Comandante Durán, el sogre del viudo Pereió

 

Ben coneguda és a Felanitx la història del viudó Pereió qui, per no entristir la família nacionalcatòlica que l’havia fet hereu amb la seva separació amb la seva primera dona, va fingir la mort d’ella, arribant a celebrar un funeral de primera i fingint de forma sentida un dol que no era tal. La mentida va durar poc però en la Història local encara es recorda la feta.

La no-morta era la filla de Gustavo Durán, de qui escriurem unes breus línies ja que es tracta d’un personatge certament novel·lesc, amb una intrigant i atzarosa vida que cal conèixer, si més no per la part que té de relació amb la cultura felanitxera.

El sogre del viudo Pereió va néixer en una família benestant catalana que es va traslladar a Madrid on el seu pare va ser pioner en el comerç d’aparells elèctrics, amassant una ingent fortuna.

En el terreny personal, però, les coses no rutllaven tan bé en la casa dels Duran ja que el pare, essent femeller com era, va aconseguir que interessin la seva dona en un manicomi per poder viure amb una de les seves amants.

En aquest entorn, Gustavo Duran va trobar la seva evasió en la música, esdevenint un compositor rellevant membre de la Generació del 27 en el marc de la Residencia de Estudiantes, on va amistançar-se amb Buñuel, Dalí, Lorca, Guillén i tants altres genis de l’època.

Se li coneixen diverses relacions homosexuals, destacant la que va viure amb el pintor canari Néstor, al qual li feia de secretari i l’ajudava en les seves exposicions, arribant també a esdevenir model per a alguns dels seus quadres.

Poc després, però, la rebel·lió militar feixista va acabar amb tot allò i el sensible Duran es va veure avocat a la milícia, esdevenint militar de l’exèrcit lleial a la República. En aquest camp també va destacar per l’excel·lència de les seves accions, arribant a comandar diverses divisions en la defensa de Madrid.

En aquest escenari Duran es retrobà amb Hemingway, qui el cita pel seu nom a la novel·la ¿Por quién doblan las campanas?. A més, l’escriptor André Malraux va inspirar-se en Duran per donar vida al personatge "Manuel García" en la seva obra L'espoir.

Emperò poc va poder fer aquell exèrcit republicà per  defensar la democràcia davant la mal entesa neutralitat de les democràcies occidentals mentre, en canvi, els nazis i feixistes es varen bolcar en la victòria de Franco.

La coberta d’un destructor britànic va ser el darrer lloc des d’on Duran va veure les costes del País Valencià, on hi varen quedar molts camarades d’aquell exèrcit perdedor.

Al Regne Unit va conèixer a la que seria la seva esposa (Bonté Compton) i mare de les seves tres filles Cheli, Jane i Lucy. Poc després es varen traslladar als Estats Units d’on ella era originària i on Duran desenvoluparia diverses feines fins a acabar a Cuba de la mà del seu amic Ernest Hemingway. A La Havana va treballar com a agregat cultural a l’ambaixada estadounidenca i juntament amb Hemingway varen muntar una xarxa d’espionatge per controlar els nombrosos elements de la Falange exterior a la major de les Antilles.

Després va acompanyar a l’ambaixador a l’Argentina, on es va veure involucrat en les intrigues americanes per tractar de que Perón no arribés a la presidència, cosa que no es va aconseguir. Perón havia estat un dels principals aliats americans dels nazis i als EUA ho tenien molt en compte.

En aquella època els EUA vivien l’anomenada caça de bruixes contra el comunisme, que es va agreujar amb la derrota dels nazis, passant ara a ser els soviètics els grans enemics. En aquest context, Gustavo Duran fou perseguit pel seu passat republicà.

En aquest afer hi varen contribuir un article en portada del diari Arriba, òrgan del Movimiento, amb una peça plena de falsedats i d’injúries, que va ser emprada sense manies pels demagògics senadors americans. Paral·lelament, també el varen acusar de comunista el dictador sanguinari de la República Dominicana Trujillo i el mateix Perón.

En aquella època va patir fins a set processos diferents, tant pel propi Hoover de l’FBI com en una comissió del mateix Senat, instigada per Joseph McCarthy.

Llavors, a finals de la dècada dels quaranta, havia tornat de l’Argentina i treballava al departament d’Estat i quan va tenir ocasió, va dimitir i va començar a treballar en la recent creada ONU.

Aquestes calúmnies i l’exposició a la llum pública varen afectar la seva salut, agreujant-se també pel fet de que antics companys i amics del temps de la república com ara Pablo Neruda el varen considerar un agent americà, pel simple fet d’intentar defensar-se de ser un espia soviètic, i li varen girar l’esquena.  La seva situació no va millorar fins que en una comesa oficial de les NNUU es va traslladar a Xile.

Més endavant, viuria en primera persona el sagnant conflicte al Congo, que li va recordar al drama viscut al propi país per acabar la seva carrera a Grècia.

En terres hel·lèniques es va fer molt amic del fill de l’ambaixador espanyol, d’idees anarquistes i hinduistes, fet que va propiciar que preguntés al seu pare per si seria possible el retorn de l’exili, trenta anys després. La resposta no va arribar i, en patir el tercer infart, Duran va morir el 26 de març de 1969 poc abans de jubilar-se i descansa enterrat a Alonos, un pintoresc poble de les muntanyes de Creta on, precisament, s’havien refugiat soldats anglesos quan els alemanys varen envair l’illa.

Ell, com tants altres homenots republicans d’aquella generació, va patir l’oprobi i l’oblit per part de l’Estat espanyol i a dia d’avui encara no s’ha restaurat la seva memòria.

De les seves filles, Jane Duran és una reconeguda poetessa, Chely és autora de Hildilid’s night i Lucy és musicòloga, productora musical i fou presentadora de la BBC. Aquesta fou la dona no-morta del nostre il·lustre conciutadà.

Si voleu ampliar aquesta biografia, podeu llegir COMANDANTE DURAN: GUSTAVO DURAN: LEYENDA Y TRAGEDIA DEUN INTELEC TUAL EN ARMAS, de Javier Juarez.

 

D’altra banda, a Spotify hi podeu escoltar fins a cinc cançons seves, totes recollides dins l’àlbum “Canción de arte”, que acull peces d’altres autors com el seu amic Rodolfo Halffter.