diumenge, 30 d’agost del 2009

Futbol: Pedreres de Barça i Mallorca, comissions i cas Eto'o

Ja fa temps que no escric massa, per no dir gens, de futbol i menys encara del Reial Mallorca. Tal vegada, segur, això és un reflex de que des de fa temps, potser des de que vaig començar a estudiar (o a viure) a Cerdanyola he perdut un cert interès per aquest negoci, alguns encara en diuen esport, que mou tant de milions i que, movent també un gran flux de passions i emocions, podria ben bé considerar-se l'opi del poble de la contemporaneitat.
Encara record aquells primers horabaixes de diumenge al pis del carrer Toledo en que intentava escoltar per internet les retransmissions d'IB3 Ràdio amb un escàs grau d'exitositat ja que es tallava constantment, les d'en Tomeu Terrassa ja ni parlar-ne. Això succeia desprès de cinc temporades d'haver-ne estat sòci encara que, com dic, l'interès ha anat minvant; no volent dir això que no segueixi els resultats de l'equip mallorquí ni que m'alegri quan guanya.
Avui comença una nova temporada i he de dir que durant l'estiu he anat seguint una mica les notícies referents a l'entitat. En relació a elles m'agradaria dir, en primer lloc, que consider molt trist i lamentable que la SAD torni a mans forasteres i aqui m'agaradaria fer notar l'escassa sensibilitat dels empresaris de les illes que no son capacos de retornar a la societat part dels beneficis que els ha donat. En aquest mateix sentit, he de dir que no m'importa d'on provenguin els nous propietaris sempre hi quan creguin en el Mallorca i hi facin inversions en forma de, per exemple, fitxatges que il·lusionin a la soferta afició de Son Moix.
Per altra banda, en el terreny més esportiu, m'agradaria expressar el meu desencís i certa animadversió cap a Gregorio Manzano, qui ja em va emprenyar signant l'asquerós "Manifiesto por la Lengua Común", que no te la més mínima sensibilitat cap a la pedrera i, en qualsevol cas, intenta evitar que qualsevol jugador procedent de les Illes vesteixi la camiseta del club. Per a Manzano, no seria necessari fer una inversió (ell la deu considerar despesa) en la pedrera ni en l'equip filial recentment ascendit a Segona B. Bon exemple d'això es veu a la convocatòria per al partit d'avui en que Manzano ha convocat tan sols 17 jugadors, no fixant-se en el planter.
És més, segons apunten ja alguns analistes, el que preten el técnic andalús amb les seves incisives i ofensives declaracions cap a l'entitat que li paga el sou, és que el despedeixin per mala conducta i així poder seguir cobrant la seva abultada nòmina sense haver de fer feina.
Per altra banda, hi ha un escàndol en aquest club que no s'ha fet públic. Potser s'hi hauria de fer... Ja no parlam del director esportiu Nando Pons, els èxits del qual son poc apreciables (tot el contrari que els d'altres equips com el Sevilla o Vila-real). Garcia Quilón és el cognom del representant del tècnic andalús i, segons es comenta, molts de jugadors que han acabat a l'entitat de Ciutat en els darrers anys ha estat per aquest motiu. Aquest món mou molts de milions a base de comissions i és per això que és una pràctica generalitzada que molts entrenadors la de triar jugadors, no en base a les expectatives esportives sinó a la comissió esperada pel seu traspàs. Com a exemple recent, Rubén, que també comparteix representant amb Gregorio.
Com dic, me sent frustrat amb el Mallorca no tant pel fet de que no hagi fet fitxatges competitius de cara a la nova temporada sinó pel fet de que no dona ni la més mínima oportunitat a les joves promeses de l'illa que sovint acaben triomfant en entorns tan dispars com Grècia, Inglaterra o la Península. A més, hi ha el caire dretà i espanyolista de gran part de la grada de l'Ono Estadi i de la nova propietat desconeguda. Per tot això i molt més, ben bé podria dir que em sent certament més aprop d'equips com l'Athletic de Bilbao o el Barça que fan pais amb jugadors de la casa. Jo de petit (quan en Nadal jugava per allà) ja era del Barça, segurament per influència paterna.
De La Masia surten molts de jugadors molts bons, potser sigui perquè en Guardiola els dona tantes oportunitats i els fa sentir, tal vegada, necessaris. A més, el conviure amb la societat catalana i les seves recents celebracions fa que es desperti en qualsevol un cert sentiment blaugrana... D'altra banda, d'aquest club no m'ha agradat el despreci que ha demostrat cap al magnífic jugador que és Samuel Eto'o, disgustant-me, com a molts d'altres mallorquins, la decisió esportiva de cambiar-lo per Ibrahimovic, suposant que en Samuel té un valor 40 milions inferior al nou "9" del FC Barcelona.
Bé, de moment seguiré diguent que som mallorquinista perquè m'agrada passar pena i som sofridor, encara que el model del Barça, excepte per lo de n'Eto'o, m'agrada bastant. Sigui com sigui, seguesc pensant que el futbol, tal com la premsa rosa, és l'opi per al poble occidental.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Pujada d'impostos


En relació a l'apujada d'impostos recentment anunciada per l'executiu central m'agradaria fer una reflexió. Vivim en una societat en què l'Estat ofereix a la societat una serie de serveis públics que s'han de mantenir, aquest sistema s'anomena l'Estat del Benestar i pretén, amb més o menys efectivitat, igualar en certa manera les oportunitats dels i les ciutadanes independentment del seu nivell d'ingressos. Com a exemples d'aquests serveis destaquen la sanitat, l'educació i la formació, l'assistència social, les pensions o, en el cas dels illencs, els subsidis que ens descompten la meitat de l'import dels bitllets d'avió i vaixell.
Actualment vivim una situació de crisi en que, a causa de la devallada de l'activitat econòmica, s'han reduit notablement els ingressos que les administracions públiques obtenen a traves dels impostos d'empreses, ciutadans i turistes al mateix temps que les necessitats de certs serveis com son la necessitat del subsidi de l'atur o l'augment d'assistència social en general a més de l'augment d'inversions, seguint la doctrina Keynesiana, per tal d'incentivar l'ocupació, fan que es generi una situació en que l'administració pública s'ha d'endeutar, perquè ingressa menys del que gasta. De fet, Espanya és un dels paisos amb taxes impositives de tota la Unió Europea.
Segons els neoliberals del PP, d'UPyD i d'altres especímens similars, el que ha de fer l'Estat es abaixar els impostos al temps que es "redueix el dèficit", el que no diuen es que això comportaria que s'haurien de deixar de prestar una serie de serveis que ara son públics, tot privatitzant-los i guanyant el benefici algun empresari coneguts d'ells. Per cert, que aquesta gent, a banda de ser els causants de l'actual crisi, no compten que per aquesta pujada d'impostos abans hi ha hagut moltes abaixades en temps de bonança o no.
Potser es perque a jo me costaria molt, per exemple, estudiar si hagués de pagar el preu real de la matrícula, però som partidari de que els impostos s'apujin si això ha de suposar el manteniment del nivell de benestar de la nostra societat.
Ara bé, això no és una carta blanca i no em val qualsevol tipus d'impost ni sobre qualsevol individu.
Per norma general, es pot dir que hi ha dos tipus d'impostos, els indirectes i els directes. Dels primers en tenim una trista tradició a l'Estat Espanyol, jo els definiria com impostos per a "tontos" (ja que es una forma de pagar impostos no tan perceptible si no hi pensen) i a més molt injustos ja que, per exemple, un captaire que compra un tros de pa, l'IVA per exemple, ha de pagar els mateixos impostos que un ric, suposant pel primer un esforç molt notable que el segon ni percebrà.
Els segons son els directes, com l'IRPF, que poden ser proporcionals en tant en quan qui més té ha de pagar més. I han de ser realment progressius, no havent de pagar els plats romputs la classe mitjana sinó les grans fortunes, generalment especuladores.
Entenent això, i sempre en la meva modesta opinió, el que hauria de fer el PSOE es abandonar les seves habituals aliances amb les dretes nacionalistes (PNB, CC o CiU) per tal de cercar un pacte amb forces d'esquerra que defensen aquesta proporcionalitat i com dic, que siguin les grans fortunes qui paguin la crisi i no els treballadors.

dijous, 27 d’agost del 2009

El tren del Llevant i els NIMBY

Extret de DBalears.cat
Miquel Piris
Als Estats Units hi ha grups de pressió invertint sumes astronòmiques per intentar fer creure als americans que tenir un sistema sanitari gratuït és pitjor que la conjunció de la grip A, el virus d'Ebola i haver de mirar un capítol de Temporada Alta. A Mallorca hi estam acostumats, que ens intentin prendre el pèl dient-nos que ho fan pel nostre bé. La campanya antiparc en va ser un exemple clar. Cap de les amenaces que van circular com a rumors l'any 2000, abans de la creació del Parc Natural del Llevant, s'ha complert. No ens han prohibit circular de nit amb el cotxe; podem agafar els ous de les gallines, reparar una teula i sembrar el que volguem sense haver de donar explicacions al director del parc; la gent no passa pel mig de les finques i els ciutadans podem anar d'excursió i a cercar bolets a un espai molt més ampli que no abans de la compra de terrenys per part del Govern. Avui hi ha pagesos demanant que s'ampliï el parc per poder-se acollir als ajuts. Per tant, els que empenyien el moviment antiparc amb dois infectes perseguien un objectiu molt diferent al d'alertar la població davant dels "perills" del parc. El que pagava els sopars de porcella o, en el cas de la serra de Tramuntana, les tractorades comandades per Dameto Rólex era el temor que el parc minvés la possibilitat de construir-hi als grans propietaris.
Des de fa uns mesos, al Llevant hi ha un petit moviment de característiques similars. En lloc de voler fer creure a la gent que un parc natural és pitjor que una central nuclear, l'objectiu ara és el tren. El punt de partida del moviment van ser atacs anònims, amb males maneres i desqualificacions diverses, que vam rebre diverses persones al web de la revista digital Cap Vermell, un dels nuclis de trobada dels impulsors de la Marxa pel Tren del Llevant del 2008. Al cap de poc temps, naixia un lloc a internet en contra del tren del Llevant. A l'apartat escrit en alemany hi havia un número de mòbil de contacte. En posar-lo al google corresponia a la immobiliària Lago de Son Carrió, propietat d'una senyora alemanya anomenada Claudia Gelabert i que també figura com a presidenta de l'associació Alternativa al tren. Mentrestant, els mateixos antitren també havien creat un grup a Facebook amb aquest nom tan ambigu: tant es pot interpretar que volen una alternativa al tren com que cal donar l'alternativa a aquest transport. Em va sorprendre trobar-hi persones i polítics que havien participat a diverses marxes en favor del retorn del ferrocarril al Llevant. En avisar-ne un parell, em van contestar que, com a norma, deien que sí a totes les adhesions que els demanaven a Facebook. Són les trampes de les noves maneres de comunicar-nos. Així, encara queden força "amics" despistats d'aquesta associació.
La creadora d'aquest grup a Facebook no va deixar el seu nom, però sí la seva data de naixement. Posant-la al cercador, era fàcil descobrir que es tractava d'una especialista en comunicació digital amb càrrec dins d'una fundació del Govern balear. I, finalment, vaig trobar una dada que deixava més que clar què obeïa aquest sobtat ímpetu antitren: el nom d'aquest càrrec del Govern i el de molts dels associats a Alternativa al Tren eren al llistat d'expropiats per les obres de construcció del tren del Llevant publicat al Butlletí Oficial de les Illes Balears.
Tot i aprofitar el trajecte original propietat de Serveis Ferroviaris de Mallorca, passeig del "colesterol" inclòs, lamentablement s'han d'expropiar algunes terres, una nimietat en comparació amb el que s'expropia per fer una carretera. Em vaig posar en contacte amb aquesta persona especialista en comunicació digital, ara sabent amb qui parlava, i li vaig suggerir que l'associació que havien muntat hauria de deixar clar que són afectats per les expropiacions que suposarà la construcció del tren. Ella i la seva família són propietaris de finques properes a les vies amb una superfície superior als 40.000 metres quadrats. En comptes d'això, van de teòrics de la mobilitat ecologistes, com al seu dia en Dameto Rólex anava de pagès. Si es presentassin així, encara. Però no, la persona que lidera el moviment continua identificant-se com a seguidora del lema "Pensa globalment, actua localment" enlloc del que realment els defineix: "Not in my backyard" (NIMBY), no al pati de darrere ca meva. A partir d'aquí han començat a construir un corpus teòric segons el qual a les poblacions petites, encara que a l'estiu multipliquin per 100.000 els seus habitants, no hi pot arribar el ferrocarril. Han respost exactament com ho va fer el Govern de Matas l'any 1998 a la primera Marxa pel Tren: "Vés amb bus, fes amics", deien els cartells d'una apressada campanya de comunicació a major glòria de les Rectoretes i la seva multimilionària Aumasa.
Jo vaig ser un dels principals organitzadors de les primeres marxes, però no de les dues darreres, a les quals ni tan sols vaig anar a caminar. Tot i això, hi continuo donant suport perquè el tren és la millor arma que tenim contra el canvi climàtic, molt superior al bus; contra el rècord de cotxes (europeu) i de morts (estatal) a les carreteres mallorquines que patim; perquè la possible infrautilització de l'hivern (ja ho veurem, el tren de Manacor també havia d'anar buit) serà compensada de sobres amb els turistes a l'estiu; perquè s'aprofita un corredor ja existent i és el mitjà de transport terrestre que menys terreny necessita per implantar-se; perquè el tren que fan ara pot tenir defectes, però s'aniran solucionant al futur quan tota la línia, per exemple, sigui electrificada; perquè crec que s'ha de donar suport a actuacions locals encaminades a resoldre els grans problemes que ens amenacen, i el del canvi climàtic és el pitjor de tots, sens dubte. Ho tenc clar, si em fessin un tren que passàs per les meves finques (ja m'agradaria!) de diverses hectàrees, com als alternatius, m'emprenyaria com el que més. Ara bé, abans d'inventar teories improbables sobre mobilitat, diria clar que el que defens és ca meva, les meves finques, i no el planeta.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Es conco i sa tia

Publicat a El Felanitxer


Cada dematí, quan, en unes hores en que el sol ja era ben alt, m'aixecava i obria la persiana què em permetia veure l'esplendorosa lluminositat del port, guaitava cap a la dreta i cap a l'esquerra per saludar els veïns que berenaven, llegien el diari o, simplement, prenien sa fresca.
Mirant cap a la dreta, a unes tres cases de distància i resguardats del sol davall l'ombra dels pins de davant ca seva, hi havia, com sempre, es conco i sa tia què passaven el dia matant mosques amb un vell matamosques i ventant-se amb un vell ventall.
Ell era en Joan "Barraqueta", un tio de mu mare i, com amb tants d'altres veïnats d'Es Babo, erem veïnats d'estiu, ho teniem assumit. La rutina de l'hivern feia que no ens veiessim tant com a l'estiu encara què tots visquessim a la mateixa Vila. De fet, això encara perdura i és què aquesta extranya relació és com una coneixença què s'apaga, que queda inactiva durant els mesos d'hivern però què automàticament es reinicia a mitjan juny quan les classes s'acaben i tornam a instal·lar-nos al port. Així i tot, encara què a l'hivern no estassim tan aprop, es conco va ser qui em va transmetre en part l'afició què vaig tenir no fa molts d'anys pels betlems.
A vegades se'ls hi sumava més gent, d'altres veïnats com jo mateix o, en els darrers anys, una equtoriana que nomia Sandra i que estava amb ells. S'entretenien xerrant amb la gent que passava, amb les mares que acompanyaven als nins que anaven a nedar a n'Es Mollet o, simplement, contemplaven els altres veïnats. Era habitual que es conco, o el tio Joan, estés inmers en la lectura d'un llibre què, segons em deia, li havia deixat en Rafel "Panxeta". Ja no record cap títol d'aquells vells llibres que llegia el tio, encara què el que si record és què, estius abans, era habitual que em llegís Rondaies Mallorquines. Me'n record encara d'aquelles històries de dimonis, de jaies, de princeses i de joanets que, amb un llenguatge antic però popular, contaven històries fantàstiques.
Me'n record d'un parell d'aquelles històries encara què potser destacaría Sa Flor Romanial o l'Amor de les Tres Taronges com a més representatives. Ben mirat, tampoc estava gens malament aquella d'en Joanet de sa gerra.
Per altra banda, i tenint en compte que a jo m'apassionava (de fet encara m'apassiona) tot allò relacionat amb la història contemporànea, record què li vaig fer explicar més d'una vegada les seves batalletes a la Guerra Civil, lluitant ell al bàndol dels nacionals. M'en record què me relatava què quan caminaven coberts pel fred de l'hivern entre les muntanyes, els muls i els homes quan tenien moc el treien congelat. També era típica aquella anécdota de que varen menjar llentíes amb xocolata ja què el cuiner, què primer havia fet llentíes, no havía escurat s'olla abans de preparar-hi la xocolata.
A més, també m'explicava, això ja no se si és vera, què els republicans volien desembarcar a Portocolom i què es va evitar ja què els pocs homes que hi havia vigilant aquest punt es varen dedicar a agafar tots els cotxes disponibles per pujar per la carretera de Felanitx amb els llums apagats i devallar cap a n'es port amb els llums encesos per tal de què la flota lleial a la República pensés que hi estaven anant reforços.
De vegades, quan mu mare no hi era, em preparava el berenar, l'esmorzar com dirien aquells catalans que opinen què els mallorquins tenim un vocabulari molt curt perquè no sabem distingir entre el berenar del dematí i el de l'horabaixa, un berenar especial tot i què no deixàs d'esser pa amb oli. Consistia, com ja he dit, en una llesca de pa amb oli i tomàtiga fregada que desprès era tallada en forma de daus. Cadascun d'aquests daus estava cobert amb mig gra de raïm, sense pinyol com és de suposar. Aquella combinació entre la intensa dolçor del raïm i el tradicional sabor del pa amb oli m'atreia molt i encara ho faria sinó fos per la vessa que em fa haver d'elaborar-me això en bon dematí.
Culinàriament, tampoc em deixaven indiferent aquelles exquisites patates fregides extremadament primes i cruixents d'un color dorat amb certs punts lluents, que tenien la forma de les clàssiques patates de bossa però acabades de fregir, calententes, eren irresistibles. En aquest sentit, s'ha de dir que el tio Joan tenia una especial habilitat per tallar-les d'aquesta manera, molta paciència i traça, ja què no n'hi havia cap de més gruixada què les altres ni de menys cruixent.
En un altre ordre de coses, era típica l'escena en què el conco ens feia obrir la boca mentre ens deia "El cor de Crist". Això era perquè a vegades ens comprava una golosina que tenia forma de cor. Ara que hi pens, fa temps què no en menj cap d'aquestes... Quan no hi havia tanta sort, el que ens donava eren caramels del banc pero tampoc estaven gens malament.
Es conco i sa tia sabien sempre què passava i que no passava a n'Es Babo, cada dematí s'aixecaven quan encara feia fosca i anaven a passejar per Sa Punta, passant per S'Arenal, lloc on era habitual que trobessin penyores que els banyistes s'havien deixat oblidades el dia anterior.
S'horabaixa, en haver dinat, seien al corral de darrera o a la portassa perquè hi feia més fresca. Primer passaven el rosari un parell de vegades i desprès, mentre el tio anava a regar l'hortet, sa tia jugava a "monín" amb na Maria de les Neus, també coneguda pels veïns com sa tia Neus. No és què fos una timba milionaria ja què jugaven amb cèntims d'aquells antics però així passaven s'estona.
Jo per la meva banda he de dir què en aquells calmats horabaixes d'estiu en que els acompanyava a passar el rosari (què tampoc eren molts perquè a mi aquestes coses mai m'han atret massa) és quan més aprop he estat de passar el rosari ja què em varen ensenyar a dir "Ora pronobis".
Ara ja farà un parell d'estius què no hi son ni es conco ni sa tia i encara que ca seva estigui buida, no m'oblid d'ells així com no m'oblid dels meus infantils i fantàstics estius a n'Es Babo.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Reflexions sobre el Palmarena

TRACTE INHUMA ALS IMPLICATS EN EL PALMARENA?
Extret del bloc d'en Grosske
Va el PP remogut demanant una investigació sobre el tracte "inhumà" als detinguts pel Palmarena.
El Sindicat de la Policia Nacional primer va criticar aquest tracte inhumà i ara critica una instrucció del Delegat del Govern (que no va ser obeïda) en el sentit que les detencions es fecin amb la màxima discreció poerquè diu que aquesta instrucció era il.legal (en què quedam?)
Com que no m'agrada donar la impressió que no vull opinar sobre un tema delicat, diré molt breument el següent:
1.- Qui va fer "volar" 50 milions d'euros dels nostres impost no va ser en Ramon Socias, delegat del govern, sinó una concorxa on hi participaren els detinguts del Palmarena i algunes persones més
2.- 50 milions d'euros són 20 vegades el que destina durant un any la regidoria de benestar social de l'Ajuntament de Palma a ajudes d'emergència per a famílies amb dificultats. 20 vegades!... Això em sembla prou inhumà
3.- Em podeu creure si dic que em sap molt de greu el patiment personal dels delinqüents i dels presumptes delinqüents (som dels que creuen molt en aquella dita segons la qual cal odiar el delicte però compatir el delinqüent) però em sembla impresentable que polítics en llibertat sota fiança no tenguin la decència de complir el codi ètic del seu propi partit i apartar-se de la politica fins que el seu cas s'hagi aclarit.
4.- La policia ha de tenir protocols clars i aplicar-los però tant en aquest cas com com en d'altres: molt alerta, per tant, amb acabar fent un protocol policial aposta per a polítics acusats de corrupció
5.- I darrera. El que m'ha impresionat molt de tot això és que el Sr. Duran digués que els llits de comissaria estaven compixats. Si això és així és imprescindible que, per la dignitat de TOTS els detinguts, s'arregli aquest tema de manera immediata i jo li deman des d'aqui al Sr. Socias amb tota fermesa. Llàstima que això, que jo recordi, no hagi estat demanat també ni pel PP ni pel SUP

Síndries i porquets
















Segons tenc entés, tal dia com avui, dia de la Mare de Deu d'Agost, en temps pretèrits els pagesos que ho havien de fer es mudaven de possessió. Avui, emperò, els cabrers han vengut a berenar a n'Es Babo per la qual cosa hem menjat frit i tumbet (cosa que farà innecesari l'acte de dinar...). En la imatge vos mostr una síndria d'unes dimensions desproporcionades, és a dir, de bona casta que segons els entesos pesa més de 25 kilos.
Per altra banda, penj una grapada de fotos dels porquets de Sa Mola. Els hostes de la quedada del mes passat varen batiar les trujes de tal manera que ara una nom Anisete, l'altre nom Caña i l'altre nom Araña...
En total en varen fer 24 encara que un va morir (una mortaldad bastant acceptable) i per tant i si els comptes no me fallen, en queden 23 encara que amb lo baratos que els venen no tendrem ni per pinso.
Ahir vespre varem anar a veure una comèdia del grup felanitxer Mai som tots. Se titulava una cosa semblant a "Políticament incorrecte" i anava d'un polític del PP què tenia un assumpte diguem-ne que extraoficial amb una diputada socialista. En definitiva, una molt divertida i absurda comèdia d'embolics amb un enginyós toc de sàtira política. Hi havia molta gent i jo personalment vaig riure molt.
Per altra banda, dir que estic preocupat perquè no se com putes començar a estudiar tècniques d'investigació i els dies passen inexorables, i els dies s'escursen, i s'estiu s'acaba arribant al setembre... A més, he començat un curs de braille encara què ho veig ben complicat.
Bé, ja ho veurem. Si no ens infectam de Grip A anirà bé!

dimecres, 12 d’agost del 2009

El meu darrer mes
















Desprès d'un mes de silenci, o de vacances, digueu-ho així com volgueu, torn a escriure a les histèries ja que tenc moltes coses que contar i es van acumulant de mala manera.
Del 20 al 26 del mes passat es va dur a terme l'anomenada Quedada a Mallorca '09 a Sa Mola en que tres amigues aragoneses (na Laura Labat, na Claudia i en Jorge), una valenciana (n'Irene) i tres andalusos (en Jose, en Moi i n'Antonio) van exercir d'okupes per ca nostra. Casualment, varem triar la que crec jo ha estat la setmana més calurosa de l'estiu a Mallorca; cosa que, unit a l'alt grau d'humitat que hi ha per les nostres terres, els va pareixer bastant tòrrid. Encara és més casualitat si tenim en compte que varem triar anar a Sóller justament el dia en que aquest pintoresc poble fou notícia per tenir la temperatura més alta de tot Europa...
A banda de la calor, ens ho varem passar molt bé i, especialment, els va agradar la fauna de Sa Mola (en Puc principalment) i la "playa privada sin arena" o com la coneixem per aqui, es mollet o ses tabletes...
Varem montar una estesa de matalassos a la sala gran i, això si, una cosa què no els va agradar molt va ser l'invasió de formigues i altres insectes que varem patir en diverses ocasions però han de tenir en compte lo què jo les deia: "Que estamos en el campo, eh?
En un altre ordre de coses, ens varen estafar a CIutat amb una galera, varem visitar La Granja d'Esporles i, per tornar, varem esser a Son Sant Joan com mai antes hi haviem estat ja que els primers tenien el vol a les 6:30, així què, com vos suposareu, aquella nit no varem dormir.
En quan a gastronomia, bé, diguem que no els va acabar de convènçer. A Randa varen trobar que hi havia massa verdura i es frit tampoc els va fer especial il·lusió, i és què en aquest sentit, en Ramón i en Javi tenen millor paladar... També varen assistir a dos dinars consecutius de Sant Jaume i aqui si que varen menjar una mica.
Una cosa he de dir, tot i explotar sa família amb set okupes durant una setmana, encara no m'han tret defora...
La setmana passada, i desprès d'haver superat (o no del tot, quan vaig partir) un petit episodi de diarrea (que em va fer estar aprop de s'excusat i passar 24 hores a base d'aquarius) i un poc de febre; vaig embarcar-me amb Air Berlin cap a Santiago de Compostela amb en Ramón i en Javi, a l'hospitalària casa del primer a Vilagarcia d'Arousa. Respecte la companyia aeria he de dir que em varen tractar bastant bé i, respecte el tema del català, tenint en compte que gairebé no parlen castellà, es dificil demanar a la tripulació alemanya que aprengui català... Sigui com sigui, he de dir que he comprat amb ells un vol per al setembre a Barcelona per 11,30 €.
Encara què els primers dies no vaig poder menjar amb normalitat, vaig poder apreciar les generoses raccions de la cuina gallega (a excepció del càtering de les convivències de JUP). També vaig poder apreciar que calor no en feia gens ja què, entre d'altres coses, havia de dormir amb manta (i sense ventilador com suposareu) i no vaig poder dur els calçons curts ni les auvarques. De fet, si no tengues una tan curiosa acumulació de temes, hagués titulat aquest escrit amb una cosa semblant a "A Galicia no hi ha estiu".
A grans trets, el que ferem per allà, turisticament parlant, fou per una banda, una visita a Santiago on varem gaudir de les explicacions de son pare d'en Ramón. També ferem una excursió a les Illes Cies, que em varen agradar molt, més inclús que Cabrera amb els seus boscos d'eucaliptus i els seus nombrosos esbarts de gavines. He de dir, fins i tot, que me vaig banyar, amb una aigua de 15ºC, en la que un diari anglès va considerar la millor platja del món.
D'altre banda també varem anar en tren a A Coruña on, entre d'altres, varem pujar els 234 escalons de la Torre d'Hércules.
El dijous ja varem partir cap al CRE de Pontevedra (l'antiga escola on anava als campaments d'anglès) on haviem de preparar les activitats per a les convivències de JUP Galicia (Juventuts d'Unitat Progressista, un partit de dins la ONCE). La melangia dels moments viscuts allà s'agreujava veient, per una banda, alguns encara coneguts que participaven al campament d'anglès i, d'altra banda, l'estat de trista degradació que pateix l'entorn, amb, segons ens contà el segurata o, com el definiria en Javi "madero de supermercado", incursions de yonquies i tot.
Les convivències poc tenen de càrrega política i es que tothom que hi va ho fa per la bauxa que allà es munta.
Sigui com sigui, les varem haver d'abandonar el dissabte ja que jo tenia el vol aquest dia (de fet el vaig comprar quan encara no s'havia planejat les convivències, cosa que per cert no va impedir que em costàs més de 200 €, bé, a mu mare). Em varen acompanyar a l'aeroport de Santiago els pares d'en Javi. Ho ferem així, primer facturarem, anarem a dinar a un lloc proper a l'aeroport on vaig menjar un deliciós caldo gallego i un solomillo a la pimienta, i desprès tornarem a l'aeroport però com que hi havia retras vaig quedar amb ells a la cafeteria una estona més.
La mare d'en Javi es professora universitària i no es correspon amb el perfil de hippiosos antibolonya ni amb una carrera desprestigiada amb la nova política universitària (crec què arquitectura o enginyeria) però també en parla pestes en tots els sentits, com per exemple què no es compleixen les promeses de grups reduïts, hi ha molta desinformació, i s'afavoreix a l'universitat privada. Això era un apunt.
I res, vaig tornar cap aqui i a Ciutat les maletes no venien i aquella patètica però graciosa dona de l'assistència era petita, vella, estrangera i no en tenia ni puta idea fins al punt de que vaig veure jo la meva maleta abans què ella què, per més inri, n'havia agafat una altre d'un color diferent (segons ella era perquè a la foto del mòbil es veia d'un color diferent). Abans d'això, m'havia agafar del braç tot i haver-li jo repetit 20 vegades que no feia falta. També s'ha de dir que la cinta de les maletes la varen canviar 5 vegades en el transcurs dels 40 minuts que les varem esperar. Com va dir ella en el seu castellà d'accent anglòfon: "Esto es una mierda".
Parlant també d'assistència dir què per jo tot sol va venir a l'avió un d'aquells camions hidraulics per a persones amb cadira de rodes cosa completament innecesària però que va impedir que haguès de baixar les escales. Per cert, una treballadora de l'assistencia però de quan m'en vaig anar (que, tot sigui dit, vaig passar per les mans de quatre o cinc) comentava que proliferaven els avions en posicions remotes (sense finger) perquè ara havien apujar els preus dels fingers, cosa que m'inquieta ja que les jardineres-llaunes de sardines no m'agraden massa.
Bé, ara com ja he dit, he comprat el Palma-Barcelona de dia 6 de setembre per anar a fer l'examen de dia 9 pel qual hauria de començar a estudiar ja... Començ classes el 26 (o 28) i el que fare entre aquestes dates es encara a dia d'avui una incògnita.