divendres, 29 de febrer de 2008

Va de política, però no vos asusteu




Reconec que l’enquesta d’intenció de vot efectuada entre la població lectora d’aquest bloc no s’acaba d’ajustar als probables resultats del pròxim dia nou de març.
No obstant això, estic ben satisfet d’aquests resultats que s’han donat ja que crec sincerament que, de donar-se a les eleccions generals, la situació milloraria molt per a les nostres illes.
Jo ja estava convençut de que el bipartidisme no és ni just ni beneficiós en cap sentit ja que exclou moltes idees, cosa que fa que l’interés i la participació en la vida política es deteriorin cada vegada més, A més d’afavorir majories absolutes (aquella situació en que un govern fa lo que vol “por co...” sense escoltar a la ciutadania) i no permetre la regeneració democràtica convertint-la en un circ en que les elits polítiques s’aferren a certes cadires públiques. Un sistema que cada vegada més em recorda a la alternança de temps de la restauració.
Però en aquesta campanya encara m’he convençut més veient els avorrits i famosos cara a cara entre els dos presidenciables, que centren l’atenció mediàtica en la seva persona, deixant de banda el treball en equip i altres partits que també hi tenen que dir. Com va dir el senyor del PNV al debat (o successió de monòlegs) d’ahir, això s’està convertint en una elecció presidencialista per la qual cosa, si volem que sigui així, hem de canviar el sistema polític abolint la monarquia (ja que els sistemes presidencials només es donen en repúbliques).
Del debat d’ahir també vaig extreure una altra conclusió, si a algun lloc de l’Estat és més necessari rompre amb el bipartidisme aquest lloc és, sense cap dubte, Balears.
Dic això perquè al debat d’ahir, en que hi eren presents tots els representants dels set partits polítics amb grup parlamentari propi al Congres, els catalans i bascos van defensar lo seu (financiació i balances fiscals, que també ens perjudiquen) i el senyor de Coalición Canaria va exposar problemes que també son propis de les nostres Illes i que ningú reclama ja que els diputats de PP-PSOE per les nostres illes l’únic que fan es pitjar el botó que els dicta el portaveu del grup, tenguent com a robots dues funcions: La Funció HibernaciOFF, quan el seu partit està al govern, i la funció oposiciON, quan està a la oposició.
Per cert, al debat d’ahir la de IU ho va fer fatal en la meva opinió (hi hauria d’haver anat na Marisol). Encara que, amb el sistema electoral espanyol està condemnat a l’ostracisme. Una bona mesura per evitar aquesta subrepresentació injusta seria canviar els districtes electorals de províncies a CCAA.
No crec que votar una coalició de partits autòctons de Balears sigui només qüestió de ser nacionalista i punt ja que altres comunitats sense a penes component nacionalista (les mencionades Canàries, Aragó o Navarra –quota de nacionalisme comparable a les Illes) tenen representants autònoms a Madrid, que hi aporten la seva veu, tot expressant els seus problemes i necessitats i aconseguint majors reconeixements i millors inversions.
En aquestes eleccions, com ja he dit, no me pareix bé que s’hagi substituït Esquerra Unida Els Verds (que encara que tengui seu a Madrid, com ERC la te a Barcelona, ha defensat els interessos per les Illes) per UM (la dreta que ha governat tants anys amb el PP i es va conformar amb l’estatut descafeïnat). Així i tot, crec que en Sampol (amb el seu característic accent mallorquí quan xerra en castellà) ha fet una bona tasca durant aquest període en que ha estat senador autonòmic.
Per altra banda, un argument molt recurrent del PSOE és aquell del “voto útil” però pens jo que seria doblement útil votar a Unitat que, per una banda seria útil ja que no investiria en Rajoy i per altra banda miraria pels interessos illencs a Madrid.
Arribat en aquest punt dir-vos que la meva intenció quan he començat a escriure era explicar-vos quatre coses en relació als sistemes electorals (es que estava passant apunts) però crec que ho deixaré per un altre dia perquè avui ja he escrit bastant. Només mostrar-vos unes imatges (no, no son las caras de Belmez) que representen el fenomen conegut com Gerrymandering, un senador d’Estats Units, Gerry, que construïa (allà els districtes, no com aqui, son mòbils) districtes electorals en funció de les seves necessitats. Segons m’han dit, mander vindria a ser “comadreja”, cosa que s’entén vejent les formes.
També he calculat, en funció dels resultats de l’enquesta de la que ja vos he parlat al principi, la distribució dels vuit diputats de Balears entre les distintes forces polítiques (se que és un poc irreal) segons la Llei electoral d’Hondt (vigent a l’estat espanyol), sistema de quocients o mitjanes en que el vot es divideix per un divisor.

Partit --- PP ----- PSOE ----- Unitat --EU-EV
1 ------- 13 (4) -- 25 (2) ----- 38 (1) --- 22 (3)
2 ------- 6,5 ---- 12,5 (6) ---- 19 (5) --- 11 (7)
3 ------- 3,25 ---- 6,25 ----- 9,5 (8) ---- 5,5

Per tant:
Unitat: 3
PSOE: 2
EU-EV:2
PP: 1

P.S.: Si heu aconseguit llegir-ho tot sou ciutadans/anes interessats/ades per la vida política (a això fa referència el titol). I dic això perquè m'han fet veure lo pesat que pot resultar per a molta genr llegir un text de contigunt mitjanament polític.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Vaga a Sarbus


Avui m'ha fet mandra redactar-ho jo, així que vos adjuntaré aquesta noticia que he trobat per internet davant el rumor que he sentit dins el bus quan tornava de Barcelona i que podré enmarcar en la abandonada secció de "histèries d'es bus".

Per cert, avui he anat a sa loquera i m'ha donat per d'aqui a dos mesos. Es bastó, que només tenc allà per estirar una goma, ja fa set setmanes que no han tengut orgues de reparar-lo. Vos pareix normal?

Per altra banda he dinat allà (perquè ja era ben hora) de noseque d'aluvias, que era com un trampó amb ou bollit, tonyina i aluvias i bunyols de bacallà amb més verd (ensalda). Allà he descobert que els nostros ous a la flamenca se serveixen com a "huevos al plato a la mallorquina".

Només una cosa més: Quina fauna que hi ha p'es metro. Buf! Als ferrocatas una punkie tocant el violí (fins aqui bé) però dins el metro una, crec que romanesa, que se passetja amb la típica cantinela de Siñor, siñora, que tengo dos hijos de la Rumaní, pofavooo... i altres elements que tampoc descriurem.

Ah! I, segons acab de mirar, he tret un 25/30 del parcial de ciència política i m'atur perquè ja he escrit molt.




El sindicat Ugt de Catalunya ha convocat una aturada de conductors de les empreses de transport de viatgers del grup Sarbus pels dies 28 de febrer i 13 i 27 de març, de 0 a 24 hores. Els treballadors reivindiquen millores en les instal·lacions (vestidors i lavabos) i en el manteniment dels vehicles.
Els gairebé 200 conductors de les empreses de transport de viatgers per carretera La Vallesana i Marfina Bus (ambdues del grup Sarbus) estan convocats a la vaga ja aquest dijous 28 de febrer. En aquests moments resta pendent que el Departament de Treball fixi els serveis mínims que se sabrà en poques hores. Les aturades afectaran totes les línies de servei regular (no el servei discrecional, és a dir, el transport escolar i d’empresa) a Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Terrassa, Les Fonts, Sabadell, Castellar del Vallès, Badia del Vallès, Ripollet, Barberà del Vallès i la Universitat Autònoma de Barcelona,
tant les línies interurbanes i de connexió amb Barcelona, com les línies urbanes en el cas de Cerdanyola, Sant Cugat i Barberà del Vallès.
Els treballadors reivindiquen l’adeqüació de les instal.lacions, el manteniment dels vehicles en qüestions tan elementals com la calefacció, els miralls o la reparació dels seients. Entre d’altres, al.leguen que l’empresa es nega a instal.lar vestidors i lavabos per a les 25 conductores que hi ha a la plantilla. Entre les seves demandes s’inclou un reajustament dels horaris del servei ja que, diuen, han quedat obsolets i no es poden complir amb els conseqüents retards que han de patir els usuaris.





Sa puta empresa ni informa ni res, i tot per no reparar els vells busos i per no concedir un vestidor a les treballadores. Menos mal que darrerament vaig a peu.

dimarts, 26 de febrer de 2008

Ja ho he fet!

És hora ja de sopar, per tant, només vos comentaré que avui horabaixa quan ha vengut na Miquela, hem anat a votar.
Quan hem estat allà, he de confessar que te tengut dubtes entre EU-EV i Unitat per les Illes. D'haver sabut que Unitat entraria al congrés o no depenent del meu vot, no m'ho hagués pensat dues vegades. Però com que som un poc pessimista en aquest aspecte...
Per altra banda, volia "premiar" humilment amb el meu vot la campanya fresca, alternativa i austera (no s'han gastat més de 90.000 €, que davant les altres xifres és una propina). Volia donar un vot ecologista i d'esquerres per tal de que el govern de ZP se giri cap a l'esquerra, deixant de pactar les mesures econòmiques amb CiU. S'ha de recordar aqui que la llei de dependència es va aprovar per impuls de l'esquerra.
Al Senat també he tingut els meus dubtes. Hauria d'haver demanat a la professora de política si, en cas de llistes obertes, solen sortir sempre els caps de llista o no. Dic això perquè el segon d'Unitat és vilafranquer i, vulguis o no...
Lo mateix me passava amb EU-EV, de qui no coneixia al primer però la segona te un bloc i me sonava el nom.
Una altra cosa és que sa tasca d'en Sampol (unic representant a Madrid lleial a sa nostra terra) es contraposi amb que no me pareix be sa lo de deixar fora EU per posar-hi UM.
En fi, ja he exercit es meu vot per primera vegada, encara que no m'hagi pogut fer la tradicional foto dipositant el vot dins l'urna (Si tengués temps, el photoshop fa miracles...).
El meu ha estat, sens dubte, un vot contra el bipartidisme a l'Estat i, més concretament, a les Illes.
M'agradaria fer qualque referència al "debat" d'ahir (dijous hi ha el bo) però realment no tenc temps. Només diré que hi haurà cert equip d'assesors que hauran d'informar a qualcu de lo que és un bonobus...
Res més per avui, disfrutau de la campanya electoral i... "Buenas noches y buena suerte".
P.D.: Els/les comentaristes ja no veniu o simplement és que no escriviu??

dilluns, 25 de febrer de 2008

La línia 9


Aquest cap de setmana no he fet res remarcable. Dissabte vaig destinar gran quantitat del dematí a dormir i s’horabaixa a fer debats polítics a través del messenger, cosa que va fer que el dissabte passàs ràpidament sense donar-me ocasió a fer res de profit. El vespre varem mirar la pel·lícula Top Gun que, si llevam ses quatre escenes d’avions de combat, no va ser gaire cosa. Diumenge dematí el vaig destinar, encara que vaig dormir fins tard, a tirar tirar fems (sa meva tasca la setmana passada) i a fer un poc de dissabte a la república independent de la meva habitació, que ja era just i necessari.
L’horabaixa vaig ordenar un poc i me vaig posar a llegir un poc del dossier de política espanyola, en que vaig treure com a conclusió principal que la oligarquia havia impedit sempre al nostre país la consolidació de sistemes de democràcia liberal democràtica ja que havia emmotllat totes les institucions al seu domini, centralitzat i burocratitzat; cosa que provocava que els canals d’accès al poder fossin molt estrets i a vegades es col·lapsessin. Per la qual cosa les altres èlits polítiques cada vegada que arribaven al poder havien de modificar les institucions elaborant noves constitucions que rarament s’aconseguien consolidar en el poder ja que l’oligarquia i l’exèrcit (principal “partit polític”) ho impedien. Cada vegada emperò, a mesura que les classes dominades s’anaven organitzant, els va costar més imposar el seu ordre, passant de simples pronunciamientos perifèrics al segle XIX (com varem dir l’altre dia) a la dictadura de Primo de Rivera i a la Guerra Civil.
Realment no se ben bé perquè vos contava tot això però sa qüestió és que, anit, desprès de veure Aida i xerrar per msn me vaig disposar, no record com, a informar-me sobre la que serà la línia de metro més llarga d’Europa, la línia número 9 del metro de Barcelona.
Te un parell de ramals i travessa l’àrea metropolitana des de l’aeroport del Prat, on comptarà amb tres estacions, fins a s’altra punta (no record es noms).
Crec jo que serà una obra massa futurista i moderna per al meu gust i vos diré perquè. En primer lloc perquè els combois, que tindran uns cent metres de llarg i amb capacitat per a quasi mil persones, aniran sense conductor, cosa que no m’acaba de donar excessiva confiança. Per mantenir aquest recorregut, de prop de 47 km, s’haurà de disposar de 50 trens de cinc vagons units que transportaran, segons les previsions de la Generalitat, uns nou milions de passatgers l’any (més del doble que els de l’AVE).
La línia comptarà amb moltíssimes estacions dividides en tres modalitats. Les estacions en superfície en zones com el Prat o la Zona Franca (per allà on hi va sortir el nou “socavón”), les estacions subterrànies tradicionals i, per últim, les estacions “tipus L9” situades a uns setanta metres davall terra, autèntiques coves que suposen un edifici de vint plantes. Això se deu a que ha de travessar, i connectar amb, totes les línies de metro, RENFE (rodalies i AVE) i FGC ja existents. En aquestes, el tunel té un diametre d'uns dotze metres que permet situar la circulació en dos nivells, cada sentit en un. Clar, aqui es a on jo li veig majors complicacions ja que, com vos suposareu, no posaran vint plantes d’escales mecàniques sinó que posaran els meus estimats ascensors, encara que siguin ràpids i de gran capacitat. Aquests aniran, per cert, sincronitzats amb l’arribada dels trens per guanyar temps. Oooooh! Metro i ascensor units sense remei!
Per si això fos poc, i (segons diuen) per guanyar seguretat i espai, les andanes estaran tancades amb uns vidres que s’obriran de manera sincronitzada amb les portes dels vagons. Detall que augmentarà la sensació de tancat exponencialment (bé, no tant).
Per mi aquí hi haurà massa coses sincronitzades, tancades i automatitzades a gran distància de la superfície.
Desprès de fer aquest anàlisi d’inaccesibilitat penses i, clar, avui dematí anava embotit en un bus en que m’era impossible caure ja que no hi havia lloc i dius: Què te més?
De totes maneres, i amparant-me en els anys de retard que duu aquesta infraestructura cabdal, mem si quan entri en funcionament he superat la meva fòbia als ascensors i hi puc anar sense problema, encara que, vist lo vist, no me serveix cap recorregut (excepte el de l’aeroport que deu ser molt lent).
Ja ho vorem. De moment anirem en bus i en les línies de metro existents.

dissabte, 23 de febrer de 2008

Vint-i-tres de Febrer

Aquest bloc, encara que ja s'ha escrit molt sobre el tema, no podria deixar passar l'ocasió per commemorar aquesta data en va triomfar la democràcia i la voluntat popular per damunt de les imposicions colpistes.

En realitat, no me faceu donar xifres, Espanya ha estat un pais on, des del segle XIX, s'hi han produït molts de pronunciamientos i no vos penseu que tots fossin de caràcter uniformista i retrògrad ja que els primers ho foren de caràcter progressista, com el de Riego, el de Prim, entre d'altres.

L'any passat a la UIB, desprès de l'olimpiada d'història, se'ns va convidar a la conferència d'un diputat de la UCD per Balears i professor d'història, no record si doctor o catedràtic, en auqesta institució. Record molt clarament com ens va dir que no se'ns ha contat tot lo succeït sobre el tema. Per exemple, aquella mateixa nit a Madrid, en un hotel, s'hi reuniren banquers i bisbes per celebrar el cop aixi com també, quan els diputats sortiren del Congrès es van trobar amb un grup de les joventuts de Blas Piñar que els van "saludar" al crit de "¡Tejero matalos! ¡Tejero matalos!".

divendres, 22 de febrer de 2008

Fotos del Sud

Compadeixeu-vos de jo ja que, per una banda, tot s'horabaixa he intentat penjar algunes fotos de Sevilla (no son més perquè m'he cansat) però se veu que es portatil no vol.
Per altra banda compadeixeu-me perquè estic mirant el debat d'IB3, be, mirant això és un dir ja que ho escolt a trossos i me qued amb una imatge cada deu minuts (i vos dic que qualque cara es mala de sofrir...).
També estic cansat, en temps de publicitat, de veure les imatges de les illes que posaven quan emetien en proves.
Me cansa, o me fa riure, voure com el binomi pp-psoe se tiren els trastos pel cap quan realment no fan res (cap dels dos) per millorar el nostre finançament i les nostres infraestructures.

Facana de sa catedral de Sevilla, per allà on hi havia ses gitanes...



Jo a un carrer estret, encara que n'hi ha que ho son més



Torre de La Giralda



Imatge del cotxe de cavalls a Córdova.



Foto amb n'Antonio



Jo davant La Giralda



Foto amb na Julia



Amb n'Antonio a s'Alcázar de Córdova.

dijous, 21 de febrer de 2008

Negocis bruts


No és la meva intenció per aquest quatrimestre escriure diàriament però els temes, les histèries, se van acumulant i m’entren ganes de contar-les. Avui comença aquesta campanya electoral bipolaritzada amb aquest sistema electoral summament desproporcional, que no entraré a analitzar, almanco avui, en que els dos grans partits es gastaran ni més ni menys que 37 milions d’euros, 20 el PP i 13 el PSOE. Visca l’austeritat!
Tampoc vos parlaré excessivament de que he dinat de merluza en salsa verde i patates farcides de bacallà d’això congelat ni de que he tornat estendre i he entrat roba (no m’he fixat si hi havia molts de tangas...) de la qual només hi havia dues coses meves (Hauré perdut roba?).
En el que me vull centrar avui es en el fet de que he fet campana. Si, desprès d’una hora de ciència política, una legítima de bar (perquè no hi havia classe) i una d’història, no he anat a sociologia però com be ha conceptualitzat no se qui, ha estat una campana constructiva ja que hem assistit a una xerrada d’un tal Arcadi Oliveres (que se veu que tothom coneixia manco jo) que, segurament i sense menysprear les interessants classes de sociologia, ha estat més “il·lustrativa”. Passaré a explicar-vos, a grans trets, el perquè.
La xerrada (jo no ho sabia) a l’aula 22 de la facultat d’econòmiques anava de crítica a la banca. Oliveres ens ha plantejat els seus posicionaments en contra del sistema bancari basant-se en tres arguments:
En primer lloc perquè és un simple intermediari que és lucra amb l’inferencial entre interès gran i petit. Així, no és ètic rebre l’interès ja que li prenen a algú.
En aquest sentit, Weber considerava que el risc és el premi que obté l’empresari per arriscar-se però els bancs no corren riscos ja que si no el paguen expropia. Això comporta molt benefici per molt poc risc.
Per altra banda, no és just el cobrament de comissió entenent que, ja guanyant diners amb l’inferencial, no és necessari. Això s’agreuja tractant-se d’una caixa d’estalvis que, legalment, no te dret a cobrar comissions per la qual cosa algunes les disfressen pintant-les de “comissions”.
En tercer lloc, les institucions financeres inverteixen seguint una ètica bastant dubtosa. D’aquesta manera el diari EL PAIS va publicar fa mesos que “els dos grans espanyols” (està clar quins, no?) realitzaven blanquejos de diner procedents del narcotrafic a paradisos fiscals.
Es així destacable que mentre el sou de la mitjana espanyola no arriba als 1400 € (un 58 per 100 no arriba a ser mileurista) els salaris dels consells d’administració de les empreses cotitzants a l’IBEX 35 te una mitjana de no menys de 60.000 € mensuals, que se diu aviat. Essent encara més escandaloses les xifres dels consellers del BBVA amb 600.000 € al mes (sabeu que es de bo de fer afegir zeros...).
En aquest sentit, el senyor Botín té un patrimoni de 400.000 milions d’euros, encara que 300.000.000.000 € els té en paradisos fiscals. Així, no resulta estrany que quan una jutgessa de l’Audiència Nacional el va acusar de ja no record que, aquest senyor decidís (abans de passar per la presó) entregar 26.000 milions d’euros (“calderilla”) que va portar en un furgó blindat a la citada Audiència. Aquell dia, els titulars de la premsa deien que hi havia “un botín dentro y otro fuera”.
Amb tot, una cosa curiosa amb aquest tema fou que la jutgessa va considerar adequat que aquesta gran quantitat d’efectiu fos ingressada en un banc i no se li va ocurrir millor idea que ingressar-ho al Banco Popular. Això me produeix una gràcia especial tenint en compte que aquest és una filial del Santander, essent la presidenta Patricia Botín.
El senyor Solbes, socialista obrer (i espanyol) de tota la vida, es va negar a imputar al senyor banquer. Aquí cal recordar d’on surt el finançament de tots els partits.
El BBVA inverteix i finança la indústria i la venda d’armes, entre els quals hi ha empreses italianes que venen impunement armes a Àfrica. Però, ben mirat, aquest banc ha estat el banquer de l’armeria basca des del segle XIX...
Això succeeix també a les caixes, La Caixa, caixa per excel·lència, va obtenir l’any 2000 la xifra de 120.000 milions de pessetes de beneficis que va destinar a:
- 20.000 en recerques.
- 80.000 en inversions. A empreses com Repsol o la llavors ACESA (ara Abertis) comprada per 77.000 i amb uns beneficis de 800.000 però que, curiosament, encara segueix cobrant els peatges als catalans.
- 16000 en obra artística i recreativa
- 4000, tan sols 4000, a l’obra social. Així s’entenen els anuncis aquells que parlen de “l’ànima de la caixa”, serà això perquè de cos... poca cosa. És fa així comprensible la visió aquella que diu que l’única obra social de la caixa la fan els seus caixers, on poden dormir alguns rodamons.
Jo no sabia que La Caixa era un dels 24 bancs que van participar en un concorci bancari per “reconstruir Irak”. Però la seva participació no va durar molt ja que les protestes i la pèrdua de clients ho van evitar.
Davant tot aquest panorama les entitats bancàries es plantegen accions de l’estil de la “banca ètica”, un oximon (expressions que es contradiuen) segons Oliveres, com també ho podrien ser “intel·ligència militar” o “aduaners sense fronteres”.
La banca tradicional ofereix fons solidaris, no ètics, en que la comissió de gestió es reparteix entre el banc/caixa i una ONG.
Els fons ètics, per altra banda, son seleccions d’aaccions d’empreses que compleixen segons quins requisits (ni armes, ni droga, ni tabac, ni nuclears... fins 150) encara que dels 13 o 14 que s’ofereixen a Espanya d’aquest tipus només 1 ho és realment.
La banca ètica, però, és la que la que quan reb analitza d’on procedeixen els dobbers i inverteix en cooperatives, tallers de treball per discapacitats, reforestació de boscos, entre d’altres.
La intenció de crear un banc ètic català és va truncar ja que el Banc d’Espanya, en concepte de seguretat informàtica, demana cinc cents milions de pessetes anuals; cosa inassolible. No obstant això, al carrer Roger de Llúria de Barcelona hi ha una sucursal del banc ètic holandès (no, no és ING Direct) Triodos Bank, que realitza tot tipus d’operacions excepte retirar efectiu, cosa que pots fer gratuïtament (sense comissió) sis operacions mensuals en altres caixers.
A la vila de Gràcia, al carrer de la Providència, s’hi troba Fiare, una filial de la Banca Populare Etica Italiana, encara que ofereix menys serveis.
Nosaltres, però, a les Illes tenim la Caixa de Pollença (o Caixa Colonya) que s’ah convertit en una banca ètica. Aquesta entitat és la número 49 al registre de caixes d’estalvi i opera des del segle XIX.
En realitat no és correcte dir que aquesta s’ha transformat en una caixa ètica ja que, en els seus oblidats orígens, totes ho eren. Així, la Caixa Colonya disposa d’un compte corrent ètic, la Llibreta Vermella.
Encara que se’ls hi va oferir, no van ampliar els seus horitzons fins a Barcelona ja que si ho hagués fet hagués passat de banca regional a nacional, cosa que no els resultava factible.
A banda d’això també existeixen cooperatives i institucions també de caràcter ètic i solidari com Coop57 o Acció Solidària contra l’atur.
A les dotze i a la facultat de medicina hi havia una xerrada sobre l’avortament que, com podreu suposar, no he pogut presenciar encara que m’hagués agradat.
Perdonau per aquest rollo que vos he montat però, que en trobau?

dimecres, 20 de febrer de 2008

Es tanga no és nostro


Encara que ahir digués que no escriuria molt, a n’es final ho vaig incomplir un poc ja que varen sortir un parell de temes. Avui és més tard i per tant els temes (que també n’hi ha un grapat) que vos exposaré seran ben breus.
En primer lloc, dir que he tret uu 4/8 de l’examen parcial d’economia, nota que sumada als dos punts aconseguits mitjançant el treball de la petjada ecològica, fa un total de sis. Aquesta nota és especialment positiva tenguent en compte la mitjana global de classe no ha estat molt satisfactòria. De totes maneres, i havent-ho mirat dos pics, demà ho tornaré comprovar, no fos cosa que m’hagués errat (que seria una real putada…)
Avui dematí, abans de saber aquesta nota, hem partit los tres (ses madones i jo) a cercar es bus perquè teníem classe/feines que fer per la UAB. Vos he de dir que jo m’havia despertat bastant abans de que sonàs es despertador i havia sentit es renou breu d’es despertador d’en Sergio i m’he pensava que ja se n’hauria anat (com habitualment). Sa qüestió és que mos pensàvem que no hi havia ningú per la qual cosa na Miquela ha tancat de defora.
Sa meva sorpresa ha arribat quan, s’horabaixa, na Margalida ha tornat de classe i m’ha comentat sa feta, que un veïnat li ha agafat confiança i li ha contat mitja vida. Es net és que es pobre Sergio s’ha posat, desprès de sentir que rodàvem sa clau, no reaccionar i berenar tranquil·lament, a mirar per sa finestra de sa cuina però no passava ningú així que ha telefonat a na Miquela, que ha agafat es bus i ha partit però quan ja era a sa segona parada de dins Cerdanyola en Sergio li ha telefonat que havia passat una dona (a la qual havia començat a pegar crits i a tirar les claus) que li havia obert. Aquesta dona era la mare de s’amic de na Marga.
Aquest mateix jove també li ha demanat, argumentant que “en los pisos de estudiantes se hacen muchas locuras” (ho diu ell que, visquent a casa, ho deu anhelar), si un tanga que hi havia a les escales, que na Margalida havia vist però no així un servidor (usuari freqüent de les escales), era nostre (meu no ho és, per lo menos). També li ha explicat que cada dijous fa dos anys al nostre pis hi feien festa, o arribaven tard, cosa que molestava als veïnats i que explica l'existència d'un arsenal de begudes alcohòliques a un armari d'es menjador. (ara no en feim, papás y mamás, tranquils).
I poca cosa més, desprès de sopar (tard) m’he disposat a menjar-me un plàtan quan, davant la meva sorpresa, m’he trobat amb que hi havia “dos plàtanos aferrats, dels quals un estava mig obert per sa part de baix, on se'n podia observar un trosset florit i tot lo altre com a sec i pareixia com que hi hagués reina de pi per la superfície seca”, com ha descrit amb precisió na Miquela.
Per cert, jo no sabia que a la UAB hi havia màquines centrifugadores d’això potents per enriquir urani i coses d’aquestes... Interessant. Així com també ho és que la UAB sigui bona en anatomia perquè te molts de cadàvers, gràcies a la gent que dóna els cossos a la ciència (segons recorden els metges)
P.D.: Menos mal que sa concurrència és oberta i progressista i podrà soportar aquesta imatge.

dimarts, 19 de febrer de 2008

La meva generació?!

Encara que avui no volia escriure, acabaré per fer-vos dos mots. En primer lloc dir-vos que fa dos dies que no veim es sol, però tampoc es que plogui molt, cosa que emprenya un poc.
Ahir horabaixa varem anar amb na Margalida a n'es Macabro a comprar un caramull de trastos, no imprescindibles per a la nostra subsistència (com gairebé tots). Així, entre una cosa i s'altre (agafam es carro, baixam i comença a ploure i el tornam pujar, treim es paraigues, hi deixam es bastó dedins...) varem predre es temps i sa llavor, com se diu en bon mallorquí.
Per sopar me vaig fer (o millor dit, va fer na Miquela) dues piteres de pollastre que havia comprat ahir mateix amb una recepta molt facil que a ella mateixa havia copiat. Així, entendreu que ho compartís amb ella, no?
Avui he anat a classe, sense encara haver-me adaptat al nou horari, de sociologia (2 hrs) i d'història (també 2) en que el professor ens ha fet arribar les notes de l'examen. He de dir que les qualificacions han estat bastant altes, havent jo, concretament, tret un 7,75 sobre 8 de l'examen; que es complementa amb un 0,9 sobre u de la ressenya (que crec que valdrà dos punts...).
Desprès d'això he comprat un altre totxón de dossier de sociologia, encara que aquest no ho és tant com el de política espanyola. Ja vorem la meva evolució sociològica ara que, aparentment, serà més interessant amb pràctiques més pràctiques (valgui la redundància).
N'Arus m'inspira per escriure encara que hagués desenvolupat més aquest tema si hagués trobat algun video al youtube que ho complementàs. Se tracta del programa que al late night va fer antena 3 ahir, puntodoc, en que es va posar en evidència la preocupant incultura d'aquesta, la nostra generació; alimentada a base de bollicaos i botellots i educada pels personatges més vastos que apareixen als OT's i GH's de torn.
Me fa vergonya veure com practicament ningú va saber l'any en que va començar la Guerra Civil Espanyola, essent sumament divertides algunes de les respostes i d'altres, simplement, preocupants ("¿la primera o la segunda?"), jo tampoc vaig molt fort en literatura però se (afortunadament) qui va escriure El Quijote així com també se qui és el ministre de l'interior (no és ni n'Esperanza Aguirre ni, actualment, en Rajoy). Una cosa que pràcticament tothom va saber era qui era en Jaime Cantizano. No faré més sang del tema...
Aquest programa podria anar de la mà de Física y Quimica, la serie que la mateixa cadena emet abans (aqui som més de n'Horacio), en que una professora contagia gonorrea als alumnes o no se que.
Tampoc arriba a aquest extrem la situació (a Felanitx ses coses no les record ben be així) però lo que si és cert és que aquesta generació nostra ha tocat fons, ens hauriem de replantejar moltes coses com a societat.
Mentre la classe política no és capaç d'aconseguir un pacte estatal en l'educació, el baix nivell educatiu fa que baixi l'esforç (d'alumnes i professors) i això fa que baixí el nivell, que al seu torn torna fer que baixí l'esforç. Conformant tot això un cercle viciós que...
Perquè clar, no estic jo a favor de l'educació autoritària i memorística del franquisme, no fa falta saber la llista de los reyes godos ni tots els afluents de l'Ebre, però d'aqui a no assolir coneixements bàsics hi ha un bon tros.
No és unicament que faltin inversions, que en falten, en educació; falten moltes coses però bé.
Al final vaig posar l'enquesta i veig que ha tingut bona acollida (hi vaig fer publicitat) encara que esper, o aspir, a que la xifra de vots augmenti i que qualcu voti en Rajoy (en aquesta enquesta), que no se menajarà ni un rosco, com se sol dir.
No se si vos hi haureu fixat però més avall he inserit un nou enllaç del bloc Fent dissabte, elaborat aquest per uns quants companys de classe, al qual vos recoman fer una visita. Jo vos he de dir qua a través d'aquest he trobat molts de blocs cerdenyolins molt interessant i també amb un atractiu component polític. En algun d'ells hi vaig veure un "pronòstic" electoral similar al que jo pensava fer-vos un dia d'aquests.
També vos volia analitzar els diferents cartells que per aqui hi romanen penjats en que, per exemple, en ZP manetja un aura de lider soviètic, blanquinós (quasi una deïtat), i amb la mirada cap a l'infinit; mentre que n'Herrera mostra una imatge més propera i amistosa. Bé, més o manco el vos he fet...

dilluns, 18 de febrer de 2008

Quo vadis, Joan?

Feia temps que no estava tant de temps sense escriure, no vos penseu que ja hagi abandonat es bloc. Serveixi com excusa que l’entrada anterior fou bastant densa.
Sa veritat és que no se ben be per avon començar. Vos he de dir que m’he plantejat fer-me un fotolog, encara que només sigui per “tornar” els comentaris a molta gent que me’n fa però això d’es fotolog és una cosa que no m’acaba de convèncer per diversos motius. En principi tots tenen una uniformitat ineludible que deixa menys espai a la creativitat, a més hi ha publicitat i l’espai amb que comptes per escriure és limitat. Per altra banda, no hi pots inserir ni vídeos ni més d’una foto. A més, aquest espai rarament dòna importància al text i és que jo, com en Jesús Tuson, no crec en el mite aquell de que una imatge val més que mil paraules. Una imatge serveix per mostrar un instant concret, simbòlic si es vol (els del fotolog son, habitualment, de festa) però no permet expressar tot allò que, d’alguna manera, hi podria anar lligat. Cosa que si pots fer amb mil paraules, aproximadament cent línies.
Ja hi tornam esser, avui he començat les classes d’una manera diguem-ne que light. A primera hora hem tingut ciència política en que només s’ha comentat l’examen, encara que sense dir-nos les notes. Això ha permès que la segona hora fos lliure, anant al bar a comentar lo ocorregut a les vacances aquestes per desprès començar política espanyola (substituta de fonaments) en que ens hem ajuntat dos grups baix la docència del senyor J. Molins. Aquesta assignatura estudia el sistema polític espanyol i és per això que està molt lligada a ciència política i en menor mesura a història i economia política. Començarem amb l’estudi dels antecedents constitucionals (des de la Pepa) fins a la transició per arribar al sistema pròpiament actual, que anirà de la mà (aprofitant l’avinentesa) del calendari electoral d’enguany.
A aquestes alçades jo no estic massa decidit en el que a activitats durant aquest nou període i durant l’estiu respecta. En primer lloc no se si he de fer qualque curs de crèdits de lliure elecció i si ho faig, no se si he de fer-lo de braille, de gallec o de bicicleta estàtica al SAF. Seria ja hora de decidir-me.
Per altra banda no se si a l’estiu hauria d’anar a l’estranger a practicar el meu deixat anglès. De totes maneres tots aquests cursos son molt cars i si no hi ha beca... La once en dona onze (mira que també es casualitat) però el nivell està molt alt (amb gent que estudia traducció o, simplement, en sap bastant més que jo). Es tema està en que per provar de demanar-la hauria d’anar a fer un examen a Madrid (bona excusa, per altra banda).
També, al juliol, m’estic plantejant anar a Vitòria a fer un curs de relacions internacionals però no donen crèdits per la UAB. Per això, també m’hauria de decidir aviat ja que aquest curs coincideix amb la venguda d’un parell a Mallorca.
Tot això sense oblidar-nos de la recuperació (dia 2 de juliol) de la meva estimadíssima assignatura de fonaments...
Per si tot això fos poc, també he de consultar amb els d’es pis si puc acoplar visites que venen a un concert i, sinó, cercar-los (o ajudar-los a) cercar alternatives.
A més, en aquestes dades en que l’ambient electoral comença a omplir Cerdanyola amb cartells d’en ZP, de n’Herrera... no se si podré estar-me molt de temps sense publicar una enquesta electoral en la qual esper que participeu.
Ah! I avui ja m’he comprat el dossier de política espanyola per un no menyspreable preu de 13,20€ (en correspondència amb el totxo) del qual per dijous que ve m’he de llegir unes vint pàgines).

divendres, 15 de febrer de 2008

Recuerdos de Pontevedra


Hasta hace un rato, no tenia muy claro lo que quería publicar hoy en mi blog, quería hacer divagaciones varias en la que ahora no entraré y contaros que ayer vi un programa en IB3 sobre Nadal Batle (no aspiro a que los no-mallorquines le conozcáis, y hoy no voy a hacer nada para dároslo a conocer) y un programa sobre la vida y milagros de Jesús Gil (a ese si le conoceréis), el mayor y mas sinvergüenza personaje ladrón, corrupto, reaccionario y mafioso, pero excéntrico y entretenido, de la escena política/deportiva/rosa de los noventa en este algo llamado España. Pero como todos le conocéis no hace falta tampoco profundizar mucho en su persona. Si no hubiera puesto la que he puesto, os hubiera obsequiado con una foto del mencionado personaje en el programa aquel que grababa en un jacuzzi acompañado de atractivas chicas en bikini, programa que refleja las auténticas esencias de Gil, recordando sin duda a Torrente.
La imagen que podéis observar no muestra ninguna casa del terror de estilo El Orfanato ni tampoco una mansión inspirada en la América colonial. La he robado, así de claro, del fotolog de Nuria y como bien sabréis los que, viéndola, habéis vivido allí las mismas experiencias veraniegas que yo, se trata de la fachada principal del CRE Santiago Apóstol de Pontevedra.
He de confesar que, cuando la he visto, me ha embargado un sentimiento de nostalgia recordando a todos y todas los que ya sea tres, dos o un campamento “de inglés” habéis coincidido conmigo allí.
Me será difícil que, escribiendo esto, no plagie en cierta manera a la fuente a la que me remito pues lo que me ha sugerido es muy similar. En otras ocasiones y en otros lugares ya dejé clara constancia del afecto que siento por Galicia y por su gente, cuyo acento compite en gracia, en su diferencia, con el de los andaluces.
Me sería difícil expresar, a estas horas, la gran cantidad de recuerdos que me trae todo aquello. Julia lo expresaría así: "Después de tres años viviendo cada verano esa fantástica experiencia, todavía, cuando intento escribir algo sobre el campamento de Galicia no me salen las palabras. Cada foto, cada canción o cada frase característica de cualquiera de ellos hace que me vengan a la mente miles de momentos divertidos y cada una de las personas con las que viví cada uno de ellos". Eso, en resumen, seria nada menos que perfecto pero intentaré explicarme un pelín más, a riesgo de caer en los excesos cursis, y con la dificultad que en manejar tal cantidad de recuerdos y emociones radica.
No me atreveré a mencionar a todos y cada uno de los que estuvisteis en los distintos campamentos porque me sentaría muy mal dejarme a alguno, cosa no muy difícil teniendo en cuenta la limitada capacidad de mi disco duro.
El primer campa, qué diré de el. Lluis, mi profesor itinerante, tardó unas cuantas semanas en convencerme para que me apuntara; tanto es así que lo hice ya cuando el plazo ya estaba cerrado, corría por ahí el año 2005. Tuve muchos nervios en el viaje que realicé con mi madre a Alicante pues Larry, ni la lengua inglesa en general, nunca han sido santo de mi devoción. Me daba miedo que, después del viaje, no me eligieran.
He de decir que yo siempre he sido el único “representante” de les Illes Balears, a las que siempre (los que estuvieron lo sabrán) me ha enorgullecido representar y enaltecer. A lo mejor me hubiera sentido, al menos en los primeros momentos, más acompañando con alguien que hablara de la misma forma que yo (vale, catalanes y valencianos no cuentan) y a quien ya conociera de antemano.
En ese casting, conocí a los primeros compañeros del campamento. Curiosamente, conocí también a un chaval de Murcia al que no eligieron para las mismas fechas que yo y del que he sabido poco más de el.
Llegó el verano y aumentaron mis nervios antes de partir desde Son Sant Joan. Ese fue mi primer vuelo que realicé solo.
Al llegar al aeropuerto me fue a recoger un taxista que me llevó hasta el CRE donde Alberto, el eterno monitor, salió a mi encuentro y me llevó a mi habitación, que iba a compartir con un chaval de Santiago cuyo nombre, lo siento, no recuerdo ahora mismo.
Después de eso, salí al jardín de los columpios donde estaban ya unos cuantos que habían llegado antes que yo. Sobre una manta en el césped se encontraba una chica rubia, que luego supe, como para no saberlo, que se llamaba Rocío, acompañada por, creo yo, dos granadinos, Moi y Joshua. Era una tarde gris. En el columpio estaban una tal Ana, un tal Luis y una Laura Mejias. Yo, sin conocer a nadie me senté por allí mientras los monitores Paula, Belén y mmm diría yo que Cedric (de quien no he vuelto a oír nada más) hacían malabares.
Recuerdo que en aquellos momentos me sentí un poco solo pues, conocido es por todos, al principio me cuesta conectar con la gente. Además, aquella tierra se me mostraba más hostil a medida que aumentaba el frescor (frio) de la tarde gallega.
Puedo recordar también que por allí pululaba un chico de cabellos negros que huía, al menos durante los primeros días, de las conversaciones.
Comprenderéis que ante este panorama, durante los largos recreos de los primeros días, me fue de especial utilidad el móvil nuevo que, días antes, me habían comprado en la tienda de Movistar de Felanitx. Verdad es que durante estos primeros días se hallaba en ese mismo centro un profesor mallorquín llamado Jaume al que me encontré en diversas ocasiones.
Después de esto la cosa fue mejorando teniendo como fondo las entretenidas actividades que los monitores nos prepararon. Ahora me viene a la cabeza uno bastante típico, un baile sobre papel de periódico con un limón (que por cierto guardé bastante tiempo), o aquel también típico y tópico del minué… También los juegos de agua, la noche del terror, aquello del barro a ciegas, el tandem (y sino que lo diga Ramón), el goalball y tantas otras cosas.
Pero cómo se podría concebir un campamento de Pontevedra sin piedra (conseguí, en tres años no hacer la piedra), semáforo o coreo (como decía el francés). Especialmente el primer año, me recuerdo a mi mismo como un muy frecuente usuario de la correspondencia (con escritos larguiiiiisimos), arma de cobardes, quizá; aunque no necesariamente utilizara el buzón de la sala de corcho, bastaba, ciertamente, con una entrega en mano (más rápida, sin duda).
Aquel primer año fui a clase con Rebecca. Me senté durante un corto periodo junto a una asturiana llamada Miriam pero, por causas que no vienen a cuento, una riojana, Bea, ocupó su lugar. Aquellas clases fueron bastante entretenidas con múltiples juegos.
Me acuerdo también de los miembros del llamado Sexteto, los madrileños Javi (ya mencionado) y Nerea, loca por las rastas de cierto monitor, Marta Picacho de Vigo, el mocoso y encantador Julián que, siendo el más joven, destilaba ingenio (grabando música encima del material audio de la once), y Cris de León, también, como tantos otros Lost in Combat. En este apartado de perdidos también situaría, de ese año, a los sevillanos Adrián y Carlos que llevaron el tomate a Pontevedra y tantos otros que, como he olvidado, no puedo nombrar. No tan perdidos están Nuria (por Sevilla), josué, Moi, Laias, Irene, Lauras, Bea y tantos otros contactos del Messenger.
Pasado el tiempo (tampoco tanto, pero parecen siglos…) tengo la sensación de que ese año éramos demasiados para poder conocernos a todos. Aún así los campamentos eran mejores antes de que la organización aplicara recortes presupuestarios que implicarán campamentos más cortos y con menos excursiones.
Pero que sería de un campa sin su canción (en el último no hubo, vale). Me acuerdo de que una tarde, como tantas otras, nos dividimos en grupos y nosotros fuimos los encargados de adaptar una canción de los Mojinos, aplicándole una letra propia que decía algo así como “Somos los niños del colegio de la once, nos gusta acostarnos después de las doce (…) compramos golosinas, compramos muchas cosas porque no nos gusta la comida que nos ponen las señoras (…)”. La del año siguiente, que me pasó Ro y gustó a mi hermana, cosa que permitió que ella me la volviera a pasar cada vez que perdía/me robaban o ahogaba (en la playa de Samil en Vigo) un móvil; cosa que implica que aún la tengo, era con la omnipresente música de Rebelde y decía algo así como “Yo soy rebelde, como patatas everyday…”. Yo, en mi ansia de aprender gallego, la adapte chapurreando esa lengua de la mano de Ramón, con quien ese año anduve más. Así como también lo hice con Dani (las señoras del pueblo), Patri, Laura de Córdoba, Paula entre muchos otros.
De ese año también recuerdo las canciones de Fran Calo que, aunque aún tengo en Mi Música y tenía en mi MP3, son mucho mejores al natural.
De ese año también recuerdo los terribles incendios que azotaron Galicia, de las colchonetas de la sala de corcho, de las clases de Martin…
El tercer año empezó para mí con una visita donde comprobé la hospitalidad gallega a casa de Ramón que, junto a tantos otros colegas, ya no podía asistir ese año por la edad. Pero se van unos (como yo este año) y vienen otros con los que también te llevas bien como Antonio, Guille, Noe y Lorena (a quienes conocí mejor que en ocasiones anteriores) a Diego o Miguel entre otros.
De este último campa destacaría sin duda las tertulias nocturnas de la habitación triple (que tiene distintos nombres, secreto de sumario) con Javi y Gabi. Hubo cosas que, a mi entender, no estuvieron tan bien aunque Fonsi lo hiciera con buena intención. Siento haber ofendido, si lo he hecho.
Una cosa que nunca ha cambiado para mi son las despedidas. A mi me lo van a decir que me las chupaba todas (uy que mal suena eso…) a la espera de que llegara la hora del dichoso vuelo de Air Europa Vigo-Palma del sábado por la mañana. No puedo olvidar las dramáticas escenas que se montan en esas horas tristes. Hace ya unos meses reflexioné sobre el tema a bordo del A3 que me llevaba a la UAB, irte a esos campamentos es como tener una mascota, te lo pasas muy bien con el pero sabes que algún día acabara. Sin duda vale la pena y, afortunadamente, nosotros (pulgas, nada más) nos podemos volver a encontrar.
Hablaría más de todo en general y de los monitores en particular (Adriana, Cedric, Jessy, Fonsi, Calo y tantos otros), pero tengo sueño.
Por otra parte, el Luís granadino dijo en una ocasión que iba a escribir una novela sobre los campamentos, así que procederé a pararme para que esto no lo parezca.
Viendo lo que he escrito me resulta parcial (centrado en el primero, pero que queréis, habiendo empezado fuerte…) y poco representativo por lo que algún día, embriagado por la vena melancólica y romántica que algo o alguien me inspire, volveré sobre el tema, ampliándolo. Hoy lo he escrito a modo de resumen, pensando que mañana he de levantarme a las 10 porque… bueno, eso será otra histèria.
También pido perdón por si, en mi intención de publicar esto hoy a toda costa, caigo en incoherencias, repeticiones o fallos gramaticales o léxicos. No, queridos lectores, me lo tengáis en cuenta.
Cuando proceda a publicar todo esto, si lo hago (si lo leéis será que lo he hecho) lo haré sin pensar mucho, a no ser que me lo vuelva a leer y cambie de opinión.
Por cierto, Julia, generosa anfitriona y propietaria de un nombre precioso, me ha inspirado, junto al flog de Nuria, a escribir todo eso.
P.S.: Perdón por tamaño tostón.

dimarts, 12 de febrer de 2008

A Mallorca



Avui escriure un post curt perquè ja vos vaig contar, poc més poc manco, tot lo dels altres dies pel sud.


Si ahir varem voure es camp del Sevilla, avui demati hem pegat un bot a n'es Ruiz de Lopera, perquè pega aprop de ca na Julia. Allà un parell de reventas mos han oferit entrades pel Betis-Madrid, que no se ni quan és.
Desprès d'això hem anat a veure sa facultat de na Julia i hem anat a Santa Justa a cercar n'Antonio per anar a dinar. Hem anat pel barri de la Alfalfa a un baret petit on jo he menjat sopa de picadillo (brou que enlloc de sopa tenia troços de jamón. ou, carn... i un pinxo. Els menus aquests de per allà realment estan molt bé...
En haver dinat hem entrat a la Casa de Pilato però tampoc hi hem pogut perdre molt de temps perquè haviem d'anar a cercar sa maleta i partir cap a s'aeroport. Total, no hi havia ningú per facturar...
He arribat vint minuts abans de s'hora prevista i hem anat a sopar a Randa. A n'Aina li vaig comprar un cotxo (de jugueta) i pareix que li ha agradat.
Si he de fer una petita conclusió d'aquesta excursió diré que m'ho he passat ben bé i que m'ha agradat bastant tot allò i que els andalusos tenen musho arte! ¡Ea!


Mira a Córdoba la bella,
la cual con lanzas y alfanjes
desdeñosa rechazaba
de su seno a los amantes,
como la mano de esposa
al cabo promete darme.
Antes sin ornato estaba;
ya viste ropas nupciales,
de galas, al recibirme.
Y joyas haciendo alarde.
Hoy es mi esposa: en su alcázar
la boda va a celebrarse;
mueran de envidia, entre tanto,
y de celos, mis rivales


Que yo junto a ti me llegue
permite, Córdoba mía;
no huyas; deja a mis ojos
que se gocen con tu vista

Es una novia Sevilla;
es su novio Ibn Abbad,
su corona el Ajarafe,
Guadalquivir su collar

(poetes àrabs)



P.S.: Perdonau però com que jo no he fet fotos i encara no les m'han passat... He penjat aquesta.

Sevilla y Córdoba

A estas alturas, y ya que no he escrito nada hasta ahora, voy a intentar hacer un resumen de todo lo acontecido hasta entonces. He de decir que aunque por estas latit udes el cajero automático de La Caixa (del cual por cierto podría contar algún problemilla técnico) y el bus turístico (de la misma empresa que el de Palma) hablen en catalán, voy a escribir esto en castellano.
El sábado me levanté a las siete para coger el bus que me llevaría hasta Fabra i Puig, con metro hasta Catalunya y Aerobus. Fui a facturar y llegué a la puerta 25 donde empezó el mal llamado “embarque agil”, que de agil no tiene nada pues nos pasamos cuarenta minutos embarcando de la 30 a la 20, de la 10 a la 30…
Llegué a Sevilla donde me vino a buscar Antonio con su madre, que reconoció la genialidad (siendo ella pintora) de Miquel Barceló, que nos acompañó al lugar donde se encontraban Julia y Nuria.
Fuimos al piso de Julia a dejar mi ligero equipaje y partimos con el cercanías hasta San Bernardo desde donde fuimos a Prado a coger el famoso tranvía (de un recorrido de solo cuatro paradas y escasa velocidad) hasta Plaza Nueva viendo después la calle Tetuán y la calle Sierpes. Fuimos a comer al Burger King para dirigirnos a ver la catedral, la Giralda (adonde no pudimos entrar por el simple hecho de que faltaban cinco minutos para que cerraran, y no era cuestión de hacer una escalada exprés). He de decir que por esa zona una gitana se me acercó y me ofreció un brote de romero. No haré más comentarios.
Posteriormente nos dirigimos por Puerta Jerez hasta la Torre del Oro y hasta el Real Teatro de la Maaestranza, que estaba en jornadas de puertas abiertas y nos hicieron un recorrido por todo el teatro. En realidad fue un poco tostón la explicación pero estuvo bien en conjunto. Esto nos consumió bastante tiempo. Más tarde fuimos a tomar un café y Nuria se despidió de nosotros.
Antonio estaba muy activo y nos quería llevar a tapear por ahí. Al final nos quedamos en un solo bar, que era casi para nosotros solos. Más tarde cogimos un bus hasta Santa Justa desde donde nos subimos en el tren hasta Virgen del Rocio, la parada de Julia. He de decir que los cercanías de aquí no tienen, como en Barcelona, máquinas de esas que te piden el billete, además tienes que comprar el billete sencillo cada vez.
Después no nos fuimos a dormir hasta las tres y media aunque al dia siguiente nos tuvimos que levantar a las siete y media para ir hasta Santa Justa para subir en el regional hasta Córdoba. Allí nos recorrimos la ciudad. Fuimos por el barrio árabe, pr la judería... Como la mezquita no abria hasta las dos de la tarde salimos fuera donde nos montamos en un coche de caballos que nos dio un tour por la ciudad. A estas hora, no me voy a poner a contar todo lo que vimos ni todas las anécdotas que nos contó el cochero. El caballo se llamaba Cristobal y la broma costó cuarenta euros.
Más tarde fuimos a ver la sinagoga y el Alcázar de Córdoba, el cual no pudimos explorar en todo su esplendor porque cerraban en breve y la mezquita, que nos costó nada menos la entrada que 8 € (ni carnet jove ni ostias) para ver unas cuantas columnas que total ya salian en mis libros de texto.
Más tarde vivimos una odisea para encontrar una parada de un bus que nos llevara a Renfe. Estando ya de vuelta en Sevilla fuimos a Sevilla Este (barrio periférico de la ciudad) con la intención de ir al cine pero al final solo fuimos a cenar a un italiano.
Hoy por la mañana hemos ido en taxi, cuyo taxista escuchando RadiOlé y tarareando todas las canciones, a coger el bus turístico.
Mas tarde hemos ido a comer con Antonio (que hoy tenia clase y no se ha fugado, a diferencia de Julia) a, según el, un bar proletario. Yo he probado la sangre encebollada y jamón y queso.
Hoy por la tarde hemos ido a pasear por el centro donde hemos visto un via crucis, muestra de la religiosidad sevillana. También hemos visto, como dice Julia, Sevilla de noche.
Hemos ido al lado del campo del Sevilla a cenar al McDonalds y a ver En el valle de Elah (o algo similar). No haré comentarios.
Mañana ya vengo a Mallorca y como no he podido facturar online tendré que ir antes al aeropuerto.
Ah, por cierto. He probado el salmorejo y el flamenquín.

divendres, 8 de febrer de 2008

Reflexions


Voldria començar avui fent un parell de reflexions sobre l’examen d’història que fa poc he entregat i les seves circumstàncies. En primer lloc voldria fer notar el fet de que cada nit abans d’examen vaig allargant els temps d’estudi per anar a l’examen amb una preparació que aspiri a sa decència. Això passa perquè, m’ha passat amb ciència política i amb història, encara que tengui molts de dies buits per, aparentment, estudiar; ho vaig deixant tot pel darrer dia havent adoptat certs horaris nocturns...
Avui escric això amb sa sensació de que tot allò que vaig estudiar ahir fou estéril.
Per una banda, i tot i que jo sabia que en la primera part de l’examen podria triar 1 pregunta entre cinc (al final ha estat entre sis) m’ho vaig estudiar com a per inercia tot amb la conseqüència de que m’ho sabia tot per damunt, sense profunditzar. Per altra banda, davant l’impossibilitat de centrar-me en tot vaig deixar un poc de banda la història d’Espanya perquè, agradant-me molt més i tenint-ho més fresc de l’any passat, no he considerat propens.
Tot això ha influït a l’examen d’avui. En la primera part he triat la pregunta que demanava una cosa com perquè l’aixecament militar del 36 es va convertir en guerra civil. Fent això m’he n’he donat compte de lo molt que se sobre aquest tema i lo poc que l’havia estudiat per aquest examen però això no lleva que l’extrema concreció de la pregunta m’hagi fet errar-me. Això valia 3,5 d’un total de 8 per la qual cosa crec que no he desenvolupat molt bé (he fet dues pàgines) però és que aquesta qüestió en si no és tampoc molt extensa.
La segona part, que valia un punt, es podia contestar com bé ha dit el professor amb tres lletres. Jo he posat SPD...
I la tercera part, era un comentari (que per cert no m’ha portat en lletra grossa, ejem ejem) sobre les diferents concepcions del temps que, realment, mitja pell.
En definitiva, la nota de l’examen s’allunyarà bastant de les excelents qualificacions de l’any passat però es confia en l’aprovat.
Es curiós com a les companyies àrees ja et donen fins i tot el temps que farà al teu destí. A Sevilla hi farà sol. Per cert, demà (si no hi ha cap de nou) m’en vaig a Sevilla.
P.S.: Definitivament, he suspés fonaments.

dimecres, 6 de febrer de 2008

Es pa amb oli


"El pa amb oli resumeix tot lo millor de noltros mateixos, com a illencs i com a mediterranis. Per una part hi ha la senzillesa, la frugalitat, s’honestedat i es respecte per sa tradició; per una altra, s’adaptació i s’obertura cap a fora, sempre sense perdre sa identitat pròpia.
Un pa amb oli pot ser un ritual solitari que complementi sa introspecció i es recolliment, però també pot convidar a sa participació, sa comunicació i sa bauxa"

Tomas Graves

Es curiós però he introduit “pa amb oli” al Google i a la primera plana no hi ha coions de treure una pàgina en que se doni informació del pa amb oli en català. Quines coses!
Per altra banda a sa Wikipedia hi és en castellà i alemany, tampoc deixa de ser curiós. Deu ser perquè els mallorquins no necessitam una recepta de pa amb oli que fins i tot els meus limitats coneixements culinaris me permeten elaborar.
Així i tot crec que seria interessant si (per agafar idees) adjuntàs la recepta de sa Wikipedia.


Pa amb oli
De Wikipedia, la enciclopedia libre
El Pa amb oli (en castellano: pan con aceite) es una de las preparaciones más típicas de la cocina mallorquina.
Aunque es parecido al pa amb tomàquet catalán se diferencia en el tipo de pan empleado y la cantidad de tomate.

Ingredientes
Pa amb oli con jamón
Unas rebanadas de pan pagés.
Aceite de oliva.
Tomate de ramillete (se restriega en el pan).
Sal.
Últimamente se suele acompañar en embutidos, quesos, carnes (especialmente lomo), atún y aceitunas.

Variantes
Con pan tostado, en vez de crudo.
Con tomate cortado en vez de restregado.
Con ajo.
Con pimientos.
Con higos.

He de puntualitzar que, així i tot, aquesta recepta és incompleta. No hi són presents possibles acompanyaments com es fonoll marí o ses tàperes o inclús, com ho feia el tio Joan (es conco, tio de mu mare) amb grans de raïm xapats per la meitat i sense pinyols sobre quadradets de pa amb oli.
Per altra banda, és útil saber que si no es disposa d’una torradora o no es vol embrutar, sempre es pot posar el pa dins el forn (I sinó que mos ho diguin a noltros…)
En definitiva, es pa amb oli és un d’aquells exemples de menjars amb els quals els nostres repadrins combatien amb ingeni la fam, aprofitant i combinant els queviures que donava la nostra terra. Ara, lluny de l’opulència i els menjars emplasticats (dels quals em declar consumidor) el pa amb oli se’ns presenta com una alternativa sana, econòmica i boníssima.


PA AMB OLI NACIONAL
Música i Lletre: Antoni Nicolau

Ja estic fart de xiringuito
Només et donen hamburgueses i perritos
Només te donen papas i pinxitos
Quasi quasi quasi te fan oblidar.
Que tu lo que vols és un pa amb oli
Un pa amb oli amb olives de Sóller
Que tu lo que vols és un pa amb oli
Un pa amb oli amb formatge maonès
Un pa amb oli nacional
Aquí tothom se monta es seu xiringuito
Si Mallorca torna lletja t’importa un pito
Si Mallorca està malalta t’importa un rave
Guanyar duros, bravejar, això és lo que hi ha.
Aquí tothom se monta es seu xiringuito
Hello, how are you? Togueder, forever,
Wechauchu foki foki xiringuito,
Quasi quasi quasi te fan oblidar.

dimarts, 5 de febrer de 2008

Sonacirema










La variedad de la cultura humana es asombrosa. Las formas de comportamiento aceptadas varían enormemente de una cultura a otra y, a menudo, contrastan notablemente con lo que los occidentales consideran "normal". Por ejemplo, en Occidente hoy en día se considera que el asesinato deliberado de bebés y niños constituye uno de los peores crímenes. Sin embargo, en la cultura china tradicional a menudo se estrangulaba a las niñas al nacer porque se las consideraba un lastre más que una ventaja para la familia...
En Occidente comemos ostras y no gatitos o cachorros de perro, pero éstos son auténticas exquisiteces en algunas partes del mundo. Los judíos no comen cerdo, mientras que los hindúes sí lo hacen, aunque rechazan la carne de vaca. Para los occidentales besarse es una manifestación normal del comportamiento sexual pero en otras muchas culturas esta práctica es desconocida o se considera repugnante. Todos estos rasgos diversos del comportamiento son aspectos de las amplias diferencias culturales que distinguen a unas sociedades de otras.
Las sociedades pequeñas suelen ser culturalmente uniformes, mientras que las industrializadas son, en este sentido, diversas e incluyen numerosas subculturas distintas. En las ciudades modernas conviven muchas comunidades subculturales (por ejemplo, antillanos, pakistaníes, indios, bangladesíes, italianos, griegos y chinos en algunas áreas del centro de Londres). Todos ellos pueden tener su propio territorio y forma de vida.Identidad cultural y etnocentrismoToda cultura tiene sus propias pautas de comportamiento, que resultan extrañas para aquellos que proceden de otro ámbito cultural. Podemos tomar como ejemplo a los sonacirema, grupo descrito en una célebre investigación de Horace Miner (1956).
Este autor centró su atención en los elaborados rituales corporales en los que participan los sonacirema, rituales que tienen extrañas y exóticas características. Su descripción merece ser citada en toda su extensión:La creencia fundamental que subyace en todo el sistema parece ser que el cuerpo humano es feo y que por naturaleza tiende a debilitarse y a enfermar. Encarcelado en este cuerpo, la única esperanza del hombre es poder apartarse de estas tendencias mediante el uso de las poderosas influencias del ritual y de la ceremonia. Cada hogar tiene uno o más altares dedicados a este fin [ ... ]. El lugar central del altar lo ocupa una caja o cofre construido en la pared. En este cofre se guardan los numerosos amuletos y pociones mágicas sin los que ningún nativo cree que podría sobrevivir. Estos preparados los garantizan diversos especialistas.
Los más poderosos son los curanderos, cuya asistencia debe recompensarse con cuantiosos regalos. Sin embargo, los curanderos no proporcionan las pociones curativas a sus clientes sino que deciden sobre los ingredientes y luego los escriben en una lengua antigua y secreta.
Esta escritura la comprenden únicamente ellos y los herbolarios, quienes, a cambio de otro regalo, proporcionan los amuletos necesarios (... ).Los sonacirema sienten al mismo tiempo un horror casi patológico y una gran fascinación por la boca, cuyo estado piensan que tiene una influencia sobrenatural en todas las relaciones sociales.
Creen que, si no fuera por los rituales bucales, se les caerían los dientes, sangrarían sus encías, sus mandíbulas se reducirían, sus amigos les abandonarían y serían rechazados por sus amantes.
También creen que existe una estrecha relación entre las características orales y las morales. Por ejemplo, hay una ablución ritual de la boca de los niños que se supone mejora su carácter moral. El ritual corporal cotidiano general incluye un rito bucal. Aparte de la minuciosidad en el cuidado de la boca, este rito conlleva una práctica que resulta repulsiva para el no iniciado. Me contaron que el ritual consiste en insertar un pequeño haz de pelos de cerdo en la boca, junto con ciertos polvos mágicos, y en moverlo con una serie de gestos muy formales. (Miner, 1956, pp. 503-4.)
¿Quiénes son los sonacirema y en qué parte del mundo viven? Usted mismo podrá responder a esta pregunta e identificar la naturaleza de los rituales corporales descritos, leyendo simplemente "sonacirema" al revés.
Casi todas las actividades cotidianas parecerán extrañas si se describen fuera de contexto, en lugar de verse como parte de la forma de vida total de un pueblo. Los rituales de aseo occidentales no son más ni menos extraños que las costumbres de cualquier grupo del Pacífico que se saca los dientes frontales con el fin de embellecerse, o de ciertas tribus sudamericanas que se introducen aros en los labios para que resulten más protuberantes, en la creencia de que ello realza su atractivo.No podemos entender estas prácticas y creencias fuera de las culturas de las que forman parte. Es un presupuesto clave de la sociología el que una cultura ha de estudiarse a partir de sus propios significados y valores. Los sociólogos se esfuerzan, en la medida de lo posible, por evitar el etnocentrismo, que consiste en juzgar otras culturas mediante la comparación con la propia. Dado que las culturas humanas son tan variadas, no resulta sorprendente que a aquellos que provienen de una de ellas les resulte difícil aceptar las ideas o el comportamiento de los habitantes de otras.

(text extret del manual de sociologia de Giddens)
Avui vos adjunt aquest text per "commemorar" sa meva nota de sociologia, un no menyspreable 7,6. Però sempre hi ha una noticia bona i una de dolenta, i me sorprenc a jo mateix diguent primer sa bona, que en aquest cas és la nota de sociologia.
He suspés l'assignatura de fonaments amb un mitjana d'un 4,9, havent suspés el segon bloc amb un 3,75 (la mitjana necessària en cada bloc és de 4). Com veis m'ha faltat molt poc per aprobar, ademés, no puc anar a revisió d'examen perquè essent a Mallorca... De totes maneres, i com be ha dit na Miquela, si arrodoneix es a la unitat sense usar truncament un 4,9 és un 5.

P.D.: Que m'en deis de sa mezquita comarcal de Felache?

dilluns, 4 de febrer de 2008

Bloc d'esquerres?

Bé, ha quedat demostrada sa deriva de "rojos, comunistas y masones" dels lectors d'aquest bloc (jejejeje). Per això, a més de contar-vos sa meva aventura d'ahir vos insertaré La Marsellesa.
Vos he de dir que jo me pensava que al final havia quedat amb n'Ivan que no aniria a Barcelona a dinar amb ells però a n'es final va resultar que si. Això ho vaig descobrir a les dotze i mitja quan me va despertar una cridada seva. Jo feia comptes, en haver-me dit que m'esperaven, agafar es bus de la una en punt, però na Miquela, a sa qual vaig despertar (en teoria m'havia de despertar ella a les onze, però això es un altre tema) me va recordar que només n'hi havia, essent diumenge, un a i mitja. Els vaig tornar telefonar i varem quedar que m'esperarien.
Vaig partir i sa qüestió es que en ser a Barcelona va començar a ploure, va be perquè així no hi haurà restriccions d'aigua. Varem anar a dinar de tapes dinant a defora (davall una sombrilla, per no haver de fer massa cova) amb un aigua i un vent... Dinar varem dinar be i a més va ser interessant s'espectacle d'es camarer, que tenia una vitalitat i una mala llet ocasional...
Més tard varem anar a fer voltes, tot descobrint un centre comercial. Lo important és que no me vaig banyar massa i quan vaig tornar vaig fer es bany.
Per cert, aquest bloc és especial en so sentit de que jo no don informació sino que la deman. Mirant s'universitat catalana d'estiu, verem es començament d'una peli mallorquina Blocao, ambientada en un regiment mallorquí que va a lluitar a sa guerra de Marroc. Sa putada és que (cosa previsible, també) a s'Ares no hi es i tampoc a s'hemeroteca de sa UAB. No hi haurà cap lector/a cinèfil/a que pugui donar pistes d'on trobar-la?
Canviant de tema, ahir va tornar ser tard. Millor no donar hora... Però va ser ben entretengut. A que si, Miquela?
(bé, tampoc vos malpenseu de demés, eh?)
Bé, mem si me pos a estudiar un poc. Abans dir-vos que aquesta cançó està censurada (o quasi) a França, cantant-se només segons quines estrofes. Mem si m'inspira per estudiar història.
Ah! Si tengués temps també vos contaría coses de sa Rua, que varem veure passar per aqui i que no vaig veure de Felanitx però me varen dir que va ser molt entretenguda amb una comparsa (metro, piscines, Andratx i coses d'aquestes) amb que s'autoritat se va retirar... Quan se graten és perquè pica.
Y yo no digo ná...

LA MARSELLESA

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L'étendard sanglant est levé,(bis)
Entendez-vous dans le campagnes,
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans nos bras,
Égorger nos fils, nos compagnes!

Marxem, fills de la pàtria,
que ha arribat el dia de la glòria.
El sagnant estendard de la tirania
està ja aixecat contra nosaltres (bis)
No escolteu bramar pels camps
a aquests feroços soldats?
Doncs vénen a degollar
als nostres fills i a les nostres esposes

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu'un sang impur
Abreuve nos sillons!


A les armes, ciutadans!
Formeu els vostres batallons!
Marxem, marxem,
que una sang impura
xopi els nostres solcs

Que veut cette horde d'esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français! pour nous, ah! quel outrage!
Quels transports il doit exciter!
C'est nous qu'on ose méditer
De rendre à l'antique esclavage!

Què pretén aquesta horda d'esclaus,
de traïdors, de reis conjurats?
Per a qui són aquestes innobles traves
i aquestes cadenes temps ha preparades?
Per a nosaltres, francesos! Oh, quin ultratje! (bis)
Quin arravatament ens deu excitar!
És a nosaltres a qui pretenen sumir
de nou en l'antiga esclavitud!

Quoi! ces cohortes étrangères!
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fils guerriers! (bis)
Grand Dieu! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient!
De vils despotes deviendraient
Les maîtres des destinées!

I què! Sofrirem que aquestes tropes estrangeres
dictin la llei en les nostres llars,
i que aquestes falanges mercenàries
vencin als nostres valents guerrers? (bis)
Gran Déu! Encadenades les nostres mans,
hauríem de doblegar els fronts sota el jou!
Els amos de la nostra destinació
no serien més que uns vils dèspotes.

Tremblez, tyrans et vous perfides
L'opprobre de tous les partis
Tremblez! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre
S'ils tombent, nos jeunes héros
La France en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre

Tremoleu, tirans, i també vosaltres,
pèrfids, oprobi de tots els partits!
Tremoleu! Els vostres projectes parricides
van per fi a rebre el seu càstig. (bis)
Tots són soldats per a combatre-us.
si pereixen els nostres herois.
França produeix altres nous
disposats a aniquilar-vos.

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Épargnez ces tristes victimes,
A regret s'armant contre nous. (bis)
Mais le despote sanguinaire,
Mais les complices de Bouillé
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!...

Francesos, com magnànims guerrers
sofriu o rebutgeu els cops!
Perdoneu aquestes pobres víctimes
que contra la seva voluntat s'armen contra nosaltres. (bis)
Però aquests dèspotes sanguinaris,
però aquests còmplices de Bouillé,
tots aquests tigres que, sense pietat,
estripen el cor de la seva mare...

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs!
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux, que la victoire
Accoure à tes mâles accents!
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!


Amor sagrat de la pàtria,
condueix i sustentació els nostres braços venjadors!
Llibertat, llibertat benvolguda,
baralla amb els teus defensors (bis)
Que la victòria acudeixi sota les teves banderes
a l'escoltar les teves varonils accents!
Que els teus enemics moribunds
vegin el teu triomf i la nostra glòria!

("Couplet des enfants")
Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n'y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre!

("Estrofa dels infants")
Nosaltres entrem en el camí
quan ja no existeixin els nostres majors;
Allí trobarem les seves cendres
i la petjada de les seves virtuts. (bis)
No estarem tan gelosos de seguir-los
com de participar de la seva tomba;
Tindrem el sublim orgull
de venjar-los o de seguir-los

dissabte, 2 de febrer de 2008

Pròxima parada: Història

Aquest quatrimestre finalitza el seu recorregut en aquest examen. Correspondència amb R1 (recuperació de fonaments) i altres Recuperacions.
Tenc molta son perquè fa un parell de dies que no tenc es dormir ben regulat. Ahir m'en vaig anar a dormir a la una i mitja però a les tres encara no m'havia dormit, donant voltes i voltes. Basti amb dir-vos (els que me coneixen bé ho podran corroborar) que va ser un fet extranyament anormal que jo, dimecres desprès de despertar-me a causa d'un malson que no vos detallaré, m’aixecàs, sense amenaça de bomba i per voluntat pròpia, passades les 5:30 a.m. (com diuen els americans) i a les 6 començàs a estudiar ciència política. Bé, quan dic estudiar vull dir en realitat passar apunts. I menos mal que ho vaig fer i puc dir que l’examen m’ha anat relativament bé. (Ara encara suspendré...)
Avui hi ha hagut un fet que m’ha impedit fer la sesta i aquest ha estat el darrer programa d’Aqui hay tomate. Ha estat la primera vegada que he aconseguit mirar-lo sencer, tal vegada hagi estat per aquells rumors que parlaven de l’intervenció reial, i no me referesc amb això a la marca del RCE Mallorca que per cert quina putada que perdès, en la suspensió d’emisions. Així i tot, com a homenatge a n’aquest format de telebrossa, que segurament trobarà continuïtat en nous programes de T5 com ha succeït recentment en la (suposada) desaparició de TNT (el ventilador) o A tu lado (Está pasando), voldria inserir aquest vídeo d’en Rouco Varela, aquell senyor que s’ompl la boca de “proteger la familia cristiana” encara que pareix que a Dios rogando y con el mazo dando.
Tot això de la crítica televisiva està motivat pel programa ARUcityS del canal 8. Per cert, quina putada la eliminació de Joselito...
Ara, perquè no me torni agafar el bou hauria de començar a estudiar (ja serà demà. Bé, tècnicament no) per aquest darrer examen del quatrimestre, d’història per cert, del qual tendré una immensa quantitat d’apunts que passar i empollar. Esper no haver de repetir el marató previ com ha succeït amb ciència política.
He de dir, canviant de tema, que cada dia vaig al campus virtual amb l’esperança de trobar la nota de fonaments que no allargui més aquesta agonia meva. Però no hi és, no hi és, no hi és...
En teoria, i tornant canviar de tema (a aquestes hores, que voleu?), havia d’escriure això dimecres cosa que hagués suposat la inserció com a imatge d’un estorí d’aquells de “Benvingut a la República...” Bananera de la ONCE hagués estat en aquest cas. I es que com ja vos vaig dir, havia d’anar a fer un parell de feines i na Miquela va tenir s’amabilitat d’acompanyar-mi. Varem anar a estudiar a la biblioteca de la ONCE, o ho varem intentar, ja que el silenci era una cosa aliena a aquell espai, estant els treballadors xerrant a grito pelao. Desprès, a la botiga, quan vaig anar a recollir el meu bastó (que fa tres setmanes em van dir que estaria d’aqui tres setmanes. I és que només m’havien de canviar la goma) però se veu que no estava. El que hem resulta inquietant és que el varen treure del mateix lloc d’allà on jo els ho vaig veure deixar, en el mateix estat.
Més tard vaig anar a entregar uns papers i, encara que jo ho havia consultat, m’hi van posar pegues.
Posteriorment varem anar a Pl. Catalunya a dinar d’hamburgueses. Ja és perquè avui és molt tard però un altre dia me dedicaré a fer una crítica (o moltes)d’aquest sistema de restauració, socialment depriment en el seu conjunt i per altra banda certament atractiu; en la meva opinió.
Crec que ho deixarem per aquí, no sense abans fer-vos notar que hagués pogut titular aquest post com a “bloc d’esquerres”, i és que així ho demostra l’enquesta. En la meva opinió, només han votat els d’ideologia esquerrana (d’entre centre-esquerra a extrema esquerra) ja que no havent-hi centre (espai en que s’oculten aquells que no volen considerar-se de dretes i/o posicionar-se amb la finalitat de tenir bo amb tothom) ni centre dreta (espai similar) molts potencials votants han defugit la possibilitat de participar.
A aquestes hores no me tengueu en compte aquesta teorització ja que no està massa ben elaborada.
En resum, dir que m’he vist amb feines, donada la gran quantitat de temes tractats, per posar un titol adient a aquest escrit.