La prosperitat desprès del poder

Interessant reflexió que vaig extreure del bloc On the wobly's road
En aquest cas és pregunta que faran els polítics catalans desprès de les eleccions, però realment son molts els exemples que em venen al cap. Des de Felipe González fent d'assessor del multimilionari mexicà Carlos Slim, qui sap si oferint-li informació privilegiada al mercat de les telecomunicacions; passant per José Maria Aznar, que treballa a l'òrbita de Rupert Murdoch que aposta contra els interessos d'Espanya a les bolses; o Jaume Matas, que treballava a Estats Units per una consultora a la qual el seu govern havia afavorit amb multitud de petites feines, per les quals no s'havia convocat cap tipus de concurs.

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.