Sa costa de gener se presenta, sense cap dubte, ben empinada en la meva contra. Per començar, amb mal peu, diré que l’examen (III) de Fonaments Matemàtics i Estadístics del qual vos vaig parlar ja l’any passat no ha tingut altre resultat que un decepcionat tres coma setanta cinc. He d’acceptar la derrota i he de, cosa important, aclarir si això fa mitja o si, directament, he d’anar al Juliol. Cosa completament fatídica ja que no m’enrecordaré de, absolutament, res.
M’agradaria que això servís com a punt d’inflexió per tal de (no se si ja és massa tard) intentar salvar les avaluacions de Febrer, que majorment estan al Gener i, precisament, comencen amb el quart examen de fonaments d’avui a vuit dies.
Feia ja dies que no deixava caure cap escrit per aquí i el d’avui, crec jo, podrà figurar com a repàs de la classe d’història d’avui (de la segona hora, perquè la primera ha anat de II Revolució Industrial i…).
Idò bé, situant-vos en el context de la Guerra Civil Espanyola, en que es practica la “guerra total” en que tot és espai de guerra i les ciutats es converteixen en blanc de bàndol nacional.
La ciutat de Barcelona va esdevenir un marc apropiat per al desenvolupament d’aquests bombardeigs per estar a l’abast de la aviació italiana (la millor del moment amb caces i bombarders del tipus Fiat o Savoia) que operava des de Mallorca (el portaavions del mediterrani) finançada pel nostre “conillenc” Joan March. No havent-hi radars (que no s’usarien fins a la batalla d’Anglaterra) els avions només es veien en aproximar-se visualment, cosa que, juntament amb el regular plànol de la ciutat comtal afavoriren aquestes accions d’extermini de la població enemiga que tindrien com a zenit les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o els massius bombardeigs de la II Guerra Mundial, de la qual la Guerra Civil en va esdevenir laboratori previ.
El punt àlgid d’aquests atacs aeris va tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 executats per ordre de Mussolini al general Del Valle en que s’ordena un bombardeig martellejant, és a dir, un destructiu atac en onades cada tres hores durant tres dies.
Les imatges de la destrossa foren tan impactants que el departament d’estat dels EUA, El Vaticà (que, no ho oblidem, va donar suport a la “croada” franquista) i fins i tots els Nazis (!!!) diuen que aquests actes son inacceptables. Tot i això aquests s’apuntaran com a tàctica de guerra per a la II Guerra Mundial.
S’ha de dir que aquests actes van comptar amb el suport de catalans. Més concretament, Cambó i Josep Pla des de Marsella donen informació de gran importància estratègica per als italians. Participen també en una radio feixista italiana que emet en català (quines coses, eh?). També, en la seva oficina propagandística a Paris contra la república, van gaudir de la col·laboració d’importants famílies catalanes els noms de les quals, no per rés, no transcriuré. (Puc fer com El Tomate i donar inicials: A.V.Q. o F.d C. ...)
Des d’aquell moment fins a l’estiu del mateix any es construeixen, en la seva major part per mà d’entitats no governamentals com comissions de festes dels barris, a Barcelona més de 1400 refugis antiaeris de remarcable qualitat arquitectònica. Desprès, als anys 40, si el franquisme hagués entrat a la II Guerra Mundial s’haguessin reutilitzat. Alguns d’aquests refugis, sempre ho veuràs, foren víctimes del desemvolupisme dels anys seixanta doncs foren parcialment tapats amb ciment, altres (com el de Tetuan) van servir, destrossant-los, per a construir-hi infraestructures del metro barceloní. Dos refugis, emperò, es poden visitar. Aquests son el (crec recordar) 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant. M’ho apuntaré per a futura expedició...
El professor d’història ha insistit en que aquests refugis, dividits en tres models (d’autoconstrucció, de l’ajuntament –per a usos civils futurs- i de l’eixample –en que s’atorgaven quantitats d’espai segons diners aportats-), eren un reflex de la societat que no va tenir tanta repercussió a la ciutat de Londres perquè veien perillosa la relació interclassista i ho consideraven “de covards”...
La qüestió és que els bombardeigs van continuar fins desprès de la caiguda de Barcelona a mans feixistes.
I jo, vos he montat tot aquest rollo no només perquè m’assembla molt interessant sinó perquè aprofitaré per recordar aquell indret al qual vaig acudir amb en Miquel Lluis i na Bàrbara. A la Plaça de Sant Felip Neri, també ha afirmat el professor la falsedat de la teoria popular de que allà s’hi afusellà gent. El que va passar és que, a causa de que fou molt castigada pels atacs, va caure l’arc del temple cosa que s’agreujà perquè al seu interior hi havia gran quantitat de nins i nines refugiats d’altres llocs d’Espanya i, encara més, quan els sanitaris acudiren al seu auxili, va arribar la segona onada d’aviació italiana que va massacrar a les assistències i va impedir una possible atenció mèdica per als ferits.
M’agradaria que això servís com a punt d’inflexió per tal de (no se si ja és massa tard) intentar salvar les avaluacions de Febrer, que majorment estan al Gener i, precisament, comencen amb el quart examen de fonaments d’avui a vuit dies.
Feia ja dies que no deixava caure cap escrit per aquí i el d’avui, crec jo, podrà figurar com a repàs de la classe d’història d’avui (de la segona hora, perquè la primera ha anat de II Revolució Industrial i…).
Idò bé, situant-vos en el context de la Guerra Civil Espanyola, en que es practica la “guerra total” en que tot és espai de guerra i les ciutats es converteixen en blanc de bàndol nacional.
La ciutat de Barcelona va esdevenir un marc apropiat per al desenvolupament d’aquests bombardeigs per estar a l’abast de la aviació italiana (la millor del moment amb caces i bombarders del tipus Fiat o Savoia) que operava des de Mallorca (el portaavions del mediterrani) finançada pel nostre “conillenc” Joan March. No havent-hi radars (que no s’usarien fins a la batalla d’Anglaterra) els avions només es veien en aproximar-se visualment, cosa que, juntament amb el regular plànol de la ciutat comtal afavoriren aquestes accions d’extermini de la població enemiga que tindrien com a zenit les bombes d’Hiroshima i Nagasaki o els massius bombardeigs de la II Guerra Mundial, de la qual la Guerra Civil en va esdevenir laboratori previ.
El punt àlgid d’aquests atacs aeris va tenir lloc els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 executats per ordre de Mussolini al general Del Valle en que s’ordena un bombardeig martellejant, és a dir, un destructiu atac en onades cada tres hores durant tres dies.
Les imatges de la destrossa foren tan impactants que el departament d’estat dels EUA, El Vaticà (que, no ho oblidem, va donar suport a la “croada” franquista) i fins i tots els Nazis (!!!) diuen que aquests actes son inacceptables. Tot i això aquests s’apuntaran com a tàctica de guerra per a la II Guerra Mundial.
S’ha de dir que aquests actes van comptar amb el suport de catalans. Més concretament, Cambó i Josep Pla des de Marsella donen informació de gran importància estratègica per als italians. Participen també en una radio feixista italiana que emet en català (quines coses, eh?). També, en la seva oficina propagandística a Paris contra la república, van gaudir de la col·laboració d’importants famílies catalanes els noms de les quals, no per rés, no transcriuré. (Puc fer com El Tomate i donar inicials: A.V.Q. o F.d C. ...)
Des d’aquell moment fins a l’estiu del mateix any es construeixen, en la seva major part per mà d’entitats no governamentals com comissions de festes dels barris, a Barcelona més de 1400 refugis antiaeris de remarcable qualitat arquitectònica. Desprès, als anys 40, si el franquisme hagués entrat a la II Guerra Mundial s’haguessin reutilitzat. Alguns d’aquests refugis, sempre ho veuràs, foren víctimes del desemvolupisme dels anys seixanta doncs foren parcialment tapats amb ciment, altres (com el de Tetuan) van servir, destrossant-los, per a construir-hi infraestructures del metro barceloní. Dos refugis, emperò, es poden visitar. Aquests son el (crec recordar) 307 del Poble Sec i el de la Plaça del Diamant. M’ho apuntaré per a futura expedició...
El professor d’història ha insistit en que aquests refugis, dividits en tres models (d’autoconstrucció, de l’ajuntament –per a usos civils futurs- i de l’eixample –en que s’atorgaven quantitats d’espai segons diners aportats-), eren un reflex de la societat que no va tenir tanta repercussió a la ciutat de Londres perquè veien perillosa la relació interclassista i ho consideraven “de covards”...
La qüestió és que els bombardeigs van continuar fins desprès de la caiguda de Barcelona a mans feixistes.
I jo, vos he montat tot aquest rollo no només perquè m’assembla molt interessant sinó perquè aprofitaré per recordar aquell indret al qual vaig acudir amb en Miquel Lluis i na Bàrbara. A la Plaça de Sant Felip Neri, també ha afirmat el professor la falsedat de la teoria popular de que allà s’hi afusellà gent. El que va passar és que, a causa de que fou molt castigada pels atacs, va caure l’arc del temple cosa que s’agreujà perquè al seu interior hi havia gran quantitat de nins i nines refugiats d’altres llocs d’Espanya i, encara més, quan els sanitaris acudiren al seu auxili, va arribar la segona onada d’aviació italiana que va massacrar a les assistències i va impedir una possible atenció mèdica per als ferits.
1 comentari:
mai no he entès ses guerres....
Publica un comentari a l'entrada