Bastó, cartells i… pissarra digital?

Aquests dies he continuat anant amb la TR amb el bastó. El major repte fins ara va ser ahir dijous, anar fins a Renfe, jo tot sol, bastón en mano en la oscuridad de la noche. He de dir que hi vaig arribar sa i estalvi sense tenir cap inconvenient d’importància. Quan ella va arribar vam fer voltes per carrers de per la zona de Fontetes i després vaig tornar cap al pis. M’ha dit que hauria d’anar a practicar jo totsol cada dia, especialment pel meu barri, molt irregular i tortuós, però fa una vessa.
Per altra part, ahir va ser el dia en que, de moment, vaig dinar més tard perquè després d’acabar la classe a les dues vaig anar amb en Víctor a penjar cartells de l’ADUAB per les facultats de psicologia, econòmiques i dret (a la de polítiques els van posar uns companys meus de classe als que vaig implicar). He de dir, cosa que m’ha emprenyat un poquet, que els cartells que vam posar als exteriors de la biblioteca de socials ja els han llevat (no només els nostres). Tots menys el que vaig posar, a la parada del bus, tapant un anunci comercial tal com ja havien fet els del centre social de Fecsa i uns altres, a més de la pintada de la vaga. És curiós que aquest cartell hagi aguantat i és que li vaig posar amb “celo reciclat” i no tenia massa expectatives. De totes maneres, això em donarà experiència per si he de fer-ho per a cap partit polític.
Ahir, precisament va ser un dia especialment histèric no només pel tema anteriorment referit sinó perquè na Marga i jo vam haver d’esperar més de quaranta cinc minuts ja que tots els “buseros”, quan ens impedien l’entrada, ens deien: “Viene otro, detrás”. Si! Fins a les onze de la nit (apróximadament) però jo tenc classe a determinades hores! I na Marga també perquè va arribar a la meitat d’una pràctica en que ja havien fet l’explicació. El meu cas fou diferent i és que jo ja m’havia plantejat no anar-hi però aquest irreflexiu i inexplicable impuls que encara em prové de la meva responsabilitat d’estudiant aplicat d’etapa obligatòria em va fer aixecar-me a ritme de Federico i partir a congelar-me esperant el bus. La questió és que jo a primera i segona tenia ciència política, una assignatura de la que tenim el powerpoint penjat al campus, la professora de la qual si arribes més tard que ella no et deixa entrar. Jo ni ho vaig intentar però m’ha dit un altre que tampoc ho va fer que a una senyora (de mitjana edat) la va deixar entrar a i vint mentre que jo, amb esforços inclosos, arribava a i quart. Tot això passava mentre jo estones estava al passadís arrebatat al radiador mentre escoltava la classe d’anglès de veinat en que en Jeroni Sureda saludava amb un amable “hellooo” als seus estudiants que entraven a i vint-i-cinc a imitja o a i trenta cinc.
Al descans de les nou hi vaig entrar i (quina putada i no sé per quin motiu) només vam fer mitja hora més de classe.
A l’hora de després no hi havia història ja que el profe és de viatge per segon dijous consecutiu (Va beee). En aquest punt he de dir que na Margalida s’extranya de que no mos posin substituts (mmmm, se siente).
La situació acadèmica d’avui ha estat per un estil perquè només he anat a classe de nou a deu. En aquesta segona hora hem anat a xerrar amb el professor de fonaments que s’ha mostrat predisposat a col·laborar en una prova pilot amb pissarra electrònica. Després hem trobat una nota a la classe que deia que el d’economia està malalt. Aquest si que ha allargat es pont… Com na Miquela que s’en va avui cap a Mallorca i torna el dimarts que ve no, s’altre. Si és que jo m’hauria d’haver fet veterinari, batuadell!!! Res, bon viatge Miquela! Ara que ja m’has empatat…

Visita a la granja

Bé, avui promet que serà breu i és que ja he perdut massa temps.

Desprès d'acabar la classe a les dotze, com tots els Sants Dimecres, m'havia de dirigir a la seu central de l'ADUAB per emprendre una campanya d'enganxada de cartells amb motiu dels actes del Dia Internacional de la Discapacitat. M'hi he dirigit on he esperat el secretari general de l'organització, al qual no li ha anat bé fer-ho avui.

De totes maneres no he perdut el temps ja que havia quedat amb na Rosa Gallard (itinerant de la ONCE) i, per tercera vegada consecutiva, no hi pensava...

Desprès d'això, i ja que hi era, he anat a dinar a veterinària amb na Miquela and co. on hi he portat (duit, perdó) uns quants cartells.

Durant el llarg trajecte he pensat que podria haver-ne duit alguns al rectorat, aprofitant l'avinentesa de que hi passava per davant.

En haver dinat, que hem dinat a una sala d'estudi a l'estil Doraemon, he fet una excursió completa per sa facultat que en fa deu de polítiques en grandiositat i modernitat. Clar, com que estan aprop del poder i el Rector (segons na Miquela) prové d'allà.

El que m'ha agradat han estat les granjes, enormes i on ple foravila (pareix que estas a kilòmetres de la UAB). Hi havia gossos, xais, marrans (que no són porcs), vaques, cabrits, cavalls, guarans. Això darrer són "burros", ara ja se d'on han tret ses ferratines que posen als cotxes. Jejeje.

Ja he trobat un incentiu perquè mon pare vengui a visitar-me...

P.S.: Això, amb tanta foto i tan poc text, quasi pareix un Fotolog... Bé, s'impressió és de que hi ha poc text però aquesta lletra no es massa grossa ni l'interlineat molt ample.

Homo radiactiu i més, i molt més (tampoc tant)

Molts bons els comentaris! Veig que les (i el) comentaristes responeu. Això està bé i és que no se si, realment, faig una “funció social” com diu en Joan, el que és cert és que Internet ens dona la possibilitat d’expressar-nos de manera ràpida, gratuïta (de moment) i oberta. En aquest sentit, esser “bloquero” és, o almenys jo ho entenc en certa manera, com el substitut d’aquells antics diaris privats amb pany i clau. Això de fer-ho públic comporta, com és natural, una imposició de certa autocensura ja que això d’Internet… Però, en definitiva, permet contar històries o, com en aquest cas, histèries, donant uns punts de vista que poden allunyar-se d’aquells imposats per les elits socials, econòmiques o polítiques.
Per cert, a jo també em va agradar molt allò de “la base central” així que des d’aquest moment, i a risc de ser repetitiu, aquest símil d’indole militar/espacial potser tendirà a repetir-se.
Ja no m’enrecord, sincerament, on vaig deixar el relat dels esdeveniments. Sa qüestió és que el weekend no el vaig aprofitar per fer res de profit per la qual cosa tinc aquesta setmana un poc saturada. Ahir estava mort de son i durant l’horabaixa em vaig dedicar a llegir sociologia deixant de banda la lectura d’història que, si Déu vol, faré un dia d’aquests.
Vos he de dir que diumenge volia començar a llegir en audio i, per aquest motiu, vaig decidir-me a carregar unes piles que, pensava jo, eren carregables. Com he dit, m’ho pensava; perquè desprès d’haver estat vuit hores enxufades i mentre jo estava “estudiant”, vaig sentir un pet similar al que fa una bombeta quan explota, però no molt fort. No li vaig donar major importància en aquell moment però més tard, quan ja m’havia colgat, vaig pensar: “Hostia, ses piles!”, a continuació vaig tenir un debat intern entre seguir calentó i col·locadet dins es llit o aixecar-me a investigar i, com que es veu que encara som un poc conscient i amb plutoni no hi vull dormir (no som com el president iranià); em vaig aixecar i vaig comprovar amb un poc de por a la radioactivitat que ses piles desprenien un abundant suquet i del seu interior sortia un zumbeig (traducció de “zumbido” que em va donar un company de classe) sospitós. Ho vaig dur a mostrar, llavors, als meus companys de ciències que no li van donar la menor importància.
Me’n vaig anar a Son Dorma amb el radiodespertador arreglat d’aquell mateix horabaixa pe’n Miquel, es cunyat de na Miquela. Tenia la intenció de despertar-me amb energia i per aquest motiu vaig sintonitzar la Cadena Cope, esperant que la ira i la ràbia de cert presentador al que ja he anomenat em fessin reaccionar, però a l’hora que jo el pos, a les 7:47, només donen esports, desprès molts d’anuncis amb algunes noticies locals i a les vuit comença la “tertúlia” que jo ja no puc sentir més de cinc minuts perquè he d’anar a berenar. El que és veritat és que aquests cinc minuts li van servir per... I que té més?
En el dia d’avui ha vingut Pasqual Maragall a la UAB i no ha vingut, com hagués estat d’agrair, a polítiques (potser tenen por?). Ha anat a fer una xerrada als d’econòmiques i, no se perquè, tinc la sensació que estic estudiant en una facultat de segona en que no tenim ni estudiants asesors, ni tutors, ni res.
Avui he de tornar a fer pràctiques nocturnes de bastó amb la técnic per la qual cosa és probable que me torni a sortir qualque call a les mans, ja vos contaré.
Per altra banda, m’he adonat que hauré d’aplaçar, un poc, la celebració de la meva majoria d’edat perquè el dia següent, dilluns 17, tinc un seminari de polítiques, un examen de fonaments i una cosa més que en aquest moment no record.
Ah! Per cert, m’ha tornat arribar una nota de prensa de la ONCE informant de que ha tocat un altre premi a Balears, un 3 de 6 d’aquests amb premi de 10.000€.
Finalment, voldria fer-vos partícips de la ciència sociològica però com que em fa mandra posar-me a explicar-ho i tampoc penjaré la feina de classe, que per cert encara no he fet, vos citaré un petit fragment de Introducción a la Sociologia, de Peter L. Berger. (la traducció al castellà és dolentissima).

"La identidad no es algo “determinado”, sino que se confiere en actos de reconocimiento social.
Nos convertimos en aquello a que nos hemos dedicado
(...)
Nuestras vidas diarias transcurrendentro de una trama muy compleja de reconocimientos y no reconocimientos. Trabajamos mejor cuando nuestros superiores nos estimulan. Nos parece muy dificil hacer otra cosa, aparte de torpezas, en una reunión en donde sabemos que la imagen que tiene la gente de nosotros es la de personas desmañanadas y torpes. Nos tornamos ingeniosos cuando la gente espera que seamos graciosos y tenemos caracteres muy interesantes caundo sabemos que esta es la fama que nos precedió.
La inteligencia, el humorismo, las habilidades manuales, la devoción religiosa e incluso la potencia sexual responden con igual vivacidad a lo que esperan de nosotros los demás”.

P.S.: M'estim més perdre temps inserint una foto i un text que revisar el text (que fa una veeesa). Així que, si hi ha faltes: ¡Ajo y agua!

Autobus Llucmajor-Son Gotleu

Vos demanareu, estimats lectors, a que ve aquest original i estrambòtic títol per aquest escrit. Doncs bé, aquesta es una de les frases que s’han introduït al google i que, entre altres resultats, han donat aquest bloc.
Ja vos podeu imaginar la relació entre aquesta plana i aquella expressió de cerca... No em negareu que és divertit, normal que aquest visitant duràs menys d'un dos segons.
Però aquesta no ha estat l’única ja que paraules com “frit de marisc”,”bonapizza cerdanyola”, “2batx07” o “fotolog miquela felanitx” han estat inserides al motor de cerca donant aquestes Histèries. Vos podeu imaginar la relativitat i casualitat que ofereix l’internet aquest perquè, encara que s’han adreçat a mal lloc per aconseguir una recepta fiable de frit de marisc o una ruta d’autobusos per, suposem, anar al mercat de Son Gotleu (ejem ejem); han entrat, si han trobat l’enllaç, a un bon lloc per trobar el bloc d’en murder o el fotolog de na miquela (suposant que només hi haguès una miquela amb fotolog a la Vila nostra).
Aquestes interessants dades les he recollides del Google Analytics, una aplicació que, de moment i no se per quant de temps, és gratuïta. Està comprovat que és molt interessant l’estadística quan no l’has de “fabricar” tu mateix amb l’SPSS i quan no t’he n’has d’examinar en breu.
M’ha agradat comprovar que s’història d’en Coll no ha estat una invenció de la xarxa sinó que fou un personatge real que, qualque dia, hauré d’investigar. Els comentaris, crec jo, han estat un poc exagerats en el sentit aquest del desequilibri home-dona al pis del carrer Toledo (tampoc és per tant), en tot cas, ha estat pitjor comprovar l’homofòbia absurda aquesta dels teletubbies, se veu qui escolta en Federico...
Avui, dic per tranquil·litzar (o no), he quedat tot sol per fer feina. Feina que, com suposaran acertadament els que em coneixen, no n'he fet. I no ha estat per falta d’interès perquè després d’anar a comprar a una botiga estil Ramaders Agrupats productes carnics precuinats, embotits i hamburgueses, apart de fruita i dues T10 (M’he deixat més de una trentena d’euros) m’he disposat a començar a llegir un dossier d’història que entrarà a examen i què és per dimarts. L’he cercat tot el dematí entre el caramull desordenat de dossiers i més dossiers en DinA3, no l’he trobat i m’he n’he fet sa puta. He mirat el programa de Polònia d’aquesta setmana per internet i he telefonat a sa base central familiar (“Sa Mola, Sa Mola, tenemos una duda”) per explicar la meva compra i per demanar certs consells de caire culinari però davant la resposta d’una soldat ras, amb similar gradació de la meva, i davant l’absència de “mando en plaza” he hagut de telefonar al mòbil cercant sa cúpula familiar que era a Son Banús, ja que avui eren ses matances d’allà, de ca sa tita. Quasi m’he afluixat de fer ses hamburgueses pensant amb arròs de matances, frit de sang, rubiols de sa tita o demés delicatessen marca de la casa, però les he fetes, amb una pella que fa tres dies que empleam sense escurar (així te més gustet). He de dir, modestament, que no se si han estat un poc crues, però han estat molt bones amb pa Bimbo torrat amb oli i tomàtiga.
Tornant a la blogosfera, he de dir que vaig visitar es bloc d’es cosí Miquel Lluis i me va agradar lo de que, segons la Wikipedia, Felanitx en la llengua de Cervantes, del rei i també de Chavez, vol dir “lugar donde se produce mucho hinojo”. També em va semblar molt interessant allò de que sortís per sa ràdio, no obstant, no vaig poder escoltar, no se perquè, el programa d’aquell dia.
També, no se per quin motiu, m’ha pegat per visitar el bloc d’aquella senyora gallega de 95 anys que s’ha fet mundialment famosa, d’allò si que se’n podria dir una “padrina mediàtica”, ella no ha de demanar als seus visitants que li fassin un comentari i és que se compten a més de dos-cents per escrit, les seves xifres de visitants fan, diguem que, por i s’ha convertit en la veu de les persones grans en el marc d’una societat que no els respecta tant com ho hauria de fer.
En el seu cas, diaris, ràdios i televisions d’Espanya, Europa i Amèrica l’emprenyen constantment per aconseguir una entrevista i ha aconseguit importants premis en l'àmbit dels blocs. Això si que pareix un anunci de Timofónica, com digué en Joan Gran.
Ah! Quasi m’oblidava de comentar-vos ses visites d’es blog, vos podria mostrar tot l'informe però per por d'avorrir-vos (més encara) només vos comentaré que de dia 3 a dia 23 del present mes han visitat aquest bloc 489 visites tenguent com a dia punta divendres 18 i el següent dimarts amb 41 visites. Amb tot, s'ha de tenir en compte que jo la tinc de pàgina d'inici.
Pareix mentida que jo, amb lo saturada que tenc la setmana que ve, estigui aqui perdent es temps i sa llavor... I més quan m’han confirmat que el text que jo m’hauria de llegir si el tengués i que m’hauré de comprar i llegir dilluns, té més de cent pàgines. Coratge!
P.D.: Aquest bus quasi es com els de Sarbus...

Mals del món

Ahir me’n vaig anar a dormir a la una, i no és, precisament, perquè fes feina. Em vaig connectar al messenger al temps que cercava dos articles acadèmics i, com que Internet és lo que te, me vaig posar a cercar coses que sortien dels paràmetres de cerca inicials i vaig trobar, no vos malpenseu; un felanitxer la cara del qual va sortir impresa en segells i la Carrera de San Jerónimo a Madrid va portar el seu nom una temporada. És tracta, segons la Viquipèdia, d’un anarquista que en temps de la Guerra Civil va anar a combatre a la capital on es va fer famós per destruir carros de combat feixistes. També vaig trobar, cercant el nom complet d’es vell, un veterinari mallorquí de nom idèntic. Una altra cosa de la que em vaig adonar, via Google, és que aquest bloc apareix en una respectable posició cercant la paraula “histèries”.
I vaig estar tant de temps perquè avui començava a les onze (i quasi he arribat tard), només tenia dues hores d’economia ja que el professor de pràctiques instrumentals està malalt i, fruit d’això han aplaçat el ditxós treball aquell del qual ja vos he parlat.
El món, apreciats lectors, està molt malament. I no es que acabi d’arribar a aquesta conclusió però cada dia m’estic convencent més. I dic això no per la desmembració de La Oreja de Van Gogh i és que com em va comentar un amic heavy: “¿Y que se puede esperar de una oreja mutilada?”. Ho dic, com deia, paranoies apart; perquè a Estats Units han qualificat, desprès de prohibir els Teletubbies per homofòbia, l’infantil i educativa serie espanyola “Barrio Sésamo” com a contingut per a majors d’edat perquè, segons les seves ments desequilibrades i perverses, pot induir a la pederàstia només perquè un monigote convida a un monigote a menjar galletes i a beure un tassó de llet. Això només passa a Estats Units.
Aquí ja mos es suficient amb els personatges menyspreables de segons quins reality o amb els assassins que passen per “El diario de Patricia”. No dic que aquest programa sigui el culpable directe d’aquest acte vil de violència domèstica però els hauria de caure la cara de vergonya només de pensar en aquella dona, no tenen sentiments, només pensen en l’audiència i en la butxaca.
Aquest, segons diu avui El Pais, no ha estat el primer acte similar a aquest programa ja que, fa temps, una dona en tramits de separació de la seva parella i que també hi va anar enganada per conèixer a un ciberxicot, va ser agredida també per la seva parella.
Així mateix, a similars programes de, en aquest cas, Alemanya, han passat coses d’aquest estil.
Però bé, tornant a les meves habituals i egocèntriques histèries, comentar que el pis ha estat ocupat (com sa meva facultat) avui per unes amigues (ses Maries) de na Miquela i pel seu (no sé si dir cunyat, però ja me corregirà la afectada), apart de per s’al·lota d’en Sergio. No se que més comentar apart de que s’aspiradora fa molt (però molt) de renou i no se si farà un pet o no, i de que he hagut de tirar un pot de pesto encetat de la setmana passada per recomanació de mu mare, tot i que feia bona olor...
Res més, anunciar que dia 4 de Desembre tindran lloc els actes del Dia Internacional de la Discapacitat (què és el dia anterior) a càrrec de l’ADUAB a la Plaça Cívica. Es celebrarà, a tal efecte, una obra de teatre i hi haurà un aperitiu a un mòdic preu. Participeu! (els de per aqui).

Ah! Confirmat, el personatge d'ahir és el tal Jeroni Sureda.
P.S.: I mem si feim comentaris, que això torna anar per avall. Sinó fos per na Bàrbara, na Miquela i es cosi Joan...

Treball de pràctiques

Estic preocupat, i no per la deriva feixista d’alguns comentaris del bloc, perquè cada dia, quan arrib al pis, me trob damunt es llit un paquet, avui dos, de MRW amb llibres en audio (daysi o cassette) de la ONCE. No se ben bé si qualque dia aconseguiré llegir-me’ls tots, però s’intentarà.

Aquests dies estic (un poc) estressat per un treball de Pràctiques Instrumentals que, en principi, ens pensàvem que haviem d’entregar avui. Per això, ahir dimecres, desprès de passar per la psicòloga que em va dir que tenia (cosa que em va sorprendre bastant) una ansietat baixa i un alt coneixement de mi mateix (això em sorprengué més), vaig anar amb metro fins a la Plaça de Sants, lloc on no trobava, a través dels laberíntics passadissos, la sortida on havia quedat amb na Pizà. Al final, però, la vaig trobar, tot i que per això vaig haver, en un determinat moment d’anar per avall, cosa incongruent perquè jo volia anar cap a la superfície.

Sa qüestió és que em va trobar i vam anar fins a casa seva, passant per l’històrica presó modelo i arribant davant un monument a José Antonio, precisament, el dels comentaris.

Potser era per l’infernal renou d’una taladradora però no vam aconseguir treure el net del puta treball aquell.

Només una cosa ens van confirmar, no era per avui (dijous) sinó per divendres.

Bé, jo vaig tornar, també descobrint nous camins a través de la línia blava fins a Sagrera i vermella fins a Fabra i Puig on vaig sortir, bastó en mà, a la cerca del bus per venir cap aquí.

Avui, com, per si no ho havia dit, ahir; he estat l’únic dels tres integrants del grup de Pràctiques que he anat a classe, he deixat les dues hores de Sociologia per anar a consultar unes quantes coses a la professora però com que hi havia sis o set grups al davant i cada un estava, de mitja, mitja hora o tres quarts m’he n’he anat a dinar (que no ha estat massa bo, patates a la texana i cous cous, un estufat amb espècies molt dolent) i desprès hi he tornat perquè em deixàs un altre treball que ja li vam entregar (que no ha tengut...).

Però esperant, tots asseguts al passadís, ha vingut un peculiar personatge que, per lo que ha dit, crec que es aquell professor d’anglès mallorquí i “catxondo” del qual ja vaig fer referència.

Ha vingut amb un puro a la boca i uns aires (...), ens ha dit que era professor d’anglès de segon (“que té 15 crèdits”) i s’ha estranyat ja que ell “no te mai cap client”. Ens ha demanat que no xerréssim molt fort perquè se’n anava a fer la sesta i que si sentíem roncar, ja sabíem que era ell. No se si haurà aconseguit adormir-se però, de totes maneres, està preparat ja que el seu és l’únic despatx que té el vidre de la porta tapat amb papers de diari...

Els meus companys, aliens (o quasi) a les modalitats insulars del català han cregut que el citat professor tenia un estrany accent americà, ja ja ja ja. Un bon mallorquí amb article salat inclòs!

Bé, ara m’han comunicat que per la setmana que ve hi ha un comentari d’història i unes pràctiques de sociologia. Això vol dir que m’hauria de posar a llegir, però no se per on començar.

20-N

Avui si que no feia comptes escriure però penjaré, si em va bé, qualque video del Youtube i qualque foto aprofitant tan important fet que es va produir tan dia com avui. I no em referesc ni a la mort de José Antonio ni a la de Durruti, sinó a la d’un altre “senyor” que ens va deixar, o aixó ens van fer creure, tal dia com avui. No vos perdeu en Xesc xerrant en anglès.
I ja que hi som, comentar que avui a la Cívica hi havia molt d’ambientillo. Per una banda estaven rodant aquell programa de TV3 en que la gent s’ofereix a contar acudits.
Per altra banda, i això ja no em sorpren tant, hi havia un acte del SEPC per donar suport als antimonàquics. En aquesta línia, dir que ahir es va celebrar un altre concentració antimonàrquica a Cerdanyola encara que no hi vaig assistir.
Podem criticar molt a n’Ano però sense ell el nombre de comentaris ha baixat bastant, tornant al nivell habitual; per altra banda.
Em plantejaré això de dedicar-me al turisme, seria una bona fórmula per millorar la meva situació d’economia d’estudiant. El que si està confirmat és que el turisme enriqueix i et dóna a conèixer altres llocs, tradicions i demés, encara que no surtis de Catalunya. Quina parrafada…
Efectivament Bàrbara (ha anat bé el canvi de nom), la plaça era a Montgat. . Per cert, Joan, sona bé això d’anfitrió.

Finalment, dir que ha tornat tocar un altre premi de la ONCE a Balears, ara han estat 10.000€ amb un 3 de 6 a Pollença; i que un dia d'aquests de fer alguna cosa en relació a la desmembració de la Oreja de Van Gogh. Quina putada!

Girona i Sabadell

Avui dilluns, fred i son s’han aliat amb les classe per fer-ho llarg i pesat. He tingut, a primera hora, seminari de política sense més novetats. Més tard, he viscut un altre episodi de l’incompetència o insensibilitat d'alguns dels integrants del professorat de la UAB en una altra sessió de Fonaments en que per a un exercici haviem de copiar una taula del projector. El tio em mira i em diu: “En el teu cas no se que fer”. M’ho ha hagut de copiar un company mentre el molt Sr. Professor estava arrambat al radiador escalfant-se… Pero tio, almenys m’ho haguessis pogut dictar tu!!
Desprès d’escenes com aquestes em deman perquè putes faig acte de presència (almanco física) en aquell insoportable infern en que es converteix la classe de la citada assignatura en que la majoria de concurrència que assisteix a la primera hora aprofita el descans per exiliar-se a la segona. I a més, l’examen d’aquesta, tot i estar aprovat, ha estat per davall de les meves expectatives.
Posteriorment, de una a dues, hem anat a l’aula d’informàtica perquè hi havia Pràctiques Instrumentals, l’intenció era fer recerca bibliogràfica però la web que haviem d’usar no ha anat amb el zoomtext. Conclusió: Una altra hora perdent el temps.
Però bé, no m’entretindré més en analitzar aquests petits inconvenients quotidians perquè hauria de passar a abordar, almenys quatre pinzellades, l’expedició turística d’aquest cap de setmana.
Els senyors visitants van arribar el divendres i vam anar a sopar al bar d’aqui devora per desprès anar a dormir a l’hotel Torre Vermella, jo també, i és que ho havia de provar.
Dissabte ens vam aixecar massa prest pel meu gust i vam partir cap a Girona, previs transbordaments a Sant Andreu i a Sants. Vam anar en un Catalunya express d’aquests i em va fer gràcia el fet de que un “tipo” pretenia anar-hi passant una targeta d’una T10 d’una zona (que no serveix ni per anar a Cerdanyola).
Allà vam començar, camina caminaràs, per tot el centre històric, pel riu i demés. Anant a visitar la catedral, esglésies, jardins, carrerons, banys àrabs... Vaig trobar que era molt monumental, no m’esperava una cosa així. Me va agradar.
Ja no m’enrecord de moltes més coses però més tard vam anar a dinar i és que convidava el tio Andreu i desprès varem tornar a passejar una estona i ens vam dirigir cap a l’estació per agafar el tren.
Vam anar fins a Maçanet-Massanes que, segons ens va comentar un personatge del lloc, era una estació enmig de res, ja que el poble més proper estava a 18 km. Comentava aquell senyor que era una situació molt curiosa perquè hi havia gent que, havent de fer transbordament allà, havien perdut l’últim tren i havien de romandre en aquell lloc. L’estació es va fer allà ja que antigament s’hi canviaven les locomotores i s’hi posava carbó. Per allà també passava, o haurà de passar, un pont per a l’AVE cap a França. Això si que serà llarg!
Bé, vam agafar un tren de rodalies (l’únic) que tenia el seu recorregut aferrat a la mar i, com és natural, en una estació perduda per dins la garriga en que es travessen les vies sense cap mania encara no han arribat les màquines aquestes per cobrar-te el bitllet. Per tant, i davant l’absència de revisor, vam anar gratuïtament fins a Badalona, on n’Andreu tenia una feina. Valgui ressenyar, seguint amb el tema dels topònims, que allà hi havia (hi deu haver) la Plaça de les Mallorquines. Un dia haurem d’investigar-ho. Vam tornar a Cerdanyola i vam anar a sopar al Bonapizza.
El dia següent vam anar fins a la UAB a peu per agafar els Ferrocatas fins a Sabadell. No ho digueu a ningú però, ja que no hi havia un ànima, vam fer el que fa molta gent, un trajecte de T10 ens va servir per tots quatre.
A Sabadell res d’especial, una immigrant sud-americana ens va haver d’explicar la nostra situació i com acostar-nos al centre de la ciutat. Desprès de visitar les transitades Rambles vam anar fins un mercadillo on vam comprar un parell de llibres d’aquests per 1€. Dinarem bé, que el detall és important i ens vam dirigir cap al tren per tornar fins aquí.
I poca cosa més, dir que aquella gent no va esperar a dir-me adeu mentre jo m’estava dutxant però no serà res. Dia sis ja mos vorem...
No seguiré transcrivint totes les notes de premsa que des de l’ONCE (no se perquè) m’envien, però si diré que a Menorca es van repartir ahir més de 250.000 €, que es diu aviat.
Per altra banda, Bàrbara, no crec que sigui jo el més indicat per qüestions tècniques, el que si m’assembla es que el blau surt amb el teu nom perquè és un link que mostra el teu usuari. Si no vols que el teu nom es vegi en blau, dic jo, hauries de deixar els teus comentaris com a Bàrbara (o el nom que vulguis, mentre no sigui Ano Nima, per favor) però sense entrar al teu usuari.
Que per cert, em va fer gràcia el fet de que, al tren, un home de color li va demanar a un altre d’on era i aquell li va respondre que de Senegal, com n’Ano!

A tres graus

Ha arribat el fred. Avui dematí estàvem a només 3ºC. I és ara, amb aquestes condicions, quan costa més escoltar la crida del despertador i aixecar-te del confortable llit.
Avui, com crec que ja vaig dir, tenia un “examen”, i és que no se si realment se’l pot adjectivar d’aquesta forma, de Pràctiques Instrumentals. Doncs bé, he arribat d’hora però el professor no havia pensat a fer-me l’ampliació pertinent del document. Bien!
La seva “solució” (molt entre cometes) ha estat que jo fes com a examen un exercici que la classe va fer l’altre dia, mentre jo acabava aquell examen de Fonaments (en teoria partia amb avantatge perquè estava al Campus Virtual però com que no m’ho havia mirat doncs...), i desprès, que anés a fer una fotocòpia ampliada de l’examen real (que me l’havia de pagar jo, com en altres ocasions).
La qüestió és que, com que en Dina3 la lletra, si de per si és petita, no hi surt massa ampliada, he hagut de treure la lupa i m’ha costat més la lectura, perdent molt de temps i decidint ell que l’altra part no feia falta.
En aquest sentit dir que, davant el meu humil suggeriment per, en properes ocasions, donar-m’ho amb el cos de lletra més gran però en Dina4 m’ha dit que no perquè així ho hauria de tornar formatar. Cuidadu! No te rompessis cap ou! He pensat jo.
Però bé, més o manco crec que l’he surat.
He de confessar que en el dia d’ahir ni em vaig vestir respectant al màxim la vaga contra el pla de Bolonya i si, com va anticipar n’Andreu, aquest cap de setmana hem d’anar a fer turisme ja que venen ell, na Binimelis i na Bel amb la intenció d’anar a Girona. En relació al consell d’estudiar, crec que va arribar tard ja que la tasca de Ciència Política s’acumula sense remei. Ja veurem...
He adjuntat, per altra banda, una nota de premsa de la ONCE per tal de, en la mesura de lo possible, ajudar a la causa; tenint en compte que els venedors cada vegada han de fer més hores venent menys i pateixen la cada vegada més forta competència de les loteries institucionals que, darrerament, han d’abocar a les arques de l’organització per equilibrar els seus negatius balanços.
També adjuntaré, si no hi ha res de nou, les imatges que va fer na Margalida (o sa seva càmera) de l’excursió als carrers amb els nostres noms. No és que hi haguem tornat. M'he barallat amb s'aparato però no hi ha hagut manera. Només m'ha deixat posar-ne cinc i en l'ordre que ell/a ha volgut. Així, la primera i la segona (crec, al final) son del Santanyí, les altres del Felanitx i m'he quedat amb ses ganes d'inserir una foto d'una plaça annexa al carrer de Felanitx, però bé. Se nota sa diferència, no?

Per cert, ara que m'ha pegat aquesta vena de petitpatriotisme he de comentar que (Quina vergonya) al Youtube no hi ha ni un trist video que faci referència a en Tòfol Colom de la vila. Per les vacances miraré de fer-hi alguna cosa. Si qualcu vol col·laborar en aquest sentit... Ja que les nostres institucions no mostren gens d'interès per aquest tema ni per d'altres de la nostra ciutat com serien la compra i restauració del Castell de Santueri, del Sindicat, de l'antiga estació de tren... Mem si encara hauré de crear Alternativa per Felanitx!
Res més. Ja vos contaré, detalladament, les nostres histèries turístiques a través de les terres catalanes.
Ah, i n’Ano Nimo no és negre però, diria jo, gràcies a ell s’ha aconseguit un nombre récord de comentaris. Seguiu així.

Nota de premsa ONCE

La emoción está en Illes Balears

► De nuevo aparece un boleto del juego de la ONCE “Tres de Seis” premiado con 10.000 euros.

Palma de Mallorca, 15 de noviembre de 2007 (ONCE)

Las Islas Baleares han vuelto ha sentir la emoción en la calle con un boleto del “Tres de Seis” de la ONCE premiado con 10.000 euros.

El boleto ha sido vendido en Palma por el agente vendedor afiliado D. Sebastián Sastre Meliá, quien realiza su venta en el stand del Edificio de la Sede de la Delegación Territorial de la ONCE, sita en la calle Manacor, nº 6 de nuestra ciudad. Sebastián viene ejerciendo la venta de los productos de juego de la ONCE desde el año 1974.

La ONCE comercializa esta nueva modalidad de lotería instantánea con nuevos premios y con un método de juego más atractivo. Se trata de un juego con una mecánica muy sencilla; consiste en adquirir un boleto, rascar los círculos de colores que componen el área de juego en los que aparecen seis cantidades expresadas en euros, comprendidas entre 1 euro y 10.000 euros. Si entre las seis cantidades que aparecen, tres de ellas son iguales, el boleto estará premiado y se ganará la cantidad que dichas cifras expresan. De este modo se comprueba, al instante, si se ha obtenido premio.

La ONCE cuenta en Baleares con 1.250 afiliados, de los que 259 son ciegos totales y el resto deficientes visuales, y 645 vendedores afiliados y discapacitados, quienes cada día, al igual que Pedro, al pronunciar las palabras “gracias y suerte”, desean que los clientes vean convertidos en realidad sus sueños e ilusiones.

La ONCE, gracias a la venta de sus productos: Cupón Diario, Cuponazo del Viernes, Supercupón de Fin de Semana, los Sorteos Extraordinarios y “El Combo”, el “Rasca” y el “7 de la Suerte” y el “Tres de Seis consigue unos ingresos que posibilitan entre otras acciones el apoyo a estudiantes integrados en colegios ordinarios, la rehabilitación en movilidad y habilidades de la vida diaria, apoyo económico con Prestaciones Asistenciales, etc.…


Para más información: Delegación Territorial ONCE Illes Balears .- C/ Manacor, 8 07006 Palma de Mallorca Tlf. 971 77 55 22 ext. 1301 ó ext. 1305 o al correo electrónico: onceillesbalears@once.es

Facultat ocupada

“Des de aquest moment aquesta facultat queda ocupada, si voleu sortir ho heu de fer ara”, així ha estat irrompuda la nostra monòtona classe de Fonaments Matemàtics i Estadístics per un grup de joves que, segons he entès, eren de Geografia i Història de la UB que havien ocupat la seva facultat per protestar contra el Procés de Bolonya i, com a resposta al desallotjament patit, han vingut a ocupar la nostra facultat.
La resposta de l’estupefacte professor, avui que si mateix hi havia gent, ha estat “no teniu obligació de sortir, jo continuaré fent classe”, però ha hagut de desistir en la seva idea perquè ha quedat, supòs, poca gent. Jo almenys he abandonat la facultat i he hagut de sortir per la facultat de Filosofia i Lletres.
Sincerament, m’ha recordat a la època de “Cuéntame como pasó” i, quan han irromput a l’aula, al Coronel Tejero; i és que només ha faltat el “¡Se sienten, coño!”.
L’expressió que amb més freqüència he sentit ha estat la de “Que fort” i és que així és. He sentit queixes del tipus ens podrien haver avisat, i és que tenien la propaganda preparada, només haguès estat comentar-ho.
M’ha sorprès l’actitud d’alguns dels meus companys, contraris a aquestes accions i, quasi, partidaris del Pla de Bolonya, que sinó ho havia dit, el motiu principal de protesta era, com no, aquest, el tema de la privatització encoberta de les universitats.
En la meva modesta opinió, el contingut, la idea general de les demandes; em sembla correcta i adequada, el que s’hauria de cuidar un poc més son les formes, avisar amb antelació i tractar millor als altres estudiants no estaria malament, I dic això darrer perquè un company meu, que ha trigat més a sortit perquè ha anat a parlar amb un professor, s’ha hagut de discutir perquè aquells estudiants d’una altra universitat el deixessin sortir de la seva. Dir, en aquest sentit, que els professors no han abandonat l’edifici i s’han mostrat, alguns, contraris a aquesta feta perquè els estudiants amotinats ha preparat “barricades” amb taules, cadires i demés material que, segons el professorat, no tornarien a col·locar.
En resum, el primer acte pseudorevolucionari, si em permeteu l’expressió, que he viscut en primera persona m’ha parescut d’allò més interessant i crec que ha servit per arribar al climax de demà, amb vaga i manifestació. A la manifestació, des de la Pl. Universitat hi assistiran molts dels meus companys de classe. Jo no ja que he sentit comentar que la de l’any passat va ser molt repressiva i que el Mossos t’enrevolten i no pots sortir fins que acaba la manifestació. Encara estim un poc la meva integritat física...
Davant fets d’aquestes magnituds queden petites les meves habituals histèries del tipus divendres tinc un examen de PI (Pràctiques Instrumentals, no vos malpenseu) o ahir no vaig anar a primera hora perquè el bus que, en teoria, passa a les vuit i mitja a les 8:26 ja havia passat, el de menys quart no es va aturar i el de les vuit va passar a i deu...
Bé, desprès de la evacuació de la facultat, i desprès d’esperar vint minuts al bus, he anat cap al pis per agafar el mòbil i he partit cap a Barcelona per anar a la psicòloga. He dinat allà i he agafat el metro, per un pel he perdut el bus de les cinc i he hagut d’esperar mitja hora, arribant amb fosca, però bé.
Per cert, la frase del rei, i això si que es preocupant, es usada per alguns professors per fer-nos callar! I el domini porquenotecalas.com ja està registrat. Jo que volia fer negoci.
Tinc la sensació de que havia d’escriure alguna cosa més, però com que no en fot ni brot crec que ho deixaré anar.

¿Porqué no te callas, Schuster?

Rècord de comentaris, boníssims tots, consells, moltes rectificacions (m’hauré d’aplicar més), fins i tot un comentari d’en Fonsi, monitor de Pontevedra, en gallec. I si, un dia hauré d’anar per Vilafranca del Penedès a cercar connexions amb el meu segon poble.
He de dir que ahir diumenge demati m'hagués despertat, si no fos perquè ja hi estava, una furgoneta que, a tot volum pregonava: "Señoras, ha llegado el tapicero(...)". Però jo volia començar la histèria fent una denúncia enèrgica i contundent contra l’atracament a mà armada que va sofrir, com ja no estranya, el RCE Mallorca a casa de l’equip, reaccionari i mono color, del règim, encara que no de ZP.
Crec que seria suficient esmentar l’immensa quantitat de faltes no pitades, el gol en fora de joc no reconeguda de l’equip blanquinós, o el penal a favor del Mallorca tampoc pitat per aquell pallasso vestit de dol.
El més curiós del cas és que, en aquesta ocasió, en cap dels mitjans estatals s’ha sentit criticar la actuació arbitral i és què, ara, el cap quadrat que té l’equip castellà com a entrenador “no tiene dudas sobre el árbitro”. Normal, com per tenir-ne!
I és que, és veritat, el col·lectiu arbitral estava acoionat, dit en bon mallorquí, des de que en Bernat el va posar en el punt de mira. Així, si l’àrbitre no hagués afavorit clarament al Madrid, hagués estat perquè era andalús...
Jo, sincerament, li diria a Schuster un reial i campechano “¿Porqué no te callas, hombre?”.
I, ja que hi som, valgui dir que la meva intenció era inserir aquí un vídeo amb el ja històric moment de tensió internacional, però no ho faré ja que estic segur que tothom ja l’ha vist (i si no l’ha vist segur que el veurà) i, que la gran majoria, ja ha rigut amb el tema.
En assumptes més egocèntrics comentar que, sense haver estudiat massa, avui he fet l’examen, el segon, de fonaments i mentiria si digués que crec que m’ha anat malament. Però això mai se sap perquè l’altre dia em pensava haver suspès i no. Esperem que ara encerti amb els meus pronòstics.
Sa putada és que com que he estat més temps, bastant més, havia d’arribar tard a la següent classe i, fent una confessió, he fet un poc de campana, com diuen per aquí; i he vingut a dinar al pis, de raviolis amb pesto, i, per no perdre la costum, he exercit d’escurador si bé no oficial, oficiós.

Per cert, ja m'en oblidava, com ja vaig dir dijous hi ha vaga i pertot el campus hi ha cartells, pancartes i pintades; el que m'ha sorprès és que n'he vist fer una en viu. Estava jo tan tranquil esperant el bus quan he sentit el renou característic que fa un spray, m'he girat i he vist dos tios escrivint 15-N VAGA en el panell publicitari lluminós de la parada del bus, tot tapant un anunci del McDonalds que anunciava una suculenta hamburguesa d'estil Hindú.
També he de confessar, encara que no m’enorgulleixi, què, apart de mirar ARUcityS (al canal vuit) he mirat, no ho digueu a ningú, Aqui hay tomate, una de les mostres més exactes de telebrossa. Voltros vos demanareu perquè he comès aquest acte contra la intel·ligència i la dignitat humana (amb perdó per als que hi estan enganxats), doncs bé; ho he fet perquè durant la setmana passada vaig veure, més de seixanta vegades, el puta anunci de “El lunes nos vamos a atrever” i coses d’aquest estil, made in tomate.
Sa qüestió és que es tractava d’una puta merda (avui estic combatiu, eh? Això és l’examen) de conversació de na Mar Flores... Poques feines.
I xerrant de telebrossa, telefems (més mallorquí, segons na Miquela), no tenc paraules lo suficientment destructives per expressar la meva indignació amb aquell personatge canari d’es Gran Germà. No entraré en el seu joc de desqualificacions i insults (contra situacions físiques o racials), només diré que, tot i anar de víctima, deixa en molt mala posició als integrants del col·lectiu transsexual.
P.S.: No som del Barça, ja vos arribarà la vostra, culés...

::::foto de diariodemallorca.com:::

En busca de las calles perdidas

No sé si el títol aquest és molt adient per a la histèria d’avui però, em feia il·lusió.
Des del primer moment en que em vaig assabentar de que noms com Calvià, Manacor, Alcúdia, Deià, Llucmajor (plaça amb parada de metro i tot), Bunyola, Jardins d’Alfàbia, Formentor, Valldemossa, La Selva (Selva?), Artà, i per suposat, Felanitx, formaven part del “Callejero” Barceloní, vaig tenir la necessitat de visitar-ho i avui, aprofitant l’avinentesa i acoplant-me a la parella Marga-Rafel, hi he anat.
Hem agafat el bus i a Fabra i Puig hem baixat per començar a caminar. Diguem que el primer indici no ha estat gaire positiu ja que ens hem trobat amb un carrer acordonat pels Mossos amb el que pareixia un cadàver estès al terra, però hem seguit.
El primer carrer en fer-hi parada ha estat el carrer Santanyí, ja que hi havia part implicada. En la meva opinió, i sense entrar en polèmiques, és un carrer ben normalet amb edificis no massa potables, que diguem.
Després hem continuat caminant a la recerca del Carrer de Felanitx. Aquest, en la meva opinió, és de major importància ja que té arbres, un bar i està al costat d’una placeta prou agradable. En tot cas, i essent sincers, el personal que rondava per allà no era massa condret, recordant-me a carrers de Palma de la zona de Son Gotleu, però no tothom pot dir que el seu poble té un carrer a Barcelona, eh?
Tampoc em podreu negar que la visita no hagi estat interessant. He de dir que per Internet no he pogut trobar informació (tampoc he cercat massa) sobre el quan i el perquè d’aquests noms però na Miquela va dir que havia sortit un article sobre el tema a la revista Brisas.
Fet això ens hem dirigit a la Plaça Llucmajor d’on hem agafat la línia groga del Metro. Realment he de dir que no havia vist mai un convoy de metro tan antic i destartalat...
Na Margalida i en Rafel ha baixat al Passeig de Gràcia i jo he continuat fins a Urquinaona, on havia quedat amb en Miquel Lluis i na Bàrbara per anar a dinar. Sa qüestió és que havíem quedat a la 1:30 i només eren la una però bé, mitjançant indicacions per mòbil m’he dirigit cap al Passeig de Gràcia on, més amunt, m’han localitzat i he anat a dinar amb ells, fervents militants de la lliga antiformatge; que m’han convidat, a un lloc de tapes. Ha estat bé.
Més tard hem anat fins a la Catedral i hem visitat, entre altres llocs, la Plaça de Sant Felip Neri; un lloc molt bucòlic on, en temps de la Guerra Civil, afusellaven, no sé quin bàndol, encara que supòs que els Republicans pel fet de que ho feien cap a la façana de l’església. Allà m'hi han fet una foto on es poden apreciar dues coses: Els forats de bales i metralla i que no m'havia pentinat.
També hem anat pel Call i per una plaça on s’han trobat tombes romanes que romanen al descobert.
En resum, una bona passejada pel centre de Barcelona amb els cosins, que saben per on trepitjen.
Finalment he tornat cap a Urquinaona i metro fins a Fabra i Puig on, mentre pujaven l’escala mecànica cap a la superfície un home, de no sabria definir quina procedència, em mira tot assenyalant el bastó, que encara no havia plegat, i em diu “¿Porqué tu lleva esto?”
Encara que no tenia perquè, he satisfet la seva curiositat diguent-li que en llocs oscurs el necessitava.
He agafat el bus i, al cap d’una estona, me n’he donat compte (i és que jo no m’he de morir, m’han de matar!) de que no duia claus… Afortunadament na Miquela m’ha salvat sa vida.
Finalment, voldría donar les gràcies a en Miquel Lluis i na Bàrbara pel dinar i el passeig, a na Marga i en Rafel per deixar-me acoplar (tampoc els vaig donar opció). I a na Bàrbara, lectora habitual, dir-li que, encara que no li toqui el cupó ni tan sols el miri “colabora con una gran labor social”, i això és l’important.

Per altra banda, també voldria saludar a la millor torturadora de Ciutat i a n'es millor xòfer. Tranquil Esteve, es twingo anirà de puta mare (tu no recordes es cotxo que passejava fins fa poc mun pare? Estic curat d'espant!)

Mostra un mapa més gran

Loteria de Nadal

Ja torn a agafar la insana costum d’escriure cada dia, però avui seré breu.
En primer lloc dir, com ja vaig comentar, que na Miquela i jo vam anar a comprar i, entre menjar i títols de transport, vaig fotre uns cinquanta euros, què es diu aviat. Per sopar, com que arribava en Rafel (s’atl·lot de na Margalida) havíem de fer unes cuixes al forn, havíem de fregir patata… I de fet ho vam fer, encara que ells desprès no venguessin (així així vam tocar a més per cap) i tot i que sa cuina va tornar patir les conseqüències d’un vessament, en aquest cas de oli amb ceba i pastanagó (que havia d’anar al forn).Sa putada és que aquesta setmana toca sa cuina al menda i no. No va ser culpa meva, eh!
Bé, apart d’aquesta feta, valgui ressenyar que avui a la dematinada m’ha pegat una neura consistent en que tenia la puta impressió de que el despertador no sonaria, com em va passar l’altre dia, la qual cosa m’ha restat unes quantes hores de son.
Avui hi ha hagut classe, on he pogut comprovar que els professors, de Pràctiques Instrumentals, per exemple; no pensen en jo mai, i si dic mai és mai. Això ha estat de nou a abans de les onze, desprès m’he n’he anat a fer pràctiques amb l’SPSS en que la intenció era practicar per a l’examen però, no sé com, he acabat intentant comparar variables com freqüéncia sexual amb intenció de vot. No m’ha anat massa bé.
Desprès, de dotze a una, hem fet una espècie de xerrada en el subgrup d’economia sobre petjada ecològica i decreixement. Ara no em posaré a teoritzar sobre el tema, però de totes maneres ha estat molt bé.
Més tard he anat a dinar on m’he trobat a na Marga i en Rafel.
Però si jo avui escrivia això era per parlar de la loteria. Com ja haureu vist, he comprat a un company una participació d’aquestes de les JERC. La meva intenció inicial era comprar-n’hi dels castellers, però com que d’un partit polític no n’havia vist cap mai; m’ha fet gràcia. També manda huevos, com hagués dit aquell ministre, que les JERC participin en això de la Loteria Nacional (de la Nació Espanyola).
No s’aprecia gairebé perquè el contrast és dolent, però el mural aquell dels 300 anys està pintat, o un d’igual, al camí que faig jo cada dia entre Cerdanyola i la UAB.
Per altra banda, si voleu dècims de loteria de Cerdanyola ho deis, tenint en compte una petita propina en concepte de transports i tot això.
Aquí al pis tenen la costum de comprar-ne quatre cada un i intercanviar-los, per tenir-ne un, en aquest cas, de Velilla, de Cala Figuera (bé, Santanyí), de Felanitx i de Porreres. Si, com que mu mare és Porrerenca d’adopció, em vaig oferir a dur-los jo d’allà, perquè no hi hagués repetició. I és que, tanmateix, a la administració d’es port la duen de Porreres.

Vaja Festa Major!

A la histèria d’ahir vos comentava que avui tenia classe a les nou. Doncs bé, m’he aixecat prest, he agafat el bus on, cosa estranya, he pogut seure (erem quatre o cinc) I m’he dirigit a classe. Com que tot estava desert no hi ha hagut caravana I he arribat a les nou menys vint. I, com podeu suposar, al passadís no hi havia ningú però, i això m’ha sorprès, hem arribat a ser gairebé una dotzena. En aquell moment una dona de la neteja, què és veu que elles no tenen Festa Major, ens ha demanat que feiem allà assenyalant el cartell de la porta de l'aula que posava que avui no hi hauria classe. Nosaltres ja havíem vist aquell cartell però la professora de Política havia insistit en lo contrari.
Bé, l’hem esperada fins a les nou i quart, la seva habitual hora d’arribada, l’han anada a cercar el despatx i no hi havia ningú. No s’ha presentat.

Potser ella, no veient-nos tan pringats, s'hauria vist l'aula deserta i l'hauria suspesa, així, sense avisar.
En aquest moment, vos ho puc ben dir, se’t queda una cara de coió profund que no t’ho pots ni imaginar. Tothom dormint i nosaltres perdent el temps allà com a gilipolles...
Desprès d’això, ens n’em anat, resignats, al bar. Jo hi he estat fins passades les onze, moment en que pretenia agafar el bus en direcció Cerdanyola.
Es tema es que, la parada habitual que jo agaf (la de l’Eix Central) esdevenia una pista d’atletisme improvisada. Vist lo vist, he anat a preguntar a diversos individus de seguretat, tots llatinoamericans, que, com era de suposar, no en sabien res. En aquests moments la Plaça Cívica ja era plena de paradetes de Greenpeace, Intermón Oxfam, voluntariat..., d’individus que recaptaven “pasta” i de gent, alguns dels quals ja lluïen un aspecte més o manco alegre, amb botelles a les mans. Però d’es bus, res de res. M’he començat a passejar a través de l’Eix Central i per altres llocs per allà on no havia passat mai i, diria jo, he fet a prop a perdre’m.
Una hora desprès, i mitjançant la intervenció del PIUNE, he localitzat la parada operativa on, però això ja és més normal, he hagut d’esperar mitja hora.
En resum, he arribat a s’hora de dinar, però bé, he arribat, he anat al mercat a comprar hamburgueses (que m’han servit de dinar) i fruita i ara potser vagi a comprar menjar.
Per altra banda, i gràcies primo, dir que na Margalida em va passar la versió 15 del programa d’estadística, però crec que no va massa fina. Ja ho analitzaré.
I dijous que ve, contra el Pla Bolonya, vaga!

Classes buides, banquers pesats i productes de ca nostra

Ja m’estic avesant a escriure al bloc mes de tant en quant, per tant, ses coses a contar s’acumulen o s’obliden. Avui dimecres començ a escriure escoltant Ossifar, recentment redescoberts per jo mateix.
Diguem que aquesta setmana, parlant de classes, ha estat un poc light ja que dilluns hi havia un seminari de política, que jo tendre dilluns que ve. Per tant, la meva única classe havia de consistir, de onze a una, en una lliçó pràctica a l’aula d’informàtica de Fonaments.
Bé, com que els del servei d’informàfica feien vaga, tenien l’aula tancada i el professor va decidir anar a l’aula habitual. Sa qüestió és que, desprès de que tothom es fes il•lusions de partir (i és que el professor de desprès havia deixat un cartell que deia que no hi hauria classe), la classe pràctica d’estadística s’havia de convertir en una teòrica, en que habitualment la classe sembla una sessió matinal del Congrès, vull dir que és molt poc popular entre els meus companys que van decidir anar-se’n. El resultat d’això és que a classe vam ser dos, i jo que no veig el material del professor al projector...
Ahir dimarts si que hi va haver classe sense novetats, i quan ja anava cap a cases em vaig trobar un tio jove mudat i vaig dir “uy, mal assumpte”. I si, era un pesat d’es Santander (es “pringat” de s’oficina, diria jo) que, fort i no et moguis, volia que em fes una llibreta “sin comisiones” i que “tenemos la oficina llena de despertadores, carpetas y camisetas de estas de McLaren de 40 €”. I jo, que ja en tenc una de la caixa blava i una de la caixa vermella (com diuen aquí), apart d’una de Sa Nostra i Es Credit; només pensava que se podia ficar el merchandising de McLaren per allà on li cabés. A jo cada vegada m’agrada manco aquest espectacle i, en tot cas, som de sa Renault!
M’han arribat diverses noticies de per allà. Per una banda n’Aina me va dir que els van expulsar, als alumnes de s’institut, de l’obra de teatre Don Juan Tenorio a la qual havien assistit. I és que hi ha un personal...
Per altra banda se confirma la desaparició de n’Apache, es moix nou que romp sa ratxa de durabilitat dels moixos de Sa Mola.
També m’han dit que ja m’han trobat xofer que me durà de l’aeroport a les matances, el proper dia 6, Dia de la Prostitució, com diria en Biel Jover. I xerrant de matances, dir que ahir vespre vam sopar, els tres mallorquins, de pa i botifarró de ses matances de sa tia Leonor, van ser molt bons però me vaig trobar un tros de “tenrrum” que, segons va dir sa veterinària, pareixia d’orella. Sense comentaris.
Però tranquils, que ens haguem acabat el frit de marisc, les cuixes farcides, i haguem fet a prop als botifarrons, no vol dir que em moriré de gana perquè, apart de que encara queda sobrassada, avui m’ha arribat (i m’ha impedit dormir, justament quan tampoc tenia classe a primera) un paquet per MRW amb quelitas, confitura de maduixa, tonyina i una bona llonganissa que he penjat, realment no ho he fet jo, devora sa sobrassada. Així que ja ho sabeu, si passeu per Cerdanyola podeu venir a menjar coses d’aquestes (booones), encara que el pa, les galetes de xocolata i les panades que m’en vaig dur s’han fet avall o molt avall.
Bé, també m’han fet arribar roba i, si, també ha fet es paquet sa madona, però ara jo tenc excusa, no?
I ara que sent sa cançó de “Vacasiones a Mallorca” pens que els hooligans avui son a Barcelona, jejeje.
Jo hauria de començar a fer un poc de cosa de profit perquè, encara que demà sigui Festa Major a la UAB (jo vos contaré, o no), la professora de Ciència Política ha programat una pràctica de nou a deu (¡Olé! Els únics curts fent classe en dia de festa) encara duc molt endarrerit el seminari de la mateixa assignatura (m’he llegit ja 70 pàgines i només he contestat una sisena part de la primera de les deu preguntes) i de moment no m’he començat a mirar, precisament, l’examen d’estadística, també per dilluns, per cert, ningú sabrà com aconseguir un SPSS que funcioni amb Vista sense haver de comprar la llicència, no?
Només una cosa més: Visca en Tòfol Colom Felanitxer!
P.S.: Perdonau les faltes d’ortografia, si voleu, les podeu corregir. I per cert, avui estrenarem el nou logo, per no haver de demanar comissions als d’Iberia. Jejeje. Mem que vos pareix.

Un pont més, uns quilos més

Ha tornat passar aviat això d’es pont i demà a les dues, si no hi ha inconvenients, partiré cap a la península. I és que en aquesta ocasió no robaré es dilluns a ses classes.
No puc dir precisament que m’hagi avorrit en aquesta segona vinguda a Mallorca perquè el mateix dijous desprès de passar p’es poble varem tornar a fer camí enrere per anar a dinar a Randa. Més concretament jo vaig dinar de sopes i colom torrat amb una abundant ració de patates. També vaig anar a sopar amb n’Aina i na Maria a sa creperia aquesta de Manacor i qualque cosa mes que en aquest moment no record, s’ha d’entendre que estic de “puenting” i que, per tant, desconnect completament.
El dia següent, no se ben be perquè, em vaig aixecar prest tenint en compte que no tenia hora marcada. Vaig anar a fer quatre feines per Felanitx, vaig berenar a n’es bar d’es Mercat...
Vaig dinar d’una quantitat considerable de musaka, encara que, d’aquest plat vaig rebutjar l’oferiment de dur-me’n allò que havia sobrat i és que encara pesa en el meu record, i supòs que en altres dels meus companys de pis, les conseqüències d’aquell enviament frustrat de albergínies farcides. S’horabaixa vaig anar a comprar roba a De cap a peus amb s’assessora d’imatge. Però sa qüestió es que vaig anar a sopar d’arròs de matances a n’Es Poas i ja és sap, per si no en tingués prou amb s’enorme sobrassada que, almenys quan jo me’n vaig anar, romania penjada a un racó de dins sa cuina; sa generositat de sa tia Leonor me va obsequiar amb una llonganissa, un enfilai de botifarrons, confitures diverses i un pot d’olives, que no en tenia. Una curiositat, apart de bunyols també vaig menjar les anomenades fulles de llimonera, molt bones, per cert.
Avui si que m’he aixecat tard i també he dinat bé, sa madona havia fet una ollada de sopes mallorquines que s’han fet bones de menjar, i és que per allà tampoc en tenc d’això.
En haver dinat he acompanyat a mon pare a una misión de rescate ja que és ramat ovi de sa finca estava lost in combat de, segons es cabrer, feia vuit dies. Per tant, jo duia es ca o, per ser mes sincers, en Puc me duia a jo campo a través darrera es picarols. He de dir que he vist perillar sa meva integritat física en diverses ocasions, especialment quan, havent de travessar una paret amb sa corretja d’es ca per una part i es guiato per s’altra, quasi he trobat un duro.
Mes tard han vengut na Fátima i en Ruano i, com diria qualque pagès que jo me se, hem “conversat plegats” una estona de moltes coses.
Per sopar m’he menjat un abundant plat de ”llumillo” amb pebre, pa i botifarró, xurros d’aquests congelats per acabar una bossa que durava dels dies de selectivitat...
I ara, mentre sa madona fa sa maleta i desprès d’haver gravat, ja que n’Aina no ho va fer perquè deia que no sabia escriure el nom, un cd dels Javaloyas a mon pare, escric això.
Per altra banda, avui he comprovat desprès del que comentat sa padrina jove, que alguns comentaris poden ser molt expressius i poden donar moltes pistes de l’estat de cadascú en el moment en que ho escriu, jeje, molt interessant.
Res mes, un dia d’aquests vos contaré, si arrib, com he arribat a n’es pis de Cerdanyola.
Per cert, si, m’agraden els avions i visit molt la plana airliners.net, a la que vos recoman la visita i d’on trec algunes fotos.

Ah! Avui el mallorca ha perdut, l'he pogut seguir a través d'en Terrassa però ha perdut. Però bé, ja tenc mig enparaulat es traspàs d'EsRacóMallorquinista que, per altra banda, vaig actualitzar.

Febre, pelis de por, panellets i mes

Ja feia un parell gros de dies que no me dignava a comentar quatre histèries d’aquestes meves, per tant, ja no m’enrecoradarè de sa majoria de coses, però be, s’intentarà.
Dilluns diguem que no me trobava massa ja que vaig inaugurar sa temporada de fred amb un principi de constipat i, diria jo, un poc de febre. Però vaig tenir una agradable sorpresa en saber la nota de l’examen de fonaments, per una d’aquelles estranyes i inexplicables coses de la vida, el vaig aprovar! Amb un 5 de teoria i un 7,5 de pràctica amb SPSS, quedant un 6,25; però ja me va bé, molt bé.
Dimarts, desprès de classe vaig assistir a la reunió de l’ADUAB, l’associació de disminuïts de la UAB. Per ser optimistes podríem dir que va ser “familiar”, tenint en compte que només hi érem la presidenta, una becària i jo. Bé, desprès va comparèixer una periodista de Cerdanyola al dia i clar, es va decepcionar, normal...
L’horabaixa, i desprès de l’altre dia haver vist La Matanza de Texas, vaig anar amb na Miquela a veure El Orfanato, que, sincerament i tret de quatre sustos grossos, no me va acabar ni d’agradar ni de fer por. Tot un espectacle es procés de triar els ingredients de dues pizzes a Bonapizza...
Dimecres me va succeir una putada, encara que no és la primera vegada. Em vaig aixecar a l’hora habitual, desprès de dormir poques hores, em vaig preparar i just abans de partir: Sorpresa! Vaig recordar que aquell dia començava a les deu però, com sempre dic, em de ser optimistes i pensar que, almenys com no havien fet altres, jo hi havia pensat abans de partir i vaig poder quedar a escoltar l’MP3 estirat damunt el matalàs. Em van comentar, aquests catalans, tot això de la castanyada i dels panellets i jo, com a immigrant a Catalunya, vaig pensar que m’havia de familiaritzar amb les seves tradicions i, l’horabaixa de tard, vaig anar a comprar dos panellets de “mazapan”, perquè no n’hi havia mes. Van ser bons però, per lo petits que eren, van ser molt cars.
Na Pizà va tenir un lapsus amb els catalans i els va dir que a ca nostra per Tots Sants feiem crispells. Aquells, però, van entendre que feiem crispetes... I és que a Mallorca no ens menjem castanyes, a Mallorca les repartim.
Aquest dia, en aquest món globalitzat en que vivim coincidia amb l’anomenat Hallowen i, per no perdre la costum, varem mirar una peli de pseudopor (d’oi), Saw 3. Sense comentaris.
I jo, que no volia perdre la costum de dormir poques hores encara me’n vaig anar a dutxar, vaig omplir la maleta (d’una altra maleta plegada i un parell de tuppers buits) i vaig mirar CQC. Tot pensant que al dia següent m’havia d’aixecar a les sis i mitja.
Dijous m’hi vaig aixecar i varem trucar al taxi, que el dia anterior ens havia dit que deu minuts abans bastava, però en aquell moment ens va pronosticar “un poquito mas de media hora” i clar, varem decidir anar fins a Renfe a les fosques i amb l’equipatge. Es veu que varem fer via perquè poguérem agafar un tren que ens anava bé per anar fins a Pl. Catalunya des d’on, tenint el compte el caos de Renfe, varem agafar l’Aerobus. En conclusió i per resumir, un dia que, per no passar pena, erem puntuals a l’aeroport; van retrasar el vol mes de dues hores. Jo mai havia caminat d’un extrem a l’altre de l’aeroport del Prat però supòs que per tot hi ha un primer dia. Comentar que me van clavar 2,40€ per un ”bocata” que no era mes gros que el meu puny tancat i una cosa semblant per un Aquarius.
Lo bo va ser quan ja érem dins l’avió, un vell MD88, s’excusen dient que el retràs era “por la rotura (...) del avión”. Em va fer gràcia perquè, immediatament, l’hostessa va afegir “Naturalmente, el avión no es el mismo” I potser era vera perquè em va fer sa pinta que aquell aparell (l’MD 88) el tenien de recanvi i perquè van decretar “asiento libre” supòs perquè el model de l’avió no era el mateix. O potser és la nova política de las líneas aéreas de España, una companyia que, tot i no ser precisament de baix cost, és de baix servei.

Vull agrair a tots els lectors (majoritàriament lectores) els comentaris que deixau perquè com que no tenc contador de visites, almenys tenc constància de que algú em llegeix. N’Aina, na Miquela, na Bàrbara i en Joan cosi, encara que tampoc siguis tan exagerat. Je je je.

Per cert, vaig deixar el mòbil a Cerdanyola!