El teletreball com a factor de reequilibri territorial

Un dels fets socials que la pandèmia ha avançat uns anys o unes dècades és el fenomen del teletreball, tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat. Molta gent s’ha ocupat de la falta de mentalitat envers aquesta per a nosaltres nova forma de treballar però el fet és que a força de necessitat s’ha imposat i a partir d’ara tot fa preveure que en la negociació dels convenis col•lectius s’aniran incorporant clàusules d’aquest tipus, fomentades en base a la reducció de la petjada ecològica i l’augment de la conciliació personal i laboral.
Per això, avui volia reflexionar sobre els efectes socioeconòmics i demogràfics que tindria al nostre país una aplicació massiva del treball des de casa, tant des de les grans ciutats com des dels nuclis rurals; i és que no podem oblidar que les raons laborals són una de les més freqüents parlant de mobilitat quotidiana.
D’una banda, el fet de no haver d’acudir com a ramats a les oficines de les grans ciutats contribuiria a reduir fenòmens nocius com la contaminació, els embussos en hora punta o la massificació del transport públic. Això es donaria perquè es reduiria l’esquema radial de la nostra societat per afavorir un esquema de xarxa, amb petits nodes des d’on, sempre a través de bones connexions d’internet, es produiria d’una forma diferent.
Així, a la llarga, es descongestionaria el mercat de l’habitatge a les àrees metropolitanes i s’afavoriria que més ciutadans es traslladessin a zones menys densament poblades, on fins ara les oportunitats laborals han estat més escasses.
De fet, al territori això suposaria un avantatge perquè frenaria dinàmiques com la despoblació i l’envelliment i, amb la base del teletreball, s’afavoriria la creació de llocs de treball complementaris en el sector serveis.
I no només parlem d’alimentació, hosteleria o serveis a les persones, sinó que el fet d que molts adults poguessin treballar des de pobles i viles remotes permetria el manteniment d’infraestructures o equipaments per a famílies com ara dispensaris mèdics, llars d’infants, escoles, instituts, acadèmies o escoles de música. Tot això, a banda de generar més ocupació, afavoriria una educació personalitzada i de més qualitat, donades les reduïdes dimensions que solen tenir aquests centres.
Tot això contribuiria a reequilibrar demogràficament el territori però, per aconseguir-ho, és necessari dotar el món rural d’infraestructures. Sempre que sigui possible hi ha d’haver connexió de fibra òptica. En això tant la Generalitat com les Diputacions hi han treballat bastant ja que en les reformes de les seves carreteres hi ha anat incorporant l’estesa de xarxa de fibra òptica. Ara, però, falta que l’internet de qualitat arribi als nuclis petits i rurals.
Aquí cal criticar que Movistar tendeix a implantar-se només quan abans s’han implantat altres empreses de fibra, sovint locals, per fer-los la competència. D’altra banda, en l’àmbit de l’internet sense fils, aquest sector si que sol estar reservat a empreses petites i mitjanes, però cal augmentar-ne la fiabilitat i les prestacions.
A més, no es poden descuidar infraestructures com l'administració electrònica, el transport públic o altres serveis que es troben a les ciutats amb facilitat per tal d’acabar d’incentivar la població a repoblar zones de l’interior del país. Tot són avantatges...

Faccetta nera

 

La unificació italiana, així com també l’alemanya, fou tardana en comparació als altres Estats europeus del seu entorn i això va motivar que com si d’una pizza es tractés, els imperis colonials ja s’havien repartit el món en porcions.

Alemanya encara va bastir un imperi considerable, consolidant possessions a l’Àfrica subsahariana i al Llunyà Orient, on havia adquirit alguns arxipèlags al decadent imperi espanyol.

Així, Itàlia es va haver de conformar amb el tros de pizza que ningú havia volgut, i se la va haver de menjar freda i sense gaires condiments. Els territoris que quedaven sense ocupar eren una part de l’actual Líbia, una part de l’actual Somàlia i Eritrea. Salvant aquest darrer, els altres dos avui en dia són estats fallits...

Malgrat això, l’expansionisme imperialista va continuar de la mà del feixisme italià que, com l’alemany, el japonès o l’espanyol es consideraven races superiors amb dret de colonitzar altres pobles.

El cas del feixisme espanyol i els seus quaranta anys de pau mereix un capítol apart ja que, tot i la retòrica, va aconseguir perdre un terç del territori nacional, sense comptar les que ja havia perdut (Cuba, les Filipines i Puerto Rico) a finals del XIX, però això és una història per un altre dia.

Tornant a Itàlia, Mussolini va emprendre una campanya per colonitzar Etiòpia, també coneguda com Abissínia. Aquell era, de fet, l’únic territori africà que no depenia d’una potència estrangera i era un imperi en mans del conegudíssim Ras Tafari Makonnen, el Negus o emperador Haile Selassie I d'Etiòpia que va esdevenir icònic de la mà dels jamaicans amics de la marihuana.

El feixisme italià, per tal de justificar la guerra contra l’esmentat imperi, es va basar en la voluntat d’alliberar el poble etíop de l’esclavatge, ja que en aquell indret no estava abolida aquesta pràctica, i la mostra més representativa d’aquesta propaganda feixista fou la cançó Faccetta nera, que traduïa al català seria careta negra.

Per mi, la lletra d’aquesta cançó és un dels majors despropòsits que s’han donat en el segle XX ja que tracta de justificar la colonització en base al suposat alliberament de l’esclavatge per caure en mans d’un imperi feixista i racista que no els elevava a la condició de ciutadans sinó només de súbdits.  

La lletra original és la següent.

    Se tu dall'altipiano guardi il mare,

    moretta che sei schiava fra gli schiavi

    vedrai come in un sogno tante navi

    e un tricolore sventolar per te.

    Facetta nera,

    bella abissina,

    aspetta e spera, che già l´ora si avvicina.

    Quando saremo

    Insieme a te,

    noi ti daremo una altra legge, un altro rè.

    La legge nostra è schiavitú d´amore,

    il nostro motto e libertà e dovere.

    Vendicheremo noi, camicie nere,

    gli eroi caduti, liberando te!

    Facetta nera,

    bella abissina,

    aspetta e spera, che già l´ora si avvicina.

    Quando saremo

    Insieme a te,

    noi ti daremo una altra legge, un altro rè.

    Faccetta nera, piccola abissina,

    ti porteremo a Roma, liberata.

    Dal sole nostro tu sarai baciata,

    sarai in camicia nera pure te.

    Faccetta nera,

    sarai romana;

    la tua bandiera sarà sol quella italiana.

    Noi marceremo

    insieme a te

    E sfileremo avanti al Duce e avanti al Rè!

Crec que no fa falta traducció ja que tots parlem derivats del llatí més o menys parescuts.

En la lletra de la cançó es fa referència a que la negra abissínia desfilarà a Roma davant el rei i el Duce com si fos una feixista més (“E sfileremo avanti al Duce e avanti al Rè!”), però hom s’ha de plantejar si desfilarà com a persona o com a animal de fira.

I per si això fos poc, un capítol apart és l’esclavatge sexual que varen patir aquestes dones envers els militars italians, que es va allargar durant dècades.

Però si, amics, aquesta fou una gran victòria colonial d’un imperi superior, havent de valer-se de gas mostassa per combatre contra exèrcits d’arreplegats i mal armats, que gairebé combatien amb llances contra la força aèria italiana que els barcelonins varen patir gairebé simultàniament, durant la guerra del 36-39.

La rellevància d’aquesta cançó, però, va traspassar les fronteres transalpines i es va incrustar, encara que no tant com el Bella Ciao de l’altra bàndol, en la cultura popular. Sense anar més lluny, la coneguda pel·lícula espanyola Ay, Carmela! reprodueix aquest himne feixista. D’altra banda, les tropes republicanes feien befa dels italians en la batalla de Guadalajara, fent esment a que allò no era Abissínia i que algun havia corregut tant que havia arribat fins a Badajoz.

Així acabam, acomiadant-nos de la bella abissínia esperant que no sigui alliberada per la bandera tricolor i l’anomenada esclavitud d’amor del feixisme romà.

I és que, s’ha de reconèixer, una altra cosa no però els feixistes tenen gràcia a l’hora de crear himnes.