Em veig obligat a
escriure aquestes línies en base a una (mala) experiència amb la sanitat
pública catalana, la qual m’ha posat moltes pegues per atendre’m amb la meva
targeta sanitària balear (que per cert m’ha costat 10€ i encara no té les
característiques antifrau que serviren d’excusa per la seva
implementació)
Tot va començar ahir
vespre quan, durant el meu primer entrenament de goalball (un altre dia
explicaré que és aquest esport paraolímpic) vaig tenir una topada amb un
company d’equip que em va fer mal al peu. Ahir mateix tampoc li vaig donar més importància
però avui horabaixa, en vista de que encara em feia mal, m’he aventurat al
districte de Les Corts cercant el CAP que suposava més proper al meu domicili
habitual.
Al cap d’una bona
estona, i sense deixar de coixejar, l’he trobat i he entrat però, davant la
meva sorpresa, el treballador de l’entrada no m’ha volgut atendre al·legant que
pel meu domicili em tocava el CAP que hi ha al carrer del Comte Borrell.
Tot i insistir-li
m’ha dit que no em podia atendre i, davant això, he sortit d’allà tal com havia
entrat, coixejant. D’aquesta manera he seguit fins a l’altre CAP on, a la
recepció, una dona encara menys simpàtica que l’anterior, m’ha demanat algun
tipus de contracte o domiciliació que acredités que vivia per aquesta zona. Jo
a damunt no en duia cap i al final he aconseguit que em donés cita però,
casualment, aquest horabaixa no hi havia ni un trist metge en tot el centre. No
sé si per aquest motiu m’ha donat hora per demà i m’ha enviat a la infermera
que m’ha pesat i m’ha mesurat la tensió, però no m’ha mirat el peu.
Tornant al pis
desprès d’aquesta frustració, i resignant-me ja a l’hora de demà dematí, he
considerat oportú entrar a una mútua a demanar si m’atendrien i m’han dit que
si, que a més avui hi havia traumatòleg. Aquest m’ha atès ràpidament i m’ha dit
que tenc un esquinç lleu, que no faci esport i que vagi tira tira.
Tot això, a més
tenint en compte que a les pràctiques estic analitzant la reducció de
prestacions sanitàries a les persones migrades, m’ha fet constatar que el
procés de desuniversalització i restricció del sistema públic de salut ja ha
començat i està ben vigent, obligant-te a cercar assegurança al sector privat,
sector que, no ho oblidem, és molt restrictiu a l’hora d’acceptar clients que a
priori no els atorgaran beneficis.
Aquesta situació
eficientista en que la sanitat deixa de ser un dret universal no només afecta
els immigrants com alguns podrien pensar, sinó que a grans trets afecta tothom
que no cotitzi i tothom que no visqui a la seva Comunitat Autònoma.
Finalment, i
mentre escric tot això, record que encara esper des de fa un any una cita d’un
oftalmòleg per part de l’Hospital de Manacor, però bé, segons qui tanca
hospitals de dos en dos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada