dissabte, 28 de febrer del 2009
Quatre notes
Diumenge passat m'haguès agradat anar a Colliure a visitar sa tomba d'en Machado aprofitant l'avinentesa de que ICV de Cerdanyola hi posava un bus, però de totes maneres per Vic no va estar malament.
Dimecres, per altra banda, vaig menjar calçots per primera vegada ja que els companys de despatx de l'ADUAB, L'Hortet, varen organitzar una calçotada en plena plaça Cívica. Me varen agradar, especialment sa salsa (un estil de romescu) encara que menjar de dret va ser una mica incòmodo...
Per cert, vaig perdre un altre estoig i vaig anar a conserjeria mem si els ho havien duit i no el varem trobar però jo, professional en perdre coses, en vaig trobar un altre en que hi havia la lupa lluminosa a dedins cosa que m'alegra molt ja que, de moment, podré esquivar la burrocràcia de la ONCE.
Sense més dilació vos deix amb dos documents d'audio que vaig gravar amb la gravadora. Per una banda hi ha un tall de "El tapicero", una furgoneta que, si fa no fa, cada cap de setmana i amb un volum incívicament alt ve a tocar els sofas, per no dir una altra cosa. Impagable el tros aquell de: "Señoras, ha llegado el tapicero", no és masclista ni res...
A més inseresc un anunci de Radio Teletaxi, una emisora flamenca (per no dir una altra cosa) que hi ha per aqui, reflexa molt bé l'esperit espanyol... O no? (No vos penseu que jo l'escolti sinó que a un programa dels matins d'una altra emisora, tampoc en farem publicitat, ja han fet una secció per donar cabuda als anuncis aquests)
Dimecres, per altra banda, vaig menjar calçots per primera vegada ja que els companys de despatx de l'ADUAB, L'Hortet, varen organitzar una calçotada en plena plaça Cívica. Me varen agradar, especialment sa salsa (un estil de romescu) encara que menjar de dret va ser una mica incòmodo...
Per cert, vaig perdre un altre estoig i vaig anar a conserjeria mem si els ho havien duit i no el varem trobar però jo, professional en perdre coses, en vaig trobar un altre en que hi havia la lupa lluminosa a dedins cosa que m'alegra molt ja que, de moment, podré esquivar la burrocràcia de la ONCE.
Sense més dilació vos deix amb dos documents d'audio que vaig gravar amb la gravadora. Per una banda hi ha un tall de "El tapicero", una furgoneta que, si fa no fa, cada cap de setmana i amb un volum incívicament alt ve a tocar els sofas, per no dir una altra cosa. Impagable el tros aquell de: "Señoras, ha llegado el tapicero", no és masclista ni res...
A més inseresc un anunci de Radio Teletaxi, una emisora flamenca (per no dir una altra cosa) que hi ha per aqui, reflexa molt bé l'esperit espanyol... O no? (No vos penseu que jo l'escolti sinó que a un programa dels matins d'una altra emisora, tampoc en farem publicitat, ja han fet una secció per donar cabuda als anuncis aquests)
http://www.goear.com/listen.php?v=ac9f371
http://www.goear.com/listen.php?v=ff9770e
dimarts, 24 de febrer del 2009
Vandalisme al Sindicat
Avui no feia comptes escriure però com que he vist que sa blogosfera felanitxera (s'escasa que conec) estava remeguda no he pogut evitar dir-hi la meva.
He vist, per una banda, un comunicat de l'associació d'amics dels closos al bloc d'aquesta nova entitat felanitxera amb el qual estic al cent per cent d'acord. Estic content perquè veig que hi ha més conciutadans que perceben, com jo mateix, la deixadesa i decadència de Felanitx reflexada en el patrimoni del municipi abandonat en mans privades.
Per altra banda, desprès d'això, m'he passat pel sempre curiós bloc d'en Llàtzer Mendez i he vist la sèrie d'imatges.
No crec pas que això del vandalisme sigui un fenòmen recent a la nostra ciutat però, com sempre passa, quan es retransmès amb aquesta nitidesa i claretat, d'alguna manera, impacta més.
De totes maneres, no volent restar importància al tema i tal com crec que he llegit al comunicat dels closos, és més greu l'expoliació que pateix es castell i, també, l'estació de tren. Que per cert, avui he conegut l'existència de l'estació de "Canteras"-Son Mesquida!
P.D.: A la secció "Altres blocs" trobareu l'enllaç al blog de Llàtzer Mendez i al dels closos.
dilluns, 23 de febrer del 2009
Sobrassada de Vic (de veres) i altres
Vic i altres |
Ja feia molt que volia escriure però la setmana passada, la inaugural, va ser intensa i jo estic tan vago que ja ni escric. Dissabte dematí vaig anar al seminari aquest sobre Cerdanyola del qual ja vos parlaré qualque dia, fent inevitables paralelismes (potser cruels) amb Felanitx.
Avui me centraré en s'excursió que na Marga i jo varem fer diumenge a la ciutat de Vic, capital d'Osona (o del Solsonès?). Varem partir d'hora i varem agafar un tren en direcció Barcelona per tal de fer transbordament a Montcada-bifurcació, una estació que, tot i estar a tocar de la segona ciutat més important de l'estat, no deu desentonar gens amb quelcom de Senegal o la India, per posar qualque exemple. Ja tota la xarxa de rodalies fa oi però és que aquella és el summun de l'abandonament per part del govern estatal que (dient que son socialistes) només inverteixen en el tren dels rics. Serveixi d'exemple (veure foto, si la penj) el bot de més de mig metre que s'ha de pegar per passar del vagó a l'andana referit al qual ja vos he narrat aquí més d'un incident (per poc no accident). Desprès d'esperar allà una estona sense tenir clar per quina via passaria el tren a Vic va resultar que la megafonia funcionava (n'havien passat altres sense que aquesta fes menció) i que estavem al lloc indicat. El tren era un d'aquests rodalies amb despintats vagons de regionals dels quals les portes costaven d'obrir i no pitaven quan es tancaven, que hi haguès megafonia ja haguès estat un miracle (afortunadament la destinació final del comboi era Vic).
En arribar allà varem anar a veure un petit campus de la Uvic que, no es per res, però aquests pijos la tenen molt petita... Vaig poder reconèixer, però, la típica façana que sempre surt als fulletons promocionals i tot.
Més tard ens varem endinsar pel centre, na Marga guiava amb uns planols que s'havia imprès d'internet. Tampoc m'entretendré molt en descriure la ciutat (si penj les fotos un dia d'aquests ja anirà bé), el que si diré és que em va agradar bastant com a ciutat encara que, com sempre passa, tot allò monumental i ceremoniòs es tradueix en pijos, nobles (com els Montcades que, els putes, tenien per tot arreu) i convents així que, ja dic, me va agradar però crec que no la canviaria per aquests barris proletaris de Cerdanyola, construits massivament per donar cabuda a la mà d'obra nouvinguda. I és que, hi he estat pensant i, certament, crec que son bastant antagòniques aquestes dues ciutats encara que actualment la immigració també ha arribat a Vic.
Desprès, en haver vist la catedral i haver-me fet una foto amb el bisbe varem entrar, com no podia ser d'altra manera, en una petita botiga, típica de poble (o de barri) per comprar una autèntica sobrassada de Vic (llonganissa en diuen els catalans) que no anava barata (a 21 €/kilo). El botiguer era un home major xerrador a més no poder, un “charlatán” en dirien en castellà, però molt graciós i entranyable. A més, no se si era per l'edat o per la bata blanca, me va recordar al doctor Yarza (el meu oculista)...
Posteriorment varem anar a la Plaça Major perquè era hora d'omplir el rebost. Com a curiositat dir que el primer plat del menú de na Marga era suc al gust. Noltros, illencs, pensavem què això seria qualque plat típic de la gastronomia catalana (a l'estil del “gaspacho”) però davant la nostra sorpresa va consistir en un tassó (un got) de suc d'això granini de tota sa vida. Sense comentaris.
I res, desprès d'una volta ja varem tornar cap aquí.
Avui ja era una altra setmana i he començat estresat. Veureu, no se si ho vaig dir però vaig perdre l'estoig amb la lupa dedins i ara que la necessit he parlat amb la ONCE i sa “burrocràcia” (Gemma dixit) me te marejat. Avui, per exemple, m'han passat amb quatre persones distintes (!!!) per, al final, dir que no els constava que en tingues una i que trucàs a Mallorca que, com que no sabia el numero i tenint en compte que les hores que allà hi son (o què hi tocarien ser) jo tenc classe, ja me direu. Bé, una salutació per si me llegeixen ;)
I desprès, encara més paperassa al despatx de l'ADUAB buscant el nif de l'associació i papers diversos. Per cert, he guaitat a l'habitacle del jove que fa la vaga de fam des d'avui, ja vos en parlaré més endavant (ha de durar 15 dies).
Res, vaig a Son Dorma que ja és hora...
P.S.: Ja se totes ses notes. Ha anat bé (per lo que havia estudiat) encara que una destaca per damunt ses altres...
dilluns, 16 de febrer del 2009
Ramat porcí
Estrenam quatrimestre desprès d'una breu estada intersemestral per Mallorca on hem recarregat piles a base de costelletes de cabrit i freixura.
Encara no conec totes les notes dels examens, m'en falten dues (Pensament Polític i Estructura Social), però els altres estan aprovats. Per altra banda dir que aquest quatrimestre serà bastant intens ja que o bé acabam les classes a les dues o les tres, no se si ho podré soportar! A damunt tornam a prendre contacte amb un vell enemic, l'SPSS!!
Ara per ara vos deix aquest video dels porquets de Sa Mola.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Art en temps d'estudi
Fa molt de temps que havia d'escriure però com que vaig (molt) curt de temps ho faré d'una manera més esquemàtica, només apuntant quatre notes.
Primer de tot, dir que nosaltres al pis també varem patir sa ventada de s'altre dia, ja que se va fotre sa persiana d'en Sergio. Sa madona, molt viva ella, diu que això ho hem de pagar nosaltres, cosa discutible si tenim en compte el mal estat de totes les persianes del lloc i la ventada, però ja està bé així. Sa putada és que mos va dir que vendria, ja fa temps i per aquí no va aparèixer, però d'allò que dius com a mínim podries avisar! Més endavant va venir un tècnic que va dir que tornaria dilluns o dimart i, o és invisible, o no ha vengut.
Afortunadament ja he acabat examens i d'aqui poques hores partiré cap a Mallorca que l'amo de veïnat de ca nostra va matar un cabrit perquè jo venia, i per tant, soparem de costelletes!
He tengut greus dilemes per decidir si havia de venir amb sa motxilla habitual o si, per altra banda, havia d'agafar una maleta per dur tuppers buits i tornar-los plens. Finalment m'he decantat per aquesta darrera opció i ja veurem.
Ara, emperò, estic estressat per altres motius. Veureu, per Setmana Santa s'organitza una quedada de campaments de Pontevedra a la capital del regne i, tant si hi vaig com si no, he de comprar els bitllets ja (i quan dic ja és JA!) perquè els preus, i mai millor dit, estan pels niguls!
La setmana passada, per altra banda, vaig anar a denúnciar la pèrdua del Passaport als Nacionals i, ja que hi era, m'en vaig fer un de nou per si perdès es DNI. I és que això de perdre coses és molt habitual en jo, lo darrer va ser l'estoig de classe (amb una lupa amb llum i amb un pendrive inclosos) i el sobre, precisament, on guardava el passaport i altres documents. I dic perdre perquè, a banda del passaport que pot servir per qualque màfia, no crec que hi hagi massa interès en robar aquestes coses. En definitiva, que si aplicàs allò de “San Cucufato, San Cucufato, los cojoncillos yo te ato, hasta que no encuentre lo que busco no te los desato”, ho haguès passat ben puta aquest pobre homo...
Deixaré per un altre dia parlar-vos del seminari sobre Cerdanyola al qual estic assistint (vull contar moltes coses, tot relacionant-les amb la vila), d'estadístiques d'integració lingüística (que se veu que ara molts castellanoparlants que fa 40 anys que viven aquí es posen a aprendre català per diferenciar-se dels nouvinguts -cosa discutible-) o, perquè no, de política.
Finalment vos deix amb un grapat de fotos. El meu entorn d'estudi per una banda. El Carrer de les Balears de Cerdanyola, que tot i no passar-hi directament, cada dia pas per un de pararel i està molt aprop de ca nostra. També vos pos una petita mostra de l'art escultòric amb pastilles Juanolo que duc a terme enlloc d'estudiar. No podia faltar, per altra banda, la curiosa direcció que, segons JUP, tenc (ja és que els carters saben fer la seva feina...). Finalment, vos deix amb la bucòlica guarida dels Nacionals on vaig fer-me el Passaport. Si voleu més proves de com des de Madrid marginen les Illes, vos diré que a Manacor per fer gestions similars has de fer molta de cova (però molta) mentre aquí no hi havia ningú i t'ho fan al moment.
diumenge, 8 de febrer del 2009
Família de classe mitjana
En un pis qualsevol d'un barri de la perifèria metropolitana, és un dilluns qualsevol. Son les sis del dematí i es sent el cant buit i monòton d'un despertador. Un home, quasi un autòmat, s'aixeca del llit deixant-hi un cos adormit.
Enmig d'un d'aquells silencis tan intensos, tan sorollosos, aquell home al qual anomenarem Paco es dutxa i beu un cafè amb avidesa abans d'agafar les claus i sortir per la porta. Bé, això de claus ja és per inèrcia perquè el que agafa en realitat és una targa que serveix per obrir les portes i engegar aquell flamant vehicle que tant han alabat els seus amics i tant han envejat els seus enemics. No direm que es seu perquè és del banc, de fet ho serà fins d'aqui un grapat d'anys quan el cotxe ja haurà tornat vell i en Paco l'haurà acabat de pagar, encara que ell pensi que ja és seu.
Encen el motor i romp el silenci fred dels carrers deserts. Automàticament se sent una veu que crida amb una força inusitada per aquelles hores del matí. Les ires d'aquell matí anaven encaminades en contra dels impostos i dels sindicats.
Arriba a la feina desprès de superar els embussos habituals que hi ha a l'entrada de la ciutat cada dia i com sempre comença la seva rutina i la comença sense gairebé saludar als seus companys. Això és així perquè aquests no son vistos com a companys, son vistos com a rivals, com a enemics. L'empresari ha acoseguit instaurar un sistema d'incentius que atorga als obrers un petit plus per productivitat, qui més factura, més cobra a final de mes i, de pas, el que menys factura, se'n va al carrer. A més, fa temps que ronden per l'empresa rumors de reducció de plantilla, son quasi tan vells com la mateixa empresa, però bé.
Amb això, cada client que entra per la porta és també un enemic al qual s'ha d'enganar, s'ha d'expoliar i s'ha de facturar molt, molt.
El treball és rutinari, és avorrit, tots han de cercar hobbies o aficions per trobar un sentit a la seva existència. En Paco, per exemple, troba la seva via d'escapament en el futbol, cada diumenge que hi ha partit acudeix a l'estadi on se sent part d'alguna cosa, encara que aquesta sigui una societat anònima que mou una quantitat de milions que mai no veura junts. A l'estadi es relaxa insultant a l'àrbitre i als jugadors de l'altre equip.
No està afiliat a cap sindicat, això aniria en contra del que diu el de la ràdio. Els sindicats son màfies que només s'interessen per si mateixos, diu. Ha sentit a dir que, en cas d'acomiadament el que ha de fer és contractar un abogat elaboralista, que en diu.
Els polítics tots son uns lladres, tots son iguals, això diu encara que cada vegada que hi ha eleccions ho té clar, vota als que baixen els impostos o als que li donen un xec, no li importa que aquests siguin els que més corrupció tenen. Tots son iguals, pensa ell.
Cada setmana, en anar a berenar, compra una tira d'aquella loteria europea que diuen que toca tants de milions. Pensa en que faria amb tants de milions, podria fins i tot comprar un equip de futbol.
Ja son les set i mitja i aquell cos que quedava al llit s'ha aixecat i ha seguit el mateix procediment, ha despertat als dos fills i els ha preparat l'esmorzar. Ella és la dona d'en Paco. Viu en una tancada bombolla d'aparences i infelicitats.
Li fa enveja la veïna d'abaix que s'ha comprat un abric de la marca aquella que duen les actrius que mostren per televisió. Ella, però es vesteix amb roba d'imitació i porta joies de bisuteria, això si, es maquilla molt i fa un grapat de mesos es va fer una operació d'estètica pagada amb una ampliació de la hipoteca, obsequi del seu marit desprès d'un tèrbol assumpte del qual les veïnes no s'han d'adonar. Seria un escàndol, les altres mares, en anar ella a buscar els seus fills a escola, la mirarien rara. Em tenen enveja, pensa ella encara que no n'estigui segura.
Treballa a com a administrativa en una oficina amb un sou que no supera els mil euros, però això no li lleva el seu orgull perquè ella té el graduat escolar.
No li agraden gens els immigrants, ens arribaran a envaïr, repeteix a tothom que la vulgui escoltar, però això no implica que amb la seva mare, de quasi noranta anys, hi visqui una al·lota sudamericana. No son com nosaltres, no estan civilitzats, repeteix amb to despectiu cada vegada que que en parla,
Ella no va al futbol, queda a casa i quan fa un descans en les tasques domèstiques, aquelles que ningú veu ni reconeix, llegeix les revistes del cor, no de cardiologia, precisament; i pensa que ho és de “campechano” en Juan Carlos. Les revistes, però, no diuen que en temps de crisi s'ha augmentat la dotació econòmica a la Casa Reial. Li seria igual, per altra banda, pensaria que s'ho mereixen, que els Borbons han fet moltes coses bones per aquest pais. I son molt llestos i molt educats...
Continuarà, si ve bé
Enmig d'un d'aquells silencis tan intensos, tan sorollosos, aquell home al qual anomenarem Paco es dutxa i beu un cafè amb avidesa abans d'agafar les claus i sortir per la porta. Bé, això de claus ja és per inèrcia perquè el que agafa en realitat és una targa que serveix per obrir les portes i engegar aquell flamant vehicle que tant han alabat els seus amics i tant han envejat els seus enemics. No direm que es seu perquè és del banc, de fet ho serà fins d'aqui un grapat d'anys quan el cotxe ja haurà tornat vell i en Paco l'haurà acabat de pagar, encara que ell pensi que ja és seu.
Encen el motor i romp el silenci fred dels carrers deserts. Automàticament se sent una veu que crida amb una força inusitada per aquelles hores del matí. Les ires d'aquell matí anaven encaminades en contra dels impostos i dels sindicats.
Arriba a la feina desprès de superar els embussos habituals que hi ha a l'entrada de la ciutat cada dia i com sempre comença la seva rutina i la comença sense gairebé saludar als seus companys. Això és així perquè aquests no son vistos com a companys, son vistos com a rivals, com a enemics. L'empresari ha acoseguit instaurar un sistema d'incentius que atorga als obrers un petit plus per productivitat, qui més factura, més cobra a final de mes i, de pas, el que menys factura, se'n va al carrer. A més, fa temps que ronden per l'empresa rumors de reducció de plantilla, son quasi tan vells com la mateixa empresa, però bé.
Amb això, cada client que entra per la porta és també un enemic al qual s'ha d'enganar, s'ha d'expoliar i s'ha de facturar molt, molt.
El treball és rutinari, és avorrit, tots han de cercar hobbies o aficions per trobar un sentit a la seva existència. En Paco, per exemple, troba la seva via d'escapament en el futbol, cada diumenge que hi ha partit acudeix a l'estadi on se sent part d'alguna cosa, encara que aquesta sigui una societat anònima que mou una quantitat de milions que mai no veura junts. A l'estadi es relaxa insultant a l'àrbitre i als jugadors de l'altre equip.
No està afiliat a cap sindicat, això aniria en contra del que diu el de la ràdio. Els sindicats son màfies que només s'interessen per si mateixos, diu. Ha sentit a dir que, en cas d'acomiadament el que ha de fer és contractar un abogat elaboralista, que en diu.
Els polítics tots son uns lladres, tots son iguals, això diu encara que cada vegada que hi ha eleccions ho té clar, vota als que baixen els impostos o als que li donen un xec, no li importa que aquests siguin els que més corrupció tenen. Tots son iguals, pensa ell.
Cada setmana, en anar a berenar, compra una tira d'aquella loteria europea que diuen que toca tants de milions. Pensa en que faria amb tants de milions, podria fins i tot comprar un equip de futbol.
Ja son les set i mitja i aquell cos que quedava al llit s'ha aixecat i ha seguit el mateix procediment, ha despertat als dos fills i els ha preparat l'esmorzar. Ella és la dona d'en Paco. Viu en una tancada bombolla d'aparences i infelicitats.
Li fa enveja la veïna d'abaix que s'ha comprat un abric de la marca aquella que duen les actrius que mostren per televisió. Ella, però es vesteix amb roba d'imitació i porta joies de bisuteria, això si, es maquilla molt i fa un grapat de mesos es va fer una operació d'estètica pagada amb una ampliació de la hipoteca, obsequi del seu marit desprès d'un tèrbol assumpte del qual les veïnes no s'han d'adonar. Seria un escàndol, les altres mares, en anar ella a buscar els seus fills a escola, la mirarien rara. Em tenen enveja, pensa ella encara que no n'estigui segura.
Treballa a com a administrativa en una oficina amb un sou que no supera els mil euros, però això no li lleva el seu orgull perquè ella té el graduat escolar.
No li agraden gens els immigrants, ens arribaran a envaïr, repeteix a tothom que la vulgui escoltar, però això no implica que amb la seva mare, de quasi noranta anys, hi visqui una al·lota sudamericana. No son com nosaltres, no estan civilitzats, repeteix amb to despectiu cada vegada que que en parla,
Ella no va al futbol, queda a casa i quan fa un descans en les tasques domèstiques, aquelles que ningú veu ni reconeix, llegeix les revistes del cor, no de cardiologia, precisament; i pensa que ho és de “campechano” en Juan Carlos. Les revistes, però, no diuen que en temps de crisi s'ha augmentat la dotació econòmica a la Casa Reial. Li seria igual, per altra banda, pensaria que s'ho mereixen, que els Borbons han fet moltes coses bones per aquest pais. I son molt llestos i molt educats...
Continuarà, si ve bé
P.S.: Així era com perdia el temps en vísperes de l'examen d'Estructura Social. Amb moltes coses que contar, no se si esperaré fins desprès del darrer examen, el de dimarts de Pensament Politic... Només 1 i cap a cases (per poc temps)!
dimecres, 4 de febrer del 2009
El joc està en joc
La crisi financera actual, tot i ser provocada per les èlits que amb prou feines la notaran, afecta a tots els sectors de la societat. Entre aquests sectors s'hi troba la ONCE què com ja sabeu treu ses sopes en el sector del joc, cada dia més saturat i competitiu per l'aparició impune i la manca de regulació i actuació enfront les noves formes de joc que van apareixent per internet (apostes de tot tipus, bingos, casinos...) o les tradicionals imitacions dels cupons de l'ONCE.
Tots aquests nous operadors de més que dubtosa transparència han reconegut beneficis de més de mil milions d'euros en aquest passat exercici, tot i no pagar impostos i no crear llocs de treball, anant a parar els beneficis a paradisos fiscals i per tant no creant valor a la societat.
En contraposició, l'ONCE és una organització sense ànim de lucre i regida de forma democràtica per tots els seus afiliats que s'organitzen en associacions polítiques i es presenten a les eleccions internes. Cada dia surten al carrer més de 22.000 venedors, tots ells discapacitats, per oferir els distins productes de l'organització, la recaudació de la qual va destinada majoritariament a pagar les nòmines dels seus treballadors i treballadores, a serveis socials per a tots els afiliats, com jo mateix; i per a solidaritat amb altres col·lectius de discapacitats.
En contraposició, l'ONCE és una organització sense ànim de lucre i regida de forma democràtica per tots els seus afiliats que s'organitzen en associacions polítiques i es presenten a les eleccions internes. Cada dia surten al carrer més de 22.000 venedors, tots ells discapacitats, per oferir els distins productes de l'organització, la recaudació de la qual va destinada majoritariament a pagar les nòmines dels seus treballadors i treballadores, a serveis socials per a tots els afiliats, com jo mateix; i per a solidaritat amb altres col·lectius de discapacitats.
Aquests serveis socials no son, com pugui semblar, una mera publicitat ja que parl en nom propi quan afirm que aquests serveis poden anar des de atenció educativa, ja sigui integrada o adaptada; integració laboral, ja sigui en empreses pròpies o al·lienes; rehabilitació i aprenentatge de tècniques diverses; tiflotecnologia i adaptacions informàtiques; activitats socioculturals, que van des d'agrupacions de teatre fins a excursions culturals, o esportives, impulsant arreu de tot l'estat l'esport adaptat (goalball, tandem, futbol, natació, atletisme...) i moltes coses més que ara mateix no me venen al cap.
Actualment, l'ONCE es governada per àmplia majoria (quasi hegemònica) per Unitat Progressista, que compta amb seccions juvenils (JUP) i amb seccions per a persones grans (SUPPO).
A més, disposa d'una sèrie d'empreses i corporacions que, en àmbits diversos, creen llocs de feina adaptats per a distintes necessitats especials.
Per tot això i més, des de la direcció de l'organització no s'entenen les traves que el govern “socialista” posa a l'organització, no vull dir que els altres governs no haguin posat traves.
Precisament aquest text s'enmarca en el procès de negociació que l'institució duu a terme amb el govern per demanar mesures que ens ajudin a mantenir la nostra quota de mercat en un marc, com ja he explicat, de major competitivitat.
Una de les coses que es demanen al govern de ZP és que el dia de Cap d'Any l'ONCE pugui realitzar un sorteig que trenqui amb la mala ratxa d'aquesta època de l'any en que Loterias y Apuestas del Estado, principal competidor (i és que es fa dicifil competir amb l'Estat...), s'en duu totes les vendes.
Parlant en xifres, Loterias y Apuestas només en els sortejos de Nadal (22 de desembre) i El Niño (6 de gener) ven, atenció, 3500 milions d'euros mentre que l'Organització, en tot l'any, només ven 2100 milions.
Per això el que es demana és un sorteig per valor de 200 milions d'euros creient que, per una banda, no interferirà en les típiques i tòpiques vendes de LAE i, per altra banda, augmentaria les arques púbiques en conceptes com l'IRPF residual dels treballadors de la ONCE. S'ha de dir que a la dècada dels vuitanta aquest sorteig es va realitzar un grapat d'anys.
També es demana major llibertat per tal de gestionar “botes”, per elevar el porcentatge de premis, que per llei està molt per davall del porcentatge de LAE, i, en definitiva, mesures que ens permetin sobreviure en aquest cada vegada més dificil mercat del joc, mantenint així la ferma aposta pels serveis socials i per la integració en la societat de les persones amb necessitats especials i conservant amb garanties una institució que, pel seu caràcter autogestionari i per la quantitat i qualitat de serveis que ens ofereix és única en el món.
Cada dia, i malgrat la crisi actual, els venedors de la ONCE sortiràn al carrer per tal de compartir il·lusions i fer arribar els diferents productes de l'entitat.
Per això, no voldria, i ja per acabar, demanar el vostre recolzament, tant si sou afeccionats al joc com si no ho sou, als companys i companyes de l'organització ja que, a banda de la inqüestionable tasca social, en aquests temps més que mai no ve segur gens malament que te toci el cupó.
A més, disposa d'una sèrie d'empreses i corporacions que, en àmbits diversos, creen llocs de feina adaptats per a distintes necessitats especials.
Per tot això i més, des de la direcció de l'organització no s'entenen les traves que el govern “socialista” posa a l'organització, no vull dir que els altres governs no haguin posat traves.
Precisament aquest text s'enmarca en el procès de negociació que l'institució duu a terme amb el govern per demanar mesures que ens ajudin a mantenir la nostra quota de mercat en un marc, com ja he explicat, de major competitivitat.
Una de les coses que es demanen al govern de ZP és que el dia de Cap d'Any l'ONCE pugui realitzar un sorteig que trenqui amb la mala ratxa d'aquesta època de l'any en que Loterias y Apuestas del Estado, principal competidor (i és que es fa dicifil competir amb l'Estat...), s'en duu totes les vendes.
Parlant en xifres, Loterias y Apuestas només en els sortejos de Nadal (22 de desembre) i El Niño (6 de gener) ven, atenció, 3500 milions d'euros mentre que l'Organització, en tot l'any, només ven 2100 milions.
Per això el que es demana és un sorteig per valor de 200 milions d'euros creient que, per una banda, no interferirà en les típiques i tòpiques vendes de LAE i, per altra banda, augmentaria les arques púbiques en conceptes com l'IRPF residual dels treballadors de la ONCE. S'ha de dir que a la dècada dels vuitanta aquest sorteig es va realitzar un grapat d'anys.
També es demana major llibertat per tal de gestionar “botes”, per elevar el porcentatge de premis, que per llei està molt per davall del porcentatge de LAE, i, en definitiva, mesures que ens permetin sobreviure en aquest cada vegada més dificil mercat del joc, mantenint així la ferma aposta pels serveis socials i per la integració en la societat de les persones amb necessitats especials i conservant amb garanties una institució que, pel seu caràcter autogestionari i per la quantitat i qualitat de serveis que ens ofereix és única en el món.
Cada dia, i malgrat la crisi actual, els venedors de la ONCE sortiràn al carrer per tal de compartir il·lusions i fer arribar els diferents productes de l'entitat.
Per això, no voldria, i ja per acabar, demanar el vostre recolzament, tant si sou afeccionats al joc com si no ho sou, als companys i companyes de l'organització ja que, a banda de la inqüestionable tasca social, en aquests temps més que mai no ve segur gens malament que te toci el cupó.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Breu migdia d'hivern
L'aire tendrament tebi entra per la finestra un dia d'hivern. És carregat d'aromes culinàries, encisadores i veïnes, també transmet dolces càrregues de records d'infantesa, de dies despreocupats.
Els ocells han trencat el fred silenci que marca l'hivern rigorós i, discontinuament, emeten melòdiques notes, cantant-se entre si.
D'enfora se senten, com no, brunzits de motor monòtons i indiferents, freds i bruts, però els ocells no callen, resisteixen, troben un sentit al seu cant i continuen, pausadament.
Els al·lots han sortit d'escola, se nota, xerren fort, canten i criden. És hora d'anar a dinar i ho saben, els plats ja son parats a taula, records d'infantesa.
Tot, empès per una cíclica força, es repeteix, fluctua. Res no s'atura. Ni aire, ni ocells, ni cotxes, ni al·lots. Tampoc els records.
diumenge, 1 de febrer del 2009
Demonios en el Paraíso
Para que los que no me conozcan, me llamo Fernando Gamboa, y hace unos meses terminé una nueva novela de aventuras titulada GUINEA que en este mes de Octubre saldrá a la venta publicada por Ediciones El Andén.
El motivo de este mail, es mi deseo de compartir con la mayorcantidad de personas posibles, y no sólo con las que adquieran lanovela, todo aquello que he averiguado en los meses de investigaciónprevios a la redacción del libro. Lo que a continuación detallo, aunque pueda parecer exagerado o tendencioso (cuando no simplemente increíble), es rigurosamente cierto y puede ser contrastado por lasfuentes que cito.
A muy pocos les debe sonar un pequeño país llamado Guinea Ecuatorial,aún menos sabrían dónde situarlo en un mapa de África, y serán contados los que recuerden que, hasta hace exactamente cuarenta años, losecuatoguineanos eran tan ciudadanos españoles como un alicantino o ungaditano.Por entonces, Guinea Ecuatorial era una provincia más de España enclavada en la costa Africana del Golfo de Guinea; 'La perla de África' la llamaban.
Hoy, cuatro decenios después de su independencia, bajo el yugodictatorial de la familia Obiang Nguema y con el beneplácito de lasgrandes potencias cuyas empresas explotan sus campos de petróleo y expolian sus reservas madereras, Guinea Ecuatorial se ha convertido uno de los países más subdesarrollados y corruptos del mundo, y el pueblo ecuatoguineano en uno de los más aterrorizados a manos de su propio gobierno.
El actual presidente de Guinea Ecuatorial Teodoro Obiang Nguema, quien lleva 29 largos años en el poder tras ejecutar al anterior presidente (su propio tío, otro asesino), ha saqueado, robado y asesinado sistemáticamente hasta extremos inconcebibles, amasando una fortuna que lo convierte en uno de los hombres más ricos del planeta, en uno de los países más pobres de África. Aunque para ser exactos, no puede decirse que el país en sí sea pobre, pues alberga una de las mayores reservas petrolíferas del continente, cuyos beneficios de explotación reportan al régimen guineano miles de millones de euros.
Lo que sucede, es que la familia Obiang se queda con ABSOLUTAMENTE TODO lo que pagan gobiernos y petroleras extranjeras (norteamericanas y chinas sobre todo) por los derechos de extracción. Pero aunque parezca mentira, la familia Obiang no se limita sólo a quedarse con esa ingente cantidad de dinero, sino que además se dedican a robar propiedades privadas (se han apoderado aproximadamente la mitad de los terrenos edificables del país, y no han pagado un céntimo por ellos), salarios (muchos trabajadores han de pagar a la familia del presidente gran parte de lo que ganan) o negocios de los guineanos no afines al gobierno o a la familia Obiang (que al fin y al cabo es lo mismo), cuya ignominia llega al punto de despojar impune y caprichosamente a sus empobrecidos compatriotas de cualquier bien que posean sin justificación alguna.
Teodoro Obiang y su clan gobiernan Guinea Ecuatorial como lo haría un esclavista con su hacienda. Para ellos, los ciudadanos guineanos son esclavos a su disposición, y el país una finca privada que saquear sin tener que dar cuentas a nadie.
A pesar del río de dinero que fluye desde este desdichado rincón de África, sus habitantes no disponen de servicios sanitarios, educación, seguridad o justicia. Por ejemplo, ante cualquier emergencia médica el Hospital de Malabo es la única opción de asistencia, pero eso sí, bajo ciertas condiciones como: pagar la estancia y el tratamiento por adelantado, y además, llevar todo lo necesario para dicha estancia y tratamiento (y con todo, me refiero a TODO: desde las jeringas o medicamentos necesarios, al colchón, las sábanas o la comida). Sin ir más lejos, cuando hace unos años estuve en Guinea, para realizarle a mi pareja un análisis de sangre el método de extracción consistió en hacerle un corte en la mano con un trozo de cristal.
Pero, por inaceptable que resulte, esto es sólo el principio, y nimucho menos la peor parte.
Lo que convierte a Teodoro Obiang (conocido como 'El Jefe') y sus acólitos no sólo en ladrones, si no en peligrosos criminales, es la política de detenciones arbitrarias, encarcelamientos injustificados, torturas y asesinatos cometidos contra sus propios ciudadanos. Se calcula que durante su mandato, el actual gobierno guineano ha exterminado a nada menos que el 10% de la población del país, y una cantidad indeterminada ha desaparecido o se encuentra encarcelada ilegalmente y sin juicio previo.
Según el último informe de Amnistía Internacional, los detenidos por la policía y el ejército son torturados sistemáticamente con métodos tan brutales como mutilaciones, rotura de huesos, violaciones, descargas eléctricas en los genitales o, atención: clavar tenedores en la vagina de las detenidas...
Y para quien guste de datos e imparciales estadísticas, ahí van unas cuantas.
- Guinea Ecuatorial produce 400.000 barriles diarios de petróleo
- Exporta casi 1.000.000 de metros cúbicos de madera tropical al año.
- Su Renta per Cápita la sitúa en el número 38 del ranking mundial (por encima de Kuwait o Arabia Saudita)
- En cambio, en el Índice de Desarrollo Humano de la ONU ocupa el puesto 121.
- El 151 sobre 163 en corrupción, según Transparency International.
- La esperanza de vida es de sólo 43,3 años, según Amnistía Internacional.
- La élite gobernante posee alrededor del 98% de la renta nacional.
- El 80% de la población vive con menos de 20 euros al mes.
- El gobierno de Obiang ha convertido a Guinea Ecuatorial en el centro del tráfico de drogas de África Occidental.
- Teodoro Obiang ganó las últimas elecciones con un 99,5% de los votos. Los 13 partidos políticos autorizados, estaban formados por miembros del gobierno.
- En una reciente visita a Estados Unidos, la secretaria de estado Condoleezza Rice describió a Obiang como 'buen amigo'.
- En Julio de 2003, la radio estatal anunció que: 'El presidente es un dios que está en contacto permanente con el todopoderoso, y puede matar a cualquiera sin que nadie le pida cuentas y sin ir al infierno,porque es el Dios mismo'
Sobran comentarios.
Y lo que personalmente hace que esta vergüenza común me resulte aún más dolorosa, es que el pueblo guineano, uno de los más amables, hospitalarios y generosos que he conocido, haya sido, como cité al principio, parte integrante del estado español. La atropellada y negligente descolonización de Guinea Ecuatorial por parte de España en 1968, es el origen de la inadmisible situación que ahora sufren losguineanos y a la que hoy asistimos con absoluta indiferencia y desafecto.
Pero hay que recordar que los ecuatoguineanos no sólo siguen hablando en castellano, sino que muchas de sus costumbres, celebraciones ytradiciones siguen siendo las mismas que las nuestras. Sus hijos cantanlas mismas canciones que cantan los nuestros en el colegio, sus bromas son las mismas, hasta sus palabrotas son las mismas que las nuestras.
Son, por decirlo así, unos primos cercanos de los que nos hemos olvidado totalmente, una parte de nuestra familia de la que nos hemos desentendido, ajenos y a veces cómplices de un castigo que de ningúnmodo merecen.
Porque probablemente, mientras lee este mensaje, una anciana agonizando de malaria pide un médico que nunca llegará.
Un niño está preguntando dónde están sus padres desaparecidos.
Una mujer implora a Dios que la mate, mientras es violada y torturada salvajemente en una comisaría.
Y cada día, Guinea Ecuatorial se hunde un poco más en las tinieblas. Cada día, nuestra ignorancia nos hace más culpables.
Cada día cuenta.
Y cada día, Guinea Ecuatorial se hunde un poco más en las tinieblas. Cada día, nuestra ignorancia nos hace más culpables.
Cada día cuenta.
Alguien dijo una vez que 'Lo único que necesita el mal para triunfar,es que los hombres buenos no hagan nada'.Quizá este sea un buen momento, para averiguar qué tipo de hombres y mujeres somos en realidad.Y si te estás diciendo en este instante 'Pero bueno, ¿y yo que puedohacer? Aquello está muy lejos'.
Lo cierto es que, por desgracia, no vas mal encaminado. Guinea Ecuatorial es víctima de la maldición del petróleo, y como puedes imaginar, estados como China, U.S.A. o Francia harán todo loposible para mantener a Obiang en su poltrona y así garantizar unsuministro fiable de crudo para sus compañías petroleras. Así que serámuy difícil cambiar las cosas a corto plazo en la maltratada pero aún hermosa Guinea.
Y sin embargo, sí hay algo que podemos hacer por aquella gente: correr la voz. Estos dictadores de opereta, sólo se mantienen gracias al desconocimiento que tiene el resto del mundo de las fechorías que cometen. Cuantos más de nosotros sepamos lo que sucede, y por quésucede, más probabilidades hay de que un día quizá no muy lejano,seamos suficientes para decir basta. Cuando políticos propios y ajenos sientan vergüenza de tratar con asesinos como Obiang, o descubran quedarse abrazos con dictadores que no respetan los más elementales derechos humanos tiene un costo político que sus votantes les van ahacer pagar, puede que las cosas cambien, y entre todos expulsemos de una vez por todas a esos demonios del paraíso.
Y sin embargo, sí hay algo que podemos hacer por aquella gente: correr la voz. Estos dictadores de opereta, sólo se mantienen gracias al desconocimiento que tiene el resto del mundo de las fechorías que cometen. Cuantos más de nosotros sepamos lo que sucede, y por quésucede, más probabilidades hay de que un día quizá no muy lejano,seamos suficientes para decir basta. Cuando políticos propios y ajenos sientan vergüenza de tratar con asesinos como Obiang, o descubran quedarse abrazos con dictadores que no respetan los más elementales derechos humanos tiene un costo político que sus votantes les van ahacer pagar, puede que las cosas cambien, y entre todos expulsemos de una vez por todas a esos demonios del paraíso.
Pero esta carta es sólo el primer paso, ahora te toca a ti dar el siguiente ayudando a que llegue a la mayor cantidad posible de personas.
Si crees que esta lucha tiene sentido y deseas poner tu grano dearena, reenvía este mensaje a todos tus contactos.
Gracias por tu tiempo y tu ayuda.
FERNANDO GAMBOA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)