López Vázquez va fer una pel·lícula en que un home quedava
tancat a dins una cabina en aquells remots temps en que no existien els telèfons
mòbils. Sense esser tan vell, jo encara m’enrecord d’aquelles cabines que,
certament, provocaven un poc de claustrofòbia.
Posteriorment varen arribar aquelles cabines de quatre
telèfons, més diàfanes i modernes i de les quals encara se’n poden veure
algunes als nostres carrers, constituint-ne un element present encara al nostre
imaginari.
En ple segle XXI, precisament aquest any, s’acaba la missió
de servei públic que obligava a l’operador dominant a mantenir aquests
equipaments. En la meva opinió, en aquesta època en que tothom disposa d’smartphone, Telefònica i les altres
companyies no s’han esforçat gens en reorientar aquest servei i l’han anat
deixant morir a poc a poc.
Així, entenc que les tradicionals cabines haurien de
mantenir-se i reorientar els seus serveis, tot “smartitzant-les”. Per exemple, podrien
incorporar el servei de dades a la seva xarxa, permetent als ciutadans consultar
el correu o fer videotrucades, nacionals o internacionals. A més, també podrien
permetre consultar mapes o cercar restaurants.
D’altra banda, seria molt útil que incorporessin punts de
càrrega de telèfons mòbils i s’hi poguessin comprar entrades per anar al teatre
o bitllets de metro.
En certa manera, seria com la innovació que han viscut els
caixers automàtics en que, més enllà de treure diners, els usuaris poden realitzar-hi
moltes altres activitats.
En fi, només volia compartir aquesta reflexió tot acabant dient que, davant aquesta situació, penso que tal vegada sorgiran
altres empreses que, aprofitant la deixadesa de la companyia dominant, podrien
aprofitar aquest nínxol de mercat.
