Tot i que ja és tard, i demà dematí serà molt d'hora, no volia anar-me'n a dormir sense deixar escrita una primera, encara que superficial, reflexió electoral.
A Galicia el cas és més senzill ja que Fraga en el seu temps ja s'en va encuidar d'inserir una barrera d'entrada que impedeix a totes les forces polítiques que no arriben al cinc per cent dels sufragis entrar al parlament. Tot i que l'anomenat bipartit va prometre que ho suprimiria, no ho ha fet i potser això, què (això és política ficció) haguès permès l'entrada d'una força política com és Esquerda Unida, una opció d'esquerres no desgastada per la pressió mediàtica ni per l'exercici del govern, que haguès tingut possibilitats d'entrar i per tant així de formar un tripartit a la catalana. No ha estat així i l'electorat d'esquerres, sempre més tendent a l'abstenció i més encara si l'esquerra ha estat governant, s'ha vist superat en nombre per la mobilització de la dreta per recuperar el territori perdut. Així de simple encara que no per això em deixa de sorprendre.
A Euskadi la situació és més complexa. Partint de la base de que els tres territoris es reparteixen 25 diputats cada un tot i la diferència entre la població que fa que a Àlava (una provincia on el vot espanyolista sempre tira molt) treure un diputat sigui més fàcil que a les altres províncies. Segons he llegit al blog de n'Escolar el darrer escó per aquesta provincia ha passat del PSOE a EA per tan sols 8 vots, fent així que el "front nacional" hagi de sustentar-se en un hipotètic tripartit defensor de la pàtria i la nació "unidad de destino universal", com deia aquell. Desconec si els vots d'emigrants han estat ja dipositats a dins les urnes o si encara estan per comptar. Si es dona el segon cas, els vots alavesos poden ser decisius ja que del darrer diputat per Àlava depén en gran mesura el tripijoc d'aliances que, si no varia la cosa, crec que està en 37 per als nacionalistes bascos i en 38 per als nacionalistes espanyols. Ja veurem.
El que m'ha cridat més l'atenció en aquestes eleccions el PP no ha dit allò típic de que "ha de governar la força més votada" ni allò de "s'ha d'evitar el xantatge de les minories nacionalistes". I és que clar, quan la minoria nacionalista és espanyolista, ja els hi va bé.
Jo, encara que el PNV sigui de dretes, quasi m'estim més que governi aquest amb Aralar, EA i Ezker Batua, ja que pens que pot fer més política d'esquerres que no pas el PP amb el PSOE (partit que de socialista i d'obrer només en té el nom). Aqui m'agradaria afegir, però i encara que pugui sonar contradictori, que l'electorat de l'esquerra transformadora (EB) potser no ha entès el pacte amb la dreta i aqui radica el descens del vot del partit liderat per Madrazo encara que, crec jo, ha perdut proporcionalment més escons que vots.
No voldria estar, per altra banda, dins la pell d'en Patxi Lopez que haurà de comptar amb el suport de PP i UPyD, cosa que provocaria una situació inversa a la de Catalunya, ja que el PSOE, enlloc d'estar anclat al regionalisme i a l'esquerra, es veurà empès cap al centralisme de FacineRosa Diez (ja ha parlat de suprimir el concert econòmic basc, cosa que ni el Caudillo va gosar fer en la seva totalitat...). En aquest sentit he de dir, encara que molta gent s'en rigui, que aquest panorama d'unió "constitucionalista" cada dia, com a Navarra, s'apropa més a l'escenificació de la Tercera Restauració Borbònica en el marc d'una democracia en que 100.000 persones no s'han vist representades a les urnes del Pais Basc, cosa que, entre d'altres, ha propiciat (o propiciaria) el pacte espanyolista.
Sigui com sigui, no s'ha de descartar (jo la veig probable encara que en ciència política vaig estudiar que les majories qualificades no acostuemn a sortir) l'opció de pacte PNV-PSE amb la lehendakaritza repartida a dos anys per hom. Això, per una banda, permetria mantenir els vots del PNV a Madrid, sinó hauria de cercar noves aliances i ja se sap que, especialment per temes econòmics, el PSOE confia més en la dreta, com en el cas dels Pressupostos d'enguany (a més ara el BNG no es veurà tan condicionat en votar amb el PSOE).
Per altra banda, i relacionant-ho amb Catalunya en que cada vegada està més aprop l'opció de la Sociovergència (ja se que el PNV és diferent de CiU), també ho veig factible. Com a mínim més que amb el PP en que, programàticament, la majoria serà possible però l'acció de govern serà o bé una cessió a les exigencies de la dreta més radical o simplement impossible.
Bé, sigui com sigui, i si la cosa segueix així com està, jo hi veig dues opcions. La primera és la de la majoria qualificada PSE-PNV i la segona és la Santa Aliança o Tripartit Espanyol (PSOE-PP-UPD, no entrant aquests dos ultims al govern) encara que tampoc en descartaria d'altres potser més estrambòtiques però que també serien una mena de fórmula catalana pactant el PSOE amb els nacionalistes d'Aralar i d'EA i amb els ecosocialistes d'EBB. Qualcú fa apostes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada