dimecres, 31 de desembre de 2008

Canviam d'any, però tot seguirà igual

En aquesta la nostra cultura xovinista i etnocentrista es conceb, i de cada vegada més, el pas d’un any a un altre com una separació temporal necessària per esquivar la monotomia de la nostra vida i, de pas, omplir encara més les amples butxaques dels capitalistes amb la compra de regals, roba nova i exclusiva i menjar, molt de menjar i beure, molt de beure.
Ja no té importància si va nèixer un que deia que era el fill de Déu, hem trobat una altre excusa per celebrar, per gastar. I és que pareix esser que el cristianisme si no ha deixat pas conviu amb les ferotges creençes paganes del consumisme. Per exemple, al nostre país és una tradició irenunciable menjar els tradicionals dotze grams de raïm veient en Ramón Garcia i això, si ho pensau en fred, no deixa de ser una coionada (o una solució per èpoques d'excedent de raïm): Realment pensam que per fer això o per comprar (i desprès cremar, això és important) roba interior vermella o, el que he sentit avui, per posar qualque peça d’or dins una copa de cava per beure el liquid desprès de les campanades ajuda a tenir millor sort a l’entrant any?
Tot això, sens dubte, son simptomes d’una impacient necessitat que tenim els individus de cercar coses en les que creure, de ser gratuïtament supersiticiosos, encara que no hi hagui cap fundament.
És típic, a dia d’avui, fer un balanç de l’any mostrant allò més destacat d’aquests 365 dies i això, sens dubte, esdevé l’excusa perfecta per als mitjans de comunicació que, en aquest periode vacacional, aprofiten per reutilitzar i reciclar programes i passatemps que, per altra banda, tothom ja ha vist.
Bé, no podré evitar dir que aquest any va començar amb les interessants experiències que me va deparar el primer curs a la universitat i al Principat, me venen al cap el Sant Antoni de Gràcia, múltiples visites a Barcelona de coneguts, s’animalada, la meva primera participació en unes eleccions encara que fos per correu..., amb unes acceptables notes (ja les firmaria per enguany...), i amb visita a Andalusia incluida. L’estiu tampoc va anar malamnet, amb l’anomenada “Operación Desembarco en la Roca” i amb l’enriquidora i lleugerament lucrativa primera experiència al món laboral de la mà de l’ONCE. La tardor, per altra banda, ha estat curiosa amb tots els actes en contra de Bolonya i la poca feina que he fet, acadèmicament parlant, anant també, que ara recordi, a l’assemblea nacional de JEV o a Saragossa (encara que fos entre la Expo i El Pilar) amb ses madones d’es pis o també lo de Pons i Perelló.
Per altra banda, també és força usual que la gent expressi els seus propòsits per al nou any, encara que sovint aquests propòsits acabin esdevenint somnis. Jo no m’he aturat massa a pensar-ne ja que crec que el fet de que a les dates de cada dia hi canviem, en aquest cas, un vuit per un nou, no implica necessàriament que hagi de, per exemple, apuntar-me a n’es gimnàs (els del SAF han de viure si, però no a la meva costa) o estudiar més o, com qualcú me va dir l’altre dia, “enamorar-me i ser correspost” (vaja feta...) tot això, i mai millor dit, son vuits i nous i cartes que no lliguen.
Bé, idò sense allargar-me més, ara que ja he amollat sa parrafada (sa darrera de l’any), en bona diada de sa conquesta i entrada al món català i occidental de Al Mayurca i pensant en l’oprimit poble palestí de Gaza que està sent martiritzat i assassinat per les armes sionistes de fabricació americana en aquella terra no tan llunyana i triplement santa, vos desitj que passeu, no podré faltar a sa tradició, un bon any i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Jo vui ser rei

Avui ja torna tocar escriure una mica. He de dir que m’he resistit a sa temptació de tornar a incrustar es video aquell del discurs del rei trucat tan entretengut, sobretot si se compara amb lo avorrit i soporifer del discurs real, de veres, que crec que mai no he aconseguit escoltar sencer. De totes maneres, crec que s'emissió reial per ses principals cadenes una bona iniciativa ja que deu ser aquest el moment punta de les televisions locals (que no retransmiten el discurs del monarca).
Es dematí hem anat de compres a Marratxí (jo no volia però…) i, de passada, hem fet una petita ruta turística p’Es Pil·lari i Sa Cabaneta. Això mos passa per ser de poble i perdrer-mos dins un tassó d’aigua. Però normal, tantes autopistas, carreteres, desviacions, redones i més redones… Això pareix Nova York!
I res, aquests dies encara no m’he posat a fer feina tot i que ja es ben hora perquè hi ha una quantitat de treballs que fa por. I no és res fer treballs, lo pitjor es coordinar i fer els grups, especialment quan el profesor s’entesta en fer “grupos de máximo y mínimo 3 personas” que, a damunt, s’han de fer a distància.
Ahir, per altra banda, vaig anar a veure na Maria Antònia sa perruquera i m’arrepentesc d’haver-me retallat massa sa melena. Però bé, ja tornaran crèixer. (Som conscient de que aquesta frase pot crear falses expectatives. No vos faceu massa il·lusions padrinajove i altres…).
Per altra banda, dir que m'he fet un Facebook d'aquests i confirmar què en Massot i na Jero varen citar qualque cosa d'aquest bloc a sa revista Escola. Mem si moc quatre fils per aconseguir un exemplar per veure es que.
Poca cosa més, anau alerta amb els excesos d’aquests dies, no vos deixeu endur pel consumisme ferotge i bones festes!
P.S.: Vaja merda histèria... Mem si aquest video monàrquic com a sucedani del discurs reial ho millora un poc. Ah! I podeu seguir fent suggeriments al post anterior.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Pluja d'idees


Entre els molts treballs que he de fer aquestes festes, necessit la vostra ajuda (com a mínm) per un d'ells.

Es tracta d'una presentació que he de fer a l'assignatura de Parlar en Públic, se tracta d'un tema que pugui resultar interessant per la gent encara que allò important no és el tema en si sinó allò que vull dir triant aquell tema.

Esper la vostra col·laboració deixant comentaris amb idees guays. O sinó enviant-me quelcom al mail.


Gràcies

El mercado vuelve a casa por navidad

Otra vez vuelvo a escribir aquí. Tras el intento fallido de crear un blog personal he decidido seguir escribiendo aquí. Sigo igual que antes, mis profesores igual que siempre, mandando trabajos estúpidos y demás, bueno, lo normal. Además el Pucela va genial, dentro de poco va a pasar al Madrid, y el Valencia no va mal. Lo siento mucho por el Mallorca pero como echen a Manzano se van a ir a segund. Bueno, pero de lo que os quería hablar es del presidente de los USA, Georges Bush. Este pacífico hombrecillo, de grandes reflejos para esquivar cualquier cosa, ha confesado su gran pesar. Jorge Arbusto cuenta sumalestar por haber tenido que saltarse los principios del mercado. Y, ¿porqué se ha visto tan insigne hombre obligado a violentar estos sacrosantos principios’? Pues porque el cuento del libre mercado se ha convertido en libertinaje.En los pasados años siempre se prevenía contra la intervención de los gobiernos. Déjenos a nosotros, se decía, el mercado se regula sólo. Déjennos que ganemos. Y así pasaron muchos años y el cuento parecía no tener fin. La Bolsa siempre subiendo, las empresas también, todo precioso. Pero llega un día en que el sueño se acaba y se vuelve a la realidad. El pequeño mercado tiene frío y se acuerda de su papá, de ese papá Estado al que tan olvidado tiene. Y entonces el hijo pródigo vuelve a casa y dice: papá, tengo frío, papá, no tengo dinero, deme dinero para que pueda prestar. En el mejor de los casos el qequeño mercado reconoce haberse portado mal pero dice que no lo volverá a hacer. Pide la propina al Estado. Y papá Estado, que no es un ente abstracto sino todos los ciudadanos, paga todas las burradas del niño mercado.Así es curioso cómo los banqueros se subían el sueldo en tiempo de bonanza. Como todo iba bien, como eran tan buenos gestores, normal que se suban el sueldo. Se lo han merecido. Y ahora, ¿qué se merecen? ¿Dónde está el dinero? Pues el dinero no aparece pero tranquilos papá Estado es generoso.
Lo de Jorge Arbusto no es más que la confirmación de la mentira de este sistema. Arbusto se ha pasado sus 8 añitos de gobierno entre guerras y guerrillas. Alentaba la desregulación del mercado, qué sistema más estupendo. Jorgito gustaba mucho de la libertad y no ponía traba alguna al mercado. El mercado sin control. Y ahora, el mercado descontrolado ha embarrancado y necesita ayuda. Y es ahora, no antes, cuando Jorge Arbusto aboga por la intervención del Estado. Cuando haya beneficios déjennos ganar, cuando haya pérdidas ayúdennos. Esto es lo que vino a decir el presidente de la COE en unas declaraciones vergonzosas en las que pedía al gobierno que hiciera un paréntesis en la economía de mercado. Después se cierra el paréntesis y, ¡ale! viva el mercado libre y sin ataduras.Y los estados hacen esto. Ahora todos están metiendo dinero en el mercado. Solventarán la crisis de los bancos porque con tanto dinero pronto tendrán un exceso.Sin embargo yo me pregunto en estos días para qué sirven todos esos organismos reguladores tan importantes. El Banco Mundial, el FMI, el Banco Central Europeo, los bancos nacionales, la reserva federal… No sé, supongo que la gente que trabaja ahí tendrá que hacer algo para ganar lo que gana. Así que vosotros ya sabéis: este año somos uno más en la familia. Mercado también viene a cenar.

divendres, 19 de desembre de 2008

Cap a Mallorca hi falta gent!

Aquesta setmana he estat molt ocupat amb treballs i pràctiques diverses (Bolonya fa oi...), amb l'agravant de que durant el cap de setmana anterior no en vaig fotre ni brot.
Per altra banda, ahir vaig anar, desprès de la ineludible pràctica de Dret que per cert va anar fatal, amb na Pizà (o Pizzà, com la batien freqüentment per aqui...) a la manifestació de gent que tornava de tallar l'AP7 en direcció rectorat.
També, dimecres a vespre varem tenir sopar de Joves a Cerdanyola on el principal tema va ser (crec que ja se pot dir) que na Maria Reina, companya i coordinadora de JEV Cerdanyola serà la nova regidora de Joventut de Cerdanyola. M'agradaria expressar la meva satisfacció per aquest fet al mateix temps que crec que farà una molt bona tasca. I és que, entre d'altres coses i com 4 companys més de JEV Cerdanyola, és politòloga... Clar, he de reconèixer en aquest punt que de la política local de Cerdanyola no hi estic massa al dia, més que res perquè no conec a molts dels personatges però si mateix vaig seguint la blogosfera i això. A veure si, com a primer propòsit per al 2009, seguesc més d'aprop la política d'aquesta ciutat.
Avui he fet sa cuina, que feia un mes que ningú la feia i hi havia un cúmul de merda i una escurada curiosa, i es bany, que l'he fet superficialment. Ara encara tenc un parell de tones de roba per aplegar dins s'habitació que fa un mes que no la faig neta (quasi quasi). Per altra banda, encara no he fet es bulic i, per ser sincers, encara no se si duré maleta ja que, lo que tenc clar, és que deixaré es portàtil encara que sa bateria ja només se carregui fins al 96% (es preocupant...).
I res, demà si no hi ha res de nou, partim cap a Mallorca, per cert que tornaré a volar amb na Marga! Crec que no volava amb ella de l'any passat...
Idò això, lo d'anar a Sevilla aquestes vacances queda una mica descartat ja que els vols son molt cars i, a més, he d'estudiar i avançar sa feina que no he fet i dels dies que m'he fugat i de dilluns i dimarts també (perquè sinó te dic que a n'es Febrer ho serà trist!). En una altre ocasió serà.
Vos deix amb aquesta cançó d'Anegats, dedicada a tots els i les catalanes què coneixen aquest fantàstic grup mallorquí.
;)
TRAMUNTANA
Embarc des de Barcelona, fugint de tanta persona.
Ja fris jo d’arribar-hi i poder xerrar ben a ple mallorquí!
Volam ja damunt ses ones, s’il·lusió no m’abandona.La
veig, i ningú no m’engana, sa Serra de Tramuntana.
.
Tupida i forta com un braç gegant!
Dóna a sa tempesta aspecte desafiant.
És per viatger que ella tota s’engalana,
sa Serra de Tramuntana. Sa roca!
Estrella Polar quan arrib a casa.
Marjals que aguanten es temps que passa... hi ha raça!!
Oh! Sa Serra de Tramuntana
Tramuntana, sa Serra de Tramuntana.
.
Arribam cap a Son Sant Joan.
Bones tardes Paco! Com anam?
Anam cap a Llevant, envant!
Sempre protegit, guarit pes cim Tramuntana.
Escut natural i mut ets es pulmó que dóna salut.
I dones por a qualsevol d’entre els més collonuts,
fins hi tot en Dragut va quedar ben fotut!
.
Tupida i forta com un braç gegant!
Dóna a sa tempesta aspecte desafiant.
És pes viatger que ella tota s’engalana,
sa Serra de Tramuntana. Sa roca!
Estrella Polar quan arrib a casa.
Marjals que aguanten es temps que passa....hi ha raça!!
Oh! Sa Serra de Tramuntana
Tramuntana, sa Serra de Tramuntana.
.
No, i es bon homo que va editar aquest video pareix esser que només en tenia una de foto, però bono és curiós...

dimecres, 17 de desembre de 2008

Contra Felanitx?



Climent Picornell
No va de la factura que ha presentat en Miquel Barceló "Cordella" per pintar la cúpula de Ginebra. Haguéssim pogut fer, també, la comparança de si un manacorí, en Rafel Nadal, guanya tant o més que el pintor felanitxer. No. El cas és que me surt, de dins un diskette d'un ordinador que ja no ús, material de desfeta, un parlament que vaig fer a la presentació d'un llibre de n'Andreu Manresa ( Felanitx, felanitxers... ), al bar Líric de Palma, fa molts anys, anunciat en un cartell: Contra Felanitx? N'he salvat alguns bocins, fonamentats en una mania particular contra els meus amics felanitxers, massa sobrats. Estudiosos tots, d'amagat, del Llunari pagès de Jaume d'Albocàsser. Hi hauran afegit als seus breviaris de nit El mal bocí del traspassat Nadal Batle? O Felanitxeràlia del mateix Manresa? Com passa el temps!
Deia coses com que no havia tengut temps de què m'aclarissin si era el llibre -de fotografies estentisses- o el seus comentaris, el que anava contra Felanitx, o si bé, fruit d'una especial paranoia, eren els propis felanitxers que sentien que tothom anava contra ells. Naturalment, tothom, empès per l'enveja de no ser felanitxer, ja que, segons ens recorda Miquel Barceló "Pereió" són: "...una tribu, una civilització, un cert mite". Mare de Déueta de Sant Salvador! Això, el que sí demostra, és que solen ser bons propagandistes i venedors de si mateixos, dels bons i dels mals felanitxers, fins i tot d'alguns dels retratats a Felanitx, felanitxers que, amb floridura i tot, n'hi ha que encara fan olor de corretges falangistes... Cosa, però, hi deu haver, qui sap si deguda al temor que els caigui sa Timba damunt una altra vegada. I és que hi ha una certa dosi de cosa intolerable, sobretot en això del parlar felanitxer, que als pèsols o xítxeros, els hagin de dir, per ser diferents: estiragassons. Paraula de dubtosa etimologia afrancesada, de quan duien vi cap a França i tot allò que conten de Portocolom del segle XIX. Cosa, per tant, hi ha quan tot un poble pot arribar a pensar que el més boig dels seus sap fer rellotges... sense tèmer-se'n que al poble de veïnat els han d'adobar, i ai! si aquest és ple de manacorers (no de manacorins). Hi ha al llibre molts de felanitxers que no hi eren gaire per la vila o que anaren a fer els ous a fora: un governador civil de Palència, un rector de la universitat a Palma, un professor assassinat a l'Índia, un intel·lectual -femellut, beguedor, intel·ligent i de dretes- a Paris... Tanmateix, volen ser cosmopolites i quasi tots s'han perdut pel camí d'Es Carritxó.
No voldria que es prenguessin a mal aquestes paraules meves -a un extern no li han de consentir segons què- però els felanitxers i les felanitxeres que m'enrevolten -i és a aquests als qui van dirigits aquests contraatacs- arriben a marejar. Quan n'hi ha dos de plegats, ja hi són, els he sentit contar milers de vegades infinites històries vertaderes de Felanitx: que si els efectes benèfics de tenir "Instituto Laboral"; la ràdio de la Cadena Azul; el Sindicat o celler cooperatiu; en Maikel i les seves caigudes de Far West i la "Bona terra per morir"; el vicari "Costella" que confonia, no se sap si aposta, el cant d'una saeta amb una sardana; el poeta Miquel Bauçà i la seva lloriguera; la botiga d'en Pep Grimalt, de can Bossa; les històries del pare Xamena; els d'Orellana, si n'hi ha més allà o aquí; si en Pere Oliver i Domenge va dir; si els Coloms a la Sala feren allò o allò altre (pronunciau: "oltre"); si en Llodrà ensenyant la Marsellesa a tot el poble des del balcó de ca seva convertia "Allons enfants de la patrie..." en "Envant, fills de la pàtria mallorquina..."; hi faltaria "Don Tu", n'Andreu Tirado aregant els cavallets o la veu profundíssima de D. Macià Tibús. Amb Don Macià, compartírem cursos de música coral. Em contà que una moneia que tenia es morí asfixiada, per abrigar-la massa. Era un homo gran, amb gaiato, amb una veu de baix profund per cantar coses com "Conturbata", "De Profundis" o "Libera me domine" del Requiem de Fauré. Era la quintaessència de la pronunciació d'aquesta ela, entre amanerada i mala de fer, que distingeix el parlar felanitxer: "sutil", ens deia, amb la llengua al paladar... "un tel"...
Abans era molt usual caracteritzar els habitants de determinats països o llocs per una sèrie d'adjectius. Pascual Madoz, al segle XIX, diu dels mallorquins: "generosos y fuertes, muy aplicados, aptos para la guerra, sobrios y obedientes a las autoridades". Els santjoaners tenim els peus grossos, virtut que ens permet dormir de drets. Això, un estereotip biosocial, es podria fer dels felanitxers. Els habitants de Felanitx, catalogada ensems com l'Atenes i l'Andalusia de Mallorca, són creguts i estufats o bons al·lots i faners? No ho sé. Però sí que se sap el que no són. Ho va dir el nét del barber Pascola: "els de Felanitx no som manacorers." Definició per negació, que entra en la més pura tradició de la pedregada entre veïnats. Tothom però va fer grans rialles dins la catarsi, plegats, el dia de Pasqua, no sé si pels nervis provocats per la gana, abans de menjar-se el frit, naturalment amb molts d'estiragassons -o sia pèsols- després del pas-doble de la freixura. En definitiva, ni tant com diu Miquel Barceló ni tant poc com vol suposar n'Andreu Manresa. Això es diu anar de son Mel·lo a son Catel·lo. Ho deixarem en que són com els altres (digau, però, "oltres").
Els comentaris d'en Manresa són "sutils" (provau, un altre pic, de dir-ho a la felanitxera), un punt mal-lletats, sobrepassant de molt el senzill peu de fotografia, per convertir-se en un breviari de manies d'en Timpano. La qual cosa em corrobora que l'etimologia del topònim Felanitx, més que venir de falanis, o de fenàs, podria ser que vengués de fel. Una fel endolzida, però agre al mateix temps, transformada en una ironia i un sarcasme contra ells mateixos. No contra Felanitx, contra ells mateixos. Això sí que és un distintiu, ben clar, dels felanitxers: fer de l'ironia i del sarcasme el seu ofici. Com heu comprovat, no he sabut molt bé quin paper havia de fer: si queixar-me de que les verbenes de Felanitx ja no són el que eren; si fer de Pere Mateu per ser més enginyós que els meus odiosos companys de presentació; si preparar una llista de citacions de Metternich, Goethe, Jack Kerouak, el pare Aulí i Cosme Bauzà; si repassar l'ecologia dels puput felanitxer citat a la cançó d'en Pep Gonella o si solidaritzar-me amb aquell personatge de la família reial espanyola i trobar, com ella, que el Sant Joan Pelós de Felanitx, continua sent un "mamarracho". El que sí vaig decidir, va ser no contagiar-me de l'estufera, la qual cosa m'hauria menat a creure, com pensava aquell filòsof amic d'en Dalí, que arribarà un dia que bastarà dir que són felanitxers per tenir-ho tot pagat. Fins i tot el fet de fer una volta al Sol, un pic cada any. De franc.
Disculpin si el he tret bullit d'ahir, passat per la paella: roba vella. A un servidor li agrada molt.




<<<


Que m'en deis, conciutadans i conciutadanes?
Jo, com li he escrit al seu bloc al Sr. Picornell, he de dir que no s'ha enrecordat d'esmentar en Tòfol Colom, en Guillem Timoner, en Toni Penya, sa Canya Valls, els Horris Kamoi o què Felanitx va obtenir el títol de ciutat gràcies a la qualitat dels seus vins i és que, com bé deia en Blai Bonet: "A Felanitx sempre hi ha un geni en plantilla". Si s'enveja volàs...
Per cert, a jo m'han dit que els santjoaners quan fa llamps surten a n'es portal de ca seva perquè se pensen que les fan fotos

dilluns, 15 de desembre de 2008

N'Antonio als Països Catalans






Aquest cap de setmana ha vengut n'Antonio de visita a Barcelona i, com no podia ser d'una altra manera, varem fer de “guiris”. A n'es final només ha vengut ell i hem parescut una parella gai d'aquestes modernes, bé, millor dit un matrimoni per allò de ses nostres, més o manco intenses, discusions polítiques.
Divendres mos varem deixar estafar per TMB (que no és Taxa de Mortalitat Bruta) que mos va fer pagar 20 € per cap per anar amb bus turístic però com que no teniem res previst, varem fer un esforç. Varem dinar a n'es Maremagnum i, entre d'altres llocs, visitarem es Parc Güell i varem tornar a Cerdanyola on varem sopar de tapes.
Dissabte varem partir cap a sa UAB per agafar els Ferros i n'Antonio va poder fer un reportatge fotogràfic de pancartes, pintades i demés, tot quedant flipant i considerant aquesta universitat com “muy roja”. Varem arribar a Pl. Catalunya i agafarem un bus fins a la muntanya del Tibidabo. No exageraré si dic que va estar més d'una hora i anava petat, especialment desprès d'haver fet una voltera important per agafar als usuaris del funicular, que s'havia espatllat.
A la fi varem arribar i varem comprar ses entrades que, tot sigui dit, varen sortir més econòmiques que el bitllet de bus ja que aquest ens va costar 2,5 € per cap mentre que ses entrades, que no son entrades sinó polseres, varen sortir a 2,5 € en total, a causa de discapacitat (5€ i acompanyant gratis) i descompte per bus. Ja ho sabeu, si m'hi convidau vos sortirà més barat encara que no se si hi tornaré per ara. Si hi torn, no serà per ses atraccions del parc (ja que ses de sa Fira del Ram son igual de grosses i modernes) sinó per les vistes de Barcelona que son impressionants, pareix que la tens dins sa mà, i de sa basílica i perquè l'estètica en si del parc, en la seva antigor, em resulta molt atractiva i bucòlica, fent-me venir al cap escenes de novel·les com L'ombra de l'eunuc.
Com dic ses atraccions no son gran cosa encara que a cap atracció hi varem trobar cova, lo més probable és que l'amo t'oferís colcar dues vegades seguides ja que no hi havia NINGÚ esperant.
Amb tot, me va agradar.
Per cert, aquest dia (me fa vergonya dir això) varem berenar a les 12:30 a un McDonalds d'una hamburguesa amb patates deluxe. I vos dic que la vaig tenir a n'es coll tot lo dia. Bé, i el Barça va guanyar, crec que m'hi hauré de tornar fer així com va el Mallorca...; i això va fer enmudir tots es putes veïnats madridistes (i a n'Antonio).
I diumenge, desprès de berenar d'una baguette sencera per hom de llom i formatge a un bar que no en tenia s'aspecte però era de “xinos” (on es combinaven tapes com “callos” amb “ternera con salsa china”, força curiós) ens va passar una putada. Jo li havia dit a n'Antonio que avui hauriem d'agafar Renfe per anar a sa consigna de Sants i, com que haviem d'utilitzar T10 de dues zones i sa seva era d'una, passaria amb sa meva. Molt bé, idò quan varem ser a s'estació de Cerdanyola varem sentir es tren que arribava i jo vaig passar sa targeta i li vaig deixar allà damunt. Ell, però, no la va veure i la va deixar allà damunt, picant sa seva.
Durant el trajecte li vaig demanar un parell de vegades “Antonio, traes la T10?” i ell em deia que si però en arribar a Sants li vaig tornar a demanar i me va dir “Si, la mia”. Aquí vaig amollar quatre barbaritats i res, a pensar mem com ho feiem.
Salvant es fet de que vaig perdre una T10 nova (esper que qualcú, no molt ric, l'hagi aprofitada) encara varem dur sort perquè es guàrdia ens va deixar passar sense mostrar-li res cap dels dos.
Llavors varem agafar un tren fins a l'Estació de França i varem arribar fins a l'Esglèsia de Sta Maria del Mar, Plaça St. Jaume... Bé, tot allò de per allà. També el volia dur pel Raval però a n'Antonio, que va passar un parell d'hores mirant marques cares d'El Corte Malayo de Portal de l'Àngel, es més de zones com l'Avinguda Tibidabo, i no li feia massa ganes.
S'horabaixa varem partir cap al Prat i ara jo tendré es dubte de si anar a sa Quedada de Sevilla entre nadal i Cap d'Any, no ho tenc massa clar perquè, entre d'altres coses, l'avió des de Mallorca, a hores d'ara, no és precisament una ganga.
Com veis, només vos he fet un breu resum d'es cap de setmana perquè aquesta darrera setmana (dissabte torn cap Sa Roca) tenc moltes coses a fer (que s'han anat acumulant, entre una cosa i s'altra).
Avui, com a apunt final, he de conferssar que se m'han aferrat els llençols i he duit molta potra agafant el bus de les nou menys quart. Per altra banda, hi havia eleccions a rector i s'ha ocupat el Rectorat.
P.D.: Esper felicitacions per demà...

dijous, 11 de desembre de 2008

Noia de vidre



Cada dia cap als volts de les nou,
mentre el poble es treu el son,
ella surt de casa, sense fer soroll,
esquivant els gats que li estripen els mitjons


Jo l'espero, sense poder dormir,
i l'espio des del llit
tot contant les hores que queden per tenir
el moment pel qual vull que arribi ja la nit


Quan des del campanar
sonen els quarts
sempre empaitant les dotze
Ella des del quarto estant
un breu instant
em mira i plora


Parla amb mi, noia de vidre
Parla amb mi, digue'm que vols
Donaria el que fos per saber què m'amagues
quan et quedes tot sola a casa


Ja fa mesos, des de que va arribar
a la casa del davant,
si ens trobem fa veure que no sap ni qui sóc
però a la nit és meva durant aquells segons


Quan des del campanar
sonen els quarts
sempre empaitant les dotze
Ella des del quarto estant
un breu instant
em mira i plora

Parla amb mi, noia de vidre
Parla amb mi, digue'm que vols
Donaria el que fos per saber què m'amagues
quan et quedes tot sola a casa

----
Hi ha vegades que hom posa lletres de cançons perquè és una manera fàcil d'actualitzar amb el mètode del copiar-enganxar. Aquest post no és exemple d'això.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Breu història del moviment estudiantil

Demà tenc examen de Demografía i si digués que m’ho he mirat molt o poc vos mentiria. De totes maneres, i tenint en compte que no tenc molt de temps perquè a la una hauria d’anar a Parlar en Públic (tanto tiempo después…), vos parlaré de sa xerrada a sa qual he anat avui desprès de Relacions Internacionals.

Com podreu suposar, una xerrada del gran professor d’història del curs passat (Xavier Domenech) és molt més atractiva que una classe d’anglès i, tot i que avui estava decidit a tornar a classe d’anglès, no ha pogut esser.

Tenc en aquests moments la preocupació que tenia el gran Herodot que, conscient de que els records son efímers com ho és la memòria humana, volia plasmar les seves històries o histèries. També és efímer el moviment estudiantil, que sorgeix quan els altres moviments socials (associacions de veïns, moviments obrers o feministes...) estan més inactius, ja que la condició d’estudiant no és perpètua (encara que a vegades s’allargui molt).

Això que sigui efimer té positiu que no té càrregues del passat i és més fresc i creatiu encara que, a vegades, comet els mateixos errors.

Així, es pot dir que el naixement d’aquest moviment a Catalunya fou al 1956 quan el règim franquista va organitzar una manifestació en contra de l’ocupació soviètica de Hongria amb el crit de “Hungria libertad”. El problema sorgí quan, a l’alçada de Pl. Catalunya, aquests estudiants ja només cridaven “llibertat” i clar, això en un context de dictadura...

De totes maneres, la universitat dels anys 50 encara era molt elitista, només estudiant els quatre fills de famílies “bones”, que anaven a classe amb americana i corbata. Així i tot, varen començar a sorgir focus de resistència al règim ja que, per una banda, alguns d’aquests eren fills de republicans moderats que, tot i no haver-los inculcat els seus valors, havien viscuts aliens al règim refugiats en col·legis laics com el Liceu Francès. Per altra banda, el discurs revolucionari del SEU no quadrava amb el fet de que haguessin de portar pistola (fent de polis a la uni), per la qual cosa molts d’aquests falangistes varen tornar revolucionaris de veres. A més, i per altra banda, molts catòlics quan s’apuntaven a les “misiones socials” descubrien una realitat nova, això en el context del Vaticà II amb la doctrina d’acostament al poble, feia que s’hi acostassin massa. Es pot dir, en tots els casos anteriors, que els subjectes citats tenien una “biografia desviada”.

Això, però, va canviar a la dècada dels 60 quan la universitat es va massificar la universitat amb l’entrada de les classes mitjanes, que ja eren més d’esquerres.

Entre d’altres, cal destacar el fet de que molts s’infiltressin al SEU i guanyessin les eleccions a la Central, fent que el règim dissolguès aquest moviment i, per tant, alliberant la universitat del règim franquista amb el tancament al convent dels Caputxins (Caputxinada), que ja vos podeu imaginar, tancar-se homes i dones junts en aquella època... De fet varen sortir parelles que encara duren!

Per altra banda, anys més tard, es va “defenestrar” a Franco al Rectorat de la UB, és a dir, varen agafar una estàtua i la van llançar a la Diagonal cosa que va contribuir a la declaració d’estat d’excepció. En aquest context, els estudiants expulsaven (literalment) als mutilats de guerra que havien estat premiats amb càtedres a la dècada dels 40.

A més, va sortir una esquerra més “extrema” (anarquistes, maoistes i trostkistes) ja que s’havien aconseguit els objectius de l’anterior.

Per aquelles èpoques es va construir la Universitat Autònoma, ull viu, amb els mateixos plànols que els d’una presó de Mèxic!

Això encara es pot veure als moduls de Econòmiques-Lletres i Ciències impures. Imaginau, els edificis actuals encara que les finestres de les aules i els passadissos només fossin “tragaluces” i no hi haguessin tantes entrades i sortides, al nostre cas, per exemple, només hi havia la sortida d’econòmiques i així si es revoltaven... Tot això que s’estalviaven els grisos en transport.

Bé, desprès als vuitanta el moviment estudiantil va passar una mica als instituts i al 1993, com a fet curiós, en el marc de les protestes en contra de la pujada constant de taxes, molts estudiants es varen tancar al Rectorat, essent rector el senyor Josep Maria Vallès (doctor en Ciència Política i ex-conseller –de riure- de jusiticia... Que li fugien tots els presos, però això és una altra histèria), i aquest els va fer desallotjar a primera hora del matí cosa que va fer que molta gent que arribava per anar a classe s’hi sumàs i s’arribassin a fer assemblees de 5000 persones!

I poca cosa més, només pretenia fer quatre pinzellades i ja faré tard a Lletres! Per cert, en Jeroni Sureda m’ha dit que m’havia imprimit quinze fulls en lletra gran però com que no hi havia anat diu: “Serviran per l’any que ve quan repetesquis!”...

dimarts, 9 de desembre de 2008

Més que matances


Matances '08
Ja torn esser per terres catalanes i hi som tornat ben carregat de productes, no m'en vaig dur es porc sencer, com m'ha dit no se qui, però si mateix he carregat de trastos.
Vull agraïr a sa padrina de Son Banús, a sa família en general, que me regalàs ses dues llengonisses aquelles, ja que ses nostres encara no havien agafat suficient consistència. Apart de ses llengonisses, vaig dur dos trossos de pizza, un enfilai de botifarrons, una bossa de galletes de Muro, un tupper de fideus i un de llom arrebossat amb patates. S'ha de dir que aquest llom, tot i ser d'es nostro porc, ha estat ben bo gràcies a sa tècnica aquesta de posar-ho un parell d'hores abans de fregir-ho en ou batut perquè torni més tou.
De totes maneres, esper que això no se tudi ja que demà farem un dinar a l'ADUAB i hi duré un poc de llengonissa i un parell de botifarrons perquè els catalans (alguns) provin algun producte que no sigui d'El Zagal que, amb tots el smeus respectes... no té punt de comparació amb un producte cassolà! I xerrant de sobrassada en tarrines de mantequilla, sa madona m'en volia endosar una i, tot i que a jo m'agrada ben molt sa sobrassada “fresca”, li vaig dir que no perquè ja anava lo suficientment carregat. Així mateix, estam a l'espera de concretar un paquet d'MRW on rebré, apart d'un edredón més gruixat, saïm (d'aquell que vaig remenar, no se si vos hi heu fixat...), brou i qualque cosa més.
Com dic, vaig fer qualque feina i tot, dissabte: Vaig donar aigua quan raspallaven la pell del porc, vaig entrar quatre talls de carn a ses taules i, també, vaig remenar es saïm. Tot això apart de fer quatre fotos per il·lustrar tot el procès. En tot cas, no se si me vaig guanyar els meus generosos plats de frit (de sang i de matances) i el meu arròs brut i aguiat de pilotes, però ja no m'ho podran prendre...
De totes maneres, això no era més que un cap de setmana llarg (i la setmana abans de tornar per les vacances de Nadal) i no vaig tenir temps de fer massa coses. En tot cas, sa padrinajove me va explicar allò de “muiar es barro”
Ah! I no, no vaig tornar en taxi!
Avui ja hi hem tornat i he de remarcar que, com a histèria, he ficat tota sa pota dins un bassiot es dematí i he anat tot lo dia amb el peu banyat, és molt incòmode. Per altra banda, he estrenat un cami que varen asfaltar la setmana passada (bastant ràpid) i que va entre el pont de l'AP7 i el SAF. Especialment per dies com avui, força útil.
En un altre ordre de coses, l'ocupació encara segueix i m'agradaria vessiu com s'han anat millorant en quan a tècnica i comoditat amb un llit d'aire... Tot un luxe!
Per cert, per veure l'àlbum Matances '08 heu de clicar a damunt sa foto corresponent a la part superior del post.





Crucifijos y más simbolitos inocentes

Se ha armado una buena por lo del juez de Pucela. Ha decidido que se quiten los símbolos religiosos del colegio Macías picavea de los lugares úblicos. Mucha gente está indignada. ¿Qué daño hacían los crucifijos? ¿A quién molestan? ¡Porqué se va a quitar el crucifijo? La Junta de Castilla y león, en una reacción sumamente ventajista ha decidido recurrir la sentencia. No pensaba recurrir pero como ha visto la reacción airada de mucha gente pues va a recurrir. ¿Qué daño hace un crucifijo o cualquier símbolo religioso en unlugar público? Pues simplemente, se salta la Constitución que habla de España como estado aconfesional. Lo de aconfesional no es una palabra vacía de contenido. Quiere decir que España no tiene ninguna religión de carácter estatal y esto se traduce en que el Estado ha de ser neutral respecto de todas las religiones.Y es curioso ver la reacción airada de la Iglesia Católica. ¿Cómo pueden hacer esto? Pues yo os lo explico. Porque la Constitución, en España, la tienen que cumplir hasta los representantes de Dios, sí, también los predicadores de la humildad que dicen ser los representantes de Dios. La Constitución es para todos y ya es hora de que os enteréis. España es aconfesional pero el Estado os trata muy bien, os da dinero, firma concordatos inconstitucionales con la Santa Sede. Y, ¿Qué hacen los caritativos representantes de la misericordia divina? Pues quejarse amargamente, decir que hay una persecución a todo lo católico; que todo lo católico se margina, que quieren quemar los libros que escriben los de la COPe, etc. Se quejan amargamente de que el Estado, ese mismo Estado que financia a la Iglesia y paga a los profesores de religión aunque sean elegidos por el obispado, los maltrata. Cuando sí se trataba bien a la religión era antes, hace 35 años, ¿verdad que sí? El nacional-catolicismo, qué gran teoría libertaria. Eso sí que eratratar con respeto e igualdad a todas las religiones. Y lo de quemar libros, deberías recordarlo porque os tocó muy de cerca. Cuando pedís que no se quemne libros tenéis razón pero recordad, ¿en nombre de quién se quemaron libros y más que libros en España en tiempo de sus Católicas Majestades? Pues en nombre de Dios, naturalmente. Los representantes de Dios ejercían ya la justicia divina en la Tierra. ¡Qué edificante. Y vosotros qué vais a predicar por la igualdad y la libertad si por vosotros todavía estaríamos en el Estado absoluto de Fernando VII. Así que no, señores representantes de lo divino, hay que acostumbrarse a que la Constitución es para todos, no está exento ni Dios.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Esperanza


Sólo nos queda Esperanza. En los últimos días estamos asistiendo a un fenómeno curioso. Agustina de Aragón parece haberse reencarndo en Esperanza Aguirre. Es muy curioso lo que tiene de heroína esta buena señora pero hay que reconocer que ha conseguido desatar el fervor popular. Y todo porque esta señora tiene la suerte de ser presidenta de la comunidad de Madrid. Por esto tuvo un coche para ir al aeropuerto y por esto se pudo ir en el mismo día de los atentados. Luego, después de su heroicidad, a Esperanza no se le ocurre otra cosa que convocar una rueda de prensa nada más llegar a España. Y ¿porqué? Porque la niña Esperanza se siente Superwoman y quiere contar su emocionante experiencia. Con todo lujo de detalles explicó sus saltitos sobre la sangre. Yo estaba descalza, dijo Aguirre, como si esto hiciera aún más difícil la proeza. Si todo esto no es ya lo bastante patético nos queda el paripé delos calcetines. Esperanza estuvo con su hijo y su marido una hora en el aeropuerto antes de la comparecencia ante los medios pero Esperanza es pobre. Debe ser porque estábamos al final del mes de nooviembre. Esperanza, como ella misma dijo en un libro, tiene muchas veces problemas para llegar a fin de mes. Por tanto es comprensible que, a esas alturas de noviembre, no tuvieracalcetines ni zapatos para ponerse. Es normal, claro, porque la vida de Esperanza está llena de complicaciones. La vida de las heroínas es muy ajetreada y peligrosa. Menos mal que le pudieron prestar en el vuelo unos calcetines. Si no, no habría tenido nada que ponerse en sus magullados pies y habría tenido que comparecer descalza como cuando daba saltitos sobre los charcos de sangre. Que quede claro que yo no critico que e fuer, me parece lógico. En primer lugar porque es muy natural en todo ser humano salvarse primero y preguntar por sus invitados después y en segundo lugar porque Esperanza, pese a toda su valentía y generosidad, habría sido un estorbo. Ya bastante tenía el cónsul español con los que quedaron allí como para tener que hacerse cargo de tan augusta señora. Por tanto, yo no pienso como Guardans, ese eurodiputado al que tanto le gustan los restaurantes y hoteles caros de Bombay. Por otra parte es curioso el enrabietamiento que tienen la COPE, emisora que recomiendo oír por la mañana, es muy divertido, el Mundo y demás medios. Es genial escuchar clamar a Federico por la mañana. Y Esperanza, nos queda Esperanza porque Mariano se cargó a María. Esperanza es la reencarnación de aznar, el dedo divino, que sólo falló a la hora de señalar. Y luego, después de exaltar la valentía y buenas cualidades de esperanza Federico recurre al recurso fácil: es que quieren que se muera Esperanza, querrían que la bomba la hubiera matado. Pero, ¿quién ha dicho eso? ¿Es que no se puede criticar ni siquiera un poquito la teatralidad de la heroína madrileña? Lo único que pasa es que, aunque todos nos alegremos mucho de que esperanza esté ilesa, no queremos que se aproveche de la situación para dar un espectáculo grotesco.Por otro lado es curiosa la obsesión de Federico en defender las virtudes de Esperanza cuando la misma heroína defendió en el juicio contra Federico a su querido Alberto. Federico debe esperar que la heroína y pronto diosa Esperanza haga un milagro y, por arte de birlibirloque, aparte al elegido, al señalado por el dedo de la sabiduría. esperanza, con gran gallardía y grandeza de espíritu dirá valientemente: Mariano, apártate, y entonces el sueño de Federico habrá acabado.

divendres, 5 de desembre de 2008

En Cuní, es tren, es bus i es vol

Avui dematí no feia tant fred com els altres dies i, tot i la son que hi havia perquè ahir me’n vaig anar a dormir tard a causa de que em barallava amb la web de Clickair per tal de poder imprimir la tarjeta d’embarcament (vaig perdre la batalla), he anat a les dues primeres hores de Pensament Polític en que el professor, un bon home, ens ha repetit un grapat gros de cops una catefa de cites d’en Maquiavel en que aquest donava consell als bons governants per mantenir-se al poder. Lo que, sens dubte, li crida més l’atenció al professor és aquella en que el bon home d’en Maquiavel diu que, parafrasejaré, quan es conquereix un nou estat, perquè no hi hagi revoltes s’ha d’exterminar a tota la classe governant anterior (“I es queda tan ample”) o que, si es fa una afronta, aquesta ha de ser capital perquè sinó es podran venjar. Si, si, un bon home en Maquiavel...
Bé, desprès hem intentat veure, i dic intentat perquè si ja teniem problemes per posar un documental, lo de seguir TV3 en directe ja ha estat l’hòstia; Els Matins on en Cuní,, en haver perdut mitja hora mostrant com recollir una merda de ca amb sofisticats aparells, ha donat pas al debat sobre Bolonya on hi eren presents un grapat de companys de la Facultat. Com dic, a base de portàtils i bones intencions, s’internet inalabric fallava i quan no era això eren els altaveus, ho hem intentat seguir però, que voleu, som politòlegs/sociòlegs, no informàtics!
Bé, desprès d’això he agafat un tren de Renfe a la universitat, devers la una, i quan érem per Montcada-Bifurcació ens hem endut un bon ensurt. Una dona major, que havia d’haver baixat a l’anterior, ha estat informada de que s’havia passat i s’ha decidit a devallar. Jo, no se perqué, l’he vista molt insegura i amb això, quan arribava al darrer escaló i tenint en compte que aquest en aquesta estació és immens, ha trebucat. A més, en aquest punt el comboi està una mica inclinat, estant la banda de la porta a la banda més elevada, cosa que ha fet que aquella dona quedàs, com a mínim amb una cama, davall del tren.
Així, un parell de passatgers han botat per ajudar en aquesta dona i, en aquests moments, ha començat el pip pip pip que anunciava el tancament imminent de les portes. Ha estat en aqui quan el pànic s’ha apoderat del vagó i, amb tothom cridant, més gent ha davallat per ajudar a aixecar-la. Afortunadament, un home ha cridat “¡La alarma, dadle a la alarma!”, qualcu hi ha pitjat i el tren no ha tancat les portes, o les ha tancat i les ha tornat a obrir tot d’una, no ho sabria dir.
La qüestió és que quan ens n’hem adonat aquella senyora ja estava dreta i els viatgers tornaven a pujar el vagó al temps que venia una treballadora de Renfe (no se si era la conductora o algú de l’estació) i ha demanat que havia passat i li han explicat. Poc desprès, hem proseguit la marxa.
Amb això he arribat a Sants, anava bé de temps però he decidit que ja dinaria a l’aeroport per allò de que havia de facturar, així que he agafat l’altre tren i cap al Prat.
Això de facturar, ja no és el que era, ja no hi ha tant cova com quan ningú facturava per internet, i això és una cosa negativa ja que, segurament, llevarà molts llocs de feina. Però bé, la qüestió és que he facturat (aquella dona ho sabia tant com jo el perquè de que no m’havia anat bé), he passat el filtre (tampoc hi havia massa gent, deu ser la crisi, he pensat) i he anat a menjar un menú que, francament, m’ha decepcionat. Un tros de pizza petit petit i no massa bo, pitjor que aquelles pizzes de microones, amb una cola de gust estrany per no dir sospitós però de bona mida, per quasi sis euros.
I res, he anat cap al mòdul del pis inferior (mala senyal, ja que és un clar auguri de “jardinera”) on m’he assegut i, amb aquell soleiet d’horabaixa d’hivern i amb la tranquil·litat que la buidor de la sala proporcionava, m’he adormit. Tot lo que m’havia relaxat, però, ha quedat fotut, ben fotut, dins sa puta jardinera on m’he posat una mica nerviós ja que, pitjor que en una llauna de sardines o com el metro en hora punta, ens han tengut més de cinc minuts (i dic més de cinc perquè a partir de quan ho he començat a comptar han estat cinc) tancats com a feres en aquell puta bus. Feia mesos que no passava tanta calor i tant “sofoco”, afortunadament que era en s’hivern i que estava assegut. A banda d’això, un parell de pagesots (amb tot s’apreci del món) no s’aturaven de cridar “No, i no mos hi treuran d’aqui!”, “Vadeu, m’acubaré... Haurem de provar aquest martell, mem si funciona”, i coses així. Divertit però als dos minuts ja cansava...
Es vol molt bé, bé, jo ja estava nerviós de lo d’es puta bus i pensava en el capitul d’Hospital Central d’abans d’ahir; i és que això de volar tot sol avorreix i fa pensar, o malpensar. De totes maneres, quan arribavem a la foscor de la terra de Mallorca hem pogut gaudir d’una posta de sol magnífica ja que el mosaic de colors taronges s’eclipsava amb una sèrie de niguls llunyans i reflectien figures a damunt la mar. Ja vos podeu fer una idea, m’arrepentesc de no haver tret sa càmera.
Desprès, ja amb la llum crepuscular i damunt s’illa, ens hem passejat per una col·lecció de petits niguls amb formes curioses que, abans que els molins, ens han donat la benvinguda.
Que bucòlic, aquest darrer tros, no?
I res, desprès he hagut d’esperar l’amo a s’aeroport, fent uns rascas, un 7/39 i coses d’aquestes per col·laborar amb s’organització; una estona i ja som per ses cases.

dijous, 4 de desembre de 2008

L'acte d'ahir






Com ja sabeu, ahir l'ADUAB va celebrar un acte del qual procediré a fer-ne algunes valoracions. En primer lloc podria dir que muntar la carpa és més complicat de lo que d'enfora pot parèixer encara que jo mai he estat molt habilidós en coses d'aquestes. Per altra banda, la participació va ser bastant fluida i, tot i que hagués pogut esser més alta, això no hagués estat productiu ni pràctic ja que no disposavem de gran quantitat de material. De totes formes, tot això és una valoració personal ja que la de l'ADUAB ja es farà al bloc que toqui (el de l'ADUAB), s'ha de dir que molts dels participants eren de Polítiques i Sociologia, companys de classe, cosa que demostra la notable sensibilització d'aquest l'estudiantat de la nostra facultat.

He de dir que crec que els participants s'ho van passar bé i si no, com a mínim, puc garantir que jo si que ho vaig passar bastant bé, sensibilitzant a la penya de forma lúdica. De totes formes, no em puc estar de dir que vaig patir un petit incident ja que, com comprendreu i veureu a les fotos, jo havia de provar això d'anar en cadira de rodes i l'experiència va estar molt bé, fins que varem començar a fer es gamberro. És a dir, fins que, amb en Diego, a qui per cert vull agraïr la seva activa col·laboració (practicament el varem esclavitzar), varem decidir d'anar a tirar-nos pel pont de la Cívica. Clar, en principi anava bé però vaig anar agafant una velocitat important i, per no matar dues joves que no me deixaven pas, instintivament, enlloc de pitjar el fre vaig optar per posar les mans a les rodes, espenyant-me un parell d'ungles i pelant-me els dits. Amb tot, podria haver estat pitjor.

He de dir en aquest punt que molta gent m'ha qualificat de "boig" però cal recordar que, aqui, no té el mateix significat que a Felanitx ja que a Catalunya ho podriem qualificar de "loco", no de "coio". Bé, potser hi ha un poc de tot.

No, i no son bromes, noltres anavem tots convençuts de fer una cursa entre dues cadires de rodes però no ens haviem adonat que una d'elles no permetia que qui hi anava assegut pogués "remar", vos ho podeu creure? De totes maneres, això no fou problema pels intrepids i enginyosos companys que varen improvitzar que qui duia sa cadira anava amb els ulls tapats.

Al final varem plegar una mica abans perquè el vent ens desmontava el chiringuito, de totes maneres, ja dic, la valoració és força positiva.

En un altre ordre de coss, i això potser no ho hauria de dir, avui m'he quedat un poc dormit (conscientment) i no he anat a classe que, tot i haver ocupació, n'han fet, però desprès he anat amb els Alberts a una entrevista amb una profe per parlar del nostre flamant treball de la desafecció política de la classe treballadora al Baix Llobregat per desprès anar a una entrevista al despatx de l'ADUAB amb unes noies d'Educació Social que feien un treball sobre la nostra associació. Vos imaginau de que arriba a fer un treballs a la universitat...

I res, demà partim (hom majestàtic) cap a Mallorca per assistir a Matançes '08. Esper oblidar-me un poc de treballs, ocupacions i rollos diversos encara que no molt, perquè la setmana que ve hi ha examen de demografia.

I per cert, ahir horabaixa que havia de fer feines, na Miquela me va obligar a anar a comprar s'aparell de TDT i altres artilugis de sa madona que vaig haver de pagar jo amb sa VISA (2 dies = 1 fortuna) perquè havia d'adquirir els bitllets de Loteria de Nadal d'això d'es pis i no era pla haver de tornar al pis a cercar liquid (lo d'anar a un caixer també feia mandra). Per cert, com ja sabreu, això de sa loteria aquesta ho faig bé perquè si, ja que això d'engrossar ses arques de Loterias y Apuestas del Estado no me fa gens de gràcia, sa puta competència de s'OrgaNitzaCió.

Per altra banda, i com haureu pogut comprovar, Hd'1E (o sigui, aquest bloc) ha començat a publicar una sèrie d'articles d'en Gabi, un amic dels campaments de Pontevedra que expressa la seva visió del món en distints àmbits. Això pot llegir-se com una mostra de tolerància i de llibertat d'expressió ja que en Gabi és un liberal declarat molt proper al PSOE.

Per cert, he inserit l'enllaç a l'àlbum de les fotos d'ahir i no he fet un video perquè no hi havia temps.

Del paro a Dragó pasando por su Santidad el Papa


Ayer se conocieron los datos del paro. Son horribles, ya es una cosa asumida. El espectáculo es lamentable. El gobierno asume la catástrofe e incluso afirma que irá a peor lo cual contrasta con su natural optimismo. Mientras, la oposición, sigue enredada en su debate de ideas a la vez que Mariano o Cospedal repiten como discos rayados: hay crisis, hay crisis, Zapatero lo negó. Y de ahí no les sacas. En el PP están demasiado con los cuchillos y en el gobierno se dedican a repartir dinero a puñados. Pues perfecto, oye. Entre tanto ruido y escándalo busqué unas palabras reconciliadoras y verdaderas, unas palabras que de verdad solucionaran la crisis. Y oí la voz de Dios en la Tierra, la voz del Papa. El Papa sí que tiene una receta para la crisis. Consiste en que lo importante para superarlo todo es la palabra de Dios. Esto es una revelación muy importante. A partir de ahora los gobiernos ya saben qué hacer, repartir la palabra de Dios en vez de dinero. Sale más barato así que no es mala solución. Claro quizás hubiera que dar un poco de dinero al hábil pensador que ha descubierto esta magnífica solución ya que palabra de dios le sobra, pero es igual. Bueno, ahora en serio, ¿aquí alguien se cree que todos somos imbéciles? ¿Qué pensará una persona que acaba de ser despedida de su trabajo cuando lea lo de la Palabra de Dios? Pues no sé. Yo, por mi parte, creo que el Papa debería salir del Vaticano, abandonarlo todo, todo, menos la palabra de Dios. Estoy seguro que así viviría muy bien. Qué reflexión más intersante. La palabra de Dios. Vete a buscar trabajo con la palabra de Dios a ver qué te dicen. Sin embargo, yo seguía preocupado así que seguí buscando opiniones de gente interesante y encontré ¡oh, lo que encontré¡ una columna de Sánchez dragó. En esta columna Dragó, ese distinguido escritor que se declara naturista y estuvo a punto de morir de no sé qué enfermedad gravísima, dice que es un drogata. Se siente deprimido porque se ha muerto su gato. Dice que hoy se ha tomado un Tranquilmacín antes de escribir, que sólo así se inspiraba. Pero, dragó, ¿qué me importa a mí su gato? Lo siento mucho por la pérdida, es desde luego irreparable, los telediarios deberían abrir con esta noticia. Ni crisis, ni paro, ni nada. El gato muerto de Dragó. Este personaje tiene una gran capacidad para cabrearme. Hace unos años me cabreé con él porque dijo que él no aceptaba que le dieran sin pagar nada a cambio un billete de 5000 pesetas. Luego me eneré de que era naturista, decía que sólo valían las medicinas naturales. Pero sucedió que Dragó sufrió una enfermedad muy grave, como antes dije, y ¿qué hizo Dragó? ¿renunciar a la ayuda de los médicos, esos individuos que trabajan según él con materiales artificiales que no valen para nada?Pues no, se sometió a la intervención, salió bien y encima tuvo la desfachatez de agradecérselo a los médicos diciendo que se había salvado por no sé que chorradas de la mirada de su mujer. Y ahora se le ha muerto un gato. Pues nada, hombre, que se pare el mundo vamos a llorar todos con Sánchez dragó, ese anarquista votante del PP. Apoyemos al genio en estos momentos tan difíciles.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Profesores (by Gabi)


Hola. Soy un amigo del que dirige este blog. Me pareció bien la idea de tener un blog pero vi que había poca participación así que decidí participar yo. A partir de ahora vamos a ser el blog más famoso por lo menos de Barcelona. Además de no tener nada interesante que hacer a estas horas, cosa evidente dado que estoy escribiendo esto, voy a la facultad de derecho, estoy en primero; voy a los scouts, una cosa genial que recomiendo a todo el mundo inteligente y de buen corazón y tengo un equipo de goal ball en Valladolid. Somos malísimos. Cuando juguemos ya os informaré porque en enero empezamos y espero ir aunque tengo un examen al día siguiente. Bueno, como os digo, empecé este año la facultad de derecho. Hay mucho que estudiar pero la carrera me gusta. Lo de estudiar se me ha dado siempre bastante bien, la política me gusta y mis redacciones son muy largas. Así que sí, definitivamente me gusta el derecho. Mis asignaturas tienen unos nombres un poco repetitivos. Historia del derecho, derecho romano, teoría del derecho, derecho penal, economía y derecho constitucional. Mis profesores, bueno, hay de todo. Mi profesor de teoría es un fenómeno. Parece un profesor de instituto. Explica bastante bien aunque cuando te descuidas se pone a divagar en clase sobre los temas más diversos. Ahora tiene que correr porque la asignatura es cuatrimestral y tiene que acabar el programa. Mi profesor de derecho constitucional es un genio. Sus clases son super divertidas. Ël es un poco desorganizado, tiene muchos congresos y todo eso pero es buenísimo dando clases. La de derecho penal es maja. Su clase puede hacerse un tanto soporífera porque se dedica a dar apuntes todo el tiempo. Y aquí vienen los palos. Mi profesor de economía es, como diría Esperanza Aguirre, la nueva heroína, un liberal como yo. Vaya por delante que me compró 2 papeletas de los scouts y que es majo con los alumnos aunque en su clase disminuya la asistencia de una manera importante. El trivial es un bonito juego, ya sabéis. Yo sólo falté un día porque si no me pierdo pero no es lo más general. El profesor es majo, se esfuerza todo lo que puede para que entendamos bien lo que dice. Ya nos ha explicado el magnífico sistema liberal en el que papá estado sólo puede intervenir para ayudar. Cuando hay ganancias los hijos se cuidan solos, y tanto que se cuidan. Mi profesor de economía creo que considera que debería haber aún menos control sobre el mercado. No es tan mala idea siempre que se sea coherente. Lo único que, en fin, no sé cómo iba a ir eso del mercado totalmente autorregulado. Supongo que los derechos de los trabajadores no muy bien. Bueno, pasemos a mi profesor de romano. A mí no me cae bien. Se cabrea cuando la gente habla en clase. Por lo demás él va allí, cuenta sus apuntes y ya está. Además le gusta utilizar a sus alumnos para cumplir sus compromisos personales. El otro día le debieron pedir que buscase público para una interesantísima conferencia y no se le ocurrió otro público mejor que nosotros que, como estamos en primero, debemos ser tontitos e ir como ovejas a cualquier cosa. La conferencia era algo bastante estúpido, en mi opinión, una sopa mexicana como dijo mi profesor de derecho constitucional. Y nos queda el último, el profesor de historia. Es un profesor curioso. No permite que se le trate de tú, los demás profesores no parecen tener ningún problema, tiene una especie de obsesión por los inmigrantes y contra la monarquía. Dice que la inmigración es un problema gravísimo, que sólo tiene efectos negativos, que el gobierno es imbécil y yo qué sé cuántas cosas más. Dice que el racismo de Europa no es nada en comparación con el de los negros, no debe haber oído nada de Mandela, y afirma que los blancos somos la raza menos racista. No sé si sabrá algo de la esclavitud de los negros. Eso sí, él es una persona muy formada. Hace estudios con sus colegas, acude a congresos, dió clase en no sé cuántos países, etc. La monarquía tampoco le cae muy bien a este buen señor. Dice que los Borbones vinieron de fuera, unos reyes extranjeros. También tiene manía a los nacionalismos catalán y vasco aunque él, en mi opinión, sea un gran nacionalista castellano, cosa que, según creo, está muy bien. Además, hay días en los que su clase es un auténtico sin sentido. Se pasa la hora discutiendo consigo mismo sobre un problema que le parece gravísimo y que, normalmente, ni siquiera existe. Eso sí, parece decir las cosas bastante claras. El mejor resumen del carácter de mis profesores es el número de papeletas que me compraron. El de teoría me compró nada menos que 5 y animó a la clase a que me comprara muchas para ayudar a los scouts. La de derecho penal me compró 6, el de consti 5 y el de economía 2. A los otros 2 no me atreví a decirles nada. No quiero ni pensar qué habría dicho el de historia si sabe que estoy colaborando de alguna manera con un proyecto de ayuda al Sáhara. No creo que le hiciera mucha ilusión participar. Bueno, hasta luego, pronto os escribiré un artículo mejor.

dimarts, 2 de desembre de 2008

El Dia de la Discapacitat, reocupem!







Si no escric no és perquè no tengui coses per contar, tot lo contrari, és perquè estic molt ocupat, massa, i no tenc ni temps per actualitzar. No se on varem deixar, temporalment, el típic relat egocéntric de la meva vida però començaré diguent que dijous un altre assemblea a la qual no vaig poder assistir va acordar, democràticament, reocupar la facultat en el dia de demà dimecres.
Per altra banda, ja no m'enrecord de lo que vaig fer o deixar de fer la setmana passada (s'Alzheimer, amics...) encara que de lo que si m'enrecord és que dissabte es va dur a terme al pis del Carrer Toledo un dinar mallorquí organitzat per na Miquela. Varen fer, i dic varen perquè en aquella cuina tan reduida en proporcions val més no estorbar, fer-se enfora, i anar a fer qualque cosa de profit, com estendre; un tumbet boníssim i una coca de gató també deliciosa, i clar, com que na Miquela mos volia engreixar, m'han dit que és època de matances (per això vaig a Mallorca), va treure una sobrassada elaborada “en la comarca de Felanitx” (si és que noltros ho valem...) i una àmplia gama de productes Gelabert de Porreres (ara ve quan mu mare s'emociona). A l'acte hi varen assistir en Miquel i na Marina (una amiga de na Miquela), apart de noltros tres i ja va bastar bé perquè si haguès vengut més gent, com així estava previst, haguessim tocat a manco per cap.
I res, es tall marxa bé, ja ni el me mir i jo he de fer molta feina però estic saturat. Diumenge, per exemple, m'en vaig anar a Son Dorma a les quatre a.m. perquè havia de fer un treball sobre paradigmees de Relacions Internacionals (i abans, logicament, m'ho havia de llegir) per una pràctica, que per cert tenc demà però com que aquell homo és tan simpàtic... M'explic, com que això de Bolonya (o del seu Pla Pilot) està taaan bé que a Polítiques quan fem seminaris/pràctiques o els feim de 70 persones o ens dividim, només amb un professor i un aula (a Veterinària i a Medicina les pràctiques, pel que se, son serioses i no impliquen perdre classe), i per exemple en aquest cas que hem fet tres grups, tot l'estudiantat perd dues sessions de classe. Aquest és un dels motius pels quals estem en contra de Bolonya, i que demostra que aquesta no està essent viable amb el pressupost de la nostra facultat, i per això no ens convenç el molt honorable senyor degà quan, al seu amenaçador mail, ens diu que:
“L'Equip de Deganat denúncia que amb la seva acció els ocupants estan malmetent, davant la societat, la imatge dels títols de Ciència Política i de Sociologia, i destruint allò que amb tant d'esforç professors, estudiants i gestors hem intentat construir des de fa més de 25 anys”.
Sincerament, la societat veurà amb l'ocupació aquests problemes que denunciem i, en tot cas, malmetrà la capacitat de gestió del seu equip, això li pica.
Per cert, m'agradaria dedicar el paragraf anterior a les persones que opinen de les ocupacions sense tenir coneixement de primera mà de l'aplicació dels nous plans d'estudis. Queda dit.
En un altre ordre de coses, ahir dilluns varem estar molt ocupats els de l'ADUAB ja que varem assistir a un acte al Rectorat organitzat pel PIUNE on ens ho van pintar tot de color de roses, que està bé mostrar els èxits però sense oblidar l'autocrítica (una cosa que a la UAB no...). De totes maneres, valgui dir que el pica-pica va estar força bé i l'acte en si també, especialment cuidada l'audiodescripció (del pal: "Ara puja a l'escenari tal que va vestida tal i es col·loca el clarinet al braç") i la transcripció en llengua de signes per una dona i a la pantalla. Malgrat la crítica, el col·lectiu agraeix la tasca del PIUNE, d'això és interessant aquest post. Per cert, el senyor Rector no hi va poder ser, quines coses. Parlant del Rector, quan varem entrar a l'edifici varem veure a dos tipos penjant cartells en contra d'ell i quan varem sortir, unes hores més tard, ja no en quedava ni un.
Desprès varem assistir a una reunió amb en Tort (tuerto o torcido en castellà, Corrales dixit), que es presenta per Rector. Hi varem estar tres hores més i no va respondre a les nostres inquietuds. Bé, va parlar molt i no va dir absolutament res. En total ahir vaig pedre set hores de rollos institucionals i només una de classe, i amb lo poc que havia dormit va ser mal d'aguantar.
Més tard, encara, varem anar al curs del PIUNE (que anava sobre beques) i voliem fer la compra per internet per lo de dimecres però no ens va donar temps per la qual cosa hem hagut d'anar avui al Carrefotre del Baricenter amb el cotxe del Joanra. La putada és que he hagut de pagar jo, esperant que m'ho tornin, clar.
Aprofitant l'avinentesa, inform de que DEMÀ celebram l'acte de l'ADUAB, per més informacó dirigiu-vos al bloc de l'associació.
I res, com dic demà l'acte de l'ADUAB i també l'ocupació de Polítiques. Ara mateix crec que a l'autònoma hi ha Lletres, Comunicació, Psicologia i Educació ocupades. Demà n'hi haurà un altre i dijous a Ciències també s'hi sumen. Va en augment vamos, però com vos deia, passaré a posar ara el mail del Degà que, jutjeu vosaltres mateixos, no sembla molt disposat a conversar amb els seus estudiants. Que per cert, estic fart de que quatre companys i companyes amb un afany de protagonisme i una manca de vergonya important, em saturin el mail del Campus Virtual amb propaganda: No en vull més! I és que quan més els ho diuen, més n'envien... Fan por.

Benvolguts/des,
L'Equip de Deganat, davant l'anunci d'una nova ocupació de la Facultat, demà dimecres dia 3 de desembre, per part d'un grup minoritari d'estudiants manifesta:
1.- La condemna de qualsevol intent il·legal d'ocupar les aules i d'impedir de forma violenta el normal desenvolupament de l'activitat acadèmica.

2.- La seva voluntat de fer classes amb normalitat.

3.- Que pendrà les mesures oportunes per garantir la realització efectiva de les classes.

L'Equip de Deganat recorda al Rector, i al seu equip, que és la seva obligació garantir el dret dels professors al treball amb normalitat, així com de garantir el dret dels alumnes a rebre les classes programades.
L'Equip de Deganat insta el Rector, i el seu equip, a tancar la Facultat en cas de què no puguin ser garantides les classes amb normalitat i com a mesura per evitar enfrontaments entre el grup minoritari que ocupa les aules i la majoria dels estudiants.



P.D.: Encara he de netejar el menjador (tasca de la setmana passada), canviar els llençols (que ja és ben hora) i fer la cuina.