dimecres, 13 d’abril del 2016

Mallorca i els camps de concentració

Quan ens presenten la temàtica dels camps de concentració tendim a contemplar-los com una cosa llunyana temporal i territorialment, més associada a les grans atrocitats del III Reich alemany. 
Però, en realitat, això només és la punta del iceberg, la punta més flagrant i hiperbòlica d’aquest fenomen que, no obstant, s’ha desenvolupat en períodes històrics més distants. Precisament, l’altre dia escoltava un podcast de temàtica històrica on es feia referència a l’Illa de Cabrera com a primer camp de concentració de la Història. 
De ben segur hi ha antecedents més llunyans en el temps però aquesta illa que els mallorquins sentim tan propera, tan que fins i tot Tomeu Penya la definia com una verge nua dins la mar i com una tendra i dolça companyera, va esdevenir un camp d’extermini de soldats napoleònics durant la Guerra del Francès. 
Fins aquí no he desvetllat cap misteri, tothom que hi ha estat ha contemplat amb interès les restes de les cabanes que els soldats allà reclosos varen construïr-se, així com els grafits en pedra que encara avui es conserven al castell que presideix la badia de l’illa. 
En tot cas, d’entrada ja trobam un referent ben proper territorialment, que a més situam temporalment a principis del segle XIX. Poques dècades més tard, emperò, el general mallorquí Valerià Weyler i Nicolau va veure com se li atribuïa també el dubtós honor de ser l’inventor dels camps de concentració. 
En aquest cas territorialment ens situem a una illa però més llunyana. L’illa de Cuba no fou en les darreres dècades del segle XIX una illa de la calma ja que l’impotent imperi espanyol veia com s’anaven gestant els moviments independentistes i va optar per una solució dràstica, per no emprar un mot més gruixut.
Imatge del Campament dels Soldats
Efectivament, va convertir els poblats cubans en camps de concentració per recloure la població de l’illa que va veure’s sotmesa a greus penalitats assimilables als pitjors camps d’extermini, tot i que romanguessin en les seves pròpies llars. 
Aquesta tècnica de submissió de la població fou implementada pel llavors cap de l’exèrcit espanyol, el ja esmentat Valerià Weyler, i es coneix com reconcentració. 
Podeu trobar més informació d’aquesta tècnica aquí
Tot i que això va succeir al Carib, si voleu fer una parada en aquest episodi hisòric, no deixeu de visitar el Palauet de Ca’n Weyler, al casc antic de Ciutat. 
Ja al segle XX, amb la brutal repressió del règim franquista, tornen aparèixer a casa nostra els camps de concentració, però en aquest cas els concentrats no eren forans sinó mallorquins. D’aquests casos destaca la presó de Can Mir, a les Avingudes de Ciutat, el camp de Formentera o el Campament dels Soldats a Artà, que acollia alguns soldats republicans mentre eren obligats a fer treballs forçats. L’esmentat camp es troba al Parc Natural de Llevant i ha estat restaurat parcialment en els darrers anys, essent una bona visita per conscienciar en matèria de memòria històrica. Si vos interessa, podeu entrar al seu blog, on de ben segur hi trobareu informació interessant. A més, podeu consultar aquest dossier sobre l’esmentat indret. 
Per tant, en poques línies hem presentat diversos exemples que ens acosten als camps de concentració, ja sigui perquè es varen instal•lar a la nostra terra o perquè algun compatriota nostre els va impulsar, o encara més, inventar. 
Serveixi aquest escrit per fer-nos reflexionar envers l’infern, que sovint imaginem més enfora del que realment és. I és que aquelles imatges dels camps de concentració alemanys, grisos i emboirats, ens escarrufen molt, cosa que no ens sol succeir quan visitam paradisos com el Parc Natural de Llevant o el Nacional de Cabrera.