Fa prop d’un mes i mig que, aprofitant el Pont de la Constitució, vaig visitar l’illa de Cuba. Des de feia temps em feia ganes visitar aquell país insular per, entre d’altres al•licients, conèixer d’aprop el seu sistema polític que, a dia d’avui, pot ser considerat una peculiaritat.
Sigui com sigui, però, avui no vos avorriré amb disquisicions politològiques sinó que tinc intenció de referir-me a alguns aspectes de caire més social i, més concretament, d’alguns aspectes que, des del meu punt de vista, eren similars a Mallorca.
En general, pens que no seria molt desencertat apuntar que Cuba guarda certes similituds amb la Mallorca de fa unes quantes dècades, de mitjan segle passat. Com suposareu, ho dic en base al que m’han contat i al que he llegit, i ho afirm en base a fenòmens com ara els “picadors” i la picaresca envers el turista, l’estat destartalat de les infraestructures o l’enginyosa capacitat de fer servir aparells que, avui i aquí, consideraríem inservibles.
A més, em vaig adonar que, tot i la distància, potser és cert aquell tòpic que tantes vegades m’han dit els peninsulars en referència a la tranquil•litat i, en certa manera, el pasotisme, característica que tal vegada compartim els illencs d’arreu del món i que, ara hi afegirem un altre tòpic, potser s’agrava amb un sistema comunista com el cubà; i és que La Havana és l’única ciutat que he vist fins ara amb una estàtua dedicada a un rodamón de la ciutat.
Més enllà d’això, també em va fer gràcia, a tall d’anècdota, els mojitos de la Casa Balear, una beguda anomenada Piñita i amb un sabor que em va recordar a la mítica Pinya Miret o, també, un monument a l’universal petrer Fra Juniper Serra que posava “...Petra (Mallorca)”.
SIgui com sigui, i deixant de banda aquestes curiositats de turista, a La Havana vaig tenir ocasió de visitar un dels anomenats Conventos. Tot i el seu nom, no hi ha monges ni frares sinó que esdevé un edifici que acull una espècie de centre de dia, una guarderia o una aula d’una escola (per treballar qüestions intergeneracionals), entre d’altres instal•lacions.
Aquest edifici em va recordar molt a l’Hospici de Felanitx, crec que pel seu claustre, farcit de palmeres i exuberants plantes tropicals. Allà, però, les instal•lacions constituïen una excepció envers la resta d’edificis de la ciutat ja que s’havien rehabilitat recentment i eren modèliques, tot ben restaurat, ben net i ben curiós.
A més, hi varem arribar a mitjan dematí i era l’hora de la tertúlia i, veient que erem els acompanyants d’una al•lota que havia estat fent pràctiques allà, ens varen fer pujar a l’escenari i ens varen donar les gràcies a tots. Record perfectament les cares i les mostres sinceres de gratitud i d’alegria d’aquella gent major que, no se ben bé perquè, em feia sentir fins i tot culpable, ja que em sentia com un americà a Bienvenido Mr. Marshall.
Així, recordant aquell claustre tan càlid, tan alegre i tan ple de vida, envoltat per aquelles instal•lacions dignes del Primer Món, m’és difícil no intentar comparar-ho amb el claustre de l’Hospici de Felanitx però he de dir que no crec que en un dia ordinari aquest sigui a dia d’avui ben igual.
Jo, com tot mallorquí fins fa poc, tenia com a mínim una tia monja a la que anava a veure i em donava confits. Idò bé, una d’aquestes va estar durant uns anys, i crec recordar que de mare superiora, a l’antiga residència. Jo era molt petit i, més enllà dels confits, record que hi havia moltes monges que atenien persones grans. A més d’això, també he sentit a dir que qualque familiar d’enfora hi va viure, però això ja no ho he viscut.
Amb tot això venc a dir que la residència és molt propera pels felanitxers i constitueix una part rellevant de la història del nostre poble. Sigui com sigui, la manca de vocacions a l’Església Catòlica i els canvis a la nostra societat fan inviable, diuen, mantenir aquest model de residència que no s’adapta a la nova normativa. En contraposició, ens trobem amb una residència davall Sa Mola que, tot i acollir interns de tot Europa, no garanteix lloc als felanitxers ni felanitxeres.
Això, en aquests moments en que es retalla l’Estat del Benestar suposa una tragèdia pel nostre poble, més tenint en compte, i això ja és una constant, el perill de que aquest edifici passi a engrossar la ja extensa llista d’elements patrimonials ruïnosos del nostre poble.
Finalment, i no m’agradaria que sonés a burda defensa del règim castrista, m’agradaria qüestionar el fet de que allà, on hi manca de tot, el poder públic pot reformar una residència mentre que aqui no es sap ben bé com acabarà. Esperem que els nostres polítics no ens decepcionin.
