Breu història del moviment estudiantil

Demà tenc examen de Demografía i si digués que m’ho he mirat molt o poc vos mentiria. De totes maneres, i tenint en compte que no tenc molt de temps perquè a la una hauria d’anar a Parlar en Públic (tanto tiempo después…), vos parlaré de sa xerrada a sa qual he anat avui desprès de Relacions Internacionals.

Com podreu suposar, una xerrada del gran professor d’història del curs passat (Xavier Domenech) és molt més atractiva que una classe d’anglès i, tot i que avui estava decidit a tornar a classe d’anglès, no ha pogut esser.

Tenc en aquests moments la preocupació que tenia el gran Herodot que, conscient de que els records son efímers com ho és la memòria humana, volia plasmar les seves històries o histèries. També és efímer el moviment estudiantil, que sorgeix quan els altres moviments socials (associacions de veïns, moviments obrers o feministes...) estan més inactius, ja que la condició d’estudiant no és perpètua (encara que a vegades s’allargui molt).

Això que sigui efimer té positiu que no té càrregues del passat i és més fresc i creatiu encara que, a vegades, comet els mateixos errors.

Així, es pot dir que el naixement d’aquest moviment a Catalunya fou al 1956 quan el règim franquista va organitzar una manifestació en contra de l’ocupació soviètica de Hongria amb el crit de “Hungria libertad”. El problema sorgí quan, a l’alçada de Pl. Catalunya, aquests estudiants ja només cridaven “llibertat” i clar, això en un context de dictadura...

De totes maneres, la universitat dels anys 50 encara era molt elitista, només estudiant els quatre fills de famílies “bones”, que anaven a classe amb americana i corbata. Així i tot, varen començar a sorgir focus de resistència al règim ja que, per una banda, alguns d’aquests eren fills de republicans moderats que, tot i no haver-los inculcat els seus valors, havien viscuts aliens al règim refugiats en col·legis laics com el Liceu Francès. Per altra banda, el discurs revolucionari del SEU no quadrava amb el fet de que haguessin de portar pistola (fent de polis a la uni), per la qual cosa molts d’aquests falangistes varen tornar revolucionaris de veres. A més, i per altra banda, molts catòlics quan s’apuntaven a les “misiones socials” descubrien una realitat nova, això en el context del Vaticà II amb la doctrina d’acostament al poble, feia que s’hi acostassin massa. Es pot dir, en tots els casos anteriors, que els subjectes citats tenien una “biografia desviada”.

Això, però, va canviar a la dècada dels 60 quan la universitat es va massificar la universitat amb l’entrada de les classes mitjanes, que ja eren més d’esquerres.

Entre d’altres, cal destacar el fet de que molts s’infiltressin al SEU i guanyessin les eleccions a la Central, fent que el règim dissolguès aquest moviment i, per tant, alliberant la universitat del règim franquista amb el tancament al convent dels Caputxins (Caputxinada), que ja vos podeu imaginar, tancar-se homes i dones junts en aquella època... De fet varen sortir parelles que encara duren!

Per altra banda, anys més tard, es va “defenestrar” a Franco al Rectorat de la UB, és a dir, varen agafar una estàtua i la van llançar a la Diagonal cosa que va contribuir a la declaració d’estat d’excepció. En aquest context, els estudiants expulsaven (literalment) als mutilats de guerra que havien estat premiats amb càtedres a la dècada dels 40.

A més, va sortir una esquerra més “extrema” (anarquistes, maoistes i trostkistes) ja que s’havien aconseguit els objectius de l’anterior.

Per aquelles èpoques es va construir la Universitat Autònoma, ull viu, amb els mateixos plànols que els d’una presó de Mèxic!

Això encara es pot veure als moduls de Econòmiques-Lletres i Ciències impures. Imaginau, els edificis actuals encara que les finestres de les aules i els passadissos només fossin “tragaluces” i no hi haguessin tantes entrades i sortides, al nostre cas, per exemple, només hi havia la sortida d’econòmiques i així si es revoltaven... Tot això que s’estalviaven els grisos en transport.

Bé, desprès als vuitanta el moviment estudiantil va passar una mica als instituts i al 1993, com a fet curiós, en el marc de les protestes en contra de la pujada constant de taxes, molts estudiants es varen tancar al Rectorat, essent rector el senyor Josep Maria Vallès (doctor en Ciència Política i ex-conseller –de riure- de jusiticia... Que li fugien tots els presos, però això és una altra histèria), i aquest els va fer desallotjar a primera hora del matí cosa que va fer que molta gent que arribava per anar a classe s’hi sumàs i s’arribassin a fer assemblees de 5000 persones!

I poca cosa més, només pretenia fer quatre pinzellades i ja faré tard a Lletres! Per cert, en Jeroni Sureda m’ha dit que m’havia imprimit quinze fulls en lletra gran però com que no hi havia anat diu: “Serviran per l’any que ve quan repetesquis!”...