Febre, pelis de por, panellets i mes

Ja feia un parell gros de dies que no me dignava a comentar quatre histèries d’aquestes meves, per tant, ja no m’enrecoradarè de sa majoria de coses, però be, s’intentarà.
Dilluns diguem que no me trobava massa ja que vaig inaugurar sa temporada de fred amb un principi de constipat i, diria jo, un poc de febre. Però vaig tenir una agradable sorpresa en saber la nota de l’examen de fonaments, per una d’aquelles estranyes i inexplicables coses de la vida, el vaig aprovar! Amb un 5 de teoria i un 7,5 de pràctica amb SPSS, quedant un 6,25; però ja me va bé, molt bé.
Dimarts, desprès de classe vaig assistir a la reunió de l’ADUAB, l’associació de disminuïts de la UAB. Per ser optimistes podríem dir que va ser “familiar”, tenint en compte que només hi érem la presidenta, una becària i jo. Bé, desprès va comparèixer una periodista de Cerdanyola al dia i clar, es va decepcionar, normal...
L’horabaixa, i desprès de l’altre dia haver vist La Matanza de Texas, vaig anar amb na Miquela a veure El Orfanato, que, sincerament i tret de quatre sustos grossos, no me va acabar ni d’agradar ni de fer por. Tot un espectacle es procés de triar els ingredients de dues pizzes a Bonapizza...
Dimecres me va succeir una putada, encara que no és la primera vegada. Em vaig aixecar a l’hora habitual, desprès de dormir poques hores, em vaig preparar i just abans de partir: Sorpresa! Vaig recordar que aquell dia començava a les deu però, com sempre dic, em de ser optimistes i pensar que, almenys com no havien fet altres, jo hi havia pensat abans de partir i vaig poder quedar a escoltar l’MP3 estirat damunt el matalàs. Em van comentar, aquests catalans, tot això de la castanyada i dels panellets i jo, com a immigrant a Catalunya, vaig pensar que m’havia de familiaritzar amb les seves tradicions i, l’horabaixa de tard, vaig anar a comprar dos panellets de “mazapan”, perquè no n’hi havia mes. Van ser bons però, per lo petits que eren, van ser molt cars.
Na Pizà va tenir un lapsus amb els catalans i els va dir que a ca nostra per Tots Sants feiem crispells. Aquells, però, van entendre que feiem crispetes... I és que a Mallorca no ens menjem castanyes, a Mallorca les repartim.
Aquest dia, en aquest món globalitzat en que vivim coincidia amb l’anomenat Hallowen i, per no perdre la costum, varem mirar una peli de pseudopor (d’oi), Saw 3. Sense comentaris.
I jo, que no volia perdre la costum de dormir poques hores encara me’n vaig anar a dutxar, vaig omplir la maleta (d’una altra maleta plegada i un parell de tuppers buits) i vaig mirar CQC. Tot pensant que al dia següent m’havia d’aixecar a les sis i mitja.
Dijous m’hi vaig aixecar i varem trucar al taxi, que el dia anterior ens havia dit que deu minuts abans bastava, però en aquell moment ens va pronosticar “un poquito mas de media hora” i clar, varem decidir anar fins a Renfe a les fosques i amb l’equipatge. Es veu que varem fer via perquè poguérem agafar un tren que ens anava bé per anar fins a Pl. Catalunya des d’on, tenint el compte el caos de Renfe, varem agafar l’Aerobus. En conclusió i per resumir, un dia que, per no passar pena, erem puntuals a l’aeroport; van retrasar el vol mes de dues hores. Jo mai havia caminat d’un extrem a l’altre de l’aeroport del Prat però supòs que per tot hi ha un primer dia. Comentar que me van clavar 2,40€ per un ”bocata” que no era mes gros que el meu puny tancat i una cosa semblant per un Aquarius.
Lo bo va ser quan ja érem dins l’avió, un vell MD88, s’excusen dient que el retràs era “por la rotura (...) del avión”. Em va fer gràcia perquè, immediatament, l’hostessa va afegir “Naturalmente, el avión no es el mismo” I potser era vera perquè em va fer sa pinta que aquell aparell (l’MD 88) el tenien de recanvi i perquè van decretar “asiento libre” supòs perquè el model de l’avió no era el mateix. O potser és la nova política de las líneas aéreas de España, una companyia que, tot i no ser precisament de baix cost, és de baix servei.

Vull agrair a tots els lectors (majoritàriament lectores) els comentaris que deixau perquè com que no tenc contador de visites, almenys tenc constància de que algú em llegeix. N’Aina, na Miquela, na Bàrbara i en Joan cosi, encara que tampoc siguis tan exagerat. Je je je.

Per cert, vaig deixar el mòbil a Cerdanyola!