La prosperitat desprès del poder

Interessant reflexió que vaig extreure del bloc On the wobly's road
En aquest cas és pregunta que faran els polítics catalans desprès de les eleccions, però realment son molts els exemples que em venen al cap. Des de Felipe González fent d'assessor del multimilionari mexicà Carlos Slim, qui sap si oferint-li informació privilegiada al mercat de les telecomunicacions; passant per José Maria Aznar, que treballa a l'òrbita de Rupert Murdoch que aposta contra els interessos d'Espanya a les bolses; o Jaume Matas, que treballava a Estats Units per una consultora a la qual el seu govern havia afavorit amb multitud de petites feines, per les quals no s'havia convocat cap tipus de concurs.

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

"Be patient, please"

Ahir horabaixa la vella terminal de l'aeroport del Prat estava plena de gent, gairebé tanta com quan era l'única. Així, el control es va fer llarg i ferragós i, havent-lo passat i havent donat una volta tot xerrant per telèfon, vaig descobrir que la cua del nostre vol cap a Palma travessava ja tot el mòdul, anant de la porta 33 a la 30.
De totes maneres, l'embarcament va començar puntual a les 16:55 però el fet de que hi hagués tanta gent el va fer lent, tant és així que quan ja havia entrat tothom (sorprenentment hi haviem cabut tots, encara que no així totes les maletes) potser passaven un parell de minuts de l'hora prevista de sortida, les 17:25.
Va ser llavors quan varen tancar portes i les hostesses varen fer la demostració habitual. Desprès d'això però, varen passar uns minuts fins que, transcorregut potser un quart d'hora, el comandant va parlar en anglès per dir que com que haviem perdut el nostre torn (slot, en termes aeronàutics), la torre de control ens n'havia d'assignar un altre, amb la qual cosa va demanar paciència per primera vegada ("Be patient, please").
Seguien passant els minuts, l'avió estava ple a vessar i com suposareu no hi havia aire condicionat ja que els motors estaven apagats. Va ser en aquell moment quan vaig telefonar a mun pare, a mu mare i a na Laura perquè em donessin conversació per tal d'evadir-me d'aquella situació angoixant que, sens dubte, va posar a prova la meva claustrofòbia.
Mentre jo acabava la bateria del mòbil el comandant, que ja ens havia demostrat el seu péssim castellà, seguia demanant-nos paciència i dient-nos ja que hi havia un problema a l'aeroport de destinació.
En aquells moments els passatgers ja començaven a conèixer la situació a través dels mòbils i jo m'estava posant més nerviós així que, sense apenes bateria al mòbil ja que feia més d'una hora que parlava, vaig abandonar el meu seient per anar a cercar aigua a la part de darrera. M'era igual si l'hagués haguda de pagar!
Sorprenentment, però, Ryanair s'havia lluit i enlloc de vendre regalava tassons d'aigua que, tot i ser calenta i no massa bona de gust, s'agraïa. A més, la part posterior de l'avió em va permetre un cert alleujament ja que una porta estava oberta, reduint així notablement la sensació d'enclaustrament.
Llavors ja tothom sabia que l'espai aeri estava tancat i que el nostre vol estava cancel·lat però així i tot no ens deixaven sortir de l'avió. La situació, en aquells moments, ja havia pres un aire kafkià, surrealista, com si fossim els protagonistes d'aquelles películes antigues de segrest d'avions.
Eren més de les set i la gent s'estava posant nerviosa. Tant és així que l'hostessa del darrera, que estava acompanyada per un altre home que, segons desprès varem saber, era la seva parella i que era l'única que parlava un poc de castellà es va cansar de parlar pel telèfon amb la part del davant i hi va anar a parlar (encara que tinc la convicció que, més que parlar, lo que volia era estar tranquila una estona).
Eren molts els passatgers que citaven un article de la legislació espanyola que diu que no es pot tenir al passatge més d'una hora tancat a l'avió però, tot sabent això, la tripulació mantenia que l'avió era irlandès i que necessitaven la confirmació final de la seva seu a Dublin per poder deixar-nos sortir; afirmant també que si l'aeroport de Barcelona estés tancat al tràfic aeri podriem sortir sense problemes però que com que aquell, en aquelles hores, encara estava obert, no era tan senzill.
En aquells moments jo ja havia passat de la calor al fred que entrava per la porta oberta, la tripulació havia dit més de deu vegades "Be patient", la qual cosa sens dubte ja irritava a la concurrència. De totes maneres, també vaig tenir temps per conèixer dos germans que, tot i ser de Ciutat, eren parents d'en Xisco "Moya" de Felanitx, així com també l'entrenador d'un equip de basket femení de Girona que anaven a jugar a Mallorca a més d'un al·lot de Marratxí, en Pau, que estudia arquitectura a Girona. Com podreu comprendre, gran part del passatge d'aquell vol estava format per estudiants mallorquins que tornaven a ca seva, molts, desprès d'un parell de mesos. També hi havia un grup de senyores majors molt rialleres que, podres, feien plans de que aquell vespre anirien a veure La Seu de nit i desprès anirien a fer tapes a Santa Catalina.
Tot i que estava clar que no volariem i que allò ja tenia pinta de segrest, els "part de Be patient" encara continuaven, seguits ja per alguns xiulets i crits d'indignació per la gent que no entenia aquella situació perquè, si haguessim estat lluny de la terminal hagués estat una altra cosa, però és que tota l'estona haviem estat aferrats al finger.
Eren més de les set i mitja quan el pilot segueix amb els "Be patient" però afegint ara que per sortir hem de sortir tots i hem de signar una renúncia al vol, amb la qual cosa no haguessim tengut dret a res. No ho varem fer i mentrestant veiem com aterraven avions.
Segons vaig saber més tard, com a anécdota, l´únic comandant que va decidir enlairar-se quan l'espai aeri espanyol romania tancat fou un holandés de KLM, que va arribar sà i estalvi als Paisos Baixos.
De fet, tenc la convicció de que la vaga encoberta ens ha agafat pels pocs minuts que s'ha endarrerit l'embarcament, i per això la situació d'incertesa va durar tant.
Eren ja més de les vuit quan varem començar a sortir però jo com que encara estava a la part posterior vaig esser dels darrers, junt amb el marratxiner. La sorpresa fou majúscula quan vaig comprovar que el jersei que m'havia llevat en els moments d'acalorament havia desaparegut, qualcú me'l va robar. Des d'aqui voldria dir que era un John Smith blau cel amb caputxa i butxaca frontal, si el veis, sospitau!
Així, alleugerits, varem sortir de l'avió i vaig acompanyar aquell al·lot a cercar sa maleta mentre ell ja tenia clar que aniria al port i agafaria un ferry que sortia a les onze. Desprès varem sortir a facturació on hi havia una cova impressionant, llarguisima i curvilínia, per reclamar un canvi de vol. També, hi havia gent amb carpetes que t'apuntava els noms perquè et tornessin els dobbers. En Pau ho va fer però jo, com que no tenia clar que fer, vaig esperar a fer-ho per internet però abans volia contactar amb ca nostra per confirmar-ho així que li vaig deixar la maleta (amb el portàtil i tots els apunts) a aquell jove pràcticament desconegut i vaig anar al lavabo. Curiosament, estaven netejant el d'homes així que vaig anar al de dones, vaig carregar el mòbil i vaig xerrar un poc amb mu mare, però poc, perquè estava un poc intranquil per la maleta. De fet, quan vaig sortir a cercar-lo al lloc on l'havia deixat no hi era. Va ser llavors quan vaig pensar que perdre el jersei no era res comparat amb perdre el portàtil i tots els apunts!
Així, vaig demanar a un home de cara pàlida que no em va entendre, a les jugadores de bàsket que no s'hi havien fixat i també a una de Ryanair, que tampoc. En aquell moment, preocupadíssim, vaig tornar al lavabo on les dones de la neteja em varen dir que un al·lot em cercava, i que l'havien enviat als altres banys.
Hi vaig anar correns i el vaig trobar. Bé, de fet ell em va trobar a jo. Em va dir que ja li havien comprat un bitllet pel ferry de les 11 per 30€ i que compartirien un taxi amb un grup d'estudiants que també farien la travessia.
Així que ens varem despedir i jo vaig prendre cap a la Renfe, on vaig haver de "Be patient" una estona més ja que el tren no venia, amb el fred que notava perfectament per la manca de la meva dessuadora. Més tard, a Cerdanyola no vaig agafar taxi ignorant els consells de ca meva, amb la qual cosa vaig pasar més fred però bé.
Al final, a banda de "Be patient", la sensació era de frustració, sorpresa, indignació, decepció però sobretot cansament.
Sigui com sigui, de dins l'avió pensavem que la vaga s'havia donat pels anuncis de privatització d'AENA, amb la qual cosa hi estic totalment en contra ja que l'absurd mite de que la privatització ja que les coses funcionin millor o siguin més eficients és només això, un mite. Ningú té fórmules màgiques i si, d'alguna manera, s'aconsegueix ser més eficients es reduint salaris i empitjorant les condicions laborals dels treballadors així com també les dels serveis oferits, passant els passatgers d'esdevenir usuaris per esdevenir clients.
De totes maneres, un cas apart el constitueixen els controladors aeris, que son uns dels que més cobren d'Europa i, per mantenir els seus privilegis, agafen com hostatges les illes i el conjunt de l'Estat donant l'aparença de que des de la seva torre no son capaços de veure que els seus salaris i condicions queden molt lluny de la resta dels mortals
A més, en un altre ordre de coses, cal afegir-hi la situació d'aillament, i mai millor dit, que pateixen les illes en situacions com aquestes, ja que molta gent que havia de volar a la península va marxar en tren cap a Sants per allà agafar-ne un altre o directament en cotxe o bus, per arribar a les seves destinacions, cosa que nosaltres els illencs no podem fer, només quedant-nos com a alternativa vuit hores de travessia en vaixell, i això si que suposa "Be patient".