dimarts, 8 de maig del 2012

"L'Àfrica comença a Felanitx


 
Avui dematí, el que podríem considerar el meu cap de les pràctiques a la Direcció General d’Immigració m’ha obsequiat amb una petita obra d’art. Es tracta d’un exemplar del diari Ara del passat diumenge. Aquest tros de paper, que en principi podria semblar un objecte quotidià sense major rellevància que esdevenir el tràgic recull de successos i tragèdies ocorregudes al món durant el cap de setmana passat i que hagués pogut acabar fàcilment enterra per no fer potades havent fregat, és pot considerar una obra d’art per comptar amb el toc personal del felanitxer Miquel Barceló.
Jo no hi entenc massa d’art però m’ha fet molta gràcia que s’hagi pensat en jo gràcies a aquest artista que, malgrat no hi tengui una relació molt propera, no deixa d’esser un dels fills més il·lustres de la vil·la, un d’aquells als quals Blai Bonet considerava genis que Felanitx sempre tenia en plantilla.
No és la primera vegada que Barceló participa en el disseny de projectes de premsa, ja que fou el dissenyador de l’extinta capçalera del diari Público. A més, moltes vegades ha esdevingut el protagonista d’alguns interessants reportatges com el de la revista Time Out.
En aquest monogràfic, la portada es veu encapçalada per un titular que diu: L’Africa de Barceló sobre una pintura que representa aquest continent, però això només és el principi ja que per cada notícia Barceló ens ofereix la seva pinzellada i el seu comentari explicatiu.
Aquest diari serveix també per parlar de la propera i oblidada Àfrica des d’on viu i crea el pintor felanitxer, el qual afirma que al Sahel l’acompanyen altres artistes com Bauçà o Vidal, essent les seves obres devorades per les ja famoses termites.
En aquesta línia, no es pot menysprear l’article de Sebastià Alzamora que duu per títol L’Àfrica comença a Felanitx. Entre altres coses, Alzamora afirma que “Felanitx forma part de Mallorca, si, però sempre he sospitat que això és un mer accident geològic: el més probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de l’Atlàntida i que per algun moviment tectònic capriciós va anar a encastar-se a un altre roc que surava dins el mar, allà en els temps primigenis”.
A més, i com no podia ser d’una altra manera, també fa referència a la perpètua existència entre la felanitxeritat de persones, en mots de Dalí, divinament tocades de l’ala.
Tampoc li passa per alt el nostre parlar propi, arribant a afirmar que “parlen fins i tot un idioma propi que, per discreció, s’assembla molt al català però que el filòleg Francesc de Borja Moll ja va detectar que era una altra cosa”..
En definitiva, l’Ara de diumenge és ple de dibuixos atractius i interessants, un per cada article, però per sobre de tot m’ha atret com a curiositat el dibuix, o la descripció del mateix, que el geni conciutadà ha dedicat a una notícia que duia per títol “Quatre candidats per eixugar el dèficit de la UAB”. Així, la descripció del dibuix ha estat la següent: “La meva primera casa a Ségon era prop del mercat i tenia davant els pollastres penjats”.
De totes formes, pel poble hom té la sensació de que s’ha fracassat no tractant així com toca aquest pintor que, com tants d’altres, podria esdevenir una peça clau en la promoció i rescat del nostre malmès municipi. Ara per ara, però, tenc entès que si se’l cerca és més probable trobar-lo a Vilafranca de Bonany, on hi té una teulera i freqüenta una taula d’un agradable cafè del poble.

L'Àfrica comença a Felanitx


Article de Sebastià Alzamora publicat al diari Ara de diumenge 6 de maig del 2012

L’Àfrica comença a Felanitx

· Miquel Barceló, com mes o menys sap tothom, és de Felanitx: i aquesta circumstán-cia, per bé que fortuïta, no és irrellevant. Fe­lanitx forma part de Mallorca, sí, però sempre he sospitat que això és un mer accident geoló-gic: el mes probable és que Felanitx fos originalment un fragment que es va desprendre de FAtlàntida, i que per algún moviment tectónic capriciós va anar a encastar-se contra un altre roe que surava dins el mar, allà en els temps primigenis. Tal com va escriure Bartomeu Fiol so­bre un altre felanitxer insigne, el poeta Miquel Bauçà, "molts de triomfadors Adams / ha vist sortir el teu Felanitx nadiu". Felanitx, efectivament, és un país de genis i de gent (per dir-ho en paraules de Dalí) divinament tocada de l’ala. Parlen fins i tot un idioma propi que, per dis­creció, s'assembla molt al català, però que el filòleg Francesc de Borja Molí ja va detectar que era una altra cosa: "Un parell de generacions mes de vida essencialment rural -va exclamar- i els felanitxers haurien acabat desenvolupant un dialecte".
· Arnés d'una idiosincràsia, Felanitx té un paisatge, i aquest és el paisatge del sud de Ma­llorca, molt menys prestigiat que el del nord, on hi ha la imponent serra de Tramuntana. El del sud és un paisatge menys ufanos i mes esquerp,  pla i polsegós, de terrossos i solellades. En lloc de les oliveres que enamoraven els po­etes de l’Escola Mallorquina, hi ha les figueres, els ullastres i una mala fi de pins invasors. Hi canten els grills i les cigales, i els bous i les ovelles hi pasturen indolents, ensumant l’olor de la mar que sura dins l’aire tothora. Un migdia d'estiu, caminant per foravila amb el sol caient a plom damunt la terra roja, potser ensopegareu amb la calavera d'un conill o el cadàver d'un xot. Potser sentireu una vibració propera a un cert salvatgisme, i tal vegada el mateix paisat­ge us regalarà alguna breu al·lucinació.
·Tornant al que déiem, Barceló no fa l’efecte d'estar gens tocat de Fala: ben al con­trari, la seva pintura transmet, com la litera­tura de Josep Pía, L’actitud lúcida i pragmàti­ca deis pagesos, que sembla que té tan interioritzada com la visió del paisatge on va créixer. No té res d'estrany, dones, que de Felanitx saltés cap a l’Àfrica, on va anar a acabar d'aprendre aquest paisatge interior que du incrustat dins el cervell, així com les severes lliçons que Velázquez i Caravaggio li van impartir sobre la llum. El resultat és una obra que ens recorda, com els presocrátics, l’enorme veritat de la nostra connexió amb el món en que vivim i els elements que el fustiguen i, fustigant-lo, li do­nen forma. El planeta és una obra d'art, i l’art de Barceló mira de donar-li resposta.
·Hi ha algú qui ha volgut discutir el valor de l’obra de Barceló. És una discussió tonta com tantes altres que tenim en marxa. Quan faci molts d’anys que ningú se’n recordi de nosaltres, el cel, la terra roja, el mar i els ullastres encara hi seran. I els quadres d’en Miquel Barceló també, interpel·lant la natura.

diumenge, 6 de maig del 2012

Sobre la desuniversalització del dret a la sanitat


Em veig obligat a escriure aquestes línies en base a una (mala) experiència amb la sanitat pública catalana, la qual m’ha posat moltes pegues per atendre’m amb la meva targeta sanitària balear (que per cert m’ha costat 10€ i encara no té les característiques antifrau que serviren d’excusa per la seva implementació)
Tot va començar ahir vespre quan, durant el meu primer entrenament de goalball (un altre dia explicaré que és aquest esport paraolímpic) vaig tenir una topada amb un company d’equip que em va fer mal al peu. Ahir mateix tampoc li vaig donar més importància però avui horabaixa, en vista de que encara em feia mal, m’he aventurat al districte de Les Corts cercant el CAP que suposava més proper al meu domicili habitual.
Al cap d’una bona estona, i sense deixar de coixejar, l’he trobat i he entrat però, davant la meva sorpresa, el treballador de l’entrada no m’ha volgut atendre al·legant que pel meu domicili em tocava el CAP que hi ha al carrer del Comte Borrell.
Tot i insistir-li m’ha dit que no em podia atendre i, davant això, he sortit d’allà tal com havia entrat, coixejant. D’aquesta manera he seguit fins a l’altre CAP on, a la recepció, una dona encara menys simpàtica que l’anterior, m’ha demanat algun tipus de contracte o domiciliació que acredités que vivia per aquesta zona. Jo a damunt no en duia cap i al final he aconseguit que em donés cita però, casualment, aquest horabaixa no hi havia ni un trist metge en tot el centre. No sé si per aquest motiu m’ha donat hora per demà i m’ha enviat a la infermera que m’ha pesat i m’ha mesurat la tensió, però no m’ha mirat el peu.
Tornant al pis desprès d’aquesta frustració, i resignant-me ja a l’hora de demà dematí, he considerat oportú entrar a una mútua a demanar si m’atendrien i m’han dit que si, que a més avui hi havia traumatòleg. Aquest m’ha atès ràpidament i m’ha dit que tenc un esquinç lleu, que no faci esport i que vagi tira tira.
Tot això, a més tenint en compte que a les pràctiques estic analitzant la reducció de prestacions sanitàries a les persones migrades, m’ha fet constatar que el procés de desuniversalització i restricció del sistema públic de salut ja ha començat i està ben vigent, obligant-te a cercar assegurança al sector privat, sector que, no ho oblidem, és molt restrictiu a l’hora d’acceptar clients que a priori no els atorgaran beneficis.
Aquesta situació eficientista en que la sanitat deixa de ser un dret universal no només afecta els immigrants com alguns podrien pensar, sinó que a grans trets afecta tothom que no cotitzi i tothom que no visqui a la seva Comunitat Autònoma.
Finalment, i mentre escric tot això, record que encara esper des de fa un any una cita d’un oftalmòleg per part de l’Hospital de Manacor, però bé, segons qui tanca hospitals de dos en dos...