen el CO2 que produim amb el nostre consum d’energia.

·La Petjada al món
Com queda patent en aquest estudi, no tots els essers humans presents al planeta “l’usem” en iguals magnituds, perquè si ho féssim, precisaríem d’uns quants mons més, ja que, avui en dia; els estats industrialitzats cobreixen les seves mancances de recursos i abocadors en el territori dels països pobres en el marc d’una colonització comercial mig encoberta. En relació a això, és més inquietant que curiós observar gràficament les diferencies entre diferents estats, entre diferents “categories” i conseqüents condicions de vida.

:La meva Petjada
Procedeixo a continuació a l’anàlisi de la meva petjada personal, segons els càlculs de www.earthday.net.
En primer lloc dir que el concepte de menjar és bastant abultat com a conseqüència del gran consum de productes càrnics i del seu eventual empaquetatge, ocupant, tot plegat; 1.2 ha.
La mobilitat només em costa 0.2 ha a causa del constant ús del transport públic en distàncies curtes. Així i tot, l’ús de l’avió també s’ha tingut en compte.
Per altra banda, la vivenda m’ha suposat 0.5 hectàrees habitant un pis compartit amb tres estudiants mes i amb subministrament d’electricitat.
Finalment, he ocupat 1.1 ha en concepte de béns i serveis, sumant un total de 3 hectàrees, molt per davall de la mitjana estatal situada en 4.7.
S’ha de tenir en compte, però, que un estudiant sense carnet i vivent a prop del lloc d’estudi, està condemnat a utilitzar transport públic, per la qual cosa el seu consum d’ha serà mes reduït en aquest aspecte però és compensa, almenys en el meu cas, amb el consum d’aliments precuinats i empaquetats.
Finalment, crec que aquest càlcul és podria millorar en quant a precisió ja que no és tenen en compte aspectes com ara el reciclatge o la vestimenta; però és una bona eina per conscienciar i conduir-nos cap a conductes mes responsables.
P.S.: Vos anim a fer el vostre càlcul i a reflexionar. Sería una bona opció comentar-ho... Per cert, a que es nota que el meu professor d'Economia Política és de tendències ecologistes? jeje

Un parell de grosses

Avui crec que incompliré allò de que escriuria mes de tant en quant però es que, després de lo d’ahir dematí, m’he n’han passat un parell de grosses! Un parell mallorquí per ser mes exactes.
Ahir horabaixa vaig esperar na Miquela i varem anar a comprar,a La Sirena i a n’es Condis, per ser comercialment correctes. Jo, com no podia ser d’altra forma, vaig carregar de menjar preparat i porqueries vàries.
Sa putada mos va succeir desprès, quan ja tornavem amb una bona fosca i jo amb el meu bastó nou (que quasi em vaig menjar un parell de postes), na Miquela anava a pujar el carro amb l’ascensor i jo, tranquil·lament, vaig començar la meva ascensió per l’escala. Sa qüestió es que, amb el llum que no s’encenia jo vaig començar a pujar sense ordre ni mesura i quan me’n vaig adonar si mateix vaig trobar que m’havia fet amunt. Bé, s’ascensor no va fer acte de presència i sa pobre de na Miquela va haver de pujar es carro “a cuestas”. I clar, quan ella s’aproximava me diu: “Perquè no entres”. Jo la vaig sentir com de molt enfora i clar, estava dos pisos mes amunt del que tocava… Això me va recordar el cas d’en Gabi que va quedar atrapat, allà a Pontevedra, a les escales d’emergència mentre nosaltres anàvem a Portugal.
Posteriorment a aquest feta, comentar que vam fer tertúlia, com diríem cultament, fins mes de les dotze i mitja, i jo que m’havia d’aixecar prest!
Però aquí està el tema, je je, avui es mòbil m’ha fet una feta semblant però no ha estat tan greu ja que jo, que estava en situació d’alerta, he vist que la pantalla s’encenia i s’apagava, eren les 8:12, i he deduït que s’alarma estava en silenci.
He agafat el bus essent el darrer que he entrat, estava entre la porta i tenia la motxilla d’una al·lota per devers sa cara, però m’he sentit malament ja que dues joves que ja esperaven a la parada abans que jo no hi han cabut.
No obstant, tot ha estat en inútil ja que quan he entrat a classe he vist que hi havia molt poca gent i no m’he pensat que fos de resaca d’examen. No he trigat molt a adonar-me de que avui la classe s’havia de partir en dos i jo havia de fer acte de presència fins a les onze. Bé, no ha estat tot perdut perquè he aprofitat l’ocasió per anar a la facultat de comunicació (cacho biblioteca…) a fer ús d’una cabina que tenen reservada amb una telelupa. Encara que hagi hagut de fer esforç amb aquell home per acreditar-li que jo estava autoritzat a usar-la, crec que es el primer cop que faig ús del carnet de la once… (Si hi ha una foto publicada es que no m’ha fet vessa enxufar el mòbil, però sinó, valgui dir que la cabina, tot i estar tancada, no m’ha provocat claustrofòbia ja que quasi és mes gran que el meu cuarto)
Poc desprès he anat a l’Abacus d’on crec que els empleats s’en recordaran de jo… En primer lloc he canviat una foradadora (que aquí encara no se que li diuen), desprès l’he volguda probar, he comprat un llibre i fulls i mes tard he perdut el paper que m’havien fet per descomptar-ho.
Desprès d’això, he anat a la caixa acompanyat d’aquella dona perquè li explicàs a la caixera. Desprès d’això m’he volgut fer sòci i havia perdut la sol·licitud omplerta. Aquella dona m’ha ajudat a omplir-la. Però tot això no ha estat tot perquè quan he tornat a la taquilla, jo anava convençut que era la 93 i he fet venir a tres empleades, fins que la tercera ha sentenciat: “La noventa y tres es imposible”. Ha obert la 94 i… bingo!
Eren ja les onze passades, he anat a classe on ens han projectat el documental “Viva Zapatero”.

Gran catàstrofe (I)

El post d’avui podria anar encapçalat amb un títol un tant
genèric com “Gran catàstrofe”, de fet hi va, però bé. Hem de ser optimistes.
Realment, les “excursions” amb la TR pel transport de Barcelona em van descentrar un poc, especialment a les classes de Fonaments Matemàtics i Estadístics, de les que em vaig absentar molt.
. Però no prové d’aquí el principal causant del flagrant fracàs, des de l’inici de curs m’ha mancat una dosi diària de treball, deixant-ho tot pel darrer moment, moment aquest que va tenir com a punt culminant la nit d’ahir, i és que com bé me va dir un contacte del messenger: “Ànim i sort, que la nit és jove”…
La qüestió és que avui dilluns tenia, en primer lloc, un seminari de Ciència Política i un examen de Fonaments, com ja he dit.
Anem per parts, valgui començar diguent que l’alarma del mòbil avui dematí no ha complit la funció per la qual jo la vaig activar ahir a la nit (o això recordo), per tant; quan he obert els ulls, desprès d’una mala nit de nervis i d’una estona que estava sense dormir, he vist que la claror que entrava per la finestra era sospitosament abundant. M’he aixecat i he comprovat certament horroritzat en la pantalla del mòbil traïdor que, efectivament, en aquell precís instant jo ja tocaría estar arribant a la meva facultat, eren les 8:50, però bé, m’he aixecat. M’he fet les dents netes, m’he vestit i he baixat a la parada del bus amb el convenciment de que ja no arribava al seminari de Ciència Política, havent estat inútil l’esforç d’ahir a la nit. Però avui, miraculosament, el bus ha passat a les 9:06 i anava ben buit, molt buit. He baixat a Psicologia i poc desprès de i quart entrava al seminari 1. No puc, a través d’aquest canal, comentar molts detalls sobre el tema, només diré que lo que tregui serà majoritàriament gràcies a na Maria Pizà.
Desprès, a l’examen d’estadística, el fracàs, com ja he anticipat ha estat monumental. Jo ho portava malament però considero que havia realitzat una important i laboriosa tasca durant el cap de setmana passat per tal de poder realitzar l’examen suficientment be i crec també en conseqüència que anava mitjanament preparat per a fer el citat test, però com sàviament va dir aquell rei espanyol, jo no puc lluitar contra els elements. Vaig ara a enumerar alguns dels elements amb que m’he topat a l’hora de fer l’examen: En primer lloc, era el primer examen universitari en tota regla, per la qual cosa estava molt nerviós. A aquest estat de nervis ha contribuït, sense cap gènere de dubtes, d’incomoditat d’haver de contestar en un full de paper tenint l’examen en un PDF ampliat el que m’obligava a lluitar contra aquell atascat ratolí i contra la calculadora, ja que haviem d’usar la de l’ordinador. També ha generat nervis el fet de que, mentre jo acabava la primera part, el professor explicava la segona per la qual cosa he abandonat la primera i després de no trobar el segon PDF, perdent un valuós temps, i de no veure be els números a causa d’algun tema relacionat amb el ZoomText, he tingut mes temps per acabar l’examen. Si, però ha estat ja en el transcurs de la següent classe (Pràctiques Instrumentals) amb la conseqüent explicació i xerratòrum popular que, encara m’han desconcertat mes.
En resum, un fracàs encara que no tot per culpa meva. Espero, en tot cas, que aquest sigui un punt d’inflexió per al meu treball. No obstant això, no puc evitar pensar com aprovaré un examen de Febrer si no pas un simple i primer parcial.

Y yo me llamo Joan Miquel

Lo prometido es deuda y, sin duda, no he olvidado lo de escribir en castellano. Hoy, a raíz de la llamémosla tertulia política mantenida con, o contra, Antonio; he pensado en escribir el post de hoy en “EL IDIOMA OFICIAL DE ESPAÑA”, como ha argumentado Toñito.
Lo primero que he percibido en el transcurso de mi entrevista con Antonio es que el tio escucha la COPE, de eso no hay duda, y mas concretamente escucha a Federico y a Cesar, como les llama el. También, a lo largo de la charla, he pensado en si, realmente como me han dicho muchos, me “están comiendo la cabeza estos catalufos”, y posiblemente tengan razón porque no he hallado espacio para los argumentos del Sevillano tales como “que tu crees que en el año 51 en pleno franquismo con un padre guardia civil y anteriormente falangista le iba a llamar Josep Lluis???” aunque lo siguiente me ha hecho pensar: “si no quieren que la gente castellanice los nombres que ellos no catalanicen los nombres de los alumnos en los colegios y que no pongan placas con el nombre del rey como Joan Carles”. Ahí le veo yo debate…
Pero de lo que también me he dado cuenta, ya talvez desde la óptica catalana, es que los nacionalistas españoles, de la España unitaria, son los que realmente dan alas al nacionalismo independentista pues argumentan cosas como que el idioma de España es el español, lo tendrán así fácil para quitarlo de Catalunya, ¿no?
Pero bueno, no se trata de resumir nuestra conversación en que, por cierto, también hemos hecho una lluvia de ideas para escoger la canción que va a sonar de fondo en el video del campamento de Pontevedra que va a hacer el mismo Antonio y el que, no quepa duda, vamos a publicar en este blog.
Por otra parte, decir que, aún teniendo razón Carod con lo de su nombre, me parecieron un poco exageradas sus réplicas porque, sinceramente, que una señora de Castilla La Mancha no quiera ni pueda aprender a hablar los siete idiomas, eso aprendí en sociolingüística, de esta España plural en que vivimos. Por otra parte, espero que el lider republicano sepa hablar aranés.
Pero bueno, dejemos de hablar de política que no trae nada productivo (jeje).
Decir que ayer y hoy he ido a Barcelona a hacer recorridos en metro y tren hasta Plaza España con la TR y, sinceramente y en hora valle, estoy superando lo de ir en metro. Como es de suponer, por la pereza que tengo de escribir, no voy tampoco ahora a resumir los trayectos.
Cambiando de tercio y haciendo referencia a los comentarios al anterior post en relación al cumpleaños de Margalida, comentar que también le pusimos dieciocho globos con palabras de felicitación en su cama. Y, hablando de aniversarios, felicitar a Javi Vallina “Madrile/monolinguista” y a mi padre, Jaume Roig a quien le deseamos, cumpliendo su deseo, una próxima jubilación.

I s'A3?

Estic tenint problemes amb el portàtil ja que, no se per quin motiu, em va extraordinàriament lent, cosa que posa a prova la ja de per si paciència de que disposo. En aquestes condicions, penjar una imatge ja seria la hostia, no obstant s’intentarà.
Podria resumir el viatge d’ahir bàsicament en una curta pregunta: “I s’A3?”. Cosa que s’entén si tenim en compte que na Margalida i jo vam haver d’esperar amb tot es bulic mes de tres quarts a la parada del bus vegent com passaven trens i busos d’altres línies, desprès de que el vol i els trens haguessin transcorregut sense histèries remarcables, només dir que, per contrastar amb l’anada, vam ser a Son Sant Joan abans d’hora, cosa que va impossibilitar que sabéssim la porta d’embarcament, només sabíem que era a la terminal D i, per una d’aquelles estranyes coses, vam anar a parar a la porta, que desprès ens vam adonar, era la correcta.
Per altra banda he de dir que el menjar que vaig dur de ca nostra era abundant: Una espècie d’estufat (que em va servir de sopar i m’ha servit de dinar), quelitas, caragols per na Miquela, un pa gros de Porreres que ja està congelat, i una gran quantitat de panades de sa tita i galetes de na Maria, a qui don ses gràcies!
L’únic que va arribar malament va ser la capsa de xiclets, que vaig haver de recullir de dins la maleta, però va ser un mal menor.
Jo ja hauría de fer mes feina per la qual cosa em plantejaré escriure les histèries mes de tant en quant.
Finalment, comentar que, essent avui l’aniversari de na Margalida, a qui felicitaré quan vengui, qued jo com a darrer menor d’edat del pis, però bé; per poc temps. Na Miquela, aprofitant l’avinentesa i amb la meva modesta col·laboració, ha fet una coca de xocolata que per l’olor que es sent ara serà booona, encara que es turmix…
P.S.: Aina, esper no haver de recórrer a aquest tipus de sopa!

S'acaba el puenting

No tenc gran cosa per escriure ni tampoc molt de temps ja que d'aqui poc hauré de partir cap a Barcelona de nou i no m'agradaría haver de repetir l'experiència de còrrer per dins l'aeroport.

El temps ha passat aviat i ja he tornat carregar sa maleta amb pa, panades i demés aliments per sobreviure lluny de la cuina i de les pelles.

Per Sa Mola tot segueix per un estil (com se pot comprobar en la imatge), hi ha un boc nou i tots els animals van ben bons.

Com se pot suposar no he obert cap llibre ni cap carpeta per passar apunts ni res per un estil, a veure si a partir d'ara, ja a Cerdanyola, faré mes feina de sa que he fet fins ara, que ha estat molt poca.

¡Último aviso!

Quin estrès! Ja som a ca nostra però realment ens ha vingut ben just. Passaré, a continuació, a fer una breu descripció de la nostra histèria a través de les col·lapsades infraestructures barcelonines.
Ens hem aixecat a les 6:45, només una hora abans d'allò normal, i en Sergio, amablement, ens ha duit fins a una parada de Metro de la línia 5 on l’hem agafat (un metro modern i avui, dia de festa, no massa saturat; per tant, no he tingut problemes de tipus claustrofòbic) per anar fins a Sants. Allà ens ha costat bastant trobar, a través dels laberíntics passadissos la direcció correcta per anar a parar a Rodalies, que estan mes amunt. Ens ha vingut a un minut per agafar el tren de les vuit així que ens hem dirigit a la andana 14 on pensavem que passaría el de les vuit i mitja, però no l’hem encertada ja que quan ja feia una estona que esperavem n’hem vist venir un de s’aeroport i hem sentit per megafonia com el tren amb destinació Aeroport partiría de l’andana 8. Hi hem anat i també ens ha vingut d’un minut perquè ja l’haviem tornat perdre.
Ens hem plantejat llavors agafar l’Aerobus però al final hem optat per un taxi, que hem compartit amb un senyor que també anava a l’aeroport i havia perdut el tren, i hem fet be perqué quan hem estat allà i hem aconseguit obrir-nos pas i trobar (estaven a l’altra punta) els mostradors de facturació d’Iberia hem pogut comprovar que la cua arribava quasi a les portes giratòries així que na Margalida ha provat de facturar amb la màquina disposada a tal efecte (que realment n’hi havía sis però només una funcionava), li ha anat bé i quan m’ha vingut a cercar, jo estava fent cua, a jo ja no m’ha anat bé perquè es veu que ja faltaven només 59 minuts i el mínim es d’una hora, o això és el que hem pensat, a falta d’una altra explicació.
Sa qüestió és que m’he pogut “colar” al lloc que jo ocupava en la fila de facturació que, per cert, sempre tinc la sensació de que m’afic a sa fila mes lenta però bé. Quan hem arribat a la fi ja ens cridaven per facturar per darrera vegada en un altre mostrador però l’amo m’ha fet es bitllet.
Es show l’hem trobat a la cua del control de seguretat, que arribava a les escales mecàniques, pràcticament. Allò era un bordell, hi havia crits, renou per la gent que volia avançar a través de la cua però a la fi hem aconseguit arribar a l’escàner, hem passat i hem hagut de córrer fins al mòdul 1 on a la porta 12, crec recordar, ja lluïa l’anunci de last call. Com és de suposar, no he tingut ocasió d’anar al bany, però bé; lo important és que no ens ha deixat, hem arribat a bon port, o a bon aeroport. I és que una cosa és segura, el vol sempre duu retràs quan fas prest.
Miquela, revisa sa cuina mes a fons i presenta queixes. I gràcies per recordar-me que me toca sa bassura, ja saps que tinc molt mala memòria (esper que s’orgànic no sigui molt olorós)

···Foto d'Airliners.net···

sa cuina, sa puta cuina

Està clar, s’histèria d’avui no podía ser altre, em tocava fer sa cuina i crec que es titol és bastant aclaridor.
I no ha estat res netejar sa cuina (que realment no se si he fet del tot bé, perquè és una cosa que, sincerament, no havia fet mai), lo realment puta ha estat sa monumental escurada que m’esperava pacientment, d’uns tres dies, diria jo.
Sa veritat és que tenia mes coses a contar però no m’acaben de venir a n’es cap en aquest precís instant. No estic inspirat. Comentaria qualque cosa de les classes però de moment, totes son com a molt abstractes i les classes és converteixen en debats de política actual i sociologia, en que jo; com és de suposar i contrastant amb els lloros de la meva classe, hi xerr poc, molt poc. I per cert, hi ha classes que son un tostoooon!
Una curiositat, m’han dit que cada dia se tuda una barbaritat d’energia anant a Google ja que els ordinadors gasten mes energia amb un fons blanc, per això han creat Darkoogle, el mateix però amb fons negre, per allò d’estalviar
I canviant de tema, sa dematinada de demà s’acosta!

Impaciència

Encara que sembli això sigui un títol d’una cançó de rock català (o millor encara, d’Anegats) crec que aquesta seria la paraula clau per definir el meu estat actual, a falta de menys de dos dies per trepitjar sa roca de nou, em fa ganes venir i, relativament, no m’importa sa dematinada que hauré de pegar, encara que el segon trimestre compraré els bitllets per al dia abans a la tarda. No m’he enyorat ni m’enyoro ara perquè ben mirat, tampoc em vaig enyorat quan me’n vaig anar a Pontevedra, i no és que ara hagi estat mes temps. Ja se que el context és molt diferent i que no es comparable un campament amb “la vida real”.
Avui tampoc tinc massa coses a dir, volia posar alguns links nous al bloc encara que, i això si que fa ràbia, sa nostra connexió inalàmbrica no funciona.
Tinc la sensació de que aquest bloc marxa bé, a veure quan dura, i fins hi tot em deixen comentaris, cosa que vull agrair, gent que directament no conec (na Margalida me va situar) i gent que conec però no esperava que hagués llegit això, com na Catalina de Matemàtiques.

"Sa quesito"

Queden tres dies per tornar a Mallorca i no se ben be que contar, i tampoc tenc molt de temps per pensar-m’ho ja que duc sa sociologia molt endarrerida i m’hauria llegir el capítol quart de “Invitación a la sociologia” de Berger, però és tan pesat!
Jo no feia comptes escriure res avui però com que m’han comentat que era difícil interpretar algo així com “sa quesito” quan volia dir “sa qüestió” m’ho he hagut de mirar, ja que hi era. Es puta Word castellanitzant...
Però com deia, a més d’això de sociologia m’he de llegir de ciència política un “texto medianamente largo” (com va dir el professor ajudant, què té un graciós accent mexicà) de 158 pàgines en lletra petita, mes concretament. Apart d’això hauria de fer un treball de pràctiques instrumentals i més coses que m’estressa recordar.
Per altra banda, dir que aquesta setmana me toca fer sa cuina i, com va anticipar sàviament na Miquela, aquesta podria ser una bona histèria per dijous.

Múltiples histèries

Crec que estaria bé començar fent referència al temporal viscut per Mallorca, i en especial per Palma aquests dies. Des de la llunyania sona extrany llegir al Teletexto de la Uno, com en diuen ara, que “el Rio Torrent Gros” va estar a punt de desbordar-se; i jo que havia estudiat que a les illes només hi havia torrents (o barrancos a Canàries). Pero aquesta no va ser s’única, el dia desprès a “Está pasando” de Telecinco també en van dir de grosses tals com “el ayuntamiento de Mallorca” o “el pabellón de Palma” (com si només n’hi hagués un). També me va cridar s’atenció veure com al Temps de TV3 una imatge panoràmica de Felanitx, fins i tot el locutor la va anomenar!
No vull ni pensar, a aquestes altures, com deu estar el flamant metro de Palma perquè…
Aquí no va ploure tant com es pensava però jo vaig trobar que ses quatre gotes que va fer van ser suficients especialmant quan na Miquela i jo vam organitzar una “misión de rescate” per tal de salvar les albergínies farcides i sa coca de verdura que amb molt de carinyo ens havien fet arribar, juntament amb edredons i altres objectes, Sa quesito, però, és que quan ens haviem recorregut mitja ciutat per anar a MRW ens dicen que el paquet estava enrutat (o algo així) i que el tenien a Sant Cugat. Bé, almenys, com que era entrada de fosca, vaig poder aprofitar per fer pràctiques amb el bastó perquè les albergínies les vam rebre el dia següent a la tarda i, directament, van anar a parar al pot d’orgànics.
D’això ja ens fa uns quants dies, divendres vaig haver d’aixecar-me mes prest del normal perquè havia quedat amb la tiflo a dos quarts de vuit perquè m’instal·lés el Zoomtext. Va ser inútil ja que ella va arribar a tres quarts…
Mes tard, aquest divendres, i aprofitant el carnet de l’Abacus de na Miquela, me vaig anar a comprar un totxo de llibre de ciència política de J.M. Vallès. Jo el Vaig trovar car però em vaig consolar quan en vaig veure de medicina o veterinària que eren molt mes totxos i valien bastant mes (prop de 100€). També he de dir que vaig endur-me per primera vegada un llibre de la biblioteca perquè n’he de fer un treball. Avui diumenge, però, encara no n’he obert ni un ni s’altre; és a dir, no n’he fotut ni brot.
I això que ahir dissabte vaig tenir temps però… El dia va començar anant a comprar a s’Orangutan i a la Sirena (vaig fotre 20 € sense apenes comprar res). També vaig anar a comprar una T10 i un diari perquè havia de fer una tasca de Ciència Política, aquí em vaig trobar amb un inconvenient ja que el diari que compràs m’enquadraría en una determinada ideologia política i com que jo no controlo encara la línia editorial dels rotatius catalans vaig comprar-ne un de Madrid (ja que l’assignatura, l’única que ho és, és en castellà), el Público aquest que fa gala de la seva independència encara que en realitat és mes del PSOE que la COPE de l’Esglèsia, però és del PSOE de ZP, o sigui que és propietat del senyor de LaSexta, no del grup PRISA. Però bé, com que jo, com a projecte magre de politòleg, he d’esser neutral, encara no sé que faré.
Ara ve s’anècdota del primer incident domèstic dins la cuina protagonitzat per jo mateix i que és va saldar, afortunadament, sense ferits. Sa questió es que jo, alegrement, vaig fregit unes tallades de llom arrebossat (arrebossat per jo mateix, per cert) de manera correcta però es veu que després vaig deixar sa pella en una posició un poc inclinada i quan ja era dins es menjador vam sentir “patapam” i sa pella, plena d’oli com estava; estava boca avall emmarcada en una taca d’oli que ni el Prestige. Però bé, coses que passen.
Amb el sopar no vaig tenir problemes, mes que res perquè vaig sopar de crispetes (palomitas). I és que, com que ens aburriem, na Margalida va suggerir això d’anar al cinema, però no a un cinema qualsevol, als multicines El Punt amb unes superbutaques enormes i amb uns comandaments que permetien canviar la posició de peus i esquena. Eren com una mescla de butaques de dentista amb seients de primera classe dels avions de llarg recorregut. La peli res de l’altre món, “La gran estafa”, producte típic de Hollywood, no?
Bé, per ara res mes, a veure que fa el Mallorca avui i mem si jo faré res productiu.
Ah! Queden 4 dies…

Problemes informàtics

Avui l’escrit serà curt ja que qualque dia d’aquests m’hauré de posar a fer un poquet de feina. I és que entre que la conexió del vei és fluixa i intermitent, el campus virtual no acaba d’anar del tot be i quedo sovint enrocat al msn; perdo tota la tarda aquí enxufat.
A la Plaça Cívica hi havía concentració antimonàrquica encara que jo ni hi he pogut anar (ni dic que hi hagués anat) ja que he hagut d’encalçar al personal del PIUNE perquè demà començ les classes a l’aula d’informàtica i clar, necessitaría algunes adaptacions com el Zoomtext. En tot cas, i això és lo puta, m’hauré d’aixecar una hora mes prest amb la finalitat d’anar a instal·lar i aprendre a utilitzar el citat programa. Com es pot veure, tot és un poc precipitat. El bus avui per anar m’ha sortit barato i he arribat prest (aviat), no és pot demanar res mes, no?
Per cert, avui em porten el matalàs a veure si dormiré millor.
Una altra cosa, es traspasa Es Racó Mallorquinista perquè des d’aquí no m’en puc fer carrec. Si ho vols…

www.histeries.tk

El missatge d'avui ja està escrit però aquest serà una mena d'afegitó per tractar un parell d'assumptes.

En primer lloc, agrair tots els comentaris. Sa germana Aina aviat hi escriurà mes que jo, però m'agrada (crec que és una cosa positiva que jo estigui enfora perquè així s'agressivitat l'ha descarregada contra el conductor del bus). També és de na Cati de Porreres, bo en qualitat i abundancia.

Però el motiu principal d'aquesta segona part és donar a conèixer la nova direcció amb que us podreu adreçar a aquest bloc: www.histeries.tk. M'entretindría donant-vos informació sobre el curiós pais de Tokelau, però com que s'internet del vei ha deixar de funcionar provocant que perdés tot el que havia escrit doncs... No ho tornaré fer.

En tot cas el que si faré és, en resposta a tots els comentaris que m'han fet sobre aquest tema, posar una foto del rei Joan Carles i, com que aqui hi ha llibertat d'opinió, si voleu la penjau a la vostra habitació i si voleu la cremau.

Es bloc d'en Murder i mes

Avui, en el transcurs de les aburridísimes hores de classe, sort que només eren tres, he pensat un caramull de coses per escriure al meu bloc; però com que no els he apuntat se m’han oblidat.
Abans d’això, dir que avui demati el bus ha passat sense obrir les portes encara que desprès n’han passat tres de buits i hi he cabut. Pareix esser que la dona que ahir ha mogut quatre fils hi l’empresa ha mobilitzat mes busos.
Tenc la sensació que podría contar moltes coses però em fa mandra. Només diré que per tornar, la T10 no m’anava bé i l’hi he demanat al busero perquè era, m’ha demanat si no sabia llegir i li he contestat que no ho veia però desprès d’això, i després de fer unes proves, em mira tot seriós i m’amolla: “¿Tu eres el que falsifica las tarjetas?” I jo: “¿Qué?”. I continua: “Te estábamos buscando. ¿Tienes prisa? Porque vamos a llamar a la policia”. Al cap de poc em torna la targeta i em diu que era broma. Sense comentaris…
He dinat de fideuà i “rollitos de primavera”, el dia és gris i a l’edifici d’estudiants he vist com es pintaven pancartas antimonàrquiques que desprès han penjat a la Plaça Cívica. Ara mateix; vegent el temps al canal 8, m’he adonat que fins divendres hi haurà pluja i tempestes, literalment “plourà a gots i barrals”.
Canviant de tema, i deixant de banda l’egoisme exaltat, n’Aina em va explicar que en Toni Monserrat, en Murder, li va dir que comentàs alguna cosa dels companys de l’any passat. Doncs be, no se que dir, només que ja havía visitat 2batx07 que està molt bé i, encara que no està massa actiu; li posaré un link a Hd1E.
Per cert, també m’han dit que en Colau Barceló no sap borrar amb sa pissarra digital, qualcu n’hi haurà d’ensenyar.

He fet tard

Diuen que per a tot hi ha una primera vegada. Doncs be, avui dimarts jo he arribat tard a classe per primer cop en la meva, curta o llarga, història o histèria universitària. I no ha estat, com es podría pensar, culpa meva, o de la meva somnolència. No, ha estat a causa de la mal-lletada conductora del bus de la línia A3 que, com cada dia, havía de passar, molt aproximadament, sobre les vuit i mitja. El cas és que el bus ha passat en el seu recorregut cap a la UAB, però no ha obert la seva porta delantera, la qual cosa ha provocat que alguns usuaris ens precipitessim cap a la porta del darrera. El cas és que quan na MIquela i jo hi hem pujat ja hi havía una senyora que estava discutint “a voz en grito” amb l’histèrica conductora (la que em va fer picar ahir). Nosaltres hem davallat però aquella senyora no, la qual cosa ha provocat que la busera, quan el semafor ha estat verd, hagi partit amb la polissona a dintre.
Segons m’han contat, aquesta situació va provocar en anys anteriors una espècie de motins que consistía en que el personal es posava davant el bus impedint que aquest partís, així els feien lloc…
El casé s que després de que el bus especial (que només te unes quantes parades a l’autònoma) ni s’aturàs, n’ha vingut n altre que si que s’ha aturat però no ha pogut evitar l’embotellament a l’entrada de la UAB. Total: he fet tard però bé, en tot cas el mal ha estat menor perquè quan he entrat a i quart a classe de sociología (encara que m’havien pres el lloc habitual, que no m’importa) m’he estalviat la bronca de la profesora, que ha caigut sobre un estudiant (que s’ha excusat d’igual manera que jo) que ha entrat a i mitja.
Crec que un dia hi aniré a peu…
He acabat classes a les dotze i per no haver d’esperar per dinar he vengut cap al pis on he dinat de taggliattelle a la carbonara.
Apart d’això no tenc res mes que contar, no era la meva intenció redactar un post cada dia però bé.
Només vull agrair, finalment, els comentaris que vaig rebent al blog i dir que encara que només contestàs el primer m’els he llegit tots. N’hi ha de veinats d’es Babo, d’amics de Mallorca, de Catalunya i d’arreu d’Espanya. Gràcies, o com dirien per aquí: “Moltes mercés”.

Avui o I don’t like manic mondays

Avui crec que és un dilluns mes, un dia com els altres. Desprès d’aixecar-me a tres quarts de vuit (crec que per aquí ho dirien així), vestir-me amb una apropiada samarreta (camiseta!) en que es podía llegir una cosa que els meus limitats coneixements d’anglès em fan pensar que es podría traduir com “no m’agraden els putes dilluns” i deixar a la majoria d’habitants del pis dormint tranquil·lament (o no) m’he aproximat a la parada del bus, estava a rebossar com cada dia però avui he hagut de pagar. Si, i es que jo feia es coio com ja havia fet l’altre dia per no haver de pagar però la conductora (que s’hi degué fixar els altres dies) ens ha amollat: “podéis picar, ¿eh?” i clar, he hagut de picar.
Avui les classes segueixen la tònica habitual, aquesta en que no les puc seguir massa be però han dit que penjarien els documents al campus virtual, però encara no… Així i tot, crec que encara és massa prest per poder fer una valoració assenyada de les classes.
Avui he dinat (i lo que m’ha costat!) a la Plaça Cívica. He hagut de fer molta cua però el dinar, 5,05 € de preu, ha estat bo. Una simpàtica jove m’ha llegit els menus i he triat canelons i peix amb patata, no m’ho he pogut acabar.
El cap de setmana be: Vam anar a fer la compra, vam mirar pelis, na Miquela va fer un aguiat de pilotes (mandunguilles com dirien per aquest inhòspit lloc)… Però el Mallorca va caure derrotat injustament i no vaig poder sentir a causa de la mala conexió d’internet. Total per la xarxa no é spot escoltar en Terrasa…
Per cert, avui la connexió de la xarxa (que te nom de tot-terreny) d’algun vei mes o manco piadós amb la que ens conectem va lenta i el flux és intermitent.Jo estic be, al contrari del que es pugués esperar no m’enyoro, no se quantes àrees aprovaré però és igual, ja ho va dir la psicòloga: “Enguany l’important és adaptar-se.