Excursió a la Vall de sa nou

Nivell: Fàcil

Duració: Unes dues hores i 10 km.

Localització: Carretera Manacor-Petra, agafant un camí a mà dreta.

Recorregut: Deixam el cotxe a mà dreta, a un dels dos revolts on hi trobam lloc. Iniciam el camí gaudint d’una perspectiva de la vall, veient un torrent que desemboca a Na Borges.

Al fons destaca el puig de Sant Salvador.

Seguim caminant i trobem una casa senyorial, una de les poques que no estan abandonades a la contrada. Ja observam els primers elements del sistema de regadiu, que data de l’època islàmica, amb una síquia que ha conegut temps millors.

Fem una baixada i a banda i banda trobem guardes d’ovelles pasturant i un tractor llaurant. Voltam a mà esquerre i el camí s’estreny, amb mates i pedres.

Hi ha cases i casetes en diferent estat de conservació. Comencen a abundar els tarongers en les seves diferents varietats, oferint-nos fruits com ara clementines, mandarines, taronges de casta grossa... A més, també hi ha llimoneres, noguers, caquis...

A mà esquerra la síquia va seguint el camí mentre a mà dreta seguim el curs del torrent. El camí es va fent més ample i arribem a la carretera Manacor-Son Serra, asfaltada tot i que estreta i poc transitada. Voltam a mà esquerra i hi caminam durant uns minuts.

A la nostra esquerra, quan comença la pujada, trobarem un camí senyalitzat que duu per nom “Font de na Memòria”. S’ha de pujar un obstacle amb tres escalons i a continuació s’ha de caminar uns setanta metres, seguint el recorregut, per arribar fins a la font.

Aquesta font vessa l’aigua a una bassa, des d’on amb unes comportes es canalitza a una de les dues síquies existents. Pujant en el mateix sentit per on hem vengut trobarem a mà esquerra, uns metres abans del camí de la font, un altre desviament que condueix a un molí paperer.

A més hi ha una possessió amb un salt d’aigua. Tornam per on hem vingut. Altres opcions son arribar a Manacor (la carretera surt a l’hospital vell).

Història, cultura o elements patrimonials: Aquesta vall evoca la Serra de Tramuntana i en concret Sóller, és un lloc fèrtil i amb aigua abundant, motiu pel qual fou habitada des de l’antigor.

El sistema de regadiu, que compta amb una comunitat de les aigües, data de l’època musulmana, essent millorat després de la Conquesta catalana.

A més, s’observen durant el recorregut restes d’empedrat d’època desconeguda. Durant el camí hi ha cases i casetes de diferent tipus i categoria. No obstant, moltes estan abandonades i no s’observen cables elèctrics a la major part de la contrada.

Altres observacions: Es poden agafar taronges, sempre sense abusar. És una llàstima l'estat en que es troben algunes marjades i camps... 

Webgrafia: http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231634.pdf

Les cabines de telèfon i la deixadesa de Telefònica

López Vázquez va fer una pel·lícula en que un home quedava tancat a dins una cabina en aquells remots temps en que no existien els telèfons mòbils. Sense esser tan vell, jo encara m’enrecord d’aquelles cabines que, certament, provocaven un poc de claustrofòbia.

Posteriorment varen arribar aquelles cabines de quatre telèfons, més diàfanes i modernes i de les quals encara se’n poden veure algunes als nostres carrers, constituint-ne un element present encara al nostre imaginari.

En ple segle XXI, precisament aquest any, s’acaba la missió de servei públic que obligava a l’operador dominant a mantenir aquests equipaments. En la meva opinió, en aquesta època en que tothom disposa d’smartphone, Telefònica i les altres companyies no s’han esforçat gens en reorientar aquest servei i l’han anat deixant morir a poc a poc.

Així, entenc que les tradicionals cabines haurien de mantenir-se i reorientar els seus serveis, tot “smartitzant-les”. Per exemple, podrien incorporar el servei de dades a la seva xarxa, permetent als ciutadans consultar el correu o fer videotrucades, nacionals o internacionals. A més, també podrien permetre consultar mapes o cercar restaurants.

D’altra banda, seria molt útil que incorporessin punts de càrrega de telèfons mòbils i s’hi poguessin comprar entrades per anar al teatre o bitllets de metro.

En certa manera, seria com la innovació que han viscut els caixers automàtics en que, més enllà de treure diners, els usuaris poden realitzar-hi moltes altres activitats.

En fi, només volia compartir aquesta reflexió tot acabant dient que, davant aquesta situació, penso que tal vegada sorgiran altres empreses que, aprofitant la deixadesa de la companyia dominant, podrien aprofitar aquest nínxol de mercat. 

Fart de no poder entrar al Far

El dia de la mani (@belmariames)

Com és habitual, aquest estiu he tengut un parell de visites d’amics a Portocolom i els he

duit a fer visites per Mallorca i més concretament pel municipi de Felanitx.

D’entrada, la ruta pel centre històric de Felanitx és inevitable i tothom coincideix en que per ser una vila de mida mitjana hi ha molts atractius que van des d’El Calvari, les esglésies, el Mercat Municipal, S’Arraval, el canó del Convent… 

 Ja m’hi dedicaré algún dia amb més deteniment, només deixar escrit que l’Ajuntament, si més no els diumenges, podria organitzar una ruta per donar a conèixer tots aquests atractius. 

En tot cas, si l’Ajuntament no ho fes, una altre opció seria un autogestionat walking tour, que està agafant molta embranzida a ciutats i pobles europeus. 

Més enllà del nucli de Felanitx, no hi pot faltar la visita a Sant Salvador o al Castell de Santueri (que jo l’hauria expropiat, ja que està molt mal restaurat...). 

Però centrant-nos en el port, és inevitable el passeig per tot el front marítim, des de sa cova foradada fins a L’Aduana i d’allà fins a Sa Capella, Es Rivetó, Es Babo i Sa Punta. Seguint aquesta ruta, el punt clau de finalització ha de ser el Far però, malauradament, la reixa sempre es troba tancada i t’has de conformar amb fer una foto des d’allà i llegir el breu panell informatiu que hi ha instal•lat. 

De fet, i llevant les platges i les cales, el far és la instal•lació més singular i amb més potencial turístic de la costa del municipi i, per això, crec que seria clau l’obertura del far de Portocolom. 

 Fa aproximadament un any va començar una important polèmica en relació a la instal•lació d’un hotel a l’edifici del Far. Molta gent es va mobilitzar en contra d’aquesta acció ja que consideraven que es tractava d’una privatització d’aquest espai. 

D’entrada no estic a favor de fer-hi un hotel però, dit això, s’ha de puntualitzar que més privatitzat i tancat de lo que està ara no hi estarà amb un hotel allà instal•lat. 

És a dir, que si hi fessin un hotel amb una terrassa oberta al públic, tampoc no m’importaria perquè, paradoxalment, seria més públic del que ho és ara. És per això que entenc que s’hauria d’aprofitar aquest singular equipament, traient-ne rendibilitat econòmica, ja sigui amb un bar, un restaurant, un chill out, una galeria d’art, un museu o el que sigui amb la condició de que s’estableixi un horari ampli de visites i es creï un centre d’interpretació del seu entorn i del propi far. 

A més, en aquella zona es podrien museïtzar les runes de l’antiga torre de guaita que malauradament ja no resta dempeus i que, amb tot, segueix sent una part de la història de Sa Punta. 

En síntesi, m’agradaria que l’any que ve, en fer la ruta per Portocolom, ja sigui amb visitants o no, pugui accedir al far, al nostre far, hi hagi una terrassa o una sala d’exposicions... I és que, sens dubte, aquesta casa amb la torre de retxes és l’icona més rellevant del port i, com a tal, és indecent que sempre estigui tancada.

L'Odissea en bus

Qui més qui manco sap, a Mallorca, que agafar un bus del TIB implica una petita aventura que, deixant de banda “l’esponerós atractiu de l’atzar”, que deia el poeta, suposa un problema per tots aquells que vulguin complir amb horaris i obligacions en una illa que ja no es podria definir com “de la calma”.

Conec molts d’exemples de petites odissees provocades per sistema de transport públic mallorquí que sabrien turmentar el lector però em centraré amb el més recent. L’altre dia volia anar amb uns amics de la Península a Ciutat des de Portocolom i, per evitar fer el Port Cityseeing de mitja hora que realitza el bus de línia, varem agafar-lo a Felanitx.

D’entrada, un trajecte de 50 km té un cost de més de 5 euros per tots aquells que no disposen de la Targeta Intermodal, amb la qual cosa hom espera un cert nivell de qualitat del servei.

Res més lluny de la realitat, en entrar al vehicle, un conegut conductor de l’empresa va fer veure a la treballadora de l’oficina que l’aire condicionat no funcionava i que el retrovisor havia caigut dues vegades, havent-lo hagut de tornar col·locar ell mateix.

A més, afirmava que tenint en compte que al port havien pujat 30 persones i a Felanitx s’hi havien sumat 20 passatgers més, quedaven tan sols unes places lliures que en cap cas serien suficients per a la demanda habitual de Porreres i Algaida, amb la qual cosa recomanava que sortís un altre bus per cobrir aquests pobles, podent partir nosaltres directes cap a Ciutat.

No li varen fer cas i en ser a Porreres, a les distintes parades, es va omplir el bus quedant només 4 places d’asseguts i 4 de drets. El conductor va cridar a l’empresa i, desprès de no contestar-li, varen telefonar ells. Ell va exposar la situació i va dir que a Algaida hi solia haver unes vint persones esperant en aquell horari però li varen respondre que anirien a l’aventura.

I així va ser, en arribar a Algaida el xofer va obrir la porta i, posant-se dret, va cridar que només li quedaven 8 places, i que tota l’altra gent hauria de quedar a terra ja que ell no podia transportar més passatgers dels que aquell vehicle estava autoritzat ja que, certament, la multa recauria en ell.

I allò que semblava que s’havia de convertir en la versió algaidina de “los Juegos del Hambre”, es va convertir en una mostra de civilitat dels soferts viatgers del bus malgrat que tothom tenia feines, més o menys urgents, a Ciutat.

En tot cas, el conductor, que no té culpa de res, és qui acaba patint les queixes dels conductors i, encara que en aquest cas no va passar, aquestes situacions de recursos escassos afavoreixen actituds racistes com explicava ja fa anys en Jesús Hernández quan escriví al seu blog “Que sebaje el negro”.

S’ha de tenir en compte que els busos matutins amb parada a Algaida passen només a les 8:05, 9:05, 10:30 i 11:35. Així, per exemple, una dona major exposava que ella tenia hora a les dotze i que amb el següent bus ja no hi arribaria, a més deia que tement aquesta situació volia agafar el de les 9 però tenint hora a les 12 li pareixia excessiu.

En síntesi, quasi una desena de persones que, si poden, l’endemà agafaran vehicle privat enlloc d’autobús, amb el conseqüent perjudici al medi ambient i a l’autonomia de les persones ja que en aquesta societat mallorquina sembla ser que només pots moure’t amb llibertat si disposes de carnet de cotxe, excloent per tant a les persones majors, pobres o amb diversitat funcional que no poden conduir.

A més, l’actual sistema radial de transport afavoreix que en temporada d’estiu els turistes siguin els que omplen els busos de línia, perjudicant els ciutadans dels pobles d’interior que no tenen garantit el dret al transport públic.

Més enllà d’això, el sistema de concessions de transport terrestre a Mallorca es mostra obsolet i no respon a les necessitats del segle XXI. Aquestes concessions, que en alguns casos segueixen el traçat de les antigues línies de tren, s’haurien de reformular en favor de l’interés general i per evitar els petits feus de que disposa cada companyia de transport.

Així, per exemple, qual el nostre bus anava ple i no es va poder aturar a una parada de davall l’autovia Palma-Manacor, vaig pensar que molts altres busos hi podrien donar servei però no poden perquè no hi estan autoritzats. I això es podria fer extensiu a pobles sencers com Algaida, Llucmajor o Campos.

En aquest darrer cas, els busos de Felanitx cap a Palma no hi poden recollir passatgers perquè allò és el feu d’una altra companyia però, dic jo, no afavoriria en conjunt els ciutadans de Campos que hi hagués més freqüències que, a la llarga, implicarien una major demanda de bus?

Això és el que passa a ciutats com ara Madrid on busos de distintes línies (que venen de distints pobles) comparteixen parada amb destinació a Madrid per afavorir la mobilitat dels ciutadans.

En definitiva, per construir un transport públic eficient i atractiu, que pugui competir amb el vehicle privat, s’ha de redissenyar, en base a criteris racionals, la xarxa de busos de Mallorca que, a més, impliqui el canvi de l’esquema radial amb la introduccció de serveis transversals que connectin les distintes zones de l’illa entre si i amb d’altres punts com ara l’aeroport.

D’altra banda, la necessària reforma del transport públic per carretera no pot descuidar els busos nocturns interurbans, els intercanvis de línia o els sistemes de geolocalització que permetin conèixer quant de temps se torbarà el bus en arribar a la parada. D’altra banda, no es pot deixar de banda l’accessibilitat al sistema, garantint l’accés a PMR i introduint un sistema de megafonia que, de retruc, seria molt útil pels qui no coneixen la línia.

A més, s’hauria d’iniciar un procés de benchmarking, és a dir, d’estudiar altres models insulars similars a Mallorca, com ara Malta.

Naturalment, serà complicat pel conservadurisme dels actors implicats però, en tot cas, se’ls hauria de compensar amb les noves línies que es creessin. 

Victoriano Gomez ante las cámaras de televisión

Llegint el llibre de Kapuscinski "La guerra del futbol y otros reportajes", vos transcric el següent text que parla d'un desconegut Robin Hood centre-americà que fou afusellat a un estadi de futbol fa prop de mig segle.

Més enllà de l'espectacle sàdic de la mort en viu, que perdura des de fa molts segles (qui sap si gairebé des de sempre), la televisió va permetre als règims augmentar el control social de la població, que veia en directe que els passava als subversius... 

El guerrillero Victoriano Gómez murió el 8 de febrero en San Miguel, una pequeña ciudad de El Salvador. Fue fusilado en el estadio, en una soleada tarde. La gente ocupaba las gradas desde la mañana. 

 Después llegaron unidades móviles de la radio y la televisión. Los operadores colocaron sus cámaras. En el césped, junto a la portería, se hallaba un grupo de reporteros gráficos. Estaba preparado todo de tal manera que daba la impresión de que de un momento a otro iba a dar comienzo un partido de fútbol. 

 Primero trajeron a su madre.La mujer, prematuramente envejecida y ataviada con ropas modestas, se sentó frente al lugar en el que iba a morir a su hijo. Durante unos instantes las gradas se sumieron en el silencio. 

Pero al cabo de breves momentos la gente se puso a hablar, a cambiar impresiones, a comprar helados y refrescos. Los que más bulla metían eran los niños que, al no caber en las gradas, se encaramaron a los árboles colindantes, desde donde tenían una buena vista del estadio. 

 Después apareció en el campo un camión militar, del que primero bajaron los soldados del pelotón de fusilamiento. Tras ellos, apareció en el césped Victoriano Gómez. Bajó de un ligero salto, recorrió con la vista las gradas y dijo en voz alta, tan alta que pudo oírlo mucha gente: 

-Soy inocente, amigos. 

 El ruido del estadio amainó, aunque no por mucho tiempo, pues enseguida se oyeron unos silbidos procedentes del palco de honor, que ocupaban los dignatarios locales. 

Las cámaras se pusieron en marcha; la retransmisión había empezado. Aquel día en El Salvador, todo el mundo pudo ver por televisión la ejecución de Victoriano Gómez. Primero Victoriano se colocó frente a las gradas, junto a la pista. 

 Pero los operadores lo conminaron a gritos para que se situase en el centro del estadio; buscaban mejor iluminación para así obtener mejores tomas. 

El comprendió sus intenciones; obedeció, retrocedió hacia el centro del campo allí –alto, moreno, veinticuatroañero- se puso en posición de firmes. Ahora, desde las gradas, sólo se veía una pequeña silueta, que era de lo que se trataba: a esa distancia, la muerte perdía su peso, su tangibilidad, su concreción: dejaba de ser muerte para convertirse en el espectáculo de la muerte. 

 Tan sólo los cámaras poseían el primer plano, ofrecían el rostro de Victoriano llenando la pantalla, gracias a lo cual la gente que lo seguía por televisión vio mucho más que la multitud congregada en el estadio. Los disparos del pelotón de fusilamiento abatieron a Victoriano y las cámaras mostraron como los soldados rodeaban el cuerpo inerte y contaban los orificios de bala. 

Llegando a contar trece. El comandante del pelotón movió la cabeza en un gesto de aprobación y enfundó su pistola. En realidad todo había acabado. Las gradas empezaron a vaciarse. La retransmisión también llegaba a su fin; los presentadores se despedían de los telespectadores. 

Los soldados se llevaron a Victoriano en el camión. Sólo su madre se quedó allí, de pie un rato más, inmóvil, rodeada por un grupo de curiosos que la contemplaban en silencio. 

No sé qué más puedo añadir. Victoriano fue un guerrillero de los bosques de San Miguel. Fue el Janosik salvadoreño. Exhortaba a los campesinos a que se apoderasen de la tierra. 

Todo El Salvador es propiedad de catorce familias de latifundistas. Un país en el que vive un millón de campesinos sin tierra. Victoriano Gómez les preparaba emboscadas a las patrullas de la Guardia Rural, un ejército privado al servicio de los terratenientes, reclutado entre los más peligrosos criminales. El terror de todas las aldeas. 

A esas gentes fue a las que Victoriano declaró la guerra. La policía le dio caza una noche, cuando vino a San Miguel para visitar a su madre. La noticia de su captura fue celebrada por todo lo alto en todas las haciendas. Se organizaron interminables festejos. 

El jefe de la policía fue ascendido y felicitado por el propio presidente. Victoriano fue condenado a muerte. El gobierno decidió vender cara esa muerte. Lo guiaban razones didácticas. 

En El Salvador hay mucho descontento, son muchos los que se rebelan. Los campesinos reclaman tierra, los estudiantes exigen justicia. 

El poder no podía desperdiciar la ocasión de montar un espectáculo que fuese una lección para la oposición. 

Para todo el mundo, para que vieran la muerte en primeros planos. Que la viera toda la nación. Que la viera y que le diera que pensar. Que viera. Que le diera que pensar.

I si les Eleccions d'ahir haguessin estat Generals?

Fa uns mesos vaig fer un exercici de política-ficció en aquest mateix blog extrapolant els resultats de les europees a les locals de Felanitx i, tot i que era molt difícil perquè canviaven moltes candidatures, ja apuntava la tendència de pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular.

Idò bé, avui encara amb la ressaca de la nit electoral m'he plantejat fer aquest mateix exercici, aplicant als resultats del 24M la Llei D'Hondt per a les Eleccions Generals de la propera tardor.

En aquest cas Balears és circumscripció única i tria 8 diputats a les Corts espanyoles. 

Aíxí, agafant els resultats d'ahir farien que el PP obtingués només 3 diputats, el PSOE es quedaria amb 2 mentre que Més (sumant Més per Mallorca i per Menorca) obtindria representació a Madrid per primera vegada. A més, Podem n'obtindria un i el Pi quedaria molt a prop d'estrenar-se a la capital.

Ciudadanos, per la seva banda, quedaria lluny de representar les Illes al Congrés tot i que és d'esperar que el paper mediàtic d'Iglesias i Rivera farà augmentar aquests dos partits d'àmbit estatal.

Malgrat això, els partits autòctons de les Illes han de fer valer el fet insular i fer entendre a la ciutadania balear que més enllà de triar l'inquilí del Palau de La Moncloa, ens juguem tenir una veu pròpia a Madrid que defensi els interessos de l'arxipèlag. 

Política-ficció: Extrapolam els resultats de les europees per a les municipals de Felanitx

La credibilitat de les enquestes i de qui les cuina està darrerament més qüestionada del que ja era habitual, cosa que no és d'estranyar donada la seva manca d'encert als darrers comicis (siguin a Andalusia o a Israel). 

A l’Estat espanyol s’ha de reconèixer que no ho tenen gens fàcil ja que, donada la crisi de confiança dels ciutadans envers els partits tradicionals s’està produint una mutació al sistema de partits que fa difícil predir canvis a setmanes vista, més encara quan, en aquesta democràcia televisiva que patim, el share d’un líder mediatic a aquell o aquell altre programa pot fer canviar les coses més en deu minuts que cent militants de base repartint pamflets. 

De fet, aquesta situació és com si grans plaques tectòniques s’estassin movent, colpejant unes amb altres per definir les posicions de sortida. Amb aquesta situació, ens trobem que el 24 de maig hi ha eleccions locals i autonòmiques i, com és habitual, als pobles no hi ha enquestes d’intenció de vot. 

És per això que he realitzat aquest petit exercici de política-ficció, agafant els resultats de les eleccions al Parlament Europeu i extrapolant-los, tot aplicant la Llei D’Hondt a les eleccions municipals de Felanitx. Vull reiterar que es tracta d’un exercici de política-ficció ja que el comportament electoral entre unes eleccions i altres és molt diferent, com també és diferent el nivell de participació i, en aquest cas, el canvi de sistema de partits que s’ha donat durant la darrera legislatura. 

A més, a l’àmbit local i tenen una gran incidència els caps de llista i la seva valoració per part de la ciutadania, però això no entra al cas en aquesta ocasió així que ho passarem per alt. 

Així, excloent els partits amb un percentatge de vots inferior al 3% (que no han superat la barrera d’entrada), ens trobam amb PP, PSOE, ERC, EU, Podemos i Ciudadanos. Seguint la Llei D’Hondt, distribuïm els vots seguint la regla de quocients majors i ens surten aquests resultats. 

Així, i comparant amb els resultats de fa quatre anys ens dóna que el PP passa de 9 (quasi 10) a 6 regidors, el PSOE passa de 3 a 5, el Bloc (prenent la candidatura europea d'Esquerra Republica-Els Pobles Decideixen com a candidatura anàloga) passa de 3 a 4, mentre EU passa de 0 a 1 i Podemos en treu 1. 

En primer lloc, el Partit Popular manté el lideratge si bé redueix els seus votants notablement. Hem de tenir en compte que les eleccions al Parlament Europeu son uns comicis de càstig en que tradicionalment els ciutadans fustiguen el partit governant i, en aquest cas, el PP governa a tots els nivells en que està inclòs Felanitx. És d’esperar que a les eleccions municipals els resultats dels conservadors siguin molt diferents ja que tenen un vot molt fidel (especialment a nuclis com S’Horta) i compten amb una important xarxa clientelar. 

El PSOE manté el duopoli amb el PP i és d’esperar que no baixi molt a les eleccions municipals. Pel que fa a la candidatura d’ERC, és l’espai d’esquerra nacional i podem afirmar que el Bloc per Felanitx agafa el testimoni d’aquesta candidatura. Recordem que ERC forma part del Bloc juntament amb d’altres partits i persones independents que, almenys directament, no es presentaven a les europees. En aquest cas, el Bloc ve de ser segona força fa quatre anys a Felanitx. 

Per altra banda trobam Esquerra Unida que va concórrer en solitari a les darreres eleccions municipals però que no va aconseguir representació a La Sala. I aquest cas va lligat al de Podemos ja que quan el partit de Pablo Iglesias es va estrenar a les europees va començar el declivi d’EU. Seguint tendències estatals hauríem de pensar que respecte a l’any passat EU ha baixat en nombre de suports però hem de tenir en compte si es presenten o no a les municipals... 

Pel que fa a UPyD, aquests darrers dies el partit de Rosa Díez pareix una vall de llàgrimes i tot per no haver volgut pactar amb el divo d’Albert Rivera quan era hora. En qualsevol cas, UPyD va treure més que Ciutadans però, tanmateix, diria que no presenten llista a Felanitx cap dels dos, tot i que encara tenen temps per fer-ho... 

Un altre espai que s’ha mogut molt aquests darrers quatre anys ha estat el regionalisme mallorquinista de centre. Els recentment creats Lliga Regionalista i Convergència per les Illes es varen presentar a Felanitx i només el primer va aconseguir un regidor. Cap dels dos va prendre part a les eleccions europees i és una incògnita si el recentment proclamat Jaume Montserrat com a alcaldable de Proposta per les Illes (PI) serà capaç de recuperar l’espai que antigament ocupava l’extinta Unió Mallorquina. 

Com dic, això només és un exercici de política-ficció però, mentre no comenci la campanya electoral, a falta d’enquestes, entretén...

Sobre les 50 ombres d'en Grey

Anem a ser un poc polèmics...

A dia d’avui, encara no he aconseguit trobar cap al·lota que reconegui públicament que li han agradat les 50 ombres d’en Grey ni tan sols una miqueta. D’altra banda, moltes reconeixen que l’han començat a llegir (més de les que reconeixen que l’han acabat) i, així i tot, encara que no ho reconeguessin entraria dins el terreny d’allò plausible, estadísticament, que moltes l’han llegit.

Voldria puntualitzar que faig referència al públic femení ja que, tot i que molts d’homes l’hagin llegit, pareix clar que el target de l’obra era el públic jove femení.

Aquesta situació, que em resulta tan curiosa i divertida, me recorda a la situació plantejada magistralment per Amélie Nothomb, l’autora de Ácido Sulfúrico. En aquella obra a la televisió s’emet un reality show que reflexa el dia a dia d’un camp de concentració on els concursants sofreixen una gran quantitat de tortures i vexacions. Tot i l’estupor que provoca aquell programa a la societat, els mitjans en van plens i l’audiència d’aquell canal no fa més que augmentar i augmentar.

Així, amb aquesta triologia de dubtosa qualitat literària, i d’altres que per imitació han aparegut en els darrers temps, m’ha vengut al cap aquella situació en que tothom està horroritzat per l’esmentada obra però, tot i així, tothom en parla i ajuda al seu èxit.

Escrivint aquestes línies amb aquest argument sé que sona molt incoherent, com si també contribuís a aquest fenomen. Pobre de jo! I que puc fer sinó sumar-me a les masses, a les hordes, que xerren de l’obra aquests dies? Ben mirat, sa meva humil persona no té massa influència com per alterar els mecanismes del mercat... En tot cas, al meu torn, he de dir que vaig començar el primer llibre i, tot i que el vaig acabar, vaig llegir-lo molt en diagonal i no, tampoc em va agradar. En la meva defensa he de dir que no el vaig haver de comprar, si això pot suposar un atenuant.

Personalment, crec que el motiu que fa que la gent no s’atreveixi a confessar que ha llegit aquests llibres és el mateix motiu que fa que, enlloc de llegir novel·la rosa o relat pornogràfic (eròtic, si voleu), llegeixin aquest tipus d’obres que, essent un mix d’aquelles tenen lo pitjor de cada casa...

Dit això no entraré jo a criticar el contingut d’aquest llibre ni, encara menys, la significació sociològica que té aquest fenomen comercial. I no ho faré jo perquè vos passaré el link d’un article de la UAB que reflexiona sobre diverses implicacions de l’obra en qüestió.

Ja per acabar, només desitjar-vos que vos ho passeu molt bé al cine veient l’horrorosa pel·lícula (desprès no teniu perquè confessar que vos ha agradat). De fet, jo també m’estic plantejant anar-hi i tot...

Top Versions Mallorquines

#1 300, la reconquesta de Mallorca

#2 Sa Comunitat d'en Panereta - Trailer


#3 Els dos caires

#4 Es retorn den Sopa - Resum


#5 Vaig Fort - Resum

Top 5 videos #HumorMallorquí

Vos present una recopilació dels que per jo son cinc dels vídeos mallorquins més curiosos i divertits que corren per la xarxa. No son nous i segurament ja els haureu vist gairebé tots però sempre son dignes de veure.
Han quedat fora totes les Comunitats de'n Panereta i demés vídeos de l'estil, ja que constitueixen una categoria diferent.
Ah, i si en voleu proposar més, estaré encantat!
#1 OVNI de Son Suau


#2 Sa mare de sa monja


#3 Sa patrona d'aviació

#4 Sa madona del Constància

#5 Perdona, què vols paper?

L'Illa de la calma

"Llegidor amic: si pateixes de neurastènia, o et penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estàs atabalat pels sorolls que ens porta la civilitat, per aquesta angoixa d'anar depressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí ont hi hà d'ha¬ver lo que n diem l'enteniment; si els eines t’han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugueig se t'ha fet crònic, i el desfici ja no t deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que s mereix an aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me a una illa que t diré, a una illa on sempre hi fa calma, ont els homes mai porten pressa, on les dones no s fan mai velles, on nos malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra" L'Illa de la calma, Santiago Rusiñol