diumenge, 25 d’abril de 2010

Salvem Es Castell!


MANIFEST LLEGIT A LA VISITA AL CASTELL DE SANTUERI

Hem vingut a Santueri per conèixer un punt de la nostra geografia que dissortadament molts
ignoram tot i tenir-lo tan a mà.
El seu origen és incert, poc sabem dels homes i les dones que el construïren o que l’habitaven
en primer lloc. Desconeixem l’època concreta de seva construcció o de les seves possibles
reformes o ampliacions, així com els seus primers usos. Del que sí que es té constància escrita
és del seu paper fonamental com a un dels darrers reductes musulmans en la conquesta del
Rei Jaume I. Amb el pas dels segles la importància estratègica i defensiva decaigué. A
darreries del segle XV, l’any 1484, Ferran II el Catòlic en decretà el seu abandonament, i
només la demanda insistent dels jurats del regne aconseguiren de mantenir-la en actiu. I qui
ho hagués hagut de dir?, entre 1521 i 1523 en la revolta dels Germanats, fou refugi dels
“Mascarats”, els protegits i fidels del seu nét l’emperador Carles I.
Els darrers anys del segle XVI (1596) fou tal volta la darrera vegada que es pensà en la seva
utilitat. Aquest any els jurats demanaren al Virrei que permetés que les dones i infants de la
contrada es refugiassin al castell davant el perill de pirates anglesos que, després de saquejar
Cadis, amenaçaven de passar l’estret i arribar a les nostres illes.
D’aleshores ençà, només l’oblit dels homes i l’acció destructora dels elements ha planat per
sobre aquestes torres alteroses. I a sota la runa hi romanen els testimonis que podrien
desvetllar els enigmes del seu origen o, de manera més recent, on s’ubicava el molí, el forn, la
capella, la casa de les armes, l’estable...
L’any 1811 l’Estat va vendre el Castell a la família Oliver d’Algorefa que el servà fins que el
vengué l’any 1905 al metge de ciutat Tomàs Darder Ensenyat. El mes de novembre de 1920
tornà a la propietat d’una família felanitxera quan fou adquirit, juntament amb Sa Badalona,
pels esposos Salvador Vidal i Coloma Burdils, de Can Vica, i el seu fill, el notari Damià.
A mitjan segle XX el llenç de murada que va des del mur de la portalada fins a la primera
torre quadrada s’esbaldregà i l’any 1969, la Direcció General de Belles Arts finançà amb
600.000 pessetes la seva restauració, que dirigí Guillem Rosselló Bordoy. L’obra fou portada
a terme pel mestre picapedrer de la Vila Ramon Vicens (S’hostal) i arran d’aquesta
intervenció es feren tasques de neteja de vegetació i unes prospeccions arqueològiques.
És prou clar que el Castell representà quelcom d’important per als nostres avantpassats. Però
després de segles d’oblit, cal demanar-nos què representa avui en dia per a la nostra
comunitat? Som conscients els felanitxers –i qui diu els felanitxers pensa en la resta de
mallorquins– del què es pot llegir a les pàgines pètries d’aquest document monumental?
Creim que ha arribat l’hora de les reivindicacions!
De reivindicar primerament que els felanitxers siguem capaços de conèixer, valorar i estimar
aquest element del nostre patrimoni. Per quines cinc-centes, aquest bell i suggerent indret ha
estat tant d’anys gairebé ignorat per tots nosaltres? On ha arribat el grau de la nostra
insensibilitat per deixar al marge del camp dels interessos de la societat civil local i els seus
governants un element que, vulguem o no, és part inseparable de la nostra història? Què no
sap tothom que a un poble que desconeix la seva història li manquen els fonaments?
A més, tenim unes institucions autonòmiques que tenen el deure de vetllar pels interessos de
tots els territoris insulars i que són fruit de l’avanç democràtic d’un estat que visqué quaranta
anys segrestat de la normalitat. Tots junts hem de fer avinent a aquestes institucions la
responsabilitat que els ateny. Els hem de recordar amb insistència que exerceixin aquesta
responsabilitat i que d’una vegada per totes es dissipi l’espectre del futur incert d’aquest
castell.
Quines són les passes que cal fer per afermar aquest futur. Per allunyar totalment la impressió
que el que tenim davant és un castell de cartes que es pot esfumar a la primera llevantada?
Tal vegada la primera passa sigui recuperar-lo per a la comunitat. Després consolidar-lo,
estudiar-lo, conèixer-lo i definir quina ha de ser la seva missió de cara al futur. Hem de
retornar-li una funció per mantenir-lo viu per al segle XXI. Que no continuï com un testimoni
mut del passat, sinó com una pàgina oberta que ens recorda d’on venim i que ens suggereixi
cap on hem d’encaminar el nostre futur.
Per tot això, i molt més, SALVEM SANTUERI!!!

dijous, 15 d’abril de 2010

II Concurs de Microrrelats de Sant Jordi de l'ADUAB

Aquest any l'ADUAB, com ja hem avançat en aquest bloc, organitza per celebrar la Diada de Sant Jordi un concurs de microrrelats (d'unes 250 paraules aprox.) la temàtica dels quals ha de guardar relació amb la discapacitat. Cada autor o autora en pot presentar fins a 3 i s'ha d'entregar abans del 21 d'abril i pot estar en català o castellà. S'haurà de lliurar al mail concurs.aduab@gmail.com adjuntant el(s) relat(s) en document(s) PDF o Word on només hi haurà de figurar el pseudònim o lema de l'autor o l'autora (el nom i DNI del participant haurà d'anar al mail).
Trobareu les bases del concurs i la relació de premis a http://aduab.blogspot.com/
Amb aquesta iniciativa, i amb moltes altres, des de l'ADUAB pretenem donar visibilitat als nostres col·lectius al temps que sensibilitzem a la comunitat universitària i, aprofitant la Diada de Sant Jordi, estimulem la creativitat literària.
Per cert que avui, desprès de l'acte en contra del PRIM, hem tingut un dinar/reunió informal de l'associació amb una sobrassada al davant. Si mateix erem 9...

Sobre les migracions





Publicat a El Felanitxer

Som conscient que el tema de que parlaré avui genera moltes opinions, encara que aquestes son amb freqüència derivades d'informacions falsejades o, com a mínim, desconeixedores de la realitat. Les enquestes parlen de què un 60-65 % de la població és anti-immigració encara que en èpoques de crisi, com l'actual, aquestes xifres es disparen, donant espais a partits extremistes.
La qüestió és que del 2006 al 2008, com a mínim 12000 persones varen morir a la mar mentre intentaven arribar a Espanya mitjançant els coneguts "cayucos", però ho seguiran intentant, i ho seguiran fent perquè aqui, tot i guanyar menys que la població autòctona, guanyaran de mitjana 40 vegades més que al seu pais d'origen on, per cert, son pobres, entre d'altres, perquè les multinacionals d'aqui els exploten, però d'això ja en parlarem un altre dia.
Sobre el tema de les migracions hi ha molts tòpics però poca gent pensa què la història de la humanitat és la història de les migracions ja que, per exemple, l'homo sapiens va viure des d'Etiopia fins a Tierra de Fuego (Xile). Més recentment, al segle XIX, es calcula que 50 milions d'europeus "fan les amèriques" (Irlanda perd fins al 90 % de la població i Itàlia el 50 %), això és molt però encara ho és més si tenim en compte que ara a tot Europa només hi ha 30 milions d'immigrants. A més, Espanya és el vuitè pais d'Europa en xifres relatives, la qual cosa implica que, lluny del que ens pugui semblar, no som dels que més immigració rebem.
Per concretar més, les Balears han estat també en altres èpoques lloc de partida i això es veu, per exemple, al Santuari del Toro on hi ha una placa d'agraïment al poble d'Argelia què, quan hi havia males collites, els donava que menjar.
Per altra banda, des del punt de vista econòmic la immigració també és positiva ja que, d'entrada, aquest fenòmen és l'única solució per frenar l'alarmant envelliment de les societats riques, dient els estudis que en fan falta uns 250.000 cada any per mantenir el sistema de pensions, entre d'altres.
A més, tot i que fan les tasques que la gent d'aqui no vol fer, segons el Ministeri de Cultura tenen un nivell cultural i educatiu més elevat que els espanyols.
És comuna l'opinió de què els immigrants no son bons perquè gaudeixen de sanitat, educació i subvencions però el cert és què per cada euro que l'Estat gasta per ells, en recupera 5 en termes de cotitzacions, IRPF i impostos indirectes. Així ho corroboren estudis de n'Arcadi Oliveres i d'en Miguel Sebastián, que quan encara no era ministre va descubrir que Espanya guanyà uns 5000 i 6000 milions d'euros al 2004 i al 2006 respectivament a costa dels nouvinguts.
Aqui també s'ha de desmentir la rumurologia que diu que als immigrants els ajuden molt dient que no els ajuden per ser immigrants sinó que els ajuden per ser pobres, com ajuden a qualsevol altre pobre o la que diu que els marroquins o els xinesos poden obrir més que els altres sense mirar el reglament que diu que l'horari de les botigues no es regeix per l'ètnia de qui l'obri sinó per altres criteris com les dimensions del local.
En la qüestió cultural és, possiblement, on hi ha més temors infundats. Aquests dies he anat a un seminari sobre llibertat religiosa i ciutadania musulmana (que ha tingut lloc al Rectorat i ha estat organitzat pel Departament de Dret Públic i Ciències Històrico-jurídiques de la Facultat de Dret) molt interessant del qual n'he tret un parell de conclusions.
A Espanya hi ha diverses religions i no totes elles estan relacionades amb l'immigració actual perquè moltes d'aquestes (com les evangèliques, les dels Testigos de Jehová o les jueves) hi son des de fa temps, formades per població autòctona. A més, totes aquestes tenen "), com la catòlica, centres d'educació propis, a diferència de la musulmana.
Per altra banda, totes aquestes disposen amb normalitat de temples (tenc entés que a la Vila hi ha un "Salón del Reino que no generen rebuig a diferència de les mesquites, l'opertura de les quals sol generar malestar entre els veïns. Aquest malestar, agravat per l'integrisme minoritari, hauria de ser tractat per l'administració amb informació i amb regulació d'un fet social com és aquest. Així, s'hauria d'impulsar una facultat de Teologia musulmana perquè els imams facin de pont intercultural i no venguin de l'altre punta del món sense tenir nocions de la cultura i la llei d'aqui, ja que això, unit a una manca d'integració social, pot generar desarrelament i conseqüentment integrisme.
A més s'haurien de regular els productes halal i també cedir espais als cementiris municipals per l'enterrament d'aquests ciutadans què així ho desitgin.
Deixant a banda els nombrosos exemples de manipulació informativa, subscriure les paraules de Galtum que diu que, més que per la immigració, les nostres tradicions estan en perill per les tres M's, que no son altres que Mickeymouse, Madonna i McDonald's.
En canvi, la migració és la base de la riquesa intercultural ja que nosaltres com a mallorquins, volguem o no, tenim part de romans, d'àrabs, de jueus, de magrebins, d'estremenys d'equatorians i d'alemanys, encara que aquests darrers com que son rics no els comptem com a immigrants, i seguim cada setmana els esportistes d'arreu del món.
Com a resum, dir que hem de ser una mica més oberts amb els nous ciutadans i no ens hem de deixar endur tan facilment per tòpics i rumors.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Educació concertada, el debat està servit

Avui (tal vegada per l'hora què és ja hauria de parlar d'ahir...) hi havia a la Cívica una serie d'actes enmarcats a la campanya "A la universitat en català". Entre aquests hi ha hagut un concert del cantautor Cesk Freixes al qual he assistit i que ha estat molt bé. Hi ha hagut força gent i desprès hi ha hagut dinar popular, que incluia una amanida i una botifarra amb pa amb tomàtiga.
Per altra banda, a classe de Gestió Pública no hem avançat massa perquè hem tingut un debat de gairebé una hora sobre la qüestió de l'educació concertada. Tot ha sorgit quan el professor, explicant les diferències entre titularitat pública o privada dels serveis públics ha exemplificat el cas de l'educació concertada, distingint aquesta de la privada (col·legis anglesos...) i de la pública. Es veu que aquests centres no poden cobrar pel concepte d'ensenyament (si ho poden fer, com les altres, per temes com menjador o activitats extraescolars) ja que per aquest concepte ja reben diners públics. La qüestió és, però, que un 20 % de les escoles concertades d'aquest pais (reiter que no son totes ja que jo, per exemple, vaig anar a una cooperativa d'ensenyament que no cobrava) cobren als alumnes mitjançant trampes com son el cobrament a traves d'una fundació que, al cap i a la fi, acaba revertit en el benefici del col·legi.
D'aquesta manera, legalment una familia es podria negar a pagar a un col·legi concertat en concepte d'educació però no hi ha por ja que les escoles, tot i que vagi per punts, tenen "punts de lliure elecció" que els permeten escollir els alumnes aplicant un filtre social (com amb la preferència per a ex-alumnes).
Aquesta situació, que es coneguda i tolerada per les autoritats públiques tot i que no hi posen cap tipus de control, genera dos sistemes de control diferents que, tot i estar els dos finançats igualment pel sector públic, van adreçats a persones amb nivell de renda diferents. Això, sens dubte, genera una distorsió en l'accés a l'educació, donant-se el paradoxal cas de que les classes treballadores financien un sistema educatiu del prestigi del qual els seus fills no podran participar.
Si això ho comparem amb la sanitat, on si hi ha més controls i no tants lobbies, ens adonem que quan nosaltres acudim a un centre sanitari concertat no ens "obliguen" a fer una aportació a una fundació sinó que rebem el mateix servei que als centres de titularitat pública sense, generalment, percebre que aquell centre no sigui purament públic.
És, com tants d'altres, un tema que crea debat a l'aula i a la societat...

Per cert, Visca la República!

dissabte, 10 d’abril de 2010

La Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat!

Volia fer un escrit per animar-vos a moure un dit per la Serra però en vista de què he trobat aquest escrit que ja ho fa d'una forma molt encertada al bloc de na Caterina Cortés, he pensat que seria millor inserir aquest. Només dir, en poques paraules, que cre que aquesta iniciativa es força encertada en primer lloc per prendre consciència com a illencs del valor que tenim a l'entorn de la Serra de Tramuntana (i també a la resta d'illes) i per això de l'error que suposa la seva urbanització massiva i mala conservació de l'entorn. A més, serveix de cara a l'exterior per fomentar un turisme alternatiu compromés i respectuós amb la nostra terra i la nostra cultura, què és pot fruïr tot l'any i no només a l'estiu.



Mou un dit per la Serra

Quan he d’agafar un avió, sempre que puc, deman estar vora una finestra esperant que sigui la que me permeti veure Palma en miniatura, amb els seus carrers i monuments, i la Serra de Tramuntana. Són molts els que han definit aquesta serralada, situada a la zona nord-occidental de Mallorca, com un paradís terrenal. Els seus penya-segats banyats per la mar, la seva vegetació, els seus pobles (Valldemossa, Deià, Banyalbufar, Sóller, per citar-ne alguns), les seves tradicions i cultura, les llegendes, la quantitat de possessions mallorquines conservades, les ermites i el monestir de Lluc, la seva història…, han estat alguns dels motius que han animat a proposar la seva candidatura per a que aquest lloc únic al món sigui Patrimoni de la Humanitat. La Serra de Tramuntana és la zona de l’illa que millor ha aconseguit mantenir la seva essència i bellesa tot i l’arribada del turisme i l’especulació urbanística dels darrers anys. Artistes de la talla de Robert Graves, Unamuno o Rubén Darío se varen declarar enamorats d’aquest racó de la mediterrània, com també el conegudíssim Michael Douglas. Però molt probablement els personatges més importants que han passat per aquí siguin l’escriptora George Sand i el músic Frédéric Chopin, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a qui mai els mallorquins li agrairem prou els estudis realitzats sobre la nostra Mallorca i el seu esforç per a la conservació de moltes terres i possessions de la Serra.
Per a donar suport a la candidatura només s’ha d’emplenar un formulari molt senzill a Mou un dit per la Serra.


Extret del blog de na Caterina Cortés. Vos recoman les fotos que s'hi mostren.

Setmana Santa (sense ordinador)

Vista des de Galilea

Dos dels moixos de ca nostra

Porquets mamant


En Ruano amb dues palanganes de panades be bones


Abans de res m'agradaria disculpar-me per aquest tancament imprevist i involuntari que ha estat a causa, principalment, de que l'ordinador de Sa Mola -Mallorca- (on he passat les vacances de primavera) no funcionava i a la saturació típica de qualsevol setmana post-vacances.
Durant aquestes vacances no he fet massa feina productiva sinó que, principalment, he disfrutat més d'una setmana de la tranquil·litat del camp mallorquí, havent fins i tot de presenciar una matança de nou porcelles que de ben segur ja han estat degustades a qualque taula. També va venir en Ruano perquè mu mare li ensenyés a fer el típic ritual de la Pasqua mallorquina que son les panades i, aprofitant l'avinentesa, jo vaig fer també crispells i rubiols (d'aquests només vaig fer la pasta que, ben mirat, es la mateixa). He de confessar, modèstia apart, que els crispells varen ser molt bons, bé, i lo altre també (encara que a jo ses panades de xot...).
En un altre ordre de coses, també varem fer una excursió a Galilea, un poble de per la Serra de Tramuntana situat a devora el Puig del Galatzó, molt pintoresc com no podria ser d'una altre manera. Per cert, jo ja he mogut un dit per la Serra de Tramuntana, perquè sigui declarada patrimoni per part de la UNESCO i poguem conservar així aquest tresor paisatgístic i etnogràfic que suposa. Mou-lo tu també! Fes-ho aqui.
I parlant de reivindicacions, avui unes 300 persones han acudit en excursió al Castell de Santueri, on han fet una visita i s'ha llegit un manifest reclamant la seva protecció.
Jo, per la meva banda, no he anat a classe ni dijous ni divendres perquè em vaig apuntar a un seminari i també curs de lliure elecció que duia per titol "Llibertat religiosa i ciutadania musulmana". Hem parlat d'interculturalitat i de temes de rabiosa actualitat com la construcció de mesquites, de cementiris i d'altres infraestructures dels musulmans així com d'altres religions minoritaries que no necessariament estan lligades a la immigració. Ha estat força interessant encara que també bastant pesat perquè era de 9 a 20 els dos dies... Sigui com sigui, potser un dia d'aquests escriure una petita entrada
Ara per ara poca cosa més, convidar-vos a participar al II Concurs de Microrrelats de l'ADUAB, que comptarà amb molts premis com son una nit d'hotel per dues persones o lots de productes cedits per les botigues del campus de Bellaterra. Teniu temps fins dia 19 d'abril i les bases estan penjades al blog de l'associació.