diumenge, 19 de setembre de 2010

Homenatge a Labordeta

Ha mort José Antonio Labordeta. Tal vegada, aquest personatge és més conegut per part del públic en general pel seu exitós programa de televisió en que es posava un pais a la motxilla. A banda d'això, però, Labordeta fou conegut pel seu lideratge al front de la Chunta Aragonesista, un partit esquerranós i aragonesista del qual va encapçalar les llistes al Congrés dels Diputats, essent elegit en múltiples ocasions. Fou, precisament, des de la tribuna de l'Hemicicle, on el geni va amollar algunes de les seves frases més mítiques, dedicades a les bancades filofranquistes del Partit Popular.
Els meus coneguts de Saragossa deien que era fàcil trobar-te amb ell pel Paseo de la Independencia els horabaixes en haver dinat. Per altra banda, per les festes del Pilar de l'any passat, fou l'encarregat de pronunciar el pregó de la capital aragonesa i, tot i que hi haviem d'anar, al final no ho varem fer perquè no hi varem arribar a temps. M'en arrepentesc molt.





Notícia extreta de dBalears.cat

Mor José Antonio Labordeta a causa de una llarga malaltia

Europa Press | 19/09/2010 | Vistes: 73

El cantautor, professor i polític José Antonio Labordeta ha mort avui a Saragossa als 75 anys a causa de una llarga malaltia.

Labordeta va néixer el 10 de març de 1935 a Saragossa i, després d'acabar el Batxillerat en el Col·legi Alemany de la capital aragonesa, es va matricular en Dret, encara que va abandonar aquesta carrera i va acabar llicenciant-se en Filosofia i Lletres en la Universitat de Saragossa.

Durant la seva estada en la universitat, José Antonio Labordeta va començar a freqüentar les tertúlies del Cafè Niké de Saragossa, que es va convertir en nucli, referència i punt de trobada de la cultura saragossana i aragonesa durant la segona meitat del segle passat. Com fruit d'aquesta activitat, va néixer la revista 'Orejudín', editada entre 1958 i 1959 i en la qual va donar els seus primers passos literaris. Més endavant, i a l'empara de la Tertúlia del Niké i de l'Oficina Poètica Internacional (OPI), va publicar diversos contes, poemes i articles.

Després de dos anys de lectorat en la Universitat de Provence (França), va preparar les oposicions d'Ensenyaments Mitjans com professor de Geografia, Història i Art i, després de guanyar aquestes oposicions, es va desplaçar a Terol per a treballar en l'Institut Ibáñez Martín. Allí va passar set anys al costat de la seva dona, Juana de Grans, amb qui va tenir dues filles, Ana i Ángela, i a les quals s'uniria Paula ja a Saragossa. Durant aquesta etapa, va ser professor dels periodistes Joaquín Carbonell i Federico Jiménez Losantos, entre altres personalitats.

LA 'CANÇÓ ARAGONESA'

Segons l'investigador i professor titular de Literatura Espanyola en la Universitat de Saragossa, Antonio Pérez Lasheras, en 1968 va néixer la denominada 'Cançó Aragonesa' després de la publicació del primer disc conjunt elaborat per Labordeta i varis dels seus alumnes. "Aquest disc era el producte visible d'un esforç col·lectiu de gents que, anònimament, anaven fent textos i músiques i que, amb aire clandestí, cantaven en els dies de festa col·legial", va assegurar Antonio Labordeta en la seva obra autobiogràfica 'Terra sense mar' (1995). A principis dels setanta, va participar en la fundació i el desenvolupament del periòdic quinzenal 'Andalán', ideat per a conformar una consciència aragonesista d'esquerres "en uns anys cobertscobrits d'amargor" que "queien com morts" sobre el cantautor i els seus amics.

En 1970, es va desplaçar a Saragossa, on va continuar treballant com professor i va crear una secció fixa en el periòdic 'Andalán', que, segons el professor Pérez Lasheras, "representa el despertar de la consciència social i cultural" a Aragó, la "terra sense mar".

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA

Ja en els vuitanta, quan els cantautors desapareixien, va decidir deixar les classes i dedicar-se professionalment a la cançó, labor que va compaginar amb la interpretació, tant en cinema com en televisió, i amb la redacció d'articles i columnes de caràcter periodístic. En 1995, va tornar a la televisió al capdavant del programa 'Un país en la motxilla', una sèrie de 29 capítols, escrita i dirigida pel propi autor, amb la qual es va fer un buit en l'imaginari col·lectiu i que li va dur per les zones rurals més desconegudes d'Espanya. En la seva faceta com escriptor, destaquen poemarios com 'Succeïx el pensament' (1959) i 'Dolç sabor de dies agrests' (2004); novel·les com 'Cadascú que aprengui el seu joc' (1974) i llibres de memòries com 'Aragó en la motxilla' (1983) i 'Regular, gràcies a Déu' (2010).

ELS SEUS ANYS EN EL CONGRÉS

En els últims anys de la seva vida, Labordeta va destacar com diputat de la Chunta Aragonesista (CHA) en les Corts d'aquesta comunitat i en el Congrés dels Diputats, on es va convertir en portaveu del Grup Mixt i es va consagrar com polític de referència entre 2000 i 2008. Durant aquesta etapa, l'autor es va convertir en l'esperó de l'esquerra aragonesa gràcies a la seva fèrria oposició a la Guerra de L'Iraq (2003) i al 'Pla Hidrològic Nacional' del Govern 'popular' (2000-2004), amb qui va tenir diversos enfrontaments en la Cambra baixa. No obstant això, Labordeta va acabar abandonant la política com a conseqüència d'un càncer de próstata.

Des de llavors, es va dedicar a escriure i a gaudir de la companyia de la seva família i els seus amics en la seva casa de Saragossa, on va rebre regals i afecte fins a la seva mort.

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Entre els premis i reconeixements, el Govern d'Espanya li va concedir el Premi de les Arts i la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, guardó que va rebre al gener d'aquest any, en el seu domicili a Saragossa, de la mà del ministre de Treball, Celestino Corbacho. A més, al març va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de Saragossa, esment que va calar profund en Labordeta, referent de la cultura aragonesa gràcies al seu compromís constant amb l'educació i la cultura. La Universitat de Saragossa li va lliurar aquesta distinció per "el caràcter universal d'un home la vida del qual ha estat compromesa amb l'educació, la cultura i el poble". Aquest mateix any, al maig, va presentar als mitjans de comunicació en el seu domicili el seu últim llibre, 'Regular, gràcies a Déu', i, en el mes de juny, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) li va lliurar la seva Medalla d'Honor com homenatge dels seus companys de professió a tota la seva trajectòria. També va ser homenatjat en l'IX Festival Internacional de Poesia del Moncayo. Al juliol, el Consell de Ministres va decidir concedir-li la Gran Creu de l'Ordre Civil d'Alfonso X el Savi, que li van lliurar en un acte molt emotiu celebrat en el seu domicili en la capital aragonesa, el passat 6 de setembre, el ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, i la ministra de Defensa, Carme Chacón. Un dels últims reconeixements li va arribar del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cariñena que ha llançat una edició especial de mil ampolles d'un vi Gran Reserva en honor al cantautor i escriptor aragonès. Per a la Denominació d'Origen Cariñena, Labordeta és "un dels aragonesos gran reserva que tenim".

dilluns, 13 de setembre de 2010

El centre de la degradació

Publicat a El Felanitxer

Aquest estiu he tengut l'oportunitat de visitar un grapat de pintorescos pobles del pirineu aragonés. Aquests pobles, els que no s'han abandonat, no son massa grans i, fruit del seu enclavament han tornat eminentment turístics i no per això han perdut l'encant dels seus carrers empedrats i del seu patrimoni que, ben conservat i juntament amb el paisatge i els esports de muntanya, constitueix un dels seus principals al·licients turístics.

En aquest sentit, no em fou massa dificil establir una comparació, cruel, entre l'estat d'aquests centres històrics amb el de Felanitx, ple de cases que abandonades cauen pel seu propi pes mentre les seves façanes estan ornamentades amb aparatosos cablejats, ja siguin telefònics o de corrent, i cotxes per tot arreu.

Ja fa temps que varem parlar del patrimoni de la Vila, centrant-nos una mica en Es Sindicat, el Castell de Santueri, El Calvari o l'estació de tren. Aquesta vegada, però, m'agradaria centrar-me en el centre històric. Ja fa uns mesos que va començar a córrer per la xarxa la iniciativa "Idea Felanitx RE-FEL", mitjançant un bloc (http://ideafelanitx.blogspot.com) i més recentment mitjançant un perfil al Facebook. A l'escrit de presentació, s'afirmà que l'objectiu és la recerca de "formes d’actuació a fi d’evitar la contínua degradació del centre històric de Felanitx i els seus entorns tant a nivell urbanístic, social com econòmic i cultural". Per altra banda, s'apuntà que primerament és pretén "crear una base de diàleg per a l’argumentació del futur de Felanitx. Les propostes que es desenvolupen són de forma propositiva, com un inici d’un diàleg, i no com formes impositives".

D'aquesta manera, tenen l'intenció de redactar "un document aportat per distints col·lectius de Felanitx, a fi de crear un debat social".

Amb tot, aquesta iniciativa s'ha de valorar com a molt positivament en el marc d'una vila en moltes ocasions apàtica, sense sentiment de poble, que veu amb resignació com molts de carrers del centre de Felanitx es van abandonant, mentre multitud d'edificis van perdent l'esplendor de que van fruir temps enrere (procés afavorit sens dubte per la péssima qualitat del marès de Sa Mola), els comerços tanquen i els propietaris veuen molt limitada la seva capacitat actuació perquè moltes façanes han estat catalogades com a patrimoni, freqüentment amb dubtós criteri, amb la qual cosa les vivendes no es poden reformar així com molts voldrien. En aquest sentit, pareix que enlloc de donar facilitats per tal de revitalitzar aquesta zona la gent troba que les administracions els donen l'esquena.

Possiblement aquesta decadència no es pot deslligar de la manca de segons quins tipus de llocs de feina al municipi, que fan que Felanitx vagi adoptant tendències de poble dormitori.

Sigui com sigui, a la vila és te la sensació de que la crisi ja ve de vell, i que l'actual no ha fet més que agreujar-la una mica, dificultant les coses a l'indústria i al comerç.

Davant aquest panorama, trobam com hi ha situacions en que aquest mateix centre s'omple de vida. Un bon exemple que representaria aquest esperit de revitalització podria ser l'exitosa Nitx de l'art, que ve celebrant-se des de fa uns anys en el marc de les festes de Sant Agustí, tot i que probablement el millor exemple d'això en son els animats mercats que, diumenge rere diumenge, fan que un grapat de carrers centrics s'omplin de paradetes i de gent. Sens dubte, aquest dia de la setmana deu ser l'únic en que turistes venguts de les zones costeres visiten sistemàticament el poble. Això, al meu entendre, s'hauria d'aprofitar per promocionar les virtuds patrimonials de la vila. En aquest sentit, record una excursió que varem fer amb l'assignatura d'Història mentre estudiava el batxillerat a l'IES Felanitx en que ens varen mostrar diversos estils de cases i altres conjunts arquitectònics de diverses èpoques que es troben a la vila. Potser seria positiu que aquesta ruta es pogués dur a terme per als felanitxers així com també pels turistes, podent-la combinar, per exemple, amb una visita a la Fundació Cosme Bauçà, amb una excursió al Calvari o al Castell i, perquè no, a la recent descoberta presó de la Casa Consistorial.

I ja que parlam de l'Ajuntament, que per cert podria esdevenir en un futur la primera pedra de la reforma integral del barri que l'envolta, podriem mencionar aquell projecte que, segons diuen les veus majors del poble, es remunta als temps de la II República, que consistiria en crear una plaça davant el citat edifici.

Reconec que no som coneixedor d'aquest projecte en profunditat però crec que seria molt positiu pel poble, si hi hagués qualque batle que s'atrevís a portar-lo a terme. I no només això, sinó que crec que qualsevol actuació que permetés guanyar espai pels peatons mentre es troben solucions pels cotxes en forma d'aparcaments, ja siguin subterranis o no, podria reduir l'asfalt en favor d'altres paviments més estètics.

En definitiva, es necessitaria fer un gran pla de reforma integral, fruit d'un procés participatiu i amb un ampli consens de tots els sectors socials i dotat d'una visió a llarg termini per fomentar l'ús residencial però també comercial i turístic del conjunt de Felanitx, especialment del seu centre. Aquestes iniciatives haurien de contemplar des de subvencions per reformar vivendes fins a ajudes per a la instal·lació d'emprenedors, establint un equilibri entre la conservació del patrimoni i la renovació de la zona.

D'aquesta manera, i salvant les distàncies i les formes, es podria comparar amb la Platja de Palma en el sentit de que, vista la situació actual de zona degradada, es pretén revitalitzar-la tot adaptant-la als nous temps.

Però no tot depén de les grans inversions o de l'actuació llunyana dels governants ja que cada persona, en la mesura de les seves possibilitats, podria endiumenjar ca seva amb plantes o flors, cosa que dóna al meu entendre una sensació de vitalitat i de frescor al barri o al poble.

Sigui com sigui, la qüestió es mostra extremadament complexa, ja que hi entren aspectes que van des de la integració social (diferents onades d'immigració i la coexistència d'aquestes entre si i amb la societat d'origen) fins a la planificació econòmica i urbanística. Així la solució, si es que n'hi ha, es veu llunyana, tant com els centres històrics dels pobles dels pirineus que no s'han deixat perdre o, per no anar tan enfora, d'altres municipis mallorquins com Sóller o Santanyí.

Per tant, avui en dia, veient l'estat de degradació del centre de Felanitx, es fa dificil creure que "Felanitx té... comerç" o simplement que "es mou".