Deixau-me que vos conti una història...
Fa molts d'anys, un avantpassat nostre de l'antigor, tal vegada del temps dels moros i que devia estar un poc sonat, va començar a picar la roca i hi va fer un cocó, una cisterna; una forma natural d'aprofitar l'aigua, un recurs vital per la vida i necessari per abeurar les bèsties. L'estructura del recinte és de boca estreta i després es va eixamplant i al final es redueix una mica. Té una profunditat de quasi dos metres i una amplada d'aproximadament dos. Imaginau-vos les poques feines que devia tenir, per picar pedra a mà. No hi havia internet ni televisió...
Uns anys després, probablement uns segles, un altre avantpassat nostre que també estava sonat, va omplir tot aquell cocó amb terra, pedres i altres restes com trossos d'olles...
Conten que durant el temps del Moviment, els sublevats (que no eren comunistes, precisament) anaven a requisar les collites de blat i les joies familiars a les cases de foravila per financar la seva gloriosa croada. Llavors els pagesos, per no morir-se de fam, n'amagaven una part a llocs com aquests.
Més endavant, a mitjan segle XX, hi varen sembrar una donarda però jo ja no l'hi he vista.
I després de tants d'anys, al segle XXI, la nostra generació, que també estam un poc sonats, hem buidat aquest cocó avui dematí. Hi ha hagut moltes senalles de terra, pedres i altres restes que hem anat traient.
Ara, la terra tornarà a damunt s'era perquè la ferratge es faci més bona i les pedres serviran qui sap si per fer qualque paret seca.
A foravila, els recursos sempre s'aprofiten i al llarg dels anys es van movent i removent. Si les pedres parlassin...
Joan Miquel Roig Mestre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada