Els Erasmus i la qüestió sociolingüística

A quart de carrera hi sol haver moltes optatives, per la qual cosa aquestes solen ser grups més reduits amb no més d'un grup classe. A banda d'això, en aquestes classes s'hi troba una concentració relativament gran d'estudiants d'intercanvi, Erasmus en la seva majoria (provinents del continent europeu), encara que també de Séneca (provinents d'arreu de l'Estat) o d'altres convenis.
El fet de que només hi hagi una línia de docència implica que no es pugui garantir una sessió en català i una altre en castellà i, moltes vegades, hom s'acaba decantant pel castellà per la presència d'estrangers.
En primer lloc he de dir que aquests programes son un enriquiment per als propis estudiants d'intercanvi, que conèixen d'altres cultures i realitats, però al mateix temps també pels altres companys de classe que, sinó en la mateixa mesura, també fan un tast d'altres influències.
A més, crec que aquests programes, juntament amb d'altres elements públics o privats com les companyies low cost, afavoreixen la integració social i cultural a nivell europeu, afavorint (si això és possible) un cert sentiment de "europeïtat"
Ara bé, aquesta presència estrangera es fa servir freqüentment de motivació o excusa per part de sectors monolingüistes militants disfressats de bilingüistes per tal d'imposar a les aules la llengua de Cervantes ja que son ells els qui defensen, de forma més dura, els suposats interessos dels nouvinguts.
Entenc que els alumnes estrangers, per la seva banda, o bé no tenen en compte la realitat sociolingüística de la universitat que els ha d'acollir o bé, tot i sabent-ho, decideixen venir aqui només parlant castellà.
Jo per la meva banda, si hagués fet algun Erasmus, hagués mirat en quina llengua era la docència de la universitat on hagués anat, i, d'aquesta manera, no hagués intentat canviar des d'alla l'idioma que tradicionalment s'utilitza per fer les classes.
Hi hauria d'haver, en tot cas, disposició d'aprendre i respectar la llengua del lloc d'acollida, per tal de que els catalanofòbics del lloc no trobin legitimades les seves aspiracions castellanistes en alumnes d'intercanvi
Sigui com sigui he de dir que a la UAB aquesta qüestió no es pot elevar (toquem fusta) a la categoria de problema com si es pot fer, per altra banda, a la UIB. Allà, se d'estudiants que durant el curs només han fet una assignatura en català mentre que totes les altres, ja sigui per Erasmus o per altres excuses, s'han impartit totes en espanyol.
Sigui com sigui, aquesta qüestió lingüistica a nivell més micro m'ha fet reflexionar en aquests darrers dies, ajudada a més per diverses notícies que han aparegut als mitjans; envers la situació política i sociolingüística que es dona actualment a l'Estat Espanyol.
Així, tinc la modesta teoria de que s'està donant un qüestionament de l'statu quo autonòmic i identitari, havent arribat a la cima de la descentralització políticoadministrativa, preveient unes certes intencions recentralitzadores per part dels poders centrals de l'estat.
Diversos son els elements que fan pensar en aquesta tendència recentralitzadora, entre aquests destaquen unes recents declaracions del banquer Botín, en que es qüestiona el model autonòmic, però n'hi ha d'altres.
Per una banda, es va donar un reforç de l'anomenada "Brunete Mediática" amb les llicències atorgades pel govern Aznar a la TDT, que reforçen la visió més centralista i dretana a les repetitives tertúlies d'alguns d'aquests canals
A més, s'ha donat un creixement de partits nacionalistes espanyols com és el cas d'UPyD, alimentat per les tendències populistes i les tergiversacions de la seva lideressa. Així, s'ha vist un creixement a la perifèria d'aquests moviments de caire populista i espanyolista gràcies als moviments de població procedents d'altres territoris de l'Estat, ocupant nitxos electorals amb un diputat a Àlava (una circunscripció on, per cert, és molt fàcil treure un diputat gràcies a la sobrerrepresentació que s'hi dóna) o a Catalunya amb el similar partit de Ciutadans, que tot i ser molt proper a UPyD hi està enfrontat per diferències personals o d'ego dels seus respectius liders.
Però no només per part d'aquests nous partits s'ha donat una visió anti-perifèrica. Des del mateix PP, des de fa uns anys, es duu a terme aquesta política. Un bon exemple és el cas de'n Nuñez Feijoó a Galicia, qui ha reforçat la posició del castellà enfront un gallec que ja abans gaudia d'una péssima salut, havent perdut una inmensitat de terreny social a les ciutats del pais.
A això se li ha de sumar el govern nacionalista espanyol al País Basc, que es va aprofitar ben bé de la il·legalització de l'esquerra abertzale, assolint el PP una posició que, anys enrere, ni hagués somiat.
Amb tot però, els casos de Galicia i Euskadi corresponen a majories electorals més o menys justes, fet que s'ha de diferenciar molt de l'activisme judicial en contra de la perifèria, iniciat amb la sentència de l'estatut del TC fruit d'un Poder Judicial ultraconservador i centralista, a més d'altament polititzat
Aquesta sentència ha assentat les bases jurisprudencials per tal de que altres instàncies judicials interpretin a favor d'aquells grupúsculs o col·lectius minoritaris els quals impugnen a la justicia aquelles polítiques aprovades i refrendades per la majoria de ciutadans a través de les eleccions corresponents que no son del seu gust.
un bon exemple de tot això han estat l'impugnació davant el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dels reglaments de funcionament dels ajuntaments de Barcelona i Lleida, i ara sembla que també els de Girona i Tarragona, que durant aquests anys havien funcionat amb total normalitat.
En aquests no s'excloia el castellà sinó que simplement es deia que el català, com a llengua originària del lloc i àmpliament minoritzada, havia de tenir un cert avantatge enfront el castellà. Doncs no, ara segons els jutges això no és constitucional...
Aquests mateixos litigants, que creen conflictes on no n'hi ha, son els que titllen d'"imposició" allò que ha estat triat a les urnes tot al·legant a nivell autonòmic als drets de les minories lingüístiques mentre ells, a nivell estatal no defensen en cap cas les minories.
Davant aquestes actuacions mancades de legitimitat democràtica, i en defensa de les llengües minoritzades i de la voluntat general, potser ens hauriem de plantejar tots plegats de dur a terme quelcom similar a la desobediència civil o institucional
Un altre cantar es parlar de la suposada renovació del PP a Balears, que ha servit per "aparcar" els sectors més regionalistes en favor d'elements castellanitzants, que fan de la confrontació lingüística la seva arma electoral, aprofitant-se del context estatal.
En tot cas, aquest conflicte arribarà al seu punt àlgid si el PP, ja sigui a nivell estatal o autonòmic a Balears, aconsegueix guanyar les eleccions per majoria absoluta, sense tenir cap "veto player" que li aturi els peus.
Son aquells que tapen el seu espanyolisme hiperbòlic baix la bandera de les "modalitats insulars", que rarament parlen. I és que deuen tenir ben interioritzada aquella màxima que diu "Divide y vencerás" en el sentit de que els serà més fàcil imposar el castellà enfront les microllengues o "llengües de taifes" que ens volen imposar" que no enfront un català unit, divers però unit.
Com veis, això dels Erasmus era només la punta de l'iceberg o, si més no, la pista que m'ha descobert tot aquest seguit de circunstàncies que es donen al nostre entorn i quepotser, es donen en aquest moment en que la majoria de la població ha abandonat les preocupacions postmaterialistes ja que cobrir les materialistes és més necessari.
Sigui com sigui, tot això explicat a dalt fa que cada vegada es vegi més difícil l'opció de reforma federal així com "l'encaix" de les distintes nacionalitats perifèriques al si de l'Estat Espanyol i que, tot plegat, impliqui una polarització del conflicte, separant-se cada vegada més el nacionalisme espanyol del perifèric.

Batua el mundo Bauzá! Qué putas dises, peró?

Avui, desprès de menjar castanyes i panellets ecològics de L'Hortet (companys de despatx de l'ADUAB) he vist aquest grup al Facebook i m'hi he apuntat ja que l'he trobat, senzillament genial.

Se tracta de un grupo que dise que en Bauzá ja que se preocupa tanto por conservar las variedades linguisticas propias de cada isla, tanbien tendria que encuidarse bien mucho de defensarnos del pancastellanismo que viene de Madrit i hauria de proteger el castellano que toda la vida hemos charrado a ca nostra!
En la presentasión del grupo disen que:
Los jóvenes mallorquines n'estamos bien fartos de la obsessión del señor Bauzá con el catalán. La suya última pardalada ha estado desir que va a asegurar la presencia de la modalidat propia de cada isla. No podemos permeter esta enorme discriminación hacia el nuestro castellano.

Hase tiempo que los mallorquines charramos en castellano con unas formas propias que son nuestras y que no hi queremos renunciar y, por eso, queremos exigir al señor Bauzá que no mos imponga el castellano peninsular cediendo a las presiones pancastellanistas.

Porque nosotros telefonamos i no llamamos i siempre pasamos pena, nunca nos angustiamos, pero. Y cagondell, que nosotros menjamos porsella y guardamos los serdos en la soll. I en verano chafardejamos y prenemos la fresca en la calle.

Bauzá: ¡cuarenta años de puta y encara no sabes remenar el culo! Au idò, deje de hacer el pardal y asegure que el nuestro castellano sea como siempre ha estado, no como nos lo quieren traer otros. Si no atura usted estas beneituras y esta discriminación le aturaremos los pies nosotros.

Maria Salom, vida i miracles

Extret de Tribuna Mallorca

La nova candidata del PP al Consell de Mallorca no representa cap renovació dins eL partit, ja que va entrar en política al mateix temps que Matas, Estaràs i Cirer (en la famosa remodelació de l’ any 1993). Però és una persona propera a la direcció del partit a Madrid (on duu vuit anys de diputada) i està casada amb un De Espanya. A més, l’ anticatalanisme ha estat de sempre una de les seves senyes d’ identitat, fet que l’ acosta a la línia dominant dins el PP. Salom procedeix d’ una bona família d’ Inca, propietària del cinema Novedades. És coneguda per la seva implicació dins el cas Túnel de Sóller en temps de Cañellas (va manejar la caixa de les comissions il·legals), fet que invalida el discurs anticorrupció de Bauzá. Només la prescripció del delicte va evitar que acabàs als tribunals.
Ja a Madrid va passar per la Comissió de l’ 11 M. Un dels seus moments de glòria és precisament la foto en que ella, Zaplana i Martínez Pujalte, apareixen rient i cridant com a hooligans en el decurs de les compareixences, una actitud que va provocar el retret de a presidenta del col·lectiu de víctimes, Pilar Majón. Com tots els diputats de Balears a Madrid no es recorda cap iniciativa destacable a favor de les Balears, però Salom ha aconseguit fer-se un nom entre els membres de la cúpula del PP. Els mèrits polítics de la inquera són limitats: no té una gran oratòria ni és recordada per la seva gestió, ni en temps de Cañellas, ni, darrerament, com a regidora d’ Hisenda d’ Inca. A més, va ser derrotada a les passades eleccions espanyoles (per primera vegada el PSOE va superar el PP). No obstant això, ha estat recompensada amb la candidatura a la presidència del Consell, des d’ on aspira a aplicar la medicina d’ un PP que ja no pretén representar la mallorquinitat, sinó la seva negació.

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Aquest estiu he acabat de llegir el llibre d'Orwell titulat Homenatge a Catalunya. En aquest, l'autor d'altres títols com Rebel·lió a la granja o 1984 (també molt recomanable i del qual ja havia d'escriure quelcom i se'm va passar) explica la seva experiència a les files del POUM al front aragonès durant la Guerra Civil.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.