Bastó, cartells i… pissarra digital?

Aquests dies he continuat anant amb la TR amb el bastó. El major repte fins ara va ser ahir dijous, anar fins a Renfe, jo tot sol, bastón en mano en la oscuridad de la noche. He de dir que hi vaig arribar sa i estalvi sense tenir cap inconvenient d’importància. Quan ella va arribar vam fer voltes per carrers de per la zona de Fontetes i després vaig tornar cap al pis. M’ha dit que hauria d’anar a practicar jo totsol cada dia, especialment pel meu barri, molt irregular i tortuós, però fa una vessa.
Per altra part, ahir va ser el dia en que, de moment, vaig dinar més tard perquè després d’acabar la classe a les dues vaig anar amb en Víctor a penjar cartells de l’ADUAB per les facultats de psicologia, econòmiques i dret (a la de polítiques els van posar uns companys meus de classe als que vaig implicar). He de dir, cosa que m’ha emprenyat un poquet, que els cartells que vam posar als exteriors de la biblioteca de socials ja els han llevat (no només els nostres). Tots menys el que vaig posar, a la parada del bus, tapant un anunci comercial tal com ja havien fet els del centre social de Fecsa i uns altres, a més de la pintada de la vaga. És curiós que aquest cartell hagi aguantat i és que li vaig posar amb “celo reciclat” i no tenia massa expectatives. De totes maneres, això em donarà experiència per si he de fer-ho per a cap partit polític.
Ahir, precisament va ser un dia especialment histèric no només pel tema anteriorment referit sinó perquè na Marga i jo vam haver d’esperar més de quaranta cinc minuts ja que tots els “buseros”, quan ens impedien l’entrada, ens deien: “Viene otro, detrás”. Si! Fins a les onze de la nit (apróximadament) però jo tenc classe a determinades hores! I na Marga també perquè va arribar a la meitat d’una pràctica en que ja havien fet l’explicació. El meu cas fou diferent i és que jo ja m’havia plantejat no anar-hi però aquest irreflexiu i inexplicable impuls que encara em prové de la meva responsabilitat d’estudiant aplicat d’etapa obligatòria em va fer aixecar-me a ritme de Federico i partir a congelar-me esperant el bus. La questió és que jo a primera i segona tenia ciència política, una assignatura de la que tenim el powerpoint penjat al campus, la professora de la qual si arribes més tard que ella no et deixa entrar. Jo ni ho vaig intentar però m’ha dit un altre que tampoc ho va fer que a una senyora (de mitjana edat) la va deixar entrar a i vint mentre que jo, amb esforços inclosos, arribava a i quart. Tot això passava mentre jo estones estava al passadís arrebatat al radiador mentre escoltava la classe d’anglès de veinat en que en Jeroni Sureda saludava amb un amable “hellooo” als seus estudiants que entraven a i vint-i-cinc a imitja o a i trenta cinc.
Al descans de les nou hi vaig entrar i (quina putada i no sé per quin motiu) només vam fer mitja hora més de classe.
A l’hora de després no hi havia història ja que el profe és de viatge per segon dijous consecutiu (Va beee). En aquest punt he de dir que na Margalida s’extranya de que no mos posin substituts (mmmm, se siente).
La situació acadèmica d’avui ha estat per un estil perquè només he anat a classe de nou a deu. En aquesta segona hora hem anat a xerrar amb el professor de fonaments que s’ha mostrat predisposat a col·laborar en una prova pilot amb pissarra electrònica. Després hem trobat una nota a la classe que deia que el d’economia està malalt. Aquest si que ha allargat es pont… Com na Miquela que s’en va avui cap a Mallorca i torna el dimarts que ve no, s’altre. Si és que jo m’hauria d’haver fet veterinari, batuadell!!! Res, bon viatge Miquela! Ara que ja m’has empatat…