Els governs tenen una doble naturalesa, son òrgans de dimensió política i administrativa i el problema del govern espanyol és que, està com està format per alts funcionaris i persones mancades de tota altura de mires pareix esser que ha perdut la condició d'òrgan polític, actuant talment com si fossin funcionaris sense cap iniciativa política.
Perquè això de respectar el principi de legalitat (articles 9 i 106 CE) està molt bé però implica que el govern només treu aigua d'un vaixell que s'enfonsa i va a la deriva. Si el govern espanyol tingués iniciativa política podria, a més de treure aigua per evitar el naufragi, tractar de fixar un rumb minimament definit que faria que els mariners no es llancesssin per la borda a la mínima que poden. De fet, l'Estat té dues possibilitats al meu entendre, la tàctica reactiva (que és la que està fent ara), de menysprear els qui volen votar i que a la llarga només pot acabar per engrandir el moviment independentista, a Catalunya però també a d'altres indrets d'Espanya i que implicarà un pols per demostrar qui té el control real i efectiu del territori (cosa que com ja hem vist, més enllà de desplegaments vistosos i posats d'antiavalots espanyols, no està tan clara com des dels altius cercles cavernícoles de la metròpoli volen suposar).
L'altra estratègia és la més proactiva, el que es podria denominar la via britànica o canadenca que, si bé és cert que és més arriscada, com a politòleg entenc que seria l'única via per fer minvar aquest sentiment emancipatori que es viu al Principat. De fet, si a Espanya governessin politòlegs enlloc de juristes crec que veurien aquesta situació i anirien més enllà del corsé constitucional que, com és sabut, no ha servit per protegir certs drets econòmics i socials dels espanyols davant la pressió de la Troika...
Perquè això de respectar el principi de legalitat (articles 9 i 106 CE) està molt bé però implica que el govern només treu aigua d'un vaixell que s'enfonsa i va a la deriva. Si el govern espanyol tingués iniciativa política podria, a més de treure aigua per evitar el naufragi, tractar de fixar un rumb minimament definit que faria que els mariners no es llancesssin per la borda a la mínima que poden. De fet, l'Estat té dues possibilitats al meu entendre, la tàctica reactiva (que és la que està fent ara), de menysprear els qui volen votar i que a la llarga només pot acabar per engrandir el moviment independentista, a Catalunya però també a d'altres indrets d'Espanya i que implicarà un pols per demostrar qui té el control real i efectiu del territori (cosa que com ja hem vist, més enllà de desplegaments vistosos i posats d'antiavalots espanyols, no està tan clara com des dels altius cercles cavernícoles de la metròpoli volen suposar).
L'altra estratègia és la més proactiva, el que es podria denominar la via britànica o canadenca que, si bé és cert que és més arriscada, com a politòleg entenc que seria l'única via per fer minvar aquest sentiment emancipatori que es viu al Principat. De fet, si a Espanya governessin politòlegs enlloc de juristes crec que veurien aquesta situació i anirien més enllà del corsé constitucional que, com és sabut, no ha servit per protegir certs drets econòmics i socials dels espanyols davant la pressió de la Troika...
