diumenge, 29 de maig del 2016

Models turístics contraposats



El turisme és una activitat econòmica d’innegable transcendència arreu però especialment al nostre arxipèlag i com a tal presenta nombrosos avantatges i inconvenients.  A partir d’aquí, però, el que ens hem de preguntar és quin model turístic maximitza els beneficis i limita les pèrdues per al conjunt de la societat, i referint-nos a les pèrdues socials, ambientals i territorials.
En aquest sentit a dia d’avui s’enfronten dos models contr
D’una banda ens trobem el model clàssic del sol i platja, capitanejat per un oligopoli d’empreses d’abast mundial per les quals les Illes Balears suposen un percentatge molt petit de la seva facturació i del seu negoci i que no acostumen a invertir els seus beneficis al país.
D’altra banda ens trobem amb un incipient negoci de pisos turístics, cases rurals o bed and breakfast que sovint son criminalitzades pels grans mitjans de comunicació i per les patronals turístiques.
Doncs bé, d’entrada aquestes distribueixen el seu producte a través de xarxes socials i petites agències o immobiliàries que posen en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres illes, sovint restaurant possessions o cases típiques mallorquines, cosa que redunda en un benefici per a un nombre considerable de famílies mallorquines que, a diferència de les grans companyies hoteleres, inverteixen els seus beneficis a la terra, ja sigui millorant les seves propietats o bé contribuint a l’economia a través del consum d’altres béns i serveis. D’altra banda, aquestes cases o apartaments turístics, per la seva naturalesa, es troben més dispersos per la geografia illenca i no només a la franja litoral, cosa que contribueix a desvestir el mite del donut o balearització, fenomen que consisteix en la massificació pròpia de les zones costaneres.
D’aquesta manera, aquestes cases al medi rural o als pobles de Mallorca afavoreixen l’oferta complementària (bars, restaurants, botigues, mercats i fires...) que difícilment aprofiten l’arribada de turistes que queden enclaustrats als hotels o resorts amb la polsera del Tot Inclòs.  
Un altre aspecte a favor d’aquesta nova modalitat turística és que no potencia l’explotació ferotge de les cambreres de pis, les ja conegudes com a Kelly (Las que limpian los hoteles). No vull dir que no hi hagi explotació en la neteja i manteniment d’aquestes cases o allotjaments però, en tot cas, hi ha moltes famílies que hi treballen directament i petites empreses que els donen serveis.
Dit això, també s’han de contemplar alguns aspectes perquè aquest nou model no degeneri en conflictes amb els residents, com ha passat a determinats barris de la ciutat de Barcelona, on recentment els veïns s’han manifestat en contra dels allotjaments turístics per la seva massificació que fa difícil viure als barris, convertits en una espècie de “guiripark” infecte que foragita a les botigues de tota la vida i fa difícil conciliar la bauxa nocturna amb el descans del veïnat.
Per tant, s’ha d’anar en compte amb la proliferació d’aquests establiments a les zones densament poblades, establint les necessàries normes de convivència i civisme i limitant-les si és necessari a determinades àrees.
En aquest sentit, s’ha de vetllar perquè aquests negocis compleixin amb les seves obligacions tributàries i s’impossibiliti la comercialització d’allotjaments que no compleixin la normativa urbanística.
En síntesi, perquè funcioni aquest model basta amb la deguda publicitat de la destinació per part de l’Administració Pública i la venda del producte quasi familiar a través de les plataformes web, cosa que atorga certa independència envers els grans touroperadors i afavoreix l’economia productiva i de xarxa, connectant els propietaris illencs amb els mercats emissors.
Això pot servir, de retruc, perquè el model hoteler es reinventi i, amb un lobby que li faci de contrapès, faci un esforç per reinventar-se i inverteixi en la millora del seu producte.