Si hagués relatat això dissabte hagués pogut contar el dinar a n’Ets Oms o inclús el lent servei d’es Gomila per servir tres variats.
Si hagués escrit això desprès d’anar al sempre bulliciós mercat dominical de Felanitx, ara tan enfora; hagués començat descrivint el suculent plat de bacallà amb verdures de S’Abeurador que, eventualment em va servir de dinar. També hagués pogut robar les paraules d’un conductor d’autobús que deia algo així com que abans només senties parlar alemany i ara l’únic que senties era àrab (ell va dir “moro”), de la qual cosa en don fe.
També m’hagués pogut centrar en que vaig accedir, curt de temps, a la porta tot sol sense assistència, o en els vint euros que es vell em va donar per comprar un panet a l’aeroport que, per altra banda, no vaig comprar; però bé. Tot això va quedar en segon pla perquè
si m’hagués dedicat a escriure aquesta histèria ahir horabaixa m’hagués centrat en el relat del pitjor vol de la meva vida.
I és que el Boeing 737-800 d’Air Europa en el que jo viatjava va topar, en el tram final del vol amb “viento del oeste” que va provocar les pitjors turbuléncies que mai havia trobat dins un avió. Uns putes bots per avall i cap a n’es costats que, se digui com se digui, me van acoionar.
I tot això succeïa en els moments decisius de l’aterratge la qual cosa complicava més la situació. En aquell moment, me va parèixer no menys que un miracle que no sortíssim de la pista.
Per això que vos acab de contar, me semblen minúcies coses com que ahir vaig haver d’esperar mitja hora el tren de l’aeroport però desprès vaig venir gratis fins a Cerdanyola, amb el bitllet de disculpa de les línies fins fa poc averiades, havent, en el segon trajecte; d’aguditzar l’enginy ja que els il·luminats de Renfe (els del Metro tampoc ho fan sempre) no van engegar la megafonia per indicar-me en quina parada havia de baixar. Entendreu, essent això minúcies, que vaig davallar a l’estació encertada.
Tampoc no és molt important dir que a Cerdanyola feia bastant de vent, a la plaça de davant l’església hi havia un mercat nadalenc amb figuretes de betlem i amb una megafonia que inundava de nadales l’ambient; i que quan vaig arribar al pis, afamat per la manca del bocata que no havia comprat, em vaig fotre una ensalada envasada que deixava bastant, per no dir molt molt, que desitjar. Però hi havia rusca.
Vegent ara tot lo que he escrit, en proporció, me pareix curt. Però no vos preocupeu, això no s’acaba aqui ja que avui hi avia examen de fonaments.
Doncs bé, l’examen hi segueix essent, molt a pesar del professor. Passaré, a continuació, a relatar-vos els fets d’aquesta suspensió, o aplaçament.
He dormit malament, nerviós i amb mala consciencia per no haver estudiat massa, per no dir gens; i quan m’he aixecat a les nou i mitja (l’altre subgrup de ciència política tenia seminari) he partit a cercar el bus i quan he arribat allà, puntual, m’han assabentat els companys que els del SID feien vaga i, apart d’això, no funcionava l’SPSS i/o el servidor; cosa que no ha quedat clara.
La qüestió és que, en un ambient de passadís (ja vos podeu imaginar) ben revolucionari, amb consignes, alguns de conya alguns més en serio, que cridaven a la insurrecció en contra d’aquell examen post-pont pel que la gran majoria d’estudiants no havia estudiat.
L’ambient s’anava escalfant (pacificament) i ha sortit a relluir aquell dret del qual ja havia sentit parlar a l’institut de que si la classe/examen no comença un quart desprès de l’hora prevista, els estudiants tenen dret a partir.
El professor, però, ens ha dit que l’examen durava una hora i mitja i que, com que a l’aula gran no hi havia manera, dividirien la classe en les dos aules adjacents.
Per això, passades les onze i mitja, se’ns ha començat a indicar que entréssim en les citades aules. Al final, i desprès d’una assemblea improvisada by Pizà, ens hem disposat a fer l’examen.
Però tot seguit, quan ja hem disposava a concentrar-me, s’han començat a sentir uns xiulets que s’anaven apropant. Efectivament, es tractava dels empleats del SID que venien a fer renou.
Jo diria que han entrat a l’altre aula i han començat a fer el que es fa en dia de vaga. Han estat aplaudits pels companys i, encara en aquest punt, el professor no renunciava a fer l’examen, sinó que deia algo així com que quan s’en anessin ho decidiríem.
Però els informàtics no se’n anaven i, en el moment en que (dic jo) han baixat els ploms i aqui ha estat quan, per pressió popular, s’ha decidit que l’examen s’aplaçava. Ens n'em anat, i quan ho hem fet, els del SID han fet un passadís, tot aplaudint-nos.
Per cert, s’aplaça per dilluns que ve amb el que això, malauradament, comporta: Padrinsjoves de visita a Barcelona, m’haureu de deixar algunes hores per estudiar el que no he estudiat.
Tornam així a les fatídiques prediccions per a la data de consumació de la meva majoria d’edat (diumenge, 16) estudiant ciència política i fonaments. (nooooooooooo)
En fi, desprès d’aquest panorama no, la gran majoria, hem quedat a pràctiques instrumentals. Jo, amb alguns més, he agafat el bus de Renfe i després he seguit fins al pis. He fet compres per valor aproximat de trenta euros amb gran quantitat de plats preparats de guisona (pilotes, pebres farcits, cuixot cuinat, mig pollastre i cuixes; 13 €), una T10 (6,9 €) a més de productes de l’orangutan (6 €).
P.S.: Esper no tenir ocasió, en un futur, proper o no; d'arrepentir-me de la primera part del títol (senyal de que ha quedat curt)
Si hagués escrit això desprès d’anar al sempre bulliciós mercat dominical de Felanitx, ara tan enfora; hagués començat descrivint el suculent plat de bacallà amb verdures de S’Abeurador que, eventualment em va servir de dinar. També hagués pogut robar les paraules d’un conductor d’autobús que deia algo així com que abans només senties parlar alemany i ara l’únic que senties era àrab (ell va dir “moro”), de la qual cosa en don fe.
També m’hagués pogut centrar en que vaig accedir, curt de temps, a la porta tot sol sense assistència, o en els vint euros que es vell em va donar per comprar un panet a l’aeroport que, per altra banda, no vaig comprar; però bé. Tot això va quedar en segon pla perquè
si m’hagués dedicat a escriure aquesta histèria ahir horabaixa m’hagués centrat en el relat del pitjor vol de la meva vida.
I és que el Boeing 737-800 d’Air Europa en el que jo viatjava va topar, en el tram final del vol amb “viento del oeste” que va provocar les pitjors turbuléncies que mai havia trobat dins un avió. Uns putes bots per avall i cap a n’es costats que, se digui com se digui, me van acoionar.
I tot això succeïa en els moments decisius de l’aterratge la qual cosa complicava més la situació. En aquell moment, me va parèixer no menys que un miracle que no sortíssim de la pista.
Per això que vos acab de contar, me semblen minúcies coses com que ahir vaig haver d’esperar mitja hora el tren de l’aeroport però desprès vaig venir gratis fins a Cerdanyola, amb el bitllet de disculpa de les línies fins fa poc averiades, havent, en el segon trajecte; d’aguditzar l’enginy ja que els il·luminats de Renfe (els del Metro tampoc ho fan sempre) no van engegar la megafonia per indicar-me en quina parada havia de baixar. Entendreu, essent això minúcies, que vaig davallar a l’estació encertada.
Tampoc no és molt important dir que a Cerdanyola feia bastant de vent, a la plaça de davant l’església hi havia un mercat nadalenc amb figuretes de betlem i amb una megafonia que inundava de nadales l’ambient; i que quan vaig arribar al pis, afamat per la manca del bocata que no havia comprat, em vaig fotre una ensalada envasada que deixava bastant, per no dir molt molt, que desitjar. Però hi havia rusca.
Vegent ara tot lo que he escrit, en proporció, me pareix curt. Però no vos preocupeu, això no s’acaba aqui ja que avui hi avia examen de fonaments.
Doncs bé, l’examen hi segueix essent, molt a pesar del professor. Passaré, a continuació, a relatar-vos els fets d’aquesta suspensió, o aplaçament.
He dormit malament, nerviós i amb mala consciencia per no haver estudiat massa, per no dir gens; i quan m’he aixecat a les nou i mitja (l’altre subgrup de ciència política tenia seminari) he partit a cercar el bus i quan he arribat allà, puntual, m’han assabentat els companys que els del SID feien vaga i, apart d’això, no funcionava l’SPSS i/o el servidor; cosa que no ha quedat clara.
La qüestió és que, en un ambient de passadís (ja vos podeu imaginar) ben revolucionari, amb consignes, alguns de conya alguns més en serio, que cridaven a la insurrecció en contra d’aquell examen post-pont pel que la gran majoria d’estudiants no havia estudiat.
L’ambient s’anava escalfant (pacificament) i ha sortit a relluir aquell dret del qual ja havia sentit parlar a l’institut de que si la classe/examen no comença un quart desprès de l’hora prevista, els estudiants tenen dret a partir.
El professor, però, ens ha dit que l’examen durava una hora i mitja i que, com que a l’aula gran no hi havia manera, dividirien la classe en les dos aules adjacents.
Per això, passades les onze i mitja, se’ns ha començat a indicar que entréssim en les citades aules. Al final, i desprès d’una assemblea improvisada by Pizà, ens hem disposat a fer l’examen.
Però tot seguit, quan ja hem disposava a concentrar-me, s’han començat a sentir uns xiulets que s’anaven apropant. Efectivament, es tractava dels empleats del SID que venien a fer renou.
Jo diria que han entrat a l’altre aula i han començat a fer el que es fa en dia de vaga. Han estat aplaudits pels companys i, encara en aquest punt, el professor no renunciava a fer l’examen, sinó que deia algo així com que quan s’en anessin ho decidiríem.
Però els informàtics no se’n anaven i, en el moment en que (dic jo) han baixat els ploms i aqui ha estat quan, per pressió popular, s’ha decidit que l’examen s’aplaçava. Ens n'em anat, i quan ho hem fet, els del SID han fet un passadís, tot aplaudint-nos.
Per cert, s’aplaça per dilluns que ve amb el que això, malauradament, comporta: Padrinsjoves de visita a Barcelona, m’haureu de deixar algunes hores per estudiar el que no he estudiat.
Tornam així a les fatídiques prediccions per a la data de consumació de la meva majoria d’edat (diumenge, 16) estudiant ciència política i fonaments. (nooooooooooo)
En fi, desprès d’aquest panorama no, la gran majoria, hem quedat a pràctiques instrumentals. Jo, amb alguns més, he agafat el bus de Renfe i després he seguit fins al pis. He fet compres per valor aproximat de trenta euros amb gran quantitat de plats preparats de guisona (pilotes, pebres farcits, cuixot cuinat, mig pollastre i cuixes; 13 €), una T10 (6,9 €) a més de productes de l’orangutan (6 €).
P.S.: Esper no tenir ocasió, en un futur, proper o no; d'arrepentir-me de la primera part del títol (senyal de que ha quedat curt)
Miquela, no hi ha número de loteria acabat en 888. En tenen de reservats que si les desreserven els podran vendre. (Hi has d’anar a finals de setmana).
Veure bloc dels SID:
3 comentaris:
Ahir vespre quan vam veure les noticies de tv3 tenia ganes de telefonar-te perque ja m'imaginave una cosa similar a lo que comptes però al final no ho vaig fer,ara ja se que vares arribar sa i estalvi al teu pis, però està clar que amb una experiència que probablement no olvidaràs.
Quina sort!
Jo volia que el meu avió es mogués com a tu, però no hi va haver sort...
És que duia una al·lota asseguda al costat...
;-)
Veig que els informàtics no han canviat al llarg del temps... Qualsevol cosa per evitar un exàmen (encara que sigui dels altres)
jeje
Bé, i jo crec que podries concertar una espècie de celebració on-line, amb cervesses i snacks virtuals (podries introduïr una cistella de la compra, per sufragar despeses de la majoria d'edat...)
Bé, només són idees...
mmmmmmm
Una bona idea, és una bona idea.
jeje
Ah! Per cert, diuen que a un anegat donau-li aigua. Doncs be, apart de tot lo que he de fer, per dijous que ve m'he d'haver llegit un llibre del que he d'haver entregat una ressenya, que val dos punts de la nota final d'història.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada