dissabte, 29 de desembre del 2018

L’aviació que ens espera

A vegades quan parlam d'aviació comercial quedam  enlluernats per les baixades de preus o els preus irrisoris que ens ofereixen les low cost però sovint oblidam les contrapartides que aquest capitalisme salvatge ens imposa sense que cap regulador internacional aixequi la veu per enfrontar-se als possibles problemes de seguretat que la lowcostitzacio suposa.
Fa anys quan Ryanair va llançar el globus sonda de fer pagar per anar al servei l'opinio pública es va escandalitzar ja que tal cosa suposava un perill per a la seguretat del vol, com és evident.
Recentment, però, han entrat en servei les noves versions d'avions de passadís estret (i dic noves versions perquè els modes de B737 i A320 son els mateixos de fa quasi mig egle, ja que no hi ha innovacions rellevants en l'aviació comercial, més que per reduir costos) s'ha reduit el tamany ja de per si limitat dels avions, convertint-lo en un simple armri minuscul per tal d'encabir una fila o dues més de seients als ja massificats avons comercials. Estranya que ningú des dels organismes reguladors s'hagi fixat en els problemes de seguretat que això pot generar, especialment quan es comprovi que els passatgers amb mobilitat reduida, els passatgers amb sobrepès o els passatgers claustrofòbics n puguin fer ús del servei. En aquest cas que passarà? S'haurà de fer un aterratge d'emergència? O s'haurà d'obligar al sofert passatger a pagar una consumició per, a continuació, reutilitzar l'envàs per fer-hi les seves deposicions?
Potser ningú s'ha fet aquesta pregunta perquè això no és cosa només de Ryanair sinó de totes les aerolínies i, amb la quantitat d'anuncis que posen aquestes, convé no contrariar-les amb informacions d'quest tipus.
A això se li ha de sumar que aquests avions estrets cada vegada tenen més autonomia, cosa que fa que amb un avío  d'aquests espugui fer un Barcelona - Nova York o altres vols transatlàntics. Això descarta automàticamnt l'opció de l'aterratge d'emergència per raons òbvies, ja que enmig de l'Atlàntic no hi ha moltes opcions.
A tot això se li ha de sumar que l'espaii aeri està saturat i s'hauria de tendir a avios més grans i no a avions iguals però amb una densitat de passatgers més gran ja qu en el futur els retards i cancel·lacions seran inevitables, per aquest motiu. I no és el mateix aver d'esperar tres hores tancat dins un avió sense aire condicionat i mb els genolls fregant el seient davanter sense que la tripulacio t'ofereixi un trist tassó d'aigua i tenint com a lavabo un habitacle infecte que no assoleix la categoria d'armari.
Sense anar més lluny, Ryanair ha fet màgia en la nva configuració de la nova versió del 737 (el 737MAX-8 200) i és que afegint poc més de dos metres de fuselatge ha aconseguit passar d'una capacitat de 189 passatgers a una de 197.
I com ho ha aconseguit? Idò molt fàcil, treient els lavabos "convencionals", estrenyent encara més els seients i llevant un armari o galley.
Tot això ens va acostant a la distòpica aviació que ens espera, que comptarà amb avions encara més massificats, amb viatgers anant dres i havent de fer contorsionisme per anar a l'excusat, sense finestres per estalviar costos i amb wifi, per suposat de pagament, com tot.
I el problema és que si per desenvolupar el seu model de negoci Ryanair s'inspira en el transport ferroviari que els nazis feien dels presoners, ls altres companyies s'inspiren en Ryanair per anar aplicant les seves particulars retallades.