diumenge, 13 de desembre de 2009

Excursió a Gelida

Publicat a El Felanitxer


S'altre dia de pagès, perquè encara feia calor, vaig anar d'excursió, seguint amb l'afany d'anar coneixent, tira a tira, els diversos indrets singulars de Catalunya. Bé, realment tots els indrets son singulars i, en aquest cas, l'elecció del lloc a visitar va respondre essencialment a criteris atzarosos. En principi haviem tingut l'idea de caminar fins a l'estació i agafar el primer tren que passès per desprès baixar al lloc on ens agradés més el paisatge o, simplement, on el nom ens atragués més. De fet, això de visitar indrets o deixar de fer-ho és una cosa que, conscient o inconscientment i sempre partint de la meva modesta opinió, es veu influida per l'estètica del topònim, per, dit d'una altra manera, si ens sona bé o no.
Al final, a l'atzar li varem afegir un cert toc, si es vol dir així, racional tot posant-nos al davant d'un mapa (en realitat era una llista amb totes les estacions, però així queda més polit) de Rodalies, lògicament, que tampoc es qüestió d'anar a petar a Zuric, o si, però això ja es una altra qüestió.
Amb aquest mapa al davant, doncs, varem començar a mirar per internet, tot sigui per no estudiar, pobles que ens poguessin agradar. Varem arribar fins a la "G", perquè tampoc és qüestió de perdre-hi tot lo dia.
Així, al final ens varem decidir per Gelida, topònim amb el qual jo tenc una mania rara de pronunciar-ho Gélida, però no.
Aquest és un montanyós municipi situat a la comarca barcelonesa de l'Alt Penedès, té prop més de 6.000 habitants, el seu patró és Sant Pere i està governat pel PSC; però els motius pels quals ens varem decantar per aquest poble son els que veurem a continuació.
En baixar del tren de Renfe, desprès de poc més d'una hora de trajecte des de Cerdanyola però sense haver de fer transbordaments, varem demanar a una dona del lloc on es trobava l'estació del funicular. Ens va comentar que ella hi anava i la varem seguir, enfilant el breu cami que gairebé la totalitat dels passatgers seguia.
Em va sorprendre veure les reduides dimensions d'aquell vell aparell, en el qual assegudes no hi caben molt més d'una dotzena de persones, per tant molt diferent dels funiculars que es troben a la capital. En quan a apariència, em va resultar molt similar a l'estructura del tren o del tramvia de Sóller, amb el qual comparteix (deduesc) època històrica i constants cruixits de la vella estructura durant tota la pujada. Està gestionat pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i, salvant uns florescents al sostre, la restauració ha estat encertada, conservant un sobredimensionat lletrero amb la paraula "FRENAR". Els comandaments semblaven molt senzills i aquell cap-pelat amb anorac els manejava gairebé per inèrcia.
Així, desprès d'un parell de ponts i uns vuit minuts, varem arribar a la població on els silenciosos viatgers es varen dissoldre, deixant els carrers deserts. Gelida es un poble tranquil, està edificat en pendent i té molt bones vistes cap a la vall. Tot son cases unifamiliars i l'esglèsia, com a tots els pobles, és un dels edificis més representatius encara que també hi varem trobar edificis que, jo diria que, eren d'estil modernista
A Gelida però, a banda del funicular, hi varem anar pel castell medieval que es troba aprop del centre així que varem començar la recerca. Estavem certament desorientats, com supòs que hi hagués estat qualsevol forani que s'hagués adentrat a l'aventura per aquells indrets. Va ser llavors quan varem trobar un home que sortia d'una casa i tenia aires apressurats. Era jove, d'una trentena, tenia el cabell arrissat i anava mudat, malgrat tot li varem demanar si ens podia indicar. Així ho va fer, molt amablement, va començar assenyalant el cim d'una muntanya per conscienciar-nos, segons ell va dir, que si hi anavem a peu hi havia una bona tirada.
Així va ser com, camina caminaràs com deien a ses rondaies, varem partir cap amunt. Desprès de passar un torrent i una carretera ens varem confondre momentaniament, la qual cosa va fer que tornassim a demanar, però malgrat tot no ens haviem perdut sinó que hi anavem per un camí més rural, potser una drecera. Així i tot, no varem voler provar coses rares i varem anar pel cami convencional.
Era una carretera amb moltes curves i entre mig hi havia com una urbanització, mig poble mig foravila, amb grans jardins. Per aquest camí arribarem al castell quan, justament, s'acabava de tancar el centre d'interpretació i, suposadament, s'havia d'haver tancat el recinte del castell.
Segons varem llegir als panells, aquesta fortalesa, que per cert està en bones condicions es gestionada per l'associació Amics del Castell (el nom de la qual té, com notareu, una retirada al de l'Associació d'Amics dels Closos...). En aquells temps en que el Penedès constituia una frontera amb Al-Andalus aquell castell era la línia defensiva entre ambdues civilitzacions. Desprès, emperò, va passar a ser només un centre de poder de la comarca on el senyor feudal impartia justicia i rebia tributs.
A dins del recinte s'hi troben un cementiri, una torre i altres edificacions. Aqui la vista encara era més panoràmica que al poble i, a jo personalment, em va recordar molt a las "Leyendas" d'en Bécquer que vaig llegir a ESO.
La gestió i conservació d'aquest castell, que serveix com a alicient turístic d'aquest municipi i en certa mesura de la comarca, ens hauria de fer reflexionar, com ja he dit en altres ocasions, respecte de la situació del nostre patrimoni.
Havent-lo vist breument varem berenar un poc i tornarem partir per avall arribant fins al funicular on quatre madones que ja hi eren assegudes se posaven al dia dels distints afers locals mentre, cosa típica, interrogaven una jove descaradament. En tot això va tornar a venir el cap-pelat i, desprès de fer de revisor, va encendre la màquina que va partir fins a l'estació de Renfe.
Bàsicament, això seria tot.