diumenge, 31 d’octubre de 2010

Els Erasmus i la qüestió sociolingüística


A quart de carrera hi sol haver moltes optatives, per la qual cosa aquestes solen ser grups més reduits amb no més d'un grup classe. A banda d'això, en aquestes classes s'hi troba una concentració relativament gran d'estudiants d'intercanvi, Erasmus en la seva majoria (provinents del continent europeu), encara que també de Séneca (provinents d'arreu de l'Estat) o d'altres convenis.
El fet de que només hi hagi una línia de docència implica que no es pugui garantir una sessió en català i una altre en castellà i, moltes vegades, hom s'acaba decantant pel castellà per la presència d'estrangers.
En primer lloc he de dir que aquests programes son un enriquiment per als propis estudiants d'intercanvi, que conèixen d'altres cultures i realitats, però al mateix temps també pels altres companys de classe que, sinó en la mateixa mesura, també fan un tast d'altres influències.
A més, crec que aquests programes, juntament amb d'altres elements públics o privats com les companyies low cost, afavoreixen la integració social i cultural a nivell europeu, afavorint (si això és possible) un cert sentiment de "europeïtat"
Ara bé, aquesta presència estrangera es fa servir freqüentment de motivació o excusa per part de sectors monolingüistes militants disfressats de bilingüistes per tal d'imposar a les aules la llengua de Cervantes ja que son ells els qui defensen, de forma més dura, els suposats interessos dels nouvinguts.
Entenc que els alumnes estrangers, per la seva banda, o bé no tenen en compte la realitat sociolingüística de la universitat que els ha d'acollir o bé, tot i sabent-ho, decideixen venir aqui només parlant castellà.
Jo per la meva banda, si hagués fet algun Erasmus, hagués mirat en quina llengua era la docència de la universitat on hagués anat, i, d'aquesta manera, no hagués intentat canviar des d'alla l'idioma que tradicionalment s'utilitza per fer les classes.
Hi hauria d'haver, en tot cas, disposició d'aprendre i respectar la llengua del lloc d'acollida, per tal de que els catalanofòbics del lloc no trobin legitimades les seves aspiracions castellanistes en alumnes d'intercanvi
Sigui com sigui he de dir que a la UAB aquesta qüestió no es pot elevar (toquem fusta) a la categoria de problema com si es pot fer, per altra banda, a la UIB. Allà, se d'estudiants que durant el curs només han fet una assignatura en català mentre que totes les altres, ja sigui per Erasmus o per altres excuses, s'han impartit totes en espanyol.
Sigui com sigui, aquesta qüestió lingüistica a nivell més micro m'ha fet reflexionar en aquests darrers dies, ajudada a més per diverses notícies que han aparegut als mitjans; envers la situació política i sociolingüística que es dona actualment a l'Estat Espanyol.
Així, tinc la modesta teoria de que s'està donant un qüestionament de l'statu quo autonòmic i identitari, havent arribat a la cima de la descentralització políticoadministrativa, preveient unes certes intencions recentralitzadores per part dels poders centrals de l'estat.
Diversos son els elements que fan pensar en aquesta tendència recentralitzadora, entre aquests destaquen unes recents declaracions del banquer Botín, en que es qüestiona el model autonòmic, però n'hi ha d'altres.
Per una banda, es va donar un reforç de l'anomenada "Brunete Mediática" amb les llicències atorgades pel govern Aznar a la TDT, que reforçen la visió més centralista i dretana a les repetitives tertúlies d'alguns d'aquests canals
A més, s'ha donat un creixement de partits nacionalistes espanyols com és el cas d'UPyD, alimentat per les tendències populistes i les tergiversacions de la seva lideressa. Així, s'ha vist un creixement a la perifèria d'aquests moviments de caire populista i espanyolista gràcies als moviments de població procedents d'altres territoris de l'Estat, ocupant nitxos electorals amb un diputat a Àlava (una circunscripció on, per cert, és molt fàcil treure un diputat gràcies a la sobrerrepresentació que s'hi dóna) o a Catalunya amb el similar partit de Ciutadans, que tot i ser molt proper a UPyD hi està enfrontat per diferències personals o d'ego dels seus respectius liders.
Però no només per part d'aquests nous partits s'ha donat una visió anti-perifèrica. Des del mateix PP, des de fa uns anys, es duu a terme aquesta política. Un bon exemple és el cas de'n Nuñez Feijoó a Galicia, qui ha reforçat la posició del castellà enfront un gallec que ja abans gaudia d'una péssima salut, havent perdut una inmensitat de terreny social a les ciutats del pais.
A això se li ha de sumar el govern nacionalista espanyol al País Basc, que es va aprofitar ben bé de la il·legalització de l'esquerra abertzale, assolint el PP una posició que, anys enrere, ni hagués somiat.
Amb tot però, els casos de Galicia i Euskadi corresponen a majories electorals més o menys justes, fet que s'ha de diferenciar molt de l'activisme judicial en contra de la perifèria, iniciat amb la sentència de l'estatut del TC fruit d'un Poder Judicial ultraconservador i centralista, a més d'altament polititzat
Aquesta sentència ha assentat les bases jurisprudencials per tal de que altres instàncies judicials interpretin a favor d'aquells grupúsculs o col·lectius minoritaris els quals impugnen a la justicia aquelles polítiques aprovades i refrendades per la majoria de ciutadans a través de les eleccions corresponents que no son del seu gust.
un bon exemple de tot això han estat l'impugnació davant el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dels reglaments de funcionament dels ajuntaments de Barcelona i Lleida, i ara sembla que també els de Girona i Tarragona, que durant aquests anys havien funcionat amb total normalitat.
En aquests no s'excloia el castellà sinó que simplement es deia que el català, com a llengua originària del lloc i àmpliament minoritzada, havia de tenir un cert avantatge enfront el castellà. Doncs no, ara segons els jutges això no és constitucional...
Aquests mateixos litigants, que creen conflictes on no n'hi ha, son els que titllen d'"imposició" allò que ha estat triat a les urnes tot al·legant a nivell autonòmic als drets de les minories lingüístiques mentre ells, a nivell estatal no defensen en cap cas les minories.
Davant aquestes actuacions mancades de legitimitat democràtica, i en defensa de les llengües minoritzades i de la voluntat general, potser ens hauriem de plantejar tots plegats de dur a terme quelcom similar a la desobediència civil o institucional
Un altre cantar es parlar de la suposada renovació del PP a Balears, que ha servit per "aparcar" els sectors més regionalistes en favor d'elements castellanitzants, que fan de la confrontació lingüística la seva arma electoral, aprofitant-se del context estatal.
En tot cas, aquest conflicte arribarà al seu punt àlgid si el PP, ja sigui a nivell estatal o autonòmic a Balears, aconsegueix guanyar les eleccions per majoria absoluta, sense tenir cap "veto player" que li aturi els peus.
Son aquells que tapen el seu espanyolisme hiperbòlic baix la bandera de les "modalitats insulars", que rarament parlen. I és que deuen tenir ben interioritzada aquella màxima que diu "Divide y vencerás" en el sentit de que els serà més fàcil imposar el castellà enfront les microllengues o "llengües de taifes" que ens volen imposar" que no enfront un català unit, divers però unit.
Com veis, això dels Erasmus era només la punta de l'iceberg o, si més no, la pista que m'ha descobert tot aquest seguit de circunstàncies que es donen al nostre entorn i quepotser, es donen en aquest moment en que la majoria de la població ha abandonat les preocupacions postmaterialistes ja que cobrir les materialistes és més necessari.
Sigui com sigui, tot això explicat a dalt fa que cada vegada es vegi més difícil l'opció de reforma federal així com "l'encaix" de les distintes nacionalitats perifèriques al si de l'Estat Espanyol i que, tot plegat, impliqui una polarització del conflicte, separant-se cada vegada més el nacionalisme espanyol del perifèric.

Cap comentari: