dijous, 15 de maig del 2014

En Gabi, el meu amic que vol ser jutge

Segurament durant aquests darrers dies haureu vist més d’una vegada el cas den Gabriel (Gabi, pels amics), un jove cec de Valladolid que vol ser jutge.
Puc dir que en Gabi és amic meu des de fa anys. Varem coincidir a uns campaments d’anglès ja fa molts d’anys i li tenc una gran estima. De fet, els lectors del meu blog (www.histeries.com) recordareu que ja fa temps hi va escriure una serie de posts.
Ahir horabaixa jo el volia trucar per felicitar-lo doblement, per una banda, per la decisió favorable i unànime del Consell General del Poder Judicial perquè els invidents puguin ser jutges i, d’altra banda, en l’àmbit més personal, per l’èxit de la seva campanya.
Tal va ser la meva sorpresa, però, que va ser el propi Gabi que em va telefonar per donar-me les gràcies perquè, i ja no ho recordava, vaig ser jo qui fa uns mesos, i quan em va preguntar si com a opositor sabia dir-li si un cec podia ser jutge o no, el vaig animar a fer una campanya de signatures a Change.org perquè el Ministeri de Justícia espanyol es pronunciés en aquest sentit.
És per això que volia escriure aquestes línies, per transmetre aquest doble missatge: Per una banda, reiterar aquesta vegada en primera persona que l’activisme no és en va, que és molt útil cercar qualsevol via de participació política per defensar els nostres drets i els nostres interessos, a la recerca de la democràcia social o participativa, que va molt més enllà de tirar una papereta en una urna cada quatre anys, cosa que s’ha de fer però que així com està muntat el sistema (electoral) té molt poc impacte real.
Per altra banda, un altre missatge que entenc rellevant, és que les persones invidents podem exercir la judicatura i, així, s’acaba amb una situació d’inseguretat jurídica i d’injustícia (i mai millor dit). Som capaços i això només ha estat un petit pas. Ara cal seguir treballant per la inserció professional de les persones cegues i deficients visuals, lluitant per la igualtat material no només a l’àmbit de l’Administració Pública, però sense oblidar de reclamar d’ella els nostres drets.
a