Ni crepitava
el poble de dorments
al llunyedar.
Dins el redòs
udolava el camp negre.
La lluna estàtica,
com pols de guix,
s'esborrava amb el vent
morat de núvols.
Mirava lluny:
L'estrella titil·lant
vessava llum
dins els meus ulls
marcits talment ramells
d'un cementiri
El ventre blanc
d'una òliba fendi
l'oratjol fresc,
i el lligabosc
s'entrunyellava lent.
Tot respirava.
Estava jo
cansat de tantes nits
d'insomni trist.
Arnau Pons
Vocabulari poc comú (font DCVB on-line)
·Redòs: Recer ("a s'arrasés")
·Marcits: "Mustissos", Marchitos
·Fendí: Anant cap avall, descendint.
·Lligabosc: Mataselva
2 comentaris:
Quan he vist el títol i s'autor (mirant damunt damunt) m'he assustat una mica pensant a mem quin poema mos hauries posat, però veig que és un dels normalets ;P
jajajaja.
Homo, és un dels què més m'han agradat. Però bé, t'he de dir què d'aquells de pinyol vermell i de passió desenfrenada de fassers que s'aixequen ben drets només n'hi ha a una part (no te diré que no n'hi hagi d'encantadors), els altres son de temàtica bastant variada.
Publica un comentari a l'entrada