Es conco i sa tia

Publicat a El Felanitxer

Cada dematí, quan, en unes hores en que el sol ja era ben alt, m'aixecava i obria la persiana què em permetia veure l'esplendorosa lluminositat del port, guaitava cap a la dreta i cap a l'esquerra per saludar els veïns que berenaven, llegien el diari o, simplement, prenien sa fresca.
Mirant cap a la dreta, a unes tres cases de distància i resguardats del sol davall l'ombra dels pins de davant ca seva, hi havia, com sempre, es conco i sa tia què passaven el dia matant mosques amb un vell matamosques i ventant-se amb un vell ventall.
Ell era en Joan "Barraqueta", un tio de mu mare i, com amb tants d'altres veïnats d'Es Babo, erem veïnats d'estiu, ho teniem assumit. La rutina de l'hivern feia que no ens veiessim tant com a l'estiu encara què tots visquessim a la mateixa Vila. De fet, això encara perdura i és què aquesta extranya relació és com una coneixença què s'apaga, que queda inactiva durant els mesos d'hivern però què automàticament es reinicia a mitjan juny quan les classes s'acaben i tornam a instal·lar-nos al port. Així i tot, encara què a l'hivern no estassim tan aprop, es conco va ser qui em va transmetre en part l'afició què vaig tenir no fa molts d'anys pels betlems.
A vegades se'ls hi sumava més gent, d'altres veïnats com jo mateix o, en els darrers anys, una equtoriana que nomia Sandra i que estava amb ells. S'entretenien xerrant amb la gent que passava, amb les mares que acompanyaven als nins que anaven a nedar a n'Es Mollet o, simplement, contemplaven els altres veïnats. Era habitual que es conco, o el tio Joan, estés inmers en la lectura d'un llibre què, segons em deia, li havia deixat en Rafel "Panxeta". Ja no record cap títol d'aquells vells llibres que llegia el tio, encara què el que si record és què, estius abans, era habitual que em llegís Rondaies Mallorquines. Me'n record encara d'aquelles històries de dimonis, de jaies, de princeses i de joanets que, amb un llenguatge antic però popular, contaven històries fantàstiques.
Me'n record d'un parell d'aquelles històries encara què potser destacaría Sa Flor Romanial o l'Amor de les Tres Taronges com a més representatives. Ben mirat, tampoc estava gens malament aquella d'en Joanet de sa gerra.
Per altra banda, i tenint en compte que a jo m'apassionava (de fet encara m'apassiona) tot allò relacionat amb la història contemporànea, record què li vaig fer explicar més d'una vegada les seves batalletes a la Guerra Civil, lluitant ell al bàndol dels nacionals. M'en record què me relatava què quan caminaven coberts pel fred de l'hivern entre les muntanyes, els muls i els homes quan tenien moc el treien congelat. També era típica aquella anécdota de que varen menjar llentíes amb xocolata ja què el cuiner, què primer havia fet llentíes, no havía escurat s'olla abans de preparar-hi la xocolata.
A més, també m'explicava, això ja no se si és vera, què els republicans volien desembarcar a Portocolom i què es va evitar ja què els pocs homes que hi havia vigilant aquest punt es varen dedicar a agafar tots els cotxes disponibles per pujar per la carretera de Felanitx amb els llums apagats i devallar cap a n'es port amb els llums encesos per tal de què la flota lleial a la República pensés que hi estaven anant reforços.
De vegades, quan mu mare no hi era, em preparava el berenar, l'esmorzar com dirien aquells catalans que opinen què els mallorquins tenim un vocabulari molt curt perquè no sabem distingir entre el berenar del dematí i el de l'horabaixa, un berenar especial tot i què no deixàs d'esser pa amb oli. Consistia, com ja he dit, en una llesca de pa amb oli i tomàtiga fregada que desprès era tallada en forma de daus. Cadascun d'aquests daus estava cobert amb mig gra de raïm, sense pinyol com és de suposar. Aquella combinació entre la intensa dolçor del raïm i el tradicional sabor del pa amb oli m'atreia molt i encara ho faria sinó fos per la vessa que em fa haver d'elaborar-me això en bon dematí.
Culinàriament, tampoc em deixaven indiferent aquelles exquisites patates fregides extremadament primes i cruixents d'un color dorat amb certs punts lluents, que tenien la forma de les clàssiques patates de bossa però acabades de fregir, calententes, eren irresistibles. En aquest sentit, s'ha de dir que el tio Joan tenia una especial habilitat per tallar-les d'aquesta manera, molta paciència i traça, ja què no n'hi havia cap de més gruixada què les altres ni de menys cruixent.
En un altre ordre de coses, era típica l'escena en què el conco ens feia obrir la boca mentre ens deia "El cor de Crist". Això era perquè a vegades ens comprava una golosina que tenia forma de cor. Ara que hi pens, fa temps què no en menj cap d'aquestes... Quan no hi havia tanta sort, el que ens donava eren caramels del banc pero tampoc estaven gens malament.
Es conco i sa tia sabien sempre què passava i que no passava a n'Es Babo, cada dematí s'aixecaven quan encara feia fosca i anaven a passejar per Sa Punta, passant per S'Arenal, lloc on era habitual que trobessin penyores que els banyistes s'havien deixat oblidades el dia anterior.
S'horabaixa, en haver dinat, seien al corral de darrera o a la portassa perquè hi feia més fresca. Primer passaven el rosari un parell de vegades i desprès, mentre el tio anava a regar l'hortet, sa tia jugava a "monín" amb na Maria de les Neus, també coneguda pels veïns com sa tia Neus. No és què fos una timba milionaria ja què jugaven amb cèntims d'aquells antics però així passaven s'estona.
Jo per la meva banda he de dir què en aquells calmats horabaixes d'estiu en que els acompanyava a passar el rosari (què tampoc eren molts perquè a mi aquestes coses mai m'han atret massa) és quan més aprop he estat de passar el rosari ja què em varen ensenyar a dir "Ora pronobis".
Ara ja farà un parell d'estius què no hi son ni es conco ni sa tia i encara que ca seva estigui buida, no m'oblid d'ells així com no m'oblid dels meus infantils i fantàstics estius a n'Es Babo.