diumenge, 19 d’agost de 2012

Gibraltar, un trosset d'Anglaterra al bell mig d'Andalusia





Aquest estiu he fet una de les coses que feia anys que tenia pendent, he visitat un lloc que des de sempre m’ha cridat molt l’atenció que no es altre que l’enclavament britànic de Gibraltar.

L’Estret de Gibraltar en si és una zona que m’atrau per diversos motius. Per una banda perquè des de sempre, i ja sigui per una cosa o altra, està d’actualitat ja que si abans ho era per l’arribada massiva de pasteres, avui en dia ho continua essent per les disputes entre el Regne d’Espanya i el Regne Unit per la sobirania del Peñón i també per les curiositats que aporta tenir un trosset del Regne Unit entre Espanya i Marroc.

Per altra banda, també el volia visitar per l’extrema proximitat entre dos mons que sovint es donen l’esquena però que estan allà, on comença un acaba l’altre. És difícil imaginar fronteres, naturals o polítiques, on en tan poc terreny el canvi sigui tan gran, en termes econòmics, religiosos i socials; i això que avui en dia, fruit dels processos migratoris i de la globalització mateixa, aquestes diferències es van atenuant.

Finalment, i sense deixar les raons geogràfiques, em crida l’atenció com una roca d’una alçada similar a la de Sant Salvador pugui destacar tant, cosa que succeeix per l’extrem contrast entre el planíssim Camp de Gibraltar i el propi Peñón, que segons la llegenda constitueix una de les Columnes d’Hèrcules juntament amb aquella muntanya de Ceuta. A més, i com a curiositat friki, no puc amagar que em crida l’atenció l’aeroport de Gibraltar al qual cada vegada que aterra o s’enlaira un avió s’ha de tallar la carretera que connecta amb La Verja. A més, no deixa de ser curiós que aquella pista fou construïda pels britànics durant la II Guerra Mundial amb els materials extrets en l’excavació dels 52 km de túnels que hi ha a l’interior de la Roca.

Pel que fa a la sobirania de Gibraltar he de dir que vaig poder veure les dues visions del conflicte ja que per una banda el meu company d’habitació era d’Algesires i, per altra banda, el guia que ens va fer el tour per la roca era gibraltareny (tot i que tenia una padrina de Melilla i l’altra de no record exactament quina colònia espanyola).

El conflicte de fons és la territorialitat d’una zona d’aigua que Gibraltar considera baix el seu domini i Espanya no. Els primers mantenen que els pertoca segons la legislació internacional mentre els segons afirmen que al Tractat d’Utrecht no es feia referència a les aigües circumdants de la possessió.

Aquest conflicte, però, es materialitza així com obrin molts telenotícies madrilenys, amb problemes entre pescadors andalusos (escortats per la Guàrdia Civil) i patrulleres pneumàtiques gibraltarenyes. Com que les patrulleres espanyoles son mes grosses els britànics hi duen patrulleres de la Royal Navy i ja la tenen...

La qüestió és, però, que segons els informatius espanyols es tracta de pescadors indefensos que no poden alimentar les seves famílies mentre que des de l’altra costat de la frontera es veu com pescadors que pretenen pescar a Gibraltar amb tècniques no permeses per la Unió Europea. Curiós, en tot cas, que al·leguin aquest argument quan, segons els espanyols, permeten el bunkering, és a dir, que petroliers subministrin fuel als vaixells en alta mar; cosa (lògicament) estrictament prohibida per la normativa ambiental comunitària.

Com es veu, aquest conflicte diplomàtic compta amb molts d’interessos amagats i és que Gibraltar, per exemple, compta amb més empreses registrades que no habitants té la colònia.

Sigui com sigui, des del meu punt de vista els gibraltarenys son els que han de decidir via referèndum (així com també els de Ceuta, Melilla i tants d’altres llocs) si volen ser espanyols, britànics o lliures. Al meu entendre la primera opció és la que menys els compensa perquè com es sabut tota frontera aporta riquesa, més encara si atenem el comerç d’alcohol o tabac dels quals viuen per cert moltes persones del Camp de Gibraltar. Les fronteres, però, també tenen la seva creu i nosaltres en varem ser molt conscients quan el guàrdia de la frontera va impedir els dos dies l’entrada al territori a una companya moldava perquè necessitava un visat al no pertànyer aquell país a l’espai Schengen.

En tot cas, no hi ha tanta diferència entre un gibraltareny i un gadità ja sigui pel seu tarannà o el seu accent, ja que els gibraltarenys son tots bilingües i molts descendeixen d’espanyols. En aquest sentit, no deixa de ser impressionant fer-li una pregunta (en anglès) a un típic policia britànic i que et contesti en un graciós andalús

Gibraltar té l’aspecte d’un poble comercial britànic i també s’hi respira un aire multicultural ja que en un espai tan petit hi conviuen una important comunitat islàmica, una jueva, una budista... I això sense oblidar les micos (o moneies) que presideixen el cim del Peñón i constitueixen l’única colònia de micos lliures de tot Europa. De fet, constitueixen una de les principals atraccions turístiques de la colònia ja que si hi vas amb els guies, com era el cas, te’ls deixen tenir damunt encara que, això si, t’adverteixen que passi el que passi no els toquis per que si ho fas et poden mossegar.

I parlant dels guies i el seu graciós accent s’ha de dir que els varem contractar (amb les seves furgonetes blanques) ja que ens va dir “Todo el trayecto trez euros”, a la qual cosa li varem replicar estranyats “Tres euros?”, a la qual cosa ens va contestar “Si, subir y bajar trez euros”.

Quina sorpresa ens varem endur quan al final, i ja devora la frontera espanyola, ens va dir que no eren tres sinó tretze. Jo vaig proposar fer un sinpa corrent fins a la frontera però al final varem pagar. El policia nacional espanyol tampoc hagués fet res ja que aquells dies el conflicte pesquer (com, em temo, tot l’estiu) estava àlgid i els policies i aduaners espanyols provocaven cues de quatre hores per entorpir el comerç amb Gibraltar. Com sempre, maniobres polítiques que acaben repercutint en contra dels treballadors, uns 20.000, que cada dia creuen la frontera per anar a fer feina.

De totes maneres, crec que va valer la pena pagar els tretze euros a aquell bon home per les vistes de l’Estret, per les fotos amb les moneies i per les explicacions polítiques i socials que ens anava fent. Sens dubte va ser una visita molt completa i interessant. Ara, però, queda pendent creuar l’Estret...