dimarts, 29 d’abril de 2008

Cagada fría


No se si vos vaig contar que ahir dilluns havia d’anar a Ciència Política a les vuit i mitja, mitja hora abans de l'hora d'entrada, perquè mos havien de posar una pel·licula. Hi vaig acudir, com tants altres, però no hagués fet falta. I és que el temps passava i passava i sa professora no se va presentar. Ens hagués semblat normal que hagués vengut un quart o vint minuts tard, com fa habitualment. Però ni així, varem esperar uns tres quarts i fins i tot varem començar a veure una peli que hi havia allà, La Colmena, que crec, havent-me agradat el llibre de Cela, que estaria bé veure qualque dia.

Varem arribar a pensar que potser estaven fent un experiment sociològic amb la nostra reacció, o si hi havia una càmara oculta o cosa d'això però... No sabem si és una inocentada, és una putada o una cagada fría, referint-nos amb el vocabulari d'aquell professor de Fama a bailar. Els que vegin n'Arús ho entendran.
Sa qüestió, a n’es bar fins a les onze. Allà varem conversar una estona i vaig agafar la impressió de que certs companys meus estudien polítiques “per passar quatre anys”, no tenint massa esperances respecte a les sortides que té. A damunt, no tenc la seguretat de que quan acabi seré llicenciat sinó que, segons van dir, seriem graduats i que, Bolonya mediante, si volíem el postgrau hauríem d’afrontar el mòdic preu de 25.000 €, que vos pareix? Educació publíca? ¡A tomar por culo!
En aquest mateix sentit, comentar al respecte de la propera defunció de la universitat pública, que aquest any, per exemple, la UAB va presentar uns pressupostos de 14 milions d’euros davant la Generalitat que, directament, els va reduir a nou milions. El que va fer l’autònoma, segons es comenta, fou adaptar els pressupostos en qüestió de pocs dies, tot canviant els contractes, convertint-los en molts casos en precaris.
Bé, més tard, a la segona hora de Espanyola, varem veure un vídeo de la Tarribes entrevistant a Manuel Marín, un homo que es va mostrar assenyat i . Ara torna a treballar a la universitat en temes de canvi climàtic i va fer referència a les dificultats que havia tengut amb en ZP per les seves decisions de justa neutralitat. També va comentar que en una comissió, el portaveu del PP (Zaplana) li deia a un company seu rabiós “Sigue, sigue. A ver si te echan” per fomentar el clima de victimisme i crispació per ells creat.
I res, s’horabaixa vaig fer poca cosa i ja el vespre, varem sopar, essent la primera vegada, d’ous frits, llonganissa i llom, elaborat principalment per na Miquela.
Avui he anat a classe amb na Miquela, que anava a estudiar a s’hemeroteca, a fer sociologia i història (dues i dues). A la una, no fa falta contar que havia deixat es mòbil i l’he haguda d’anar a cercar, hem anat a s’abacus a fer despesa. Quan pagava, m’he emocionat perquè he sentit des de defora que sonava la Internacional i he pensat, ja ha arribat la Revolució! Quan he sortit defora, emperò, l’han baixada molt de volum i no ha estat res.
A lo vist protesten per l’empresonament per sorpresa d’un tal Franki que, segons diuen però no he confirmat veracitat, l’han comdemnat a 3 anys i 8 mesos per estripar una bandera espanyola. Ja dic que m’estranya però no hi estic informat.
Per cert, gràcies per lo de s’antivirus. Ho tornaré a provar però crec que m’he baixat una cosa que no tocava (de detecció i possible solució, si pagues, de errors de l’ordinador).

diumenge, 27 d’abril de 2008

Animalada08 o ¡Quién fuera perro!

Podria començar, de fet ho faig, diguent que me fa una vessa important posar-me a escriure aquesta histèria però ho intentarem. Ahir, ja no se a quina hora, me vaig posar a fer una sèrie de respostes a n’es comentaris nous i si, he de xerrar, encara que sigui només un poc, de sa famosa Animalada aquesta d’es veterinaris i ses veterinàries.
Idò això, divendres horabaixa varem desemvolupar una gran tasca d’organització domèstica per tal d’assignar hores i torns per a la dutxa i s’opcional clenxinat ja que tots tres havíem de partir a una hora similar cap a Barcelona. No hi va haver problema en aquest sentit i varem partir devers les vuit i mitja, per la qual cosa varem veure encendre’s ses faroles i anar-se’n es sol mentre caminàvem cap a l’estació de la RENFE per pujar al darrer vagó (i darrer seient) del primer tren que havia de passar per Cerdanyola procedent de Terrassa, on havia pujat en Miquel.
Noltros tres baixarem a Catalunya, deixant na Marga dins es tren fins a Sants (on havia d’anar a cercar en Rafel), i baixarem per Les Rambles fins a n’es Moka, on varem sopar per més tard agafar metro L3 fins Maria Cristina.
D’allà caminarem fins a l’Illa i varem fer una volteta per allà, mirant una exposició de ràdios antigues que era, si mateix, interessant.
Fent un parèntesis, diré una cosa de la qual m’havia oblidat per complet: Divendres dematí, quan na Marga i jo varem sortir d’es pis varem trobar un subjecte que dormia plàcidament dins es menjador i és que en Sergio havia sortit. Publicam sa imatge entenent que queda salvaguardada la integritat de l’individu.
Prosseguim. En haver esperat una estona allà defora, havent arribat ses amigues de na Miquela, varem procedir a entrar.
No se molt be que vos hauria de contar, sa música va anar a estones però aquests catalans, jo que abans de venir aquí me pensava que no passaven de Sopa de Cabra i Els Pets, només varen posar una puta cançó en català, una i dolenta. En aquest sentit me va fer gràcia na Miquela que va dir, “Ui! Els de sa teva facultat n’hi posarien poooques en castellà”. Idò bé, a veterinària no varen abundar. Així i tot, s’aposta que na Miquela i jo férem en relació a musica bona o no, qui faria el sopar o no; crec que pot quedar anul·lada.
Per altra banda, dir que me vaig sentir un poquet estafat perquè jo, que havia fet meditacions i havia optat per sortir sense ses ulleres perquè, total, per sa tasca que fan es vespre... Sa qüestió és que na Mica me va dir, en haver comprar s’entrada (detall important) que enguany no hi hauria estreaptise, o com ho volgueu escriure, de dones perquè no hi havia hagut voluntàries. Jo! Vaig pensar jo.
Però va resultar que desprès del de tios n’hi va haver, i jo sense ulleres... En definitiva, vaig trobar que va estar molt bé, va ser molt artístic i tot això. ¡Quien fuera perro! podríem dir per s'aspecte de ses senyores noves veterinàries. Sa de sa foto, una d’elles volem dir, és illenca i com bé va dir en Miquel, “Visca es producte Balear!”. En relació a això, agrair ses fotos a na Miquela que, així i tot, no les va fer quan ses madones s’havien llevat més coses per “solidaritat femenina”. Sense comentaris al respecte.
Abans d'això, quan els de cinquè varen pujar a s'escenari i varem poder apreciar la seva numerositat, era per qüestionar-se, quina por tants de veterinaris.
Un inconvenient va ser per anar a desbeber, que a lo vist, els homos havien d’anar a uns d’aquests banys portàtils, obscurs i claustrofòbics. He de dir que no vaig renunciar a anar a un water no-claustrofòbic, encara que fos només per a individus del sexe oposat. Me vaig sentir un poc estrany i potser me miraven, però com que no mos coneixen... No problem.
Com podreu suposar, no estava massa disposat a anar-hi perquè, entre altres coses, mai havia sortit tant de temps i me preocupava avorrir-me un poc, però, potser sigui cosa d’actitud, les cinc no se varen fer massa enfora i va ser bo de dur. Inclús, podria dir que m’ho vaig passar bé i tot, inclús me vaig moure un poc, dir ballar seria un poc agosarat.
En aquest sentit, he de dir que na Bel se va asustar un poc quan, al demanar-me “I que hi ha, trens tota sa nit?” i jo li vaig dir que començaven a les sis, però bé. Crec que va dormir perquè de jo se’n fia, fins que se demostri lo contrari.
Quan varem arribar a Cerdanyola varem veure, ja aprop d’es pis, apagar-se ses faroles i, en haver-me dutxat, vaig saludar en Sergio que ja s’en anava.
Sa putada va ser que a les onze m’havia d’aixecar perquè havia quedat per anar a veure el campionat de Catalunya de goalball per veure a companys del campament de Pontevedra que feia temps, tot i ser de Barcelona ells, que no veia. Na Laia, en Guille i na Carla. Vaig esser a temps de veure el darrer partit i l’entrega de trofeus, encara que ho vaig haver de fer des de les grades perquè un segurata no me va deixar baixar. En acabar, vaig anar a dinar amb ells i, com que ells eren jugadors, me va sortir gratis i tot.
Ahir horabaixa en tornar vaig anar a comprar amb na Miquela, tot i no tenir-ne especial necessitat, i poca cosa més.
Avui els renault ha fet aigua, per la qual cosa, els aficionants/ades de n’Alonso que no han anar a veure-ho, no s’han perdut res. I el Mallorca, bé, això ja es una altra histèria (però de moment va bé).

dijous, 24 d’abril de 2008

Copia-enganxa


Aquesta serà una actualització exprés o tipus fotolog, tranquils, no vos cansareu de demés, ja que avui no tenc massa coses que contar perquè, per dues hores i separades en el temps, m'ha fet vessa anar a classe i no he sortit d'es pis. Això si, he fet un poc de feina passant alguns apunts de ciència política i d'història, les dues assignatures a les que no he anat.
I és que he de dir que he tengut com a remordiments, especialment quan m'he aixecat i m'he vist amb temps per anar a història (cosa que he descartat perquè per una hora... Ja m'actualitzaré sobre ses batalletes de sa II GM) per no haver assistit a classes. Se veu que sa socialització amb valors disciplinars a la que me van sotmetre en el meu pericle educatiu, encara sorgeix efectes.
Per cert, qui va ser el princep que va salvar al Barça ahir? Tal vegada va ser la novia mallorquina d'en Cristiano Ronaldo que li va dir que s'estimava més que el Barça guanyàs?
Bé idò això, procediré a inserir-vos aquesta imatge que demostra que no només els estudiants vagos feim (fan, voliem dir) la famosa técnica del copiar-pegar, sinó que aquesta pràctica també es practicada, valgui la redundància, per les multinacionals farmacèutiques. Així, en aquesta foto podem observar com aquesta gent va agafar el prospecte en anglés i el va anar traduint, un poc per damunt com se pot observar. Total, devien pensar, a qui l'importa això de reciclar?

dimecres, 23 d’abril de 2008

El virus de Sant Jordi


Ja fa temps que sa llicència de s’antivirus me va caducar i no n’he compart cap. Avui, desprès d’haver estat informat que des del meu hotmail s’enviaven certs mails d’aquests que s’envien tots sols, i de que no me deixàs entrar al Missatger fins al punt de que he hagut de canviar la contrassenya; estic preocupat, preocupat per la meva seguretat on-line. Per això, deman des d’aquí si qualcú coneix quelcom que, a ser possible sigui gratis, me pugui protegir.
Deixant de banda problemes d’intendència, avui és el dia de Sant Jordi, patró de Catalunya (no?) i mentre al Palau de Pedralbes més de 12.000 persones anaven a saludar a la classe política i a menjar plats com ara, crec que, mongetes amb botifarra. jo, desprès d’anar a les tres hores de classe (gairebé buides) d’avui i d’anar a parlar amb la Rosa Gallard, tot veient les paradetes de la Cívica, he vingut a dinar (de vuelta y vuelta amb ensalada).
Quan m’he cansat de lluitar contra els afers informàtics ja comentats, m’he disposat a partir cap a la Plaça Abat Oliba on hi havia tot lo del dia d’avui a Cerdanyola. Abans d’això, emperò, he tastat ses galletes, delicioses, de mantequilla que ha fet na Miquela i he aprofitat per baixar fems.
Entre s’ajuntament i l’església es confonia la gent que anava a un funeral i la que, essent majoria, anava a la fira del llibre. He començat, no se perquè, per les paradetes dels partits polítics. Hi eren tots, ICV, PSC on m’he cansat de veure un ditxós llibre sobre en Montilla (de immigrante a presidente), CiU i Esquerra, que feia un intercanvi de llibres i venia estelades i Els Verds. També hi havia col·lectius com ara contra el túnel de l’Horta o per aconseguir guarderies a la ciutat, amb una pancarta que he jutjat com a molt original ja que, aprofitant el lema de Cerdanyola, demanava “més facta i menys verba”.
Hi havia actes de lectura d’entre els que m’ha cridat s’atenció un conte d’en Villalonga (aquella madona cada vegada que deia “capell”, afegia “barret”) i un altre que parlava de catalanitat amb article salat.
També, com no, hi havia diverses llibreries però no hi havia cap llibre que me convencés. Això ha fet que, desprès d’anar-me’n, tornàs fer una altra volta exhaustiva però que tampoc ha resultat. Intentaré consolar-me pensant que tenc tres llibres començats (Mort de Dama, Irredemptas i La Sombra del Viento), que no crec en Sant Jordi i que, com passa amb el dia dels €namorats, no pens que perquè s’hagi socialment estipulat cert dia per certa acció, no es pugui deixar per un altre dia. Ja me passaré, un dia que hi hagi menys gent, per s’Abacus, que crec que te més varietat veient lo que va dur na Miquela –el profesor, Acrollam i Nocilla noseque-, i aprofitaré per comprar tinta per s’impressora. A banda d’això, i també influeix, és una cooperativa.
Canviant de tema, m’han donat un fulletó informatiu sobre sa festa major de Cerdanyola (Roser de Maig) que se celebra del 2 al 5 de Maig i que, principalment, té tot lo que tenen festes populars de Mallorca (com pregó, gegants, parc infantil, concerts -no tan bons com ses verbenes de Felanitx-, fira d’antiguetats o focs artificials) encara que també tenen coses com castellers o sardanes.
Mos ha cridat s’atenció que a qualsevol cosa que se faci més tard de les onze li posen el títol de “Nit Golfa”. Sense comentaris.
Per cert, l'imatge és d'una campanya dels joves d'esquerra verda molt interessant per rompre amb les diferències de gènere i els rols assignats a cada sexe.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Ja ho deia jo


Preston desmonta las ´mentiras´ difundidas de Franco
El historiador británico Paul Preston repasa en su último libro "El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco" las cuestiones más relevantes de la vida del dictador, su ascensión en el ejército durante la Guerra Civil, la posguerra y las relaciones con Hitler, una obra de la que habló hoy con Efe.

EFE/Toni Albir

El historiador británico Paul Preston desmonta en su última obra las "mentiras" difundidas por el régimen franquista sobre el dictador, algunas de las cuales se han mantenido hasta hoy aprovechando el contexto internacional derivado de la Guerra Fría y el anticomunismo feroz de las potencias occidentales.
EFE En una entrevista concedida a Efe Preston asegura que "muchas de las creencias populares con respecto a Franco son falsas: no fue el general más joven de Europa desde Napoleón, ni el valiente artífice de la neutralidad española en la II Guerra Mundial, ni el arquitecto del crecimiento económico español de los años 60". Atribuye ese sentir colectivo benévolo hacia Franco a "una combinación de ignorancia, indiferencia y la determinación de no volver a sufrir una dictadura". La publicación de "El gran manipulador. La mentira cotidiana de Franco" (Ediciones B/Editorial Base) constituye asimismo, confiesa Preston, una estrategia para que una versión más reducida de su biografía de Franco se puede traducir a idiomas como el francés o el alemán. Preston, autor de una biografía de Franco de más de mil páginas publicada en 1994 por Random House Mondadori, vuelve a incidir en uno de sus temas preferidos como historiador porque siente que "está instalada en la gente una idea de Franco benévola, hasta el punto de que con al menos 130.000 muertos por la represión, tiene mejor imagen que Pinochet, que asesinó a 3.000 chilenos".
A pesar de que intelectualmente Franco era una persona de poca cultura y, en definitiva, un "mediocre", el historiador británico cree que tenía otras "habilidades" o de lo contrario "difícilmente se habría mantenido en el poder durante 39 años". Pudo detentar el poder, único objetivo del régimen, "a través del terror impuesto tras la Guerra Civil; por su capacidad para manipular y torear a sus colaboradores y su habilidad para saber el precio de su silencio; y por la suerte de un contexto internacional en el que británicos y norteamericanos difundían con pleno conocimiento las mentiras del régimen".
Un ejemplo claro de esta connivencia pasiva son las declaraciones de Churchill en 1944 en las que daba las gracias a Franco por haber sido neutral durante la II Guerra Mundial, "a pesar de no haberlo sido".
Preston califica algunas de las mentiras de Franco de "infantiles" y se siente "escandalizado" cuando ve que el 'Caudillo' justifica el bloqueo al que Estados Unidos sometió a España en los primeros años de la autarquía en "la envidia de los norteamericanos, que en realidad querían abrazar el sistema falangista español".
En su nuevo libro Preston se ocupa asimismo de los militares que potencialmente pudieron poner en dificultades la jefatura de Franco, entre ellos Antonio Aranda, Queipo de Llano, Yagüe o Alfredo Kindelán. En muchos de los casos se trata de oposiciones verbales y quizá de todas ellas la más llamativa es, recuerda Preston, la de Aranda, "un general que mantenía contactos con los británicos, con los alemanes e incluso con la oposición izquierdista". El potencial peligro de Queipo de Llano explicaría, admite Preston, que Franco decidiera enviarlo a Italia y no le permitiera volver a Sevilla.
Al contrario de lo que sucedió en la Alemania nazi, con el caso notable del coronel Stauffenberg, que intentó atentar sin éxito contra Hitler, en España, sostiene el historiador inglés, "no se conocen casos de atentados militares" y la única posibilidad de golpe interno pudo llegar cuando Hitler expresó su frustración con Franco "porque no acababa de entrar en la guerra".
Hitler, continúa Preston, se había mostrado impresionado por el general Muñoz Grandes, quien "tampoco estaba mucho por la labor de derrocar a Franco". Preston comenta que sí se conoce que el gobierno británico destinó trece millones de dólares de la época a sobornar a los generales españoles para que se opusieran a la entrada de España en la contienda junto al Eje, pero "tampoco se tiene constancia de los recibos en la parte española, de quiénes eran los beneficiarios ni si lo sabía

Sense títol


Avui no tenc massa escriguera però així i tot escriure quatre paraules. Abans que res, dir que na Binimelis te raó en quant a l'inactivitat dels comentaristes. Així ho farem confirmar, cercant amb na Miquela fotos de s'evolució de sa meva melena, contemplant l'esplendor passada pel que fa al nombre de comentaris, però bé.
Ahir dematí vaig fer un poc sa cuina i s'horabaixa, desprès de devallar-me de la biblioteca de la ONCE La Sombra del Viento, que vaig començar a llegir (cosa preocupant perquè tenc Mort de Dama i Irredemptas abandonats), i d'escoltar fugaçment la victòria del Reial Mallorca, pels gols de la qual en Guiza passa a ser el màxim golejador de l'entitat a primera, varem partir a fer una volta que tenia com a primera destinació s'Opencor per a comprar s'espuma d'afeitar de la que no m'havia enrecordat dissabte. Més tard varem anar fins a sa plaça de sa C on hi havia el circ i, de passada, vaig comprar un grapat de xurros que no varen ser dolents.
Desprès d'això varem fer una altra volta i tornarem cap a n'es pis. Me vaig fer piteres amb nata per sopar (i dinar avui) i poca cosa més.
Avui demati he anat a classe sense cap novetat especialment ressenyable apart de que he fet un poc de campana i que, a la segona hora de política espanyola, hem vist es discurs d'en Bono i del Rei davant les Corts Generals. D'això, ens ha fet gràcia:

-Els caretos de ses senyories en general.

-Els actes de benvinguda al rei, amb marxes militars i himne nacional escoltat doblement, però que el professor ha passat la primera vegada.

-El fet de que diputats/ades i senadors/ores hagin de compartir espai, cosa que provoca que hagin d'estar estrets (encara que no tant com si anessin en transport públic...).

-La similitud de tots els discursos de sa majestat, amb paraules vagues i abstractes com "me llena de orgullo y satisfacción" i d'argument estranyament similar. Un suggeriment, que la Casa Irreal canvii de redactors.

-En Bono parlant de la "Ejpaña plural".

-Veure el Congrés tan ple de gent.

-El besamanos (o lameculos) final.
Bé, crec que adjuntaré un retrato perquè se vegi sa camiseta nova. Trob que no qued massa bé a sa foto però és que en cap foto, per norma general, rigui o no, surt massa bé... I és que ja ho diu mon pare, si fas una foto a n'es cul d'una somera, surt es cul d'una somera. Avui m'he clenxinat, eh?

dissabte, 19 d’abril de 2008

JUP+CC+Compra+Aigua








Crec que tenc al davant la llarga tasca d’escriure una megahistèria perquè, com vos n’haureu donat compte, fa un parell (no-mallorquí) de dies que no escric.
Dimecres havia de fer s’examen de sa pràctica de política espanyola i també havia de presentar, o això pensavem des del nostre grup, el cleavaje social del qual a jo me tocava EAJ-PNV, nacionalistes-capitalistes. En es final, emperò, allò va resultar una mena de debat i, com comprendreu, si a jo no m’obliguen, no xerr. Me va resultar interessant, en aquell moment, com la gent que parlava d’un partit començava les seves intervencions així “Nosaltres des d’Esquerra Republicana fem una passa més...” o “la postura d’Iniciativa per Catalunya Verds Izquierda Unida...”.
I res, dimecres horabaixa/nit varem acabar de pulir/fer el treball de sociologia que haviem de presentar per dijous. Va ser molt interessant la pràctica aquesta de l’educació, però me fa vessa xerrar-ne.
Ahir divendres sa cosa estava ja més tranquil·la. Quan varem acabar a la una vaig haver d’esperar en Victor, un company de la once que estudia de dret, per anar a Barcelona. En aquells moments tenia dues opcions, o dinar mentre l’esperava que, amb tres quarts, no valia la pena anar a la biblioteca, o dinar, com de fet va fer ell, d’un bocata als ferrocatas. Com comprendreu vaig optar per la primera i varem partir cap al CRE on els universitaris assistirem a una reunió sobre tiflotecnologia per desprès anar a una conferència en que distintes persones del col·lectiu explicaven, largo y tendido (o això vaig trobar jo) les seves experiències laborals. Això si, varen ser ben variades, hi havia un fisioterapeuta, una secretària judicial, una psicopedagoga, un telefonista-music, i crec que no n’hi havia més. Va estar bé i allà hi vaig conèixer un futur estudiant de dret i un quasi llicenciat de Geografia de la UB.
Bé, ara faré una pausa per anar a comprar.

Tres hores desprès...
Desprès amb un parell varem anar a afiliar-mos a JUP. No vos considereu incults políticament per no conèixer aquest partit, ni tampoc vos penseu que sigui un partit radical judeomasón-comunista-separatista-antisistema o qualque cosa similar. No, encara no he arribat a tant, per ara. Se tracta de Joventuts d’Unitat Progressista, el partit de govern de la ONCE. Per aquest motiu hagués estat bé posar-li a aquesta histèria el títol de “Ya estoy dentro”, però com que m’han passat més coses...
En haver sortit de la ONCE varem agafar el metro L1 i quan sortíem de l’estació de plaça Espanya es puta tren va pegar una frenada en sec i varem quedar una estona que supòs que va ser curta encara que a jo no m’ho semblàs. Per cert que estan canviant tots els combois de la línia u per la qual els vagons son d’aquests que estan intercomunicats.
Com sempre, vaig arribar a l’estació de Fabra i Puig a les vuit en punt i el bus ja havia passat. Vaig haver d’esperar mitja hora.
Ja vaig arribar amb fosca i no crec que ahir vespre passàs res més destacable. Bé, en sa nit, na Marga i jo havíem sentit un parell de veus, en Sergio mos havia dit que s’en havia anat a sopar amb un parell de companys, i segons hem deduït, havien quedat a dormir aquí. Això s’ha confirmat quan estàvem a punt de partir quan n’ha sortit un d’es quarto d’en Sergio. Ha estat molt simpàtic i li hem indicat com ho havia de fer per agafar es tren. Es dubte que tenim es si ho haurà trobat... A banda d’això, hem obert una porra per saber quanta gent ha dormit aquí avui vespre. S’accepten apostes.
Com deia, hem partit en busca del Baricentro. L’hem trobat i res, només hem anat per sa vorera d’una carretera nacional i hem travessat dos carrils d’aquests secundaris.
Hi ha hagut un parell de cotxes que mos han pitat, supòs que s’han fitxat amb sa meva bellesa natural...
Dins es centre comercial, que es bastant gran, hem anat de shopping i hem comprat un parell de coses. Jo a sa botiga aquella que té nom de sa ciutat d’ets Simpson m’hi he comprat una camiseta que no se si li agradarà a s’assesora d’imatge. Hem dinat d’hamburgueses cien por cien vacuno, o això diuen almanco. Encara que hem tengut certs problemes per tirar allà on dinàvem perquè hi ha tants de llocs...
Abans d’això, haviem fet dues partides de trivial a una sala de jocs i ha estat una pèrdua total perquè a sa primera partida hi hem jugat tots tres (3€) i he guanyat jo per lo qual m’han donat 45 punts. Com que moltes coses eren de 50 punts n’hem hagut de jugar una altre na Miquela i jo (2€ més) guanyant-me na Miquela i aconseguint vint punts.
En teniem ara devers 75 però ens hem trobat amb que no hi havia res per una xifra escassament inferior però hem agafat per cinquanta un pollet blau extremadament cutre i sospitosament femení que tenc penjat a n’es vidre d’es meu quarto.
Per cert, ses madones, a n'es centre comercial han pujat (i baixat) amb un ascensor panoràmic.
Més tard hem tornat i hem anat a comprar a n’es Macabro na Margalida i jo. A jo no m’han bastat els dobbers i he hagut de pagar amb visa, amb la qual cosa he comprovat que això funciona i, per altra banda, que no els ha importat que el nom de la targeta Macabro Oro fos Isabel Maria.
Hem tengut importants problemes perquè, de tant que hem comprat, mos caien els trastos del carretó. Hem iniciat llavors la Operació Merluza, que no te res que veure amb la operació Botifarra, per tal de salvar els productes congelats.
Quan hem tornat hem trobat que no hi havia aigua i hem tornat devallar los tres a la recerca d’un establiment que estàs obert i tengués garrafes d’aigua. Doncs bé, hem anat a devers cinc i fins al cinquè, un Charter regentat per gent de no se quina procedència, no hem trobat un lloc obert on en venguessin. N’he comprat sis iniciant així la expedición Aguador.
I res, aquesta setmana a hores d’ara he fotut uns vuitanta ebros i altres tants la setmana passada. Anirem a sa bancarrota a n’aquest ritme.

P.S.1: Histèria important: S'MP4 no me furula.
P.S.2: No, no m'havia pentinat... Ni afeitat. Aina, estalviat els comentaris i no m'associis amb certes races i és que ahir me va dir un ecosocialista que amb sa meva melena ja pareixía massa comunista... Però avui es vent també hi ha influit, eh!

dimarts, 15 d’abril de 2008

Va d'educació

És una llàstima que avui que m’agradaria comentar moltes coses de classe, no tenc temps. Així i tot, no m’en puc estar de fer-ne qualque referència.
A sociologia seguim mirant el tema de l’educació, hem vist certes dades comparatives de l’Eurostad que deixen el nostre regne a l’altura d’una formiga.
Ja és conegut per tothom l’incipient fracàs escolar i es que per davall de noltros només hi ha Itàlia (normal, votant en Berlusconi…), Portugal i Turquia. Per damunt no és que només hi estiguin els nòrdics, no, també ens superen països com Rumania o Croacia en quant a educació.
M’ha resultat curiós que la professora Carrasquer nombràs “ses illes” tant com Catalunya, reconeixent-mos com una societat en que s’abandona el sistema educatiu per anar a fer feina de temporada amb un sou que no dóna per independitzar-se sinó només pels hobbies dels joves que, als 35 ja cansats de fer feina i volent independitzar-se, es troben amb problemes. El model econòmic fatídic que ha provocat això ha estat l’anomenada doble T, turisme i totxo (construcció), que ha fet que fins ara un paleta o un fontaner guanyàs bastant més que un titulat universitari.
A segona hora hem vist un vídeo que mostrava les proves de selecció d’una escola d’aquestes privades. El més important que cerquen a l’hora de triar nous alumnes és la bona imatge, que somriguin molt i facin bona cara, perquè com ha dit la directora “son el nostre producte”, com si fossin una mercaderia.
Però en aquestes escoles, en la profundament classista societat anglesa, no només fa falta pagar. Busquen reproduir la classe dominant i per la qual cosa es trien només membres de “famílias bien”.
Però bé, un altre dia ja xerrarem més d’educació.
A història, en que feim ja el regim franquista, m’ha cridat s’atenció el fet de que el General Franco, després d’acabar-se la guerra, va derogar tots els divorcis de la república, amb tot el follón que això pot comportar. A més, i seguint el dret catòlic, va permetre que si una dona era adúltera el seu espòs la podia matar juntament amb el seu amant o, en el seu defecte, tancar-la a la presó els anys que ell volgués… Y que viva la Iglesia!
Aquest “dret” va haver de ser abolit perquè hi havia massa baixes entre els adeptes del regim.
Per cert, insert el Chiqui Facha de El Intermedio, una de les imitacions més encertades de la cançó eurovisiva.

diumenge, 13 d’abril de 2008

A la recerca del CC


Venga va, avui s'histèria serà molt exprés perquè demà tenc seminari de ciència política que pot ser ben catastròfic.

Hem anat d'excursió amb na Miquela fent una caminada fins a Ripollet a la recerca del centre comercial Baricentro. És una llàstima que no me pugui estendre en segons quins aspectes perquè tela...

Bé, hem partit quan el sol ja era ben alt, hem passat pel riu (fins on ja haviem arribat en una altre ocasió) i hem atravessat es pont per entrar dins Ripollet. Allà hi havia un poligon industrial que hem deixat a la esquerra i hem passat per davall es pont d'es tren per arribar a una carretera (la de Barcelona).

A partir d'allà hem fet un poc de prospecció per cercar l'anomenat centre comercial però no l'hem vist per sa qual cosa hem donat una volta i hem entrat per un altre poligon industrial abandonadot i solitari (que no me feia massa gràcia però com que madò Miquela hi volia anar) allà on jo passava pena per sa nostra integritat física i, també, per objectes com s'aparell telefònic mòbil i altres objectes de valor.

L'hem vist però no hi hem vist manera d'arribar, ho hem intentat per un caminoi paralel a sa carretera de Barcelona (on hem vist dues joves que, suposam, hi anaven) però haviem de travessar un parell de carrils.

Sa qüestió es que l'hem localitzat però no hem vist forma pràctica d'accedir-hi.

Per allà també hi havia una cosa que m'ha fet il·lusió per si sa germana ve qualque dia, una pista de cotxos de carreres.

Quan tornavem hem descobert un natupark (que també pot ser una altre excursió) i un nostrum (aquella botiga que ven menjar preparat) en el qual hem estat a punt d'adquirir el dinar que no sabiem que haviem de fer.

A n'es final hem fet arròs (amb brou de sa mare de na Miquela, molt bo) i hamburgueses encara que mos ha costat bastant decidir-mos a dinar, o a fer-lo.

He escoltat sa derrota del Mallorca, en que Sant Miquel Àngel avui no ha estat inspirat, i he fet es menjador i quarto (aquest superficialment). També he lluitat amb el Messenger que, per segona vegada, m'ha borrat la majoria dels contactes de la meva llista. Puta microsoft...

En resum, avui, com ahir, no he fet gran cosa de profit (res) i això que a partir de demà i fins dijous serà ben intens. Na Miquela i jo hem arribat a una conclusió, no podem estar els caps de setmana sense na Marga, perquè no en fotem ni brot.

I res, m'he de mirar un poquet es seminari de polítiques de demà però també vull veure el documental de La Sexta "Viva la República", que te molt bona pinta.

Ah! Sa imatge és d'una cosa que no me pensava veure per aqui i que, per altra banda, tampoc deu ser molt comú. Se tracta d'un cavall estirant un carro entre un mar de cotxes.

dissabte, 12 d’abril de 2008

Repòs... a Sabadell



Si no escrivia des de dijous no és, afortunadament, perquè estigui fotut ni, malauradament, perquè hagi estat estudiant. Jo me trob ben be, per una vegada diré que trob que estic ben bo, i sa raó per sa qual no he escrit és perquè no estava massa inspirat, supòs jo; i és que tampoc puc seguir es ritme aquest d’escriure cada dia sempre.
Dijous ja vaig notar una millora de sa situació però no me vaig posar a fer massa feina. Desprès de sopar, o mentres sopàvem, varem mirar el gran partit que va jugar el Getafe, varem fruir de veure com “toreava” amb facilitat al millor equip de la lliga alemanya i també vam veure el final en que els caps quadrats varen aconseguir, en el darrer sospir, capgirar l’eliminatòria que per futbol i per justícia haurien d’haver perduda.
He de dir, emperò, que quan el Mallorca va arribar a les semifinals de la UEFA no se li va prestar ni una petita part de l’atenció que li han dedicat al Getafe tots els mitjans de comunicació. És més, m’atreviria a dir que, ni quan varem arribar a la final de Birmingham (o com s’escrigui) l’atenció que els mitjans estatals ens van dispensar va ser inferior a la d’un partit de, crec que era, quarts de final.
Vull pensar que això no és conseqüència de l’estat centralista en que vivim on, per poc important que sigui l’equip, si està a prop de la metròpoli ja és considera gesta i si està a una illa perifèrica és... poca cosa.
Així i tot, i al contrari de l’anterior reivindicació, jo anava amb el Getafe per diversos motius com la simpatia que li tenc per haver crescut tant en pocs anys (com li tenia al desaparescut Ciudad de Murcia, al Vila-Real o a l'Eivissa mateix), perquè compta amb un parell d’ex-mallorquinistes, perquè m’agrada veure perdre als alemanys i perquè me congratula veure com un equip poc important centra l’atenció tot rompent el biclubisme Madrid-Barça.
Bé, és que sa amargor va entrar per sa tele quan el Bayern va marcar el darrer gol coa que va provocar que en Sergio proposes, al meu parèixer en broma, anar a engatar-nos a Sabadell. Vam anar-hi però no mos varem engatar.
Na Miquela ho conta així:
“Després de totes ses emocions viscudes mirant el partit, sa veritat és que mos varem quedar una mica xof i en Sergio va fer el comentari de que era un dia per sortir a engatar-se i, casi casi, dit i fet. Mos varem animar una mica, també vàrem animar en Joan, encara que no les tenia totes. I res, mentres en Sergio se dutxava i se posava guapo, jo me vaig canviar de roba i vaig aconseguir convèncer en Joan perquè vengués i després, en Sergio se’n va encarregar d’acabar d’animar na Marga, que ja estava amb so pijama dins es llit. Per tant, després de tot, varem anar cap a Sabadell on en Sergio mos va fer de guia i varem coneixer unes quantes discoteques; cada una té la seva particularitat: a Mi chumino negro hi ha un home que deu tenir uns 50 anys que ve a ser el gogó, o algo així, se posa a ballar, fa laterals, se mou més que molts joves; al Bora-bora els camarers i camareres van amb banyador-bikini; i el Paladium és una disco una mica més pija. Noltros allà on varem estar més temps va ser a Mi chumino negro. I devers les 2 i mitja ja varem tornar agafar cotxe i cap a son dormir.”
Aquell homo si que en tenia poca de vergonya... i se movia més ell en un minut de lo que jo m'he mogut mai en un antre obscur i renouer d'aquests.
Els que me coneixen s’extranyaran de que jo hi anàs, jo encara m’extrany. Potser va ser perquè en principi no pensava que anàs enserio, compreneu que si te diuen "anem a mi chumino negro" no fos molt creible, i desprès ja va ser massa tard per reaccionar. No, no vos penseu que viure a Barcelona m'hagi canviat TANT com perquè m'agradi sortir de marxa, però d'això ja divagaré un altre dia. He de dir que quan tornavem mos varem trobar amb un super (de gros) dispositiu d’alcoholemia dels Mossos, que varen fer bufar en Sergio.
Curiosament divendres dematí no tenia massa son però vaig poder comprovar que es demati fa més, bastant més, fred que de nit. Me vaig haver de fregar de valent es puta cuño que te posen a sa mà per entrar, me va recordar les senyes que els nazis feien als jueus, però això son neures meves...
Varem dinar de sopa rellena que va ser boníssima, com també ho va ser es puding de na Binimelis, a qui agraim, a totes dues, sa seva col·laboració. Així, també vaig agrair sa cuixa de cabrit que, a n’es forn, me vaig cruspir ahir vespre. També va ser deliciosa.
Avui hem anat amb na Miquela de shopping per Cerdanyola. Hem anat a una botiga de roba que jo vaig descobrir fa poc que hi era I que no hi es per Mallorca. Tampoc direm marques perquè no mos paguen. Estava dubtant en comprar-me un parell de coses i a n’es final crec que n’hauria d’haver comprat més.
Més tard hem dinat d’una recepta tipicall Miquela, “revuelto amb pisto” que és bastant potable amb cuixes de pollastre i sopar… això ja és una altra histèria que encara no te desenllaç.
I res, continuam com sempre, feina poca i així anam.

P.D.: Estic dubtant de si he de seguir fins dijous amb tres dosis d'Efferalgan cada dia (d'1 gra) i tantes altre de xarop, que per cert és molt bo.

dijous, 10 d’abril de 2008

A n'es CAP



Avui, com que quan m’he despertat tenia 38 de febre, més que ahir, he decidit anar a n’es metge perquè me medicàs. Hi he anat amb na Miquela, que havia d’anar a n’es banc, i en principi hagués anat a n’es d’es seguro, que està per aquí aprop però com que només era de tres a sis, he anat a n’es CAP (PAC, a ca nostra) on m’han donat hora per a les 10:50.
Hi he tornat i jo esperava a sa consulta 18 perquè es paperet ho deia però ha resultat que era a sa 14. Sa metgessa m’ha dit que li pareixía un refredat normal (perquè no havia notat res que digués lo contrari) amb la gola vermella i mucositat a les orelles (on també duc, segons m’ha dit, un tap de cera que m’hauré de llevar quan estigui bé). Sa febre me dudarà uns 3 o 4 dies però si persisteix hi he de tornar.

M’ha receptat efferalgan (“na Bel” anava ben encaminada) i un xarop i amb sa recepta només m’ha costat tres i pico.
Aquests catalans se queixen molt de sa financiació i tot això, dient que tenen sa sanitat col:lapsada i aquestes coses, però personalment me dona s’impressió (segur) que està més saturada i més mal finançada a les Illes, serveixi la foto com a bon exemple.
Per cert, aquella dona de sa recepció s’ha barallat mitja hora amb s’ordinador per donar-me hora i quan ho ha aconseguit m’ha demanat si era un “desplaçat”, a lo que li he respost que si. Per altra banda, m’ha informat de que a no se quin carrer de Barcelona i havia algú que tenia el nom igual que jo, encara que no se si era amb Joan o Joan Miquel, supòs que amb Joan.
I res, encara que no me trob massa malament no se si m’hauria de posar a fer feina perquè clar, tenc com a costum arrelat de tota sa vida quan estic un poc malalt allunyar-me de qualsevol tasca escolar. Però és que me fa més vessa que quan no tenc res.
Per altra banda, ara ja no és lo mateix que quan anava a escola que havia de fingir estar malalt per no anar-hi, ara si no hi vaig no hi vaig i n’Aina no ho comunicarà. Entenc que ha quedat clar que avui no he anat a classe.

Una dada, crec que ha estat sa primera vegada que he anat a n'es metge tot sol i, com ha quedat palés, potser escriuré histèries fins i tot al meu llit de mort, o potser no.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Calent calent


Avui s’histèria principal seria, tal vegada, que tenc febre, no molta però en tenc. Si, així almanco m’ho ha comunicat s’aparell termomètric de na Margalida que ha confirmat ses meves sospites.
Es mal de coll s’ha reduït un poc respecte a ahir a despús-ahir i això.
He anat puntualment a classe, com sempre, però avui amb na Margalida hem anat en bus perquè plovia. Hi hem hagut d’entrar per darrera i és que estavem com a sardines dins una llauna. M'ha fuit es fred.
A primera hora tenia seminari d’economia (érem 6 o 7) en que hem viscut un interessant debat entre na Pizà i en Bernat, que defensava “a capa y espada” el programa econòmic d’esquerra, com ha d’esser per part d’un bon militant.
Desprès a Política Espanyola a primera hora hem parlat de s’elaboració constitucional per mirar a segona hora, ja que el profe trobava que fèiem molt de renou, en directe i per internet es debat d’investidura en que no s’ha aconseguit sa majoria absoluta per part del candidat socialista. Cada grup, per lo que hem vist, tenia mitja hora per xerrar, i no vegeu quin tostón... És interessant, però, veure com en ZP tira els trastos a la de Nafarroa Bai i aquesta li dóna carabasses i coses d’aquestes però, en definitiva, es comprensible que els Molt Honorables Srs i Sres Diputats/ades abandonin de tant en quan (quan xerra en Duran, per exemple) la sala per anar a ves a saber que.
A jo m’aniria molt be això de poder absentar-me de classe (sense tenir remordiments i coses d’aquestes) per anar a avançar tasques que la setmana que ve se presenta molt intensa. De sociologia no se ben be encara que he de fer sobre la pràctica de l’educació (si qualcú coneix persones que, pel motiu que sigui, estiguin argumentadament en contra del sistema educatiu, m’ho podríeu dir), he de cercar informació de la clivella treballadors-empresaris del PNV (ahi es nada), he de llegir 300 pàgines de ciència política, he de llegir 70 pàgines de política espanyola i un comentari dels principis de la FET y de las JONS.
Ja ho veurem...

dimarts, 8 d’abril de 2008

Wikipedia en "Estremeñu"

El "Estremeñu" ya tiene su Wikipedia
La 'Güiquipeya' nace con 12.500 vocablos
RAMÓN MUÑOZ - Madrid - 08/04/2008

"La Güiquipeya n'estremeñu á siu finalmenti aprebá." El extremeño (o "estremeñu" en el original) ya tiene su Wikipedia. Se llama Güiquipeya y, como dicen sus promotores ha sido finalmente aprobada por los responsables de Wikipedia, la enciclopedia on line que se nutre de las aportaciones de los usuarios.
La Güiquipeya, que nace con 12.547 vocablos (frente a los 350.000 que tiene la versión en español), se inició como proyecto en enero de 2007 y ha sido aprobado por Wikimedia, la fundación que administra Wikipedia, el pasado 8 de marzo.
En el documento de aprobación se estima que los hablantes del "estremeñu" rondan entre las 200.000 y las 500.000 personas, aunque potencialmente podría ser utilizado por un millón.
Sus promotores la definen así: "Güiquipeya es una enciclupeya libri en estremeñu sostribá ena tenulohia güiqui (wiki). Güiquipeya s'escrebi de mó i maea colabutativa pol mé voluntárius, premitiendu que la huerça los endirguis seyan moificaus pol cualisquiel presona con acesu através dun escrucaol web. La mayol palti los endirguis de Güiquipeya son traucionis la Wikipedia, enciclupeya e continius libris. Nesta web se trata e dal a conocel Estremaura pol mé las sus luengas, tomandu cumu basi la Güiquipeya en artuestremeñu".
Los hitos del estremeñu que se citan en el artículo de Wikipedia son la obra literaria de José María Gabriel y Galán y la de Luis Chamizo Trigueros, así como la traducción al extremeño de El principito ("El Prencipinu") de Antoine de Saint- Exupèry.
Además, en el foro de discusión que precede a la aprobación de la nueva edición de la Wikipedia se señala que el estremeñu no procede estrictamente del castellano sino del asturleonés, por lo que tiene una personalidad propia, y que se extiende a zonas de Portugal.
Actualmente Wikipedia tiene ediciones en más de 250 idiomas, pero solamente 140 están activas y sólo catorce ediciones superan los 100.000 artículos: inglés, alemán, francés, japonés, polaco, italiano, sueco, holandés, portugués, español, chino, ruso, finés y noruego.
Idò que vos pensaveu? No només es català te problemes d'amputacions linguístiques... Quines putades!
Mem si un dia d'aquests cream sa wikipedia de felanitxer.
Per cert, encara que els d'Orellana que hi ha per la vila xerren un poc tancat (es castellà) mai l'he notat tan especialment diferent com es de s'article.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Per ses putes (II)

Dissabte horabaixa varem anar a fer una expedició d’exploració amb na margalida i na Miquela per una zona de Cerdanyola que, jo almanco, desconeixíem. Després el vespre, l’àrbitre de l’equip de la metròpoli li va robar el partit al Reial Mallorca amb multiplicitat de greuges que ara tampoc anirem a relatar. Lo pitjor d’es cas és que sa premsa imperial ha recollit la notícia de tal manera que fa veure que el partit va esser desequilibrat per l’àrbitre però en sentit contrari per la merescuda expulsió d’en Ramos. Sa putada va ser que noltros al pis, no sabent que hi havia altres opcions, varem mirar el partit per Telecinco on, apart d’importants problemes tècnics, varem poder “gaudir” l’integrisme d’en Benito Floro, encara que estàs compensat, un poc, amb en Soler.
No faré cap escrit encès com vaig fer en una anterior ocasió així que ho deixarem anar.
Diumenge me’n vaig anar a dinar a Barcelona i després vaig fer es bany, per tant, feina acadèmica en vaig tornar fer poca en aquest cap de setmana.
Avui ha estat, per altra banda, un dia d’aquests en que més hagués valgut quedar-me dins es llit. Primerament perquè m’he despertat amb un mal de coll més intens de lo que era quan vaig anar a jeure (i que encara conserv) i perquè, fruit de no haver ni obert s’agenda, no tenia en compte que de 9 a 11 hi havia seminari de política i que jo el tenc sa setmana que ve, per tant he anat a sa biblioteca a llegir es diari, desprès d’intentar anar a sa telelupa que encara no està operativa.
Desprès d’això a política espanyola, de dues hores, hem vist videos de la Transició durant més d’una hora (un dels quals crec que ja havia vist per la tele), però molt interessants.
Més tard a Pràctiques Instrumentals hi havia classe teòrica que competeix amb les de Fonaments del quatrimestre passat en quant a la baixa afluencia d’alumnat (manco de 20, segur).
A les dues he agafat el bus perquè me feia venir caminant i, coses que passen, sempre que vaig a peu es bus fa més via a passar que quan l’esper.

dissabte, 5 d’abril de 2008

Sa rèplica


Vist sa densitat dels comentaris i dues coses, putades més que res, que hi voldria afegir, escric això com a una nova entrada.

En primer lloc, i desprès d'escriure lo d'ahir, m'hen vaig donar compte de que me faltava sa bolla d'es bastó, vaig buidar sa maleta, la vaig cercar, la vaig tornar cercar i encara és s'hora de que l'hagi trobada així que crec que puc concloure amb facilitat que he tirat quasi vuit euros a n'es fems.

Per altra banda, i no molt més tard, me va cridar una senyora de la policia local de Santa Coloma que me va demanar mem si havia perdut un ca i jo vaig pensar mem si a Mallorca hi havia cap municipi que se digués Santa Coloma i, tot i que he perdut un poc els coneixements de geografia, no me va sonar per sa qual cosa vaig desestimar que qualque ca de per ca meva hagués travessat la mar fins per Barcelona.

Li vaig dir que no i li vaig explicar que era de Mallorca i que estava estudiant aqui però que, en tot cas, no tenia cap mascota amb un xip, que resultava que l'amo d'es ca a n'es xip li va posar es meu número.

I res, avui demati he anat a comprar (un poc pressionat) perquè jo no necessitava res, encara no ho necessit i tudaré segurament molts coses, però si mateix i he fotut més de vint euros.

Bé, i ara pas a replicar els comentaris.

Potser lo de na Catalina ha estat un revulsiu i els/les comentaristes han escrit. Esperem que si, que s'examen hagi anat bé.Això d'els impostos me pareix una barbaritat però, sigui 50 o 70 (que si mateix hi ha diferència) tampoc me sorpren excesivament amb aquest equip de govern...Lo de sa REPOSOC m'ho plantejaré perquè encara que jo, tanmateix, ja escric aqui hi podria enviar segons quins escrits jejeje.Per altra banda, veig que "sa progenitora" té molts d'anys d'experiència amb el llibre de Medi. Així i tot, i tenint en compte que a sa familia paterna això de denominar vell/vella s'ha institucionalitzat (i a jo me fa gràcia sa denominació) deman suggeriments per evitar aquest mot, perquè mu mare no m'agrada, així escrit, i mamá,´és en to excessivament pijo, esnob, ciutadanetxo...Lo de ses plantes no me pareixia massa greu... fins que m'has dit lo d'es meus fassers (que per telèfon no deus haver recordat casualment comentar-me).No entraré ara a definir si allò de per allà és un jardi o no però, en tot cas, si n'Aina hi fa qualque tasca, no dubteu en fer-li una foto i enviar-la amb urgència.

P.D.: Adjunt foto d'es ca (damunt es terrat, i es que es un artista... encara que també, pujant-hi, espenyi qualque test) que, probablement, dugui es meu nom a n'es xip i que, segons m'han informat i segons l'he sentit a través d'es telefon, encara és per damunt Sa Mola.

divendres, 4 d’abril de 2008

A s'aquarium




No se ben bé perquè però avui estic un poc cansat. M’he aixecat com sempre i m’he n’he anat a peu. Puntualment hem fet s’examen que no ha estat excessivament difícil. A les deu menos quart ja havia acabat i he anat a agafar es ferrocatas que, ha passat tot d’una quan jo he arribat, m’ha duit fins a Plaça Catalunya d’on he agafat metro fins a Espanya per anar a la ONCE on he anat a cercar el bastó i he comprat una bolla per tenir-la de recanvi. Era massa prest, gairebé les onze, per anar fins a Drassanes (havia quedat amb sa vella a les 12:30) per la qual cosa he anat a sa biblioteca de la casa d’on m’he mirat un llibre molt interessant que anava d’entrevistes a persones del gremio. M’ha cridat s’atenció sa quantitat de polítics que hi havia (un parlamentari a les corts valencianes del PSOE, un conseller de la Junta de Andalucia del PA –ja deu ser ex-, entre d’altres, la majoria interns de l’organització), també hi havia un diplomàtic llicenciat en dret, econòmiques, filosofia anglesa i francesa, a més d’escriptor (però que essent deficient visual no podia desenvolupar segons quins càrrecs). Per altra banda, hi havia un pintor, un escultor, un venedor, una telefonista, una mestressa de casa, aquell senyor mallorquí que va donar la volta al món en veler.. Bé, m’he entretengut.
Més tard he partit cap a Drassanes, jo per allà no hi havia estat des de que estudii per aqui, he passat per l’estàtua d’es nostre cèlebre conciutadà (que mira cap a ca nostra) i he tirat cap a l’aquàrium, via maremagnum.
He de dir que he hagut d’esperar una estona en que m’han envaït al meu voltant, de les escales on seia, joves (la quasi totalitat en viatge d’estudis, diria jo) d’Itàlia i França.
Jo recordava tota aquella zona i també que a la façana de l’aquàrium hi ha, entre moltes altres, la bandera de les Illes.
Han arribat i hem entrat. Què vos he de dir d’es peixos? Està bé, com sempre.
En sortir, i prèvia visita per la botiga (d’allò més important), hem dinat. Jo, concretament, he dinat de gorra, i és que de picnic sempre en sobra.
Crec que sa madona, a sa seva edat, està ben entretenguda perquè encara que no son molts, son nins/nines. Amb tot, però, m’han parescut bons de dur (els hi sentia contar més grosses), a més que hi va amb na Xesca que és jove.
I res, jo desprès els he vist passar amb el bus (encara que ells no m’han vist) quan me disposava a pujar Les Rambles fins a Catalunya per agafar un Renfe (que he hagut d’esperar una estona) cap aqui. Ja a Cerdanyola m’he aturat a adquirir productes d’es Guisona destacant com a novetat uns canelons de bolets, veurem que seran.

dijous, 3 d’abril de 2008

Poques classes i molta sequera



Ja de dins es llit, he tengut certs dilemes morals que m’han fet estar-me devers deu minuts debatent internament si m’havia d’aixecar o no. A n’es final, i per allò de que som un estudiant mooolt responsable, m’he decidit a aixecar-me, m’he vestit i amb na Miquela, perquè na Marga ja havia partit, hem agafat es bus just a temps.
A classe, complint-se les meves previsions, hi havia molt poca gent i és que, segons els meus càlculs, només tendríem classes de nou a deu (de política només en feim una hora, segons quins dijous) i de onze a dotze, ja que sociologia (de dotze a dues) hi vaig anar la setmana passada.
Es tema, emperò, ha estat que història (de onze a dotze) tampoc en teníem perquè, segons han dit, hi havia un avís ja que el profe estava en un tribunal o no se qué.
En conclusió, només hi hem anat els paletos que no sabíem que no hi hauria història i els que havien de fer sociologia (o alguns d’ells, els que no havien acabat els treballs).
Desprès he tornat a peu i m’he ajagut per veure si me tornava es son que tan inútilment havia tallat però no hi ha hagut manera per sa qual cosa he contactat amb mu mare, que estava a una estació d’esquí tancada veient com els seus alumnes jugaven amb sa neu, a sa qual demà probablement (com ja tenia pensat) aniré a veure a s’aquarium. Hi aniré, probablement, en haver fet un examen de pràctiques instruments.
Ahir me vaig poder aixecar una hora més tard i només vaig fer dues horetes de classe, en la segona de les quals ens van posar dos vídeos; i és que, com ja li he dit a mu mare: “Haguessis pres bon ofici” (je je je).
Bé, antes d’ahir a vespre soparem a n’es Bonapizza per celebrar s’aniversari de na Miquela i tot això. Desprès, que vàrem tornar amb en Sergio en cotxe, vaig recordar un dels molts avantatges del transport públic/ inconvenients del cotxe privat, i és que varem donar més voltes que un ca dins una sanaia perquè no trobàvem aparcament.
I res, tal vegada en dies com aquests en que tant es parla de la sequera i de la necessitat o no de fer un minitransvasament com a solució d’urgència crec que estaria bé, sense xerrar massa de política, donar, breument, sa meva opinió.
En primer lloc, pens que no s’hauria de criminalitzar excessivament el fet de voler dur aigua al Llobregat comparant-lo, com fan des de diversos sectors, amb el de l’Ebre ja que ni la magnitud és la mateixa ni l’ús que es pretén donar als recursos hídrics tampoc ja que al País Valencià deuen tenir una gran afició al golf i, clar, volen fer massa camps que desprès s’han de regar.
Si és duu aigua a Barcelona és, primordialment, per al consum privat. Així i tot, com han suggerit diversos companys meus, crec que abans que el transvasament s’hauria d’optar per restriccions d’aigua ja que això serviria per aconseguir una major conscienciació ciutadana envers la necessitat de no malgastar aigua (que ens acostumaríem a no tudar-ne tanta) i pensant, per altra banda, en que milions i milions de persones es troben cada dia i de per vida en unes condicions infinitament pitjors que la nostra. A més, aquest transvasament es pinta com a mesura puntual però, tenint en compte les previsions futures en quant a canvi climàtic i sequera (d’aquest planeta que mos carregem entre tots), potser (millor dit, segur) el fet deixarà d’esser puntual, deixant d’esser també una solució viable.
Amb tot, l’oposició (oportunista) criticaria el fet perquè considerarien obligació del govern evitar les restriccions però, tanmateix, com a oposició pareix que tenen l’obligació de no aconseguir cap mena de consens.
Per cert, ara mos hem barallat mitja hora amb so router inalàmbric perquè només ens oferia “acceso local” perquè sa xarxa era privada (privada però nostra!!!). Si public és que hem vençut a s’aparato.

dimarts, 1 d’abril de 2008

Aquel Primero de Abril


Aquel Primero de Abril, 69 años después

Escribo esto en castellano con la intención de que un mayor número de personas, espero que todos los lectores y lectoras de este blog, lo entiendan sin exponerme la excusa de “como está en catalán no lo entiendo”.
Como es sabido por todos, tal día como hoy hace casi setenta años, un golpe militar fracasado, promovido por un grupo de militares insatisfechos y con el apoyo de los grupos más rancios, extremistas y totalitarios de la sociedad española; había derivado en una guerra civil cuya victoria fue conseguida gracias a que nazis y fascistas aportaron métodos, armas, recursos y hombres por el hecho de que necesitaban un laboratorio para probar su moderno arsenal militar en vísperas de la Segunda Guerra Mundial.
Se consumaba así la muerte de la voluntad de los españoles, ahogada por los brutales totalitarismos, con el lamentable beneplácito de las democracias occidentales.
Los brutales métodos de represión fascista empezaron en España tres años antes, pero el final de la guerra, tal día como hoy, significó el inicio de una represión institucionalizada muy eficaz, llevada a cabo por el aparato del nuevo estado. Este sistema de represión contó con un preciso sistema de delación siendo el español el único fascismo en que esto se institucionaliza. Así, no es en vano que en ese año aumenten en España un setenta por ciento los suicidios.
Como siempre, el baile de cifras es bastante importante, hecho conseguido por el régimen ya que en los registros no se especificaba la causa de la muerte como “fusilado” sino que esta se substituía por una más ambigua, “hemorragia cerebral masiva” que, aunque fuera por una bala, se supone que eso eran detalles sin importancia.
Poca broma en ese aspecto pues se contabiliza la no despreciable cifra de 75.000 individuos ajusticiados, solo contando la mitad de las provincias del estado (entre las que no están las más “rojas” como Madrid o Asturias, donde se suponen unas mayores represalias) y los registrados como “fusilados” (por lo arriba mencionado).
Añadiéndole a esto una cantidad igual, siendo generosos, en la otra mitad de las provincias, se llega a la cifra de 300.000, estando todos ellos registrados.
Por otra parte, teniendo en cuenta en la provincia de Huelva la cantidad de no registrados se estima que, para el total estatal, se llega a 150.000 no registrados.
En conclusión, entre los registrados y los no registrados de todas las provincias de España hacen la cifra de medio millón de personas. Aunque algunos hoy en día aún lo intenten desmentir.
Aparte de esto, se contabilizaron 250.000 recluidos en campos de concentración al igual que 325.000 depurados de sus oficios (profesores, médicos…).
Así, haciendo estudios comparados, por cada fusilado en la Italia de Mussolini en España se fusiló a, nada menos que a, mil.
Un detalle curioso es que el nuevo régimen aplicó una jurisdicción retroactiva en que se hace delito el “auxilio a la rebelión”, ¡Cuando lo que en realidad hacían era luchar contra la rebelión! (y contra la represión).
Si una cosa estaba clara esta era que el límite de la represión era la economía, pues era un inconveniente cargarse a todos los obreros.
Se trataba de hacer eugenesia positiva, pues la eugenesia estaba prohibida por la Iglesia, para fundar una nueva España. Esta misión la encargaron al incalificable Vallejo Nágera, psiquiatra militar formado en la Alemania Nazi, que tenía la misión de explicar porque la raza española había producido tal degeneración, intentando explicar la disidencia política en términos patológicos, esto es, “si no estás conmigo, estás loco”.
Y es que la raza española, a falta de encontrar un fenotipo característico (inexistente) era, para Vallejo, “un sentimiento espiritual diferenciado” demostrando (o creyéndolo si llegaba el a eso) que la fealdad “estimulaba las reacciones psíquicas de la horda”. Me hace una especial gracia que este “doctor” ejemplificara esto con la figura de Manuel Azaña (el feo), comparándolo con la sonrisa del caudillo “que estimula el bien”.
Esto, “la relación morfológica entre fealdad, inferioridad y maldad del adversario”, se unía a otras conclusiones derivadas de un estudio (cuyas síntesis ya habían sido publicadas de antemano) como “la inferioridad mental de los partidarios de la igualdad y la democracia”, la “perversidad de la democracia que estimula a los fracasados sociales”, entre otras.
Como se ha dicho, el gabinete del señor Vallejo, “estudió” a las presas políticas de la cárcel de Málaga llegando a la conclusión de que la mujer es más propensa al resentimiento, la envidia y el odio, todos estos sentimientos liberados por, siempre según Vallejo Nágera, la libertad de la república. En este mismo sentido, afirmaba su convencimiento de que “las rojas eran degeneradas, feas, bajas (…) y sexualmente más activas de lo habitual”.
Sorprendentemente, el estudio que se hizo sobre estas mujeres revelaba una capacidad económica, intelectual e instructiva superior a la media, con una amplia profesionalización aunque, como era de esperar, todo esto fue tergiversado en el comentario. En este sentido, en la prisión de Les Corts en Barcelona, aparte de no dejarles hablar en catalán y otras lindezas, las monjas las dividieron en estudiantes y obreras, impidiendo a las segundas la lectura porque era, según las religiosas, “un pecado de soberbia querer leer”.
Con todo, trataba de lograr una eugenesia positiva por el bien de la raza, esto debía conseguirse con la muerte, la expiación total y la segregación, produciéndose en España 50.000 niños perdidos, separados de sus madres en el contexto de esa industria carcelaria que creó el régimen. Esto se asemeja mucho al caso de Argentina, aunque entre estos dos casos reside una, tan solo una, diferencia: Allí los secuestros no estaban institucionalizados (permitidos legalmente), aquí si.
Por otra parte, buscando un sujeto de culpabilidad histórica el autor lo busca ya en la falsa conversión judía (el converso extendió la disgregación entre clases) hasta llegar al marxismo. Así, quién se quejaba de sus condiciones de trabajo o vida, lo hacía por resentimiento social.
A todo esto, estoy leyendo el libro de Ricard Vinyes, Irredentas, muy interesante a la par que explicativo. Por lo tanto, algún día quizás caiga una continuación del tema, del que hoy solo se han hecho un par de pinceladas.
Después del primero de Abril siguieron cuarenta largos y oscuros años de dictadura en nuestro país, en que se acalló la situación de la represión, cosa que
Por todo ello, porque estos hechos no son reconocidos, creo imprescindible una Ley de la Memoria Histórica.
El Partido Popular (y los satélites mediáticos situados a su derecha), que no ha condenado NADA de lo anterior no condenando la dictadura franquista, acusa a la izquierda de “querer reabrir las heridas del pasado” o gilipolleces de esta índole cuando es evidente que, claro está, estas heridas fueron cerradas de mala manera, enterradas en las cunetas próximas a la tapia trasera de muchos cementerios, por el franquismo y, claro está, los mismos sectores sociales que tanto apoyo dieron al régimen (la Iglesia la primera) se resisten a que estas heridas sean aireadas y curadas.
Y que no me vengan a mi con aquellas de “¿Y los otros qué?” porqué, en primer lugar, las magnitudes ni las condiciones no fueron, ni por asomo, las mismas. Además, aparte de que los sublevados han gozado de cuatro décadas de incesante homenaje, nadie ha afirmado que en la república (por algunos sectores extremistas, y especialmente después del golpe militar) no se hayan cometido hechos que no debieran.