dimarts, 9 de novembre del 2021

Reflexions arran del tancament de Son Santjoan




El passat cap de setmana, un Airbus A320 de la low cost Air Arabia Maroc va demanar realitzar un aterratge d'emergència a l'aeroport de Son Santjoan per una falsa emergència mèdica i, aprofitant l'avinentesa, un grup de joves va escapar per la pista, obligant a paralitzar l'aeroport i desviant més d'una desena de vols, afectant a més de mil passatgers inocents.
Davant aquesta situació, la primera pregunta que ens hem de fer és, realment és tan fàcil fer això? No hauria de dimitir algun comandament responsable d'aquest desastre?
Sabem que és un cas novedós, que a l'estat espanyol no havia passat, però si que havia passat antigament en la modalitat de segrest d'aeronau per part de ciutadans de l'antic bloc de l'est que volien viatjar a l'oest.
I en un cas similar, a la dècada dels 90, un avió de la companyia aèria nacional argeliana Air Algerie va segrestar un turbohèlix Fokker 27 d'un vol nacional i el volia fer arribar a Marsella però per manca de combustible el comandant el va fer aterrar a Son Santjoan.
En aquella ocasió, al petit avió hi havia 35 passatgers que varen estar segrestats durant vuit hores amb els 4 membres de la tripulació i els tres segrestadors.
Però l'altra qüestió és que si Algeria no hagués tancat l'espai aeri als avions marroquins per anar a Istanbul no haurien d'haver passat per damunt Palma.
Tanmateix, aquest podria ser un motiu de pressió per part del govern espanyol en les lluites amb l'homòleg marroquí, en el sentit de que si aquest pressiona amb generar o afavorir una crisi migratòria com fa també Bielorrusia amb la UE, se li podria prohibir sobrevolar l'espai aeri com ha fet Algeria.
D'aquesta manera, si Espanya i Algeria li bloquegéssin l'espai aeri, dificultarien el turisme i el comerç al regne alauita.
Ara bé, això també hauria d'afectar necessàriament a les Illes Canàries, que si han d'evitar el territori marroquí haurien de sobrevolar l'Atlàntic fins a Portugal i d'allà seguir cap a l'estat espanyol.
Més enllà de la política ficció, no deixa de ser un fect anecdòtic l'entrada de migrants fingint emergència sanitària ja que tots els que varen escapar de l'avió cabrien en una o dues pasteres, de les que arriben massivament des d'Algeria.
De fet, allò greu no és que entrin en avió, ja que molts ho fan si aconsegueixen visat, però allò greu és provocar una actitud sediciosa amb perjudicis per molts ciutadans mallorquins i visitants.
Queda aprendre a gestionar aquestes situacions i a tractar la immigració com un fenomen global, però això ja és una altra història. Només cal recordar que Alger és la capital d'estat més propera a Mallorca i que el Mediterrani ha estat sempre un punt de connexió i d'intercanvi, que ja varen emprar els illencs per marxar al Magrib en altres èpoques i que ara té el sentit invers.



Enviat des del meu iPad

dilluns, 19 de juliol del 2021

Un dia de juliol a Tor: Excursió pel Camí de Pal des del Coll de Cabús al poble de les tretze cases i els tres morts

 

"Els juliols, a Tor, són tràgics. Tots els fets que han marcat la historia d'aquest poble de tretze cases del Pirineu han passat al juliol".

Tor, tretze cases i tres morts. Carles Porta.

 


Feia dies que desitjava visitar Tor i tot i que el primer impuls va ser anar-hi pel Pallars, finalment vàrem decidir arribar-hi des del Coll de Cabús, des d’Andorra, després d’haver passar un dia per La Seu d’Urgell, recorrent els espais del submón que anomena Carles Porta al seu conegut llibre.

Creant el petit país dels Pirineus s’arriba al final de la CG4, on la frontera és un no res, per no quedar no queden ni els típics cartells fronterers, que anys enrere es veu que hi eren. El canvi de país es pot copsar amb el fet inèdit de passar d’una carretera asfaltada de dos carrils ben ampla a un camí de cabres, o de contrabandistes, segons es vulgui.

Aparcat el cotxe en la part andorrana de la frontera inexistent comença el descens per l’irregular camí fins al Pla de Llumeneres on s’hi troba la bifurcació entre els camins de Samsa i de Palanca. En el nostre cas, vàrem decidir descendir per un i tornar per l’altre.

Durant el trajecte em varen cridar l’atenció els idíl·lics paisatges de muntanya així com els nombrosos ramats d’eugues i vaques, sense cap pastoratge aparent i molt acostumades al trànsit de 4x4, motos i bicicletes que fan d’aquelles contrades un lloc inesperadament concorregut. És inevitable pensar, coneixent els antecedents del lloc, quins d'ells deuen transportar tabac de contraban...

Després de veure el que semblava el càmping Sansa, a les Bordes d’en Pleià, i algunes construccions abandonades.

El camí seguia baixant i ja havíem perdut l’esperança d’arribar a Tor quan un anglès que pujava descamisat i amb un nin als braços ens va dir que faltava poc. Així que vàrem seguir baixant fins a la confluència amb l’altre camí, pel qual pujaríem després, i vàrem arribar al poble, que està situat en una estreta vall.

Allà hi varem trobar l’escenari del true crime per tothom conegut, amb les cases dels principals protagonistes (Cerdà, Sansa, Palanca,  Cisqueta...), l’església i els paratges d’aquest indret del Pirineu català.

Com a viatgers preparats, duiem el llibre de Carles Porta però també “L’home de Tor”, que presenta una perspectiva més àmplia del poble, més enllà dels crims i del conflicte amb la muntanya. Amb aquests, varem poder situar les diferents cases i llocs d’interès.

La majoria de cases estan en estat d’abandonament, com ara la d’en Cerdà. Em va sorprendre també l’afluència de visitants. A la placeta formada entre Ca la Cisqueta i Casa Palanca (on es varen produir els primers dos crims) hi havia una animada terrassa en que vàrem haver de fer cua per dinar.



Al local, a banda de la mestressa, servien una valenciana i una al·lota de Santa Perpètua de Mogoda i el trinxat va ser espectacular. Ara bé, de segon vaig demanar palpís de xai i, sincerament, és molt més bo el que feim amb xais de ca nostra. Els postres també eren bons, tant el mató com el iogurt.

Cal ressenyar que en aquesta mateixa placeta hi havia un senyor venent artesanies o, dit d’una altra manera, souvenirs de Tor. Era un senyor entranyable que s’enorgullia de regentar la paradeta situada a més altitud de Catalunya. Tot això, imaginem, sense llicència administrativa...

D’allà es veia el mític cartell que resava “Catalunya té mil anys. Tor ja hi era”. No entenc com encara no han fet camisetes amb aquesta frase...

D’altra banda, cal ressenyar la manca d’impuls per part de l’Ajuntament d’Alins i altres institucions del potencial turístic de Tor que, a dia d’avui, es pot entendre com la meca del True Crime català. De fet, de ben segur que si estassim en un altre país, s’hauria venut tot molt millor. Potser construir un museu i fer visites teatralitzades seria massa, però com a mínim plantejar uns plafons informatius (accessibles), una ruta amb codis QR i un plànol del poble no estaria de més.

Una vegada ben dinats, varem emprendre l’ascens per l’altre camí, havent de creuar diversos rierols i encarant pel camí de Pal fins a la frontera imaginària, on vàrem agafar el cotxe de nou.

Més enllà dels paisatges idíl·lics, crec que Tor és l’exemple de que l’avarícia i l’especulació poden trencar l’harmonia de qualsevol poble, així com també els problemes que plantegen determinats condominis.

 


Per saber-ne més:

30 minuts: http://www.tv3.cat/videos/196447331

Comes, Núria. L'home de Tor. L'amarga història de Palanca i els propietaris de la muntanya que va provocar una tragèdia. Pagès editors.

Notícia al Diari Ara sobre la mort de Palanca: https://www.ara.cat/societat/mor-jordi-riba-palanca-tor_1_2621692.html

Podcast de Catalunya Ràdio: http://www.ccma.cat/catradio/tor/

Porta, Carles. Tor, tretze cases i tres morts. Ed. La campana.

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tor_(Alins)#Personatges_destacats_en_el_conflicte

 

diumenge, 7 de febrer del 2021

La societat cotxecèntrica i la mobilitat de tothom


Cada dia trobam manifestacions de la importància que té el dret a la mobilitat i el deure que tenim de deixar de ser una societat cotxecèntrica, per injusta i ineficient.

D’una banda, durant els darrers mesos hi ha hagut una sèrie d’incidents protagonitzats per persones majors al volant, amb atropellaments múltiples inclosos, que posen en dubte la capacitat de conduir un vehicle a certes edats.

D’altra banda, a les eleccions catalanes del 14F es planteja que alguns membres de meses es puguin desplaçar a altres municipis per a poder constituir meses electorals on hi manquin membres.

Tot això posa en evidència que no tothom pot disposar d’un vehicle  propi i de capacitats per a conduir-lo. I no estem parlant només de persones amb capacitats diverses sinó també de joves, de gent major, de gent pobra...

El que no pot ser és que el fet de no conduir suposi un aïllament i una impossibilitat d’exercici de drets econòmics, socials i culturals dels individus. D’aquesta manera, no podem acceptar que la condició incapacitant vingui donada, no per les mateixes condicions de l’individu, sinó perquè aquest no disposi de mitjans propis de mobilitat.

Així, cal apostar per noves fórmules de transport per a tothom, des del transport a demanda en zones de població dispersa fins a xarxes de transport públic eficaces a les àrees urbanes. En això hi poden ajudar les TIC (com noves app) per ajudar a l’eficiència del sistema, tot evitant els busos amb horaris inútils que transporten només aire.

Igualment, s’ha d’articular un sistema de finançament del transport públic i s’ha de deixar de dir que és deficitari ja que, si compleix la seva funció, tot i que perdi diners, és altament útil i necessari, com ho són la sanitat pública, l’educació, les biblioteques o les festes majors.

Tal vegada, com en d’altres països, es pot finançar el transport públic a costa del transport privat, de les empreses de repartiment a domicili o de les grans fortunes, però en tot cas s’ha de prioritzar el dret a la mobilitat personal ja que, altrament, no es poden exercir molts drets per part de bona part de la població, que esdevenim ciutadans de segona pel sol fet de no tenir vehicle propi.

dijous, 7 de gener del 2021

Europa no és sobirana


Europa, entesa com a Unió Europea, mai no ha estat una potència amb vocació expansionista, més enllà d’assumptes mercantils i, si es vol, d’uns pretesos valors compartits.

En l’àmbit militar, mai no ha estat capaç d’actuar unitàriament, ferida pels inútils nacionalismes que passegen cabres en desfilades folklòriques i filofeixistes que es mengen els eraris públics, que no han estat capaços de crear un euroexèrcit més eficient i adaptat als nous temps.

La crisi dels Balcans, Líbia, Síria o el Nagorno Karabaj han tornat a posar en evidència que aquesta Unió ni tan sols té una política comuna en matèria de defensa o d’interposició, que permeti defensar els drets humans, ni que sigui tan sols per evitar fluxos d’immigració.

De fet, el neotomanisme d’Erdogan segueix sense aturador i no pareix que des de Brussel·les se’ls pretengui plantar cara. Veurem com s’ho fan els grecs...

Però més enllà d’aquest poder dur o tradicional, la Unió Europea preocupa perquè tampoc no disposa del que els processistes catalans anomenarien “estructures d’Estat”.

Per començar, les dades no es controlen a nivell europeu sinó que la gran majoria dels “clouds” són fora del mercat comú.

Això va lligat amb la venda d’smartphones, tot i algunes excepcions, segueix el duopoli EUA-Xina. Les xineses també són líders en xarxes 5G per tot el món, tot i Ericsson.

En aquest sentit, els mètodes de pagament que utilitzam cada dia també acaben fora dels límis de la Unió. Començant per les omnipresents Visa i Mastercard i seguint per Apple Pay, Amazon Pay,..

D’això sembla que se n’han donat compte i els caps pensants del BCE, amb l’ajuda de bancs grossos europeus, estan preparant quelcom com European Payments Initiative, que inicialment s’havia de dir PEPSI però no varen voler que l’empresa de begudes ensucrades els demandés com a Pep Lemon i per això li varen canviar el nom.

Però és que en aquest àmbit els xinesos, indis o russos van més avançats, amb eines com Rupay, UnionPay o Mir payment system.

Però la cosa no queda aquí. Tothom que compra per internet és conscient que les grans empreses d’ecommerce no són europees. Serveixin d’exemples Amazon, eBay, Rakuten, Aliexpress...

 I en les xarxes socials la cosa no va gaire millor, entre les americanes i les xineses està la cosa. Amb els cercadors passa tres quarts del mateix i és que entre els americans (Google, Bing, Duckduckgo, Yahoo..) i els xinesos (com QQ o Baidu). D’europeu només he trobat Ecosia, amb seu a Berlin i que recoman perquè lluita contra el canvi climàtic i la desertització encara que no està en català.

En definitiva, la Unió Europea no té estructures sobiranes per esdevenir una potencia al segle XXI, i potser el 2021 i els plans Next Generation seria una bona ocasió per tal d’incentivar “Sillicon Valleys” europeus.