Seure a la fresca (als búnquers del Carmel)

Ja ha arribat s'estiu, fa calor i a qualsevol poble de Mallorca la gent treu la cadira o el balancí a damunt l’acera i el col·loca en disposició d’una agradable i despreocupada tertúlia vespertina a la recerca del fresquet oratge abans d’anar a preparar el trampó del qual, probablement, es soparà. Això, com a mínim, seria fàcil de trobar fa un grapat de dècades ja que, com tantes altres coses típiques de Mallorca s’ha perdut. Ara susa més anar al passeig marítim, de formigó i fusta, o quedar a davant la televisió.

Avui, sigui com sigui, he pensat en tot això ja que en una excursió als búnquers del Carmel he trobat una dona que, en la immensitat de la metròpoli, seia a davant es portal passant s’horabaixa. Aquesta imatge podia ser fàcilment presa a Felanitx, Portocolom o Vilafranca de Bonany però no, es feta a Barcelona...

Bé és cert que el Carmel no és l’Eixample però, malgrat tot, ho he trobat una imatge digna de menció per graciosa i, per jo, nostàlgica. Aquest barri de Barcelona fou habitat a mitjan segle passat per les masses d’immigrants que venien a la ciutat procedents del sud d’Espanya i hi instal·laven allà les seves barraques, com també ho feren a d’altres indrets com “El Somorrostro” que, per contra, estava a la platja, a devora la mar (Per cert, respecte el barraquisme a Barcelona hi ha un documental molt bo de 30 Minuts).

La qüestió és que per allà dalt, rodejat de curioses casetes unifamiliars i carrerons que riu-te’n tu dels de Montuïri (per lo empinats que son) hi ha una espècie de parc coronat per les restes d’uns búnquers que durant la Guerra Civil serviren com a defensa enfront els avions feixistes que, finançats entre d’altres per Joan March, partien de Mallorca per massacrar la Barcelona fidel a la república. De fet, des d’allà en dies clars diuen que es veu l’illa així que quasi quasi els republicans devien veure com s’enlairaven els bombarders italians... Sens dubte, aquesta és una visita indispensable per gaudir una panoràmica de Barcelona i, també, per sentir l’essència d’aquell lloc tan curiós on perceps els fets que s’hi han viscut, ja sigui en forma de restes de búnquers o en forma de restes de “chabolas”.

En poques paraules, i ja per acabar, reiterar que m’ha cridat l’atenció el fet de que, enmig de la gran metròpoli, una dona a la qual desprès se n’hi ha sumat d’altres, fessin tertúlia en aquell carreró com antigament es feia als nostres carrers.

Aquesta dona esperava encara les companyes de tertúlia

Vista des dels búnquers. N'hi ha que no tenen vertigen...