La lowcostització toca la porta d'un AVE irracional

En els darrers anys la nostra societat ha viscut un procés de lowcostització que ha tingut, entre molts d’altres, el seu reflex a l’àmbit del transport aeri i també a la carretera amb el sorgiment d’iniciatives de baix cost com Flixbus o megabus i les plataformes de carsharing com ara blablacar, Cabify o Uber).

Al seu torn, el transport marítim sempre ha estat sinònim de transport de baix cost i per tant això no suposa una novetat.

Per contra, la novetat la trobam ara amb Renfe que ha adjudicat recentment un megacontracte per a l’adquisició i manteniment del nou cotxe per fer viatges de llarga distància. Aquest contracte ha estat adjudicat a l’empresa basca Talgo amb el seu model Avril. Més enllà de les característiques tècniques d’aquest model, el que més notaran els passatgers serà que en un espai en que actualment hi ha una configuració de dos més dos, ara s’hi afegeix una nova butaca i quedarà com a tres més dos.

D’entrada podria semblar raonable que l’operador estatal monopolista pretengui ajustar els costos de la seva nineta dels ulls que, d’altra banda, és ben poc assumible pel ciutadà mitjà. Per això, i enlloc d’adoptar l’opció dúplex francesa, que implica trens de dos pisos amb la configuració de dos més dos, ha optat per una solució que a qualsevol persona amb dos dits de front pot semblar una estafa.

Així les coses, ens trobem que l’AVE és un mitjà més lent que l’avió, cosa que no canviarà amb els nous trens, i a sobre ara serà igual d’incòmode i estret. És veritat que l’avió té el desavantatge que no et porta al centre de la ciutat però malgrat això segueix essent més competitiu.

D’altra banda, hem d’esmentar la qüestió territorial que no es altre que les linies d’AVE que tenen prou afluència de viatgers, com ara la Madrid-Barcelona, seran més encara aquelles que seguiran finançant les línies deficitàries i absurdes com ara la Madrid-Osca, la Madrid-Valladolid o la Madrid-Extremadura.

Per més inri, en aquests darrers dies s’ha fet viral que Foment es gastarà quasi cinc milions d’euros en la construcció d’una estació d’AVE a un poble d’uns vint habitants anomenat Otero de Sanabria (Zamora). Aquesta estació, que no és en cap cas financerament sostenible, es suma a d’altres desastroses com ara la de Tardienta, Puente Genil, Villena, Requena-Utiel o Yebes. I és que com diu aquesta notícia, una de cada tres estacions d’AVE té menys de cent passatgers al dia.

Per tant, ens trobem amb un monopoli estatal que de forma descarada aposta per reduir els estendards de qualitat del servei per acostar-se als costos que ofereix el sector aeri, retardant encara per uns anys la lliure competència en el mercat ferroviari.

Dit d’una altra manera, al servei de la construcció nacional radial mitjançant el ferrocarril l’Estat ha invertit en vint anys uns cinquanta mil milions d’euros, construint estacions inútils i mantenint combois sense viatgers però ara, enlloc de racionalitzar aquesta xarxa, s’opta per penalitzar les línies amb més densitat de passatgers, munyint-les encara una mica més per seguir mantenint les altres rutes d’AVE innecessàries mentre el tren de rodalies i mitjana distancia agonitza a marxes forçades.