dijous, 24 de novembre de 2011

La indústria aeronàutica com a reflex del món multipolar

El món està canviant, el que vaig estudiar a les assignatures de Relacions Internacionals s'està complint, cada dia veim senyals de la descapitalització d'Occident amb el paral·lel creixement de les potències emergents, els anomenats BRICS, que desperten de la seva lletania tot confirmant el que li va dir recentment el Primer Ministre xinès al president indi, "el segle XXI és d'Àsia".
Aquest canvi de gravitació mundial, per dir-ho d'alguna manera, també s'està donant al camp de l'indústria aeronàutica. Aquest sector és clau a l'hora d'analitzar el desenvolupament de les nacions, per una banda per la tecnologia punta necessària pel seu desenvolupament i construcció i, per altra banda, pel desenvolupament que es suposa als països que tenen una demanda creixent d'avions comercials.
Històricament, durant la Guerra Freda, es va donar un duopoli entre les dues superpotències (els EUA i la URSS) pel que fa a la construcció de grans avions de transport de passatgers, essent moltes vegades els russos meres còpies dels americans. En aquesta època, a cadascuna de les dues grans superpotències hi havia distintes empreses, entre les quals cal destacar Boeing o McDonell Douglas (abans separats), per la part americana, i Tupolev, Illushyn o Yakolev per la banda soviètica.
Posteriorment, i quan Europa ja s'havia recuperat de la segona postguerra mundial, varen agafar força distintes iniciatives europees com el Concorde (el primer i per ara únic avió comercial supersònic, si no es té en compte la seva defectuosa "còpia soviètica" coneguda popularment com el Concordovsky) de la mà de l'anglesa BAE systems i la francesa Aeropatiale. Aquestes dues, juntament amb l'holandesa Fokker, l'alemanya Dornier, la italiana Alenia o l'espanyola CASA construïen avions però d'un tamany i capacitat inferior als fabricats a les dues grans superpotències, essent avions d'abast regional.
No va ser fins als 80 quan la indústria aeronàutica europea va prendre força de la mà d'Airbus que, amb l'A300, suposava l'entrada dels europeus a la competició dels grans, amb un exitós avió widebody o de fussellatge ample.
Més tard, amb la caiguda de l'URSS, l'indústria aeronàutica (com tantes altres) de l'esfera soviètica va caure a l'ostracisme, reduïnt les seves vendes i concentrant-les especialment a països en vies de desenvolupament, i abandonant molts projectes per falta de finançament.
Així, es va configurar un duopoli entre dues empreses gegantines separades per l'Oceà Atlàntic. Per una banda hi era Boeing, que s'havia "menjat" McDonnell Douglas (que abans s'havien unit), i per altra banda, Airbus, la suma de distintes indústries nacionals. Aquests dos han estat fins ara els únics que han tingut capacitat per fabricar avions de més de 100 places tot i que han coexistit amb empreses que fabricaven avions regionals, de fins a 70 places, com Canadair i Embraer.
Ara, però, els BRICS apareixen a escena i ho fan caracteritzats per una produccio transnacional, amb la fabricacio de components per part d'empreses de tot el mon i el muntatge en aquests països, on la mà d'obra és més barata. Sigui com sigui, i de moment, pneumatics, motors i sistemes son occidentals.
Pel que fa als avions d'entorn els 100 passatgers, hi trobem l'opció americana (Boeing 737-600), l'opció europea (Airbus A318), l'opció brasilera (Embraer ESeries, d'aquesta empresa que ha crescut molt, passant de fabricar petits turbohèlices de 20 passatgers a reactors de 100) i la canadenca (Canadair CSeries, que ha experimentat una evolució similar a l'anterior).
A tots aquests, les opcions tradicionals més les seminoves (d'empreses preexistents però ampliades), s'hi han de sumar diverses opcions:
-ARJ21
L'avió regional de fabricació xinesa ja està en fase de proves de vol. Aquest es basa en el xasis de l'avió estadounidenc DC-9, dels quals els asiàtics han comprat els drets. Tot i que a la Xina Airbus i Boeing hi tenien plantes de fabricació d'avions, aquesta és la primera iniciativa baix control xinés. Donada la gran demanda d'avions que es dona en el gegant asiàtic, aquest aparell ja acumula una cartera de demanda no gens menyspreable.
-Sukhoi Superjet1000
El cas de Rússia es molt particular ja que s'ha donat recentment una unió de les obsoletes empreses sovietiques en la marca UAC, amb una intensa intervenció estatal.
-Mitsubishi Regional Jet
El projecte japonés
-Indian Regional Jet
 El mateix però al subcontinent indi. Aquesta, més que la japonesa, encara nomes en està en fase de projecte.
En un altre ordre de coses, pel que fa als avions de tamany mitja (150-200 passatgers), els que concentren un 70 de les vendes i per tant la major rendibilitat, als supervendes A320 i A321 (en la futura versio neo) i B737-800 i 900 se'ls han de sumar nous competidors:
-COMAC C919
L'opció xinesa. Un projecte molt avançat que a més compta amb la col·laboració de l'empresa Ryanair, que tracta així d'abartir els costos de les seves adquisicions.
-Irkut MS21
L'opcio russa, no està tan desenvolupada com l'anterior.
-Kawasaki YPX
Opció japonesa, també en fase de desenvolupament.
Així les coses, el conegut duopoli ja només és tal en el segment de widebody, i en aquest sembla que el B787 Dreamliner estadounidenc te avantatge enfront l'indefinit A350WXB europeu, que ha sorgit com a còpia de l'anterior.
 Pel que fa als avions de dos pisos, suposen un exit qualitatiu, de prestigi, per part de l'europeu A380 pero això no implica necessariament un èxit quantitatiu i, per tant, econòmic.
De fet, i demostrant també el canvi de tendència al món, aquest aparell de proporcions gegantines ha estat venut majoritariament a companyies asiatiques, que per cert, segons l'index Skytrax son considerades les millors del mon.
Per tot això, podem concloure per una banda que s'ha donat una pèrdua de l'hegemonia occidental en aquesta indústria puntera, tot i que ara per ara conserva la tecnologia respecte algunes parts sensibles dels avions, i a més s'ha donat una internacionalització de la producció, participant-hi moltes empreses que fabriquen parts molt concretes de l'aparell.
Aixo i fet de components occidentals indiquen interdependencia pero amb una clara perdua de l'hegemonia occidental.
En un altre ordre de coses, i ja per acabar, ens hem de qüestionar si el mercat aeronàutic serà capaç d'absorbir una quantitat d'oferta tan elevada i, en aquest sentit, si la competència ferotge a nivell de costos provocarà una reducció de l'innovació i la seguretat tan necessàries en aquest mitjà de transport.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Festes populars, una comparació

Publicat a deFelanitx.com

Aquestes festes de Sant Agustí vaig convidar un amic meu de Barcelona perquè, a banda de fer turisme per l'illa, pogués presenciar les festes de Sant Agustí del nostre poble. Posteriorment, el mes passat, em va convidar a la Festa Major de la seva ciutat, Molins de Rei, on vaig poder apreciar una festa completament diferent a la de la Vila.


En aquesta ciutat del Baix Llobregat, integrant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, celebren la seva Festa Major a finals de setembre. El leitmotiv principal d'aquesta celebració és el Camell, una bèstia de foc, la segona més gran de Catalunya, que només surt dues vegades a l'any, en aquesta data i també per Carnaval.
Així, una gentada ataviada amb capells, mocadors i prendes de roba de cotó, s'enfrenten a una multitud de diables i al camell, que té tres orificis pels quals llança petards amb profusió, dos al cap i un a la cua. Aquesta figura té el seu origen al segle XIX. En aquella època els burgesos de Molins de Rei celebraven un carnaval al qual la gent de classe baixa hi tenia vetada la participació. Com a fruit d'aquest rebuig, les classes populars agafaren com a costum llançar als rics un cap de cavall mort amb dues taronjes als orificis oculars.
Molts d'anys desprès, a final del segle passat, es va reinstaurar aquesta figura, que pren el seu nom de l'expressió "fer el camell", emprada quan algú, com diriem a Felanitx, "fa es boig". Mirau si ha arribat a assolir popularitat local aquesta figura que és clau a les festes del poble i fins hi tot la Pastisseria Roca de la localitat en fa galletes amb la seva forma, com si fossin les conegudes "dinosaurios" però més bones.
L'acte principal d'aquesta diada, que està organitzat per la societat civil, comença a la Plaça de l'Ajuntament on, desprès d'haver presenciat un castell de focs, surten els diables i, posteriorment, acompanyada per l'engaxadissa cançó de la Companyia Elèctrica Dharma, La Presó del Rei de França; fa l'aparició estelar aquesta figura, que es portada per diverses persones que, des del seu interior, no veuen res i son guiats a través d'unes cordes per companys situats a l'exterior de la bèstia.
Desprès de fer un parell de voltes per la plaça, el Camell inicia el seu cercavila per diversos carrers de la localitat, arribant entre d'altres a l'estació de tren, per cert una de les més antigues de l'Estat Espanyol, on enfila majestuosament l'escala de l'edifici i quan és a la part superior aixeca el cap i llança una bona dosi de foc.
En haver fet això continua el recorregut fins a un carreró costarut, ple d'escalons de dalt a baix. En aquell punt la vista és molt espectacular però aquest any hi va haver un imprevist. En el moment en que la bèstia de foc va tirar petards cap amunt, va ferir una alta palmera que es va encendre i va començar a cremar. Davant aquella situació, els nombrosos assistents no les teniem totes amb nosaltres perquè si hagués caigut aquella palmera damunt la multitud hauria provocat com a mínim una avalantxa. Al final no va succeïr res i al final el Camell va acabar el seu recorregut espectacularment a una altra plaça amb un altre castell de focs.
Com tots sabem, a Felanitx hi ha dos atractius que caracteritzen les festes de Sant Agusti, aquests son les Verbenes, per una banda, i la festa popular del dia 28 d'agost amb la bulla organitzada pel poble i les penyes, per altra banda.
Per tant, d'entrada podem observar que en un cas el leitmotiv principal és el foc mentre que per altra banda és la música (encara que gairebé només duguin pop) i la ironia representada per la penya d'El Cosso (o Coso), amb el seu multitudinari pregó, la seva "quica" i el seu propi cercavila del dia de Sant Agustí. Afortunadament, pareix que hem superat, encara que irònicament sigui per la nostra desidia felanitxera i manca de recuperació del patrimoni, la "festa" taurina.
A més, i no per això manco important, s'ha de remarcar el caràcter popular de les festes municipals, ja que tant si a Molins de Rei li lleves la festa del Camell com si a Felanitx li lleves la festa del Cosso (i les altres penyes), aquestes festes perdrien gran part del seu sentit i no serien més que simples actes institucionals on la corporació municipal va a fer-se la foto, que també està bé, però no acaba de ser una festa en el sentit més ampli de la paraula.
Amb aquests mots no entraré a valorar els actes concrets que es varen produïr el dia de Sant Agustí perquè crec que, a dia d'avui, cadascú ja té la seva opinió formada i ben fermada, i no és la meva intenció moure més aquest tema. El que si m'agradaria remarcar és que aquesta activitat ciutadana sense ànim de lucre, que fan feina per no-res amb l'objectiu de millorar les festes del seu poble, s'hauria d'incentivar per part de totes les administracions sense, en cap cas, tractar de limitar la iniciativa popular.
Tanmateix, potser, cercant paral·lelismes entre les dues festes, podriem comparar l'incident de la crema de la palmera amb els incidents a la sortida del Convent. En els dos casos ens trobam davant una important aglomeració de gent que en cas de produïr-se algun problema poden derivar en avalantxes o coses pitjors. Això es veu més clar a les festes de foc, on en la meva opinió una regulació europea, que no una prohibició, tal vegada s'hauria de contemplar. En el cas de la sortida del Convent, i d'altres actes multitudinaris com les verbenes, m'agradaria saber si hi deu haver qualque tipus de preparació, com plans d'evacuació, per exemple. Aqui m'agradaria afegir que, tot i que d'entrada és més perillosa la festa de foc, a Molins vaig veure la gent ben equipada i molt responsable, cap en estat etílic, per participar al correfoc; cosa que no vendria a ser equiparable al cent per cent en el nostre cas, per altra banda.
A més d'això, l'incident de la palmera em va fer recordar la crema d'un grandiós arbre de pisos de devora Sa Font, que va rebre l'impacte d'un coet desprès d'una victòria del Reial Madrid, si no vaig molt errat. Encara que, clar, en aquell moment no hi havia grans aglomeracions al seu entorn.
En un altre ordre de coses, pel que fa a les verbenes, em va cridar moltíssim l'atenció que Molins, una ciutat que gairebé dobla en habitants el municipi de Felanitx, per la qual cosa se suposa que destina més recursos a les festes, només va celebrar una única verbena amb tal sols un grup, que no era ni prop fer-hi conegut (la respectable Orquesta Girasoles). Si, ho heu llegit bé, una verbena amb un grup no conegut i encara no han armat cap revolució, aquesta gent! Clar, era gratis, i d'aquesta manera no es poden fer distincions entre els habitants (molts) que entren de franc i els (no tants) que paguen religiosament el seu abonament...
Ja per acabar, a mode de conclusió, dir que el valor de les festes locals no el solen generar els actes institucionals sinó que ho acostumen a fer els ciutadans, amb l'organització altruista d'actes i representacions. Per altra banda, tot i que el caràcter de les festes sigui diferent, no es pot menystenir la qüestió de la seguretat ja que, qualque any, un incident pot passar a ser una desgràcia.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Quatre anys al pis del Carrer Toledo, a Cerdanyola del Vallès

Estic cansat i és tard, però som conscient de què vaig prometre que escriuria una segona part dels "Quatre anys" dedicada al pis del Carrer Toledo i a la ciutat de Cerdanyola, que m'han acollit mentre estava estudiant al Campus de Bellaterra de la UAB. A més, pens que cada dia que passa el relat perd, en certa manera, vigència en el sentit de que em succeeixen altres histèries que fan necessari que deixi constància d'aquest recull d'anècdotes, experiències i balanços quan més aviat millor.
Escric aquest text des de la meva habitació, la qual crec que ja no puc considerar "nova". Ara visc a un barri benestant de la ciutat de Barcelona, a l'Avinguda Josep Tarradellas i aprop de Francesc Macià, més concretament. Més enllà de la trascendència política per aquest pais que tenen aquests dos personatges, aquest barri podria esser qualificat de classe mitjana-alta, estant situat al limit de Les Corts, ben aprop de l'Eixample.
Ara fa quatre anys, vaig desembarcar a l'antiga terminal del Prat per començar el curs. Hi vaig anar amb uns dies d'antelació, per tal d'habituar-me al nou entorn. Aquell entorn el podriem definir com un barri de construcció moderna, amb àmplies zones verdes i amb un estil d'habitatges més o menys homogeni, caracteritzat per les vivendes de promoció pública que es construiren durant els booms migratoris dels setanta per acollir la mà d'obra vinguda d'altres regions d'Espanya (veure escrits anteriors relatius al ràpid creixement de Cerdanyola).
El pis estava situat en un d'aquests edificis de VPO, a un carreró que només tenia dos portals i conduia a l'entrada d'un aparcament subterrani. Tot i que dit així pugui sonar tètric, en la meva opinió era força agradable, gràcies, com he dit, a les jardineres i l'espaiositat de l'entorn.
Tocant aquest carreró, que té el nom de Carrer Toledo, s'hi troba l'Avinguda d'Espanya on dues parades ens duien i ens tornaven a la UAB o a Barcelona, estant el pis molt ben situat en aquest sentit. Per la zona hi havia multitud de botigues de queviures (fruiteries, carnisseries, peixateries o forns, tot i que aquests en la seva majoria només venien productes prefabricats) a més d'un "todo a cien" i altres establiments. Una mica més avall s'hi trobava el Mercat de Serraparera, al qual vaig travar relació amb dues carnisseres molt simpàtiques, que durant aquests quatre anys m'han provist d'hamburgueses de vadella. A banda d'aquestes senyores, també anava a la paradeta de pollastres, on comprava unes delicioses aletes adobades, una pizza artesanal o altres productes aviars. Per altra banda, l'al·lota de la fruiteria també era molt simpàtica, tractant a tohom de "cariño" (Un equivalent, supòs, al típicament mallorquí "rei" o "reina").
Com també ha succeït aquest curs, no vaig acabar de decidir el lloc de residència fins al final, és a dir, tenc la tendència d'apurar fins al límit la tria de vivenda.
Per altra banda, la diferència entre el barri és inqüestionable, com ja he avançat abans, he passat de viure a un entorn suburbial (no dit pejorativament, sinò tan sols geogràficament), un barri de treballadors, a viure a un barri benestant on, sense anar més lluny, a la meva finca de pisos tenim porter (físic) i a la finca del costat hi ha un portalet a devora el principal amb la paraula "Servicio". Això, en primer lloc invalida les teories que parlen de societat de classe única i, també, es veu reflectit dolorosament al meu compte corrent cada principi de mes.
Com alguns sabreu, la meva utòpica idea aquest any era anar a viure a un lloc des del qual pogués accedir a la seu del mestratge facilment a peu però, per coses de la vida, he acabat visquent a l'altra punta de la ciutat, com aquell que diu. Sigui com sigui, he duit sort ja que hi ha un bus, el 54, que fa un recorregut bastant afí als meus interessos quotidians.
Tornant al pis de Cerdanyola, s'ha de dir que entrant a la dreta hi havia una cuina molt lluminosa, on hi penjavem les sobrassades i hi acumulavem l'escurada, i una espècie de passadís on hi estava instal·lada la rentadora.
Per altra banda, entrant a l'esquerra hi trobavem el menjador-sala d'estar, amb un balcó al fons on encara, si son vives, hi deuen resistir les meves plantetes (entre aquestes incloc les que em va regalar na Bàrbara, tia de na Margalida) que, supós, deuen conviure amb la roba estesa dels habitants del pis i, en època estival, la tumbona que na Miquela va comprar el mateix dia que jo comprava el ventilador.
Seguint recte hi havia un distibuidor en que, en primer terme a esquerra i dreta, hi havia les dues habitacions menys afavorides i, al fons, les dues més grans.
Com que la distribució d'aquestes allà es feia seguint criteris d'antiguetat, durant els meus primers dos anys, en el que podriem considerar primera etapa, vaig viure a la petita, i vist des de la distància a dia d'avui, amb tots els armejos acumulats, no puc més que demanar-me com hi cabia tot!
Els altres residents del pis en aquella època eren na Margalida, felanitxera i doctora in process, i na Miquela, quasi veterinària i habitant orgullosa de Sa Cala (i parent de na Margalida, coses de l'endogàmia illenca, tal vegada)
Tot i que elles dues eren molt bones cuineres, la que destacava era na Miquela que, tot i que llavors encara no havia adquirit la seva flamant greixonera a una fira de Cerdanyola, ja ens deleitava amb multitud de coques i altres postres.
Parlant de menjar, en aquella època també feien furor els paquets que, en virtut de la seva política de responsabilitat corporativa, ens arribaven al pis de la mà de MRW (que, tot sigui dit, avui ja ha llevat aquests beneficis. PER TANT, NO VOS CREGUEU LA SEVA PUBLICITAT RESPECTE DE LES CAUSES SOCIALS). Entre d'altres coses, ens varen arribar pa, panades, tomàtigues, patates, aubercocs, llimones, brou, caragols o una cuixa de cabrit, però allò que sens dubte ens va impressionar més, crec jo, va ser un enviament d'albergínies farcides que, per un malentés, varen estar rondant per les instal·lacions d'MRW durant tres dies. N'Aina, crec que per tocar-me allò que no sona, encara em recorda que han estat les més bones que ha menjat mai. Judicis de valor, per provocar enveja, apart; crec que la mala olor d'aquelles albergínies no va superar ni de bon tros l'olor a putrefacció d'un pot de carn en conserva, que es veu que no es va conservar així com toca.
Tot i que només varem obrir el pot uns segons, la fragància de carn en descomposició ens va acompanyar un parell de dies. Encara me'n record que, quan li vaig explicar això a mon pare, em va dir rient que lo que haviem de fer era tirar el pot per la finestra, per un lloc pel qual no haguessim de passar, i tancar la finestra.
L'altre company de pis, que per haver-lo deixat en darrer lloc no és manco important, era en Sergio. Ell ja havia acabat la carrera i feia el doctorat en química o quelcom similar, dissenyant plantes de reciclatge. Parlava un català diferent del nostre ja que provenia de la Franja de Ponent encara que, conscient de que aquell terme no li feia molta gràcia, direm que venia de la província d'Osca. Ell, com jo mateix, no era molt de cuinar, dic això ja que era habitual que quan tornava del poble el cap de setmana, omplia el seu estant de la nevera de tuppers que anava buidant a mesura que passaven els dies. D'entre aquests plats, destacaven uns apetitosos pebrots farcits que encalentia al forn amb uns plats de fang que tenia.
Aquella primera etapa la vaig dedicar a, en certa manera, descobrir Cerdanyola. Entre d'altres coses, i de la mà del grup de Joves d'Esquerra Verda, em vaig apuntar a un seminari sobre la història de la ciutat (si vos interessa el trobareu a posts anteriors). Fruit de la participació que vaig tenir a JEV, a banda de conèixer persones entranyables com na Maria, en David, en Jesus, n'Andrés, en Xavi, en Marc i uns quants més (molts d'ells politòlegs); em vaig familiaritzar amb el funcionament d'una associació política juvenil i, de retruc, de la política municipal.
El que si diré és que la consider una ciutat entranyable i acollidora que, tot i no tenir centre històric, esdevé un projecte de futur molt interessant, amb la posada en marxa del Cincrotró Alba (del qual també vos he parlat) i de la Ciutat de la Ciència què, en partenariat amb la UAB, suposarà un nou eixample per a la ciutat.
Els busos de Cerdanyola eren vells, especialment els que feien el recorregut interurbà (línies B4 i 3). De fet, a primer encara n'hi havia uns que popularment eren coneguts com els Malboro, ja que el seu disseny gràfic recordava clarament a la citada marca de tabac. De totes formes, he de dir que quan vaig veure la saturació i mal funcionament de Sarbus (l'empresa concessionària) el dematí, vaig decidir que era millor anar a la UAB a peu i així ho feia freqüentment. A més, era un trajecte molt agradable ja que, a banda de travessar aquell riu modern que és l'AP7, passava per un tros on sovint hi havia una guarda d'ovelles.
On no ens va portar el bus, però, va ser al Baricentro; un centre comercial al qual varem anar un dia amb na Miquela i na Margalida tots tres, caminant per la vorera de l'autopista.
En aquella època, en que encara no haviem descobert l'invent de la compra on-line, l'aigua embotellada s'acabava amb freqüència i de tant en quan haviem d'organitzar expedicions per tal d'adquirir i transportar garrafes fins al pis.
Tot i que per l'aigua no servia, el carretet de na Miquela era molt útil per fer la compra individualment. Casualment, i tot que això no vengui probablement a compte, avui he acordat amb en David (company de pis d'enguany) que li pagaria la meitat del seu carretó per utlitzar-lo a mitjes amb aquesta finalitat.
Una altra anècdota curiosa d'aquella primera etapa fou que l'estudiant d'informàtica del pis de dalt que, pressumiblement, ens robava l'Internet i per la qual cosa el maleesc; li va comentar al bus a na Margalida les sospites veïnals de que un tanga que havia aparegut misteriosament a l'escala havia sortit del nostre pis.
Posteriorment a aquesta primera etapa que, per diversos motius, consider la millor (sense deixar de considerar la següent com a molt positiva); hi va haver canvis al pis, marxant en Sergio i na Margalida i arribant en Biel i n'Ariadna. El primer, de L'Arboç, i la segona, d'Eivissa, continuaven la tendència de perfil de Ciències no-socials, és a dir, continuava jo com a únic "raro" del pis.
En aquesta època va arribar la Wii d'en Biel al pis i també hi continuava na Pues, l'eriçó de na Miquela que en pau descansi; d'igual manera que també ho faci el malaguanyat moix que va adoptar n'Ariadna i que malauradament va durar poc entre nosaltres.
En aquell temps també es va institucionalitzar el dimarts a vespre com a sopar de pizza, de la mà del Bonapizza, tot aprofitant el seu 2x1. La meva preferida era la kebab encara que això no impedia que fessim intercanvis amb n'Ariadna (fondue) o amb na Miquela (tropical chic). Així, també es feren habituals els sopars amb l'agradable participació d'un manescal de  Sencelles així com també d'amigues de na Miquela.
Fins acabat el curs passat, no vaig tenir decidit que faria després de l'estiu i per tant, no havia concretat la meva permanència al pis del carrer Toledo. Al final vaig partir i, com va passar abans de que jo arribés, el meu lloc va esser cobert per un jove de Veterinària.
En definitiva, son moltes les anècdotes i records que em venen al cap en relació al pis, als companys de pis així com també a la ciutat i els seus habitants. De totes maneres, tampoc fora bo que totes es fessin públiques a la xarxa, essent més adeqüat que quedin guardades a qualque compartiment enfonyat de la memòria dels qui ho varem viure i compartir.
En la convivència, sempre hi ha moments millors i pitjors però, de bon tros, jo crec que l'ambient de convivència al pis del carrer Toledo va ser molt positiu, en termes d'amistat i cooperació mutua entre tots els habitants a les dues etapes; afavorint un ambient d'estudi combinat, com ha d'esser, amb intervals de festa i despreocupació i, en certa manera, creant un nucli familiar que esdevé complementari a la família, especialment quan aquesta està lluny.
Sens dubte, i juntament amb la faceta més acadèmica, aquests han estat quatre anys que, com s'afirma habitualment, sempre recordaré.

El projecte RETBUS de Barcelona

El Retbus és una iniciativa low-cost per millorar el transport en superficie a l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Aquest mitjà de transport, conegut com Bus Rapid Transit (BRT) presenta unes prestacions que el situen a mig camí entre el tramvia i el bus normal.
És tracta, doncs, d'un bus d'alta capacitat, l'intenció és obtenir permís per part d'industría per utilitzar autobusos biarticulats, i alta freqüència de pas, d'uns tres minuts en el tram central i d'uns sis minuts en el tram perifèric.
Aquest nou tipus de bus està pensat per complementar la xarxa d'autobusos de TMB tradicional, estant projectat de tal forma que cobreixi la capital en forma de xarxa ortogonal, amb algunes línies verticals i d'altres horitzontals.
A més, per tal d'agilitzar el seu pas i augmentar la seva velocitat comercial, les parades seran cada mig quilòmetre, aproximadament, i, segons el projecte redactat per l'anterior equip de govern municipal, es pretenia dotar als conductors d'aquests busos d'un comandament per tal de modificar els cicles semafòrics.
Posteriorment, desprès del canvi de govern i donada la situació econòmica que tots coneixem, aquest projecte va quedar enlaire però segons informava Btv recentment, TMB s'està plantejant mantenir-lo tot i que amb certes modificacions (com el fet de compartir parades amb tram i bus convencional). Aquest canvi d'opinió ve donat per la reducció d'usuaris del bus enfront del metro (que probablement deu estar motivada per l'ampliació de la xarxa suburbana a barris on abans no hi arribava), i segons plans de l'operador de transport, les primeres línies entrarien en funcionament a finals d'aquest exercici; tot i que jo no he vist cap modificació a les possibles rutes d'aquests busos.
Sigui com sigui, personalment crec que aquesta seria una molt bona iniciativa per fomentar el transport públic a la ciutat ja què, tenint una velocitat comercial similar a la del TRAM, i havent fracassat el projecte de l'executiu Hereu d'unir les dues xarxes de tramvies de la ciutat; aquesta es presenta com una solució de consens i amb un cost assumible per part de l'erari públic.
De fet, pens que aquest tipus de bus urbà seria també facilment implementable a altres ciutats com ara Palma, tot i que les dràstiques retallades que pateix el transport públic a Mallorca a dia d'avui queda molt llunyà.

Més informació a Viquipèdia

dijous, 22 de setembre de 2011

Quatre anys a la Facultat de Polítiques de la UAB

Ara ja fa quatre anys, un jo més jove i més inexpert, feia les maletes i partia per iniciar els estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Península, a la gran ciutat de Barcelona.

Com vos imaginareu, aquesta passa que molts de mallorquins fan curs rera curs deixa una certa sensació d'intranquil·litat al seu entorn, especialment als seus pares. A més, en el meu cas el fet de ser deficient visual afegia una mica d'incertesa a l'experiència. Tal vegada per això, aquest blog va complir la seva funció de tranquilitzar, tot explicant què feia, com m'en sortia de les histèries.

Sigui com sigui, quatre anys després podem donar l'etapa per tancada i mirar de fer balanç i, essent llicenciat, podem afirmar que ha estat tot un èxit, que ha anat tot molt bé per moltíssims de motius, que tal vegada es podria resumir dient que he conegut una multitud de gent interessant, alguns amb el seu frikisme i la seva locura, però sense desperdici en tots els casos i, també, pel fet que he aprés moltes coses, tant a dins com a fora de les aules.

Per ordenar una mica tot aquest caramull d'idees i records que just ara tractarem de recopilar, tal vegada ho podriem dividir entre la Facultat i el Campus de Bellaterra, on he aprés, i el pis del carrer Toledo i Cerdanyola en general, on he viscut.

Parlant de la universitat, m'en record que el primer dia vaig arribar ben d'hora (de fet si fessim un gràfic mostrant la meva puntualitat a primera hora del matí des de primer a quart veurem com ha anat degenerant, ja que al principi arribava a les 8:45 i al final solia arribar a les 9:15) i estava molt nerviós, però molt.

Poc desprès va arribar na Pizà i varem entrar junts a classe. Ens varem asseure a la part de darrera de l'aula, en una espècie de muntanya que hi havia i encara hi ha. De fet, d'aquells primers dies també record que una al·lota molt simpàtica, na Dilara, em va dictar uns exercicis que el professor d'estadística havia escrit a la pissarra que jo no veia (i que no m'havia portat en paper). Amb aquest professor, en Lopez Roldán, hi vaig viure una estrambòtica classe on erem dos alumnes (desprès d'haver-se suspés la classe a ordinadors per vaga dels informàtics la gent es va escabullir de l'alternativa classe teòrica), que erem en Diego i jo; i també el primer intent d'ocupació de la facultat que, si mal no record, no va ser més que una temptativa (temptativa, però, que ens va possibilitar abandonar una d'aquelles classes d'estadística).

Parlant d'aquest professor s'ha de dir, tot i quel al febrer vaig suspendre amb un 4,9 i al juliol amb un 6,9 em vaig quedar sense notable, li toca la desagraïda tasca de fer entrar els Fonaments Matemàtics i Estadístics, que així es deia aquella assignatura, als alumnes de primer que molts, com jo, l'avorreixiem. Malgrat la mala impressió que tothom li agafa si els suspén, demostra molt d'interès en la progressió dels seus estudiants (en quatre anys ha estat l'únic que m'ha trucat a ca meva) i a més també és preocupa perquè l'universitat continui essent pública i de qualitat, com així ha demostrat en reiterades ocasions a les Juntes de Facultat a les quals he coincidit amb ell.

Tornant als dies inicials, dir que ben aviat vaig abandonar la muntanya per passar a seure'm a la segona fila (la primera mai s'ocupa a la universitat, almenys a primer) amb gent com en Maiol, n'Albert Guasch, en Xavi o na Maria Izquierdo, a la qual, paradoxalment, he acabat substituint al pis de l'Avinguda Josep Tarradellas, però això ja ho explicarem més endavant.

De primer també record professors mítics com en Xavier Domenech (Història), n'Eva Anduiza (CCPP) o na Pilar Carrasquer (Sociologia), amb la qual vaig fer el primer parcial de la carrera, però com que és impossible explicar totes les anècdotes que se m'acudeixen passam a segon, del qual record especialment les indicacions turístiques del Doctor Marcet o l'incombustible marxisme de Tomás García (Estructura Social), que ens explicava no mancat de raó que lo pitjor que li podia passar al món és que nasques un nin americà. D'aquesta assignatura record un treball que vaig fer amb els dos de Begues (n'Albert Escala i n'Albert Guasch) pel qual varem anar a la seu d'ICV a entrevistar un home i, de tornada, ens varem aturar al Palau de la Generalitat on n'Albert Guasch volia fer creure a un Mosso que era el fill del President Montilla i que per això l'havia de deixar passar. Afortunadament, aquell policia no tenia sang d'antiavalot i ens va tractar molt educadament, tant és així que hi varem fer una llarga xerradeta i ens va acabar obsequiant amb un llibret explicatiu del Palau.

I parlant d'antiavalots, aquella època (entre segon i tercer) va ser la més àlgida de les ocupacions de Facultat. Entre altres, record que l'aula 3, on acostumavem a fer classe, es va convertir en l'aula menjador. També eren mítiques les emprenyades i les discussions de passadís entre partidaris i detractors d'aquelles accions, tant alumnes com professors. Potser un dels dies més crítics va ser quan en Miquel Calsina va posar un parcial en dia de vaga. Al final l'examen es va fer però molta gent va quedar a fora, entre ells l'incombustible Diego que, megàfon en mà, ens va cansar els timpans.

Jo mai hi vaig quedar a dormir ni res, de fet, no vaig passar d'anar a qualque assemblea i a qualque manifestació per Barcelona. De fet, a una d'aquestes em va tocar aguantar una pancarta des de Plaça Universitat fins a Urquinaona i jo només passava pena que als organitzadors no se'ls acudís la genial idea d'intentar baixar per les Rambles, on hi havia un cordó de Mossos amb les porres preparades per convençer-nos de que aquell camí era reservat pels turistes i no pels manifestants.

En aquest sentit, encara m'enrecord que un dels dies on la violència per part de la policia autonòmica va ser més ferotge per totes les televisions va sortir l'imatge d'una al·lota a la qual, pobra nina, els impresentables uniformats li pegaven una pallissa. El fet de que, vista de part de darrera, aquella al·lota s'assemblés una mica a jo, va motivar que aquell vespre rebés una grapada de telefonades de Mallorca demanant-me si estava bé.

A tercer l'ambient a la Facultat encara estava molt crispat entre els que volien fer classe i els que consideraven que s'havia de seguir amb les vagues i les ocupacions. No entraré en aquest debat que ja no mou molins, només diré que havent fracassat el mètode de les ocupacions, em vaig passar a EPA (després EPS), en que es defensava un altre estil de lluitar pels drets dels estudiants. Allò era com una espècie de tripartit format per gent de JEV, de JERC i independents. Allà hi vaig conèixer gent com n'Oriol, na Júlia, en Joan Gil, en Gerard i d'altres. A quart, i desprès de la refundació a EPS, vaig entrar a formar part de la Junta de Facultat, una experiència molt enriquidora, i vaig ser convidat a la Comissió per la Igualtat, magnífica iniciativa de'n Francesc Serra.

També en aquella època ja haviem reanimat l'ADUAB i varem aconseguir que en Diego en fos becari. També hi varen col·laborar en Jordi i altra gent de la nostra Facultat, que era la que més gent aportava. Per altra banda, també hi varen tenir un paper rellevant en Victor (president), na Gemma, na Ruth o na Clara.

Com ja he dit és impossible escriure els noms de tothom però d'aquella època també record les excentricitats de l'autoproclamat Andreu Batlle IV, i les classes compartides amb molta altra gent com en Manu, na Zoila, en Bernat, na Núria, en Francesc...

A tercer també hi va haver molts bons professors com l'interessantíssim Manuel Ballbé (Dret Administratiu o, dit d'una altra manera, armes i metalls pesants), o els coneguts Arcadi Oliveres (Economia Mundial, o que malament està el món i que podem fer nosaltres per canviar-ho), Quim Brugué (Pensament Polític i Gestió Pública) o na Montserrat Baras (Política Espanyola), amb la qual vaig acabar fent les pràctiques de la carrera a quart, però d'això ja vos n'he parlat.

A quart vaig agafar l'itinerari d'Anàlisi Política i vaig tenir professors com en Jordi Argelaguet (Partits), n'Alex Casademunt (GIMPS), na Margot Pasqual (Comunicació i Opinió Pública), n'Ernesto Pasqual (Política Comparada) o na Natàlia Molero (Seminari). Sigui com sigui, el que més record d'aquest curs passat ha estat la locura d'horaris que teniem (al primer quatrimestre només tenia classe dimarts i dijous) i l'incertesa de no saber que faria el curs vinent.

Ara aquesta incertesa s'ha trasformat en inquietud davant com anirà el màster i la vida, ara si, a Barcelona capital.

En un altre moment penjaré les vivències al pis del Carrer Toledo i les expectatives a Av. Tarradellas.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Pregó del Coso 2011

No he pogut resistir la temptació d'inserir en aquest bloc del magistral pregó del COSO d'enguany dirigit per Bartomeu Mestre (Balutxo) amb la finalitat de fer difusió d'aquesta imprescindible obra d'ironia felanitxera. Ja sé que no deixa de ser un guió però, malgrat això, no té desperdici.

AL CADAFAL, A MÉS DELS MICROS, HI HA AL FONS UN PENJAT amb la cara de l’Illa de Mallorca. ENMIG DE LA PLAÇA TAMBÉ HI HA PENJAT UN MIDEL-MAN EN PEDAÇ (amb una traca al cul)
PRESENTADORA (A): Això era i no era... 16 jutges d'un jutjat, mengen fetge d'un penjat...

PRESENTADOR (B): ...si el penjat es despenjàs es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat!
Arriba el bus amb futurama. Baixen tots del bus amb Calling mars. Escenifiquen l'arribada més o menys com la descriu en Joan de Son Suau. Dos “extraterrestres” pugen a l'escenari i fan com qui recull terra damunt d’un paper de plata. Fan capades als del bus... Els del bus fan un gest d'aprovació amb el cap. Mentre, la veu explica la història:  
A: Cada un dels 16 jutges amagava un terrible personatge que afectava la calma dels habitants d'aquesta illa. Tots i cada un d'aquests setze jutges eren considerats uns extraterrestes! 
B: Ep!, i eren persones idèntiques a noltros, tu! Ben igual! Ben igual! Ben igual!
A: Si, talment, talment! Però sabeu com així semblaven extraterrestres? Perquè no miraven pel poble. Estaven guiats per l'interès interessat del pirata Joan March, en Verga, i d'altres lladres corruptes i vàndals més moderns que, seguint el seu exemple, es volen aprofitar sempre de la nostra illa i dels seus habitants!
(Quan acaba aquest relat els jutges fan d'Inhumanos)
Després, puja el primer jutge, el rei, a l'escenari. Els presentadors canten: “Si el rei vol corona... que vengui a Felanitx”. El Rei va al micro i fa com que començar un discurs: Felanitxeros, españoles todos: es para mi un motivo de honda satisfacción... (els presentadors li peguen una empenta i el fan fora).
B: Això era un rei
que pelava faves
i li queien ses baves
a dins un ribell!
A: Poca feina i ben pagada!
I qui paga és la suor
del pobre treballador
que no menja ni arengada! 
B: Si el borbó vell fa la pell
comandaran les infantes
que com a bones bergantes
fan tanta feina com ell.
...I, a tot això, què hi diu sa quica? 
A: (animant el públic a cantar amb ella): I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Mentre puja
el segon jutge, en Coserra 
A: El rei que pelava faves
tenia a l'illa un virrei
tan pijo-carca com ell,
tots dos estirats com raves!

COSSERRA: Català? En la intimidad!
Llibres? En modalidades!
Càrrecs? Per les amistades!
¡Que viva la austeridad!

B: I sa quica?
A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el tercer jutge: en Delgadito. Sona Delgadito

A: Va prendre l'apotecari
un amant amb el nas gros
(bilingüe només un tros)
per passar amb ell el rosari!

DELGADITO: ¡Catalan no! ¡Mallorquino!
Eres de Muro? Murero!
De Llubí? Pues Lubinero!
De Menorca? Menorquino!
A: Sí, clar! I faraonense des Faraió! Quin exèrcit d'ignorants! Presumeixen de bilingües i sols tenen una llengua!
B: N'hi ha que més valdria que es mossegassin l'idioma! Més que bilingües són bífids!  
DELGADITO: Vamos niños y niñitos,
tenemos que practicar
y después... a merendar
de guisantes verdes fritos!
A i B (cridant mentre el foragiten): QUE PUTAS DISSES PERÓ 
A: Pésols en Catalinero!
Estirigassons aquí!
Xítxeros a Santanyí!
Guisantes és forastero!
B: La nostra llengua és galana,
honra de la Humanitat!
Volen desfer la unitat
de la llengua catalana!
A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el quart jutge, [M] representada per una verge:  
Masturbatione! Molto espirituale! Masturbatione a duo...
A: Aquest exèrcit d'ignorants s'agrupaven en una associació anomenada (cír)CULO balêá i agafaven l'accepció 3 de la Real Academia Española y olé on diu que “balear” vol dir: tirotear o disparar balas sobre alguien o algo. I sense cap mirament, amb una pistola SALOM-ònica, dispararen contra les veus del poble, veus com Som Ràdio, Ona mallorca i TV[M] amb la intenció que tots miràssim i escoltàssim la COPE, VEO 7, INTERECONOMIA, Radio Maria... Sona María, María...
B: En aquest exèrcit de malintencionats hi havia el papá-bitxo d'un que fugia en moto per no sentir els dois que deia son pare. Dois tan grossos que pareixen “treis”!
Puja el cinquè jutge: Papa-Bitxo va al micro i fa de moto: BRUM! BRUM! BRUM! Que bonita sería Mallorca si no fuera por los mallorquines!
Ya lo dice Midel-MAN: a los mallorquines hay que meterles un cartucho por el culo! Tenemos “une llengo”. Los catalanistas nos quieren poseer. Somos baleares y españoles. Somos héroes y conquistadores y no vulgares payesotes o ganaderos!
Quan es retira el Papa-Bitxo, sona Mamá Chicho...
A: Als ramaders i als pagesos
els hi han pres les subvencions...
B:...així ens toquen els collons
per donar gust als burgesos!

Puja el sisè jutge: l'agricultura i canta o recita:
Dones que no teniu pa
i als fills dau fiques seques
això són les paperetes
que vos donaren ses dretes
quan anàreu a votar!
A: Les vaques no eren les úniques a les que munyien, perquè tothom anava mal munyit i ben eixut! Aquesta illa, a més de ser la terra més espoliada amb imposts del món, també tenia el partit més corrupte del món. Tothom aferrat a la mamella i xuclant-nos la sang!
Puja el setè jutge: la Corrupció, i canta:
El dinero en el despacho
me enseñó que mi destino era robar y robar
(tots: Robar y robar! Robar y robar!)
Matas me enseñó primero
que no hay que tener dinero
solo hay que saber robar.
(Convidant el públic a cantar: Robar y robar! Robar y robar!)
B: El President imputat,
la presidenta imputada...
Vatualmón quina putada
i el pobre poble EMPUTAT!
A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!
Puja el vuitè jutge: una alt càrrec. Al seu costat hi ha una gogó que no fa res més que dir que sí amb el cap, allisar-li el pel... i ballar.
Sona A todos los cerditos les gusta la corrupcion
B: Ja se sap que a la vila el més boig sap arreglar els rellotges que fabrica el més viu dels manacorers! Però sempre n'hi ha que han de partir cap a Campos i, si tampoc no els volen allà, han d'anar fins a Ciutat i, si allà tampoc no les volen... els envien a Consell. Ai no! Al Consell! Al Consell Insular! A Mig ambent – com diuen –, perquè una cosa és Menos de medio ambiente i una altra MENOS AMBIENTE DE MIEDO!
(L’alt càrrec en sentir-ho bota d'alegria i es posa a fer rotlet amb la gogó):
Al ruedo de las patatas, pum!
Comeremos ensaladas, pum!
Con patatas y limones, pum!
Como comen los señores, pum!
Anué! Anué! Sentadita me quedé!
(cauen de cul)
Puja el novè jutge: “Instàncies a rompre i de franc”. Amb els presentadors i amb la música de LA GAVINA de Marina Rossell, canten:
(i B): Oh! Gavines robadores
que per la Vila volau...
donau-nos llicències d'obres
(millor si ens les regalau!).
Generoses concessions
donades totes a dit,
i si no sou del partit
vos cobraran comissions!
Mentre canta, el jutge reparteix paperets entre el públic que diuen: PERMISO PARA TODO PARA NUESTROS AMIGOS! PROHIBIDO TODO A NUESTROS ENEMIGOS
Puja el desè jutge: ModelDeFestes i diu:
Estic fins a sa fufa d’haver d’escoltar sempre les mateixes cançons a les festes!
Canta: Help! Ayudame!
Aquí només té bo per tot el nebot del secretari!
Anima el públic a cantar 
B: Que te pareix, secretari?
Si un pot anar confiat
amb un poble que s'ha armat
a favor del seu contrari!
A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!
Puja l’onzè jutge: el PatrimoniVenal i diu: Les festes ja no són, com un temps, un matrimoni avingut. Ara són un patrimoni! Un patrimoni decadent. Clar que a Felanitx ho tenim tot! Tenim un sindicat: VENAAAAAL! Tenim un castell: (fa el gest de convidar el públic a respondre) VENAAAL! Tenim cases buides: VENAAAALS! Tenim casals i palaus: VENAAAAALS! Tenim La Providència: VENAAAAAL! Ai no! Que ja l’hem venut! Tenim l'Hospici: VENAAAAAAAL! Tot venal que bota! Tenim en Timoner (a cantar: Timoner! Timoner! Timoner!) Tenim els Cavallets (Cavallets! Cavallets!...).
Puja el dotzè jutge, L’AiguaDelPort amb un tassó ple de qualque cosa obscura. En Cosserra també puja, li agafa el tassó i diu: BEU SÀ! BEU SÀ! BEU SÀ! Es pega un cop al pit, riu i diu: ERA UN XIST. ERA UN XIST MEU! Es beu el tassó i fa com que li pega un atac i cau fulminat. Els altres jutges criden: MORTA NA LINDA!
L’AiguaDelPort diu: El Port de Felanitx entrarà al Guinnes! Hem fet passar a la història la tradicional fórmula de dues parts d'hidrògen per una d'oxígen, tan vulgar, de l'aigua incolora, sense pudor i sense mal gust. Gràcies a EDAM (Encantados De Agua Marrón) la nova fórmula és: calç, calç, un poquet d'humitat, més calç, més calç, calç humida... i merda! Molta de merda!  
A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!
Puja el tretzè jutge: PortoColomenperilldemort:  
Portocolom patrimoni de l’humanitat!!
això deien abans que arribes en Fiol,
fent-ne de ses seves en el seu Port privat
ciment i pantalans fins que tots acabaren de dol.
Tancaren l’accés a la mar
per fer caminar per l’ombra des tamarell
que no serà així per una autoritat
que hi podran passar, però s’hauran de posar capell.
De palla o de tela o amb s’escut des ocells.
Port Oohhh Colón, un temps tenia aigua, crancs i peixets, però un dia es va decretar la llei de la selva! A cada cocó de més de 2 litres d'aigua: un amarrament d'una zodiac.
Si hi caben 5 litros, dos, tres o quatre pantalans.
Més de donze litres, serà venal·l.
Patètics, imbècils! Que no veis que això es progrés!
Pantalans, glamour, llates i fierros
Que arribin aviat,
Així serem patrimoni de la humanitat!!
I recordau: Mañana en megaconstrucciones mi Puerto de PortoColom! De Felanitx al Rivetó!
Fa com qui parteix, però torna enrere i assenyalant la gent diu:
I me don de baixa del Felanitx perquè sou tots uns imbècils!
A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ
Puja el jutge catorzè: XiringuitoCalaFerrera:
Amb embulls han concedit,
el bar de Cala Ferrera
i no volen tornar enrera
lo que han donat amb el dit
Algú es pot preguntar:
qui pagarà tal desfici?
Coneixen bé el seu ofici
els qui es dediquen a untar!
Així que qui pagarà
la multàrria serà el poble,
la gent més pobre i més noble
que mai no s’apagarà!
A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ
Puja el jutge quinzè: SGAEiSIMONET:
Som es jutge cobrador del festival
Música o melodia qualsevol
que soni en format digital
ha de passar pes " CANON"
i pagar a la Societat General
l'obligació de ser autor espanyol
Sa puta propietat intel·lectual
de l'ASGAE negoci cultural
ha considerat il·legal
la reproducció parcial o total
de peça musical, audiovisual o teatral 
sota amenaça de l'Audiència Nacional
No volen que siguem pirates!
Aqueixa banda de rates
que aspira al negoci global
Que passin pel "forat central"
del difunt Caudillo i General.
Aquí no pagarem cap animal
i menys als vestits amb corbates 
Sempre i haurà un alè
dins el refugi digital
per ser bon felanitxer
sa llei t'ha de ser ben igual.
I d'aquí, de davall el xal
me trec un top-manta CD
que no el podrà aturar ni na Sindé
Estimat a processons
St. Agustins i foguerons...
Un músic professional
que sempre estirà al·lotons
d'aquells que se'n diu "de carrer"
D'aquí li agraïm seva tasca social
Felanitxers escoltau!
Compartir és el que ha d'esser
No els pagueu!
Que el poble que canta és content
i el poble que conta és esclau
Idoi jau!
Es destapa la camiseta que diu Simonet! i tothom canta: Simonet! Simonet! Simonet! De fons, se sent repicar tambors (del CD).
Compareix el jutge setzè: les JMJ i, fent de gogó amb pompons, fan cridar a la gent eslògans papals:
* Esto es un desmadre queremos padre y madre!
* Benedicto! Equis! Uve! Palito!
* Somos drogaditos del papa Benedito
* La droga mata! La mata droga! La droga mata! La mata...
...
DE COP SE SENT UN GRAN TRO! Enmig del fum apareix el Papa. Tots els jutges (i gogós) s'agenollen i es posen a cridar: MIRACOLO! MIRACOLO! TOTUS TUUS! TOTUS TUUS!
El Papa va al micro: Totus meus! Totus meus!
Veniu aquí jovenel·los
vos donaré caramel·los
si vos posau als meus peus.
Tant si ho heu fet amb infants
com amb nins un poc més grans
tots els pecats vos perdon...
si no ho heu fet amb condom!
B: Que és això que diu de condom? Algú ho sap?
A (cantant): El condoni e un tubo di goma
que se pone en la punta di pol·la
e per molto qui fol·la e qui fol·la
la lette non col·la, non col·la!
La gent comença a protestar. Tots els jutges es revolten. Ha de sembla un caos, però els crits han d’estar ben repartits i ordenats per tal que s'entenguin: VISCA L'ANTICRIST! ARRIBA LA FI DEL MÓN! PENITÈNCIA! PIETAT! RESIGNACIÓ! CONFORMITAT! PERDÓ! PERDÓ!... PROCESSONS! (fan cridar al públic: PROCESSONS! PROCESSONS!

El Papa i el Rei, agafats del bracet i al costat de la Quica, es posen davall el pali. Se sent el CD amb la batucada d'en Simonet i comença la processó. Tots els jutges, rere el pali, fan la volta a la plaça de s’Arraval. El rei saluda girant la mà, el Papa beneeix la gent. Des de l’escenari, els presentadors resen, davant davant, un rosari irreverent i la gent respon
A. MASTURBATIONE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE DIGITALE!
Tothom: Ora pro nobis!
A. MASTURBATIONE MANUALE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE TUTTI QUANTI!
Tothom: Ora pro nobis!
A. MASTURBATIONE TUTTI FRUTTI!
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE COL·LECTIVA!
Tothom: Ora pro nobis!
A. MASTURBATIONE GENERALE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE CAPITANE GENERALE!
Tothom: Ora pro nobis!
A. MASTURBTIONE CARDENALÍTTIA
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE ANDANTE MODERATTA!
Tothom: Ora pro nobis!
A. MASTURBATIONE MA NON TROPPO!
Tothom: Ora pro nobis!
B. MASTURBATIONE ALLEGRO VIBRANTE!
Tothom: Ora pro nobis!
A. PRESERVATIVO DESCOMUNALE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. PRESERVATIVO FORADATTO!
Tothom: Ora pro nobis!
A. EIACULATIO!
Tothom: Ora pro nobis!
B. EIACULATIO RITARDATTA!
Tothom: Ora pro nobis!
A. EICAULATIO ANCORA PIU RITARDATTA!
Tothom: Ora pro nobis!
B. NONE EIACULATIO!
Tothom: Ora pro nobis!
A. EIACULÀTIO PRECOX... AAAAAAAAI!
Tothom: Ora pro nobis!
B. COITUS INTERRUP.... TUS!
Tothom: Ora pro nobis!
A. FORNICATIONE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. FORNICATIONE MAJESTUOSA!
Tothom: Ora pro nobis!
A. NOVA FORNICATIONE ANDANTE MODERATTA!
Tothom: Ora pro nobis!
B. FORNICATIONE POSTERIORI!
Tothom: Ora pro nobis!
A. FORNICATIONE VIBRATTO!
Tothom: Ora pro nobis!
B. SESENTA E NOVE!
Tothom: Ora pro nobis!
A. ANNUS HORRIBILIS!
Tothom: Ora pro nobis!
B. ANNUS LINGUAE qui tolis pecata mundi
Tothom: Ora pro nobis!
A. INTENTO FRUSTRATTO (GATILLATZO!)
Tothom: Ora pro nobis!
B. PECATO SÚBITO!
Tothom: Ora pro nobis!
A. PROFANATIONE PROFONDÍSSIMA!
Tothom: Ora pro nobis!
B. IRREVERENCIA SUMMA!
Tothom: Ora pro nobis!
A. PENE, PENE, PENE... TRACCIONE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. DESVIRGATTIONE FRACASSATTA
Tothom: Ora pro nobis!
A. BOCATTO DI CARDINALE!
Tothom: Ora pro nobis!
B. ESCANDALO PAPALE!
Tothom: Ora pro nobis!
A. UNA ALTRA MASTURBATIONE!
Tothom: Ora pro nobis!
Els jutges, mentre fan la volta, fan resar “l’ora pro nobis” a la gent, reparteixen el full amb la lletra de l’Himne de Felanitx i tornen a l'escenari.
Puja na Bàrbara a dirigir l'himne de Felanitx.
En acabar l'himne, es clou el pregó:
A: I, per enguany, s'ha acabat
si vos ha agradat la història,
conservau-la a la memòria!
Setze jutges han parlat...
B: ...menjant fetge d'un penjat.
Ara rodam clau als panys
i a la presó els qui hem jutjat!
Tots els jutges, junts, a l'escenari, amb els presentadors:
Visca la Quica! Molts d'anys! 
Es cala foc a la traca del Midel-Man! I els jutges davallen i, ja amb la gent, criden: QUE BOTI FELANITX!

THE (amb mel, llimona i sucre) END!