diumenge, 22 de gener de 2017

El missatge plural de la diversitat funcional



Tots els col·lectius socials presenten matisos i discrepàncies derivades de la complexitat humanes i el col·lectiu de la diversitat funcional no és una excepció.
De fet, considerar-lo un col·lectiu ja és una fal·làcia perquè es tracta d’un col·lectiu de col·lectius amb necessitats moltes vegades diferents, encara que no contraposades.
En tot cas, un subcol·lectiu d’aquests presenta al seu sí una complexitat immensa que en dificulta un discurs unívoc i coherent. Això s’amplifica a dia d’avui pels fenòmens com ara les xarxes socials en que una associació o fins i tot una persona a títol individual poden llançar el seu projecte o el seu missatge al món amb relativa facilitat.
En el cas de la diversitat funcional visual, ens trobem amb dos grans clivelles o cleveages com son en primer lloc la variable organitzacional, on hi trobem les entitats grans del sector, amb una estructura professionalitzada i subsidiades pel sector públic, i per altra banda una munió d’associacions petites de durada i activitat fluctuant, que disposen de pocs recursos i per això acostumen a ser menys conservadores en les seves formes i actuacions.
En segon lloc ens trobem amb la clivella actitudinal, que fa que unes entitats o persones es decantin més per actituds positives i proactives, cercant la inclusió i la lluita pel dia a dia, mentre que d’altres es centren en la recerca de la llàstima o el cert xantatge emocional posant de relleu les dificultats del col·lectiu pel qual treballen.
En base a aquestes coordenades que acabem d’exposar, hi hem d’afegir que alguns es centren més en pal·liar la situació actual, cercant solucions i mètodes pràctics pel dia a dia; mentre que d’altres s’esforcen en la recerca de solucions mèdiques maximalistes.
A més, el fet de que qualsevol individu pel seu compte pugui desenvolupar accions en cadascun d’aquests sentits, ens dóna una multiplicitat d’outputs fascinant, des de projectes en que s’exposa el dia a dia d’una persona o grup de persones, passant per anuncis que fan sentir culpables els receptors perquè facin alguna acció...
Això encara es torna més complex ja que en funció de la malaltia que pateixi cadascun dels emissors o el temps que fa des de que la pateix fa que el seu missatge pugui anar des de l’extrema tristesa i desesperació fins a l’optimisme, passant per l’esperança o la recerca de complicitats.
En aquest sentit, el fet de que existeixin una pluralitat de mitjans i xarxes de comunicació fa que el prisma pel qual es transmeten aquests missatges sigui encara més divers, i no parlem ja de la interacció d’aquests emissors amb altres col·lectius, ens o institucions de l’àmbit polític, social, estudiantil, sindical o empresarial.
Aquesta situació, tot i la seva riquesa, fa que existeixin una pluralitat de matisos i situacions que pel ciutadà comú poden resultar inquietants ja que dificulta l’existència d’un discurs coherent i continu en l’àmbit de la diversitat funcional.
En qualsevol cas, allò exposat no es més que un reflex de la situació en que el ciutadà mitjà es troba dia a dia, indefens davant la sobreinformació i els múltiples estímuls que percep. Per tant, valgui aquesta humil reflexió per guiar-lo i fer-lo conscient que, com en tots els àmbits, per prendre partit hom ha d’informar-se prèviament.