dijous, 20 d’octubre de 2011

Festes populars, una comparació

Publicat a deFelanitx.com

Aquestes festes de Sant Agustí vaig convidar un amic meu de Barcelona perquè, a banda de fer turisme per l'illa, pogués presenciar les festes de Sant Agustí del nostre poble. Posteriorment, el mes passat, em va convidar a la Festa Major de la seva ciutat, Molins de Rei, on vaig poder apreciar una festa completament diferent a la de la Vila.


En aquesta ciutat del Baix Llobregat, integrant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, celebren la seva Festa Major a finals de setembre. El leitmotiv principal d'aquesta celebració és el Camell, una bèstia de foc, la segona més gran de Catalunya, que només surt dues vegades a l'any, en aquesta data i també per Carnaval.
Així, una gentada ataviada amb capells, mocadors i prendes de roba de cotó, s'enfrenten a una multitud de diables i al camell, que té tres orificis pels quals llança petards amb profusió, dos al cap i un a la cua. Aquesta figura té el seu origen al segle XIX. En aquella època els burgesos de Molins de Rei celebraven un carnaval al qual la gent de classe baixa hi tenia vetada la participació. Com a fruit d'aquest rebuig, les classes populars agafaren com a costum llançar als rics un cap de cavall mort amb dues taronjes als orificis oculars.
Molts d'anys desprès, a final del segle passat, es va reinstaurar aquesta figura, que pren el seu nom de l'expressió "fer el camell", emprada quan algú, com diriem a Felanitx, "fa es boig". Mirau si ha arribat a assolir popularitat local aquesta figura que és clau a les festes del poble i fins hi tot la Pastisseria Roca de la localitat en fa galletes amb la seva forma, com si fossin les conegudes "dinosaurios" però més bones.
L'acte principal d'aquesta diada, que està organitzat per la societat civil, comença a la Plaça de l'Ajuntament on, desprès d'haver presenciat un castell de focs, surten els diables i, posteriorment, acompanyada per l'engaxadissa cançó de la Companyia Elèctrica Dharma, La Presó del Rei de França; fa l'aparició estelar aquesta figura, que es portada per diverses persones que, des del seu interior, no veuen res i son guiats a través d'unes cordes per companys situats a l'exterior de la bèstia.
Desprès de fer un parell de voltes per la plaça, el Camell inicia el seu cercavila per diversos carrers de la localitat, arribant entre d'altres a l'estació de tren, per cert una de les més antigues de l'Estat Espanyol, on enfila majestuosament l'escala de l'edifici i quan és a la part superior aixeca el cap i llança una bona dosi de foc.
En haver fet això continua el recorregut fins a un carreró costarut, ple d'escalons de dalt a baix. En aquell punt la vista és molt espectacular però aquest any hi va haver un imprevist. En el moment en que la bèstia de foc va tirar petards cap amunt, va ferir una alta palmera que es va encendre i va començar a cremar. Davant aquella situació, els nombrosos assistents no les teniem totes amb nosaltres perquè si hagués caigut aquella palmera damunt la multitud hauria provocat com a mínim una avalantxa. Al final no va succeïr res i al final el Camell va acabar el seu recorregut espectacularment a una altra plaça amb un altre castell de focs.
Com tots sabem, a Felanitx hi ha dos atractius que caracteritzen les festes de Sant Agusti, aquests son les Verbenes, per una banda, i la festa popular del dia 28 d'agost amb la bulla organitzada pel poble i les penyes, per altra banda.
Per tant, d'entrada podem observar que en un cas el leitmotiv principal és el foc mentre que per altra banda és la música (encara que gairebé només duguin pop) i la ironia representada per la penya d'El Cosso (o Coso), amb el seu multitudinari pregó, la seva "quica" i el seu propi cercavila del dia de Sant Agustí. Afortunadament, pareix que hem superat, encara que irònicament sigui per la nostra desidia felanitxera i manca de recuperació del patrimoni, la "festa" taurina.
A més, i no per això manco important, s'ha de remarcar el caràcter popular de les festes municipals, ja que tant si a Molins de Rei li lleves la festa del Camell com si a Felanitx li lleves la festa del Cosso (i les altres penyes), aquestes festes perdrien gran part del seu sentit i no serien més que simples actes institucionals on la corporació municipal va a fer-se la foto, que també està bé, però no acaba de ser una festa en el sentit més ampli de la paraula.
Amb aquests mots no entraré a valorar els actes concrets que es varen produïr el dia de Sant Agustí perquè crec que, a dia d'avui, cadascú ja té la seva opinió formada i ben fermada, i no és la meva intenció moure més aquest tema. El que si m'agradaria remarcar és que aquesta activitat ciutadana sense ànim de lucre, que fan feina per no-res amb l'objectiu de millorar les festes del seu poble, s'hauria d'incentivar per part de totes les administracions sense, en cap cas, tractar de limitar la iniciativa popular.
Tanmateix, potser, cercant paral·lelismes entre les dues festes, podriem comparar l'incident de la crema de la palmera amb els incidents a la sortida del Convent. En els dos casos ens trobam davant una important aglomeració de gent que en cas de produïr-se algun problema poden derivar en avalantxes o coses pitjors. Això es veu més clar a les festes de foc, on en la meva opinió una regulació europea, que no una prohibició, tal vegada s'hauria de contemplar. En el cas de la sortida del Convent, i d'altres actes multitudinaris com les verbenes, m'agradaria saber si hi deu haver qualque tipus de preparació, com plans d'evacuació, per exemple. Aqui m'agradaria afegir que, tot i que d'entrada és més perillosa la festa de foc, a Molins vaig veure la gent ben equipada i molt responsable, cap en estat etílic, per participar al correfoc; cosa que no vendria a ser equiparable al cent per cent en el nostre cas, per altra banda.
A més d'això, l'incident de la palmera em va fer recordar la crema d'un grandiós arbre de pisos de devora Sa Font, que va rebre l'impacte d'un coet desprès d'una victòria del Reial Madrid, si no vaig molt errat. Encara que, clar, en aquell moment no hi havia grans aglomeracions al seu entorn.
En un altre ordre de coses, pel que fa a les verbenes, em va cridar moltíssim l'atenció que Molins, una ciutat que gairebé dobla en habitants el municipi de Felanitx, per la qual cosa se suposa que destina més recursos a les festes, només va celebrar una única verbena amb tal sols un grup, que no era ni prop fer-hi conegut (la respectable Orquesta Girasoles). Si, ho heu llegit bé, una verbena amb un grup no conegut i encara no han armat cap revolució, aquesta gent! Clar, era gratis, i d'aquesta manera no es poden fer distincions entre els habitants (molts) que entren de franc i els (no tants) que paguen religiosament el seu abonament...
Ja per acabar, a mode de conclusió, dir que el valor de les festes locals no el solen generar els actes institucionals sinó que ho acostumen a fer els ciutadans, amb l'organització altruista d'actes i representacions. Per altra banda, tot i que el caràcter de les festes sigui diferent, no es pot menystenir la qüestió de la seguretat ja que, qualque any, un incident pot passar a ser una desgràcia.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Quatre anys al pis del Carrer Toledo, a Cerdanyola del Vallès

Estic cansat i és tard, però som conscient de què vaig prometre que escriuria una segona part dels "Quatre anys" dedicada al pis del Carrer Toledo i a la ciutat de Cerdanyola, que m'han acollit mentre estava estudiant al Campus de Bellaterra de la UAB. A més, pens que cada dia que passa el relat perd, en certa manera, vigència en el sentit de que em succeeixen altres histèries que fan necessari que deixi constància d'aquest recull d'anècdotes, experiències i balanços quan més aviat millor.
Escric aquest text des de la meva habitació, la qual crec que ja no puc considerar "nova". Ara visc a un barri benestant de la ciutat de Barcelona, a l'Avinguda Josep Tarradellas i aprop de Francesc Macià, més concretament. Més enllà de la trascendència política per aquest pais que tenen aquests dos personatges, aquest barri podria esser qualificat de classe mitjana-alta, estant situat al limit de Les Corts, ben aprop de l'Eixample.
Ara fa quatre anys, vaig desembarcar a l'antiga terminal del Prat per començar el curs. Hi vaig anar amb uns dies d'antelació, per tal d'habituar-me al nou entorn. Aquell entorn el podriem definir com un barri de construcció moderna, amb àmplies zones verdes i amb un estil d'habitatges més o menys homogeni, caracteritzat per les vivendes de promoció pública que es construiren durant els booms migratoris dels setanta per acollir la mà d'obra vinguda d'altres regions d'Espanya (veure escrits anteriors relatius al ràpid creixement de Cerdanyola).
El pis estava situat en un d'aquests edificis de VPO, a un carreró que només tenia dos portals i conduia a l'entrada d'un aparcament subterrani. Tot i que dit així pugui sonar tètric, en la meva opinió era força agradable, gràcies, com he dit, a les jardineres i l'espaiositat de l'entorn.
Tocant aquest carreró, que té el nom de Carrer Toledo, s'hi troba l'Avinguda d'Espanya on dues parades ens duien i ens tornaven a la UAB o a Barcelona, estant el pis molt ben situat en aquest sentit. Per la zona hi havia multitud de botigues de queviures (fruiteries, carnisseries, peixateries o forns, tot i que aquests en la seva majoria només venien productes prefabricats) a més d'un "todo a cien" i altres establiments. Una mica més avall s'hi trobava el Mercat de Serraparera, al qual vaig travar relació amb dues carnisseres molt simpàtiques, que durant aquests quatre anys m'han provist d'hamburgueses de vadella. A banda d'aquestes senyores, també anava a la paradeta de pollastres, on comprava unes delicioses aletes adobades, una pizza artesanal o altres productes aviars. Per altra banda, l'al·lota de la fruiteria també era molt simpàtica, tractant a tohom de "cariño" (Un equivalent, supòs, al típicament mallorquí "rei" o "reina").
Com també ha succeït aquest curs, no vaig acabar de decidir el lloc de residència fins al final, és a dir, tenc la tendència d'apurar fins al límit la tria de vivenda.
Per altra banda, la diferència entre el barri és inqüestionable, com ja he avançat abans, he passat de viure a un entorn suburbial (no dit pejorativament, sinò tan sols geogràficament), un barri de treballadors, a viure a un barri benestant on, sense anar més lluny, a la meva finca de pisos tenim porter (físic) i a la finca del costat hi ha un portalet a devora el principal amb la paraula "Servicio". Això, en primer lloc invalida les teories que parlen de societat de classe única i, també, es veu reflectit dolorosament al meu compte corrent cada principi de mes.
Com alguns sabreu, la meva utòpica idea aquest any era anar a viure a un lloc des del qual pogués accedir a la seu del mestratge facilment a peu però, per coses de la vida, he acabat visquent a l'altra punta de la ciutat, com aquell que diu. Sigui com sigui, he duit sort ja que hi ha un bus, el 54, que fa un recorregut bastant afí als meus interessos quotidians.
Tornant al pis de Cerdanyola, s'ha de dir que entrant a la dreta hi havia una cuina molt lluminosa, on hi penjavem les sobrassades i hi acumulavem l'escurada, i una espècie de passadís on hi estava instal·lada la rentadora.
Per altra banda, entrant a l'esquerra hi trobavem el menjador-sala d'estar, amb un balcó al fons on encara, si son vives, hi deuen resistir les meves plantetes (entre aquestes incloc les que em va regalar na Bàrbara, tia de na Margalida) que, supós, deuen conviure amb la roba estesa dels habitants del pis i, en època estival, la tumbona que na Miquela va comprar el mateix dia que jo comprava el ventilador.
Seguint recte hi havia un distibuidor en que, en primer terme a esquerra i dreta, hi havia les dues habitacions menys afavorides i, al fons, les dues més grans.
Com que la distribució d'aquestes allà es feia seguint criteris d'antiguetat, durant els meus primers dos anys, en el que podriem considerar primera etapa, vaig viure a la petita, i vist des de la distància a dia d'avui, amb tots els armejos acumulats, no puc més que demanar-me com hi cabia tot!
Els altres residents del pis en aquella època eren na Margalida, felanitxera i doctora in process, i na Miquela, quasi veterinària i habitant orgullosa de Sa Cala (i parent de na Margalida, coses de l'endogàmia illenca, tal vegada)
Tot i que elles dues eren molt bones cuineres, la que destacava era na Miquela que, tot i que llavors encara no havia adquirit la seva flamant greixonera a una fira de Cerdanyola, ja ens deleitava amb multitud de coques i altres postres.
Parlant de menjar, en aquella època també feien furor els paquets que, en virtut de la seva política de responsabilitat corporativa, ens arribaven al pis de la mà de MRW (que, tot sigui dit, avui ja ha llevat aquests beneficis. PER TANT, NO VOS CREGUEU LA SEVA PUBLICITAT RESPECTE DE LES CAUSES SOCIALS). Entre d'altres coses, ens varen arribar pa, panades, tomàtigues, patates, aubercocs, llimones, brou, caragols o una cuixa de cabrit, però allò que sens dubte ens va impressionar més, crec jo, va ser un enviament d'albergínies farcides que, per un malentés, varen estar rondant per les instal·lacions d'MRW durant tres dies. N'Aina, crec que per tocar-me allò que no sona, encara em recorda que han estat les més bones que ha menjat mai. Judicis de valor, per provocar enveja, apart; crec que la mala olor d'aquelles albergínies no va superar ni de bon tros l'olor a putrefacció d'un pot de carn en conserva, que es veu que no es va conservar així com toca.
Tot i que només varem obrir el pot uns segons, la fragància de carn en descomposició ens va acompanyar un parell de dies. Encara me'n record que, quan li vaig explicar això a mon pare, em va dir rient que lo que haviem de fer era tirar el pot per la finestra, per un lloc pel qual no haguessim de passar, i tancar la finestra.
L'altre company de pis, que per haver-lo deixat en darrer lloc no és manco important, era en Sergio. Ell ja havia acabat la carrera i feia el doctorat en química o quelcom similar, dissenyant plantes de reciclatge. Parlava un català diferent del nostre ja que provenia de la Franja de Ponent encara que, conscient de que aquell terme no li feia molta gràcia, direm que venia de la província d'Osca. Ell, com jo mateix, no era molt de cuinar, dic això ja que era habitual que quan tornava del poble el cap de setmana, omplia el seu estant de la nevera de tuppers que anava buidant a mesura que passaven els dies. D'entre aquests plats, destacaven uns apetitosos pebrots farcits que encalentia al forn amb uns plats de fang que tenia.
Aquella primera etapa la vaig dedicar a, en certa manera, descobrir Cerdanyola. Entre d'altres coses, i de la mà del grup de Joves d'Esquerra Verda, em vaig apuntar a un seminari sobre la història de la ciutat (si vos interessa el trobareu a posts anteriors). Fruit de la participació que vaig tenir a JEV, a banda de conèixer persones entranyables com na Maria, en David, en Jesus, n'Andrés, en Xavi, en Marc i uns quants més (molts d'ells politòlegs); em vaig familiaritzar amb el funcionament d'una associació política juvenil i, de retruc, de la política municipal.
El que si diré és que la consider una ciutat entranyable i acollidora que, tot i no tenir centre històric, esdevé un projecte de futur molt interessant, amb la posada en marxa del Cincrotró Alba (del qual també vos he parlat) i de la Ciutat de la Ciència què, en partenariat amb la UAB, suposarà un nou eixample per a la ciutat.
Els busos de Cerdanyola eren vells, especialment els que feien el recorregut interurbà (línies B4 i 3). De fet, a primer encara n'hi havia uns que popularment eren coneguts com els Malboro, ja que el seu disseny gràfic recordava clarament a la citada marca de tabac. De totes formes, he de dir que quan vaig veure la saturació i mal funcionament de Sarbus (l'empresa concessionària) el dematí, vaig decidir que era millor anar a la UAB a peu i així ho feia freqüentment. A més, era un trajecte molt agradable ja que, a banda de travessar aquell riu modern que és l'AP7, passava per un tros on sovint hi havia una guarda d'ovelles.
On no ens va portar el bus, però, va ser al Baricentro; un centre comercial al qual varem anar un dia amb na Miquela i na Margalida tots tres, caminant per la vorera de l'autopista.
En aquella època, en que encara no haviem descobert l'invent de la compra on-line, l'aigua embotellada s'acabava amb freqüència i de tant en quan haviem d'organitzar expedicions per tal d'adquirir i transportar garrafes fins al pis.
Tot i que per l'aigua no servia, el carretet de na Miquela era molt útil per fer la compra individualment. Casualment, i tot que això no vengui probablement a compte, avui he acordat amb en David (company de pis d'enguany) que li pagaria la meitat del seu carretó per utlitzar-lo a mitjes amb aquesta finalitat.
Una altra anècdota curiosa d'aquella primera etapa fou que l'estudiant d'informàtica del pis de dalt que, pressumiblement, ens robava l'Internet i per la qual cosa el maleesc; li va comentar al bus a na Margalida les sospites veïnals de que un tanga que havia aparegut misteriosament a l'escala havia sortit del nostre pis.
Posteriorment a aquesta primera etapa que, per diversos motius, consider la millor (sense deixar de considerar la següent com a molt positiva); hi va haver canvis al pis, marxant en Sergio i na Margalida i arribant en Biel i n'Ariadna. El primer, de L'Arboç, i la segona, d'Eivissa, continuaven la tendència de perfil de Ciències no-socials, és a dir, continuava jo com a únic "raro" del pis.
En aquesta època va arribar la Wii d'en Biel al pis i també hi continuava na Pues, l'eriçó de na Miquela que en pau descansi; d'igual manera que també ho faci el malaguanyat moix que va adoptar n'Ariadna i que malauradament va durar poc entre nosaltres.
En aquell temps també es va institucionalitzar el dimarts a vespre com a sopar de pizza, de la mà del Bonapizza, tot aprofitant el seu 2x1. La meva preferida era la kebab encara que això no impedia que fessim intercanvis amb n'Ariadna (fondue) o amb na Miquela (tropical chic). Així, també es feren habituals els sopars amb l'agradable participació d'un manescal de  Sencelles així com també d'amigues de na Miquela.
Fins acabat el curs passat, no vaig tenir decidit que faria després de l'estiu i per tant, no havia concretat la meva permanència al pis del carrer Toledo. Al final vaig partir i, com va passar abans de que jo arribés, el meu lloc va esser cobert per un jove de Veterinària.
En definitiva, son moltes les anècdotes i records que em venen al cap en relació al pis, als companys de pis així com també a la ciutat i els seus habitants. De totes maneres, tampoc fora bo que totes es fessin públiques a la xarxa, essent més adeqüat que quedin guardades a qualque compartiment enfonyat de la memòria dels qui ho varem viure i compartir.
En la convivència, sempre hi ha moments millors i pitjors però, de bon tros, jo crec que l'ambient de convivència al pis del carrer Toledo va ser molt positiu, en termes d'amistat i cooperació mutua entre tots els habitants a les dues etapes; afavorint un ambient d'estudi combinat, com ha d'esser, amb intervals de festa i despreocupació i, en certa manera, creant un nucli familiar que esdevé complementari a la família, especialment quan aquesta està lluny.
Sens dubte, i juntament amb la faceta més acadèmica, aquests han estat quatre anys que, com s'afirma habitualment, sempre recordaré.

El projecte RETBUS de Barcelona

El Retbus és una iniciativa low-cost per millorar el transport en superficie a l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Aquest mitjà de transport, conegut com Bus Rapid Transit (BRT) presenta unes prestacions que el situen a mig camí entre el tramvia i el bus normal.
És tracta, doncs, d'un bus d'alta capacitat, l'intenció és obtenir permís per part d'industría per utilitzar autobusos biarticulats, i alta freqüència de pas, d'uns tres minuts en el tram central i d'uns sis minuts en el tram perifèric.
Aquest nou tipus de bus està pensat per complementar la xarxa d'autobusos de TMB tradicional, estant projectat de tal forma que cobreixi la capital en forma de xarxa ortogonal, amb algunes línies verticals i d'altres horitzontals.
A més, per tal d'agilitzar el seu pas i augmentar la seva velocitat comercial, les parades seran cada mig quilòmetre, aproximadament, i, segons el projecte redactat per l'anterior equip de govern municipal, es pretenia dotar als conductors d'aquests busos d'un comandament per tal de modificar els cicles semafòrics.
Posteriorment, desprès del canvi de govern i donada la situació econòmica que tots coneixem, aquest projecte va quedar enlaire però segons informava Btv recentment, TMB s'està plantejant mantenir-lo tot i que amb certes modificacions (com el fet de compartir parades amb tram i bus convencional). Aquest canvi d'opinió ve donat per la reducció d'usuaris del bus enfront del metro (que probablement deu estar motivada per l'ampliació de la xarxa suburbana a barris on abans no hi arribava), i segons plans de l'operador de transport, les primeres línies entrarien en funcionament a finals d'aquest exercici; tot i que jo no he vist cap modificació a les possibles rutes d'aquests busos.
Sigui com sigui, personalment crec que aquesta seria una molt bona iniciativa per fomentar el transport públic a la ciutat ja què, tenint una velocitat comercial similar a la del TRAM, i havent fracassat el projecte de l'executiu Hereu d'unir les dues xarxes de tramvies de la ciutat; aquesta es presenta com una solució de consens i amb un cost assumible per part de l'erari públic.
De fet, pens que aquest tipus de bus urbà seria també facilment implementable a altres ciutats com ara Palma, tot i que les dràstiques retallades que pateix el transport públic a Mallorca a dia d'avui queda molt llunyà.

Més informació a Viquipèdia