Segons he llegit al diari Avui, la UE acaba d’aprovar una resolució per la qual la jornada laboral podrà ser de 60 hores setmanals “sempre que hi hagi acord entre l’empresari i el treballador”.
Encara que en Corbacho, ministre de treball, s’ha abstingut en la votació, al igual que altres quatre països, la voràgine liberal, conservadora i feixista que s’està apropiant de la Unió Europea de la mà de Gordon Brown (qui, com ZP, aposta per l’anomenada “tercera via”) Berlusconi, Sarkozy i Merkel no s’ha frenat aprovant-se la proposta per majoria qualificada. Aquesta ha estat, de totes maneres i sense cap dubte, una cortina de fum per part del govern zapaterista ja que amb un vot en contra hagués pogut vetar la proposta, tot paralitzant-la.
Encara que jo no som massa de números, he fet quatre comptes i no m’acaben de sortir els coptes, o millor dit, les hores. Agafant el cas, per exemple, del mmeu pare que treballa unes, diria que, set o vuit hores. Bé, amb la nova normativa podria treballar de dilluns a dissabte deu hores, posem que de vuit a una, amb una hora per dinar, i de dues a set, comptant una hora per anar i una per tornar, crec que li quedaria poc temps per anar a guardar les cabres. Segurament, n’hi hauria que hi estarien d’acord (d’assalariats) per aquest sistema de primes i compensacions pel treball pel qual els empresaris, per exemple, si un obrer factura 20.000 €, li donen un pernil o un val de compra de El Corte Malayo. Això mentre l’empresari frueix dels seus 20.000 € mensuals per treballador. Però això ja és un altre tema.
Així es tanca una etapa de 91 anys en que imperava el dret social d’una jornada laboral de 38 hores. Aquest dret, cal recordar, fou aconseguit per la intensa lluita dels moviments progressistes i obrers, accedint-hi els capitalistes per por d’una revolució.
Avui, estant segrestrada aquesta democràcia per un binomi format per liberals cada vegada més llençats, amb el suport de la incultura d’alguns treballadors que, tot i estar explotats, hi pugen al carro doncs el capitalisme ens ha fet creure que no hi ha classes socials, i per socialdemòcrates cada vegada més vinculats i venuts a les grans fortunes, que pot els interessen els drets dels heterònoms que només poden vendre la seva força de treball, preocupant-se tant sols de les seves bases, procurant-los benestar individual.
I és que el capitalisme d’avui és molt subtil, no ens presenta les desigualtats d’una manera tan bèstia com ho feia al segle XVIII o XIX en plena revolució industrial, comptant amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, TOTS en mans de grans propietaris. Així, és normal que no mostrin a les caixeres que treballen de dilluns a dissabte més de vuit hores pel salari mínim interprofesional, ni les dependentes, ni els fematers immigrants, no.
Em fa gràcia, en aquest sentit, això que diuen de “si hi ha acord entre el treballador i l’empresari”. Estant l’assalariat fins al coll per la hipoteca del màster (en el millor dels casos), el pis, el cotxe, la televisió de pantalla plana i coses així, no està en igualtat de condicions amb l’empresari per tal de negociar la seva jornada laboral. Així, si no accepta, a l’empresari li costaria poc contractar a un treballador submís, per exemple un immigrant d’aquests amb contracte d’integració.
Això, de fet, es com el dret que tenen les dones treballadores a tenir fills i que, tot i tenir aquest dret i esser respectat pels benvolguts empresaris, s’estimen més contractar dones que no tinguin ni vulguin tenir fills o, també, despatxar aquelles que tenen fills o destinar-les quan tornen de la baixa, a un lloc inferior al seu.
Per tant, si a una Unió Europea social dels treballadors i pels treballadors. No a una Europa del mercat i dels empresaris pels empresaris.
Encara que en Corbacho, ministre de treball, s’ha abstingut en la votació, al igual que altres quatre països, la voràgine liberal, conservadora i feixista que s’està apropiant de la Unió Europea de la mà de Gordon Brown (qui, com ZP, aposta per l’anomenada “tercera via”) Berlusconi, Sarkozy i Merkel no s’ha frenat aprovant-se la proposta per majoria qualificada. Aquesta ha estat, de totes maneres i sense cap dubte, una cortina de fum per part del govern zapaterista ja que amb un vot en contra hagués pogut vetar la proposta, tot paralitzant-la.
Encara que jo no som massa de números, he fet quatre comptes i no m’acaben de sortir els coptes, o millor dit, les hores. Agafant el cas, per exemple, del mmeu pare que treballa unes, diria que, set o vuit hores. Bé, amb la nova normativa podria treballar de dilluns a dissabte deu hores, posem que de vuit a una, amb una hora per dinar, i de dues a set, comptant una hora per anar i una per tornar, crec que li quedaria poc temps per anar a guardar les cabres. Segurament, n’hi hauria que hi estarien d’acord (d’assalariats) per aquest sistema de primes i compensacions pel treball pel qual els empresaris, per exemple, si un obrer factura 20.000 €, li donen un pernil o un val de compra de El Corte Malayo. Això mentre l’empresari frueix dels seus 20.000 € mensuals per treballador. Però això ja és un altre tema.
Així es tanca una etapa de 91 anys en que imperava el dret social d’una jornada laboral de 38 hores. Aquest dret, cal recordar, fou aconseguit per la intensa lluita dels moviments progressistes i obrers, accedint-hi els capitalistes per por d’una revolució.
Avui, estant segrestrada aquesta democràcia per un binomi format per liberals cada vegada més llençats, amb el suport de la incultura d’alguns treballadors que, tot i estar explotats, hi pugen al carro doncs el capitalisme ens ha fet creure que no hi ha classes socials, i per socialdemòcrates cada vegada més vinculats i venuts a les grans fortunes, que pot els interessen els drets dels heterònoms que només poden vendre la seva força de treball, preocupant-se tant sols de les seves bases, procurant-los benestar individual.
I és que el capitalisme d’avui és molt subtil, no ens presenta les desigualtats d’una manera tan bèstia com ho feia al segle XVIII o XIX en plena revolució industrial, comptant amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, TOTS en mans de grans propietaris. Així, és normal que no mostrin a les caixeres que treballen de dilluns a dissabte més de vuit hores pel salari mínim interprofesional, ni les dependentes, ni els fematers immigrants, no.
Em fa gràcia, en aquest sentit, això que diuen de “si hi ha acord entre el treballador i l’empresari”. Estant l’assalariat fins al coll per la hipoteca del màster (en el millor dels casos), el pis, el cotxe, la televisió de pantalla plana i coses així, no està en igualtat de condicions amb l’empresari per tal de negociar la seva jornada laboral. Així, si no accepta, a l’empresari li costaria poc contractar a un treballador submís, per exemple un immigrant d’aquests amb contracte d’integració.
Això, de fet, es com el dret que tenen les dones treballadores a tenir fills i que, tot i tenir aquest dret i esser respectat pels benvolguts empresaris, s’estimen més contractar dones que no tinguin ni vulguin tenir fills o, també, despatxar aquelles que tenen fills o destinar-les quan tornen de la baixa, a un lloc inferior al seu.
Per tant, si a una Unió Europea social dels treballadors i pels treballadors. No a una Europa del mercat i dels empresaris pels empresaris.
També, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria que deixessin unes paraules de consol per la recent mort de l'estat del benestar.
____________________________________________________________
† Jornada laboral de 48 hores
(1917-2008)
Fue bonito mientras duró, descanse en paz.
___________________________________________________________
També, i ja que no faig el treball que hauria d'estar fent, m'he sumat directaent al Boicot contra els Nazis (Solidaritat amb Joan Puig) d'Air Berlin. He llegit bastant a la blocosa sobre aquest tea i també, a una entrevista al diari de Balears, el director per Espanya i Portugal, ha fet unes declaracions encara més despectives, defugint de manera repugnant les preguntes dels periodistes. Ha afirmat, recuperant el vell estil de n'Aznar (que hablaba catalán en la intimidad, antes de decir al enano que hablara en castellano), que ell parla cinc llengües i mitja, que la mitja era el català que no sabia "perquè a les illes son molt simpatics i es dirigeixen a mi en castellà". No som ni simpatics ni amables, som uns capdefaves!
I ara, companys i companyes illencs i illenques, siguem antipàtics, parlem en català!
1 comentari:
Si, senyor!
Publica un comentari a l'entrada