Ara ja fa quatre anys, un jo més jove i més inexpert, feia les maletes i partia per iniciar els estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Península, a la gran ciutat de Barcelona.
Com vos imaginareu, aquesta passa que molts de mallorquins fan curs rera curs deixa una certa sensació d'intranquil·litat al seu entorn, especialment als seus pares. A més, en el meu cas el fet de ser deficient visual afegia una mica d'incertesa a l'experiència. Tal vegada per això, aquest blog va complir la seva funció de tranquilitzar, tot explicant què feia, com m'en sortia de les histèries.
Sigui com sigui, quatre anys després podem donar l'etapa per tancada i mirar de fer balanç i, essent llicenciat, podem afirmar que ha estat tot un èxit, que ha anat tot molt bé per moltíssims de motius, que tal vegada es podria resumir dient que he conegut una multitud de gent interessant, alguns amb el seu frikisme i la seva locura, però sense desperdici en tots els casos i, també, pel fet que he aprés moltes coses, tant a dins com a fora de les aules.
Per ordenar una mica tot aquest caramull d'idees i records que just ara tractarem de recopilar, tal vegada ho podriem dividir entre la Facultat i el Campus de Bellaterra, on he aprés, i el pis del carrer Toledo i Cerdanyola en general, on he viscut.
Parlant de la universitat, m'en record que el primer dia vaig arribar ben d'hora (de fet si fessim un gràfic mostrant la meva puntualitat a primera hora del matí des de primer a quart veurem com ha anat degenerant, ja que al principi arribava a les 8:45 i al final solia arribar a les 9:15) i estava molt nerviós, però molt.
Poc desprès va arribar na Pizà i varem entrar junts a classe. Ens varem asseure a la part de darrera de l'aula, en una espècie de muntanya que hi havia i encara hi ha. De fet, d'aquells primers dies també record que una al·lota molt simpàtica, na Dilara, em va dictar uns exercicis que el professor d'estadística havia escrit a la pissarra que jo no veia (i que no m'havia portat en paper). Amb aquest professor, en Lopez Roldán, hi vaig viure una estrambòtica classe on erem dos alumnes (desprès d'haver-se suspés la classe a ordinadors per vaga dels informàtics la gent es va escabullir de l'alternativa classe teòrica), que erem en Diego i jo; i també el primer intent d'ocupació de la facultat que, si mal no record, no va ser més que una temptativa (temptativa, però, que ens va possibilitar abandonar una d'aquelles classes d'estadística).
Parlant d'aquest professor s'ha de dir, tot i quel al febrer vaig suspendre amb un 4,9 i al juliol amb un 6,9 em vaig quedar sense notable, li toca la desagraïda tasca de fer entrar els Fonaments Matemàtics i Estadístics, que així es deia aquella assignatura, als alumnes de primer que molts, com jo, l'avorreixiem. Malgrat la mala impressió que tothom li agafa si els suspén, demostra molt d'interès en la progressió dels seus estudiants (en quatre anys ha estat l'únic que m'ha trucat a ca meva) i a més també és preocupa perquè l'universitat continui essent pública i de qualitat, com així ha demostrat en reiterades ocasions a les Juntes de Facultat a les quals he coincidit amb ell.
Tornant als dies inicials, dir que ben aviat vaig abandonar la muntanya per passar a seure'm a la segona fila (la primera mai s'ocupa a la universitat, almenys a primer) amb gent com en Maiol, n'Albert Guasch, en Xavi o na Maria Izquierdo, a la qual, paradoxalment, he acabat substituint al pis de l'Avinguda Josep Tarradellas, però això ja ho explicarem més endavant.
De primer també record professors mítics com en Xavier Domenech (Història), n'Eva Anduiza (CCPP) o na Pilar Carrasquer (Sociologia), amb la qual vaig fer el primer parcial de la carrera, però com que és impossible explicar totes les anècdotes que se m'acudeixen passam a segon, del qual record especialment les indicacions turístiques del Doctor Marcet o l'incombustible marxisme de Tomás García (Estructura Social), que ens explicava no mancat de raó que lo pitjor que li podia passar al món és que nasques un nin americà. D'aquesta assignatura record un treball que vaig fer amb els dos de Begues (n'Albert Escala i n'Albert Guasch) pel qual varem anar a la seu d'ICV a entrevistar un home i, de tornada, ens varem aturar al Palau de la Generalitat on n'Albert Guasch volia fer creure a un Mosso que era el fill del President Montilla i que per això l'havia de deixar passar. Afortunadament, aquell policia no tenia sang d'antiavalot i ens va tractar molt educadament, tant és així que hi varem fer una llarga xerradeta i ens va acabar obsequiant amb un llibret explicatiu del Palau.
I parlant d'antiavalots, aquella època (entre segon i tercer) va ser la més àlgida de les ocupacions de Facultat. Entre altres, record que l'aula 3, on acostumavem a fer classe, es va convertir en l'aula menjador. També eren mítiques les emprenyades i les discussions de passadís entre partidaris i detractors d'aquelles accions, tant alumnes com professors. Potser un dels dies més crítics va ser quan en Miquel Calsina va posar un parcial en dia de vaga. Al final l'examen es va fer però molta gent va quedar a fora, entre ells l'incombustible Diego que, megàfon en mà, ens va cansar els timpans.
Jo mai hi vaig quedar a dormir ni res, de fet, no vaig passar d'anar a qualque assemblea i a qualque manifestació per Barcelona. De fet, a una d'aquestes em va tocar aguantar una pancarta des de Plaça Universitat fins a Urquinaona i jo només passava pena que als organitzadors no se'ls acudís la genial idea d'intentar baixar per les Rambles, on hi havia un cordó de Mossos amb les porres preparades per convençer-nos de que aquell camí era reservat pels turistes i no pels manifestants.
En aquest sentit, encara m'enrecord que un dels dies on la violència per part de la policia autonòmica va ser més ferotge per totes les televisions va sortir l'imatge d'una al·lota a la qual, pobra nina, els impresentables uniformats li pegaven una pallissa. El fet de que, vista de part de darrera, aquella al·lota s'assemblés una mica a jo, va motivar que aquell vespre rebés una grapada de telefonades de Mallorca demanant-me si estava bé.
A tercer l'ambient a la Facultat encara estava molt crispat entre els que volien fer classe i els que consideraven que s'havia de seguir amb les vagues i les ocupacions. No entraré en aquest debat que ja no mou molins, només diré que havent fracassat el mètode de les ocupacions, em vaig passar a EPA (després EPS), en que es defensava un altre estil de lluitar pels drets dels estudiants. Allò era com una espècie de tripartit format per gent de JEV, de JERC i independents. Allà hi vaig conèixer gent com n'Oriol, na Júlia, en Joan Gil, en Gerard i d'altres. A quart, i desprès de la refundació a EPS, vaig entrar a formar part de la Junta de Facultat, una experiència molt enriquidora, i vaig ser convidat a la Comissió per la Igualtat, magnífica iniciativa de'n Francesc Serra.
També en aquella època ja haviem reanimat l'ADUAB i varem aconseguir que en Diego en fos becari. També hi varen col·laborar en Jordi i altra gent de la nostra Facultat, que era la que més gent aportava. Per altra banda, també hi varen tenir un paper rellevant en Victor (president), na Gemma, na Ruth o na Clara.
Com ja he dit és impossible escriure els noms de tothom però d'aquella època també record les excentricitats de l'autoproclamat Andreu Batlle IV, i les classes compartides amb molta altra gent com en Manu, na Zoila, en Bernat, na Núria, en Francesc...
A tercer també hi va haver molts bons professors com l'interessantíssim Manuel Ballbé (Dret Administratiu o, dit d'una altra manera, armes i metalls pesants), o els coneguts Arcadi Oliveres (Economia Mundial, o que malament està el món i que podem fer nosaltres per canviar-ho), Quim Brugué (Pensament Polític i Gestió Pública) o na Montserrat Baras (Política Espanyola), amb la qual vaig acabar fent les pràctiques de la carrera a quart, però d'això ja vos n'he parlat.
A quart vaig agafar l'itinerari d'Anàlisi Política i vaig tenir professors com en Jordi Argelaguet (Partits), n'Alex Casademunt (GIMPS), na Margot Pasqual (Comunicació i Opinió Pública), n'Ernesto Pasqual (Política Comparada) o na Natàlia Molero (Seminari). Sigui com sigui, el que més record d'aquest curs passat ha estat la locura d'horaris que teniem (al primer quatrimestre només tenia classe dimarts i dijous) i l'incertesa de no saber que faria el curs vinent.
Ara aquesta incertesa s'ha trasformat en inquietud davant com anirà el màster i la vida, ara si, a Barcelona capital.
En un altre moment penjaré les vivències al pis del Carrer Toledo i les expectatives a Av. Tarradellas.
