Sant Tornem-hi!?

S'acaba l'agost, i amb ell les festes de Sant Agusti, per donar pas al setembre que, com cada any, ens duu el final de l'estiu, els dies curts i foscos, el sindrome postvacacional, entre d'altres. A jo, crec recordar, encara me queda gairebé un mes de vacances (som afortunat) si faig cas del que me diuen els treballadors de l'Spar referint-se a que el que faig ara (seure tot l'horabaixa amb aire condicionat, música i vegent-los fer feina) no pot considerar-se treballar.
I menos mal que començ tard les classes, dia 29, i per això hauré d'agafar l'avió dia 25, dia pel qual esper (i desig) esvaides les pors i temors col·lectius nascuts arrel de l'accident de Barajas. Hem de pensar, en aquest sentit, que l'accident greu que succeeix cada cert temps en aviació ja ha ocorregut al mateix temps que es d'esperar una major atenció per part dels mecanics i altre personal indicat en la seva tasca. Ja que hi som, i sense voler capficar-me massa en el tema, comentar l'estrategia d'Spanoir, que ha substituit el, per altra banda, típic terme "problemas técnicos" per un més novedós i manco preocupant "cuestiones operacionales".
Per altra banda, el mallorca farà aigua enguany i sino devalla serà perquè n'hi ha que son inclús pitjors. Per desgràcia, l'Atlètic Balears també ha perdut, com l'Eivissa, en el seu debut a la categoria de bronze.
Tenc al mòbil una acumulació d'imatges que en breu m'agradaria inserir, això fruit de que no he publicat gairebé res en tant de temps, deixant el bloc al relenti emperò sense paralitzar-lo de tot. Ha estat, en la meva opinió, com el que fan les televisions també a l'estiu, dipositar continguts enllaunats evitant la producció pròpia i de qualitat (de qualitat a la tele, no vol di que en aquest bloc hi hagi qualitat, eh?), i és que, per altra banda, tampoc hi havia perquè matar'm-hi estat la majoria dels il·lustres lectors i lectores de vacances i sense activitat blogosfèrica. Per tot això, no se fins a quin punt seria adient encetar el setembre amb el típic "Sant Tornem-hi" que he pogut descobrir aquests dies en diversos blocs del Principat. He de dir que aquesta expressió m'ha cridat l'atenció ja que crec que no l'havia sentida mai, m'ha agradat i potser seria un bon titol pel present post.
Crec que avui inseriré un grapat d'imatges que he anat recol·lectant al llarg de tot l'estiu per diversos indrets i que, per un o diversos motius, m'han cridat l'atenció.

Aquesta imatge la vaig agafar fa ja temps al carrer d'en Pizà de Felanitx. A jo m'agrada particularment ja que crec que mostra una frase que no pot significar res o pot significar molt. És, tal volta, un crit d'esperança en aquesta paret carregada d'anys i d'història i menjada pel pas del temps, entre aquests carrers del centre de Felanitx al llindar de l'abandó i la marginalitat per la deixadessa de la classe política governant.

Aquesta pintada, prou clara i divertida, la vaig agafar de l'anomenada popularment "plaça de toros" a Porreres (encara que, afortunadament, sigui un aparcament on els joves de la localitat s'hi venen expressant, encara que darrerament pareix una mica abandonat.

Aquesta, com la següent, és del dia de Sant Agustí a Felanitx. Està a la plaça de toros (aquesta si que ho és) i, com dic, la vaig retratar el dia en que es celebra la vergonyosa correguda de bous en que, aquest any, es comenta que els novilleros aquests, aprenents de toreros i aspirants de marits de folclòriques, varen trigar més a matar els bous, torturant-los més de l'habitual, inclús. Però mira, això és la fiesta nazional.

Aquesta també la vaig trobar molt curiosa. És una colorista pancarta penjada a les portes de la parròquia de Sant Miquel de Felanitx. Normal, per un capellà decent que hi havia, i a damunt mallorquinista...

Finalment, aquesta també es de l'aparcament de Porreres. És una afirmació molt encertada.
Esper que vos hagin agradat i mem si en penjarem més.
Per cert, encara no he venut el cuponazo! Potser te tocarà a tu...

Feliç sindrome postvacacional... i sort als examens!

Ja nedam!

Vos podeu imaginar, no escrivia quan estava tot lo dia sense fer res, no ho faré ara que se pot dir que faig feina. En tot cas, avui faré una excepció per contar que dijous vaig començar a vendre. Es demati me toca estar a n'es bar Mercat (Ca'n Rosa) i hi estic de devers les nou fins quasi la una i els horabaixes de moment me pos per s'Spar d'es port i faig un poc sa boia per alla.
Això és de dimarts a dijous (sinó hi ha contraordes per baixa activitat) i a Felanitx encara que vengui poc, venc qualque cosa. S'horabaixa a s'Spar, no venc ni 5 cupons amb tot s'horabaixa així que haurem de veure que faig.
Per ara, també, es dissabte venc a n'es port fins que no se demostri lo contrari. Bé, com que avui horabaixa no hi he anat, potser dilluns vengui una estona a Ca'n Rosa per allò dels remordiments de que faré perdre dobbers a l'Organització, cosa gens agradable.
Encara que dijous no tregués gran cosa, mes de la meitat dels cupons que vaig vendre divendres tenen el reintegro, així que no esta malament per començar. Per altra banda, a na Glòria li vaig vendre un rasca amb 10€ de premi, i casualment an aquell l'havia espenyat un poc, quines coses.
Al mateix temps, m'agradaria constatar la meva profunda preocupació ja que el jovent d'avui en dia, per norma general, no compra gens. Aquest mal no els és endemic ja que hi ha molt de tacaño amollat pel món, esta demostrat que no compren ni els rics ni aquells que van de rics, i d'entre tots ells els pitjors son aquells que diuen: "No i jo mai me toca, ja me podria tocar" pero al mateix temps no compren.
M'ha fet gracia avui el fet de que he obligat a mu mare a que me compras un cupó fet amb el TPV (me feia il·lusió) amb el número 00666 per avui. He de dir que l'he hagut de repetir dues vegades més perquè com que el tenia exposat, l'he venut tres vegades (amb series diferents, eh?).
Finalment, m'agradaria mostrar, com sempre fa la familia Irreal, la meva consternació pel tragic accident de l'avió d'Spanoir al mateix temps que veig que no he comprat cap bitllet amb aquesta companyia propera a la fallida. Encara que això no sigui molt adequat dir-ho en dies propers a la tragedia, m'he fixat a l'esquela publicada per la companyia al Diari de Mallorca, hi havia una "i" llatina al final d'una enumeració, estant el text en castellà (!!!). Lo dit, una putada lo de s'accident, esper que sigui l'únic (com ho ha estat) en 25 anys a l'estat.
I res, mem si els lectors i lectores firen qualque producte meu...

Mejor en español

"¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (...) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (...) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."
Fraga Iribarne, president fundador del PP (1967)

Millor en espanyol

Llorenç Capellà | 12/08/2008 | Vistes: 438

Tot ens fa suposar que el Govern i la família Nadal arribaran a una entesa perquè Rafel Nadal sigui la nova icona de Mallorca i de les Illes Balears a les fires turístiques de més renom. No crec que la seva presència a l’estand de la Conselleria de Turisme repercuteixi en un augment dels visitants. Aquesta qüestió la plantejaren en un debat televisiu al poeta i periodista Miquel Cardell i va tenir una resposta clarivident.

Qui sap d’on és Federer, va deixar caure. És suís, però no és un fet determinant a la seva biografia. Vull dir que els hotels de Binningen, que és on va néixer, molt probablement no han detectat un augment de la demanda de places tot el temps que ha estat el primer tennista del món. De la mateixa manera, Rafel Nadal és conegut onsevulla com un campió espanyol, que ja s’encarrega d’esbombar-ho l’immens aparell propagandístic de l’esport estatal. I si algú el relaciona amb Mallorca, no corre fins a una agència de viatges per contractar una estada de quinze dies a la Platja de Palma.

El Govern n’és conscient. Tanmateix, oferint-li un acord de col·laboració, sap que farà contents molts de mallorquins que, en major o menor intensitat, han fet Nadal seu. Són aquells que l’han volgut veure triomfar i, quan ho ha fet, s’han considerat amb dret a compartir una petita part de la glòria del seu ídol. La col·laboració institucional amb Nadal, per tant, és vista amb simpatia per força gent.

Malauradament l’escenificació de la dependència entre la icona mediàtica i el país pot haver arribat tard. Des de Madrid han ballat l’aigua a Nadal, i a hores d’ara sembla que ja ha assumit al costat dels Xavi, Gasol (aquests també catalans!), Alonso i una pila de ciclistes que ho guanyen tot, la responsabilitat immensa de fer l’Espanya unitària, que és allò que no aconseguiren Don Pelayo, els Reis Catòlics, els Borbons, José Antonio, Franco, Cristòfol Serra i un llarg etcètera d’il·lustres fracassats. Nadal s’ha posat en feina.

A la roda de premsa que concediren els tennistes espanyols a Pequín, va acordar-se que periodistes i atletes prescindirien de l’anglès i parlarien en castellà. Quan un dels periodistes va adreçar-se a Robredo en català, Rafel Nadal va arrogar-se els poders propis d’un cap de cerimonial i va respondre, abans que Robredo ho fes, amb un "mejor en español" que, a jutjar pel to casernari, va ésser més una ordre que un suggeriment. De manera que Nadal va renunciar a la seva identitat cultural amb "gesto alegre y firme el ademán", sense parar esment que acabava de ficar els peus a la galleda (i de quina manera!).

Nadal, davant la pregunta en català, no havia d’haver deixat passar l’oportunitat de fer didàctica. Podia haver explicat als periodistes xinesos i, sobretot, als espanyols, que ell i el periodista català acabaven de parlar en un idioma que no té tants de parlants com l’anglès, el castellà o el xinès, però que serveix per a expressar els mateixos conceptes, pensaments i sentiments que expressen aquests i qualsevol altre. Tanmateix, en comptes de fer-ho, va desencallar la situació amb un "mejor en español" que ha merescut les lloances entusiàstiques de la caverna espanyolista.

La gent del seu entorn més pròxim afirma que Nadal comença a estar tip de veure’s involucrat en qüestions que tenen a veure amb la llengua o amb la identitat cultural. Doncs que reflexioni una mica i s’adonarà que ha errat el camí. En lloc d’enflocar-nos respostes arrogants –en les quals l’arrogància no és més que el fals embolcall d’un servilisme pregó envers el Poder–, s’hauria de demanar quin paper juga al costat dels intel·lectuals del manifest en contra del català o fent part d’uns cartells de Nuevas Generaciones que ens evoquen l’esperit dels organitzadors de l’Olimpíada de Berlín.

En Fortunio Bonanova

Crec que aquest personatge és prou desconegut per tothom, jo en vaig sentir parlar en qualque ocasió de casualitat i crec que és no menys que un illenc pioner a Broadway i Hollywood. És, tal vegada, l'actor més internacional que han tingut aquestes illes. Potser fa poc l'hi han dedicat un carrer a Ciutat però no per això resulta excesivament conegut.

De Viquipèdia

Fortunio Bonanova, pseudònim de Josep Lluís Moll (Ciutat de Mallorca,1895- Woodland, Califòrnia, 1969), va ser baríton, actor de cinema i teatre, productor, director, amb aparicions notables a televisió com a convidat, i va participar amb varies funcions diferentes a alguns films, i sèries de televisió, ballarí, dramaturg, i novel·lista. Segons Lluis Fàbregas Cuixart, el pseudònim Fortunio Bonanova corresponia al seu desig de cercar fortuna, i a l'estimació per al barri de la Bonanova, de Palma.

Biografia

Fortunio Bonanova va ser telegrafista de professió. Estudià música amb l'italià Giovachini. Primer estudià a Madrid, i després a París. L'any 1921 debutà com a cantant amb la romança de Tannhaüser, al teatre Principal de Palma. Aquell any amb Jorge Luis Borges, i alguns intel·lectuals mallorquins signà el Manifiesto del Ultra, utilitzant el pseudònim amb el que es féu famós. Aquell any també debutà amb el film Don Juan Tenorio sobre l'agument de Juan Zorrilla, dels germans Baños, en blanc i negre i muda, que va ser presentat, l'any següent a New York, i a Hollywood. El 1924 dirigí la pel·licula muda Don Juan.

El 1927, actuà a la pel·lícula Love of Sonya d'Albert Parker, amb Gloria Swanson. Fins l'any 1932, participà, amb petits papers, a produccions a Hollywood, al costat de artistes com Joan Bennet, i Mary Astor. En aquella època interpretà a Nova York algunes òperes i sarsueles com: La Canción del Olvido, La Duquesa del Tabarín, Los Gavilanes, i La Montería.

El 1932 actuà a Careless Lady, dirigida per Kenneth Mackenna, fent el paper de Rodriguez. Aquest mateix any participà com a Pietro Rafaelo el pianista, a A Successful Calamity, de John G. Adolfi. El 1934 torna a Espanya i col·labora a la pel·lícula El Desaparecido d'Antonio Graciani, on feia de primer actor. El 1935 actuà al musical de Màximo Nossik Poderoso Caballero, també com a primer actor.

El 1936, a causa de la guerra civil torna als Estats Units, i participà en el film Capitán Tormenta, de Jules Bernhardt, fent el primer paper, "Capitan Bill". Aquest mateix any participà a El Carnaval del Diablo de Carlos F. Borcosque, on feia el paper de protagonista; i a El Castigador Castigado, de Ricardo de Baños, a un dels primers papers. El 1938 participà a Romance in the Dark. El 1938 fa el paper de Barrera a Tropic Holiday de Theodore Reed. Aquest mateix any va fer un paper menor a Bulldog Drummond in Africa, dirigida per Louis King. El 1939 fa de primer actor a La Inmaculada, de Louis J. Gasnier.

A partir de 1940 una intensa activitat fílmica el fa col·laborar en més de quaranta pel·lícules, a I Was an Adventuress, Down Argentine Way, The Mark of Zorro, les tres el (1940). That Night in Rio, They Met in Argentina, el 1941. També participà com a secundari a Citizen Kane, d'Orson Welles, on feia el paper de "Signor Matiste". Blood and Sand, Moon Over Miami, Unfinished Business, Two Latins from Manhattan, Yank in the RAF, totes elles el 1941. Mr. and Mrs. North, Four Jacks and Jil, Obiging Young Lady, Sing Your Worries Away, Lancenym Inc., Gil Trouble, Black Swan, el 1942. Hello, Frisco, Hello, el 1943. Five Graves To Cairo, estrenada a Espanya amb el títol de Cinco Tumbas al Cairo (1943); i Dixie. Així mateix a For Whom The Bells Tolls (1943) de Sam Wood, doblada al castellà com a Por Quién Doblan las Campanas, fent el paper de "Fernando". El mateix any va participar a The Song of Bernadette. El 1944 va participar a The Sultan's Daughter, Ali Baba and the Forty Thieves, My Best Gal, Falcon in Mexico, Double Idemnity, (Perdición), Mrs. Parkington, Brazil.

El 1945 actuà a Were Do We Go from Here?, A Bell for Adano, Man Alive, Hit the Hay, Red Dragon, The Sailor Takes a Wife. El 1946 fa Pepita Jiménez, Monsieur Beaucaire. The Sun Also Riser (Fiesta) de l'any 1947. El mateix any La Diosa Arrodillada, The Fugitive, i Rose of Santa Rosa. Romance on the High Seas, Angel of the Amazon, Adventures of Don Juan, l'any 1948. Bad Men of Tombstone, i Whirpool el 1949. Nancy Goes to Rio, September Affair, el 1950. Havana Rose (1951). Thunder Bay, Moon Is Blue, So This Is Love, (The Grace Moore Story, al Regne Unit), Second Chance, Conquest of Coahise, i Die Jungfrau auf dem Dach, del 1953. New York Confidential, Kiss Me Deadly, a la sèrie de televisió The Count of Monte Cristo, al 1955. Al 1956 actuà a Jaguar; i el 1957 a An Affair to Remenber.

El 1959 féu un paper a Thunder in the Sun. A Espanya actuà a la pel·lícula rodada a Eivissa, el 1961: Los Tres que Robaron un Banco. Al film de John Ford: The Man Who Shot Liberty Valance, del 1962 (El Hombre que Mató a Liberty Valance. L'any següent (1963) participà a Running Man de Carol Reed, amb dos actors espanyols que després tendrien molt de nom Fernando Rey, i Juanjo Menéndez. El 1964 participà a la pel·lícula La Muerte Silba un Bloues de Jesús Franco; i el 1967 a The Million Dollar Collar.

Va participar a unes 80 pel·lícules, encara que a algunes, les escenes on sortia no van ser posades a lo versió final. També va fer de conseller tècnic a Blood and Sand (1941) (no sortia als crèdits), com a productor a La Inmaculada (1939), i com a director a Don Juan (1924). A la televisió va actuar com un convidat notable en 7 ocasions, i va actuar a la pel·lícula Ballad of Hector, the Stowaway Dog (1964) feta per a la televisió, on tenia el paper d'inspector.

Morí a causa d'una hemorràgia cerebral.

La seva tomba està al Holy Cross Cemetery, Culver City, Los Angeles County, Califòrnia, Estats Units.

Bibliografia

• Catalina Aguiló: "Fortunio Bonanova : un home de llegenda".

"El Mago del ladrillo"

Aquest article, que fou publicat a una revista de l'assemblea d'IU de Seseña, va fer a la titular del jutjat número 4 d'Illescas reclamar al batle i als ex-regidors d'IU una fiança de 133.333 euros per la querella presentada pel constructor, Francisco Hernando 'El Pocero', que sol·licita l'embargament dels bens particulars i comptes del batle de Seseña, i de quatre regidors i ex-regidors d'IU, Mercedes Urosa, Nuria Muñoz, David García i Mercedes González.

EL MAGO DEL LADRILLO

A semejanza de lo que ocurre en el resto de España, donde se está construyendo un tercio de toda la vivienda nueva de Europa, en Seseña ha fijado sus ojos de águila un mago del ladrillo.

Y tiene explicación si convenimos que Seseña posee una buena comunicación por carretera, un amplio término municipal y un pequeño grupo de políticos de principios débiles y moldeables. Características todas ellas que, en conjunto, reproducen el hábitat ideal para llevar a cabo negocios inmobiliarios en breves plazos de ejecución. Dinero rápido en sencilla mezcla con ningún escrúpulo y apoyo de altas instancias políticas y financieras.

El esquema de trabajo de estos magos del ladrillo empieza a ser conocido con asuntos tales como el caso Marbella; buscan suelo barato, rústico o zona verde, controlan los poderes políticos para que aprueben y recalifiquen según sus necesidades, compran voluntades ofreciendo mucho trabajo en el entorno y cuando terminan, más pronto que tarde, se marchan a la búsqueda de un nuevo lugar, dejando en su camino: un ingente cúmulo de despropósitos urbanísticos, medioambientales, sociales, de resolución costosa y difícil que siempre corresponde a otros gestionar y a los nuevos vecinos padecer; La corrupción política y personal que genera desconfianza en el futuro, el trabajo en precario y temporal que deja un grosero rastro de accidentes laborales, el negocio inmobiliario que facilita el mercado de dinero negro, la falta de servicios, la desestructuración social de los pueblos, entre otros.

Ese panorama se repite allí donde estos virtuosos magos del ladrillo ponen su objetivo y Seseña ha sido seleccionado: El Quiñón, Residencial Francisco Hernando, núcleo separado por cuatro kilómetros del casco urbano y con 13.000 viviendas en altura de 10 pisos, 75 viviendas por hectárea cuando nuestra media es de 30, sin compromisos firmes de la Administración Regional para dotaciones y equipamientos, es prueba fehaciente de lo que decimos.

Pero se ha encontrado el mago resistencias en Sesefia y por serie inesperadas, de más difícil resolución. Su primer problema es el gobierno municipal, y reconocemos que sabe cómo manejarse utilizando dos métodos familiares en su trayectoria empresarial: la compra de votos, de voluntades políticas y la utilización descarada de sus medios de comunicación particulares. Los políticos y vecinos de Boadilla del Monte y Villaviciosa de Odón saben a qué nos referimos.

En Seseña compra los votos más fáciles: dos concejales y un familiar directo del portavoz de una parte de la oposición están en la nómina de ONDE 2000, su Empresa de construcción. Al resto les apoya con descaro en su camino hacia las próximas elecciones. Reconozcamos también su falta de imaginación.

En los medios de comunicación tiene planes de futuro: radio y televisión y realidades que ya utiliza: su periódico La Voz de La Sagra, en el que podemos comprobar que no existe la voz del Alcalde o del gobierno municipal en las crónicas de los plenos o en las entrevistas a políticos locales, simplemente se excluye por censura interesada.

Y su segundo problema es el grupo político que forma el gobierno municipal: Izquierda Unida, a quienes sabe que no es posible comprar o moldear. Desconoce este mago del ladrillo la realidad de nuestro grupo político y cabe hoy descubrirle, para que se instruya, que nuestro método de funcionamiento interno impide a ningún cargo de Izquierda Unida decidir distinto a lo que acuerda la Asamblea, cabe decirle que las decisiones (acertadas o no) se toman por el colectivo y que no sirve acosar a nuestros alcaldes y concejales en la búsqueda de su mejor manejo, simplemente porque los cargas públicos de Izquierda Unida sólo son manejados por las Asambleas de Izquierda Unida y no caben por tanto compras ni oscuros tratos en su recorrido y su gestión.

Y nos quiere convencer con su prensa interesada, su Voz en La Sagra, que nuestro alcalde en Seseña engaña a su Asamblea al votar en contra del desarrollo urbanístico del Quiñón y acto seguido, dice su Voz, agiliza su gestión en la Consejería correspondiente. El Quiñón se aprobó, esto si lo sabe, con los votos sumados del PP y PSOE, felizmente ahora en la oposición.

Y hay que decir que la apuesta urbanística del gobierno municipal de Izquierda Unida en Seseña sigue siendo firme, hasta ahora, en esta legislatura no se ha recalificado ni un solo metro de suelo en todo el término de Seseña y los planes, las directrices urbanísticas en las que estamos trabajando, habran de servir para contener, más que para crecer, con el objetivo conocido de unir todas las áreas urbanas ahora dispersas, Seseña, Seseña Nueva, Vallegrande,...

Y ahora, además, gracias al abracadabra del mago del ladrillo y sus colaboradores, habrá que contar con los nuevos vecinos del Quiñón. Bienvenidos todos. ¡El mago, no!

La sombra del viento

"...En una ciudad muy lejana, atrapada entre una luna de montañas y un mar de luz. Una ciudad forjada de edificios que solo podían existir en sueños..."

Save Extremadura

Veig que tenc això un poc abandonat però és que en aquestes èpoques de calor fa vessa fins i tot escriure. Per altra banda, tampoc hi ha molt que contar per aqui.
Per una banda, avui s'acaba el curset de venda acabant de veure temari i fent l'examen de maneig de TPV, que esper que no suposi gran inconvenient.
Així i tot, no sabent encara ni si vendré aquest estiu, qualcú se m'ha adelantat venent i sa sort ja ha arribat a Felanitx, i no ho dic per sa nostra lectora na Catalina (que també), sinó perquè el Cuponazo de divendres va caure a Felanitx, a ca na Joana que va venir per un temps amb na Ximelis a fer sa casa neta. N'hi ha que duen sort però tenint en compte que fa poc ja havia tocat un altre sorteig de l'ONCE a Felanitx, hem d'esperar que no sigui el darrer.
Per altra banda, a ca meva ha arribat sa TDT i, si he de dir sa veritat, no és res de l'altre món perquè, entre altres coses, tots els canals son en castellà, tots excepte IB3, i alguns d'ells son una telebotiga perpètua mentre d'altres, concessions amigues del PP (és de suposar), son com una COPE en TDT a l'estil d'Intereconomia TV, o VEO (i manco mal que aqui no varen donar llicència a Libertad Digital TV). Bé, sa qüestió és que en un d'aquests canals, en una d'aquestes tertúlies tan "liberals" que saben fer els de dretes, tothom opinava lo mateix (a vegades son generosos i en conviden un que pensa diferent perquè, entre tots i pegant cops a la raó, el fan quedar malament i encenen la seva audiència; escasa, per altra banda). En aquell cas, parlaven d'aquella campanya que si jo hagués estat més faner hagués inserit aqui també, titulada Save Extremadura en que un diputat d'ICV a Tarragona convidava a adoptar dos nins extremenys per 1000 € al mes ja que el 8,7 (crec recordar) del PIB català no era suficient. No se exactament quin PIB de Balears s'en duen, però segur que deu estar similar. Bé, centrant-nos en aquella tertúlia, aquella gent va pintar al diputat poc menys que de dimoni i va enumerar no se quants defectes dels catalans, apart del típic d'aferrats. Vistes les barbaritats que deia, típiques d'aquella gent que, sempre des de Madrid, no ha trepitjat mai Catalunya però sempre n'ha parlat, coneixent les atrocitats que, segons expliquen convençuts, comet el régim "nacionalsocialista" i defensant "la libertad de la lengua común".
No era la meva intenció xerrar massa de política però la tentació... Acabaré amb això del tema la gestió aeroportuària. Balears, tenint uns dels aeroports no més es recapta (per enviar-ho TOT a Madrid), va ser la primera en demanar la gestió compartida dels nostres aeroports. Més tard s'hi va afegir Catalunya i ara, Mr ZP, ha imposat una barrera inaccesible per a les illes de 30 milions de passatgers per accedir a la gestió compartida. De moment, com tot, només Madrid i Barcelona hi arriben. Noltros, mentrestant, haurem de tenir un aeroport amb passadissos llargs i freds, sense art i que no sap promocionar Mallorca mentre una constructora madrilenya ven ensaïmades de ciment als turistes.