Un parell de grosses

Avui crec que incompliré allò de que escriuria mes de tant en quant però es que, després de lo d’ahir dematí, m’he n’han passat un parell de grosses! Un parell mallorquí per ser mes exactes.
Ahir horabaixa vaig esperar na Miquela i varem anar a comprar,a La Sirena i a n’es Condis, per ser comercialment correctes. Jo, com no podia ser d’altra forma, vaig carregar de menjar preparat i porqueries vàries.
Sa putada mos va succeir desprès, quan ja tornavem amb una bona fosca i jo amb el meu bastó nou (que quasi em vaig menjar un parell de postes), na Miquela anava a pujar el carro amb l’ascensor i jo, tranquil·lament, vaig començar la meva ascensió per l’escala. Sa qüestió es que, amb el llum que no s’encenia jo vaig començar a pujar sense ordre ni mesura i quan me’n vaig adonar si mateix vaig trobar que m’havia fet amunt. Bé, s’ascensor no va fer acte de presència i sa pobre de na Miquela va haver de pujar es carro “a cuestas”. I clar, quan ella s’aproximava me diu: “Perquè no entres”. Jo la vaig sentir com de molt enfora i clar, estava dos pisos mes amunt del que tocava… Això me va recordar el cas d’en Gabi que va quedar atrapat, allà a Pontevedra, a les escales d’emergència mentre nosaltres anàvem a Portugal.
Posteriorment a aquest feta, comentar que vam fer tertúlia, com diríem cultament, fins mes de les dotze i mitja, i jo que m’havia d’aixecar prest!
Però aquí està el tema, je je, avui es mòbil m’ha fet una feta semblant però no ha estat tan greu ja que jo, que estava en situació d’alerta, he vist que la pantalla s’encenia i s’apagava, eren les 8:12, i he deduït que s’alarma estava en silenci.
He agafat el bus essent el darrer que he entrat, estava entre la porta i tenia la motxilla d’una al·lota per devers sa cara, però m’he sentit malament ja que dues joves que ja esperaven a la parada abans que jo no hi han cabut.
No obstant, tot ha estat en inútil ja que quan he entrat a classe he vist que hi havia molt poca gent i no m’he pensat que fos de resaca d’examen. No he trigat molt a adonar-me de que avui la classe s’havia de partir en dos i jo havia de fer acte de presència fins a les onze. Bé, no ha estat tot perdut perquè he aprofitat l’ocasió per anar a la facultat de comunicació (cacho biblioteca…) a fer ús d’una cabina que tenen reservada amb una telelupa. Encara que hagi hagut de fer esforç amb aquell home per acreditar-li que jo estava autoritzat a usar-la, crec que es el primer cop que faig ús del carnet de la once… (Si hi ha una foto publicada es que no m’ha fet vessa enxufar el mòbil, però sinó, valgui dir que la cabina, tot i estar tancada, no m’ha provocat claustrofòbia ja que quasi és mes gran que el meu cuarto)
Poc desprès he anat a l’Abacus d’on crec que els empleats s’en recordaran de jo… En primer lloc he canviat una foradadora (que aquí encara no se que li diuen), desprès l’he volguda probar, he comprat un llibre i fulls i mes tard he perdut el paper que m’havien fet per descomptar-ho.
Desprès d’això, he anat a la caixa acompanyat d’aquella dona perquè li explicàs a la caixera. Desprès d’això m’he volgut fer sòci i havia perdut la sol·licitud omplerta. Aquella dona m’ha ajudat a omplir-la. Però tot això no ha estat tot perquè quan he tornat a la taquilla, jo anava convençut que era la 93 i he fet venir a tres empleades, fins que la tercera ha sentenciat: “La noventa y tres es imposible”. Ha obert la 94 i… bingo!
Eren ja les onze passades, he anat a classe on ens han projectat el documental “Viva Zapatero”.