histeries!com*

El tancament de l'Hospici, poc menys que una tragèdia

2012-01-22T17:51:00.001+01:00

Publicat a deFelanitx.com

Fa prop d’un mes i mig que, aprofitant el Pont de la Constitució, vaig visitar l’illa de Cuba. Des de feia temps em feia ganes visitar aquell país insular per, entre d’altres al•licients, conèixer d’aprop el seu sistema polític que, a dia d’avui, pot ser considerat una peculiaritat.
Sigui com sigui, però, avui no vos avorriré amb disquisicions politològiques sinó que tinc intenció de referir-me a alguns aspectes de caire més social i, més concretament, d’alguns aspectes que, des del meu punt de vista, eren similars a Mallorca.
En general, pens que no seria molt desencertat apuntar que Cuba guarda certes similituds amb la Mallorca de fa unes quantes dècades, de mitjan segle passat. Com suposareu, ho dic en base al que m’han contat i al que he llegit, i ho afirm en base a fenòmens com ara els “picadors” i la picaresca envers el turista, l’estat destartalat de les infraestructures o l’enginyosa capacitat de fer servir aparells que, avui i aquí, consideraríem inservibles.
A més, em vaig adonar que, tot i la distància, potser és cert aquell tòpic que tantes vegades m’han dit els peninsulars en referència a la tranquil•litat i, en certa manera, el pasotisme, característica que tal vegada compartim els illencs d’arreu del món i que, ara hi afegirem un altre tòpic, potser s’agrava amb un sistema comunista com el cubà; i és que La Havana és l’única ciutat que he vist fins ara amb una estàtua dedicada a un rodamón de la ciutat.
Més enllà d’això, també em va fer gràcia, a tall d’anècdota, els mojitos de la Casa Balear, una beguda anomenada Piñita i amb un sabor que em va recordar a la mítica Pinya Miret o, també, un monument a l’universal petrer Fra Juniper Serra que posava “...Petra (Mallorca)”.
SIgui com sigui, i deixant de banda aquestes curiositats de turista, a La Havana vaig tenir ocasió de visitar un dels anomenats Conventos. Tot i el seu nom, no hi ha monges ni frares sinó que esdevé un edifici que acull una espècie de centre de dia, una guarderia o una aula d’una escola (per treballar qüestions intergeneracionals), entre d’altres instal•lacions.
Aquest edifici em va recordar molt a l’Hospici de Felanitx, crec que pel seu claustre, farcit de palmeres i exuberants plantes tropicals. Allà, però, les instal•lacions constituïen una excepció envers la resta d’edificis de la ciutat ja que s’havien rehabilitat recentment i eren modèliques, tot ben restaurat, ben net i ben curiós.
A més, hi varem arribar a mitjan dematí i era l’hora de la tertúlia i, veient que erem els acompanyants d’una al•lota que havia estat fent pràctiques allà, ens varen fer pujar a l’escenari i ens varen donar les gràcies a tots. Record perfectament les cares i les mostres sinceres de gratitud i d’alegria d’aquella gent major que, no se ben bé perquè, em feia sentir fins i tot culpable, ja que em sentia com un americà a Bienvenido Mr. Marshall.
Així, recordant aquell claustre tan càlid, tan alegre i tan ple de vida, envoltat per aquelles instal•lacions dignes del Primer Món, m’és difícil no intentar comparar-ho amb el claustre de l’Hospici de Felanitx però he de dir que no crec que en un dia ordinari aquest sigui a dia d’avui ben igual.
Jo, com tot mallorquí fins fa poc, tenia com a mínim una tia monja a la que anava a veure i em donava confits. Idò bé, una d’aquestes va estar durant uns anys, i crec recordar que de mare superiora, a l’antiga residència. Jo era molt petit i, més enllà dels confits, record que hi havia moltes monges que atenien persones grans. A més d’això, també he sentit a dir que qualque familiar d’enfora hi va viure, però això ja no ho he viscut.
Amb tot això venc a dir que la residència és molt propera pels felanitxers i constitueix una part rellevant de la història del nostre poble. Sigui com sigui, la manca de vocacions a l’Església Catòlica i els canvis a la nostra societat fan inviable, diuen, mantenir aquest model de residència que no s’adapta a la nova normativa. En contraposició, ens trobem amb una residència davall Sa Mola que, tot i acollir interns de tot Europa, no garanteix lloc als felanitxers ni felanitxeres.
Això, en aquests moments en que es retalla l’Estat del Benestar suposa una tragèdia pel nostre poble, més tenint en compte, i això ja és una constant, el perill de que aquest edifici passi a engrossar la ja extensa llista d’elements patrimonials ruïnosos del nostre poble.
Finalment, i no m’agradaria que sonés a burda defensa del règim castrista, m’agradaria qüestionar el fet de que allà, on hi manca de tot, el poder públic pot reformar una residència mentre que aqui no es sap ben bé com acabarà. Esperem que els nostres polítics no ens decepcionin.

Diagnosi de companyies aèries a Son Sant Joan: Ryanair guanya, les altres perden i neix Volotea

2012-01-06T21:00:00.001+01:00

Ara que ha començat l'any no està de més fer un petit repàs a la situació de totes les companyies aèries que operen a Sont Sant Joan, tot centrant-nos a aquelles que operen la ruta PMI-BCN, la principal en nombre de freqüències i passatgers per l'aeroport mallorquí.
D'entre les cinc companyies que operen la línia, començarem per la mallorquina Air Europa. Aquesta aerolínia ve arrosegant un conflicte amb els seus pilots des de fa ja mesos. A banda d'això, pels seus vols a la Ciutat Comptal ha reduit capacitat, tot canviant els Boeing 737-800 pels més petits Embraer 190, essent això mostra de la pèrdua de quota de mercat d'aquesta companyia en aquesta ruta. Aquest canvi d'aeronau implica, a més, que a Barcelona mai hi hagi finger o passarel·les per aquests vols, estacionant els avions brasilers en remot, amb totes les incomoditats que això implica.
Spanair, per la seva banda, segueix la seva particular travessía del desert a la recerca de l'oasi, en forma de petrodòlars qatarians, que eixuguin el deute d'aquesta empresa, fent-la viable i llevant un pes de damunt a les institucions catalanes que la finançen amb diners públics.
Pel que fa a Air Berlin, aquest hivern ha reduït un 20% la seva presència a l'aeroport illenc, tot i que manté dos vols diaris entre Palma i Barcelona. Aquesta retirada alemanya coincideix amb la irrupció al març de la nova base de l'irlandesa Ryanair, que feia anys que anhelava instal·lar-se al nostre aeroport. La versió oficial diu que les institucions no han atorgat subvencions a l'empresa de l'arpa, però això no està del tot clar. Sigui com sigui, i tot i que basarà 4 Boeing 737-800 a PMI, en principi no augmentarà les seves freqüències a Barcelona.
Pel que fa a Vueling, diuen que l'aparició de la nova low cost d'Iberia no afectarà els seus vincles amb l'antiga companyia de bandera espanyola. De totes maneres, Iberia Express (amb codi Iata I2) naixerà amb polèmica per la vaga dels pilots d'Iberia, que estan en contra de la seva creació. En un altre ordre de coses, encara no s'han anunciat les rutes que Iberia cedirà a aquest nou transportista, encara que en principi no operarà el Palma-Barcelona.
Finalment, la sorpresa ve dels creadors de Vueling i neix amb un nom que ha suscitat moltes bromes als fòrums aeronàutics (així com també ho ha fet la imatge corporativa dels avions, amb uns quadres curiosos). Es dirà Volotea i pretén recuperar l'esperit inicial de Vueling, suposam que tractant als passatgers de tu i realitzant trajectes punt a punt i no en xarxa.
Aquesta companyia operarà amb Boeing 717 de segona mà, el mateix model que operava Spanair (o la seva filial Aebal-Aerolíneas de Balears) i posteriorment la malaguanyada Quantum Air. Els entesos diuen que aquest avió, que és més petit que els Boeing 737-800 o els Airbus A320, té un espai al mercat aeri espanyol però, sigui com sigui, aquesta empresa ho tendrà molt difícil, especialment per la posició dominant que està prenent Ryanair, a la qual cap companyia s'atreveix a fer front.
Volatea, a l'espera dels pertinents permisos aeronàutics, ja disposa d'un B717 aparcat a Son Sant Joan. A més, tendrà la base a Barcelona. Per tot això, es d'esperar que intenti operar la ruta PMI-BCN. Veure foto B717 Volotea

La indústria aeronàutica com a reflex del món multipolar

2011-11-24T02:34:00.000+01:00

El món està canviant, el que vaig estudiar a les assignatures de Relacions Internacionals s'està complint, cada dia veim senyals de la descapitalització d'Occident amb el paral·lel creixement de les potències emergents, els anomenats BRICS, que desperten de la seva lletania tot confirmant el que li va dir recentment el Primer Ministre xinès al president indi, "el segle XXI és d'Àsia".
Aquest canvi de gravitació mundial, per dir-ho d'alguna manera, també s'està donant al camp de l'indústria aeronàutica. Aquest sector és clau a l'hora d'analitzar el desenvolupament de les nacions, per una banda per la tecnologia punta necessària pel seu desenvolupament i construcció i, per altra banda, pel desenvolupament que es suposa als països que tenen una demanda creixent d'avions comercials.
Històricament, durant la Guerra Freda, es va donar un duopoli entre les dues superpotències (els EUA i la URSS) pel que fa a la construcció de grans avions de transport de passatgers, essent moltes vegades els russos meres còpies dels americans. En aquesta època, a cadascuna de les dues grans superpotències hi havia distintes empreses, entre les quals cal destacar Boeing o McDonell Douglas (abans separats), per la part americana, i Tupolev, Illushyn o Yakolev per la banda soviètica.
Posteriorment, i quan Europa ja s'havia recuperat de la segona postguerra mundial, varen agafar força distintes iniciatives europees com el Concorde (el primer i per ara únic avió comercial supersònic, si no es té en compte la seva defectuosa "còpia soviètica" coneguda popularment com el Concordovsky) de la mà de l'anglesa BAE systems i la francesa Aeropatiale. Aquestes dues, juntament amb l'holandesa Fokker, l'alemanya Dornier, la italiana Alenia o l'espanyola CASA construïen avions però d'un tamany i capacitat inferior als fabricats a les dues grans superpotències, essent avions d'abast regional.
No va ser fins als 80 quan la indústria aeronàutica europea va prendre força de la mà d'Airbus que, amb l'A300, suposava l'entrada dels europeus a la competició dels grans, amb un exitós avió widebody o de fussellatge ample.
Més tard, amb la caiguda de l'URSS, l'indústria aeronàutica (com tantes altres) de l'esfera soviètica va caure a l'ostracisme, reduïnt les seves vendes i concentrant-les especialment a països en vies de desenvolupament, i abandonant molts projectes per falta de finançament.
Així, es va configurar un duopoli entre dues empreses gegantines separades per l'Oceà Atlàntic. Per una banda hi era Boeing, que s'havia "menjat" McDonnell Douglas (que abans s'havien unit), i per altra banda, Airbus, la suma de distintes indústries nacionals. Aquests dos han estat fins ara els únics que han tingut capacitat per fabricar avions de més de 100 places tot i que han coexistit amb empreses que fabricaven avions regionals, de fins a 70 places, com Canadair i Embraer.
Ara, però, els BRICS apareixen a escena i ho fan caracteritzats per una produccio transnacional, amb la fabricacio de components per part d'empreses de tot el mon i el muntatge en aquests països, on la mà d'obra és més barata. Sigui com sigui, i de moment, pneumatics, motors i sistemes son occidentals.
Pel que fa als avions d'entorn els 100 passatgers, hi trobem l'opció americana (Boeing 737-600), l'opció europea (Airbus A318), l'opció brasilera (Embraer ESeries, d'aquesta empresa que ha crescut molt, passant de fabricar petits turbohèlices de 20 passatgers a reactors de 100) i la canadenca (Canadair CSeries, que ha experimentat una evolució similar a l'anterior).
A tots aquests, les opcions tradicionals més les seminoves (d'empreses preexistents però ampliades), s'hi han de sumar diverses opcions:
-ARJ21
L'avió regional de fabricació xinesa ja està en fase de proves de vol. Aquest es basa en el xasis de l'avió estadounidenc DC-9, dels quals els asiàtics han comprat els drets. Tot i que a la Xina Airbus i Boeing hi tenien plantes de fabricació d'avions, aquesta és la primera iniciativa baix control xinés. Donada la gran demanda d'avions que es dona en el gegant asiàtic, aquest aparell ja acumula una cartera de demanda no gens menyspreable.
-Sukhoi Superjet1000
El cas de Rússia es molt particular ja que s'ha donat recentment una unió de les obsoletes empreses sovietiques en la marca UAC, amb una intensa intervenció estatal.
-Mitsubishi Regional Jet
El projecte japonés
-Indian Regional Jet
El mateix però al subcontinent indi. Aquesta, més que la japonesa, encara nomes en està en fase de projecte.
En un altre ordre de coses, pel que fa als avions de tamany mitja (150-200 passatgers), els que concentren un 70 de les vendes i per tant la major rendibilitat, als supervendes A320 i A321 (en la futura versio neo) i B737-800 i 900 se'ls han de sumar nous competidors:
-COMAC C919
L'opció xinesa. Un projecte molt avançat que a més compta amb la col·laboració de l'empresa Ryanair, que tracta així d'abartir els costos de les seves adquisicions.
-Irkut MS21
L'opcio russa, no està tan desenvolupada com l'anterior.
-Kawasaki YPX
Opció japonesa, també en fase de desenvolupament.
Així les coses, el conegut duopoli ja només és tal en el segment de widebody, i en aquest sembla que el B787 Dreamliner estadounidenc te avantatge enfront l'indefinit A350WXB europeu, que ha sorgit com a còpia de l'anterior.
Pel que fa als avions de dos pisos, suposen un exit qualitatiu, de prestigi, per part de l'europeu A380 pero això no implica necessariament un èxit quantitatiu i, per tant, econòmic.
De fet, i demostrant també el canvi de tendència al món, aquest aparell de proporcions gegantines ha estat venut majoritariament a companyies asiatiques, que per cert, segons l'index Skytrax son considerades les millors del mon.
Per tot això, podem concloure per una banda que s'ha donat una pèrdua de l'hegemonia occidental en aquesta indústria puntera, tot i que ara per ara conserva la tecnologia respecte algunes parts sensibles dels avions, i a més s'ha donat una internacionalització de la producció, participant-hi moltes empreses que fabriquen parts molt concretes de l'aparell.
Aixo i fet de components occidentals indiquen interdependencia pero amb una clara perdua de l'hegemonia occidental.
En un altre ordre de coses, i ja per acabar, ens hem de qüestionar si el mercat aeronàutic serà capaç d'absorbir una quantitat d'oferta tan elevada i, en aquest sentit, si la competència ferotge a nivell de costos provocarà una reducció de l'innovació i la seguretat tan necessàries en aquest mitjà de transport.

Festes populars, una comparació

2011-10-20T11:52:00.000+02:00

Publicat a deFelanitx.com

Aquestes festes de Sant Agustí vaig convidar un amic meu de Barcelona perquè, a banda de fer turisme per l'illa, pogués presenciar les festes de Sant Agustí del nostre poble. Posteriorment, el mes passat, em va convidar a la Festa Major de la seva ciutat, Molins de Rei, on vaig poder apreciar una festa completament diferent a la de la Vila.

En aquesta ciutat del Baix Llobregat, integrant de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, celebren la seva Festa Major a finals de setembre. El leitmotiv principal d'aquesta celebració és el Camell, una bèstia de foc, la segona més gran de Catalunya, que només surt dues vegades a l'any, en aquesta data i també per Carnaval.
Així, una gentada ataviada amb capells, mocadors i prendes de roba de cotó, s'enfrenten a una multitud de diables i al camell, que té tres orificis pels quals llança petards amb profusió, dos al cap i un a la cua. Aquesta figura té el seu origen al segle XIX. En aquella època els burgesos de Molins de Rei celebraven un carnaval al qual la gent de classe baixa hi tenia vetada la participació. Com a fruit d'aquest rebuig, les classes populars agafaren com a costum llançar als rics un cap de cavall mort amb dues taronjes als orificis oculars.
Molts d'anys desprès, a final del segle passat, es va reinstaurar aquesta figura, que pren el seu nom de l'expressió "fer el camell", emprada quan algú, com diriem a Felanitx, "fa es boig". Mirau si ha arribat a assolir popularitat local aquesta figura que és clau a les festes del poble i fins hi tot la Pastisseria Roca de la localitat en fa galletes amb la seva forma, com si fossin les conegudes "dinosaurios" però més bones.
L'acte principal d'aquesta diada, que està organitzat per la societat civil, comença a la Plaça de l'Ajuntament on, desprès d'haver presenciat un castell de focs, surten els diables i, posteriorment, acompanyada per l'engaxadissa cançó de la Companyia Elèctrica Dharma, La Presó del Rei de França; fa l'aparició estelar aquesta figura, que es portada per diverses persones que, des del seu interior, no veuen res i son guiats a través d'unes cordes per companys situats a l'exterior de la bèstia.
Desprès de fer un parell de voltes per la plaça, el Camell inicia el seu cercavila per diversos carrers de la localitat, arribant entre d'altres a l'estació de tren, per cert una de les més antigues de l'Estat Espanyol, on enfila majestuosament l'escala de l'edifici i quan és a la part superior aixeca el cap i llança una bona dosi de foc.
En haver fet això continua el recorregut fins a un carreró costarut, ple d'escalons de dalt a baix. En aquell punt la vista és molt espectacular però aquest any hi va haver un imprevist. En el moment en que la bèstia de foc va tirar petards cap amunt, va ferir una alta palmera que es va encendre i va començar a cremar. Davant aquella situació, els nombrosos assistents no les teniem totes amb nosaltres perquè si hagués caigut aquella palmera damunt la multitud hauria provocat com a mínim una avalantxa. Al final no va succeïr res i al final el Camell va acabar el seu recorregut espectacularment a una altra plaça amb un altre castell de focs.
Com tots sabem, a Felanitx hi ha dos atractius que caracteritzen les festes de Sant Agusti, aquests son les Verbenes, per una banda, i la festa popular del dia 28 d'agost amb la bulla organitzada pel poble i les penyes, per altra banda.
Per tant, d'entrada podem observar que en un cas el leitmotiv principal és el foc mentre que per altra banda és la música (encara que gairebé només duguin pop) i la ironia representada per la penya d'El Cosso (o Coso), amb el seu multitudinari pregó, la seva "quica" i el seu propi cercavila del dia de Sant Agustí. Afortunadament, pareix que hem superat, encara que irònicament sigui per la nostra desidia felanitxera i manca de recuperació del patrimoni, la "festa" taurina.
A més, i no per això manco important, s'ha de remarcar el caràcter popular de les festes municipals, ja que tant si a Molins de Rei li lleves la festa del Camell com si a Felanitx li lleves la festa del Cosso (i les altres penyes), aquestes festes perdrien gran part del seu sentit i no serien més que simples actes institucionals on la corporació municipal va a fer-se la foto, que també està bé, però no acaba de ser una festa en el sentit més ampli de la paraula.
Amb aquests mots no entraré a valorar els actes concrets que es varen produïr el dia de Sant Agustí perquè crec que, a dia d'avui, cadascú ja té la seva opinió formada i ben fermada, i no és la meva intenció moure més aquest tema. El que si m'agradaria remarcar és que aquesta activitat ciutadana sense ànim de lucre, que fan feina per no-res amb l'objectiu de millorar les festes del seu poble, s'hauria d'incentivar per part de totes les administracions sense, en cap cas, tractar de limitar la iniciativa popular.
Tanmateix, potser, cercant paral·lelismes entre les dues festes, podriem comparar l'incident de la crema de la palmera amb els incidents a la sortida del Convent. En els dos casos ens trobam davant una important aglomeració de gent que en cas de produïr-se algun problema poden derivar en avalantxes o coses pitjors. Això es veu més clar a les festes de foc, on en la meva opinió una regulació europea, que no una prohibició, tal vegada s'hauria de contemplar. En el cas de la sortida del Convent, i d'altres actes multitudinaris com les verbenes, m'agradaria saber si hi deu haver qualque tipus de preparació, com plans d'evacuació, per exemple. Aqui m'agradaria afegir que, tot i que d'entrada és més perillosa la festa de foc, a Molins vaig veure la gent ben equipada i molt responsable, cap en estat etílic, per participar al correfoc; cosa que no vendria a ser equiparable al cent per cent en el nostre cas, per altra banda.
A més d'això, l'incident de la palmera em va fer recordar la crema d'un grandiós arbre de pisos de devora Sa Font, que va rebre l'impacte d'un coet desprès d'una victòria del Reial Madrid, si no vaig molt errat. Encara que, clar, en aquell moment no hi havia grans aglomeracions al seu entorn.
En un altre ordre de coses, pel que fa a les verbenes, em va cridar moltíssim l'atenció que Molins, una ciutat que gairebé dobla en habitants el municipi de Felanitx, per la qual cosa se suposa que destina més recursos a les festes, només va celebrar una única verbena amb tal sols un grup, que no era ni prop fer-hi conegut (la respectable Orquesta Girasoles). Si, ho heu llegit bé, una verbena amb un grup no conegut i encara no han armat cap revolució, aquesta gent! Clar, era gratis, i d'aquesta manera no es poden fer distincions entre els habitants (molts) que entren de franc i els (no tants) que paguen religiosament el seu abonament...
Ja per acabar, a mode de conclusió, dir que el valor de les festes locals no el solen generar els actes institucionals sinó que ho acostumen a fer els ciutadans, amb l'organització altruista d'actes i representacions. Per altra banda, tot i que el caràcter de les festes sigui diferent, no es pot menystenir la qüestió de la seguretat ja que, qualque any, un incident pot passar a ser una desgràcia.

Quatre anys al pis del Carrer Toledo, a Cerdanyola del Vallès

2011-10-19T02:51:00.000+02:00

Estic cansat i és tard, però som conscient de què vaig prometre que escriuria una segona part dels "Quatre anys" dedicada al pis del Carrer Toledo i a la ciutat de Cerdanyola, que m'han acollit mentre estava estudiant al Campus de Bellaterra de la UAB. A més, pens que cada dia que passa el relat perd, en certa manera, vigència en el sentit de que em succeeixen altres histèries que fan necessari que deixi constància d'aquest recull d'anècdotes, experiències i balanços quan més aviat millor.
Escric aquest text des de la meva habitació, la qual crec que ja no puc considerar "nova". Ara visc a un barri benestant de la ciutat de Barcelona, a l'Avinguda Josep Tarradellas i aprop de Francesc Macià, més concretament. Més enllà de la trascendència política per aquest pais que tenen aquests dos personatges, aquest barri podria esser qualificat de classe mitjana-alta, estant situat al limit de Les Corts, ben aprop de l'Eixample.
Ara fa quatre anys, vaig desembarcar a l'antiga terminal del Prat per començar el curs. Hi vaig anar amb uns dies d'antelació, per tal d'habituar-me al nou entorn. Aquell entorn el podriem definir com un barri de construcció moderna, amb àmplies zones verdes i amb un estil d'habitatges més o menys homogeni, caracteritzat per les vivendes de promoció pública que es construiren durant els booms migratoris dels setanta per acollir la mà d'obra vinguda d'altres regions d'Espanya (veure escrits anteriors relatius al ràpid creixement de Cerdanyola).
El pis estava situat en un d'aquests edificis de VPO, a un carreró que només tenia dos portals i conduia a l'entrada d'un aparcament subterrani. Tot i que dit així pugui sonar tètric, en la meva opinió era força agradable, gràcies, com he dit, a les jardineres i l'espaiositat de l'entorn.
Tocant aquest carreró, que té el nom de Carrer Toledo, s'hi troba l'Avinguda d'Espanya on dues parades ens duien i ens tornaven a la UAB o a Barcelona, estant el pis molt ben situat en aquest sentit. Per la zona hi havia multitud de botigues de queviures (fruiteries, carnisseries, peixateries o forns, tot i que aquests en la seva majoria només venien productes prefabricats) a més d'un "todo a cien" i altres establiments. Una mica més avall s'hi trobava el Mercat de Serraparera, al qual vaig travar relació amb dues carnisseres molt simpàtiques, que durant aquests quatre anys m'han provist d'hamburgueses de vadella. A banda d'aquestes senyores, també anava a la paradeta de pollastres, on comprava unes delicioses aletes adobades, una pizza artesanal o altres productes aviars. Per altra banda, l'al·lota de la fruiteria també era molt simpàtica, tractant a tohom de "cariño" (Un equivalent, supòs, al típicament mallorquí "rei" o "reina").
Com també ha succeït aquest curs, no vaig acabar de decidir el lloc de residència fins al final, és a dir, tenc la tendència d'apurar fins al límit la tria de vivenda.
Per altra banda, la diferència entre el barri és inqüestionable, com ja he avançat abans, he passat de viure a un entorn suburbial (no dit pejorativament, sinò tan sols geogràficament), un barri de treballadors, a viure a un barri benestant on, sense anar més lluny, a la meva finca de pisos tenim porter (físic) i a la finca del costat hi ha un portalet a devora el principal amb la paraula "Servicio". Això, en primer lloc invalida les teories que parlen de societat de classe única i, també, es veu reflectit dolorosament al meu compte corrent cada principi de mes.
Com alguns sabreu, la meva utòpica idea aquest any era anar a viure a un lloc des del qual pogués accedir a la seu del mestratge facilment a peu però, per coses de la vida, he acabat visquent a l'altra punta de la ciutat, com aquell que diu. Sigui com sigui, he duit sort ja que hi ha un bus, el 54, que fa un recorregut bastant afí als meus interessos quotidians.
Tornant al pis de Cerdanyola, s'ha de dir que entrant a la dreta hi havia una cuina molt lluminosa, on hi penjavem les sobrassades i hi acumulavem l'escurada, i una espècie de passadís on hi estava instal·lada la rentadora.
Per altra banda, entrant a l'esquerra hi trobavem el menjador-sala d'estar, amb un balcó al fons on encara, si son vives, hi deuen resistir les meves plantetes (entre aquestes incloc les que em va regalar na Bàrbara, tia de na Margalida) que, supós, deuen conviure amb la roba estesa dels habitants del pis i, en època estival, la tumbona que na Miquela va comprar el mateix dia que jo comprava el ventilador.
Seguint recte hi havia un distibuidor en que, en primer terme a esquerra i dreta, hi havia les dues habitacions menys afavorides i, al fons, les dues més grans.
Com que la distribució d'aquestes allà es feia seguint criteris d'antiguetat, durant els meus primers dos anys, en el que podriem considerar primera etapa, vaig viure a la petita, i vist des de la distància a dia d'avui, amb tots els armejos acumulats, no puc més que demanar-me com hi cabia tot!
Els altres residents del pis en aquella època eren na Margalida, felanitxera i doctora in process, i na Miquela, quasi veterinària i habitant orgullosa de Sa Cala (i parent de na Margalida, coses de l'endogàmia illenca, tal vegada)
Tot i que elles dues eren molt bones cuineres, la que destacava era na Miquela que, tot i que llavors encara no havia adquirit la seva flamant greixonera a una fira de Cerdanyola, ja ens deleitava amb multitud de coques i altres postres.
Parlant de menjar, en aquella època també feien furor els paquets que, en virtut de la seva política de responsabilitat corporativa, ens arribaven al pis de la mà de MRW (que, tot sigui dit, avui ja ha llevat aquests beneficis. PER TANT, NO VOS CREGUEU LA SEVA PUBLICITAT RESPECTE DE LES CAUSES SOCIALS). Entre d'altres coses, ens varen arribar pa, panades, tomàtigues, patates, aubercocs, llimones, brou, caragols o una cuixa de cabrit, però allò que sens dubte ens va impressionar més, crec jo, va ser un enviament d'albergínies farcides que, per un malentés, varen estar rondant per les instal·lacions d'MRW durant tres dies. N'Aina, crec que per tocar-me allò que no sona, encara em recorda que han estat les més bones que ha menjat mai. Judicis de valor, per provocar enveja, apart; crec que la mala olor d'aquelles albergínies no va superar ni de bon tros l'olor a putrefacció d'un pot de carn en conserva, que es veu que no es va conservar així com toca.
Tot i que només varem obrir el pot uns segons, la fragància de carn en descomposició ens va acompanyar un parell de dies. Encara me'n record que, quan li vaig explicar això a mon pare, em va dir rient que lo que haviem de fer era tirar el pot per la finestra, per un lloc pel qual no haguessim de passar, i tancar la finestra.
L'altre company de pis, que per haver-lo deixat en darrer lloc no és manco important, era en Sergio. Ell ja havia acabat la carrera i feia el doctorat en química o quelcom similar, dissenyant plantes de reciclatge. Parlava un català diferent del nostre ja que provenia de la Franja de Ponent encara que, conscient de que aquell terme no li feia molta gràcia, direm que venia de la província d'Osca. Ell, com jo mateix, no era molt de cuinar, dic això ja que era habitual que quan tornava del poble el cap de setmana, omplia el seu estant de la nevera de tuppers que anava buidant a mesura que passaven els dies. D'entre aquests plats, destacaven uns apetitosos pebrots farcits que encalentia al forn amb uns plats de fang que tenia.
Aquella primera etapa la vaig dedicar a, en certa manera, descobrir Cerdanyola. Entre d'altres coses, i de la mà del grup de Joves d'Esquerra Verda, em vaig apuntar a un seminari sobre la història de la ciutat (si vos interessa el trobareu a posts anteriors). Fruit de la participació que vaig tenir a JEV, a banda de conèixer persones entranyables com na Maria, en David, en Jesus, n'Andrés, en Xavi, en Marc i uns quants més (molts d'ells politòlegs); em vaig familiaritzar amb el funcionament d'una associació política juvenil i, de retruc, de la política municipal.
El que si diré és que la consider una ciutat entranyable i acollidora que, tot i no tenir centre històric, esdevé un projecte de futur molt interessant, amb la posada en marxa del Cincrotró Alba (del qual també vos he parlat) i de la Ciutat de la Ciència què, en partenariat amb la UAB, suposarà un nou eixample per a la ciutat.
Els busos de Cerdanyola eren vells, especialment els que feien el recorregut interurbà (línies B4 i 3). De fet, a primer encara n'hi havia uns que popularment eren coneguts com els Malboro, ja que el seu disseny gràfic recordava clarament a la citada marca de tabac. De totes formes, he de dir que quan vaig veure la saturació i mal funcionament de Sarbus (l'empresa concessionària) el dematí, vaig decidir que era millor anar a la UAB a peu i així ho feia freqüentment. A més, era un trajecte molt agradable ja que, a banda de travessar aquell riu modern que és l'AP7, passava per un tros on sovint hi havia una guarda d'ovelles.
On no ens va portar el bus, però, va ser al Baricentro; un centre comercial al qual varem anar un dia amb na Miquela i na Margalida tots tres, caminant per la vorera de l'autopista.
En aquella època, en que encara no haviem descobert l'invent de la compra on-line, l'aigua embotellada s'acabava amb freqüència i de tant en quan haviem d'organitzar expedicions per tal d'adquirir i transportar garrafes fins al pis.
Tot i que per l'aigua no servia, el carretet de na Miquela era molt útil per fer la compra individualment. Casualment, i tot que això no vengui probablement a compte, avui he acordat amb en David (company de pis d'enguany) que li pagaria la meitat del seu carretó per utlitzar-lo a mitjes amb aquesta finalitat.
Una altra anècdota curiosa d'aquella primera etapa fou que l'estudiant d'informàtica del pis de dalt que, pressumiblement, ens robava l'Internet i per la qual cosa el maleesc; li va comentar al bus a na Margalida les sospites veïnals de que un tanga que havia aparegut misteriosament a l'escala havia sortit del nostre pis.
Posteriorment a aquesta primera etapa que, per diversos motius, consider la millor (sense deixar de considerar la següent com a molt positiva); hi va haver canvis al pis, marxant en Sergio i na Margalida i arribant en Biel i n'Ariadna. El primer, de L'Arboç, i la segona, d'Eivissa, continuaven la tendència de perfil de Ciències no-socials, és a dir, continuava jo com a únic "raro" del pis.
En aquesta època va arribar la Wii d'en Biel al pis i també hi continuava na Pues, l'eriçó de na Miquela que en pau descansi; d'igual manera que també ho faci el malaguanyat moix que va adoptar n'Ariadna i que malauradament va durar poc entre nosaltres.
En aquell temps també es va institucionalitzar el dimarts a vespre com a sopar de pizza, de la mà del Bonapizza, tot aprofitant el seu 2x1. La meva preferida era la kebab encara que això no impedia que fessim intercanvis amb n'Ariadna (fondue) o amb na Miquela (tropical chic). Així, també es feren habituals els sopars amb l'agradable participació d'un manescal de Sencelles així com també d'amigues de na Miquela.
Fins acabat el curs passat, no vaig tenir decidit que faria després de l'estiu i per tant, no havia concretat la meva permanència al pis del carrer Toledo. Al final vaig partir i, com va passar abans de que jo arribés, el meu lloc va esser cobert per un jove de Veterinària.
En definitiva, son moltes les anècdotes i records que em venen al cap en relació al pis, als companys de pis així com també a la ciutat i els seus habitants. De totes maneres, tampoc fora bo que totes es fessin públiques a la xarxa, essent més adeqüat que quedin guardades a qualque compartiment enfonyat de la memòria dels qui ho varem viure i compartir.
En la convivència, sempre hi ha moments millors i pitjors però, de bon tros, jo crec que l'ambient de convivència al pis del carrer Toledo va ser molt positiu, en termes d'amistat i cooperació mutua entre tots els habitants a les dues etapes; afavorint un ambient d'estudi combinat, com ha d'esser, amb intervals de festa i despreocupació i, en certa manera, creant un nucli familiar que esdevé complementari a la família, especialment quan aquesta està lluny.
Sens dubte, i juntament amb la faceta més acadèmica, aquests han estat quatre anys que, com s'afirma habitualment, sempre recordaré.

El projecte RETBUS de Barcelona

2011-10-19T00:46:00.000+02:00

El Retbus és una iniciativa low-cost per millorar el transport en superficie a l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Aquest mitjà de transport, conegut com Bus Rapid Transit (BRT) presenta unes prestacions que el situen a mig camí entre el tramvia i el bus normal.
És tracta, doncs, d'un bus d'alta capacitat, l'intenció és obtenir permís per part d'industría per utilitzar autobusos biarticulats, i alta freqüència de pas, d'uns tres minuts en el tram central i d'uns sis minuts en el tram perifèric.
Aquest nou tipus de bus està pensat per complementar la xarxa d'autobusos de TMB tradicional, estant projectat de tal forma que cobreixi la capital en forma de xarxa ortogonal, amb algunes línies verticals i d'altres horitzontals.
A més, per tal d'agilitzar el seu pas i augmentar la seva velocitat comercial, les parades seran cada mig quilòmetre, aproximadament, i, segons el projecte redactat per l'anterior equip de govern municipal, es pretenia dotar als conductors d'aquests busos d'un comandament per tal de modificar els cicles semafòrics.
Posteriorment, desprès del canvi de govern i donada la situació econòmica que tots coneixem, aquest projecte va quedar enlaire però segons informava Btv recentment, TMB s'està plantejant mantenir-lo tot i que amb certes modificacions (com el fet de compartir parades amb tram i bus convencional). Aquest canvi d'opinió ve donat per la reducció d'usuaris del bus enfront del metro (que probablement deu estar motivada per l'ampliació de la xarxa suburbana a barris on abans no hi arribava), i segons plans de l'operador de transport, les primeres línies entrarien en funcionament a finals d'aquest exercici; tot i que jo no he vist cap modificació a les possibles rutes d'aquests busos.
Sigui com sigui, personalment crec que aquesta seria una molt bona iniciativa per fomentar el transport públic a la ciutat ja què, tenint una velocitat comercial similar a la del TRAM, i havent fracassat el projecte de l'executiu Hereu d'unir les dues xarxes de tramvies de la ciutat; aquesta es presenta com una solució de consens i amb un cost assumible per part de l'erari públic.

De fet, pens que aquest tipus de bus urbà seria també facilment implementable a altres ciutats com ara Palma, tot i que les dràstiques retallades que pateix el transport públic a Mallorca a dia d'avui queda molt llunyà.

Més informació a Viquipèdia

Quatre anys a la Facultat de Polítiques de la UAB

2011-09-22T14:50:00.000+02:00

Ara ja fa quatre anys, un jo més jove i més inexpert, feia les maletes i partia per iniciar els estudis de Ciències Polítiques i de l'Administració a la Península, a la gran ciutat de Barcelona.

Com vos imaginareu, aquesta passa que molts de mallorquins fan curs rera curs deixa una certa sensació d'intranquil·litat al seu entorn, especialment als seus pares. A més, en el meu cas el fet de ser deficient visual afegia una mica d'incertesa a l'experiència. Tal vegada per això, aquest blog va complir la seva funció de tranquilitzar, tot explicant què feia, com m'en sortia de les histèries.

Sigui com sigui, quatre anys després podem donar l'etapa per tancada i mirar de fer balanç i, essent llicenciat, podem afirmar que ha estat tot un èxit, que ha anat tot molt bé per moltíssims de motius, que tal vegada es podria resumir dient que he conegut una multitud de gent interessant, alguns amb el seu frikisme i la seva locura, però sense desperdici en tots els casos i, també, pel fet que he aprés moltes coses, tant a dins com a fora de les aules.

Per ordenar una mica tot aquest caramull d'idees i records que just ara tractarem de recopilar, tal vegada ho podriem dividir entre la Facultat i el Campus de Bellaterra, on he aprés, i el pis del carrer Toledo i Cerdanyola en general, on he viscut.

Parlant de la universitat, m'en record que el primer dia vaig arribar ben d'hora (de fet si fessim un gràfic mostrant la meva puntualitat a primera hora del matí des de primer a quart veurem com ha anat degenerant, ja que al principi arribava a les 8:45 i al final solia arribar a les 9:15) i estava molt nerviós, però molt.

Poc desprès va arribar na Pizà i varem entrar junts a classe. Ens varem asseure a la part de darrera de l'aula, en una espècie de muntanya que hi havia i encara hi ha. De fet, d'aquells primers dies també record que una al·lota molt simpàtica, na Dilara, em va dictar uns exercicis que el professor d'estadística havia escrit a la pissarra que jo no veia (i que no m'havia portat en paper). Amb aquest professor, en Lopez Roldán, hi vaig viure una estrambòtica classe on erem dos alumnes (desprès d'haver-se suspés la classe a ordinadors per vaga dels informàtics la gent es va escabullir de l'alternativa classe teòrica), que erem en Diego i jo; i també el primer intent d'ocupació de la facultat que, si mal no record, no va ser més que una temptativa (temptativa, però, que ens va possibilitar abandonar una d'aquelles classes d'estadística).

Parlant d'aquest professor s'ha de dir, tot i quel al febrer vaig suspendre amb un 4,9 i al juliol amb un 6,9 em vaig quedar sense notable, li toca la desagraïda tasca de fer entrar els Fonaments Matemàtics i Estadístics, que així es deia aquella assignatura, als alumnes de primer que molts, com jo, l'avorreixiem. Malgrat la mala impressió que tothom li agafa si els suspén, demostra molt d'interès en la progressió dels seus estudiants (en quatre anys ha estat l'únic que m'ha trucat a ca meva) i a més també és preocupa perquè l'universitat continui essent pública i de qualitat, com així ha demostrat en reiterades ocasions a les Juntes de Facultat a les quals he coincidit amb ell.

Tornant als dies inicials, dir que ben aviat vaig abandonar la muntanya per passar a seure'm a la segona fila (la primera mai s'ocupa a la universitat, almenys a primer) amb gent com en Maiol, n'Albert Guasch, en Xavi o na Maria Izquierdo, a la qual, paradoxalment, he acabat substituint al pis de l'Avinguda Josep Tarradellas, però això ja ho explicarem més endavant.

De primer també record professors mítics com en Xavier Domenech (Història), n'Eva Anduiza (CCPP) o na Pilar Carrasquer (Sociologia), amb la qual vaig fer el primer parcial de la carrera, però com que és impossible explicar totes les anècdotes que se m'acudeixen passam a segon, del qual record especialment les indicacions turístiques del Doctor Marcet o l'incombustible marxisme de Tomás García (Estructura Social), que ens explicava no mancat de raó que lo pitjor que li podia passar al món és que nasques un nin americà. D'aquesta assignatura record un treball que vaig fer amb els dos de Begues (n'Albert Escala i n'Albert Guasch) pel qual varem anar a la seu d'ICV a entrevistar un home i, de tornada, ens varem aturar al Palau de la Generalitat on n'Albert Guasch volia fer creure a un Mosso que era el fill del President Montilla i que per això l'havia de deixar passar. Afortunadament, aquell policia no tenia sang d'antiavalot i ens va tractar molt educadament, tant és així que hi varem fer una llarga xerradeta i ens va acabar obsequiant amb un llibret explicatiu del Palau.

I parlant d'antiavalots, aquella època (entre segon i tercer) va ser la més àlgida de les ocupacions de Facultat. Entre altres, record que l'aula 3, on acostumavem a fer classe, es va convertir en l'aula menjador. També eren mítiques les emprenyades i les discussions de passadís entre partidaris i detractors d'aquelles accions, tant alumnes com professors. Potser un dels dies més crítics va ser quan en Miquel Calsina va posar un parcial en dia de vaga. Al final l'examen es va fer però molta gent va quedar a fora, entre ells l'incombustible Diego que, megàfon en mà, ens va cansar els timpans.

Jo mai hi vaig quedar a dormir ni res, de fet, no vaig passar d'anar a qualque assemblea i a qualque manifestació per Barcelona. De fet, a una d'aquestes em va tocar aguantar una pancarta des de Plaça Universitat fins a Urquinaona i jo només passava pena que als organitzadors no se'ls acudís la genial idea d'intentar baixar per les Rambles, on hi havia un cordó de Mossos amb les porres preparades per convençer-nos de que aquell camí era reservat pels turistes i no pels manifestants.

En aquest sentit, encara m'enrecord que un dels dies on la violència per part de la policia autonòmica va ser més ferotge per totes les televisions va sortir l'imatge d'una al·lota a la qual, pobra nina, els impresentables uniformats li pegaven una pallissa. El fet de que, vista de part de darrera, aquella al·lota s'assemblés una mica a jo, va motivar que aquell vespre rebés una grapada de telefonades de Mallorca demanant-me si estava bé.

A tercer l'ambient a la Facultat encara estava molt crispat entre els que volien fer classe i els que consideraven que s'havia de seguir amb les vagues i les ocupacions. No entraré en aquest debat que ja no mou molins, només diré que havent fracassat el mètode de les ocupacions, em vaig passar a EPA (després EPS), en que es defensava un altre estil de lluitar pels drets dels estudiants. Allò era com una espècie de tripartit format per gent de JEV, de JERC i independents. Allà hi vaig conèixer gent com n'Oriol, na Júlia, en Joan Gil, en Gerard i d'altres. A quart, i desprès de la refundació a EPS, vaig entrar a formar part de la Junta de Facultat, una experiència molt enriquidora, i vaig ser convidat a la Comissió per la Igualtat, magnífica iniciativa de'n Francesc Serra.

També en aquella època ja haviem reanimat l'ADUAB i varem aconseguir que en Diego en fos becari. També hi varen col·laborar en Jordi i altra gent de la nostra Facultat, que era la que més gent aportava. Per altra banda, també hi varen tenir un paper rellevant en Victor (president), na Gemma, na Ruth o na Clara.

Com ja he dit és impossible escriure els noms de tothom però d'aquella època també record les excentricitats de l'autoproclamat Andreu Batlle IV, i les classes compartides amb molta altra gent com en Manu, na Zoila, en Bernat, na Núria, en Francesc...

A tercer també hi va haver molts bons professors com l'interessantíssim Manuel Ballbé (Dret Administratiu o, dit d'una altra manera, armes i metalls pesants), o els coneguts Arcadi Oliveres (Economia Mundial, o que malament està el món i que podem fer nosaltres per canviar-ho), Quim Brugué (Pensament Polític i Gestió Pública) o na Montserrat Baras (Política Espanyola), amb la qual vaig acabar fent les pràctiques de la carrera a quart, però d'això ja vos n'he parlat.

A quart vaig agafar l'itinerari d'Anàlisi Política i vaig tenir professors com en Jordi Argelaguet (Partits), n'Alex Casademunt (GIMPS), na Margot Pasqual (Comunicació i Opinió Pública), n'Ernesto Pasqual (Política Comparada) o na Natàlia Molero (Seminari). Sigui com sigui, el que més record d'aquest curs passat ha estat la locura d'horaris que teniem (al primer quatrimestre només tenia classe dimarts i dijous) i l'incertesa de no saber que faria el curs vinent.

Ara aquesta incertesa s'ha trasformat en inquietud davant com anirà el màster i la vida, ara si, a Barcelona capital.

En un altre moment penjaré les vivències al pis del Carrer Toledo i les expectatives a Av. Tarradellas.

Pregó del Coso 2011

2011-09-03T12:57:00.000+02:00

No he pogut resistir la temptació d'inserir en aquest bloc del magistral pregó del COSO d'enguany dirigit per Bartomeu Mestre (Balutxo) amb la finalitat de fer difusió d'aquesta imprescindible obra d'ironia felanitxera. Ja sé que no deixa de ser un guió però, malgrat això, no té desperdici.

AL CADAFAL, A MÉS DELS MICROS, HI HA AL FONS UN PENJAT amb la cara de l’Illa de Mallorca. ENMIG DE LA PLAÇA TAMBÉ HI HA PENJAT UN MIDEL-MAN EN PEDAÇ (amb una traca al cul)
PRESENTADORA (A): Això era i no era... 16 jutges d'un jutjat, mengen fetge d'un penjat...
PRESENTADOR (B): ...si el penjat es despenjàs es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l'han jutjat!

Arriba el bus amb futurama. Baixen tots del bus amb Calling mars. Escenifiquen l'arribada més o menys com la descriu en Joan de Son Suau. Dos “extraterrestres” pugen a l'escenari i fan com qui recull terra damunt d’un paper de plata. Fan capades als del bus... Els del bus fan un gest d'aprovació amb el cap. Mentre, la veu explica la història:

A: Cada un dels 16 jutges amagava un terrible personatge que afectava la calma dels habitants d'aquesta illa. Tots i cada un d'aquests setze jutges eren considerats uns extraterrestes!

B: Ep!, i eren persones idèntiques a noltros, tu! Ben igual! Ben igual! Ben igual!

A: Si, talment, talment! Però sabeu com així semblaven extraterrestres? Perquè no miraven pel poble. Estaven guiats per l'interès interessat del pirata Joan March, en Verga, i d'altres lladres corruptes i vàndals més moderns que, seguint el seu exemple, es volen aprofitar sempre de la nostra illa i dels seus habitants!

(Quan acaba aquest relat els jutges fan d'Inhumanos)

Després, puja el primer jutge, el rei, a l'escenari. Els presentadors canten: “Si el rei vol corona... que vengui a Felanitx”. El Rei va al micro i fa com que començar un discurs: Felanitxeros, españoles todos: es para mi un motivo de honda satisfacción... (els presentadors li peguen una empenta i el fan fora).

B: Això era un rei

que pelava faves

i li queien ses baves

a dins un ribell!

A: Poca feina i ben pagada!

I qui paga és la suor

del pobre treballador

que no menja ni arengada!

B: Si el borbó vell fa la pell

comandaran les infantes

que com a bones bergantes

fan tanta feina com ell.

...I, a tot això, què hi diu sa quica?

A: (animant el públic a cantar amb ella): I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Mentre puja el segon jutge, en Coserra

A: El rei que pelava faves

tenia a l'illa un virrei

tan pijo-carca com ell,

tots dos estirats com raves!

COSSERRA: Català? En la intimidad!

Llibres? En modalidades!

Càrrecs? Per les amistades!

¡Que viva la austeridad!

B: I sa quica?

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el tercer jutge: en Delgadito. Sona Delgadito

A: Va prendre l'apotecari

un amant amb el nas gros

(bilingüe només un tros)

per passar amb ell el rosari!

DELGADITO: ¡Catalan no! ¡Mallorquino!

Eres de Muro? Murero!

De Llubí? Pues Lubinero!

De Menorca? Menorquino!

A: Sí, clar! I faraonense des Faraió! Quin exèrcit d'ignorants! Presumeixen de bilingües i sols tenen una llengua!

B: N'hi ha que més valdria que es mossegassin l'idioma! Més que bilingües són bífids!

DELGADITO: Vamos niños y niñitos,

tenemos que practicar

y después... a merendar

de guisantes verdes fritos!

A i B (cridant mentre el foragiten): QUE PUTAS DISSES PERÓ?

A: Pésols en Catalinero!

Estirigassons aquí!

Xítxeros a Santanyí!

Guisantes és forastero!

B: La nostra llengua és galana,

honra de la Humanitat!

Volen desfer la unitat

de la llengua catalana!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el quart jutge, [M] representada per una verge:

Masturbatione! Molto espirituale! Masturbatione a duo...

A: Aquest exèrcit d'ignorants s'agrupaven en una associació anomenada (cír)CULO balêá i agafaven l'accepció 3 de la Real Academia Española y olé on diu que “balear” vol dir: tirotear o disparar balas sobre alguien o algo. I sense cap mirament, amb una pistola SALOM-ònica, dispararen contra les veus del poble, veus com Som Ràdio, Ona mallorca i TV[M] amb la intenció que tots miràssim i escoltàssim la COPE, VEO 7, INTERECONOMIA, Radio Maria... Sona María, María...

B: En aquest exèrcit de malintencionats hi havia el papá-bitxo d'un que fugia en moto per no sentir els dois que deia son pare. Dois tan grossos que pareixen “treis”!

Puja el cinquè jutge: Papa-Bitxo va al micro i fa de moto: BRUM! BRUM! BRUM! Que bonita sería Mallorca si no fuera por los mallorquines!

Ya lo dice Midel-MAN: a los mallorquines hay que meterles un cartucho por el culo! Tenemos “une llengo”. Los catalanistas nos quieren poseer. Somos baleares y españoles. Somos héroes y conquistadores y no vulgares payesotes o ganaderos!

Quan es retira el Papa-Bitxo, sona Mamá Chicho...

A: Als ramaders i als pagesos

els hi han pres les subvencions...

B:...així ens toquen els collons

per donar gust als burgesos!

Puja el sisè jutge: l'agricultura i canta o recita:

Dones que no teniu pa

i als fills dau fiques seques

això són les paperetes

que vos donaren ses dretes

quan anàreu a votar!

A: Les vaques no eren les úniques a les que munyien, perquè tothom anava mal munyit i ben eixut! Aquesta illa, a més de ser la terra més espoliada amb imposts del món, també tenia el partit més corrupte del món. Tothom aferrat a la mamella i xuclant-nos la sang!

Puja el setè jutge: la Corrupció, i canta:

El dinero en el despacho

me enseñó que mi destino era robar y robar

(tots: Robar y robar! Robar y robar!)

Matas me enseñó primero

que no hay que tener dinero

solo hay que saber robar.

(Convidant el públic a cantar: Robar y robar! Robar y robar!)

B: El President imputat,

la presidenta imputada...

Vatualmón quina putada

i el pobre poble EMPUTAT!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el vuitè jutge: una alt càrrec. Al seu costat hi ha una gogó que no fa res més que dir que sí amb el cap, allisar-li el pel... i ballar.

Sona A todos los cerditos les gusta la corrupcion

B: Ja se sap que a la vila el més boig sap arreglar els rellotges que fabrica el més viu dels manacorers! Però sempre n'hi ha que han de partir cap a Campos i, si tampoc no els volen allà, han d'anar fins a Ciutat i, si allà tampoc no les volen... els envien a Consell. Ai no! Al Consell! Al Consell Insular! A Mig ambent – com diuen –, perquè una cosa és Menos de medio ambiente i una altra MENOS AMBIENTE DE MIEDO!

(L’alt càrrec en sentir-ho bota d'alegria i es posa a fer rotlet amb la gogó):

Al ruedo de las patatas, pum!

Comeremos ensaladas, pum!

Con patatas y limones, pum!

Como comen los señores, pum!

Anué! Anué! Sentadita me quedé!

(cauen de cul)

Puja el novè jutge: “Instàncies a rompre i de franc”. Amb els presentadors i amb la música de LA GAVINA de Marina Rossell, canten:

A (i B): Oh! Gavines robadores

que per la Vila volau...

donau-nos llicències d'obres

(millor si ens les regalau!).

Generoses concessions

donades totes a dit,

i si no sou del partit

vos cobraran comissions!

Mentre canta, el jutge reparteix paperets entre el públic que diuen: PERMISO PARA TODO PARA NUESTROS AMIGOS! PROHIBIDO TODO A NUESTROS ENEMIGOS

Puja el desè jutge: ModelDeFestes i diu:

Estic fins a sa fufa d’haver d’escoltar sempre les mateixes cançons a les festes!

Canta: Help! Ayudame!

Aquí només té bo per tot el nebot del secretari!

Anima el públic a cantar

B: Que te pareix, secretari?

Si un pot anar confiat

amb un poble que s'ha armat

a favor del seu contrari!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja l’onzè jutge: el PatrimoniVenal i diu: Les festes ja no són, com un temps, un matrimoni avingut. Ara són un patrimoni! Un patrimoni decadent. Clar que a Felanitx ho tenim tot! Tenim un sindicat: VENAAAAAL! Tenim un castell: (fa el gest de convidar el públic a respondre) VENAAAL! Tenim cases buides: VENAAAALS! Tenim casals i palaus: VENAAAAALS! Tenim La Providència: VENAAAAAL! Ai no! Que ja l’hem venut! Tenim l'Hospici: VENAAAAAAAL! Tot venal que bota! Tenim en Timoner (a cantar: Timoner! Timoner! Timoner!) Tenim els Cavallets (Cavallets! Cavallets!...).

Puja el dotzè jutge, L’AiguaDelPort amb un tassó ple de qualque cosa obscura. En Cosserra també puja, li agafa el tassó i diu: BEU SÀ! BEU SÀ! BEU SÀ! Es pega un cop al pit, riu i diu: ERA UN XIST. ERA UN XIST MEU! Es beu el tassó i fa com que li pega un atac i cau fulminat. Els altres jutges criden: MORTA NA LINDA!

L’AiguaDelPort diu: El Port de Felanitx entrarà al Guinnes! Hem fet passar a la història la tradicional fórmula de dues parts d'hidrògen per una d'oxígen, tan vulgar, de l'aigua incolora, sense pudor i sense mal gust. Gràcies a EDAM (Encantados De Agua Marrón) la nova fórmula és: calç, calç, un poquet d'humitat, més calç, més calç, calç humida... i merda! Molta de merda!

A: I sa quica diu que no! Visca la revolució!

Puja el tretzè jutge: PortoColomenperilldemort:

Portocolom patrimoni de l’humanitat!!

això deien abans que arribes en Fiol,

fent-ne de ses seves en el seu Port privat

ciment i pantalans fins que tots acabaren de dol.

Tancaren l’accés a la mar

per fer caminar per l’ombra des tamarell

que no serà així per una autoritat

que hi podran passar, però s’hauran de posar capell.

De palla o de tela o amb s’escut des ocells.

Port Oohhh Colón, un temps tenia aigua, crancs i peixets, però un dia es va decretar la llei de la selva! A cada cocó de més de 2 litres d'aigua: un amarrament d'una zodiac.

Si hi caben 5 litros, dos, tres o quatre pantalans.

Més de donze litres, serà venal·l.

Patètics, imbècils! Que no veis que això es progrés!

Pantalans, glamour, llates i fierros

Que arribin aviat,

Així serem patrimoni de la humanitat!!

I recordau: Mañana en megaconstrucciones mi Puerto de PortoColom! De Felanitx al Rivetó!

Fa com qui parteix, però torna enrere i assenyalant la gent diu:

I me don de baixa del Felanitx perquè sou tots uns imbècils!

A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ

Puja el jutge catorzè: XiringuitoCalaFerrera:

Amb embulls han concedit,

el bar de Cala Ferrera

i no volen tornar enrera

lo que han donat amb el dit

Algú es pot preguntar:

qui pagarà tal desfici?

Coneixen bé el seu ofici

els qui es dediquen a untar!

Així que qui pagarà

la multàrria serà el poble,

la gent més pobre i més noble

que mai no s’apagarà!

A: I SA QUICA DIU QUE NO! VISCA LA REVOLUCIÓ

Puja el jutge quinzè: SGAEiSIMONET:

Som es jutge cobrador del festival

Música o melodia qualsevol

que soni en format digital

ha de passar pes " CANON"

i pagar a la Societat General

l'obligació de ser autor espanyol

Sa puta propietat intel·lectual

de l'ASGAE negoci cultural

ha considerat il·legal

la reproducció parcial o total

de peça musical, audiovisual o teatral

sota amenaça de l'Audiència Nacional

No volen que siguem pirates!

Aqueixa banda de rates

que aspira al negoci global

Que passin pel "forat central"

del difunt Caudillo i General.

Aquí no pagarem cap animal

i menys als vestits amb corbates

Sempre i haurà un alè

dins el refugi digital

per ser bon felanitxer

sa llei t'ha de ser ben igual.

I d'aquí, de davall el xal

me trec un top-manta CD

que no el podrà aturar ni na Sindé

Estimat a processons

St. Agustins i foguerons...

Un músic professional

que sempre estirà al·lotons

d'aquells que se'n diu "de carrer"

D'aquí li agraïm seva tasca social

Felanitxers escoltau!

Compartir és el que ha d'esser

No els pagueu!

Que el poble que canta és content

i el poble que conta és esclau

Idoi jau!

Es destapa la camiseta que diu Simonet! i tothom canta: Simonet! Simonet! Simonet! De fons, se sent repicar tambors (del CD).

Compareix el jutge setzè: les JMJ i, fent de gogó amb pompons, fan cridar a la gent eslògans papals:

* Esto es un desmadre queremos padre y madre!

* Benedicto! Equis! Uve! Palito!

* Somos drogaditos del papa Benedito

* La droga mata! La mata droga! La droga mata! La mata...

...

DE COP SE SENT UN GRAN TRO! Enmig del fum apareix el Papa. Tots els jutges (i gogós) s'agenollen i es posen a cridar: MIRACOLO! MIRACOLO! TOTUS TUUS! TOTUS TUUS!

El Papa va al micro: Totus meus! Totus meus!

Veniu aquí jovenel·los

vos donaré caramel·los

si vos posau als meus peus.

Tant si ho heu fet amb infants

com amb nins un poc més grans

tots els pecats vos perdon...

si no ho heu fet amb condom!

B: Que és això que diu de condom? Algú ho sap?

A (cantant): El condoni e un tubo di goma

que se pone en la punta di pol·la

e per molto qui fol·la e qui fol·la

la lette non col·la, non col·la!

La gent comença a protestar. Tots els jutges es revolten. Ha de sembla un caos, però els crits han d’estar ben repartits i ordenats per tal que s'entenguin: VISCA L'ANTICRIST! ARRIBA LA FI DEL MÓN! PENITÈNCIA! PIETAT! RESIGNACIÓ! CONFORMITAT! PERDÓ! PERDÓ!... PROCESSONS! (fan cridar al públic: PROCESSONS! PROCESSONS!

El Papa i el Rei, agafats del bracet i al costat de la Quica, es posen davall el pali. Se sent el CD amb la batucada d'en Simonet i comença la processó. Tots els jutges, rere el pali, fan la volta a la plaça de s’Arraval. El rei saluda girant la mà, el Papa beneeix la gent. Des de l’escenari, els presentadors resen, davant davant, un rosari irreverent i la gent respon

A. MASTURBATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE DIGITALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A. MASTURBATIONE MANUALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE TUTTI QUANTI!

Tothom: Ora pro nobis!

A. MASTURBATIONE TUTTI FRUTTI!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE COL·LECTIVA!

Tothom: Ora pro nobis!

A. MASTURBATIONE GENERALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE CAPITANE GENERALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A. MASTURBTIONE CARDENALÍTTIA

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE ANDANTE MODERATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

A. MASTURBATIONE MA NON TROPPO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. MASTURBATIONE ALLEGRO VIBRANTE!

Tothom: Ora pro nobis!

A. PRESERVATIVO DESCOMUNALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. PRESERVATIVO FORADATTO!

Tothom: Ora pro nobis!

A. EIACULATIO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. EIACULATIO RITARDATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

A. EICAULATIO ANCORA PIU RITARDATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. NONE EIACULATIO!

Tothom: Ora pro nobis!

A. EIACULÀTIO PRECOX... AAAAAAAAI!

Tothom: Ora pro nobis!

B. COITUS INTERRUP.... TUS!

Tothom: Ora pro nobis!

A. FORNICATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. FORNICATIONE MAJESTUOSA!

Tothom: Ora pro nobis!

A. NOVA FORNICATIONE ANDANTE MODERATTA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. FORNICATIONE POSTERIORI!

Tothom: Ora pro nobis!

A. FORNICATIONE VIBRATTO!

Tothom: Ora pro nobis!

B. SESENTA E NOVE!

Tothom: Ora pro nobis!

A. ANNUS HORRIBILIS!

Tothom: Ora pro nobis!

B. ANNUS LINGUAE qui tolis pecata mundi

Tothom: Ora pro nobis!

A. INTENTO FRUSTRATTO (GATILLATZO!)

Tothom: Ora pro nobis!

B. PECATO SÚBITO!

Tothom: Ora pro nobis!

A. PROFANATIONE PROFONDÍSSIMA!

Tothom: Ora pro nobis!

B. IRREVERENCIA SUMMA!

Tothom: Ora pro nobis!

A. PENE, PENE, PENE... TRACCIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. DESVIRGATTIONE FRACASSATTA

Tothom: Ora pro nobis!

A. BOCATTO DI CARDINALE!

Tothom: Ora pro nobis!

B. ESCANDALO PAPALE!

Tothom: Ora pro nobis!

A. UNA ALTRA MASTURBATIONE!

Tothom: Ora pro nobis!

Els jutges, mentre fan la volta, fan resar “l’ora pro nobis” a la gent, reparteixen el full amb la lletra de l’Himne de Felanitx i tornen a l'escenari.

Puja na Bàrbara a dirigir l'himne de Felanitx.

En acabar l'himne, es clou el pregó:

A: I, per enguany, s'ha acabat

si vos ha agradat la història,

conservau-la a la memòria!

Setze jutges han parlat...

B: ...menjant fetge d'un penjat.

Ara rodam clau als panys

i a la presó els qui hem jutjat!
Tots els jutges, junts, a l'escenari, amb els presentadors:

Visca la Quica! Molts d'anys!

Es cala foc a la traca del Midel-Man! I els jutges davallen i, ja amb la gent, criden: QUE BOTI FELANITX!

THE (amb mel, llimona i sucre) END!

VIDEOCLIP: http://www.youtube.com/watch?v=FfZgrep39Ys&feature=youtube_gdata

1. ARRIBADA DELS JUTGES

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/6/TrhbCX2ry18

2. INHUMANOS

http://www.youtube.com/watch?v=_yL2mgkJmeA

3. EL REI

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/5/_eHA98nnGAc

4. BAUSSÀ

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/4/lYfvLfQKZc4

5. DELGADITO

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/u/3/ZvSQfGUkkIk

6. PAPÁ-BICHO

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/2/92ao8WGJuSg

7. CORRUPCIÓ

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/1/G6F_txWwFD8

8. VENAL QUE BOTA

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/0/qVjTQeLBzLA

9. QUIN PORT NO VOLEM i ANTISGAE-SIMONET

http://www.youtube.com/user/balutxo#p/a/u/0/rYIjM6jftGc

Manquen els dos darrers fragments, encara en curs d'edició.

L'ofensiva castellanitzadora i el neogonellisme

2011-07-29T14:58:00.002+02:00

Ja fa temps que es veia venir. La deriva espanyolista del Partit Popular a les Illes Balears no era només una tàctica electoralista per maximitzar el seu nombre de vots sinó que des del primer dia es veu reflexada a l'acció del nou govern.
La mesura que a dia d'avui ha aixecat més suspicàcies ha estat potser la supressió de l'obligatorietat de conèixer català per ser funcionari a les illes Balears. Aquesta és una mesura que al meu entendre va adreçada a a aconseguir la castellanització demogràfica que pretenen els uniformitzadors espanyols però els seus efectes pràctics aniran molt més enllà. Així, aquell PP que com a la resta de l'Estat es presentava, i ho segueix fent, com a magic i únic salvador de l'atur i altres mals provocats per la crisi internacional; afavorirà una autèntica avalantxa de funcionaris de la resta de l'Estat, que acudiran a el que des de fa dècades sembla ser el nostre arxipèlag per una immensitat de peninsulars, una espècie d'El Dorado al mediterrani; fent més difícil l'accés dels balears a les places de funcionaris de Balears.
Amb aquesta situació, ens trobarem que en aquests anys que vendran (que tot i que el PP hagi guanyat les eleccions hi seguirà havent crisi), es convocaran arreu poquíssimes oposicions per cobrir places de funcionaris i, a les nostres illes, la gent d'aqui haurem de competir amb castellans, andalusos i manxegs que, tot i que siguin bons professionals i millors persones, desconeixen per complet la llengua i la cultura del pais.
Un exemple que se m'acud és el d'una persona major mallorquina que ha d'anar al metge i que aquest, tot i tenir una plaça de funcionari en propietat la qual pagam entre tots, no pugui atendre el ciutadà en mallorquí. Això no està bé, jo no dic que per als treballadors interins o eminències molt excepcionals (que tanmateix no es voldrien sotmetre al règim funcionarial) s'hagin de tenir requisits de català però en canvi una persona que té un lloc de treball per a tota la vida hauria de conèixer i emprar la llengua que en aquell indret hi és pròpia.
Més greu és aquesta situació si tenim en compte el caràcter que tenim en la nostra àmplia majoria els mallorquins i que ens fa "girar la llengua" amb molta facilitat, afavorint d'aquesta manera el monolingüisme castellà, que provoca que els autèntics bilingüistes siguem els catalanoparlants enfront dels falsos bilingüistes que, en la seva majoria, acostumen a xerrar en castellà, només adoptant algunes expressions gracioses i folkloritzants de la nostra llengua com uep, vatuadell, cagondeu, entre moltes altres.
I parlant de monolingüistes castellans il·lustres, podem dedicar dues línies a xerrar d'en Chicho "Terremoto", el pare de l'estimadíssim (és irònic) campió del món de motos. Aquest senyor, que sempre que l'he sentit parlava en la llengua d'en Cervantes, ara es veu que envia cartes als diaris en la famosa "llengo baléà", que consisteix en escriure-ho tot així com sona a més d'inserir-hi una generosa dosi de barbarismes que esdevinguin una santa purga envers els mots sospitosos d'esdevenir massa pancatalànics.
A mode il·lustratiu és pot comparar aquesta situació amb l'anglès. D'aquesta manera, si jo l'escric com el parl, enlloc d'escriure "My name is Joan", escriuria "Mai neim is Joan". A que queda lleig?
Aquesta manera d'escriure esdevé un pou d'incultura i analfabetisme que, en molts de casos, no es fa amb mala intenció ja que respon a gent major que per culpa de la dictadura franquista no va poder rebre una educació en la llengua d'aqui i per tant escriu, amb bona intenció, com li pareix més adequat. De totes maneres, també n'hi ha molts que utilitzen aquesta forma d'escriptura com a eina per atacar la unitat lingüística catalana, que veuen com una amenaça enfront de la pàtria única que ells creuen que és Espanya.
Així, els falangistes i altres similars han cregut que augmentarien la seva legitimitat i popularitat a les Illes tot enmascarant el seu espanyolisme pur amb un neogonellisme que es presenta com a defensor de les tradicions i llengües pròpies de Balears enfront d'allò que ells anomenen "l'imperialisme català". Aquest conflicte del que parlàvem, succeeix en comunitats, com ara la nostra, en que dues identitats nacionals s'enfronten aferrissadament per esser hegemòniques a la citada comunitat. En aquest cas, és obvi, les dues identitats son la catalana i la espanyola (disfressada de mallorquina).
En la meva modesta opinió, aquest neogonellisme l'únic que pretén és aplicar el "divide y vencerás" per castellanitzar les Illes Balears, tant sols deixant el formenterenc i totes aquestes microllengües per a l'espai privat, com a preludi de la seva desaparició. Em podeu dir que som catastrofista o apocalíptic però, realment, al món cada setmana desapareixen moltes llengües (i amb elles la seva riquesa cultural) i, sense anar massa lluny, al propi Estat hi ha llengúes que estan pitjor que la nostra, com és el cas de l'asturià o la fabla aragonesa. Aquests son casos que ens serveixen per il·lustrar el que pot passar a ca nostra si anam per segons quins camins.

Sigui com sigui, s'ha d'apostar pel diàleg i el sentit comú, així com també aconseguir fer veure a la gent que la catalana és la llengua que, amb moltíssimes diferències, es parla a Mallorca i a les altres illes. És per aquest motiu que s'ha de fer pedagogia i mostrar que les expressions típiques de Balears es preserven, tot distingint-les dels barbarismes que usam amb freqüència a les nostres illes, com bé demostren la majoria dels polítics recentment escollits.

Carta del Comitè d'empresa del PDI Laboral que el deganat no va permetre publicar al Butlletí de Polítiques i Sociologia:

2011-06-04T13:17:00.000+02:00

TEMPS DE RESPONSABILITAT AMB QUI TREBALLA I ESTUDIA A LA UAB

El deganat de la nostra facultat està preparant una reducció dràstica de grups de docència. Els repetits missatges del degà només tenen en compte les exigències del Rectorat i la Generalitat, però no ens parla de les conseqüències d’aquestes retallades sobre qui treballa i estudia a la UAB.

La reducció de grups de docència a les facultats portarà a:

- Disminució de la qualitat i varietat de l’oferta docent.

- Disminució de la qualitat de la docència amb grups cada cop més grans (una docència que el curs vinent serà força més cara amb els augments de les matrícules i altres taxes).

- Augment dels superàvits de professorat als departaments. Això portarà a més acomiadaments i retallades els anys vinents.

- Augment de la càrrega de treball del professorat que no sigui acomiadat.

Durant anys se’ns va exigir un gran esforç d’adaptació als canvis de Bolonya, ara d’aquests canvis només en quedarà la part negativa.

Tot el model del Rectorat i el deganat de la nostra facultat es basa en la premissa falsa de què la docència teòrica s’ha de fer de forma magistral a grups grans, i que per a una participació activa de l’alumnat ja hi ha els seminaris que es faran en grups més petits.

El primer que haurien de fer els predicadors d’aquest model és anar als cursets de l’IDES, on durant anys ens han estat dient el contrari, parlant-nos de l’aprenentatge basat en problemes, de treball cooperatiu, d’avaluació continuada... i tot en grups petits evidentment.

El segon que han de fer és tocar de peus a terra. Als nostres plans d’estudi la teoria ocupa la part majoritària de la docència. Si el nostre model pedagògic es basés en seminaris, debats i participació, haurien d’augmentar la plantilla de professorat, no reduir-la. No es tracta de fer una conferència magistral de tant en tant, sinó de fer la major part de les classes a grups grans. Això vol dir molt poca interactivitat amb l’alumnat. Tornarem a “dictar apunts”. Que lluny queda la part positiva de Bolonya! Quanta raó tenien les protestes dels estudiants!

I així arribem a la solució que apliquen els alumnes al problema dels grups grans: no anar a classe. Perquè han d’assistir a classe si ja troben els apunts a Patata Brava? Això sí, la matrícula serà encara més cara, i si suspenen perquè no han “empollat” prou bé els apunts, molt més cara.

Qualsevol comparació amb l’excel·lència i el model anglosaxó és un insult a la intel·ligència.

El més greu és que aquestes mesures i retallades que ens portaran cap a una universitat més cara, massificada i de pitjor qualitat no han estat en cap moment pactades ni negociades.

Es pot fer una altra cosa, podem seguir l’exemple de la Sanitat. Hi ha facultats que ja han començat, com la de CC. de la Comunicació i la de Dret.

El primer pas ha de ser buscar la complicitat de tots els estaments de la universitat, i informar i negociar amb la JPDI, comitès d’empresa i representants dels estudiants.

Per aquesta raó, fem una crida a tots els òrgans de la universitat (Departaments, Juntes de Facultat, Equip de Govern, etc) per tal que mostrin públicament la seva oposició a les mesures pressupostàries exigides des de la Generalitat, amb la intenció de formar un front comú davant d’uns fets que poden afectar greument la qualitat de la nostra universitat.

Comitè d’empresa del PDI laboral

Les coses dificilment son el que pareixen

2011-05-16T10:41:00.000+02:00

Les coses dificilment son el que pareixen o el que volen ser. Avui, per exemple, ens hem despertat amb la notícia de l'arrest d'Strauss-Kahn, president del Fons Monetari Internacional. En principi podriem pensar que un llop del capitalisme que ha estat capaç de doblegar paÏsos sencers (amb tot el que això comporta en termes d'atur, desnonaments, suicidis...) ha estat incapaç, pobre, de forçar una humil cambrera del modest hotel de luxe on s'allotjava.

El que hauriem de tenir present, però, és què aquest succés s'ha donat en un moment en què el Partit Socialista Francés estava en un moment de franca recuperació, sonant aquest senyor com a presidenciable de la República. En aquest moment, per tot això, cal recordar el Cas Clearstream, mitjançant el qual Villepin va intentar posar pals a les rodes de la candidatura de Nicolas Sarkozy.

Amb tot això no voldria descartar la primera hipòtesi del llop capitalista sinó tot el contrari, ja que crec que ambdues poden anar de la mà.

Això ho he pensat al seminari (el darrer) de Participació Política en que el professor ens ha dit que per haver triat la política com a tòpic de la nostra carrera estam "en lo más hondo y oscuro del pozo".

A més, arrel d'aquest seminari, també he reflexionat respecte de la participació ciutadana i és que, a vegades, val més que els polítics facin la seva feina i es deixin de consultar als veïns. Per exemple, a Sant Cugat quan l'aleshores alcalde va tractar de peatonalitzar els carrers céntrics els botiguers se li varen tirar a sobre i ara, havent-ho aconseguit, aquests carrers son dels més cotitzats del pais.

En aquest punt també cal demanar-nos quina legitimitat tenen les diferents associacions, sovint interlocutors polítics, que se suposa que ens representen.

I més encara, dels inconvenients que sembla ser que ningú veu a les llistes obertes ja en parlarem un altre dia (tot i que ja ho varem fer fa temps).

No ens quedaran ni les herbes

2011-05-01T12:50:00.000+02:00

En apenas dos días la Unión Europea establecerá una prohibición sobre gran parte de los remedios herbales tradicionales, obligándonos a muchos de nosotros a tomar medicamentos químicos que producen enormes ganancias a las grandes farmacéuticas.

La Directiva de la UE impone barreras importantes que dificultarán el acceso de cualquier remedio herbal que no haya estado en el mercado europeo durante los últimos años. Las nuevas reglas afectarán a prácticamente toda la medicina tradicional china, ayurvédica y africana. Estamos ante una medida draconiana que otorga ventaja a las grandes compañías farmacéuticas y que ignora miles de años de sabiduría medicinal.

Necesitamos generar una protesta masiva contra esta decisión. Juntos, y con todas nuestras voces, podemos presionar a la Comisión Europea para que revise la Directiva, presionar a nuestros gobiernos nacionales para que rechacen su implementación, y dar mayor legitimidad a las acciones legales emprendidas. Firma esta petición y reenvíala a todos tus conocidos. Reunamos un millón de voces para salvar los remedios herbales tradicionales:

http://www.avaaz.org/es/eu_herbal_medicine_ban/?vl

Es difícil de creer, pero si un niño cae enfermo y existe un remedio herbal natural seguro para curar su enfermedad, podría ser prácticamente imposible conseguir ese remedio.

El 1 de mayo la Directiva europea creará importantes barreras a los remedios herbales manufacturados, exigiendo enormes costos, años de esfuerzos, y larguísimos procedimientos técnicos para que cada producto sea aprobado individualmente. Las grandes farmacéuticas tienen los recursos para sortear fácilmente dichas trabas, pero miles de compañías medianas y pequeñas de medicina herbal en Europa y en el mundo irán a la quiebra.

Pero podemos detener esto. La Directiva fue adoptada casi a escondidas, entre las sombras de la burocracia, pero no debería resistir la luz de un escrutinio democrático. La Comisión Europea tiene el poder de retirarla o introducir modificaciones, y de hecho ya se ha iniciado una acción legal en este sentido. Si los ciudadanos a lo largo y ancho de la Unión Europea nos unimos ahora, dicha acción recibirá una legitimidad aún mayor, añadiendo presión a la Comisión. Firma abajo, y reenvía este mensaje a todos tus amigos y familiares:

http://www.avaaz.org/es/eu_herbal_medicine_ban/?vl

Hay varios argumentos válidos que justifican una mejor regulación de los remedios herbales naturales, pero esta draconiana directiva limita la libertad de los ciudadanos europeos de hacer una elección segura y saludable. Levantemos nuestras voces para defender nuestra salud y por nuestro derecho de elegir remedios herbales tradicionales seguros.

Con esperanza y determinación,

Ricken, Iain, Giulia, Benjamin, Alex, Alice, Pascal, Luis y el resto del equipo de Avaaz

FUENTES:

La medicina china tradicional en la UE podría verse afectada por una directiva sobre hierbas medicinales

http://spanish.china.org.cn/culture/txt/2011-04/14/content_22361010.htm

Europa impone nuevas reglas para hierbas medicinales

http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2011/01/110117_remedios_herbales_regulacion_men.shtml

La Comisión Europea estima que salvo las vitaminas y minerales, el resto de nutrientes no deben incluirse todavía en la Directiva sobre complementos alimenticios

http://bit.ly/mDtG6Z

Directiva europea limita el acceso al tratamiento con plantas medicinales

http://www.euranet.eu/esl/Inbox/spanish/Directiva-europea-limita-el-acceso-al-tratamiento-con-plantas-medicinales

¿Quieres contribuir a construir la comunidad de Avaaz? Somos una organización enteramente sostenida por pequeñas donaciones individuales y no aceptamos dinero de gobiernos o corporaciones. Nuestro dedicado equipo de campañas se asegura de que todas las contribuciones, incluso las más pequeñas, dan un alto rendimiento: clic aquí para donar!.

Felanitx m'agrada

2011-04-30T18:11:00.000+02:00

Tot i que no hi vaig poder ser, m'ha agradat molt el lipdub felanitxer!

Herbes, neons vermells i bicicletes

2011-04-06T19:28:00.000+02:00

Publicat a El Felanitxer

Llegint aquest títol no fa falta ser molt espavilat per saber a quin pais tractarem de fer referència. Efectivament, parlam d'Holanda, del pais de les flors i altres herbes.

Recentment he tingut l'oportunitat de tornar-lo a visitar, encara que fos menys temps del que a jo m'hagués agradat, amb l'excusa de fer una visita a uns amics que hi han anat aquest quatrimestre d'Erasmus.

Tot i que jo no l'he emprat (n'estic certament empenedit), crec que aquest programa d'intercanvis és una de les polítiques amb més éxit i sens dubte la que fa més per aconseguir l'anomenada identitat o, com deia Felipe González, "ciutadania europea". No es tracta només dels coneixements formals que puguin assolir els estudiants a través de les seves pràctiques o classes sinó de viure una experiència a un pais diferent del Vell Continent, coneixent així altres formes de vida i tenint l'oportunitat de "córrer món", assolint d'aquesta manera coneixements informals que no es poden menysprear.

De fet, serveixi aquest humil escrit per deixar constància de la meva opinió respecte als rumors que circulen afirmant que a partir del 2013 s'acabarà "l'erasmus per tothom", seguint amb la cínica carrera de retallades que ha fet per exemple que a Catalunya darrerament s'hagin tancat plantes d'hospitals mentre que les 500 famílies més riques deixaran de pagar bona part dels seus impostos.

Però avui la intenció no era parlar de política (potser al maig si que tocarà...) sinó reflexionar en relació al territori que Àngel Guimerà qualificaria de "Terra Baixa", i mai millor dit. Per una banda, no es pot deixar de parlar dels Coffe Shops, o establiments on, entre d'altres coses, hom pot adquirir i consumir substàncies que aqui, tot i ser comunes, no entren dins els marges de la legalitat. Com no podia ser d'altra manera, vaig anar a un d'Utrecht que em va cridar molt l'atenció pel fet de que era flotant, era un vaixell amarrat a un canal, prop del centre de la ciutat. Allà vaig poder observar com, deixant de banda els turistes, la gent d'allà acudia al vaixell però no fumaven com a desesperats sinó que anaven allà a passar l'estona, llegir un llibre o conversar tranquilament.

Amb això vull dir que, essent el consum legal i controlat (vigilant que els consumidors siguin majors d'edat, evitant excessos...) però sobretot estant desestigmatitzat i no prohibit; em fa l'efecte que els qui consumeixen ho segueixen fent com pertot però ho fan d'una forma més controlada i racional.

A banda d'això, crec que és evident que la indústria del cannabis i la seva comercialització és, a banda d'un potentíssim atractiu turístic, una font d'ingressos per a souvenirs i d'altres establiments. De fet, gran part dels consumidors d'aquests productes son espanyols. Així, sorprén la gran quantitat de vegades que es sent parlar castellà i català i és que, com a prova, cal dir que només des de Palma 3 companyies connecten Mallorca amb Amsterdam.

Un altre tema en part relacionat a l'anterior és el dels Red Districts, o zones on la prostitució és legal i està regulada. En aquest sentit crec que a priori és encertada aquesta política ja que, com amb el cannabis, és la millor forma de lluitar contre les màfies i l'explotació sexual. Potser és cert que aquesta xacra no ha desaparegut però entenc que és més fàcil fer-hi front així que no com a Suécia, on està il·legalitzada i n'hi segueix havent, amb unes condicions més precàries que abans a causa de l'obligada clandestinitat.

No entraré a debatre, per falta d'espai, si la prostitució es podria acabar erradicant o si moralment és acceptable o no. el que si diré és que crec que regular-la permet garantir millors condicions per les treballadores, i dic treballadores perquè a banda d'algun transgénere, tot eren dones. Desconec si n'hi deu haver d'homes i sinó n'hi ha per quin motiu és.

Potser és anecdòtic però el barri aquest d'Utrecht també és flotant. És una filera de cases dins un canal, ricament guarnides amb llums de coloraines i música que, especialment de dia, esdevé una altra atracció turística. De totes formes, i per motius étics, en aquest cas no estic tan segur de que aquest model s'hagi d'incentivar com a atracció turística però si que ho estic en relació a qüestions higiéniques i de seguretat.

Hi ha altres temes que, parlant dels Països Baixos, no es poden oblidar. Un d'aquests és l'impressionant implantació de la bicicleta com a mitjà de transport. Allà tothom en té i als edificis hi ha parkings privats per aquest tipus de transport. Això potser és pel fet de que hi ha molta gent que a les ciutats es dedica a robar bicicletes i vendre-les a preus molt baixos. Per exemple, mentre jo era per allà, ens varen oferir bicicletes per 10 o 20 euros. A banda d'aquest mercat negre, també hi ha un mercat de segona mà "legal"...

Sigui com sigui, podriem acabar constatant que l'experiència Erasmus (encara que només sigui viscuda indirectament) és una molt bona opció per conèixer i "fer" Europa entre tots els ciutadans d'aquest continent. Per altra banda, potser ens hauriem de plantejar trencar amb alguns tòpics i barreres legals no només per motius de salut sinó també, aprenent del cinisme economicista, per raons econòmiques; esdevenint d'altres alicients turístics que sens dubte ajudarien a evitar l'estacionalitat turística.

Ara mateix

2011-03-21T12:16:00.000+01:00

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Una histèria com les d'abans

2011-02-16T18:43:00.000+01:00

Començar dient que ja fa un temps que tenc Histèries d'un Estudiant una mica abandonat seria repetir el tòpic que, tanmateix, no he pogut evitar.
Jo no creia que les xarxes socials, amb missatges més curts, amb titulars, acabarien substituint els blocs, amb relats més estructurats i complexos; però la realitat és tossuda i fa que cada vegada cregui més fermament que el Facebook o el Twitter fan substituir el Blogger, però d'aquest tema ja en parlarem un altre dia, si ve bé, en parlar potser del nou activisme polític mitjançant aquestes xarxes socials.
El que jo volia fer avui, sacrificant una estona de la meva tarda, és fer una Histèria com les d'abans, com les que feia quan vaig començar a estudiar Ciencies Polítiques amb molta il·lusió, que per cert ara s'ha transformat en una incòmoda incertesa respecte el meu futur professional.
Per començar, ahir en Biel (company de pis), em va donar un paquet que havia arribat per jo i que contenia un CD amb un audiollibre d'una assignatura, Partits, que ja he acabat (Bravo per la ONCE!) i també un paperet d'aquells de Correus perquè anés a cercar un paquet de la UOC, on faré una assignatura de lliure elecció (Tal vegada això de "on" potser no és el més adeqüat tractant-se d'una universitat on-line...).
Doncs bé, avui desprès de classes he anat a Correus on he rebut el paquet de la UOC i desprès he anat caminant al pis, tot aturant-me al super per adquirir un tub de pasta de dents, que no en tenia. De pas, com és habitual, he comprat 20 coses més que, com a mínim, no eren urgents.
La meva sorpresa ha estat que, quan he arribat al pis i he col·locat les coses, m'he adonat que la pasta de dents no hi era, l'havia deixat a la caixa...
Frustrat he fet el dinar, he dinat, l'he paït, he entrat, he estés la roba i he posat un altra rentadora i he partit al supermercat una altra vegada per tal de recuperar la pasta, que molt amablement m'havien guardat.
Pel cami, però, m'he aturat a cercar unes calaixeres al "todo a 100" de davall el pis. No m'han acabat d'agradar i, aprofitant que anava al super, he creuat tot Cerdanyola a peu, tot aturant-me a diverses botigues per comparar i, al final, l'he acabada comprant a devora ca meva, al lloc on no m'acabaven d'agradar.
Ja de pas, per acabar de fer despesa, m'he aturat a comprar fruita i a canviar un 7/39 de la ONCE que jo pensava que tenia 10 € de premi. Al final m'han dit que no ha tengut res (cosa que ara comprovaré) i jo he tornat fer "gasto".
Finalment, també frustrat, he tornat al pis i he estés un altra rentadora que havia posat havent comprovat que unes taques de xocolata que hi havia no han fuit, fet aquest que ha agravat la meva frustració...
Ara tenc un caramull de roba damunt el llit que hauré de plegar i un caramull de feina de la universitat, i ja ho veurem, que el dia encara no s'ha acabat!

Llums i OVNIS

2011-01-30T15:18:00.003+01:00

Publicat a El Felanitxer

Ja s’han acabat les vacances de Nadal i ara toca, com cada any nou, seguir patint una mica de fred i, això per als estudiants, preparar els examens i treballs finals de quatrimestre, que han de certificar els abundants coneixements que sens dubte hem adquirit durant aquests mesos passats.
Com deia, deixam enrere les sempre bucòliques festes de nadal en que he vengut pel poble on he comprovat que aquell “Felanitx” luminós que hi há a l’entrada de la Vila venint de Son Mesquida és una trista metàfora de la situació del poble, estant de cada any més fus i apagat.
En aquest sentit, se sent comentar a la gent la gran quantitat de botigues que han tancat a la Vila o ho faran properament. La zona més afectada, com no, és el centre de Felanitx i més concretament la part de dalt del Carrer Major, on no han resistit ni els “xinos”! Efectivament, en aquesta època de crisi en que tothom cerca el més barat, tampoc entrarem en si realment aquests comerços en comparació son tan econòmics com ens volen fer creure, hagin hagut de tancar. Perquè, encara que sigui trist, les petites botigues de poble, especialment aquelles dedicades a la moda, ho tenen molt complicat enfront dels centres comercials però els “xinos” pareix que van molt bé...
Per tot això, per la necessitat de rehabilitació urgent del centre de Felanitx, crec que va arribar en bon moment l’inici de les reunions de l’iniciativa Idea Felanitx, a la primera reunió de la qual m’hagués agradat assistir però no va ser possible.
Però no tot és mort encara, l’enginy segueix viu a ca nostra. I sinó que els ho diguin als originals propietaris de certa bodega que gravant un divertit vídeo sobre la suposada aparició d’un OVNI als terrenys de Son Suau (que realment no seria un OVNI perquè aquell bon home diu que era com un microbus...), hauran aconseguit molta publicitat d’una forma econòmica i és que a banda de les mils de visites que ha rebut l’spot inicial, se li han de sumar les posteriors versions que se n’han fet del tipus “Expedient X” i demés.
Sigui com sigui, també hem de tenir en compte que a través de les xarxes socials aquest vídeo ha travessat la mar arribant al continent. Com a felanitxers, hem tengut una finestra per tal de donar a conèixer el nostre subdialecte local en un estat més pur; encara que això pot ser perillós ja que tal vegada qualcú entendrà que a Felanitx no parlam el mateix idioma que a Marratxí, per exemple.
Jo no me’n entenc de vins però el que crec és que aquest prodigi d’originalitat no deu ser aïllat ja que el mateix nom de la bodega i dels vins que produeix crec que tenen una imatge de marca molt atractiva i original.
I és que això de l’enginy no és només propi de Felanitx, jo crec que és una cosa que es dóna a tota Illamor, com dirien en paraules del primer musical mallorquí.
Parlant d’aquest musical, al qual no podia faltar donada la meva mitja ascendència vilafranquera, dir que em va agradar molt. Jo no hi som un entès però vaig veure que tal vegada no era el mateix nivell que els grans musicals de Broadway tipus La Bella y la Bestia però aquestes petites mancances técniques, pròpies supós jo de la poca experiència en aquest tipus d’espectacles, queden sense cap dubte compensades per la proximitat del propi musical. En poques paraules, molt recomanable i més encara si a la fila del davant tens assegut en Tomeu Penya amb el seu capell i mesclat entre el públic.
En aquest sentit, he de dir que crec que hi havia força gent a l’Auditòrium de Palma i, de fet, la gran majoria erem de la Part Forana.
Poques coses més, esper que l’enginy m’acompanyi a jo també de cara als imminents exàmens i que el fet de que, com un any més, no hagi pogut anar a les festes de Sant Antoni a Gràcia, hagi valgut la pena.

La prosperitat desprès del poder

2010-12-10T13:31:00.000+01:00

Interessant reflexió que vaig extreure del bloc On the wobly's road
En aquest cas és pregunta que faran els polítics catalans desprès de les eleccions, però realment son molts els exemples que em venen al cap. Des de Felipe González fent d'assessor del multimilionari mexicà Carlos Slim, qui sap si oferint-li informació privilegiada al mercat de les telecomunicacions; passant per José Maria Aznar, que treballa a l'òrbita de Rupert Murdoch que aposta contra els interessos d'Espanya a les bolses; o Jaume Matas, que treballava a Estats Units per una consultora a la qual el seu govern havia afavorit amb multitud de petites feines, per les quals no s'havia convocat cap tipus de concurs.

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

"Be patient, please"

2010-12-04T14:52:00.000+01:00

Ahir horabaixa la vella terminal de l'aeroport del Prat estava plena de gent, gairebé tanta com quan era l'única. Així, el control es va fer llarg i ferragós i, havent-lo passat i havent donat una volta tot xerrant per telèfon, vaig descobrir que la cua del nostre vol cap a Palma travessava ja tot el mòdul, anant de la porta 33 a la 30.
De totes maneres, l'embarcament va començar puntual a les 16:55 però el fet de que hi hagués tanta gent el va fer lent, tant és així que quan ja havia entrat tothom (sorprenentment hi haviem cabut tots, encara que no així totes les maletes) potser passaven un parell de minuts de l'hora prevista de sortida, les 17:25.
Va ser llavors quan varen tancar portes i les hostesses varen fer la demostració habitual. Desprès d'això però, varen passar uns minuts fins que, transcorregut potser un quart d'hora, el comandant va parlar en anglès per dir que com que haviem perdut el nostre torn (slot, en termes aeronàutics), la torre de control ens n'havia d'assignar un altre, amb la qual cosa va demanar paciència per primera vegada ("Be patient, please").
Seguien passant els minuts, l'avió estava ple a vessar i com suposareu no hi havia aire condicionat ja que els motors estaven apagats. Va ser en aquell moment quan vaig telefonar a mun pare, a mu mare i a na Laura perquè em donessin conversació per tal d'evadir-me d'aquella situació angoixant que, sens dubte, va posar a prova la meva claustrofòbia.
Mentre jo acabava la bateria del mòbil el comandant, que ja ens havia demostrat el seu péssim castellà, seguia demanant-nos paciència i dient-nos ja que hi havia un problema a l'aeroport de destinació.
En aquells moments els passatgers ja començaven a conèixer la situació a través dels mòbils i jo m'estava posant més nerviós així que, sense apenes bateria al mòbil ja que feia més d'una hora que parlava, vaig abandonar el meu seient per anar a cercar aigua a la part de darrera. M'era igual si l'hagués haguda de pagar!
Sorprenentment, però, Ryanair s'havia lluit i enlloc de vendre regalava tassons d'aigua que, tot i ser calenta i no massa bona de gust, s'agraïa. A més, la part posterior de l'avió em va permetre un cert alleujament ja que una porta estava oberta, reduint així notablement la sensació d'enclaustrament.
Llavors ja tothom sabia que l'espai aeri estava tancat i que el nostre vol estava cancel·lat però així i tot no ens deixaven sortir de l'avió. La situació, en aquells moments, ja havia pres un aire kafkià, surrealista, com si fossim els protagonistes d'aquelles películes antigues de segrest d'avions.
Eren més de les set i la gent s'estava posant nerviosa. Tant és així que l'hostessa del darrera, que estava acompanyada per un altre home que, segons desprès varem saber, era la seva parella i que era l'única que parlava un poc de castellà es va cansar de parlar pel telèfon amb la part del davant i hi va anar a parlar (encara que tinc la convicció que, més que parlar, lo que volia era estar tranquila una estona).
Eren molts els passatgers que citaven un article de la legislació espanyola que diu que no es pot tenir al passatge més d'una hora tancat a l'avió però, tot sabent això, la tripulació mantenia que l'avió era irlandès i que necessitaven la confirmació final de la seva seu a Dublin per poder deixar-nos sortir; afirmant també que si l'aeroport de Barcelona estés tancat al tràfic aeri podriem sortir sense problemes però que com que aquell, en aquelles hores, encara estava obert, no era tan senzill.
En aquells moments jo ja havia passat de la calor al fred que entrava per la porta oberta, la tripulació havia dit més de deu vegades "Be patient", la qual cosa sens dubte ja irritava a la concurrència. De totes maneres, també vaig tenir temps per conèixer dos germans que, tot i ser de Ciutat, eren parents d'en Xisco "Moya" de Felanitx, així com també l'entrenador d'un equip de basket femení de Girona que anaven a jugar a Mallorca a més d'un al·lot de Marratxí, en Pau, que estudia arquitectura a Girona. Com podreu comprendre, gran part del passatge d'aquell vol estava format per estudiants mallorquins que tornaven a ca seva, molts, desprès d'un parell de mesos. També hi havia un grup de senyores majors molt rialleres que, podres, feien plans de que aquell vespre anirien a veure La Seu de nit i desprès anirien a fer tapes a Santa Catalina.
Tot i que estava clar que no volariem i que allò ja tenia pinta de segrest, els "part de Be patient" encara continuaven, seguits ja per alguns xiulets i crits d'indignació per la gent que no entenia aquella situació perquè, si haguessim estat lluny de la terminal hagués estat una altra cosa, però és que tota l'estona haviem estat aferrats al finger.
Eren més de les set i mitja quan el pilot segueix amb els "Be patient" però afegint ara que per sortir hem de sortir tots i hem de signar una renúncia al vol, amb la qual cosa no haguessim tengut dret a res. No ho varem fer i mentrestant veiem com aterraven avions.
Segons vaig saber més tard, com a anécdota, l´únic comandant que va decidir enlairar-se quan l'espai aeri espanyol romania tancat fou un holandés de KLM, que va arribar sà i estalvi als Paisos Baixos.
De fet, tenc la convicció de que la vaga encoberta ens ha agafat pels pocs minuts que s'ha endarrerit l'embarcament, i per això la situació d'incertesa va durar tant.
Eren ja més de les vuit quan varem començar a sortir però jo com que encara estava a la part posterior vaig esser dels darrers, junt amb el marratxiner. La sorpresa fou majúscula quan vaig comprovar que el jersei que m'havia llevat en els moments d'acalorament havia desaparegut, qualcú me'l va robar. Des d'aqui voldria dir que era un John Smith blau cel amb caputxa i butxaca frontal, si el veis, sospitau!
Així, alleugerits, varem sortir de l'avió i vaig acompanyar aquell al·lot a cercar sa maleta mentre ell ja tenia clar que aniria al port i agafaria un ferry que sortia a les onze. Desprès varem sortir a facturació on hi havia una cova impressionant, llarguisima i curvilínia, per reclamar un canvi de vol. També, hi havia gent amb carpetes que t'apuntava els noms perquè et tornessin els dobbers. En Pau ho va fer però jo, com que no tenia clar que fer, vaig esperar a fer-ho per internet però abans volia contactar amb ca nostra per confirmar-ho així que li vaig deixar la maleta (amb el portàtil i tots els apunts) a aquell jove pràcticament desconegut i vaig anar al lavabo. Curiosament, estaven netejant el d'homes així que vaig anar al de dones, vaig carregar el mòbil i vaig xerrar un poc amb mu mare, però poc, perquè estava un poc intranquil per la maleta. De fet, quan vaig sortir a cercar-lo al lloc on l'havia deixat no hi era. Va ser llavors quan vaig pensar que perdre el jersei no era res comparat amb perdre el portàtil i tots els apunts!
Així, vaig demanar a un home de cara pàlida que no em va entendre, a les jugadores de bàsket que no s'hi havien fixat i també a una de Ryanair, que tampoc. En aquell moment, preocupadíssim, vaig tornar al lavabo on les dones de la neteja em varen dir que un al·lot em cercava, i que l'havien enviat als altres banys.
Hi vaig anar correns i el vaig trobar. Bé, de fet ell em va trobar a jo. Em va dir que ja li havien comprat un bitllet pel ferry de les 11 per 30€ i que compartirien un taxi amb un grup d'estudiants que també farien la travessia.
Així que ens varem despedir i jo vaig prendre cap a la Renfe, on vaig haver de "Be patient" una estona més ja que el tren no venia, amb el fred que notava perfectament per la manca de la meva dessuadora. Més tard, a Cerdanyola no vaig agafar taxi ignorant els consells de ca meva, amb la qual cosa vaig pasar més fred però bé.
Al final, a banda de "Be patient", la sensació era de frustració, sorpresa, indignació, decepció però sobretot cansament.
Sigui com sigui, de dins l'avió pensavem que la vaga s'havia donat pels anuncis de privatització d'AENA, amb la qual cosa hi estic totalment en contra ja que l'absurd mite de que la privatització ja que les coses funcionin millor o siguin més eficients és només això, un mite. Ningú té fórmules màgiques i si, d'alguna manera, s'aconsegueix ser més eficients es reduint salaris i empitjorant les condicions laborals dels treballadors així com també les dels serveis oferits, passant els passatgers d'esdevenir usuaris per esdevenir clients.
De totes maneres, un cas apart el constitueixen els controladors aeris, que son uns dels que més cobren d'Europa i, per mantenir els seus privilegis, agafen com hostatges les illes i el conjunt de l'Estat donant l'aparença de que des de la seva torre no son capaços de veure que els seus salaris i condicions queden molt lluny de la resta dels mortals
A més, en un altre ordre de coses, cal afegir-hi la situació d'aillament, i mai millor dit, que pateixen les illes en situacions com aquestes, ja que molta gent que havia de volar a la península va marxar en tren cap a Sants per allà agafar-ne un altre o directament en cotxe o bus, per arribar a les seves destinacions, cosa que nosaltres els illencs no podem fer, només quedant-nos com a alternativa vuit hores de travessia en vaixell, i això si que suposa "Be patient".

Pinzellades de Miquel Barceló

2010-11-28T17:43:00.000+01:00

Avui he baixat al quiosc perquè no em volia perdre el debut del diari ARA, en una jornada tan trascendentalment política al Principat. De fet, emperò, el diari encara no l'he mirat massa, tot i que esper que estigui bé perquè amb dos euros cinquanta..., sinó que m'he centrat en el suplement (Timeout cultura) que fa una entrevista al geni felanitxer Miquel Barceló, si, ja ho sé que no viu a Felanitx i totes aquestes coses. De fet, a l'entrevista mostra la teulera que fa servir de taller a Vilafranca de Bonany, que sigui dit de pas és el meu poble patern.
La qüestió és que hi han hagut diverses coses que m'han cridat l'atenció i, algunes, son les que transcriure a continuació, perquè de ben segur molts mallorquins no tendran accés a aquesta revista. S'ha de dir que potser no son les més trascendentals pel que fa a la seva activitat artística, crec que simplement son categoritzables com a curiositats o anècdotes personals de l'artista, en forma de frases lapidàries. Esper que no hi hagi cap problema amb els drets d'autor de l'entrevista, però és que no tenc temps d'analitzar-ho i reescriure-ho...
"De la (política) mallorquina, no tant (informat); fins fa poc la seguia, però ara ja no: en general, tot és tan frustrant... I amb l'espanyola, tres quarts del mateix. La veritat és que no sent cap curiositat per saber que passarà. Em fa l'efecte que vivim un temps de regressió, en el qual la dreta està retornant, o retornarà aviat, al poder a molts de llocs. També a Europa".

"També m'agrada molt la sensació que hi ha obres que es van fent totes soles, com les teles rosegades per les termites de Mali, abans, o com els cucs que passen per damunt dels quadres fumats, ara. Saber que, mentre jo llegesc tan tranquil, a diferents espais del món hi ha obres meves que es van creant totes soles. Està bé, això!"
Ara tenc en marxa bastants experiments d'aquest tipus, amb procediments una mica particulars. Àmfores al fons del mar, calcificacions... Son coses que no he mostrat mai"

"Ara ja quasi només escric als aeroports quan hi ha retard: el meu pròxim llibre l'haurà de publicar Iberia"

"Un altre objectiu era partir de Mallorca (...) El lloc de Palma on vaig més és a l'aeroport, que deu ser un dels pitjors del món. A Palma tenim uns dels pitjors aeroports del món i el pitjor Museu d'Art Contemporani del món. Com es diu aquell cementeri que hi ha per devers Marratxí? El Bon Sosec, no? Idò jo crec que haurien de dur el cementeri al museu, el museu a l'aeroport i l'aeroport al cementeri".

"La meva educació com a espectador d'art sobretot va ser amb aquella pintura mallorquina dolenta, plena de cales i oliveres i no sé que més. Eren com pastissos de pintura, eren obres coprofíliques, perquè eren tan espesses que pareixien merdes de colorins".

"Els quadres fumats que faig ara, en canvi, no tenen ni un gram de pintura. I els retrats amb lleixiuet que he fet d'albins de l'Àfrica, per exemple, pesen menys desprès d'haver-los fet que abans".

"Abans, els forns de teulera s'empraven per cremar de tot. Des de documents comprometedors fins a cans que els caçadors no volien: els tiraven vius dins el forn i no els sentien ni cridar. T'ho imagines? Jo crec que en aquests forns, hi deuen haver cremat gent i tot. Tot el que hi tires desapareix a l'instant".

"A mi tot allò em va cansar aviat, però em va divertir molt. A més, la tia estava boníssima. I la seva casa era fantàstica."

"A mi m'agrada anar combinant els llocs on visc: la gran ciutat, l'aïllament de Mali, o de Mallorca"

"El meu treball a la Seu el vaig fer com si allò fos un edifici laic, com si ja estigués dessacralitzat: la meva idea és que ho arribarà a estar algun dia... Encara està en mans de l'Esglèsia Catòlica, si. Però això és un accident que la història arreglarà".

Si jo pogués, votaria en Joan Herrera

2010-11-25T21:32:00.002+01:00

Son molts els motius pels quals si jo pogués votaria ICV-EUiA en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Sigui com sigui, evitaré fer un llarg discurs i només posaré dos videos que, crec, son bastant més amens. Per més informació, visiteu la web d'en Joan Herrera .

Els partits que no sortiran al Telenotícies

2010-11-17T11:00:00.001+01:00

S'apropen les eleccions al Parlament de Catalunya i des d'aqui voltriem dedicar aquest humil espai a aquelles candidatures que molt probablement no arribin al Parlament per moltes vegades que s'hi presentin, encara que entre els següents alguns tenen més possibilitats que d'altres, reduïts a simples grupúsculs amb manca, en molts casos, de discurs coherent i projecte per al pais.
Diuen els mitjans que enguany han augmentat de forma considerable el nombre de candidatures i això es fruit, sense cap dubte, de la creixent desafecció política existent al pais, que s'ha agreujat a causa de la crisi global.
Sense cap dubte, però, aquests partits recorden a la cancó d'Els Pets El Candidat.

- El friki
Un apartat aposta mereixa la CORI o Coordinadora Reusenca Independent, que ara pretén entrar al Parlament amb el seu estil friki o, com en diuen ells, "juantxis". Crec que el seu estil sarcàstic i divertit atraurà molts vots de gent desil·lusionada, a l'estil del que va fer anar Chikiliquatre a Eurovisió.

- Els altres esquerrans
Des de Baix, fruit de la col·laboració de diversos moviments socals, presenta una opció fresca i rebel.
El Partit Republicà d'Esquerres, en coalició amb Izquierda Republicana, no és tan d'esquerres com els altres d'aquest apartat i posa l'èmfasi en la consecució de la III República.
Altres partits socialistes o comunistes ben petits son els següents:
Partit Comunista del Poble de Catalunya
Unificación Comunista de España
Partido Obrero Socialista Internacionalista

- Els petits centristes
Gent Nostra és una escisió de Convergència implantada en l'àmbit local. De ben segur que li treurà un grapat de vots.
Per altra banda, que dir de l'incansable Centro Democrático y Social de Suárez que, tot i els mals resultats, aconsegueix mantenir llistes a totes les eleccions.

- Els populistes/xenofobs
Plataforma x Catalunya, molt coneguda per tothom pels seus plantejaments i polítiques racistes. Té presència a diversos ajuntaments i, a causa de la crisi, tot fa preveure un creixement de la seva força electoral.
Partit per Catalunya és, per la seva banda, una escissió de l'anterior tot i que només és presenta a la circunscripció de Lleida.
El populisme d'UPyD potser tindrà presència als mitjans (especialment a l'anomenada "Caverna Mediàtica") però així i tot, tenint la competència de Ciutadans, es veu molt difícil que pugui entrar al Parlament.

- L'altra dreta espanyolista
Alternativa de Govern, l'aposta de Montserrat Nebrera per desinflar el PP que es vol aprofitar de la crisi. No crec que la marca Nebrera, per si sola, aconsegueixi una poltrona al nou Parlament.
Família y Vida, grupúscul ultracatòlic antiavortista, antieutanàsia i defensors de "la familia tradicional". Integristes religiosos, vaja.
Movimiento Social Republicano, grup fascistoide amb propostes ambigues i poc concises. També l'haguessim pogut inserir al populisme.
Alternativa Liberal Social, grupúscul liberal i espanyolista. El votaràn quatre amics del fundador i poc més.

- Partits post-materialistes i one Issue parties (partits d'un sol tema)
Por un Mundo más Justo
Partido Humanista
Candidatures ja típiques de les diverses eleccions amb objectius molt lloables centrats en la cooperació per al desenvolupament i aquestes coses. Aconsegueixen treure un parell de vots que, entenc jo, serien més útils al sí de partits una mica més grans de l'esquerra alternativa que si que sumen per obtenir escons.

Els Verds- Grup Verd Europeu
Es veu que en aquesta ocasió no veurem moltes i molt variades llistes verdes ja que sembla ser que concorreran junts. Aquesta unitat va en la línia del partit Equo, que preten unir a tots els verds a nivell estatal i obtenir així un èxit similar al de l'Europe Ecologie francesa.

Escons en Blanc-Ciudadanos en blanco
El nom ja ho diu tot, pretenen aconseguir un escó per fer política de cadires buides. Així volen defensar una democràcia més representativa.

PACMA
Desprès de no anar amb Iniciativa, els animalistes es compliquen i molt la seva entrada al Parlament ja que, tot i gaudir d'una bossa de vots no menyspreable, no els basta per obtenir un escó.

Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Varen aconseguir un eurodiputat a Suècia i, fruit d'això, han anat creixent aquests partits a tot el continent. Defensen les llibertats a la xarxa i lluiten contra els abusius privilegis en matèria de propietat intel·lectual.

- Els inqualificables
Partido de los Pensionistas en Acción(PDLPEA), es veu que ja existia i ara ha pres embranzida. És un partit sectorial que defensa els interessos d'una part de la població que sovint és menystinguda per la classe política.

Partido Aragonés
Potser podria ser considerat un one-issue party pel que fa referència a les disputades obres d'art de la Franja o un lobby o grup de pressió per part de la veïna comunitat autònoma d'Aragó

Partido Castellano
Similar a l'anterior, com s'hi s'hi presentés un partit gallec o basc.

Democráticaweb
Un invent curiós, és una espècie de partit virtual que defensa la democràcia directa a través de les noves tecnologies.

PORC, o Pagesos per l'Orgull Rural Català. És una escissió d'un altre partit de similars característiques que es deia Pagesos per la Dignitat Rural Catalana.

Fenòmens inexplicables i altres greuges de la insularitat

2010-11-07T20:16:00.005+01:00

El Diario de Mallorca d'avui diumenge duia com a principal titular la frase següent: "Los baleares pagan los precios más altos al viajar por España pese al descuento de residente".

D'aquesta manera, aquest rotatiu presentava un estudi en que demostra falses les declaracions del ministre Blanco, qui digué que era més barat viatjar des de Ciutat que fer-ho en AVE i, de pas, posa de manifest que Mallorca està més ben comunicada amb Europa que amb la península.
Doncs bé, el tema està en que no només és el fet de viure enrevoltat d'aigua i sense que cap ministre de Foment enlloc de fer AVE no hagi fet un Illestunel per connectar-nos amb la terra ferma, perquè fins i tot els canaris ho tenen més barat per moure's per l'Estat que els ciutadans de les Illes Balears.
Així, com a exemple paradigmàtic, per anar a Valladolid des de la capital d'Espanya el bitllet d'AVE costa 41€ d'anada i tornada mentre que des de Mallorca en costa més de 700. Aquest, com d'altres sagnants exemples com les connexions amb Navarra, Extremadura, Castella o Galicia potser tenen certa excusa per la diferència de kilòmetres.
Però, vosaltres creis també que té excusa el cas del trajecte Palma-Barcelona, de notable interès per a molts estudiants illencs com un servidor, que, amb 204 km, costi el mateix que un Las Palmas-Barcelona, tenint en compte que son 2550 els km que separen les illes africanes de la capital catalana?
Però com aquests n'hi ha molts d'exemples cruels, com per exemple el trajecte Eivissa-València, que David Meca va fer nedant, costa 216 euros, mentre que el mateix vol des de Gran Canaria en val 82€. És a dir, surt més barata una distància equivalent a un Palma-Moscou que no un vol d'una mitja hora de durada.
Aquestes xifres es repeteixen en tantes altres ciutats com Màlaga, Bilbao o Saragossa, i s'accentuen si es tracta de viatges no programats o d'urgència, que fan que hagis d'agafar un avió (perquè no tens altra alternativa) per un motiu de força major.
De fet, aquesta setmana jo mateix he pogut experimentar aquesta situació ja que, fruit de la mort de la meva padrina, vaig haver de comprar un bitllet dimarts per volar dimecres, i per la qual cosa estic bastant d'acord amb la línia del Diario de Mallorca.
A més, les excuses que posen les companyies aérees de que sistemàticament els vols a Canàries siguin més barats que els vols a Balears son també molt curioses. Aquestes van des de que el més car del vol és aterrar i enlairar-se (Val, d'acord, però que passa que a Canàries no s'han d'enlairar i a més li han d'afegir 4500 km de carburant?) o que la pressió del turisme fa que a Mallorca els preus siguin més cars (Clar, ara al novembre hi ha més turisme a Mallorca que a Canàries, sisi...). A damunt, per més inri, el descompte real de resident segons el mateix estudi, oscil·la entre el 33 i el 45%, lluny del 50% somiat.
En el meu cas, en aquesta ocasió se li ha de sumar que el vol de tornada que vaig adquirir no el vaig emprar (amb Vueling) i n'he hagut de comprar un altre per avui, que ha estat amb Air Berlin. En aquest punt he de confessar que el motiu principal que em fa decidir a l'hora de comprar els bitllets és el preu d'aquests però, així i tot, totes les companyies tenen els seus avantatges i inconvenients. Humilment, vos descriure els pros i contres de totes les companyies que realitzen el trajecte Mallorca-Barcelona.
Començarem per Air Berlin. En aquest cas, potser vos sorprendrà que entre els principals inconvenients que li trob no hi estigui la qüestió lingüística (He de confessar que en aquests temes som més pragmàtic). Així, aquests inconvenients d'Air Berlin, que opera en exclusiva des del mòdul A (que ben bé es podria anomenar A-lemanya) son l'aplicació d'una tasa de serveis de 15 €, que a Son Sant Joan s'hagi d'agafar molt probablement les atapeïdes "jardineres", amb els inconvenients que això suposa; i també el greuge que suposa que els residents no podem facturar on-line, havent d'anar a fer coa, mentre que també s'ha de pagar per triar seient.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta línia alemanya son que ofereix premsa, snack i ampolla d'aigua als seus vols. A més, disposa d'una flota bastant moderna (A320 o B737-800, els mateixos models que les altres companyies però que son bastant nous). Per altra banda, arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe perquè no has de perdre el temps al bus llançadera (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus).

Ryanair, la irlandesa low cost que recentment ha muntat una base a la ciutat comptal, des de la qual té uns 2 vols al dia a Mallorca, té els inconvenients segúents:
El principal és que has d'anar viu quan fas la reserva ja que, tot i que la tarifa sempre és molt baixa, a vegades les tases superen el preu regular. A més, cada vol té un afegit de 5€ a l'hora de pagar, ja que l'única targeta amb la qual no et fan pagar és molt dificil d'aconseguir a Espanya. A més, només et deixen dur un bolic a bord, i sinó... paga! En aquesta línia, dir que és un supermercat volant, ja que durant el trajecte et volen vendre de tot i molt, però per jo això no és un inconvenient. També és una pega que el vol d'anada matinal des de Barcelona parteix a les 6:30.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta low cost son que si ho mires amb antelació, és amb diferència la més barata ja que té una estructura de costos que les altres només poden somiar.
A més, també té una flota bastant moderna (B737-800, diuen a la web que tenen una mitjana de 3 anys) i també arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus). Finalment, és positiu que no has de pagar per triar seient, de fet, els seients no estan numerats. Per contra, et venen una opció d'embarcament prioritari.

Parlam ara de Vueling, l'empresa presidida per Josep Piqué. Com a desavantatges, al meu entendre hi té la quota per pagar amb targeta a més de que s'ha de pagar per triar seients.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta aerolínia, fruit de la fusió entre Clickair i la mateixa Vueling, son basicament que fins l'arribada de Ryanair era l'opció més econòmica.

Passant a les companyies tradicionals, començar amb Spanair. Realment fa temps que no hi vaig però bé... Aquesta, tot i que la publicitat diu que és "la de tots", no ho és dels mallorquins ja que Palma va deixar de ser la seu social i també base d'aquesta companyia. A més, com a aspectes en contra té que també s'ha de pagar una tasa per pagar amb targeta. A més a Son Sant Joan pot ser que s'hagin d'agafar les atapeïdes "jardineres" (encara que la probabilitat és més reduida que amb Air Berlin), amb els inconvenients que això suposa. També s'ha d'afegir que la flota no és tan moderna com les altres, incloent encara alguns models MD, com el que va estavellar-se a Madrid. Tot i això, pareix esser que els estan retirant.
Per altra banda, els avantatges de la companyia catalana son els seus preus bastant competitius en algunes franjes horàries a més de que sembla ser que ha augmentat les freqüències cap a les illes.

Finalment, per concloure aquesta sèrie d'impressions respecte les empreses que volen de Palma a Barcelona, ens centrarem en la mallorquina Air Europa. Com a inconvenients dir que sol esser la més cara i que inclou una tasa de 20€ de "billete electrónico".
Per altra banda, els avantatges d'aquesta empresa de Globalia son la bona qualitat de servei i puntualitat, a més de que com Air Berlin dóna premsa de Mallorca i té una flota també bastant moderna, amb B737-800 però també els brasilers Embraer E190, amb els quals no he volat mai...
Bé, si voleu podeu complementar aquests pros i contres amb la vostra opinió, perquè ja dic que estic mancat d'informació actualitzada d'aquestes darreres.
En poques paraules, el tema de mobilitat amb la mare pàtria (agafau la que volgueu) està molt malament. Quina aberrració o, com dirien els d'Esquerra en aquella campanya de fa uns anys: "Un motiu més per la independència". Aaai, si els vuit diputats i altres tants senadors per Balears fossin Peres Sampols, otro gallo cantaría!

Els Erasmus i la qüestió sociolingüística

2010-10-31T12:51:00.000+01:00

A quart de carrera hi sol haver moltes optatives, per la qual cosa aquestes solen ser grups més reduits amb no més d'un grup classe. A banda d'això, en aquestes classes s'hi troba una concentració relativament gran d'estudiants d'intercanvi, Erasmus en la seva majoria (provinents del continent europeu), encara que també de Séneca (provinents d'arreu de l'Estat) o d'altres convenis.
El fet de que només hi hagi una línia de docència implica que no es pugui garantir una sessió en català i una altre en castellà i, moltes vegades, hom s'acaba decantant pel castellà per la presència d'estrangers.
En primer lloc he de dir que aquests programes son un enriquiment per als propis estudiants d'intercanvi, que conèixen d'altres cultures i realitats, però al mateix temps també pels altres companys de classe que, sinó en la mateixa mesura, també fan un tast d'altres influències.
A més, crec que aquests programes, juntament amb d'altres elements públics o privats com les companyies low cost, afavoreixen la integració social i cultural a nivell europeu, afavorint (si això és possible) un cert sentiment de "europeïtat"
Ara bé, aquesta presència estrangera es fa servir freqüentment de motivació o excusa per part de sectors monolingüistes militants disfressats de bilingüistes per tal d'imposar a les aules la llengua de Cervantes ja que son ells els qui defensen, de forma més dura, els suposats interessos dels nouvinguts.
Entenc que els alumnes estrangers, per la seva banda, o bé no tenen en compte la realitat sociolingüística de la universitat que els ha d'acollir o bé, tot i sabent-ho, decideixen venir aqui només parlant castellà.
Jo per la meva banda, si hagués fet algun Erasmus, hagués mirat en quina llengua era la docència de la universitat on hagués anat, i, d'aquesta manera, no hagués intentat canviar des d'alla l'idioma que tradicionalment s'utilitza per fer les classes.
Hi hauria d'haver, en tot cas, disposició d'aprendre i respectar la llengua del lloc d'acollida, per tal de que els catalanofòbics del lloc no trobin legitimades les seves aspiracions castellanistes en alumnes d'intercanvi
Sigui com sigui he de dir que a la UAB aquesta qüestió no es pot elevar (toquem fusta) a la categoria de problema com si es pot fer, per altra banda, a la UIB. Allà, se d'estudiants que durant el curs només han fet una assignatura en català mentre que totes les altres, ja sigui per Erasmus o per altres excuses, s'han impartit totes en espanyol.
Sigui com sigui, aquesta qüestió lingüistica a nivell més micro m'ha fet reflexionar en aquests darrers dies, ajudada a més per diverses notícies que han aparegut als mitjans; envers la situació política i sociolingüística que es dona actualment a l'Estat Espanyol.
Així, tinc la modesta teoria de que s'està donant un qüestionament de l'statu quo autonòmic i identitari, havent arribat a la cima de la descentralització políticoadministrativa, preveient unes certes intencions recentralitzadores per part dels poders centrals de l'estat.
Diversos son els elements que fan pensar en aquesta tendència recentralitzadora, entre aquests destaquen unes recents declaracions del banquer Botín, en que es qüestiona el model autonòmic, però n'hi ha d'altres.
Per una banda, es va donar un reforç de l'anomenada "Brunete Mediática" amb les llicències atorgades pel govern Aznar a la TDT, que reforçen la visió més centralista i dretana a les repetitives tertúlies d'alguns d'aquests canals
A més, s'ha donat un creixement de partits nacionalistes espanyols com és el cas d'UPyD, alimentat per les tendències populistes i les tergiversacions de la seva lideressa. Així, s'ha vist un creixement a la perifèria d'aquests moviments de caire populista i espanyolista gràcies als moviments de població procedents d'altres territoris de l'Estat, ocupant nitxos electorals amb un diputat a Àlava (una circunscripció on, per cert, és molt fàcil treure un diputat gràcies a la sobrerrepresentació que s'hi dóna) o a Catalunya amb el similar partit de Ciutadans, que tot i ser molt proper a UPyD hi està enfrontat per diferències personals o d'ego dels seus respectius liders.
Però no només per part d'aquests nous partits s'ha donat una visió anti-perifèrica. Des del mateix PP, des de fa uns anys, es duu a terme aquesta política. Un bon exemple és el cas de'n Nuñez Feijoó a Galicia, qui ha reforçat la posició del castellà enfront un gallec que ja abans gaudia d'una péssima salut, havent perdut una inmensitat de terreny social a les ciutats del pais.
A això se li ha de sumar el govern nacionalista espanyol al País Basc, que es va aprofitar ben bé de la il·legalització de l'esquerra abertzale, assolint el PP una posició que, anys enrere, ni hagués somiat.
Amb tot però, els casos de Galicia i Euskadi corresponen a majories electorals més o menys justes, fet que s'ha de diferenciar molt de l'activisme judicial en contra de la perifèria, iniciat amb la sentència de l'estatut del TC fruit d'un Poder Judicial ultraconservador i centralista, a més d'altament polititzat
Aquesta sentència ha assentat les bases jurisprudencials per tal de que altres instàncies judicials interpretin a favor d'aquells grupúsculs o col·lectius minoritaris els quals impugnen a la justicia aquelles polítiques aprovades i refrendades per la majoria de ciutadans a través de les eleccions corresponents que no son del seu gust.
un bon exemple de tot això han estat l'impugnació davant el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dels reglaments de funcionament dels ajuntaments de Barcelona i Lleida, i ara sembla que també els de Girona i Tarragona, que durant aquests anys havien funcionat amb total normalitat.
En aquests no s'excloia el castellà sinó que simplement es deia que el català, com a llengua originària del lloc i àmpliament minoritzada, havia de tenir un cert avantatge enfront el castellà. Doncs no, ara segons els jutges això no és constitucional...
Aquests mateixos litigants, que creen conflictes on no n'hi ha, son els que titllen d'"imposició" allò que ha estat triat a les urnes tot al·legant a nivell autonòmic als drets de les minories lingüístiques mentre ells, a nivell estatal no defensen en cap cas les minories.
Davant aquestes actuacions mancades de legitimitat democràtica, i en defensa de les llengües minoritzades i de la voluntat general, potser ens hauriem de plantejar tots plegats de dur a terme quelcom similar a la desobediència civil o institucional
Un altre cantar es parlar de la suposada renovació del PP a Balears, que ha servit per "aparcar" els sectors més regionalistes en favor d'elements castellanitzants, que fan de la confrontació lingüística la seva arma electoral, aprofitant-se del context estatal.
En tot cas, aquest conflicte arribarà al seu punt àlgid si el PP, ja sigui a nivell estatal o autonòmic a Balears, aconsegueix guanyar les eleccions per majoria absoluta, sense tenir cap "veto player" que li aturi els peus.
Son aquells que tapen el seu espanyolisme hiperbòlic baix la bandera de les "modalitats insulars", que rarament parlen. I és que deuen tenir ben interioritzada aquella màxima que diu "Divide y vencerás" en el sentit de que els serà més fàcil imposar el castellà enfront les microllengues o "llengües de taifes" que ens volen imposar" que no enfront un català unit, divers però unit.
Com veis, això dels Erasmus era només la punta de l'iceberg o, si més no, la pista que m'ha descobert tot aquest seguit de circunstàncies que es donen al nostre entorn i quepotser, es donen en aquest moment en que la majoria de la població ha abandonat les preocupacions postmaterialistes ja que cobrir les materialistes és més necessari.
Sigui com sigui, tot això explicat a dalt fa que cada vegada es vegi més difícil l'opció de reforma federal així com "l'encaix" de les distintes nacionalitats perifèriques al si de l'Estat Espanyol i que, tot plegat, impliqui una polarització del conflicte, separant-se cada vegada més el nacionalisme espanyol del perifèric.

Batua el mundo Bauzá! Qué putas dises, peró?

2010-10-28T22:37:00.004+02:00

Avui, desprès de menjar castanyes i panellets ecològics de L'Hortet (companys de despatx de l'ADUAB) he vist aquest grup al Facebook i m'hi he apuntat ja que l'he trobat, senzillament genial.

Se tracta de un grupo que dise que en Bauzá ja que se preocupa tanto por conservar las variedades linguisticas propias de cada isla, tanbien tendria que encuidarse bien mucho de defensarnos del pancastellanismo que viene de Madrit i hauria de proteger el castellano que toda la vida hemos charrado a ca nostra!
En la presentasión del grupo disen que:
Los jóvenes mallorquines n'estamos bien fartos de la obsessión del señor Bauzá con el catalán. La suya última pardalada ha estado desir que va a asegurar la presencia de la modalidat propia de cada isla. No podemos permeter esta enorme discriminación hacia el nuestro castellano.

Hase tiempo que los mallorquines charramos en castellano con unas formas propias que son nuestras y que no hi queremos renunciar y, por eso, queremos exigir al señor Bauzá que no mos imponga el castellano peninsular cediendo a las presiones pancastellanistas.

Porque nosotros telefonamos i no llamamos i siempre pasamos pena, nunca nos angustiamos, pero. Y cagondell, que nosotros menjamos porsella y guardamos los serdos en la soll. I en verano chafardejamos y prenemos la fresca en la calle.

Bauzá: ¡cuarenta años de puta y encara no sabes remenar el culo! Au idò, deje de hacer el pardal y asegure que el nuestro castellano sea como siempre ha estado, no como nos lo quieren traer otros. Si no atura usted estas beneituras y esta discriminación le aturaremos los pies nosotros.

Maria Salom, vida i miracles

2010-10-26T23:26:00.000+02:00

Extret de Tribuna Mallorca

La nova candidata del PP al Consell de Mallorca no representa cap renovació dins eL partit, ja que va entrar en política al mateix temps que Matas, Estaràs i Cirer (en la famosa remodelació de l’ any 1993). Però és una persona propera a la direcció del partit a Madrid (on duu vuit anys de diputada) i està casada amb un De Espanya. A més, l’ anticatalanisme ha estat de sempre una de les seves senyes d’ identitat, fet que l’ acosta a la línia dominant dins el PP. Salom procedeix d’ una bona família d’ Inca, propietària del cinema Novedades. És coneguda per la seva implicació dins el cas Túnel de Sóller en temps de Cañellas (va manejar la caixa de les comissions il·legals), fet que invalida el discurs anticorrupció de Bauzá. Només la prescripció del delicte va evitar que acabàs als tribunals.
Ja a Madrid va passar per la Comissió de l’ 11 M. Un dels seus moments de glòria és precisament la foto en que ella, Zaplana i Martínez Pujalte, apareixen rient i cridant com a hooligans en el decurs de les compareixences, una actitud que va provocar el retret de a presidenta del col·lectiu de víctimes, Pilar Majón. Com tots els diputats de Balears a Madrid no es recorda cap iniciativa destacable a favor de les Balears, però Salom ha aconseguit fer-se un nom entre els membres de la cúpula del PP. Els mèrits polítics de la inquera són limitats: no té una gran oratòria ni és recordada per la seva gestió, ni en temps de Cañellas, ni, darrerament, com a regidora d’ Hisenda d’ Inca. A més, va ser derrotada a les passades eleccions espanyoles (per primera vegada el PSOE va superar el PP). No obstant això, ha estat recompensada amb la candidatura a la presidència del Consell, des d’ on aspira a aplicar la medicina d’ un PP que ja no pretén representar la mallorquinitat, sinó la seva negació.

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

2010-10-05T01:49:00.002+02:00

Aquest estiu he acabat de llegir el llibre d'Orwell titulat Homenatge a Catalunya. En aquest, l'autor d'altres títols com Rebel·lió a la granja o 1984 (també molt recomanable i del qual ja havia d'escriure quelcom i se'm va passar) explica la seva experiència a les files del POUM al front aragonès durant la Guerra Civil.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.

Homenatge a Labordeta

2010-09-19T13:32:00.002+02:00

Ha mort José Antonio Labordeta. Tal vegada, aquest personatge és més conegut per part del públic en general pel seu exitós programa de televisió en que es posava un pais a la motxilla. A banda d'això, però, Labordeta fou conegut pel seu lideratge al front de la Chunta Aragonesista, un partit esquerranós i aragonesista del qual va encapçalar les llistes al Congrés dels Diputats, essent elegit en múltiples ocasions. Fou, precisament, des de la tribuna de l'Hemicicle, on el geni va amollar algunes de les seves frases més mítiques, dedicades a les bancades filofranquistes del Partit Popular.
Els meus coneguts de Saragossa deien que era fàcil trobar-te amb ell pel Paseo de la Independencia els horabaixes en haver dinat. Per altra banda, per les festes del Pilar de l'any passat, fou l'encarregat de pronunciar el pregó de la capital aragonesa i, tot i que hi haviem d'anar, al final no ho varem fer perquè no hi varem arribar a temps. M'en arrepentesc molt.

Notícia extreta de dBalears.cat

Mor José Antonio Labordeta a causa de una llarga malaltia

Europa Press | 19/09/2010 | Vistes: 73

El cantautor, professor i polític José Antonio Labordeta ha mort avui a Saragossa als 75 anys a causa de una llarga malaltia.

Labordeta va néixer el 10 de març de 1935 a Saragossa i, després d'acabar el Batxillerat en el Col·legi Alemany de la capital aragonesa, es va matricular en Dret, encara que va abandonar aquesta carrera i va acabar llicenciant-se en Filosofia i Lletres en la Universitat de Saragossa.

Durant la seva estada en la universitat, José Antonio Labordeta va començar a freqüentar les tertúlies del Cafè Niké de Saragossa, que es va convertir en nucli, referència i punt de trobada de la cultura saragossana i aragonesa durant la segona meitat del segle passat. Com fruit d'aquesta activitat, va néixer la revista 'Orejudín', editada entre 1958 i 1959 i en la qual va donar els seus primers passos literaris. Més endavant, i a l'empara de la Tertúlia del Niké i de l'Oficina Poètica Internacional (OPI), va publicar diversos contes, poemes i articles.

Després de dos anys de lectorat en la Universitat de Provence (França), va preparar les oposicions d'Ensenyaments Mitjans com professor de Geografia, Història i Art i, després de guanyar aquestes oposicions, es va desplaçar a Terol per a treballar en l'Institut Ibáñez Martín. Allí va passar set anys al costat de la seva dona, Juana de Grans, amb qui va tenir dues filles, Ana i Ángela, i a les quals s'uniria Paula ja a Saragossa. Durant aquesta etapa, va ser professor dels periodistes Joaquín Carbonell i Federico Jiménez Losantos, entre altres personalitats.

LA 'CANÇÓ ARAGONESA'

Segons l'investigador i professor titular de Literatura Espanyola en la Universitat de Saragossa, Antonio Pérez Lasheras, en 1968 va néixer la denominada 'Cançó Aragonesa' després de la publicació del primer disc conjunt elaborat per Labordeta i varis dels seus alumnes. "Aquest disc era el producte visible d'un esforç col·lectiu de gents que, anònimament, anaven fent textos i músiques i que, amb aire clandestí, cantaven en els dies de festa col·legial", va assegurar Antonio Labordeta en la seva obra autobiogràfica 'Terra sense mar' (1995). A principis dels setanta, va participar en la fundació i el desenvolupament del periòdic quinzenal 'Andalán', ideat per a conformar una consciència aragonesista d'esquerres "en uns anys cobertscobrits d'amargor" que "queien com morts" sobre el cantautor i els seus amics.

En 1970, es va desplaçar a Saragossa, on va continuar treballant com professor i va crear una secció fixa en el periòdic 'Andalán', que, segons el professor Pérez Lasheras, "representa el despertar de la consciència social i cultural" a Aragó, la "terra sense mar".

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA

Ja en els vuitanta, quan els cantautors desapareixien, va decidir deixar les classes i dedicar-se professionalment a la cançó, labor que va compaginar amb la interpretació, tant en cinema com en televisió, i amb la redacció d'articles i columnes de caràcter periodístic. En 1995, va tornar a la televisió al capdavant del programa 'Un país en la motxilla', una sèrie de 29 capítols, escrita i dirigida pel propi autor, amb la qual es va fer un buit en l'imaginari col·lectiu i que li va dur per les zones rurals més desconegudes d'Espanya. En la seva faceta com escriptor, destaquen poemarios com 'Succeïx el pensament' (1959) i 'Dolç sabor de dies agrests' (2004); novel·les com 'Cadascú que aprengui el seu joc' (1974) i llibres de memòries com 'Aragó en la motxilla' (1983) i 'Regular, gràcies a Déu' (2010).

ELS SEUS ANYS EN EL CONGRÉS

En els últims anys de la seva vida, Labordeta va destacar com diputat de la Chunta Aragonesista (CHA) en les Corts d'aquesta comunitat i en el Congrés dels Diputats, on es va convertir en portaveu del Grup Mixt i es va consagrar com polític de referència entre 2000 i 2008. Durant aquesta etapa, l'autor es va convertir en l'esperó de l'esquerra aragonesa gràcies a la seva fèrria oposició a la Guerra de L'Iraq (2003) i al 'Pla Hidrològic Nacional' del Govern 'popular' (2000-2004), amb qui va tenir diversos enfrontaments en la Cambra baixa. No obstant això, Labordeta va acabar abandonant la política com a conseqüència d'un càncer de próstata.

Des de llavors, es va dedicar a escriure i a gaudir de la companyia de la seva família i els seus amics en la seva casa de Saragossa, on va rebre regals i afecte fins a la seva mort.

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Entre els premis i reconeixements, el Govern d'Espanya li va concedir el Premi de les Arts i la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, guardó que va rebre al gener d'aquest any, en el seu domicili a Saragossa, de la mà del ministre de Treball, Celestino Corbacho. A més, al març va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de Saragossa, esment que va calar profund en Labordeta, referent de la cultura aragonesa gràcies al seu compromís constant amb l'educació i la cultura. La Universitat de Saragossa li va lliurar aquesta distinció per "el caràcter universal d'un home la vida del qual ha estat compromesa amb l'educació, la cultura i el poble". Aquest mateix any, al maig, va presentar als mitjans de comunicació en el seu domicili el seu últim llibre, 'Regular, gràcies a Déu', i, en el mes de juny, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) li va lliurar la seva Medalla d'Honor com homenatge dels seus companys de professió a tota la seva trajectòria. També va ser homenatjat en l'IX Festival Internacional de Poesia del Moncayo. Al juliol, el Consell de Ministres va decidir concedir-li la Gran Creu de l'Ordre Civil d'Alfonso X el Savi, que li van lliurar en un acte molt emotiu celebrat en el seu domicili en la capital aragonesa, el passat 6 de setembre, el ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, i la ministra de Defensa, Carme Chacón. Un dels últims reconeixements li va arribar del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cariñena que ha llançat una edició especial de mil ampolles d'un vi Gran Reserva en honor al cantautor i escriptor aragonès. Per a la Denominació d'Origen Cariñena, Labordeta és "un dels aragonesos gran reserva que tenim".

El centre de la degradació

2010-09-13T17:49:00.000+02:00

Publicat a El Felanitxer

Aquest estiu he tengut l'oportunitat de visitar un grapat de pintorescos pobles del pirineu aragonés. Aquests pobles, els que no s'han abandonat, no son massa grans i, fruit del seu enclavament han tornat eminentment turístics i no per això han perdut l'encant dels seus carrers empedrats i del seu patrimoni que, ben conservat i juntament amb el paisatge i els esports de muntanya, constitueix un dels seus principals al·licients turístics.

En aquest sentit, no em fou massa dificil establir una comparació, cruel, entre l'estat d'aquests centres històrics amb el de Felanitx, ple de cases que abandonades cauen pel seu propi pes mentre les seves façanes estan ornamentades amb aparatosos cablejats, ja siguin telefònics o de corrent, i cotxes per tot arreu.

Ja fa temps que varem parlar del patrimoni de la Vila, centrant-nos una mica en Es Sindicat, el Castell de Santueri, El Calvari o l'estació de tren. Aquesta vegada, però, m'agradaria centrar-me en el centre històric. Ja fa uns mesos que va començar a córrer per la xarxa la iniciativa "Idea Felanitx RE-FEL", mitjançant un bloc (http://ideafelanitx.blogspot.com) i més recentment mitjançant un perfil al Facebook. A l'escrit de presentació, s'afirmà que l'objectiu és la recerca de "formes d’actuació a fi d’evitar la contínua degradació del centre històric de Felanitx i els seus entorns tant a nivell urbanístic, social com econòmic i cultural". Per altra banda, s'apuntà que primerament és pretén "crear una base de diàleg per a l’argumentació del futur de Felanitx. Les propostes que es desenvolupen són de forma propositiva, com un inici d’un diàleg, i no com formes impositives".

D'aquesta manera, tenen l'intenció de redactar "un document aportat per distints col·lectius de Felanitx, a fi de crear un debat social".

Amb tot, aquesta iniciativa s'ha de valorar com a molt positivament en el marc d'una vila en moltes ocasions apàtica, sense sentiment de poble, que veu amb resignació com molts de carrers del centre de Felanitx es van abandonant, mentre multitud d'edificis van perdent l'esplendor de que van fruir temps enrere (procés afavorit sens dubte per la péssima qualitat del marès de Sa Mola), els comerços tanquen i els propietaris veuen molt limitada la seva capacitat actuació perquè moltes façanes han estat catalogades com a patrimoni, freqüentment amb dubtós criteri, amb la qual cosa les vivendes no es poden reformar així com molts voldrien. En aquest sentit, pareix que enlloc de donar facilitats per tal de revitalitzar aquesta zona la gent troba que les administracions els donen l'esquena.

Possiblement aquesta decadència no es pot deslligar de la manca de segons quins tipus de llocs de feina al municipi, que fan que Felanitx vagi adoptant tendències de poble dormitori.

Sigui com sigui, a la vila és te la sensació de que la crisi ja ve de vell, i que l'actual no ha fet més que agreujar-la una mica, dificultant les coses a l'indústria i al comerç.

Davant aquest panorama, trobam com hi ha situacions en que aquest mateix centre s'omple de vida. Un bon exemple que representaria aquest esperit de revitalització podria ser l'exitosa Nitx de l'art, que ve celebrant-se des de fa uns anys en el marc de les festes de Sant Agustí, tot i que probablement el millor exemple d'això en son els animats mercats que, diumenge rere diumenge, fan que un grapat de carrers centrics s'omplin de paradetes i de gent. Sens dubte, aquest dia de la setmana deu ser l'únic en que turistes venguts de les zones costeres visiten sistemàticament el poble. Això, al meu entendre, s'hauria d'aprofitar per promocionar les virtuds patrimonials de la vila. En aquest sentit, record una excursió que varem fer amb l'assignatura d'Història mentre estudiava el batxillerat a l'IES Felanitx en que ens varen mostrar diversos estils de cases i altres conjunts arquitectònics de diverses èpoques que es troben a la vila. Potser seria positiu que aquesta ruta es pogués dur a terme per als felanitxers així com també pels turistes, podent-la combinar, per exemple, amb una visita a la Fundació Cosme Bauçà, amb una excursió al Calvari o al Castell i, perquè no, a la recent descoberta presó de la Casa Consistorial.

I ja que parlam de l'Ajuntament, que per cert podria esdevenir en un futur la primera pedra de la reforma integral del barri que l'envolta, podriem mencionar aquell projecte que, segons diuen les veus majors del poble, es remunta als temps de la II República, que consistiria en crear una plaça davant el citat edifici.

Reconec que no som coneixedor d'aquest projecte en profunditat però crec que seria molt positiu pel poble, si hi hagués qualque batle que s'atrevís a portar-lo a terme. I no només això, sinó que crec que qualsevol actuació que permetés guanyar espai pels peatons mentre es troben solucions pels cotxes en forma d'aparcaments, ja siguin subterranis o no, podria reduir l'asfalt en favor d'altres paviments més estètics.

En definitiva, es necessitaria fer un gran pla de reforma integral, fruit d'un procés participatiu i amb un ampli consens de tots els sectors socials i dotat d'una visió a llarg termini per fomentar l'ús residencial però també comercial i turístic del conjunt de Felanitx, especialment del seu centre. Aquestes iniciatives haurien de contemplar des de subvencions per reformar vivendes fins a ajudes per a la instal·lació d'emprenedors, establint un equilibri entre la conservació del patrimoni i la renovació de la zona.

D'aquesta manera, i salvant les distàncies i les formes, es podria comparar amb la Platja de Palma en el sentit de que, vista la situació actual de zona degradada, es pretén revitalitzar-la tot adaptant-la als nous temps.

Però no tot depén de les grans inversions o de l'actuació llunyana dels governants ja que cada persona, en la mesura de les seves possibilitats, podria endiumenjar ca seva amb plantes o flors, cosa que dóna al meu entendre una sensació de vitalitat i de frescor al barri o al poble.

Sigui com sigui, la qüestió es mostra extremadament complexa, ja que hi entren aspectes que van des de la integració social (diferents onades d'immigració i la coexistència d'aquestes entre si i amb la societat d'origen) fins a la planificació econòmica i urbanística. Així la solució, si es que n'hi ha, es veu llunyana, tant com els centres històrics dels pobles dels pirineus que no s'han deixat perdre o, per no anar tan enfora, d'altres municipis mallorquins com Sóller o Santanyí.

Per tant, avui en dia, veient l'estat de degradació del centre de Felanitx, es fa dificil creure que "Felanitx té... comerç" o simplement que "es mou".

Carta de un alumno catalán a Telemadrid

2010-07-17T01:18:00.001+02:00

Ja estic de vacances, fa molt que no escric cap histèria i en som conscient, però avui vos deixaré amb aquesta carta per si encara no l'havieu llegit.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.

He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'l'Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes. He sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el castellano.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o La Celestina? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año. Además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Crepusculo en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán. He hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya. Me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos. Si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...

Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos de presidente a un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalán, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido... creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.

Les dejo con una frase en valenciano, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància.

Ismael Serrano - Zona Cero

2010-06-21T13:33:00.000+02:00

"... Y ahora ven mi amor, pequeña gran superpotencia, despiertame y dime que las cosas van a marchar bien, que sembrarás de flores toda la ciudad, que me harás temblar. Y ahora ven mi amor, salgamos a la calle bien temprano para gritar que en nuestro nombre nunca deberán cortar las manos que sembraron, que dieron calor. Y si es en su nombre, yo maldigo a Dios ..."

Agencies de rating

2010-06-10T12:03:00.000+02:00

Publicat a El Felanitxer

Des de fa ja molts mesos és dificil evitar el col·lapse provocat per l'allau d'informació sobre la crisi actual. Jo, en aquesta ocasió, em permetré el dubtós honor d'esdevenir particep d'aquest fenòmen comunicatiu i ho faré parlant de les agències de rating o qualificació de riscos.
Reconec que en aquesta sempre complexa i opaca temàtica no en som un expert sinó que sé allò bàsic que miraré d'explicar als paràgrafs següents.
Les agències de rating son empreses privades que es dediquen a avaluar els riscos de les empreses i també dels paisos. En primer lloc, s'ha de esmentar que estem parlant pràcticament d'un duopoli mundial doncs les dues principals empreses controlen gran part del mercat global (Aquestes son Standard & Poor´s o Moody´s), a més, si a això li sumem què son empreses privades i per tant tenen interessos particulars, podem entendre que disposen d'un gran poder, que generen corrupció, i que els paisos estan a les seves mans.
Un bon exempre d'això fou el cas Enron en que, tan sols una setmana abans de la seva fallida, Moody's deia que anava molt bé. I és normal, ja que aquestes agències fan informes que son finançats per part de qui els vol vendre i, per tant, a més de fer auditoria fan una mica de maquillatge de la seva situació financera, aplicant trucs per vendre-la millor. Això també va succeir amb les anomenades hipoteques escombraries, que foren venudes com a accions que en aflorar la informació sobre la seva mala qualitat, van estendre la crisi.
Per exemplificar la parcialitat que tenen les agències podriem comparar-ho amb el partit que el Barça va perdre a Milà. Allà, el jutge que teòricament havia de ser imparcial era portugués i, a més, s'ha demostrat que es copropietari d'un restaurant amb l'entrenador de l'Inter.
Sigui com sigui, la desregulació per part de l'Estat en favor del mercat, com en els casos esmentats, permet amagar informació als accionistes a través d'entitats subsidiàries i altres trucs i, a través del mercat de derivats i futurs, es venen accions de risc, s'especula, sense cap tipus de control.
És, en definitiva, com a les carreres de cavalls, si tu apostes pel cavall guanyador nat no t'emportes molt però si, en canvi, apostes pel que gairebé no té possibilitats de guanyar i guanya t'endus molt. Això passa també amb els partits de futbol (Reial Madrid-Alcorcón) i també amb els paisos, o millor dit, amb la fallida d'aquests. Per exemple Grecia, tot i pagar 6.000 milions d'euros a una d'aquestes per suposades tasques d'assessoria, no va aconseguir que apostés al seu favor.
Sigui com sigui, la informació als mercats financers, especialment als de derivats i futurs, és asimètrica i per tant això es com si un veïnat teu aposta, sense que tu ho sàpigues, que ca teva es cremarà. Jo, que tinc molts de dobbers, apostaré a que no es cremarà perquè és lo més probable i jo no se que tu ets un veïnat piròman (i no ho sé perquè, com que està desregulat, l'agència de rating no te obligació d'informar-me) i que Sant Joan (que per Cerdanyola tiren molts de coets, de fet uns coets d'enorme esclafit els tiren uns al·lots molt petits, però d'això ja en parlarem en una altre ocasió) s'acosta perillosament. Llavors arriba el 23 de juny, la casa es crema, el veïnat piròman ja s'ha fet d'or mentre tu has hagut de ser desallotjat i jo m'he arruinat.
Tot això ens ho explicava l'altre dia un professor nostre qui va afegir que una multinacional espanyola perjudicada per Moddies ha demanat un dictamen per criticar a aquesta agència. Així, es pretén demostrar les complicitats d'aquestes agències que, per cert ambdues son estadounidenques, amb altres corporacions d'aquell pais per enfonsar la competència europea i, en un altre nivell, a l'euro com a competidor del dolar i l'Europa reguladora com a model competidor d'Amèrica.
Som conscient de què no ho he explicat massa bé però, en síntesi, es podria dir que les entitats que han de calibrar la situació finançera dels paisos no son en cap cas imparcials i sempre tenen interessos al darrere. Per tant, com ja demanen moltes veus des de Brussel·les, s'hauria de crear una agència de qualificació europea, que ha de ser pública i imparcial.
Ja per acabar, i perquè pel mes vinent ja serà massa llunya, m'agradaria donar quatre dades sobre les mesures de Zapatero per reduir el dèficit. Per una banda, no hagués fet falta aquest pla per estalviar 10.000 milions sinó s'haguessin posat a caixes com la de Castilla La Mancha (administrada per cert, entre d'altres, pel marit de Dolores de Cospedal). Tampoc no hagués fet falta tocar les pensions si es deixés de destinar la partida en R+D per l'avió de combat Eurofighter, si s'haguessin reduit els 40.000 cotxes oficials (la mateixa xifra, per cert, que a tot EUA), si s'haguessin eliminat les ICAV que permeten a les grans rendes no pagar més de l'1% del seu patrimoni o si s'hagués creat un impost contra l'especulació tal com ha fet Lula al brasil. En definitiva, tot i fer-se dir socialistes, fan pagar al més feble amb mesures com retallades

Educació sexual com a eina per a combatre la incultura de l'herència catòlica més rància

2010-06-09T00:21:00.003+02:00

Després dels insults que Eduardo García Serrano (tertulià del programa “El Gato al Agua”
d'Intereconomía) va dedicar a la Consellera Marina Geli a causa dels continguts de la web
“Sexe Joves” que promou la Generalitat amb la voluntat d'oferir informació sobre temes de
sexualitat a gent jove, des de Casals de Joves de Catalunya es considera que cal donar
resposta, amb arguments, a aquests insults.

En opinió de Marta López, Secretària general de Casals de Joves de Catalunya, “encara
que a alguns els molesti, la gent jove practica sexe i inicia les relacions coitals, com a
mitjana, a partir dels 16-17 anys”, segons l'enquesta INE 20081. Davant d'aquesta
evidència, per Marta López “des de qualsevol perspectiva mínimament raonable és millor
que el sexe es practiqui amb el màxim d'informació i responsabilitat possible”.

Des de Casals de Joves es considera que, afortunadament, els temps de repressió i els
temps d'estigmatització de la sexualitat han quedat enrere, per això en ple segle XXI
tothom qui cregui en la democràcia i en les llibertats ha de ser capaç d'entendre que és bo
educar en una matèria tant controvertida històricament com és la sexualitat entre la gent
jove.

Segons Marta López, “és especialment greu que aquest personatge associï sexe juvenil
amb pederàstia i ens sembla un exercici de cinisme i hipocresia criticar la masturbació i el
sexe oral, quan són pràctiques sexuals que s'han fet durant tota la història de la
humanitat”. En aquesta línia, des de Casals de Joves aposten per la masturbació com a
eina d'aprenentatge i coneixement del propi cos.

D'altra banda, Casals de Joves es qüestiona quin tipus de legitimitat i credibilitat té per a
parlar d'educació algú que, com a únic argument, utilitza l'insult masclista i barroer.

Per Casals de Joves de Catalunya, qualsevol iniciativa de les institucions, públiques o
privades, que vagi dirigida a educar en sexualitat a la gent jove per a què tingui més
informació, més criteri i més coneixement, sempre serà benvinguda. Amb aquest mateix
objectiu, des de Casals de Joves es va presentar el 28 de maig l'exposició “La recerca del
plaer”, un recurs participatiu per a treballar la sexualitat des de la perspectiva juvenil i que
abordar el debat de la sexualitat en la gent jove des de la perspectiva del plaer, però lligat
a la responsabilitat.

Preguntas que no se deben hacer a un universitario

2010-05-23T23:03:00.002+02:00

En aquesta época propera als examens em permetran els senyors lectors (si és que aquests existeixen) inserir una nota d'humor desenfadat i informal extret de la xarxa social Tuenti ja fa temps. Esper que li trobeu la gràcia!

Este evento muestra una serie de preguntas que jamás y bajo ningún concepto se le deben hacer a un universitario acompañadas de las ideas que se nos pasan por la cabeza a los encuestados en esos momentos tan tensos...-“No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”:Sabemos que no es verdad, sabéis que no es verdad… ¿POR QUÉ COÑO LA DECÍS?. Es un insulto a nuestro estado emocional tratar de animarnos con semejante frase falsa. La única respuesta digan sería “¡Que te den por el culo, cabrón de mierda!”, pero como somos educados y estamos hundidos en la mierda respondemos con un tímido “Si, claro, a la próxima seguro”. Es mejor el silencio, no os preocupéis, sabemos que no nos comprendéis, así que no hace falta que os esforcéis porque será peor.-“¿Qué tal el examen?”: MAL, el examen MAL, asqueroso revuelveheridas.¿Para qué preguntas?. ¿Para disfrutar de mi miseria?. ¿Para decir “No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”?. No se pregunta, lo único que puede ayudarnos a salir del boquete es dinero y chocolate. Si no estáis dispuestos a ofrecernos nada de eso, manteneros alejados y no os regodeéis en nuestro infortunio.-“¿Pero no has acabado la carrera todavía?”: Vamos a ver, grandísimo hijo de puta, cuando terminemos la carrera os enteraréis, el mundo se enterará. Nos pondremos nicks en el Messenger con tantos emoticonos felices que dolerán los ojos, lo publicaremos en el periódico, en el BOE, haremos una gran fiesta, definitivamente NO LO ESCONDEREMOS. Así que no nos preguntéis si hemos acabado la carrera cuando la respuesta es obviamente no. Eso no hace más que darnos aún más ganas de suicidarnos o de meternos a jardineros o algo por el estilo.-“Pero, ¿tan difícil es?”: No, que va. Está tirado. Yo es que disfruto hipotecándome medio pulmón para pagar la matrícula cada año y dejando que me metan palos por el culo en forma de exámenes y apuntes todo el año. PUES CLARO QUE ES DIFÍCIL. Es tan difícil que vuestra mente pagana es incapaz de comprender los niveles de dificultad y abstracción absurda a los que puede llegar un cerebro humano. No respondo de mí como otro estudiante ponga en duda la dificultad de una carrera, sea cual sea, hasta Magisterio o Filosofía tendrán su dificultad, porque para estar todo el día en la cafetería o ir fumados, debe ser porque de continuo, o en un estado normal, las clases no son soportables.-“¡El hijo de Fulanita se hizo la carrera en 5 años justos!”: BIEN POR EL HIJO DE FULANITA. Tirémosle cacahuetes y bailemos a su alrededor. También hay gente que no la acaba nunca, y no vemos a nuestros padres diciéndonos cada día “Qué orgulloso estoy de ti, hijo, que aún no te has dado cuenta que no vales para esto”. Nada de comparaciones, porque entonces podemos mencionar a ese compañero nuestro que se sacó como pasatiempo no sé qué mierda que estudiáis mientras cursaba la carrera… A ver qué humilla más a quien.-Silencio incómodo producido tras la pregunta: “¿Por qué curso vas?”: Di algo, capullo, Tú has preguntado. ¿Tú objetivo era reírte de nosotros y jactarte de que estás sacando no sé qué mierda y estás hinchándote de follar y a año por curso?. Porque no falla, el silencio incómodo siempre se rompe con “¿Pero cuántos años llevas en la carrera?”. LOS QUE SEAN IMBÉCIL. Los suficientes para saber que tu padre y tu madre eran hermanos con sólo mirarte a la cara. Y que sepas que cada año es como un horrible infierno en el que te clavan cristales en el corazón y te arrancan las uñas con unas tenazas… ¡Y AGUANTO AHÍ CON DOS COJONES!. Así que no te atrevas a juzgarme.-“Lo que estudio también es muy difícil. Sólo tienes que estudiar más”: Oh, sí, tu examen de Meterse Un Dedo En El Culo y Olerlo supera con creces el temario de asignaturas como: “Métodos Numéricos para la Fluidodinámica de Alta Densidad de Energía” (Ingeniería Química), “Citología” (Medicina), “Derecho Romano” (Derecho), “Historia del Arte Antiguo” (Historia del Arte) o “Tipos Abstractos de Datos” (Ingeniería Informática) Teoría de la literatura ( Filología). Es que es muy duro que te hagan exámenes parciales que te quitan temario y te hagan media con el final… Buf… Qué complicado lo tuyo, ¿eh?.Apenas deja tiempo para rascarse las pelotas y meterle mano a la guarra de al lado. Será eso, que no estudio; los exámenes de cinco horas, los temarios imposibles de los que ni los profesores tienen puta idea o las preguntas trampa para pillarte si no eres el hijo de Fulanita son meras distracciones de la verdadera realidad:ESTUDIANDO SE APRUEBA, ¡Y UNA MIERDA!.Bueno, esto ha sido todo. Como es una guía básica no he querido incluir frases también muy célebres como “El profesor no será tan cabrón como crees”, porque entonces no acabamos hasta mañana… Que quede claro:¡¡¡LAS CARRERAS SON JODIDAS, NO TOQUÉIS LOS COJONES Y DEJADNOS A NUESTRO RITMO!!!(Extret d'un event del Tuenti)

Curiositats diverses

2010-05-20T22:20:00.002+02:00

Som conscient de que fa molt que no escric, potser ho vaig deixar desprès del concurs de blogs de Sant Jordi en què, curiosament, d'entre els tres finalistes hi havia dos professors el blog dels quals no tenia ni logotip ni, en la meva opinió, res de l'altre món. El que si tenia, en canvi, fou el de la Rebotiga Informativa, realitzat per un grup d'estudiants de Comunicació que està força bé.
Els tejemanejes em crearen suspicàcies però no fou per això que ho he abandonat. Es perquè no tenc temps. No tenc temps ni per contar que l'altre dia una professora, molt divertida ella, ens va amollar parlant d'educació què "Si tu en tu pueblo vas a la universidad, eres un heroe" a la qual cosa va afegir "Eso es como en Mallorca, que nadie estudia y si alguien viene a Barcelona a estudiar le preguntan ¿Y porquè vas a estudiar?". No vos negaré, que amb el seu accent eslovac va quedar força graciós tot i que un altre potser s'ho hagués pogut prendre malament. Però aquesta dona és així, molt còmica i també bona professora. Per exemple un altre dia ens va amollar, desprès d'una d'aquelles ràfagues de tosina sospitosament orquestrades, "Yo en mi casa tengo un jarabe para todo... Tiene 52º". Com aquesta n'hi ha moltes més encara que no m'entretindré a escriure-les totes. De fet, ahir en una altra assignatura també feren referència a Mallorca parlant d'urbanitzacions il·legals...
Sense deixar de banda la facultat, l'altre dia ens varem constituir com a primer Consell d'Estudiants de Polítiques i Sociologia que exercirà les seves funcions fins a l'octubre, quan es celebraran noves eleccions. De moment varem fer una proposta de canvi de reglament i ens varem posicionar en contra de la nova taxa de 40 euros que la UAB ens vol cobrar en concepte de Campus Virtual, que va enmarcada al PRIM, que entre d'altres ha proposat la privatització dels pàrquings.
Un altre curiositat que m'agradaria comentar, però del qual ja parlaré mes endavant amb major concrecció, és d'un innovador projecte que se'ns ha presentat avui. És titula Megafone i el seu objectiu es crear una xarxa en que els propis deficients visuals o cecs puguin enviar fotos i sons des d'un telèfon mòbil connectat via GPS i anar creant mapes de barreres arquitectòniques de diverses ciutats, és a dir, fent cartografia digital interactiva. De fet, l'ADUAB ja realitzava des de fa molts anys un concurs de barreres arquitectòniques al Campus de la UAB amb prou èxit. Sigui com sigui, el projecte està en una fase inicial i amb poc recursos encara que se'n feu un de similar ja fa uns anys per a persones amb mobilitat reduïda.
Ja per altra banda, ara canviant una mica curiositats per xifres, voldria dir dues paraules respecte les mesures de Zapatero per reduir el dèficit. No hagués fet falta aquest pla per estalviar 10.000 milions sinó s'haguessin posat a caixes com la de Castilla La Mancha (administrada per cert, entre d'altres, pel marit de Dolores de Cospedal). Tampoc no hagués fet falta tocar les pensions si es deixés de destinar la partida en R+D per l'avió de combat Eurofighter, si s'haguessin reduit els 40.000 cotxes oficials (la mateixa xifra, per cert, que a tot EUA), si s'haguessin eliminat les ICAV que permeten a les grans rendes no pagar més de l'1% del seu patrimoni o si s'hagués creat un impost contra l'especulació tal com ha fet Lula al brasil. En definitiva, tot i fer-se dir socialistes, fan pagar al més feble amb mesures com retallades a l'ajuda al desenvolupament o la irretroactivitat de la Llei de Dependència).

Concurs de clipmetratges de l'ADUAB

2010-05-05T23:46:00.005+02:00

Avui hi ha hagut la presentació del Consell d'Estudiants així com també una xerrada sobre les pràctiques professionals per al curs vinent. En quan al primer tema, veurem com funciona d'ara a final de curs i també de cara al proper curs. En quan al segon, m'hauré de pensar quines opcions triar en la preinscripció. No ho tinc gaire clar però bé, jo ho veurem.

Però, en tot cas, avui vos volia presentar el nou concurs de l'ADUAB. Aquesta vegada es tracta d'un Concurs de Clipmetratges, o sigui, de videos curts de menys de 3 minuts que versin sobre la discapacitat a la universitat.

Així, el primer premi és una tarja de credit amb 300 € per gastar en el que es vulgui així com també molts d'altres com uns walkie talkies, una maleta de viatge, un rellotge...

Desprès fariem un acte de lliurament de i de celebració dels 15 anys de l'associació. Les bases estan al Bloc de l'ADUAB, animeu-vos!

Imatges de l'1 de Maig

2010-05-03T22:20:00.002+02:00

Dies de cendra

2010-05-03T18:54:00.000+02:00

Publicat a El Felanitxer

Es podria considerar, tot i no guardar cap relació amb la litúrgia catòlica, l'altre setmana com a setmana de cendra, d'una cendra que, emanada d'un volcà islandès de nom impronunciable va col·lapsar les comunicacions aèrees de bona part del continent i del món ja que el nigul famós aquest s'estengué per Canadà i d'altres indrets.
La primera reflexió preocupada que em vaig fer davant l'implacable presència mediàtica de la notícia als mitjans es com d'impotents i també incomunicats podem quedar per l'erupció d'un volcà a milers de quilòmetres de distància.
El fet de veure com molta gent, des de l'Estat Espanyol, anava en transport terrestre pel continent o corria fins a Santander o Bilbao per embarcar en un ferry amb destinació a les illes britàniques em va recordar històries novelesques de temps passats en que, quan encara no existien els avions, els viatgers havien de passar-se indefectiblement dies i dies per travessar el Vell Continent. Sigui com sigui, tot i els avions no es triga tant de temps ja que, ara per ara encara no hem hagut de recorrer als cavalls o les tartanes.
A molts mitjans estatals posaven l'èmfasi en que s'havien reforçat el transport per carretera i el ferroviari encara que rarament parlaven dels vaixells amb destinació a les illes.
Alguns, potser una mica més tard, quan es va haver de tancar Son Sant Joan amb molts de "guiris" que no podien volar a les seves nòrdiques destinacions, si que en feren referència anunciant que les navilieres havien augmentat la flota i que, al mateix temps, venien bitllets per estar tot el trajecte a la cafeteria. Bé, vaig pensar, a molta gent no li desagradaria tenir el bar o la cafeteria aprop tota la nit, sobretot si pot jugar a cartes o qualsevol altre activitat però jo, que des de que estic estudiant al continent encara no he anat a Mallorca en vaixell, no ho acab de veure tan clar.
La meva preocupació va augmentar quan algunes veus sensiblement més sensacionalistes varen afirmar que la darrera erupció del volcà en qüestió va durar 14 mesos. Així, vaig pensar jo, el turisme de Balears ho passaria ben puta ja que no és el mateix arribar a la platja en un parell d'hores que haver de baixar en bus o tren per haver d'embarcar en un ferry desprès.
Això, unit amb les apreciacions d'un company de classe que, en to profètic, va afirmar que l'erupció del volcà no era més que una part de la cadena d'aconteixements, com el terratremol d'Haiti, de la Xina o de Xile; que iniciaven l'arribada de la fi del món, prevista per al 2012 segons els maies o els aztecas.
Clar, li vaig contestar jo, així tot quadra. Potser no li va fer massa gràcia el sarcasme que tallava la seva profecia. La veritat, pensen molts, és que l'individu, intrinsecament, te associada una capacitat o necessitat de inventar coses, com les religions, per explicar fenòmens que no pot explicar racionalment. Entre aquestes invencions destaca la de posar data a la fi del món, encara que, això si que es ben vera, el món ja s'hauria acabat més de cent vegades.
Ben mirat, potser si el volcà estàs en erupció 14 mesos allargariem la vida del planeta en el sentit de que reduiriem les emissions a l'atmosfera que provoca el transport aeri, fins i tot descomptant les que produeix el volcà. Així ho demostra un estudi que contraposa les emissions del transport aeri amb les del volcà.
Sigui com sigui, i com bé va assenyalar el catedràtic d'Administratiu, el caos al continent ha estat provocat en gran part per culpa dels matemàtics que, soberbis ells, havien aconsellat que cap avió alcés el vol tot basant-se en els seus models matemàtics. Això ens ho deia perquè no estiguessim acomplexats davant dels de números, en el marc d'una explicació ja típica d'aquell bon home de com molts premis Nobel d'economia eren politòlegs i de com molts economistes i matemàtics havien provocat en part la crisi actual a causa d'uns estudis d'agències de rating en els quals no entrarem aqui però que, val a dir, creaven niguls de cendra per provocar opacitat.
En un d'aquells dies de cendra, per cert, m'han comentat que molta gent va pujar al Castell de Santueri per fer-hi una visita i reclamar la seva conservació i presa en consideració.
M'hagués agradat ser-hi però, com sempre, no s'organitzen aquest tipus de coses quan jo som per allà.
Canviant d'assumpte però encara amb molta cendra que genera opacitat i manca de transparència ha estat notícia també aquests dies el favorable tracte que reben els feixistes per part del Poder Judicial així com també la complacència d'una dreta que s'ha negat sempre a comdemnar els genocidis de la Guerra Civil i el Franquisme, perquè no han estat encara capaços de trencar llaços amb aquell règim.
On també hi ha molta cendra, i que pot generar l'erupció d'un volcà polític és el tema de l'Estatut de Catalunya, que roman segrestat per un Tribunal Constitucional, molts en diuen Prostitucional, que ha perdut tota la poca legitimitat que podia tenir i que s'ha demostrat que es de tot menys imparcial en vista de que els arguments jurídics son abandonats per centrar-se en criteris polítics.
En quan a aquest tema, tot i que el poder central tomi l'Estatut català i amb això cregui que ha guanyat una batalla a la perifèria, potser estarà més aprop de perdre la guerra. Això, en termes lògicament metafòrics, s'entén en la lògica de que quan des de l'Estat s'estreny més a la perifèria més s'en vol allunyar aquesta encara que d'això ja en parlarem un altre dia. (Si vos interessen aquestes teories vos recoman el llibre del Dr. Ballbé titulat Soberania dual, constitución integradora).

Salvem Es Castell!

2010-04-25T00:30:00.000+02:00

MANIFEST LLEGIT A LA VISITA AL CASTELL DE SANTUERI

Hem vingut a Santueri per conèixer un punt de la nostra geografia que dissortadament molts
ignoram tot i tenir-lo tan a mà.
El seu origen és incert, poc sabem dels homes i les dones que el construïren o que l’habitaven
en primer lloc. Desconeixem l’època concreta de seva construcció o de les seves possibles
reformes o ampliacions, així com els seus primers usos. Del que sí que es té constància escrita
és del seu paper fonamental com a un dels darrers reductes musulmans en la conquesta del
Rei Jaume I. Amb el pas dels segles la importància estratègica i defensiva decaigué. A
darreries del segle XV, l’any 1484, Ferran II el Catòlic en decretà el seu abandonament, i
només la demanda insistent dels jurats del regne aconseguiren de mantenir-la en actiu. I qui
ho hagués hagut de dir?, entre 1521 i 1523 en la revolta dels Germanats, fou refugi dels
“Mascarats”, els protegits i fidels del seu nét l’emperador Carles I.
Els darrers anys del segle XVI (1596) fou tal volta la darrera vegada que es pensà en la seva
utilitat. Aquest any els jurats demanaren al Virrei que permetés que les dones i infants de la
contrada es refugiassin al castell davant el perill de pirates anglesos que, després de saquejar
Cadis, amenaçaven de passar l’estret i arribar a les nostres illes.
D’aleshores ençà, només l’oblit dels homes i l’acció destructora dels elements ha planat per
sobre aquestes torres alteroses. I a sota la runa hi romanen els testimonis que podrien
desvetllar els enigmes del seu origen o, de manera més recent, on s’ubicava el molí, el forn, la
capella, la casa de les armes, l’estable...
L’any 1811 l’Estat va vendre el Castell a la família Oliver d’Algorefa que el servà fins que el
vengué l’any 1905 al metge de ciutat Tomàs Darder Ensenyat. El mes de novembre de 1920
tornà a la propietat d’una família felanitxera quan fou adquirit, juntament amb Sa Badalona,
pels esposos Salvador Vidal i Coloma Burdils, de Can Vica, i el seu fill, el notari Damià.
A mitjan segle XX el llenç de murada que va des del mur de la portalada fins a la primera
torre quadrada s’esbaldregà i l’any 1969, la Direcció General de Belles Arts finançà amb
600.000 pessetes la seva restauració, que dirigí Guillem Rosselló Bordoy. L’obra fou portada
a terme pel mestre picapedrer de la Vila Ramon Vicens (S’hostal) i arran d’aquesta
intervenció es feren tasques de neteja de vegetació i unes prospeccions arqueològiques.
És prou clar que el Castell representà quelcom d’important per als nostres avantpassats. Però
després de segles d’oblit, cal demanar-nos què representa avui en dia per a la nostra
comunitat? Som conscients els felanitxers –i qui diu els felanitxers pensa en la resta de
mallorquins– del què es pot llegir a les pàgines pètries d’aquest document monumental?
Creim que ha arribat l’hora de les reivindicacions!
De reivindicar primerament que els felanitxers siguem capaços de conèixer, valorar i estimar
aquest element del nostre patrimoni. Per quines cinc-centes, aquest bell i suggerent indret ha
estat tant d’anys gairebé ignorat per tots nosaltres? On ha arribat el grau de la nostra
insensibilitat per deixar al marge del camp dels interessos de la societat civil local i els seus
governants un element que, vulguem o no, és part inseparable de la nostra història? Què no
sap tothom que a un poble que desconeix la seva història li manquen els fonaments?
A més, tenim unes institucions autonòmiques que tenen el deure de vetllar pels interessos de
tots els territoris insulars i que són fruit de l’avanç democràtic d’un estat que visqué quaranta
anys segrestat de la normalitat. Tots junts hem de fer avinent a aquestes institucions la
responsabilitat que els ateny. Els hem de recordar amb insistència que exerceixin aquesta
responsabilitat i que d’una vegada per totes es dissipi l’espectre del futur incert d’aquest
castell.
Quines són les passes que cal fer per afermar aquest futur. Per allunyar totalment la impressió
que el que tenim davant és un castell de cartes que es pot esfumar a la primera llevantada?
Tal vegada la primera passa sigui recuperar-lo per a la comunitat. Després consolidar-lo,
estudiar-lo, conèixer-lo i definir quina ha de ser la seva missió de cara al futur. Hem de
retornar-li una funció per mantenir-lo viu per al segle XXI. Que no continuï com un testimoni
mut del passat, sinó com una pàgina oberta que ens recorda d’on venim i que ens suggereixi
cap on hem d’encaminar el nostre futur.
Per tot això, i molt més, SALVEM SANTUERI!!!

II Concurs de Microrrelats de Sant Jordi de l'ADUAB

2010-04-15T19:59:00.002+02:00

Aquest any l'ADUAB, com ja hem avançat en aquest bloc, organitza per celebrar la Diada de Sant Jordi un concurs de microrrelats (d'unes 250 paraules aprox.) la temàtica dels quals ha de guardar relació amb la discapacitat. Cada autor o autora en pot presentar fins a 3 i s'ha d'entregar abans del 21 d'abril i pot estar en català o castellà. S'haurà de lliurar al mail concurs.aduab@gmail.com adjuntant el(s) relat(s) en document(s) PDF o Word on només hi haurà de figurar el pseudònim o lema de l'autor o l'autora (el nom i DNI del participant haurà d'anar al mail).

Trobareu les bases del concurs i la relació de premis a http://aduab.blogspot.com/

Amb aquesta iniciativa, i amb moltes altres, des de l'ADUAB pretenem donar visibilitat als nostres col·lectius al temps que sensibilitzem a la comunitat universitària i, aprofitant la Diada de Sant Jordi, estimulem la creativitat literària.

Per cert que avui, desprès de l'acte en contra del PRIM, hem tingut un dinar/reunió informal de l'associació amb una sobrassada al davant. Si mateix erem 9...

Sobre les migracions

2010-04-15T19:03:00.001+02:00

Publicat a El Felanitxer

Som conscient que el tema de que parlaré avui genera moltes opinions, encara que aquestes son amb freqüència derivades d'informacions falsejades o, com a mínim, desconeixedores de la realitat. Les enquestes parlen de què un 60-65 % de la població és anti-immigració encara que en èpoques de crisi, com l'actual, aquestes xifres es disparen, donant espais a partits extremistes.
La qüestió és que del 2006 al 2008, com a mínim 12000 persones varen morir a la mar mentre intentaven arribar a Espanya mitjançant els coneguts "cayucos", però ho seguiran intentant, i ho seguiran fent perquè aqui, tot i guanyar menys que la població autòctona, guanyaran de mitjana 40 vegades més que al seu pais d'origen on, per cert, son pobres, entre d'altres, perquè les multinacionals d'aqui els exploten, però d'això ja en parlarem un altre dia.
Sobre el tema de les migracions hi ha molts tòpics però poca gent pensa què la història de la humanitat és la història de les migracions ja que, per exemple, l'homo sapiens va viure des d'Etiopia fins a Tierra de Fuego (Xile). Més recentment, al segle XIX, es calcula que 50 milions d'europeus "fan les amèriques" (Irlanda perd fins al 90 % de la població i Itàlia el 50 %), això és molt però encara ho és més si tenim en compte que ara a tot Europa només hi ha 30 milions d'immigrants. A més, Espanya és el vuitè pais d'Europa en xifres relatives, la qual cosa implica que, lluny del que ens pugui semblar, no som dels que més immigració rebem.
Per concretar més, les Balears han estat també en altres èpoques lloc de partida i això es veu, per exemple, al Santuari del Toro on hi ha una placa d'agraïment al poble d'Argelia què, quan hi havia males collites, els donava que menjar.
Per altra banda, des del punt de vista econòmic la immigració també és positiva ja que, d'entrada, aquest fenòmen és l'única solució per frenar l'alarmant envelliment de les societats riques, dient els estudis que en fan falta uns 250.000 cada any per mantenir el sistema de pensions, entre d'altres.
A més, tot i que fan les tasques que la gent d'aqui no vol fer, segons el Ministeri de Cultura tenen un nivell cultural i educatiu més elevat que els espanyols.
És comuna l'opinió de què els immigrants no son bons perquè gaudeixen de sanitat, educació i subvencions però el cert és què per cada euro que l'Estat gasta per ells, en recupera 5 en termes de cotitzacions, IRPF i impostos indirectes. Així ho corroboren estudis de n'Arcadi Oliveres i d'en Miguel Sebastián, que quan encara no era ministre va descubrir que Espanya guanyà uns 5000 i 6000 milions d'euros al 2004 i al 2006 respectivament a costa dels nouvinguts.
Aqui també s'ha de desmentir la rumurologia que diu que als immigrants els ajuden molt dient que no els ajuden per ser immigrants sinó que els ajuden per ser pobres, com ajuden a qualsevol altre pobre o la que diu que els marroquins o els xinesos poden obrir més que els altres sense mirar el reglament que diu que l'horari de les botigues no es regeix per l'ètnia de qui l'obri sinó per altres criteris com les dimensions del local.
En la qüestió cultural és, possiblement, on hi ha més temors infundats. Aquests dies he anat a un seminari sobre llibertat religiosa i ciutadania musulmana (que ha tingut lloc al Rectorat i ha estat organitzat pel Departament de Dret Públic i Ciències Històrico-jurídiques de la Facultat de Dret) molt interessant del qual n'he tret un parell de conclusions.
A Espanya hi ha diverses religions i no totes elles estan relacionades amb l'immigració actual perquè moltes d'aquestes (com les evangèliques, les dels Testigos de Jehová o les jueves) hi son des de fa temps, formades per població autòctona. A més, totes aquestes tenen "), com la catòlica, centres d'educació propis, a diferència de la musulmana.
Per altra banda, totes aquestes disposen amb normalitat de temples (tenc entés que a la Vila hi ha un "Salón del Reino que no generen rebuig a diferència de les mesquites, l'opertura de les quals sol generar malestar entre els veïns. Aquest malestar, agravat per l'integrisme minoritari, hauria de ser tractat per l'administració amb informació i amb regulació d'un fet social com és aquest. Així, s'hauria d'impulsar una facultat de Teologia musulmana perquè els imams facin de pont intercultural i no venguin de l'altre punta del món sense tenir nocions de la cultura i la llei d'aqui, ja que això, unit a una manca d'integració social, pot generar desarrelament i conseqüentment integrisme.
A més s'haurien de regular els productes halal i també cedir espais als cementiris municipals per l'enterrament d'aquests ciutadans què així ho desitgin.
Deixant a banda els nombrosos exemples de manipulació informativa, subscriure les paraules de Galtum que diu que, més que per la immigració, les nostres tradicions estan en perill per les tres M's, que no son altres que Mickeymouse, Madonna i McDonald's.
En canvi, la migració és la base de la riquesa intercultural ja que nosaltres com a mallorquins, volguem o no, tenim part de romans, d'àrabs, de jueus, de magrebins, d'estremenys d'equatorians i d'alemanys, encara que aquests darrers com que son rics no els comptem com a immigrants, i seguim cada setmana els esportistes d'arreu del món.
Com a resum, dir que hem de ser una mica més oberts amb els nous ciutadans i no ens hem de deixar endur tan facilment per tòpics i rumors.

Educació concertada, el debat està servit

2010-04-14T00:50:00.002+02:00

Avui (tal vegada per l'hora què és ja hauria de parlar d'ahir...) hi havia a la Cívica una serie d'actes enmarcats a la campanya "A la universitat en català". Entre aquests hi ha hagut un concert del cantautor Cesk Freixes al qual he assistit i que ha estat molt bé. Hi ha hagut força gent i desprès hi ha hagut dinar popular, que incluia una amanida i una botifarra amb pa amb tomàtiga.
Per altra banda, a classe de Gestió Pública no hem avançat massa perquè hem tingut un debat de gairebé una hora sobre la qüestió de l'educació concertada. Tot ha sorgit quan el professor, explicant les diferències entre titularitat pública o privada dels serveis públics ha exemplificat el cas de l'educació concertada, distingint aquesta de la privada (col·legis anglesos...) i de la pública. Es veu que aquests centres no poden cobrar pel concepte d'ensenyament (si ho poden fer, com les altres, per temes com menjador o activitats extraescolars) ja que per aquest concepte ja reben diners públics. La qüestió és, però, que un 20 % de les escoles concertades d'aquest pais (reiter que no son totes ja que jo, per exemple, vaig anar a una cooperativa d'ensenyament que no cobrava) cobren als alumnes mitjançant trampes com son el cobrament a traves d'una fundació que, al cap i a la fi, acaba revertit en el benefici del col·legi.
D'aquesta manera, legalment una familia es podria negar a pagar a un col·legi concertat en concepte d'educació però no hi ha por ja que les escoles, tot i que vagi per punts, tenen "punts de lliure elecció" que els permeten escollir els alumnes aplicant un filtre social (com amb la preferència per a ex-alumnes).
Aquesta situació, que es coneguda i tolerada per les autoritats públiques tot i que no hi posen cap tipus de control, genera dos sistemes de control diferents que, tot i estar els dos finançats igualment pel sector públic, van adreçats a persones amb nivell de renda diferents. Això, sens dubte, genera una distorsió en l'accés a l'educació, donant-se el paradoxal cas de que les classes treballadores financien un sistema educatiu del prestigi del qual els seus fills no podran participar.
Si això ho comparem amb la sanitat, on si hi ha més controls i no tants lobbies, ens adonem que quan nosaltres acudim a un centre sanitari concertat no ens "obliguen" a fer una aportació a una fundació sinó que rebem el mateix servei que als centres de titularitat pública sense, generalment, percebre que aquell centre no sigui purament públic.
És, com tants d'altres, un tema que crea debat a l'aula i a la societat...

Per cert, Visca la República!

La Serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat!

2010-04-10T17:17:00.006+02:00

Volia fer un escrit per animar-vos a moure un dit per la Serra però en vista de què he trobat aquest escrit que ja ho fa d'una forma molt encertada al bloc de na Caterina Cortés, he pensat que seria millor inserir aquest. Només dir, en poques paraules, que cre que aquesta iniciativa es força encertada en primer lloc per prendre consciència com a illencs del valor que tenim a l'entorn de la Serra de Tramuntana (i també a la resta d'illes) i per això de l'error que suposa la seva urbanització massiva i mala conservació de l'entorn. A més, serveix de cara a l'exterior per fomentar un turisme alternatiu compromés i respectuós amb la nostra terra i la nostra cultura, què és pot fruïr tot l'any i no només a l'estiu.

Mou un dit per la Serra

Quan he d’agafar un avió, sempre que puc, deman estar vora una finestra esperant que sigui la que me permeti veure Palma en miniatura, amb els seus carrers i monuments, i la Serra de Tramuntana. Són molts els que han definit aquesta serralada, situada a la zona nord-occidental de Mallorca, com un paradís terrenal. Els seus penya-segats banyats per la mar, la seva vegetació, els seus pobles (Valldemossa, Deià, Banyalbufar, Sóller, per citar-ne alguns), les seves tradicions i cultura, les llegendes, la quantitat de possessions mallorquines conservades, les ermites i el monestir de Lluc, la seva història…, han estat alguns dels motius que han animat a proposar la seva candidatura per a que aquest lloc únic al món sigui Patrimoni de la Humanitat. La Serra de Tramuntana és la zona de l’illa que millor ha aconseguit mantenir la seva essència i bellesa tot i l’arribada del turisme i l’especulació urbanística dels darrers anys. Artistes de la talla de Robert Graves, Unamuno o Rubén Darío se varen declarar enamorats d’aquest racó de la mediterrània, com també el conegudíssim Michael Douglas. Però molt probablement els personatges més importants que han passat per aquí siguin l’escriptora George Sand i el músic Frédéric Chopin, juntament amb l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria a qui mai els mallorquins li agrairem prou els estudis realitzats sobre la nostra Mallorca i el seu esforç per a la conservació de moltes terres i possessions de la Serra.
Per a donar suport a la candidatura només s’ha d’emplenar un formulari molt senzill a Mou un dit per la Serra.

Extret del blog de na Caterina Cortés. Vos recoman les fotos que s'hi mostren.

Setmana Santa (sense ordinador)

2010-04-10T16:29:00.003+02:00

Vista des de Galilea

Dos dels moixos de ca nostra

Porquets mamant

En Ruano amb dues palanganes de panades be bones

Abans de res m'agradaria disculpar-me per aquest tancament imprevist i involuntari que ha estat a causa, principalment, de que l'ordinador de Sa Mola -Mallorca- (on he passat les vacances de primavera) no funcionava i a la saturació típica de qualsevol setmana post-vacances.
Durant aquestes vacances no he fet massa feina productiva sinó que, principalment, he disfrutat més d'una setmana de la tranquil·litat del camp mallorquí, havent fins i tot de presenciar una matança de nou porcelles que de ben segur ja han estat degustades a qualque taula. També va venir en Ruano perquè mu mare li ensenyés a fer el típic ritual de la Pasqua mallorquina que son les panades i, aprofitant l'avinentesa, jo vaig fer també crispells i rubiols (d'aquests només vaig fer la pasta que, ben mirat, es la mateixa). He de confessar, modèstia apart, que els crispells varen ser molt bons, bé, i lo altre també (encara que a jo ses panades de xot...).
En un altre ordre de coses, també varem fer una excursió a Galilea, un poble de per la Serra de Tramuntana situat a devora el Puig del Galatzó, molt pintoresc com no podria ser d'una altre manera. Per cert, jo ja he mogut un dit per la Serra de Tramuntana, perquè sigui declarada patrimoni per part de la UNESCO i poguem conservar així aquest tresor paisatgístic i etnogràfic que suposa. Mou-lo tu també! Fes-ho aqui.
I parlant de reivindicacions, avui unes 300 persones han acudit en excursió al Castell de Santueri, on han fet una visita i s'ha llegit un manifest reclamant la seva protecció.
Jo, per la meva banda, no he anat a classe ni dijous ni divendres perquè em vaig apuntar a un seminari i també curs de lliure elecció que duia per titol "Llibertat religiosa i ciutadania musulmana". Hem parlat d'interculturalitat i de temes de rabiosa actualitat com la construcció de mesquites, de cementiris i d'altres infraestructures dels musulmans així com d'altres religions minoritaries que no necessariament estan lligades a la immigració. Ha estat força interessant encara que també bastant pesat perquè era de 9 a 20 els dos dies... Sigui com sigui, potser un dia d'aquests escriure una petita entrada
Ara per ara poca cosa més, convidar-vos a participar al II Concurs de Microrrelats de l'ADUAB, que comptarà amb molts premis com son una nit d'hotel per dues persones o lots de productes cedits per les botigues del campus de Bellaterra. Teniu temps fins dia 19 d'abril i les bases estan penjades al blog de l'associació.

Pràctiques, rutes per Barcelona i altres

2010-03-21T13:49:00.003+01:00

Aquesta setmana ha estat una d'aquelles en que els astres, o els distints departaments de la facultat, es conjuren perquè tothom hi col·loqui una pràctica de la seva corresponent assignatura. Així, dilluns va tocar de Política Exterior Espanyola, havent-nos llegit una gran quantitat de textos, entre els quals destacaria el diari de sessions del Congrés de febrer del 2003 (anava sobre la Guerra d'Iraq), amb n'Aznar López (l'inspector d'Hisenda neoliberal que ara aposta per la fallida d'Espanya als fons sobirans on participa de la mà de Rupert Murdoch, però això ja és un altre tema) assegurant que hi havia armes de destrucció massiva, cosa que en aquella época ja havia abandonat com a excusa el govern d'EUA, que ja parlava llavors de connexions hipotètiques amb Al Quaeda i tot allò. Per altra banda, en Llamazares va començar amb un conte i en Labordeta amb un poema, a més, tot condimentant amb les aclaracions entre parèntesi de l'estil "Los señores parlamentarios de IU exhiben unos carteles que dicen Guerra No" o les interrupcions de la presidència dient: "Señorias guarden silencio".
De pràctiques també n'hi ha hagut de Política Comparada i d'Hisenda Pública, a entregar el dia posterior al parcial d'aquesta assignatura que, per cert, me va anar malament ja que el tipo test (que valia 6 punts) no va ser per tirar coets, vaja, que va ser catastròfic... La putada és què potser si he suspés aquest amb menys d'un quatre ja hauré d'anar al setembre.
Aquesta setmana una persona què està doctorada i que ens fa classe ens va demostrar que no sabia com era la bandera republicana d'Espanya, tot desprès de confondrer-la amb l'Estelada amb una estranya connexió mental entre Esquerra, la República i no se que més. Aquest fet ja el jutjareu vosaltres mateixos encara que el que s'ha de dir és que el departament al qual pertany no és de la nostra facultat (que ja seria per tallar-se les venes) però per molt de números que sigui un... Hi ha gent que creu que aquesta persona s'ha creat un personatge per venir a fer-nos classe però no ho sé.
Per altra banda, canviant de tema, m'agradaria anunciar per si a qualcu li interessa que des de l'ADUAB tornam a organitzar els nostres exitosos i entretinguts cursets d'introducció al Braille i a la llengua de signes catalana. Tot i haver encartellat i repartit flyers als FGC les inscripcions no van massa bé. Ho he estat parlant i a la gent li agradarien però o bé els troba cars o no li van bé els horaris o, això passa més en el cas del Braille, ens diuen que els fa por. Si és aquesta darrera l'excusa dir que és un curs molt bàsic on la dinàmica essencial és l'aprenentatge mitjançant diversió, jugant un bingo, o a cartes, o dibuixant amb retoladors d'olors.
En un altre ordre de coses, vos explicaria algunes de les interessants dades o històries que ens conten els divendres el Dr. Ballbé i n'Arcadi Oliveres però millor ho deixarem per una altra histèria, que sinó ho allargarem de demés.
Acabaré aquesta contant que ahir haviem organitzat amb els d'ONCE i ADUAB una quedada a Barcelona per anar a veure un entrenament de goalball i dinar però a darrera hora aquest és va fer a Tarragona amb la qual cosa la quedada va quedar reduida a en Jordi, en Diego, en Victor (que va venir desprès) i jo.
Haviem mirat, com a pla alternatiu al goalball, d'anar a una fira de brocanters i també als actes de St. Patrick's Day però al final varem fer una ruta per seguir descobrint Barcelona i anar a veure quatre botigues interessants i, davant la indecisió de no saber on anar a dinar (tenint en compte que s'havia d'ajustar el pressupost) varem tirar cap al sempre interessant Raval (però n'hi havia que no volien anar a cap lloc culturalment llunyà), descobrint carrers per on no hi havia passat mai, per acabar anant a cercar en Victor a Paral·lel, continuant la indecisió. Al final, camina caminaràs que ja eren les quatre, varem dinar a un bar de tapes i desprès varem tornar a la Rambla del Raval a beure un tè i menjar unes pastes àrabs. Més tard varem pujar cap a Ronda St. Antoni a veure el mercat i a veure botigues d'informàtica, on vaig comprar una tarja de memòria per la càmera havent-li d'abonar una corresponent porció (o impost involucionari) a en Ramoncín i tota aquesta púrria sangonera de la SGAE per obra i gràcia dels anomenats socialistes obrers que pujen els impostos indirectes perquè una persona que es mor de gana hagi de pagar el mateix que en Botín... Ja ho veis quina incongruència, per comprar una tarja per guardar les MEVES fotos he hagut de pagar a aquella colla de lladres. Com diria en Sampol, "això és es colmo!"
Al final varem anar a parar a una llibreria de la CNT on hi havia coses bastant curioses.
I més tard m'en vaig anar amb en Jordi a sopar a Rubí, on vaig travessar tot el poble fent una ruta turística (i no és tan "xungo" com diuen...) per desprès tornar cap a n'es pis.

Les fotos son d'un curiós artilugi que em va fer gràcia, d'una parada del mercat del Raval on hi havia bosses fetes amb discs, detall de la façana d'un casal ocupa a la mateixa Rambla i d'aquells tres asseguts a la paradeta moruna, amb en Jordi amb els ulls aclucats.

Assumiràs la veu d'un poble

2010-03-13T12:35:00.000+01:00

Foto de Cagliari

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiràn les paraules
sino l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
s'en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés
Burjassot (País Valencià) 1924-1993

UABacuació!

2010-03-08T20:09:00.006+01:00

Avui demati quan he partit cap a la universitat enterra estava banyat, nevava (encara que no cuallava) i jo, que no se perquè havia agafat unes sabates velles, he arribat ben banyat a classe. Desprès haviem de veure un video sobre descolonització espanyola a l'Àfrica però hi ha hagut problemes técnics. Més tard hem seguit amb gràfics i més gràfics d'Hisenda Pública per continuar amb la de Cultura de Pau i Gestió de Conflictes. Aquesta darrera dura de la una i mitja fins a les tres i quan faltava ja poc per acabar (hem parlat de que es considera guerra i que no) ha vingut una dona de secretaria per informar que en pocs minuts s'evacuaria la facultat. El motiu ha estat que la neu ja estava cuallant i per evitar el que va passar fa uns anys, que molta gent va quedar "atrapada" al campus per la neu i va haver de quedar a dormir a l'hotel i a les facultats, s'ha suspés l'activitat docent.
Així doncs, hem sortit a fora i jo he començat a caminar cap a Cerdanyola veient per primera vegada en els tres anys en que estic estudiant aqui, l'autònoma blanca per la neu. Estava nevant de bon de veres i les portes de totes les facultats eren plenes d'estudiants que sortien per tornar a casa seva. He passat fred perquè tenia els peus banyats i com que he fet fotos m'he congelat totes les extremitats però així i tot he pogut captar aquestes nadalenques estampes, encara que siguin al març.
Per altra banda, quan he arribat m'he dutxat però poc temps desprès hem sortit amb els companys del pis a fer una volta fins al super. Per Cerdanyola hi havia un parell de dits de neu i quan hem tornat esser aqui hem fet un ninot de neu ben formós que, tot sigui dit, ha durat poc a causa de l'atac d'uns vàndals.
Escoltant la ràdio veig que això del temporal de neu està essent històric, amb tallades de transport i comunicacions que ha arribat fins a Barcelona capital (amb gent que haurà de passar la nit atrapada als trens o als seus propis vehicles mentre que a Barcelona el metro estarà en funcionament tota la nit. Per altra banda, 200.000 usuaris s'han quedat sense llum per la caiguda d'una línia d'alta tensió i les comunicacions fallen a moltes zones de Catalunya.
Per tot això, a dia d'avui, queden molt lluny els mediàtics aconteixements de divendres. Els neofalangistes varen aconseguir el que volien, sortir a tots els mitjans de comunicació. Tant es així que jo era a Saragossa i a molts canals vaig poder veure en Cardús (degà) i n'Argelaguet (coordinador de titulació) banyats amb pintura vermella, trist i lamentable, més encara tenint en compte que no l'havien convidada ells...
Res més, demà no hi ha classe!

Ibarretxe i Rosa Díez

2010-03-02T16:23:00.007+01:00

Tot i haver parlat l'altre dia una mica sobre el tema de la corrupció a Balears, tenc la sensació de que em vaig deixar un altre tema de rabiosa actualitat, com a mínim a l'entorn de la nostra universitat.
Per una banda, el dijous passat va venir l'ex-lehendakari Juan José Ibarretxe convidat per la facultat, segons va dir el degà es amic seu, a fer una conferència sobre política i valors, cobrant, segons es comenta, 500 €. L'afluència va ser massiva, de fet jo mateix hi havia d'anar sinó hagués partit cap a Mallorca, tant es així que molts estudiants de la facultat s'han queixat de que no hi varen poder accedir per falta d'espai (i és que mitja hora abans ja hi havia gent esperant per entrar a la sala d'actes).
Fins aqui tot normal però abans de començar l'acte es va produïr un intent de boicot per part d'un grup d'estudiants que criticaven a l'antic lehendakari i demanaven llibertat pels presos polítics bascos. És en aquest punt quan jo, humilment, em deman fins a quin punt es lícita la llibertat d'expressió, on és el limit per expressar les teves opinions sense fer perdre la llibertat d'un altre per expressar la seva opinió. Som conscient de que en la societat en que vivim hi ha diferències estructurals que fan que uns tinguin més possibilitats que d'altres per fer arribar el seu missatge però, així i tot, no ho acab de veure clar.
Ha estat tant el rebumbori que fins i tot aquest episodi va sortir a diversos mitjans d'àmbit estatal com Telecinco, Intereconomia o Libertad Digital i, alguns d'ells, han sortit en defensa d'Ibarretxe, cosa sorprenent si tenim en compte que el linxaven políticament a diari quan era president del Pais Basc (com linxen, per altra banda, a qualsevol que tingui tendències centrífugues). A més, diverses associacions d'estudiants com EPA han fet un comunicat en relació a l'acció. En l'esmentat cas d'Estudiants per una Política Activa, el comunicat crítica l'acció dels boicotejadors alhora que els convida a fer una reflexió i es fa seves les mostres de rebuig al citat comportament. El podeu llegir aqui.
En aquest sentit, no puc passar per alt un episodi que he viscut avui al midgia quan, desprès de la reunió d'EPA, un company d'aquesta associació ha penjat un cartell en que es donaven les gràcies a tots els que van impedir el boicot, o una cosa així, i ha vingut un personatge i, davant de nosaltres, l'ha tret. El que l'havia penjat li ha demanat ambablement perquè l'havia tret i l'altre, quan ha tornat passar pel passadís, li ha dit que els treia perquè seu discurs era "bassura" i que era "reaccionari i pro-sistema". En aquest punt m'agradaria afirmar què, per una banda, com a mínim la gent d'EPA tenim discurs (no com ell, que ha fugit sense articular ni tans sols una paraula coherent) i, per altra banda (i això t'ho ensenyen a Ciència Política de primer, dir que un pamflet és "reaccionari i pro-sistema" alhora és un crear un oxímon ja que si una cosa diferencia als reaccionaris dels conservadors és què aquests primers estàn en contra del sistema establert. A més, si és "pro-sistema" deixar parlar al conferenciant, home, doncs així potser si que som pro-sistema...
Per altra banda, aquest divendres (jo tampoc hi podré esser, encara que això no implica que hi anés) ve na Rosa Díez, convidada per un professor de la nostra facultat que vaig tenir a Política Espanyola I. Aquesta conferència si que, clarament, pel seu tarannà descaradament populista i nacionalista centripet a l'escenari de la nostra facultat que no s'ha caracteritzat per norma general per empatitzar amb aquesta tendència, té l'objectiu de que el boicot sigui majúscul per tal d'aconseguir protagonisme i vots de cara a les properes eleccions i, de fet, crec que ho aconseguiran. Sigui com sigui, també s'ha sentit una alternativa a l'acció directa que seria anar a la sala d'actes i quan començi a parlar la senyora Díez aixecar-se de la cadira i marxar. Ja veurem que passa.
En un altre ordre de coses, d'altres conferències d'aquests dies hauran estat més tranquiles com la d'en López Tena de dret o la de n'Arcadi Oliveres què, desprès de classe, feia una xerrada sobre l'indústria armamentística i la universitat.
Bé, sigui com sigui, ja he explicat el motiu pel qual vaig demanar l'opinió de la concurrència a les dues noves enquestes que trobareu a la barra de la dreta d'aquesta pàgina.

La pUMta de l'Iceberg

2010-02-28T21:06:00.002+01:00

Aquest dijous quan vaig partir cap a Mallorca na Maria Antònia Munar (MAM) àlies per alguns "sa princesa de Mallorca", encara mantenia el cul ben aferrat a la poltrona com feia des de temps inmemorials (com a mínim per jo, que som del 89) tot i esser el partit menys votat de tot l'arc parlamentari illenc.
La corrupció a Unió Mallorquina ha estat com un desfer calça però jo crec que a poca gent de Mallorca li ha sorprés aquest procés ni gens ni mica. És més, crec que l'acusació de Nadal cap a Munar no fa més que roçar la punta d'un enorme iceberg que, no se sap si, algun dia es descobrirà.
I dic que a ningú li sorprén perquè a totes les converses es parlava dels camions de s'home de na MAM, dels cotxes de carreres del fill de na MAM o dels dinars als quals els anomenats regionalistes convidaven a gent de la tercera edat en èpoques preelectorals, cosa que també feien amb gent del trot o de la caça. Tot això per no parlar de la gestió dels residus o, com ha estat el cas, de l'anomenada TeleMunar.
Bé, el que si està clar és què aquest partit que sempre ha fet de bisagra i que per tant ha acumulat unes quotes de poder exorbitades està en hores baixes i jo crec que depén del Partit Popular condemnar-lo o donar-li el ninxol polític del centre-dreta no espanyolista, i veient (amb desconfiança i certa por) que els dos candidats a presidir el PP de les Illes (Jose Ramón Bauzá i Carlitos "Pinocho" Delgado) son al·lèrgics a la nostra llengua... em decantaria perquè Unió Mallorquina, amb refundació o sense, mantendrà un petit espai a l'escena política de les illes. De totes formes al PP no li ve gens malament quan no arriba a la majoria absoluta pactar amb UM...
I parlant de xifres desorbitades que fan pensar en que qualcu hi ha posat mà, a Felanitx han instal·lat un grapat de cartells i planols informatius a diversos punts del poble, i crec que segons vaig llegir, havien costat uns 17.000 €, normal que la gent es malpensi...
I res, jo avui he tornat de ca nostra i he de dir que han estat uns dies molt intensos (anant a comprar roba, a sa perruqueria, per foravila...) encara que només m'ha mancat anar a la manifestació que va tenir lloc aquest divendres passat a Ciutat, i el motiu es que m'en vaig donar compte quan ja tornavem de Palma, i no era pla.
Poca cosa més, demà allà tenen pont per ser el Dia de les Illes Balears i jo he hagut de tornar avui amb una certa enveja (perquè a més l'11S no afecta a dia lectiu, i la Mercé tam´poc), i és que com m'ha dit mu mare, "Sinó estudiassis a Barcelona també el tendries".

Ah, i per cert, votau a les 2 noves enquestes del bloc!

Imatges de Sardenya

2010-02-24T18:43:00.000+01:00

Escultura de l'anomenat Cementeri Monumental. En la meva opinió, a Cagliari han sabut explotar el cementeri com a recurs turístic. Crec que a d'altres ciutats s'hauria de fer el mateix, de fet, fa temps que tinc ganes de fer una expedició al Cementiri de Montjuïc a visitar tombes de segons quins personatges celebres.

Detall del Jardi Botànic.

El castell de Sant Miquel, construit sota el domini català, consta de tres torres i es troba a damunt una muntanyeta que la ciutat ha engolit.

Tres imatges camí de Villasimius, pels penya-segats, les cales i els pobles d'aquella zona de l'illa, que guarda certes similituds amb la Serra de Tramuntana.

Tres vistes des d'un mirador, s'horabaixa de tard.

Al fons a l'esquerra (on es veuen les banderes) es troba la porta de l'alberg. A s'enfront es veu un passadís que conduia a un carrer comercial de darrera. Allà dins s'hi trobava una cripta.

On és la bandera italiana? Està enterra!

Pintada sobiranista sarda. Si no vaig malament, es tradueix com "Millor sols" i es troba acompanyada per la bandera de l'illa, que, amb fons blanc, mostra una creu vermella i quatre caps negres.

Un nuvol fa ombra damunt una part de la ciutat

Imatge del Palazzo Cívico, situat a la Piazza Matteotti, alberga la seu de l'Ajuntament (o de la Comune di Cagliari)

Imatge d'un trolebus circulant per Via Roma, important artèria d'oci i comerç de la ciutat, a mig cami entre Jaume III (pels arcs) i el Passeig Marítim.

VIatge a Cagliari

2010-02-21T17:42:00.002+01:00

Publicat a El Felanitxer (al proper número)

Cagliari és la capital de la regió autònoma de l'illa de Sardenya. Està situat al sud de la citada illa i n'és la ciutat més poblada. Tal com es pot apreciar al mapa, Sardenya és una illa bastant gran, superant Mallorca en dimensió.
Tot i la proximitat geogràfica existent entre ambdues illes, es fàcil constatar que no existeix cap línia de comunicació directa. Això crec que s'hauria de canviar i una bona fòrmula per aconseguir-ho hagués estat, en la meva modesta opinió, aquell projecte d'Eurorregió de les illes del Mediterrani Occidental (les Balears, Córsega, Sardenya i potser també Sicilia) que proposà al seu dia el president Antich per crear vincles entre aquestes i també per fer pressió i aconseguir finançament de la Unió Europea.
En aquesta illa hi ha devers tres aeroports comercials que tenen connexions amb la Península a través d'una coneguda aerolínia de baix cost amb la qual nosaltres varem viatgar des de Girona. Com a catalanoparlant, com comprendreu, m'hagués fet més gràcia arribar a l'aeroport de L'Alguer però, tenint en compte que el principal motiu d'haver viatjat a aquest indret foren uns vols a 2 € amb destinació a Cagliari, varem comprar aquests, deixant L'Alguer per una altre ocasió, perquè ja a l'illa en tren s'havia de fer transbordament i no sortia a compte travessar Sardenya.
De totes maneres, s'ha de dir que a Caller (que, segons la Viquipèdia, és el nom català d'aquesta ciutat) i a tota l'illa en general també s'hi poden trobar reminiscències catalanoaragoneses com poden ser el castell de la ciutat o molts topònims.
En arribar, el primer que ferem fou agafar un bus des de l'aeroport (situat a tan sols uns 5 KM de la ciutat) cap a la Piazza Matteotti, centre neuràlgic de comunicacions de la ciutat, amb l'estació d'autobusos, la de trens i parades d'autobusos urbans i trolebusos. Aquest darrer mitjà, a mig camí entre un autobus i un tramvia, està connectat a una catenària elèctrica però enlloc de rails té rodes, fou instaurat sinó vaig molt errat a diverses ciutat de l'Estat Espanyol en temps de la Dictadura ja que no necessitava petroli i era més barat que un tramvia.
Desprès ens varem dirigir pels carrerons del centre històric, molt similar al de Ciutat, fins a l'alberg (Hostel Marina), que es troba situat a una bucòlica plaça amb arbres i una esglèsia, al bell mig de la ciutat. Aquest es troba en les inmediacions d'un palauet reconstruit per acollir aquest establiment amb habitacions amb bany, gelera i televisor de pantalla plana.
L'endemà, en haver desdejunat al pati de l'alberg, que em va recordar per la seva estructura a alguns de Palma, varem visitar els principals monuments de la ciutat, que tampoc son molts. Passarem per la Torre de l'Elefant, la Catedral, la Ciutadella dels museus o la Galeria d'Art Sarda; tot això situat al barri de Castello, a damunt un turó amb molt bones vistes de la ciutat.
El dia següent era diumenge i voliem seguir amb les visites encara que pertot estava tancat. Varem voltejar per lo que aqui seria un Passeig Marítim, que allà era un aparcament de cotxes i coses així. En aquest sentit s'ha de dir que la percepció que dona Cagliari és que es troba un pas enrerre en quan a urbanisme, deixant pocs espais per als vianants i molts per als vehicles. Passejant ja quan es ponia el sol, però, varem pujar per unes escales i varem trobar el millor mirador de la ciutat, que no sortia als mapes ni als itineraris turístics. Només per això, la passejada va valer la pena.
El fet de que tot estàs tancat potser responia a que en ple febrer, ens trobavem en temporada baixa i els únics turistes que es veien pels carrers erem pràcticament nosaltres. En aquest sentit, s'ha de dir que allò que més abundava per l'alberg eren espanyols i catalans, arribats a l'illa probablement impulsats per les mateixes tarifes aérees que nosaltres i aprofitant també la setmana intersemestral.
Potser fos aquest dia que varem sopar a un lloc de menjar ràpid, suposam que, italià que estava molt bé, amb coses de pasta, minipizzes i piadines de xocolata que ens varen deixar bon gust. Hi havia al centre uns quants restaurants de menjar sard però entre una cosa i l'altre al final no en varem provar cap.
El dilluns varem dirigir-nos cap a l'estació d'autobusos on varem comprar uns bitllets per anar a un poble anomenat Villasimius, situat a l'extrem sud-oriental de l'illa. El trajecte va durar una hora i mitja per un recorregut de no més de 30 kilometres. La resposta per això la trobem en que, en haver sortit de l'àrea metropolitana de Cagliari, varem començar a endinsar-nos en la muntanya i a fer curves i més curves. Ja només pel trajecte d'autobus va valer la pena la marejada perquè per una banda, i des de dalt d'uns penya-segats es veien desertes cales i platges d'arena blanca mentre per altra banda hi trobavem àrides montanyes tampoc massa altes i tranquils poblets de cases blanques. En arribar a Villasimius ens varem adonar que al poble no hi havia massa coses per veure així que ens varem encaminar cap a una platja propera, que estava deserta i allà hi varem dinar d'entrepans que duiem. Varem fer quatre fotos als ametllers que ja tenien flor, tampoc és pla de fer cap poema de l'estil de n'Aina Cohen però ja dic que el paisatge és molt similar al de Mallorca.
Tots aquests dies havia fet bon temps, amb molt de sol i temperatures agradables. Això va canviar el dimarts, en que varem procedir a visitar els llocs que diumenge estaven tancats. Entre d'altres, varem visitar el Cementeri Monumental i el parc que l'envolta, encara que s'ha de reconèixer que amb aquell dia plujós i amb els corbs cantant, si és que allò es pot considerar cantar, es va convertir en una passejada un tant sinistra. I parlant de sinistra (que en italià, com se sap, vol dir esquerra), hem de dir que pels voltants del cementeri hi havia una pintada que a jo personalment em va sonar a independentista sarda. En aquest punt s'ha de dir que no vaig saber distingir el parlar sard de l'italià o, simplement, es que ningú parlava sard.
Desprès de la visita mortuòria, varem agafar un trolebus que ens va portar fins al Castell de Sant Michelle (encara que es pronuncia molt similar al nostre Sant Miquel). Als sovint vetustos busos i trolebusos urbans el conductor no ven bitllets sinó que hi ha una màquina on tu mateix el compres i una altre on el "piques". Nosaltres el varem comprar però, fent-nos els innocents, no el varem gastar i ens va servir per una altre ocasió. De fet, ens varem fixar que molts usuaris no pagaven i el conductor no deia res i és que, tenint en compte que els busos d'allà tenen tres portes i es pot entrar tant per la del davant com per la del darrera (la del mig és la "uscita", la sortida), dubtem de que molta gent pagui.
Com deiem, el castell es troba al cim d'un turó a les afores de la ciutat i fou aixecat a l'època de domini català. Consta de tres torres de planta quadrada i està en un estat no molt curiós. Tal vegada per això no es podia entrar al seu interior. Fos com fos, el parc que l'envoltava també oferia una bona perspectiva de la ciutat.
També varem anar a l'Orto Botanico i a l'Anfiteatre Romà, però la pluja i també uns "andamios" que cobrien les ruïnes ens varen fer deixar-ho pel dimecres.
I poca cosa més, al jardí botànic, que era molt gran, hi varem veure gran quantitat d'espècies encara que, com no, hi havia una bona mostra de figueres de moro com les que hi ha per damunt Sa Mola que em va fer molta gràcia.
S'ha de dir que ens va ser molt dificil trobar souvenirs que anessin més enllà de les típiques postals que venen als estancs, havent d'esperar (i això és la típica cosa que sempre s'amaga) a l'aeroport per fer les compres. En arribar varem agafar un bus des de l'aeroport de Girona, que ens va costar més que el propi bitllet d'avió, en fi, son coses curioses.

Estem ben informats?

2010-02-20T18:31:00.004+01:00

Avui en dia, en el marc de l'anomenada societat de la informació en que vivim ens pensem que estem ben informats de tot el que passa al món encara que això és més que qüestionable. Els propietaris de les grans corporacions que monopolitzen el negoci dels mitjans de comunicació son entramats empresarials amb obscurs interessos lligats a poderosos lobbies i personalitats que fan que no informin de segons quins temes que anirien en contra dels seus interessos, tot manipulant la informació.
Un cas paradigmàtic del que expliquem, i del qual en aquest bloc ja n'hem parlat en altres ocasions, és el tema de la pirateria. En aquest sentit al 86 un document d'ONG's espanyoles ja explica les malifetes de la flota pesquera espanyola (la primera d'Europa) a les costes africanes. Allà demanen una llicència que els costa 1 i treuen peix per valor de 10, mentre els pescadors amb arts tradicionals de la zona augmenten la seva misèria.
Ara, a Somalia, els mal anomenats pirates ataquen als vaixells que els roben les pesqueres i els governs dels països rics responen enviant-hi militars, pagats amb doblers públics, que afavoreixen el robatori a mà armada.
Un altre exemple podria ser el del deute extern, on a vegades s'ha pogut llegir als mitjans que el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional condonarien la deuta externa mentre que si es llegia la lletra petita i es cercava el total del deute es podia concloure que no condonarien més d'un 1,4 % del total, i d'això en fa cinc anys i encara no ho han fet.
Per altra banda, la Guerra de l'Afganistan en seria un altre exemple de com ens venen la moto. Les tres excuses que es varen posar per anar a la guerra foren trobar Osama Bin Laden, millorar la situació de la dona i també combatre el trafic d'heroïna.
La voluntat respecte el primer dels casos és més que qüestionable si es tenen en compte els nombrosos vincles entre la família Bush i la Bin Laden, ben explicats a un documental de Michael Moore (on també s'explica que el padrí de Bush finançà a Hitler).
En quan als altres dos, tampoc s'han aconseguit. La dona segueix portant burka i, malgrat comptades excepcions com algunes zones de Kabul, es manté la seva situació. A més, el tràfic d'heroïna s'ha agreujat, produint ara l'Afganistan fins un 84 % de l'opi mundial.
Llavors, havent vist que la guerra no ha servit per allò que es deia que serviria, no podem més que qüestionar-nos quins foren els motius reals d'aquesta invasió.
En aquest sentit es pot dir que el president que es va col·locar per part d'EUA, Hamid Karzai, havia treballat 10 anys com a directiu d'una empresa de petroli i 5 com a informador de la CIA. Aquest mateix president, en ser nomenat, inicia contactes amb el Pakistan i amb Turkmenistan per tal de tractar la construcció d'un oleoducte que anès de la Mar Negra cap a l'Oceà Indic, passant per aquests països.
A més, s'ha confirmat que un germà del president afganés és un dels capos de la droga més importants de la regió.
Hi ha molts d'altres exemples de tot això, passant per la grip A (de la qual també s'ha parlat aqui anteriorment), fins al tema del Prestige. D'aquest tema s'en va parlar molt a tot l'Estat i de ben segur hom es considera ben informat d'aquest assumpte. Malgrat tot, va haver d'esser un mitjà estranger (Le Monde, el 70% de la propietat del qual està en mans dels seus propis treballadors) qui va investigar qui estava darrera d'aquell transport "de baratillo" (el vaixell no disposava de doble casc, no estava assegurat i la tripulació no tenia experiència), tot descubrint que darrera un complex entramat d'empreses i societats s'hi trobaven els interessos de Vladimir Putin.
També es podria recordar un titular dominical de La Vanguardia que parlava de que Espanya era el segon pais de la UE amb més immigrants però a l'interior es veia que no era el segon sinó que era el tercer, això en termes absoluts, baixant en termes relatius (és a dir, comptant el tant per cent d'immigrants pel total de la població) fins al vuitè.
Finalment, caldria esmentar un estudi de la Universitat de Santiago de Xile que parlava de que 150 de 180 dels consellers dels 15 mass-media més importants dels EUA (i que per tant serveixen de far, de mirall on es miren els periodistes d'arreu del món, com a mínim, occidental) eren membres d'importants lobbies o grups de pressió.
Tot això ens demostra com els mitjans no son lliures ja que depenen dels propietaris i també de la publicitat.

Reflexió sobre la mobilitat a Felanitx

2010-02-17T16:37:00.009+01:00

La mobilitat és un element vital per al desenvolupament de les societats i dels seus individus, així com també per a les relacions entre aquests.

Des de sempre ha estat un factor molt important però fou en el marc de l'anomenada Segona Revolució Industrial quan el transport de persones i també de mercaderies entre distàncies curtes però també entre distàncies llargues, feu un salt quantitatiu i també qualitatiu amb l'extensió de les xarxes de camins de ferro en particular i les comunicacions en general.

Avui en dia, les nostres societats estan cada vegada més interconnectades pels distints mitjans de transports i comunicacions. El municipi de Felanitx, com es de suposar, no és una excepció i cada dia es realitzen una gran quantitat de desplaçaments quotidians que tenen com a origen o destinació aquest municipi del llevant mallorquí.

Quan es parla de mobilitat als nostres dies no es poden obviar termes com accesibilitat, sostenibilitat o intermodalitat. El primer fa referència a l'igual dret que tenen tots els ciutadans, independentment de les seves condicions físiques o econòmiques a l'hora d'accedir als mitjans de transport. Per altra banda, la sostenibilitat fa referència a les externalitats negatives que pot tenir la mobilitat (així com tantes altres activitats humanes) sobre el medi ambient. Finalment, intermodalitat fa referència a la combinació de distints mitjans de transports per tal de facilitar els moviments als viatgers, tot ampliant notablement les xarxes de transport.

Aquestes necessitats de transport de les que parlavem poden ser cobertes mitjançant l'ús de distints tipus de mitjans, ja siguin públics o privats encara que es mitjançant una àmplia implantació i una garantida eficàcia dels primers que es pot permetre assolir una mobilitat accessible per a tothom i respectuosa amb el medi ambient. És per això que les administracions públiques han d'afrontar de cara aquest repte que suposa la mobilitat tot realitzant una ferma aposta pel transport públic, inclusiu i universal.

En la societat actual el major nombre de desplaçaments, atenent als motius d'aquests, es l'ocupacional (el que es fa per anar i venir de la feina). En el cas que ens ocupa, la mobilitat suposa un repte encara més gran tenint en compte l'escàs nombre de transport públic existent al municipi.

Felanitx no és una ciutat dormitori encara que cada vegada és més gran el nombre de felanitxers que s'han de desplaçar a d'altres municipis veïns, però també a Ciutat, per tal de guanyar-se el pa. Això, entre d'altres, es afavorit per la manca de cap gran centre de treball al nostre municipi.

Sigui com sigui, la societat balear (amb un dels indexs més elevats de cotxes per habitant de la UE) no és la millor en quan a conscienciació social respecte el transport públic. L'excusa que s'usa normalment en aquest punt és la de dir que gairebé no hi ha transport públic i, si bé això en part es cert, s'ha d'apuntar que dificilment es pot augmentar la freqüència d'un servei perpetuament infrautilitzat. No obstant això, les administracions haurien de fer respecte de Felanitx un esforç per augmentar els busos a Ciutat, a Portocolom i a Manacor -on es pot connectar amb molts pobles via tren-; entre d'altres a més de publicitar aquestes línies i els seus horaris.

A més, s'haurien d'implementar polítiques en favor de l'ús compartit del cotxe en casos on l'horari i el lloc de destí siguin similars.

En un altre ordre de coses, parlant de desplaçaments interns, s'haurien de construir una serie d'aparcaments al centre de la vila així com també una xarxa coherent de carrils bici per tot el municipi. Aquesta hauria d'estar complementada amb aparcaments segurs per aquestes.

Més dificil queda l'arribada del tren a Felanitx, ja que la línia pel Sud no és una prioritat i, tal vegada, no fora rentable. No obstant això, només la demanda activa dels pobles i dels seus habitants podria possibilitar el retorn d'aquest mitjà de transport emblemàtic. En aquest sentit, crec que una línia Palma-Aeroport-Llucmajor-Campos-Felanitx-Manacor seria idònea per solucionar la mobilitat en aquesta zona de l'illa.

Comença el segon quatrimestre

2010-02-16T17:58:00.004+01:00

Com és costum, tornam a reobrir el bloc desprès d'examens i posterior parèntesi intersemestral per tornar a partir a velocitat de creuer, amb suposades energies renovades que haurien de durar fins a final de curs.
Els examens, vist lo vist i comptant amb agradables sorpreses, han anat bastant bé, tot i que encara falta per posar la nota per part del professor de Seminari d'Habilitats Professionals, treball del qual en altres ocasions ja he parlat.
Desprès del darrer examen, el de PIE de dimecres, dijous vaig anar a fer quatre feines de paperassa per Barcelona per ADUAB i altres abans de netejar el bany i preparar la maleta.
El divendres varem partir cap a Girona on varem fer una petita visita turística i on varem dinar de menu a un lloc on estava molt bé, encara que quan varem veure l'hora varem demanar que ens lliuressin el segon plat per emportar (afortunadament eren unes delicioses pizzes "catalanes" amb botifarra i demés), cosa que no va evitar que perdessim el bus a l'aeroport pel qual ja haviem comprat els bitllets i haguessim d'agafar un taxi.
En arribar a l'aeroport, desprès de passar el control i cercar la porta, i tenint en compte que a causa de l'estres no teniem massa gana, varem fer estranyes peripècies per encabir les dues pizzes dins una maleta (política de Ryanair, que només deixa embarcar una peça d'equipatge), per la qual cosa varem posar les dues dins la mateixa capsa. Potser per això, quan embarcavem l'hostessa ens va demanar amb una mitja rialla si havien estat bones les pizzes.
Desprès d'això varem baixar a la pista per accedir fins a l'avió i varem volar plàcidament fins a Cagliari, on varem aterrar puntualment i varem agafar un bus que ens va portar fins a la Plaça Matteotti, punt neuràlgic de les comunicacions a la ciutat que estava a prop del nostre alberg.
Tot i que ja em dedicaré en una altre ocasió a escriure una mica sobre el viatge a Sardenya, ara només diré que l'alberg estava molt bé, en el marc d'un palauet restaurat al bell mig de la ciutat.
El viatge va estar molt bé encara que aqui s'ha d'apuntar, per a qui no ho sàpiga, que aquell mateix dissabte en que jo passejava per la Torre de l'Elefant o el Palazzo Civico, es casava un cosí meu a Mallorca, noces a les quals lògicament no vaig poder assistir. He de dir, com a excusa, que el bitllet el teniem comprat del novembre i de l'esdeveniment se'm va informar exactament 15 dies abans, cosa que feia dificil anul·lar aquest viatge.
A Cagliari hi varem estar fins dimecres, dia en que varem tornar cap a Girona, per fer nit a Cerdanyola (desprès d'esser estafats per un taxista) i agafar un bus el dia següent amb destinació a Saragossa. D'allà varem anar a La Muela. Aquest poble, del qual en podria escriure un post sencer, és un bon exemple de que la corrupció i l'especulació urbanística no son sempre sinònim de platja.
Aquest poble, l'alcaldessa del qual ha estat imputada en diversos casos de corrupció,
està situat a les afores de Saragossa i ha crescut molt en els darrers anys. Per una banda al nucli del poble i per altra banda en el marc d'una urbanització que de punta a punta arriba gairebé als deu quilòmetres. Allà s'hi ha construit un nou auditori, una plaça de toros i diversos museus, com un de l'oli i un del vent. Aquest darrer té la seva motivació en que el municipi també ha aconseguit una bona grapada d'ingressos per l'instal·lació de parcs eòlics.
En un altre ordre de coses, dir que per allà hi feia molt de fred i crec que no exager si dic que no havia passat mai tant de fred com dissabte, quan varem sortir a fer un passeig pels "barrancos" de per allà. Com a prova d'això, només diré que va nevar dijous i diumenge encara es conservava una bona quantitat de neu.
I res, diumenge varem tornar cap aqui i ahir va tenir lloc el primer dia de classes del segon quatrimestre, amb la primera classe de Política Exterior Espanyola i Hisenda Pública.
Més tard, vaig assistir a la primera classe de l'assignatura de lliure elecció a la qual m'he apuntat i que porta el títol de Cultura de Pau i Gestió de Conflictes. Promet esser molt interessant encara que l'horari, de 13:30 a 15, també promet esser pesat. De totes maneres, ja vos n'aniré contant cosetes.
Avui he de dir que m'he adormit (bé, en realitat m'he despertat i he vist que era tard i m'he dit no arribaré a primera hora i he fet el mateix amb segona hora), per la qual cosa tinc remordiments ja que m'he perdut la primera classe de Política Comparada i la de Gestió Pública (que tot i haver arribat a la mitja part no s'ha fet descans).
Sigui com sigui, he aprofitat el temps i m'he apuntat a un curset sobre Llibertat Religiosa i Ciutadania Musulmana que promet ser interessant.
Després he anat a la primera sessió d'Economia Mundial, amb n'Arcadi Oliveras, que ha començat explicant perquè no feia les classes en castellà (i oferint als erasmus una sessió setmanal extra) i descrivint la dinàmica de l'assignatura a més de fer-nos una petita enquesta per escrit. Finalment, ha acabat parlant de que vivim en una societat dita de la informació però en la qual ens enganen constantment els Mass Media, cosa que ha exemplificant amb el cas de la flota pesquera espanyola a l'Àfrica i també amb la suposada condonació que s'havia venut del deute extern per part del FMI i el BM però que tan sols arribava a un 1 %.

Foto: Vista de Cagliari

2010-01-25T17:37:00.005+01:00

Els 9 Dies d'Or

2010-01-25T17:23:00.003+01:00

Arriben els fantàstics, els increïbles, els inimaginables, els insuportables, els insomniosos i sobretot tensos 9 Dies d'Or, de la facultat de polítiques i sociologia.

Aquest periode va des d'avui fins a dimecres de la setmana que ve, espai temporal que concentrarà el periode d'examens d'aquest cuatrimestre que avui ja hem encetat amb un examen de Comportament Polític a primera hora. Aquest examen valdrà un 60% de la nota d'aquesta assignatura (el 40% restant correspon a les pràctiques d'algunes de les quals no se sap la nota) i s'ha dividit en dues parts. La primera ha estat tipus test i la segona ha consistit en un comentari de text.
A falta de conèixer la nota de les pràctiques jo crec que aquesta assignatura està surada.
Per altra banda, segueix ploguent, no molt intensament però si molt extensament cosa que, especialment a primera hora quan vas a fer un examen, molesta una mica. A més, avui he trobat que l'ambient ha refrescat una mica per Cerdanyola.
La pròxima parada és Economia d'Espanya aquest divendres, encara que per aquest dimecres hauriem d'entregar un treball d'Aplicació de Polítiques Públiques que, en el cas del nostre grup, versarà sobre l'ordenança del civisme de l'Ajuntament de Barcelona i les distintes postures de la prostitució i les polítiques que hi estan relacionades.
He de dir, per ser sincers, que aquesta setmana passada no he badat de demés i més o menys he començat a passar apunts i aquesta setmana tocarà acabar d'enllestir esquemes i demés, començar a "empollar" i resar a tot lo que creiem i també, si fa falta, a allò en que no creiem... Venen temps d'enclaustrament.
Sigui com sigui, m'agradaria finalitzar aquest breu escrit amb una petita reflexió què és la següent: Això de tenir un examen divendres, un dilluns, un dimarts i un dimecres m'ha fet arribar a la conclusió de que a la facultat la persona que té més influència no és, com es podria pensar, el degà sinó que, en la meva opinió, qui té més influència és la persona que col·loca els examens oficials al calendari. Aquest fet, que pot semblar inversemblant, pot decantar les notes de tot un quatrimestre en un sentit o en un altre. Aqui ho deixarem, crec que ara tancarem el bloc durant aquests dies per tal de concentrar-nos en l'estudi (o no...).

Per cert, no podia finalitzar aquest post sense inserir el que (si ho fos) seria l'himne d'aquest bloc, un clàssic...