divendres, 10 de desembre de 2010

La prosperitat desprès del poder

Interessant reflexió que vaig extreure del bloc On the wobly's road
En aquest cas és pregunta que faran els polítics catalans desprès de les eleccions, però realment son molts els exemples que em venen al cap. Des de Felipe González fent d'assessor del multimilionari mexicà Carlos Slim, qui sap si oferint-li informació privilegiada al mercat de les telecomunicacions; passant per José Maria Aznar, que treballa a l'òrbita de Rupert Murdoch que aposta contra els interessos d'Espanya a les bolses; o Jaume Matas, que treballava a Estats Units per una consultora a la qual el seu govern havia afavorit amb multitud de petites feines, per les quals no s'havia convocat cap tipus de concurs.

Recentment Foreign Policy ha publicat una llista dels pitjors ex presidents dels últims anys. El rànquing anava encapçalat per l'ex canceller alemany, Gerhard Schroeder. En el segon lloc destacava, per cert, un José María Aznar dedicat a entorpir la vida pública amb estridents declaracions d'extrema dreta. La raó per la qual Schroeder figura al capdavant de la llista, però, és bastant més preocupant que els disbarats d'Aznar.

Abans de finalitzar el seu mandat, el canceller d'Alemanya va fer importants declaracions a favor de Rússia i es va prodigar en elogis a Putin. En aquells dies, Schroeder va intervenir en la concessió d’un préstec de 1,4 bilions de dòlars per Gazprom, el monopoli estatal del petroli rus. Poc després, quan ja era excanceller, acceptava la Presidència del polèmic gasoducte Nord Stream d'aquesta mateixa empresa. Aquesta actuació de Schroeder va incrementar la dependència energètica d’Alemanya. Per si no fos suficient, Schroeder va sortir al pas amb unes sorprenents (i cíniques) declaracions: “No veig que hi hagi res de dolent”.

El cas de Gerhard Schroeder posa en relleu un dels problemes més greus de les democràcies liberals: la relació entre política i interessos privats, i la circulació d'elits que comporta. I és que el funcionament de la democràcia liberal, com és conegut, es basa en el govern representatiu i aquest s'articula, entre altres coses, gràcies a dos mecanismes institucionals bàsics: (1) la delegació del poder a representants i (2) el mandat per un període de temps determinat, revalidable electoralment.

A la pràctica, això es tradueix en la professionalització de la política (gràcies als beneficis de la representació, una elit aconsegueix fer de la política la seva forma de vida) i, amb aquesta professionalització, l'aparició d'un estament —el dels polítics professionals— al que s’anomena incorrectament "classe política" (la classe és un concepte derivat de la manera en què s'organitza la producció; estament, en canvi, és un estrat definit per un comú estil de vida o anàloga funció social).

Si els polítics fossin una classe no ens tindríem per què preocupar de les seves decisions, ja que respondrien als seus propis interessos. Però els polítics són un estament; un grup que, fora de la seva condició, no té una activitat productiva ni, per tant, una manera de guanyar-se la vida que no sigui les retribucions disposades als efectes pels règims polítics… o incentius externs a la política. Això fa que el polític visqui una doble tensió: d'una banda, representar els interessos que han conduït a la seva elecció; d’altra, assegurar-se un futur professional més enllà del càrrec.

Certament, hi ha algunes eines (salaris per a tota la vida, sabàtics, etc.) que asseguren el polític una sortida digna. No obstant això, el polític es socialitza en una sèrie d'espais de poder que el confereixen un estatus privilegiat i el fan, alhora, fràgil davant les interaccions amb les elits econòmiques. En la necessitat d'assegurar-se un futur congruent amb l'estatus que ha assolit, el polític professional no es pot ja acontentar, quan acaba la seva carrera, amb una volta al punt de partida. De fet, rares vegades, els polítics surten dels seus càrrecs amb igual o pitjor condició a la d'entrada. Sovint ascendeixen vertiginosament i sospitosament. Això qüestiona, és clar, la validesa i legitimitat democràtica de les seves decisions.

D'aquí a poc més d'un mes tindrem eleccions. Alguns dels més alts càrrecs, amb carreres polítiques esgotades (però encara lluny de la jubilació) ja han anunciat que no es tornaran a presentar. La ciutadania sap on aniran? Hi ha prou mecanismes de control suficients perquè no puguin perjudicar els interessos públics? Podem tenir la garantia que les seves últimes decisions són congruents amb les seves responsabilitats? Abans de queixar-nos de la desafecció creixent, seria millor que identifiquéssim què rebaixa la qualitat de la nostra democràcia i quines solucions s'haurien d'adoptar per evitar que la política es converteixi en un trampolí per a l'ascens social.

dissabte, 4 de desembre de 2010

"Be patient, please"


Ahir horabaixa la vella terminal de l'aeroport del Prat estava plena de gent, gairebé tanta com quan era l'única. Així, el control es va fer llarg i ferragós i, havent-lo passat i havent donat una volta tot xerrant per telèfon, vaig descobrir que la cua del nostre vol cap a Palma travessava ja tot el mòdul, anant de la porta 33 a la 30.
De totes maneres, l'embarcament va començar puntual a les 16:55 però el fet de que hi hagués tanta gent el va fer lent, tant és així que quan ja havia entrat tothom (sorprenentment hi haviem cabut tots, encara que no així totes les maletes) potser passaven un parell de minuts de l'hora prevista de sortida, les 17:25.
Va ser llavors quan varen tancar portes i les hostesses varen fer la demostració habitual. Desprès d'això però, varen passar uns minuts fins que, transcorregut potser un quart d'hora, el comandant va parlar en anglès per dir que com que haviem perdut el nostre torn (slot, en termes aeronàutics), la torre de control ens n'havia d'assignar un altre, amb la qual cosa va demanar paciència per primera vegada ("Be patient, please").
Seguien passant els minuts, l'avió estava ple a vessar i com suposareu no hi havia aire condicionat ja que els motors estaven apagats. Va ser en aquell moment quan vaig telefonar a mun pare, a mu mare i a na Laura perquè em donessin conversació per tal d'evadir-me d'aquella situació angoixant que, sens dubte, va posar a prova la meva claustrofòbia.
Mentre jo acabava la bateria del mòbil el comandant, que ja ens havia demostrat el seu péssim castellà, seguia demanant-nos paciència i dient-nos ja que hi havia un problema a l'aeroport de destinació.
En aquells moments els passatgers ja començaven a conèixer la situació a través dels mòbils i jo m'estava posant més nerviós així que, sense apenes bateria al mòbil ja que feia més d'una hora que parlava, vaig abandonar el meu seient per anar a cercar aigua a la part de darrera. M'era igual si l'hagués haguda de pagar!
Sorprenentment, però, Ryanair s'havia lluit i enlloc de vendre regalava tassons d'aigua que, tot i ser calenta i no massa bona de gust, s'agraïa. A més, la part posterior de l'avió em va permetre un cert alleujament ja que una porta estava oberta, reduint així notablement la sensació d'enclaustrament.
Llavors ja tothom sabia que l'espai aeri estava tancat i que el nostre vol estava cancel·lat però així i tot no ens deixaven sortir de l'avió. La situació, en aquells moments, ja havia pres un aire kafkià, surrealista, com si fossim els protagonistes d'aquelles películes antigues de segrest d'avions.
Eren més de les set i la gent s'estava posant nerviosa. Tant és així que l'hostessa del darrera, que estava acompanyada per un altre home que, segons desprès varem saber, era la seva parella i que era l'única que parlava un poc de castellà es va cansar de parlar pel telèfon amb la part del davant i hi va anar a parlar (encara que tinc la convicció que, més que parlar, lo que volia era estar tranquila una estona).
Eren molts els passatgers que citaven un article de la legislació espanyola que diu que no es pot tenir al passatge més d'una hora tancat a l'avió però, tot sabent això, la tripulació mantenia que l'avió era irlandès i que necessitaven la confirmació final de la seva seu a Dublin per poder deixar-nos sortir; afirmant també que si l'aeroport de Barcelona estés tancat al tràfic aeri podriem sortir sense problemes però que com que aquell, en aquelles hores, encara estava obert, no era tan senzill.
En aquells moments jo ja havia passat de la calor al fred que entrava per la porta oberta, la tripulació havia dit més de deu vegades "Be patient", la qual cosa sens dubte ja irritava a la concurrència. De totes maneres, també vaig tenir temps per conèixer dos germans que, tot i ser de Ciutat, eren parents d'en Xisco "Moya" de Felanitx, així com també l'entrenador d'un equip de basket femení de Girona que anaven a jugar a Mallorca a més d'un al·lot de Marratxí, en Pau, que estudia arquitectura a Girona. Com podreu comprendre, gran part del passatge d'aquell vol estava format per estudiants mallorquins que tornaven a ca seva, molts, desprès d'un parell de mesos. També hi havia un grup de senyores majors molt rialleres que, podres, feien plans de que aquell vespre anirien a veure La Seu de nit i desprès anirien a fer tapes a Santa Catalina.
Tot i que estava clar que no volariem i que allò ja tenia pinta de segrest, els "part de Be patient" encara continuaven, seguits ja per alguns xiulets i crits d'indignació per la gent que no entenia aquella situació perquè, si haguessim estat lluny de la terminal hagués estat una altra cosa, però és que tota l'estona haviem estat aferrats al finger.
Eren més de les set i mitja quan el pilot segueix amb els "Be patient" però afegint ara que per sortir hem de sortir tots i hem de signar una renúncia al vol, amb la qual cosa no haguessim tengut dret a res. No ho varem fer i mentrestant veiem com aterraven avions.
Segons vaig saber més tard, com a anécdota, l´únic comandant que va decidir enlairar-se quan l'espai aeri espanyol romania tancat fou un holandés de KLM, que va arribar sà i estalvi als Paisos Baixos.
De fet, tenc la convicció de que la vaga encoberta ens ha agafat pels pocs minuts que s'ha endarrerit l'embarcament, i per això la situació d'incertesa va durar tant.
Eren ja més de les vuit quan varem començar a sortir però jo com que encara estava a la part posterior vaig esser dels darrers, junt amb el marratxiner. La sorpresa fou majúscula quan vaig comprovar que el jersei que m'havia llevat en els moments d'acalorament havia desaparegut, qualcú me'l va robar. Des d'aqui voldria dir que era un John Smith blau cel amb caputxa i butxaca frontal, si el veis, sospitau!
Així, alleugerits, varem sortir de l'avió i vaig acompanyar aquell al·lot a cercar sa maleta mentre ell ja tenia clar que aniria al port i agafaria un ferry que sortia a les onze. Desprès varem sortir a facturació on hi havia una cova impressionant, llarguisima i curvilínia, per reclamar un canvi de vol. També, hi havia gent amb carpetes que t'apuntava els noms perquè et tornessin els dobbers. En Pau ho va fer però jo, com que no tenia clar que fer, vaig esperar a fer-ho per internet però abans volia contactar amb ca nostra per confirmar-ho així que li vaig deixar la maleta (amb el portàtil i tots els apunts) a aquell jove pràcticament desconegut i vaig anar al lavabo. Curiosament, estaven netejant el d'homes així que vaig anar al de dones, vaig carregar el mòbil i vaig xerrar un poc amb mu mare, però poc, perquè estava un poc intranquil per la maleta. De fet, quan vaig sortir a cercar-lo al lloc on l'havia deixat no hi era. Va ser llavors quan vaig pensar que perdre el jersei no era res comparat amb perdre el portàtil i tots els apunts!
Així, vaig demanar a un home de cara pàlida que no em va entendre, a les jugadores de bàsket que no s'hi havien fixat i també a una de Ryanair, que tampoc. En aquell moment, preocupadíssim, vaig tornar al lavabo on les dones de la neteja em varen dir que un al·lot em cercava, i que l'havien enviat als altres banys.
Hi vaig anar correns i el vaig trobar. Bé, de fet ell em va trobar a jo. Em va dir que ja li havien comprat un bitllet pel ferry de les 11 per 30€ i que compartirien un taxi amb un grup d'estudiants que també farien la travessia.
Així que ens varem despedir i jo vaig prendre cap a la Renfe, on vaig haver de "Be patient" una estona més ja que el tren no venia, amb el fred que notava perfectament per la manca de la meva dessuadora. Més tard, a Cerdanyola no vaig agafar taxi ignorant els consells de ca meva, amb la qual cosa vaig pasar més fred però bé.
Al final, a banda de "Be patient", la sensació era de frustració, sorpresa, indignació, decepció però sobretot cansament.
Sigui com sigui, de dins l'avió pensavem que la vaga s'havia donat pels anuncis de privatització d'AENA, amb la qual cosa hi estic totalment en contra ja que l'absurd mite de que la privatització ja que les coses funcionin millor o siguin més eficients és només això, un mite. Ningú té fórmules màgiques i si, d'alguna manera, s'aconsegueix ser més eficients es reduint salaris i empitjorant les condicions laborals dels treballadors així com també les dels serveis oferits, passant els passatgers d'esdevenir usuaris per esdevenir clients.
De totes maneres, un cas apart el constitueixen els controladors aeris, que son uns dels que més cobren d'Europa i, per mantenir els seus privilegis, agafen com hostatges les illes i el conjunt de l'Estat donant l'aparença de que des de la seva torre no son capaços de veure que els seus salaris i condicions queden molt lluny de la resta dels mortals
A més, en un altre ordre de coses, cal afegir-hi la situació d'aillament, i mai millor dit, que pateixen les illes en situacions com aquestes, ja que molta gent que havia de volar a la península va marxar en tren cap a Sants per allà agafar-ne un altre o directament en cotxe o bus, per arribar a les seves destinacions, cosa que nosaltres els illencs no podem fer, només quedant-nos com a alternativa vuit hores de travessia en vaixell, i això si que suposa "Be patient".

diumenge, 28 de novembre de 2010

Pinzellades de Miquel Barceló

Avui he baixat al quiosc perquè no em volia perdre el debut del diari ARA, en una jornada tan trascendentalment política al Principat. De fet, emperò, el diari encara no l'he mirat massa, tot i que esper que estigui bé perquè amb dos euros cinquanta..., sinó que m'he centrat en el suplement (Timeout cultura) que fa una entrevista al geni felanitxer Miquel Barceló, si, ja ho sé que no viu a Felanitx i totes aquestes coses. De fet, a l'entrevista mostra la teulera que fa servir de taller a Vilafranca de Bonany, que sigui dit de pas és el meu poble patern.
La qüestió és que hi han hagut diverses coses que m'han cridat l'atenció i, algunes, son les que transcriure a continuació, perquè de ben segur molts mallorquins no tendran accés a aquesta revista. S'ha de dir que potser no son les més trascendentals pel que fa a la seva activitat artística, crec que simplement son categoritzables com a curiositats o anècdotes personals de l'artista, en forma de frases lapidàries. Esper que no hi hagi cap problema amb els drets d'autor de l'entrevista, però és que no tenc temps d'analitzar-ho i reescriure-ho...
"De la (política) mallorquina, no tant (informat); fins fa poc la seguia, però ara ja no: en general, tot és tan frustrant... I amb l'espanyola, tres quarts del mateix. La veritat és que no sent cap curiositat per saber que passarà. Em fa l'efecte que vivim un temps de regressió, en el qual la dreta està retornant, o retornarà aviat, al poder a molts de llocs. També a Europa".

"També m'agrada molt la sensació que hi ha obres que es van fent totes soles, com les teles rosegades per les termites de Mali, abans, o com els cucs que passen per damunt dels quadres fumats, ara. Saber que, mentre jo llegesc tan tranquil, a diferents espais del món hi ha obres meves que es van creant totes soles. Està bé, això!"
Ara tenc en marxa bastants experiments d'aquest tipus, amb procediments una mica particulars. Àmfores al fons del mar, calcificacions... Son coses que no he mostrat mai"

"Ara ja quasi només escric als aeroports quan hi ha retard: el meu pròxim llibre l'haurà de publicar Iberia"

"Un altre objectiu era partir de Mallorca (...) El lloc de Palma on vaig més és a l'aeroport, que deu ser un dels pitjors del món. A Palma tenim uns dels pitjors aeroports del món i el pitjor Museu d'Art Contemporani del món. Com es diu aquell cementeri que hi ha per devers Marratxí? El Bon Sosec, no? Idò jo crec que haurien de dur el cementeri al museu, el museu a l'aeroport i l'aeroport al cementeri".

"La meva educació com a espectador d'art sobretot va ser amb aquella pintura mallorquina dolenta, plena de cales i oliveres i no sé que més. Eren com pastissos de pintura, eren obres coprofíliques, perquè eren tan espesses que pareixien merdes de colorins".

"Els quadres fumats que faig ara, en canvi, no tenen ni un gram de pintura. I els retrats amb lleixiuet que he fet d'albins de l'Àfrica, per exemple, pesen menys desprès d'haver-los fet que abans".

"Abans, els forns de teulera s'empraven per cremar de tot. Des de documents comprometedors fins a cans que els caçadors no volien: els tiraven vius dins el forn i no els sentien ni cridar. T'ho imagines? Jo crec que en aquests forns, hi deuen haver cremat gent i tot. Tot el que hi tires desapareix a l'instant".

"A mi tot allò em va cansar aviat, però em va divertir molt. A més, la tia estava boníssima. I la seva casa era fantàstica."

"A mi m'agrada anar combinant els llocs on visc: la gran ciutat, l'aïllament de Mali, o de Mallorca"

"El meu treball a la Seu el vaig fer com si allò fos un edifici laic, com si ja estigués dessacralitzat: la meva idea és que ho arribarà a estar algun dia... Encara està en mans de l'Esglèsia Catòlica, si. Però això és un accident que la història arreglarà".

dijous, 25 de novembre de 2010

Si jo pogués, votaria en Joan Herrera

Son molts els motius pels quals si jo pogués votaria ICV-EUiA en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Sigui com sigui, evitaré fer un llarg discurs i només posaré dos videos que, crec, son bastant més amens. Per més informació, visiteu la web d'en Joan Herrera.



dimecres, 17 de novembre de 2010

Els partits que no sortiran al Telenotícies

S'apropen les eleccions al Parlament de Catalunya i des d'aqui voltriem dedicar aquest humil espai a aquelles candidatures que molt probablement no arribin al Parlament per moltes vegades que s'hi presentin, encara que entre els següents alguns tenen més possibilitats que d'altres, reduïts a simples grupúsculs amb manca, en molts casos, de discurs coherent i projecte per al pais.
Diuen els mitjans que enguany han augmentat de forma considerable el nombre de candidatures i això es fruit, sense cap dubte, de la creixent desafecció política existent al pais, que s'ha agreujat a causa de la crisi global.
Sense cap dubte, però, aquests partits recorden a la cancó d'Els Pets El Candidat.

- El friki
Un apartat aposta mereixa la CORI o Coordinadora Reusenca Independent, que ara pretén entrar al Parlament amb el seu estil friki o, com en diuen ells, "juantxis". Crec que el seu estil sarcàstic i divertit atraurà molts vots de gent desil·lusionada, a l'estil del que va fer anar Chikiliquatre a Eurovisió.

- Els altres esquerrans
Des de Baix, fruit de la col·laboració de diversos moviments socals, presenta una opció fresca i rebel.
El Partit Republicà d'Esquerres, en coalició amb Izquierda Republicana, no és tan d'esquerres com els altres d'aquest apartat i posa l'èmfasi en la consecució de la III República.
Altres partits socialistes o comunistes ben petits son els següents:
Partit Comunista del Poble de Catalunya
Unificación Comunista de España
Partido Obrero Socialista Internacionalista

- Els petits centristes
Gent Nostra és una escisió de Convergència implantada en l'àmbit local. De ben segur que li treurà un grapat de vots.
Per altra banda, que dir de l'incansable Centro Democrático y Social de Suárez que, tot i els mals resultats, aconsegueix mantenir llistes a totes les eleccions.

- Els populistes/xenofobs
Plataforma x Catalunya, molt coneguda per tothom pels seus plantejaments i polítiques racistes. Té presència a diversos ajuntaments i, a causa de la crisi, tot fa preveure un creixement de la seva força electoral.
Partit per Catalunya és, per la seva banda, una escissió de l'anterior tot i que només és presenta a la circunscripció de Lleida.
El populisme d'UPyD potser tindrà presència als mitjans (especialment a l'anomenada "Caverna Mediàtica") però així i tot, tenint la competència de Ciutadans, es veu molt difícil que pugui entrar al Parlament.

- L'altra dreta espanyolista
Alternativa de Govern, l'aposta de Montserrat Nebrera per desinflar el PP que es vol aprofitar de la crisi. No crec que la marca Nebrera, per si sola, aconsegueixi una poltrona al nou Parlament.
Família y Vida, grupúscul ultracatòlic antiavortista, antieutanàsia i defensors de "la familia tradicional". Integristes religiosos, vaja.
Movimiento Social Republicano, grup fascistoide amb propostes ambigues i poc concises. També l'haguessim pogut inserir al populisme.
Alternativa Liberal Social, grupúscul liberal i espanyolista. El votaràn quatre amics del fundador i poc més.

- Partits post-materialistes i one Issue parties (partits d'un sol tema)
Por un Mundo más Justo
Partido Humanista
Candidatures ja típiques de les diverses eleccions amb objectius molt lloables centrats en la cooperació per al desenvolupament i aquestes coses. Aconsegueixen treure un parell de vots que, entenc jo, serien més útils al sí de partits una mica més grans de l'esquerra alternativa que si que sumen per obtenir escons.

Els Verds- Grup Verd Europeu
Es veu que en aquesta ocasió no veurem moltes i molt variades llistes verdes ja que sembla ser que concorreran junts. Aquesta unitat va en la línia del partit Equo, que preten unir a tots els verds a nivell estatal i obtenir així un èxit similar al de l'Europe Ecologie francesa.

Escons en Blanc-Ciudadanos en blanco
El nom ja ho diu tot, pretenen aconseguir un escó per fer política de cadires buides. Així volen defensar una democràcia més representativa.

PACMA
Desprès de no anar amb Iniciativa, els animalistes es compliquen i molt la seva entrada al Parlament ja que, tot i gaudir d'una bossa de vots no menyspreable, no els basta per obtenir un escó.

Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Varen aconseguir un eurodiputat a Suècia i, fruit d'això, han anat creixent aquests partits a tot el continent. Defensen les llibertats a la xarxa i lluiten contra els abusius privilegis en matèria de propietat intel·lectual.

- Els inqualificables
Partido de los Pensionistas en Acción(PDLPEA), es veu que ja existia i ara ha pres embranzida. És un partit sectorial que defensa els interessos d'una part de la població que sovint és menystinguda per la classe política.

Partido Aragonés
Potser podria ser considerat un one-issue party pel que fa referència a les disputades obres d'art de la Franja o un lobby o grup de pressió per part de la veïna comunitat autònoma d'Aragó

Partido Castellano
Similar a l'anterior, com s'hi s'hi presentés un partit gallec o basc.

Democráticaweb
Un invent curiós, és una espècie de partit virtual que defensa la democràcia directa a través de les noves tecnologies.

PORC, o Pagesos per l'Orgull Rural Català. És una escissió d'un altre partit de similars característiques que es deia Pagesos per la Dignitat Rural Catalana.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Fenòmens inexplicables i altres greuges de la insularitat

El Diario de Mallorca d'avui diumenge duia com a principal titular la frase següent: "Los baleares pagan los precios más altos al viajar por España pese al descuento de residente".
D'aquesta manera, aquest rotatiu presentava un estudi en que demostra falses les declaracions del ministre Blanco, qui digué que era més barat viatjar des de Ciutat que fer-ho en AVE i, de pas, posa de manifest que Mallorca està més ben comunicada amb Europa que amb la península.
Doncs bé, el tema està en que no només és el fet de viure enrevoltat d'aigua i sense que cap ministre de Foment enlloc de fer AVE no hagi fet un Illestunel per connectar-nos amb la terra ferma, perquè fins i tot els canaris ho tenen més barat per moure's per l'Estat que els ciutadans de les Illes Balears.
Així, com a exemple paradigmàtic, per anar a Valladolid des de la capital d'Espanya el bitllet d'AVE costa 41€ d'anada i tornada mentre que des de Mallorca en costa més de 700. Aquest, com d'altres sagnants exemples com les connexions amb Navarra, Extremadura, Castella o Galicia potser tenen certa excusa per la diferència de kilòmetres.
Però, vosaltres creis també que té excusa el cas del trajecte Palma-Barcelona, de notable interès per a molts estudiants illencs com un servidor, que, amb 204 km, costi el mateix que un Las Palmas-Barcelona, tenint en compte que son 2550 els km que separen les illes africanes de la capital catalana?
Però com aquests n'hi ha molts d'exemples cruels, com per exemple el trajecte Eivissa-València, que David Meca va fer nedant, costa 216 euros, mentre que el mateix vol des de Gran Canaria en val 82€. És a dir, surt més barata una distància equivalent a un Palma-Moscou que no un vol d'una mitja hora de durada.
Aquestes xifres es repeteixen en tantes altres ciutats com Màlaga, Bilbao o Saragossa, i s'accentuen si es tracta de viatges no programats o d'urgència, que fan que hagis d'agafar un avió (perquè no tens altra alternativa) per un motiu de força major.
De fet, aquesta setmana jo mateix he pogut experimentar aquesta situació ja que, fruit de la mort de la meva padrina, vaig haver de comprar un bitllet dimarts per volar dimecres, i per la qual cosa estic bastant d'acord amb la línia del Diario de Mallorca.
A més, les excuses que posen les companyies aérees de que sistemàticament els vols a Canàries siguin més barats que els vols a Balears son també molt curioses. Aquestes van des de que el més car del vol és aterrar i enlairar-se (Val, d'acord, però que passa que a Canàries no s'han d'enlairar i a més li han d'afegir 4500 km de carburant?) o que la pressió del turisme fa que a Mallorca els preus siguin més cars (Clar, ara al novembre hi ha més turisme a Mallorca que a Canàries, sisi...). A damunt, per més inri, el descompte real de resident segons el mateix estudi, oscil·la entre el 33 i el 45%, lluny del 50% somiat.
En el meu cas, en aquesta ocasió se li ha de sumar que el vol de tornada que vaig adquirir no el vaig emprar (amb Vueling) i n'he hagut de comprar un altre per avui, que ha estat amb Air Berlin. En aquest punt he de confessar que el motiu principal que em fa decidir a l'hora de comprar els bitllets és el preu d'aquests però, així i tot, totes les companyies tenen els seus avantatges i inconvenients. Humilment, vos descriure els pros i contres de totes les companyies que realitzen el trajecte Mallorca-Barcelona.
Començarem per Air Berlin. En aquest cas, potser vos sorprendrà que entre els principals inconvenients que li trob no hi estigui la qüestió lingüística (He de confessar que en aquests temes som més pragmàtic). Així, aquests inconvenients d'Air Berlin, que opera en exclusiva des del mòdul A (que ben bé es podria anomenar A-lemanya) son l'aplicació d'una tasa de serveis de 15 €, que a Son Sant Joan s'hagi d'agafar molt probablement les atapeïdes "jardineres", amb els inconvenients que això suposa; i també el greuge que suposa que els residents no podem facturar on-line, havent d'anar a fer coa, mentre que també s'ha de pagar per triar seient.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta línia alemanya son que ofereix premsa, snack i ampolla d'aigua als seus vols. A més, disposa d'una flota bastant moderna (A320 o B737-800, els mateixos models que les altres companyies però que son bastant nous). Per altra banda, arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe perquè no has de perdre el temps al bus llançadera (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus).

Ryanair, la irlandesa low cost que recentment ha muntat una base a la ciutat comptal, des de la qual té uns 2 vols al dia a Mallorca, té els inconvenients segúents:
El principal és que has d'anar viu quan fas la reserva ja que, tot i que la tarifa sempre és molt baixa, a vegades les tases superen el preu regular. A més, cada vol té un afegit de 5€ a l'hora de pagar, ja que l'única targeta amb la qual no et fan pagar és molt dificil d'aconseguir a Espanya. A més, només et deixen dur un bolic a bord, i sinó... paga! En aquesta línia, dir que és un supermercat volant, ja que durant el trajecte et volen vendre de tot i molt, però per jo això no és un inconvenient. També és una pega que el vol d'anada matinal des de Barcelona parteix a les 6:30.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta low cost son que si ho mires amb antelació, és amb diferència la més barata ja que té una estructura de costos que les altres només poden somiar.
A més, també té una flota bastant moderna (B737-800, diuen a la web que tenen una mitjana de 3 anys) i també arriba a Barcelona a la Terminal 2 -la vella-, avantatge si agafes Renfe (i evites així els 5€ que et costa l'Aerobus). Finalment, és positiu que no has de pagar per triar seient, de fet, els seients no estan numerats. Per contra, et venen una opció d'embarcament prioritari.

Parlam ara de Vueling, l'empresa presidida per Josep Piqué. Com a desavantatges, al meu entendre hi té la quota per pagar amb targeta a més de que s'ha de pagar per triar seients.
Per altra banda, els avantatges d'aquesta aerolínia, fruit de la fusió entre Clickair i la mateixa Vueling, son basicament que fins l'arribada de Ryanair era l'opció més econòmica.

Passant a les companyies tradicionals, començar amb Spanair. Realment fa temps que no hi vaig però bé... Aquesta, tot i que la publicitat diu que és "la de tots", no ho és dels mallorquins ja que Palma va deixar de ser la seu social i també base d'aquesta companyia. A més, com a aspectes en contra té que també s'ha de pagar una tasa per pagar amb targeta. A més a Son Sant Joan pot ser que s'hagin d'agafar les atapeïdes "jardineres" (encara que la probabilitat és més reduida que amb Air Berlin), amb els inconvenients que això suposa. També s'ha d'afegir que la flota no és tan moderna com les altres, incloent encara alguns models MD, com el que va estavellar-se a Madrid. Tot i això, pareix esser que els estan retirant.
Per altra banda, els avantatges de la companyia catalana son els seus preus bastant competitius en algunes franjes horàries a més de que sembla ser que ha augmentat les freqüències cap a les illes.

Finalment, per concloure aquesta sèrie d'impressions respecte les empreses que volen de Palma a Barcelona, ens centrarem en la mallorquina Air Europa. Com a inconvenients dir que sol esser la més cara i que inclou una tasa de 20€ de "billete electrónico".
Per altra banda, els avantatges d'aquesta empresa de Globalia son la bona qualitat de servei i puntualitat, a més de que com Air Berlin dóna premsa de Mallorca i té una flota també bastant moderna, amb B737-800 però també els brasilers Embraer E190, amb els quals no he volat mai...
Bé, si voleu podeu complementar aquests pros i contres amb la vostra opinió, perquè ja dic que estic mancat d'informació actualitzada d'aquestes darreres.
En poques paraules, el tema de mobilitat amb la mare pàtria (agafau la que volgueu) està molt malament. Quina aberrració o, com dirien els d'Esquerra en aquella campanya de fa uns anys: "Un motiu més per la independència". Aaai, si els vuit diputats i altres tants senadors per Balears fossin Peres Sampols, otro gallo cantaría!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Els Erasmus i la qüestió sociolingüística


A quart de carrera hi sol haver moltes optatives, per la qual cosa aquestes solen ser grups més reduits amb no més d'un grup classe. A banda d'això, en aquestes classes s'hi troba una concentració relativament gran d'estudiants d'intercanvi, Erasmus en la seva majoria (provinents del continent europeu), encara que també de Séneca (provinents d'arreu de l'Estat) o d'altres convenis.
El fet de que només hi hagi una línia de docència implica que no es pugui garantir una sessió en català i una altre en castellà i, moltes vegades, hom s'acaba decantant pel castellà per la presència d'estrangers.
En primer lloc he de dir que aquests programes son un enriquiment per als propis estudiants d'intercanvi, que conèixen d'altres cultures i realitats, però al mateix temps també pels altres companys de classe que, sinó en la mateixa mesura, també fan un tast d'altres influències.
A més, crec que aquests programes, juntament amb d'altres elements públics o privats com les companyies low cost, afavoreixen la integració social i cultural a nivell europeu, afavorint (si això és possible) un cert sentiment de "europeïtat"
Ara bé, aquesta presència estrangera es fa servir freqüentment de motivació o excusa per part de sectors monolingüistes militants disfressats de bilingüistes per tal d'imposar a les aules la llengua de Cervantes ja que son ells els qui defensen, de forma més dura, els suposats interessos dels nouvinguts.
Entenc que els alumnes estrangers, per la seva banda, o bé no tenen en compte la realitat sociolingüística de la universitat que els ha d'acollir o bé, tot i sabent-ho, decideixen venir aqui només parlant castellà.
Jo per la meva banda, si hagués fet algun Erasmus, hagués mirat en quina llengua era la docència de la universitat on hagués anat, i, d'aquesta manera, no hagués intentat canviar des d'alla l'idioma que tradicionalment s'utilitza per fer les classes.
Hi hauria d'haver, en tot cas, disposició d'aprendre i respectar la llengua del lloc d'acollida, per tal de que els catalanofòbics del lloc no trobin legitimades les seves aspiracions castellanistes en alumnes d'intercanvi
Sigui com sigui he de dir que a la UAB aquesta qüestió no es pot elevar (toquem fusta) a la categoria de problema com si es pot fer, per altra banda, a la UIB. Allà, se d'estudiants que durant el curs només han fet una assignatura en català mentre que totes les altres, ja sigui per Erasmus o per altres excuses, s'han impartit totes en espanyol.
Sigui com sigui, aquesta qüestió lingüistica a nivell més micro m'ha fet reflexionar en aquests darrers dies, ajudada a més per diverses notícies que han aparegut als mitjans; envers la situació política i sociolingüística que es dona actualment a l'Estat Espanyol.
Així, tinc la modesta teoria de que s'està donant un qüestionament de l'statu quo autonòmic i identitari, havent arribat a la cima de la descentralització políticoadministrativa, preveient unes certes intencions recentralitzadores per part dels poders centrals de l'estat.
Diversos son els elements que fan pensar en aquesta tendència recentralitzadora, entre aquests destaquen unes recents declaracions del banquer Botín, en que es qüestiona el model autonòmic, però n'hi ha d'altres.
Per una banda, es va donar un reforç de l'anomenada "Brunete Mediática" amb les llicències atorgades pel govern Aznar a la TDT, que reforçen la visió més centralista i dretana a les repetitives tertúlies d'alguns d'aquests canals
A més, s'ha donat un creixement de partits nacionalistes espanyols com és el cas d'UPyD, alimentat per les tendències populistes i les tergiversacions de la seva lideressa. Així, s'ha vist un creixement a la perifèria d'aquests moviments de caire populista i espanyolista gràcies als moviments de població procedents d'altres territoris de l'Estat, ocupant nitxos electorals amb un diputat a Àlava (una circunscripció on, per cert, és molt fàcil treure un diputat gràcies a la sobrerrepresentació que s'hi dóna) o a Catalunya amb el similar partit de Ciutadans, que tot i ser molt proper a UPyD hi està enfrontat per diferències personals o d'ego dels seus respectius liders.
Però no només per part d'aquests nous partits s'ha donat una visió anti-perifèrica. Des del mateix PP, des de fa uns anys, es duu a terme aquesta política. Un bon exemple és el cas de'n Nuñez Feijoó a Galicia, qui ha reforçat la posició del castellà enfront un gallec que ja abans gaudia d'una péssima salut, havent perdut una inmensitat de terreny social a les ciutats del pais.
A això se li ha de sumar el govern nacionalista espanyol al País Basc, que es va aprofitar ben bé de la il·legalització de l'esquerra abertzale, assolint el PP una posició que, anys enrere, ni hagués somiat.
Amb tot però, els casos de Galicia i Euskadi corresponen a majories electorals més o menys justes, fet que s'ha de diferenciar molt de l'activisme judicial en contra de la perifèria, iniciat amb la sentència de l'estatut del TC fruit d'un Poder Judicial ultraconservador i centralista, a més d'altament polititzat
Aquesta sentència ha assentat les bases jurisprudencials per tal de que altres instàncies judicials interpretin a favor d'aquells grupúsculs o col·lectius minoritaris els quals impugnen a la justicia aquelles polítiques aprovades i refrendades per la majoria de ciutadans a través de les eleccions corresponents que no son del seu gust.
un bon exemple de tot això han estat l'impugnació davant el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya dels reglaments de funcionament dels ajuntaments de Barcelona i Lleida, i ara sembla que també els de Girona i Tarragona, que durant aquests anys havien funcionat amb total normalitat.
En aquests no s'excloia el castellà sinó que simplement es deia que el català, com a llengua originària del lloc i àmpliament minoritzada, havia de tenir un cert avantatge enfront el castellà. Doncs no, ara segons els jutges això no és constitucional...
Aquests mateixos litigants, que creen conflictes on no n'hi ha, son els que titllen d'"imposició" allò que ha estat triat a les urnes tot al·legant a nivell autonòmic als drets de les minories lingüístiques mentre ells, a nivell estatal no defensen en cap cas les minories.
Davant aquestes actuacions mancades de legitimitat democràtica, i en defensa de les llengües minoritzades i de la voluntat general, potser ens hauriem de plantejar tots plegats de dur a terme quelcom similar a la desobediència civil o institucional
Un altre cantar es parlar de la suposada renovació del PP a Balears, que ha servit per "aparcar" els sectors més regionalistes en favor d'elements castellanitzants, que fan de la confrontació lingüística la seva arma electoral, aprofitant-se del context estatal.
En tot cas, aquest conflicte arribarà al seu punt àlgid si el PP, ja sigui a nivell estatal o autonòmic a Balears, aconsegueix guanyar les eleccions per majoria absoluta, sense tenir cap "veto player" que li aturi els peus.
Son aquells que tapen el seu espanyolisme hiperbòlic baix la bandera de les "modalitats insulars", que rarament parlen. I és que deuen tenir ben interioritzada aquella màxima que diu "Divide y vencerás" en el sentit de que els serà més fàcil imposar el castellà enfront les microllengues o "llengües de taifes" que ens volen imposar" que no enfront un català unit, divers però unit.
Com veis, això dels Erasmus era només la punta de l'iceberg o, si més no, la pista que m'ha descobert tot aquest seguit de circunstàncies que es donen al nostre entorn i quepotser, es donen en aquest moment en que la majoria de la població ha abandonat les preocupacions postmaterialistes ja que cobrir les materialistes és més necessari.
Sigui com sigui, tot això explicat a dalt fa que cada vegada es vegi més difícil l'opció de reforma federal així com "l'encaix" de les distintes nacionalitats perifèriques al si de l'Estat Espanyol i que, tot plegat, impliqui una polarització del conflicte, separant-se cada vegada més el nacionalisme espanyol del perifèric.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Batua el mundo Bauzá! Qué putas dises, peró?

Avui, desprès de menjar castanyes i panellets ecològics de L'Hortet (companys de despatx de l'ADUAB) he vist aquest grup al Facebook i m'hi he apuntat ja que l'he trobat, senzillament genial.

Se tracta de un grupo que dise que en Bauzá ja que se preocupa tanto por conservar las variedades linguisticas propias de cada isla, tanbien tendria que encuidarse bien mucho de defensarnos del pancastellanismo que viene de Madrit i hauria de proteger el castellano que toda la vida hemos charrado a ca nostra!
En la presentasión del grupo disen que:
Los jóvenes mallorquines n'estamos bien fartos de la obsessión del señor Bauzá con el catalán. La suya última pardalada ha estado desir que va a asegurar la presencia de la modalidat propia de cada isla. No podemos permeter esta enorme discriminación hacia el nuestro castellano.

Hase tiempo que los mallorquines charramos en castellano con unas formas propias que son nuestras y que no hi queremos renunciar y, por eso, queremos exigir al señor Bauzá que no mos imponga el castellano peninsular cediendo a las presiones pancastellanistas.

Porque nosotros telefonamos i no llamamos i siempre pasamos pena, nunca nos angustiamos, pero. Y cagondell, que nosotros menjamos porsella y guardamos los serdos en la soll. I en verano chafardejamos y prenemos la fresca en la calle.

Bauzá: ¡cuarenta años de puta y encara no sabes remenar el culo! Au idò, deje de hacer el pardal y asegure que el nuestro castellano sea como siempre ha estado, no como nos lo quieren traer otros. Si no atura usted estas beneituras y esta discriminación le aturaremos los pies nosotros.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Maria Salom, vida i miracles

Extret de Tribuna Mallorca

La nova candidata del PP al Consell de Mallorca no representa cap renovació dins eL partit, ja que va entrar en política al mateix temps que Matas, Estaràs i Cirer (en la famosa remodelació de l’ any 1993). Però és una persona propera a la direcció del partit a Madrid (on duu vuit anys de diputada) i està casada amb un De Espanya. A més, l’ anticatalanisme ha estat de sempre una de les seves senyes d’ identitat, fet que l’ acosta a la línia dominant dins el PP. Salom procedeix d’ una bona família d’ Inca, propietària del cinema Novedades. És coneguda per la seva implicació dins el cas Túnel de Sóller en temps de Cañellas (va manejar la caixa de les comissions il·legals), fet que invalida el discurs anticorrupció de Bauzá. Només la prescripció del delicte va evitar que acabàs als tribunals.
Ja a Madrid va passar per la Comissió de l’ 11 M. Un dels seus moments de glòria és precisament la foto en que ella, Zaplana i Martínez Pujalte, apareixen rient i cridant com a hooligans en el decurs de les compareixences, una actitud que va provocar el retret de a presidenta del col·lectiu de víctimes, Pilar Majón. Com tots els diputats de Balears a Madrid no es recorda cap iniciativa destacable a favor de les Balears, però Salom ha aconseguit fer-se un nom entre els membres de la cúpula del PP. Els mèrits polítics de la inquera són limitats: no té una gran oratòria ni és recordada per la seva gestió, ni en temps de Cañellas, ni, darrerament, com a regidora d’ Hisenda d’ Inca. A més, va ser derrotada a les passades eleccions espanyoles (per primera vegada el PSOE va superar el PP). No obstant això, ha estat recompensada amb la candidatura a la presidència del Consell, des d’ on aspira a aplicar la medicina d’ un PP que ja no pretén representar la mallorquinitat, sinó la seva negació.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Homenatge a Catalunya, de George Orwell

Aquest estiu he acabat de llegir el llibre d'Orwell titulat Homenatge a Catalunya. En aquest, l'autor d'altres títols com Rebel·lió a la granja o 1984 (també molt recomanable i del qual ja havia d'escriure quelcom i se'm va passar) explica la seva experiència a les files del POUM al front aragonès durant la Guerra Civil.
De fet, el vaig aconseguir gràcies a la promoció que va fer el diari Público el dia de l'estrena de la seva edició en català, allà cap a final de curs. Així, el vaig començar amb avidesa però l'estrés que suposen les darreres setmanes de curs varen fer que l'aparqués esperant els tediosos dies d'estiu. Doncs bé, s'acaba l'estiu i ja fa setmanes que l'he acabat de llegir.
El llibre explica l'aventura d'Orwell al si del que ell anomena "la revolució espanyola", començant amb l'euforia col·lectiva als carrers de Barcelona a l'estiu del 36 en que els obrers han vençut les forces sublevades. Partint d'aquest punt, narra les seves peripècies al front d'Aragó. Aquest, segons l'autor, era un front molt tranquil i, més que els perills propis de la guerra en si, el que més el preocupava eren coses mundanes, de la vida quotidiana. Així ho demostra el següent fragment:
"En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l'enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l'ordre d'importància d'aquestes cinc coses era justament el que he escrit, l'enemic en darrer lloc."
Desprès, torna de permís a la ciutat comtal, on pot apreciar un canvi notable. Ja no es viu l'efervescència revolucionària, la ciutat s'ha "reaburgesat" i esclaten els aldarulls i la repressió estatal, al voler recuperar el govern de València el control de que no disposava a la ciutat. Així, Orwell prendrà part a les barricades del POUM que, aliats amb els anarquistes de la CNT, patiran les represàlies del govern i del PSUC, que segueix la doctrina imposada per Stalin des de Moscou. D'aquesta manera, els anarquistes i els socialistes del POUM seran acusats de feixistes encoberts i perseguits durament. D'aquesta manera, també foren suprimides les milicies en favor d'un exèrcit popular en que les dones no podien combatir i els oficials (en proporció molt nombrosos) cobraven més que els soldats rasos. En aquest sentit, Orwell defensa que la típica crítica d'ineficiència de les milicies no fou tal ja que, recorda, foren els qui salvaren la situació en els primers moments, tot i no disposar d'armes a la alçada de les feixistes enviades amb abundància per Mussolini i Hitler.
Per altra banda, Orwell fa una radiografia a la societat espanyola i catalana de l'època. Així, ens descriu com a abandonats i especialment impuntuals però la seva impressió general és bona. D'aquesta manera, pensa que un feixisme espanyol mai serà tan dur com un d'alemany per la incapacitat dels espanyols de fer funcionar la maquinaria amb precisió.
En aquest sentit, crec que aquest fragment il·lustra el sentir de l'autor a la perfecció:
"Els espanyols serveixen per moltes coses, però no per fer la guerra. Tots els estrangers resten astorats davant llur ineficiència i, sobretot, davant llur enfollidora manca de puntualitat. Hi ha una paraula que tot estranger no pot evitar d'aprendre: mañana, demà. Sempre que es concebiblement possible, els afers d'avui son ajornats fins a demà. Això es tan notori que fins i tot els espanyols hi fan broma. A Espanya, res, des d'un àpat fins a una batalla no comença a l'hora assenyalada. Per norma general les coses es produeixen massa tard però, ocasionalment -el just perquè no puguis refiar-te'n- es produeixen abans d'hora. Un tren que havia de partir a les vuit, normalment arrencarà entre nou i deu, però, potser un cop a la setmana, gràcies a algun caprici particular del maquinista, arrencarà a dos quarts de vuit. La cosa resulta una mica empipadora. En teoria, m'inclino per admirar els espanyols perque no comparteixen la nostra neurosi del temps, pròpia dels septentrionals; però, dissortadament, jo la comparteixo".
En resum, dir que m'ha agradat moltíssim la primera part del llibre en que, magistralment, George Orwell descriu amb minuciositat els afers quotidians i les seves vivències de guerra, però també a la convulsa ciutat, combinant encertadament en la meva modesta opinió el relat costumista amb l'anàlisi social i política.
La segona part del llibre, situada als apendixs, és essencialment analítica i en ella l'autor exposa les seves teories sobre el complex entorn i la situació de la guerra.
En aquest sentit, tot i que es interessant es fa una mica pesada per la reiteració i excessivament llarga descripció d'alguns punts però, sens dubte, en la meva opinió es força encertada.
En poques paraules, un llibre molt recomanable ja que narra una experiència de la Guerra Civil des en primera persona des de diversos àmbits a més de fer una radiografia del tarannà català i espanyol.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Homenatge a Labordeta

Ha mort José Antonio Labordeta. Tal vegada, aquest personatge és més conegut per part del públic en general pel seu exitós programa de televisió en que es posava un pais a la motxilla. A banda d'això, però, Labordeta fou conegut pel seu lideratge al front de la Chunta Aragonesista, un partit esquerranós i aragonesista del qual va encapçalar les llistes al Congrés dels Diputats, essent elegit en múltiples ocasions. Fou, precisament, des de la tribuna de l'Hemicicle, on el geni va amollar algunes de les seves frases més mítiques, dedicades a les bancades filofranquistes del Partit Popular.
Els meus coneguts de Saragossa deien que era fàcil trobar-te amb ell pel Paseo de la Independencia els horabaixes en haver dinat. Per altra banda, per les festes del Pilar de l'any passat, fou l'encarregat de pronunciar el pregó de la capital aragonesa i, tot i que hi haviem d'anar, al final no ho varem fer perquè no hi varem arribar a temps. M'en arrepentesc molt.





Notícia extreta de dBalears.cat

Mor José Antonio Labordeta a causa de una llarga malaltia

Europa Press | 19/09/2010 | Vistes: 73

El cantautor, professor i polític José Antonio Labordeta ha mort avui a Saragossa als 75 anys a causa de una llarga malaltia.

Labordeta va néixer el 10 de març de 1935 a Saragossa i, després d'acabar el Batxillerat en el Col·legi Alemany de la capital aragonesa, es va matricular en Dret, encara que va abandonar aquesta carrera i va acabar llicenciant-se en Filosofia i Lletres en la Universitat de Saragossa.

Durant la seva estada en la universitat, José Antonio Labordeta va començar a freqüentar les tertúlies del Cafè Niké de Saragossa, que es va convertir en nucli, referència i punt de trobada de la cultura saragossana i aragonesa durant la segona meitat del segle passat. Com fruit d'aquesta activitat, va néixer la revista 'Orejudín', editada entre 1958 i 1959 i en la qual va donar els seus primers passos literaris. Més endavant, i a l'empara de la Tertúlia del Niké i de l'Oficina Poètica Internacional (OPI), va publicar diversos contes, poemes i articles.

Després de dos anys de lectorat en la Universitat de Provence (França), va preparar les oposicions d'Ensenyaments Mitjans com professor de Geografia, Història i Art i, després de guanyar aquestes oposicions, es va desplaçar a Terol per a treballar en l'Institut Ibáñez Martín. Allí va passar set anys al costat de la seva dona, Juana de Grans, amb qui va tenir dues filles, Ana i Ángela, i a les quals s'uniria Paula ja a Saragossa. Durant aquesta etapa, va ser professor dels periodistes Joaquín Carbonell i Federico Jiménez Losantos, entre altres personalitats.

LA 'CANÇÓ ARAGONESA'

Segons l'investigador i professor titular de Literatura Espanyola en la Universitat de Saragossa, Antonio Pérez Lasheras, en 1968 va néixer la denominada 'Cançó Aragonesa' després de la publicació del primer disc conjunt elaborat per Labordeta i varis dels seus alumnes. "Aquest disc era el producte visible d'un esforç col·lectiu de gents que, anònimament, anaven fent textos i músiques i que, amb aire clandestí, cantaven en els dies de festa col·legial", va assegurar Antonio Labordeta en la seva obra autobiogràfica 'Terra sense mar' (1995). A principis dels setanta, va participar en la fundació i el desenvolupament del periòdic quinzenal 'Andalán', ideat per a conformar una consciència aragonesista d'esquerres "en uns anys cobertscobrits d'amargor" que "queien com morts" sobre el cantautor i els seus amics.

En 1970, es va desplaçar a Saragossa, on va continuar treballant com professor i va crear una secció fixa en el periòdic 'Andalán', que, segons el professor Pérez Lasheras, "representa el despertar de la consciència social i cultural" a Aragó, la "terra sense mar".

AMB LA MOTXILLA A L'ESQUENA

Ja en els vuitanta, quan els cantautors desapareixien, va decidir deixar les classes i dedicar-se professionalment a la cançó, labor que va compaginar amb la interpretació, tant en cinema com en televisió, i amb la redacció d'articles i columnes de caràcter periodístic. En 1995, va tornar a la televisió al capdavant del programa 'Un país en la motxilla', una sèrie de 29 capítols, escrita i dirigida pel propi autor, amb la qual es va fer un buit en l'imaginari col·lectiu i que li va dur per les zones rurals més desconegudes d'Espanya. En la seva faceta com escriptor, destaquen poemarios com 'Succeïx el pensament' (1959) i 'Dolç sabor de dies agrests' (2004); novel·les com 'Cadascú que aprengui el seu joc' (1974) i llibres de memòries com 'Aragó en la motxilla' (1983) i 'Regular, gràcies a Déu' (2010).

ELS SEUS ANYS EN EL CONGRÉS

En els últims anys de la seva vida, Labordeta va destacar com diputat de la Chunta Aragonesista (CHA) en les Corts d'aquesta comunitat i en el Congrés dels Diputats, on es va convertir en portaveu del Grup Mixt i es va consagrar com polític de referència entre 2000 i 2008. Durant aquesta etapa, l'autor es va convertir en l'esperó de l'esquerra aragonesa gràcies a la seva fèrria oposició a la Guerra de L'Iraq (2003) i al 'Pla Hidrològic Nacional' del Govern 'popular' (2000-2004), amb qui va tenir diversos enfrontaments en la Cambra baixa. No obstant això, Labordeta va acabar abandonant la política com a conseqüència d'un càncer de próstata.

Des de llavors, es va dedicar a escriure i a gaudir de la companyia de la seva família i els seus amics en la seva casa de Saragossa, on va rebre regals i afecte fins a la seva mort.

PREMIS I RECONEIXEMENTS

Entre els premis i reconeixements, el Govern d'Espanya li va concedir el Premi de les Arts i la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, guardó que va rebre al gener d'aquest any, en el seu domicili a Saragossa, de la mà del ministre de Treball, Celestino Corbacho. A més, al març va ser investit Doctor Honoris causa per la Universitat de Saragossa, esment que va calar profund en Labordeta, referent de la cultura aragonesa gràcies al seu compromís constant amb l'educació i la cultura. La Universitat de Saragossa li va lliurar aquesta distinció per "el caràcter universal d'un home la vida del qual ha estat compromesa amb l'educació, la cultura i el poble". Aquest mateix any, al maig, va presentar als mitjans de comunicació en el seu domicili el seu últim llibre, 'Regular, gràcies a Déu', i, en el mes de juny, la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) li va lliurar la seva Medalla d'Honor com homenatge dels seus companys de professió a tota la seva trajectòria. També va ser homenatjat en l'IX Festival Internacional de Poesia del Moncayo. Al juliol, el Consell de Ministres va decidir concedir-li la Gran Creu de l'Ordre Civil d'Alfonso X el Savi, que li van lliurar en un acte molt emotiu celebrat en el seu domicili en la capital aragonesa, el passat 6 de setembre, el ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, i la ministra de Defensa, Carme Chacón. Un dels últims reconeixements li va arribar del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cariñena que ha llançat una edició especial de mil ampolles d'un vi Gran Reserva en honor al cantautor i escriptor aragonès. Per a la Denominació d'Origen Cariñena, Labordeta és "un dels aragonesos gran reserva que tenim".

dilluns, 13 de setembre de 2010

El centre de la degradació

Publicat a El Felanitxer

Aquest estiu he tengut l'oportunitat de visitar un grapat de pintorescos pobles del pirineu aragonés. Aquests pobles, els que no s'han abandonat, no son massa grans i, fruit del seu enclavament han tornat eminentment turístics i no per això han perdut l'encant dels seus carrers empedrats i del seu patrimoni que, ben conservat i juntament amb el paisatge i els esports de muntanya, constitueix un dels seus principals al·licients turístics.

En aquest sentit, no em fou massa dificil establir una comparació, cruel, entre l'estat d'aquests centres històrics amb el de Felanitx, ple de cases que abandonades cauen pel seu propi pes mentre les seves façanes estan ornamentades amb aparatosos cablejats, ja siguin telefònics o de corrent, i cotxes per tot arreu.

Ja fa temps que varem parlar del patrimoni de la Vila, centrant-nos una mica en Es Sindicat, el Castell de Santueri, El Calvari o l'estació de tren. Aquesta vegada, però, m'agradaria centrar-me en el centre històric. Ja fa uns mesos que va començar a córrer per la xarxa la iniciativa "Idea Felanitx RE-FEL", mitjançant un bloc (http://ideafelanitx.blogspot.com) i més recentment mitjançant un perfil al Facebook. A l'escrit de presentació, s'afirmà que l'objectiu és la recerca de "formes d’actuació a fi d’evitar la contínua degradació del centre històric de Felanitx i els seus entorns tant a nivell urbanístic, social com econòmic i cultural". Per altra banda, s'apuntà que primerament és pretén "crear una base de diàleg per a l’argumentació del futur de Felanitx. Les propostes que es desenvolupen són de forma propositiva, com un inici d’un diàleg, i no com formes impositives".

D'aquesta manera, tenen l'intenció de redactar "un document aportat per distints col·lectius de Felanitx, a fi de crear un debat social".

Amb tot, aquesta iniciativa s'ha de valorar com a molt positivament en el marc d'una vila en moltes ocasions apàtica, sense sentiment de poble, que veu amb resignació com molts de carrers del centre de Felanitx es van abandonant, mentre multitud d'edificis van perdent l'esplendor de que van fruir temps enrere (procés afavorit sens dubte per la péssima qualitat del marès de Sa Mola), els comerços tanquen i els propietaris veuen molt limitada la seva capacitat actuació perquè moltes façanes han estat catalogades com a patrimoni, freqüentment amb dubtós criteri, amb la qual cosa les vivendes no es poden reformar així com molts voldrien. En aquest sentit, pareix que enlloc de donar facilitats per tal de revitalitzar aquesta zona la gent troba que les administracions els donen l'esquena.

Possiblement aquesta decadència no es pot deslligar de la manca de segons quins tipus de llocs de feina al municipi, que fan que Felanitx vagi adoptant tendències de poble dormitori.

Sigui com sigui, a la vila és te la sensació de que la crisi ja ve de vell, i que l'actual no ha fet més que agreujar-la una mica, dificultant les coses a l'indústria i al comerç.

Davant aquest panorama, trobam com hi ha situacions en que aquest mateix centre s'omple de vida. Un bon exemple que representaria aquest esperit de revitalització podria ser l'exitosa Nitx de l'art, que ve celebrant-se des de fa uns anys en el marc de les festes de Sant Agustí, tot i que probablement el millor exemple d'això en son els animats mercats que, diumenge rere diumenge, fan que un grapat de carrers centrics s'omplin de paradetes i de gent. Sens dubte, aquest dia de la setmana deu ser l'únic en que turistes venguts de les zones costeres visiten sistemàticament el poble. Això, al meu entendre, s'hauria d'aprofitar per promocionar les virtuds patrimonials de la vila. En aquest sentit, record una excursió que varem fer amb l'assignatura d'Història mentre estudiava el batxillerat a l'IES Felanitx en que ens varen mostrar diversos estils de cases i altres conjunts arquitectònics de diverses èpoques que es troben a la vila. Potser seria positiu que aquesta ruta es pogués dur a terme per als felanitxers així com també pels turistes, podent-la combinar, per exemple, amb una visita a la Fundació Cosme Bauçà, amb una excursió al Calvari o al Castell i, perquè no, a la recent descoberta presó de la Casa Consistorial.

I ja que parlam de l'Ajuntament, que per cert podria esdevenir en un futur la primera pedra de la reforma integral del barri que l'envolta, podriem mencionar aquell projecte que, segons diuen les veus majors del poble, es remunta als temps de la II República, que consistiria en crear una plaça davant el citat edifici.

Reconec que no som coneixedor d'aquest projecte en profunditat però crec que seria molt positiu pel poble, si hi hagués qualque batle que s'atrevís a portar-lo a terme. I no només això, sinó que crec que qualsevol actuació que permetés guanyar espai pels peatons mentre es troben solucions pels cotxes en forma d'aparcaments, ja siguin subterranis o no, podria reduir l'asfalt en favor d'altres paviments més estètics.

En definitiva, es necessitaria fer un gran pla de reforma integral, fruit d'un procés participatiu i amb un ampli consens de tots els sectors socials i dotat d'una visió a llarg termini per fomentar l'ús residencial però també comercial i turístic del conjunt de Felanitx, especialment del seu centre. Aquestes iniciatives haurien de contemplar des de subvencions per reformar vivendes fins a ajudes per a la instal·lació d'emprenedors, establint un equilibri entre la conservació del patrimoni i la renovació de la zona.

D'aquesta manera, i salvant les distàncies i les formes, es podria comparar amb la Platja de Palma en el sentit de que, vista la situació actual de zona degradada, es pretén revitalitzar-la tot adaptant-la als nous temps.

Però no tot depén de les grans inversions o de l'actuació llunyana dels governants ja que cada persona, en la mesura de les seves possibilitats, podria endiumenjar ca seva amb plantes o flors, cosa que dóna al meu entendre una sensació de vitalitat i de frescor al barri o al poble.

Sigui com sigui, la qüestió es mostra extremadament complexa, ja que hi entren aspectes que van des de la integració social (diferents onades d'immigració i la coexistència d'aquestes entre si i amb la societat d'origen) fins a la planificació econòmica i urbanística. Així la solució, si es que n'hi ha, es veu llunyana, tant com els centres històrics dels pobles dels pirineus que no s'han deixat perdre o, per no anar tan enfora, d'altres municipis mallorquins com Sóller o Santanyí.

Per tant, avui en dia, veient l'estat de degradació del centre de Felanitx, es fa dificil creure que "Felanitx té... comerç" o simplement que "es mou".

dissabte, 17 de juliol de 2010

Carta de un alumno catalán a Telemadrid

Ja estic de vacances, fa molt que no escric cap histèria i en som conscient, però avui vos deixaré amb aquesta carta per si encara no l'havieu llegit.

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor.

He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos.

Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'l'Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes. He sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el castellano.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.

La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.

¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o La Celestina? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año. Además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Crepusculo en castellano.

No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:

Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.

¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.

Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán. He hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.

Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.

No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya. Me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos. Si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...

Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos de presidente a un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalán, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido... creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.

Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.


Les dejo con una frase en valenciano, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància.

dilluns, 21 de juny de 2010

Ismael Serrano - Zona Cero

"... Y ahora ven mi amor, pequeña gran superpotencia, despiertame y dime que las cosas van a marchar bien, que sembrarás de flores toda la ciudad, que me harás temblar. Y ahora ven mi amor, salgamos a la calle bien temprano para gritar que en nuestro nombre nunca deberán cortar las manos que sembraron, que dieron calor. Y si es en su nombre, yo maldigo a Dios ..."

dijous, 10 de juny de 2010

Agencies de rating

Publicat a El Felanitxer

Des de fa ja molts mesos és dificil evitar el col·lapse provocat per l'allau d'informació sobre la crisi actual. Jo, en aquesta ocasió, em permetré el dubtós honor d'esdevenir particep d'aquest fenòmen comunicatiu i ho faré parlant de les agències de rating o qualificació de riscos.
Reconec que en aquesta sempre complexa i opaca temàtica no en som un expert sinó que sé allò bàsic que miraré d'explicar als paràgrafs següents.
Les agències de rating son empreses privades que es dediquen a avaluar els riscos de les empreses i també dels paisos. En primer lloc, s'ha de esmentar que estem parlant pràcticament d'un duopoli mundial doncs les dues principals empreses controlen gran part del mercat global (Aquestes son Standard & Poor´s o Moody´s), a més, si a això li sumem què son empreses privades i per tant tenen interessos particulars, podem entendre que disposen d'un gran poder, que generen corrupció, i que els paisos estan a les seves mans.
Un bon exempre d'això fou el cas Enron en que, tan sols una setmana abans de la seva fallida, Moody's deia que anava molt bé. I és normal, ja que aquestes agències fan informes que son finançats per part de qui els vol vendre i, per tant, a més de fer auditoria fan una mica de maquillatge de la seva situació financera, aplicant trucs per vendre-la millor. Això també va succeir amb les anomenades hipoteques escombraries, que foren venudes com a accions que en aflorar la informació sobre la seva mala qualitat, van estendre la crisi.
Per exemplificar la parcialitat que tenen les agències podriem comparar-ho amb el partit que el Barça va perdre a Milà. Allà, el jutge que teòricament havia de ser imparcial era portugués i, a més, s'ha demostrat que es copropietari d'un restaurant amb l'entrenador de l'Inter.
Sigui com sigui, la desregulació per part de l'Estat en favor del mercat, com en els casos esmentats, permet amagar informació als accionistes a través d'entitats subsidiàries i altres trucs i, a través del mercat de derivats i futurs, es venen accions de risc, s'especula, sense cap tipus de control.
És, en definitiva, com a les carreres de cavalls, si tu apostes pel cavall guanyador nat no t'emportes molt però si, en canvi, apostes pel que gairebé no té possibilitats de guanyar i guanya t'endus molt. Això passa també amb els partits de futbol (Reial Madrid-Alcorcón) i també amb els paisos, o millor dit, amb la fallida d'aquests. Per exemple Grecia, tot i pagar 6.000 milions d'euros a una d'aquestes per suposades tasques d'assessoria, no va aconseguir que apostés al seu favor.
Sigui com sigui, la informació als mercats financers, especialment als de derivats i futurs, és asimètrica i per tant això es com si un veïnat teu aposta, sense que tu ho sàpigues, que ca teva es cremarà. Jo, que tinc molts de dobbers, apostaré a que no es cremarà perquè és lo més probable i jo no se que tu ets un veïnat piròman (i no ho sé perquè, com que està desregulat, l'agència de rating no te obligació d'informar-me) i que Sant Joan (que per Cerdanyola tiren molts de coets, de fet uns coets d'enorme esclafit els tiren uns al·lots molt petits, però d'això ja en parlarem en una altre ocasió) s'acosta perillosament. Llavors arriba el 23 de juny, la casa es crema, el veïnat piròman ja s'ha fet d'or mentre tu has hagut de ser desallotjat i jo m'he arruinat.
Tot això ens ho explicava l'altre dia un professor nostre qui va afegir que una multinacional espanyola perjudicada per Moddies ha demanat un dictamen per criticar a aquesta agència. Així, es pretén demostrar les complicitats d'aquestes agències que, per cert ambdues son estadounidenques, amb altres corporacions d'aquell pais per enfonsar la competència europea i, en un altre nivell, a l'euro com a competidor del dolar i l'Europa reguladora com a model competidor d'Amèrica.
Som conscient de què no ho he explicat massa bé però, en síntesi, es podria dir que les entitats que han de calibrar la situació finançera dels paisos no son en cap cas imparcials i sempre tenen interessos al darrere. Per tant, com ja demanen moltes veus des de Brussel·les, s'hauria de crear una agència de qualificació europea, que ha de ser pública i imparcial.
Ja per acabar, i perquè pel mes vinent ja serà massa llunya, m'agradaria donar quatre dades sobre les mesures de Zapatero per reduir el dèficit. Per una banda, no hagués fet falta aquest pla per estalviar 10.000 milions sinó s'haguessin posat a caixes com la de Castilla La Mancha (administrada per cert, entre d'altres, pel marit de Dolores de Cospedal). Tampoc no hagués fet falta tocar les pensions si es deixés de destinar la partida en R+D per l'avió de combat Eurofighter, si s'haguessin reduit els 40.000 cotxes oficials (la mateixa xifra, per cert, que a tot EUA), si s'haguessin eliminat les ICAV que permeten a les grans rendes no pagar més de l'1% del seu patrimoni o si s'hagués creat un impost contra l'especulació tal com ha fet Lula al brasil. En definitiva, tot i fer-se dir socialistes, fan pagar al més feble amb mesures com retallades

dimecres, 9 de juny de 2010

Educació sexual com a eina per a combatre la incultura de l'herència catòlica més rància



Després dels insults que Eduardo García Serrano (tertulià del programa “El Gato al Agua”
d'Intereconomía) va dedicar a la Consellera Marina Geli a causa dels continguts de la web
“Sexe Joves” que promou la Generalitat amb la voluntat d'oferir informació sobre temes de
sexualitat a gent jove, des de Casals de Joves de Catalunya es considera que cal donar
resposta, amb arguments, a aquests insults.

En opinió de Marta López, Secretària general de Casals de Joves de Catalunya, “encara
que a alguns els molesti, la gent jove practica sexe i inicia les relacions coitals, com a
mitjana, a partir dels 16-17 anys”, segons l'enquesta INE 20081. Davant d'aquesta
evidència, per Marta López “des de qualsevol perspectiva mínimament raonable és millor
que el sexe es practiqui amb el màxim d'informació i responsabilitat possible”.

Des de Casals de Joves es considera que, afortunadament, els temps de repressió i els
temps d'estigmatització de la sexualitat han quedat enrere, per això en ple segle XXI
tothom qui cregui en la democràcia i en les llibertats ha de ser capaç d'entendre que és bo
educar en una matèria tant controvertida històricament com és la sexualitat entre la gent
jove.

Segons Marta López, “és especialment greu que aquest personatge associï sexe juvenil
amb pederàstia i ens sembla un exercici de cinisme i hipocresia criticar la masturbació i el
sexe oral, quan són pràctiques sexuals que s'han fet durant tota la història de la
humanitat”. En aquesta línia, des de Casals de Joves aposten per la masturbació com a
eina d'aprenentatge i coneixement del propi cos.

D'altra banda, Casals de Joves es qüestiona quin tipus de legitimitat i credibilitat té per a
parlar d'educació algú que, com a únic argument, utilitza l'insult masclista i barroer.

Per Casals de Joves de Catalunya, qualsevol iniciativa de les institucions, públiques o
privades, que vagi dirigida a educar en sexualitat a la gent jove per a què tingui més
informació, més criteri i més coneixement, sempre serà benvinguda. Amb aquest mateix
objectiu, des de Casals de Joves es va presentar el 28 de maig l'exposició “La recerca del
plaer”, un recurs participatiu per a treballar la sexualitat des de la perspectiva juvenil i que
abordar el debat de la sexualitat en la gent jove des de la perspectiva del plaer, però lligat
a la responsabilitat.


diumenge, 23 de maig de 2010

Preguntas que no se deben hacer a un universitario

En aquesta época propera als examens em permetran els senyors lectors (si és que aquests existeixen) inserir una nota d'humor desenfadat i informal extret de la xarxa social Tuenti ja fa temps. Esper que li trobeu la gràcia!
Este evento muestra una serie de preguntas que jamás y bajo ningún concepto se le deben hacer a un universitario acompañadas de las ideas que se nos pasan por la cabeza a los encuestados en esos momentos tan tensos...-“No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”:Sabemos que no es verdad, sabéis que no es verdad… ¿POR QUÉ COÑO LA DECÍS?. Es un insulto a nuestro estado emocional tratar de animarnos con semejante frase falsa. La única respuesta digan sería “¡Que te den por el culo, cabrón de mierda!”, pero como somos educados y estamos hundidos en la mierda respondemos con un tímido “Si, claro, a la próxima seguro”. Es mejor el silencio, no os preocupéis, sabemos que no nos comprendéis, así que no hace falta que os esforcéis porque será peor.-“¿Qué tal el examen?”: MAL, el examen MAL, asqueroso revuelveheridas.¿Para qué preguntas?. ¿Para disfrutar de mi miseria?. ¿Para decir “No te preocupes, ¡seguro que a la próxima apruebas!”?. No se pregunta, lo único que puede ayudarnos a salir del boquete es dinero y chocolate. Si no estáis dispuestos a ofrecernos nada de eso, manteneros alejados y no os regodeéis en nuestro infortunio.-“¿Pero no has acabado la carrera todavía?”: Vamos a ver, grandísimo hijo de puta, cuando terminemos la carrera os enteraréis, el mundo se enterará. Nos pondremos nicks en el Messenger con tantos emoticonos felices que dolerán los ojos, lo publicaremos en el periódico, en el BOE, haremos una gran fiesta, definitivamente NO LO ESCONDEREMOS. Así que no nos preguntéis si hemos acabado la carrera cuando la respuesta es obviamente no. Eso no hace más que darnos aún más ganas de suicidarnos o de meternos a jardineros o algo por el estilo.-“Pero, ¿tan difícil es?”: No, que va. Está tirado. Yo es que disfruto hipotecándome medio pulmón para pagar la matrícula cada año y dejando que me metan palos por el culo en forma de exámenes y apuntes todo el año. PUES CLARO QUE ES DIFÍCIL. Es tan difícil que vuestra mente pagana es incapaz de comprender los niveles de dificultad y abstracción absurda a los que puede llegar un cerebro humano. No respondo de mí como otro estudiante ponga en duda la dificultad de una carrera, sea cual sea, hasta Magisterio o Filosofía tendrán su dificultad, porque para estar todo el día en la cafetería o ir fumados, debe ser porque de continuo, o en un estado normal, las clases no son soportables.-“¡El hijo de Fulanita se hizo la carrera en 5 años justos!”: BIEN POR EL HIJO DE FULANITA. Tirémosle cacahuetes y bailemos a su alrededor. También hay gente que no la acaba nunca, y no vemos a nuestros padres diciéndonos cada día “Qué orgulloso estoy de ti, hijo, que aún no te has dado cuenta que no vales para esto”. Nada de comparaciones, porque entonces podemos mencionar a ese compañero nuestro que se sacó como pasatiempo no sé qué mierda que estudiáis mientras cursaba la carrera… A ver qué humilla más a quien.-Silencio incómodo producido tras la pregunta: “¿Por qué curso vas?”: Di algo, capullo, Tú has preguntado. ¿Tú objetivo era reírte de nosotros y jactarte de que estás sacando no sé qué mierda y estás hinchándote de follar y a año por curso?. Porque no falla, el silencio incómodo siempre se rompe con “¿Pero cuántos años llevas en la carrera?”. LOS QUE SEAN IMBÉCIL. Los suficientes para saber que tu padre y tu madre eran hermanos con sólo mirarte a la cara. Y que sepas que cada año es como un horrible infierno en el que te clavan cristales en el corazón y te arrancan las uñas con unas tenazas… ¡Y AGUANTO AHÍ CON DOS COJONES!. Así que no te atrevas a juzgarme.-“Lo que estudio también es muy difícil. Sólo tienes que estudiar más”: Oh, sí, tu examen de Meterse Un Dedo En El Culo y Olerlo supera con creces el temario de asignaturas como: “Métodos Numéricos para la Fluidodinámica de Alta Densidad de Energía” (Ingeniería Química), “Citología” (Medicina), “Derecho Romano” (Derecho), “Historia del Arte Antiguo” (Historia del Arte) o “Tipos Abstractos de Datos” (Ingeniería Informática) Teoría de la literatura ( Filología). Es que es muy duro que te hagan exámenes parciales que te quitan temario y te hagan media con el final… Buf… Qué complicado lo tuyo, ¿eh?.Apenas deja tiempo para rascarse las pelotas y meterle mano a la guarra de al lado. Será eso, que no estudio; los exámenes de cinco horas, los temarios imposibles de los que ni los profesores tienen puta idea o las preguntas trampa para pillarte si no eres el hijo de Fulanita son meras distracciones de la verdadera realidad:ESTUDIANDO SE APRUEBA, ¡Y UNA MIERDA!.Bueno, esto ha sido todo. Como es una guía básica no he querido incluir frases también muy célebres como “El profesor no será tan cabrón como crees”, porque entonces no acabamos hasta mañana… Que quede claro:¡¡¡LAS CARRERAS SON JODIDAS, NO TOQUÉIS LOS COJONES Y DEJADNOS A NUESTRO RITMO!!!(Extret d'un event del Tuenti)

dijous, 20 de maig de 2010

Curiositats diverses

Som conscient de que fa molt que no escric, potser ho vaig deixar desprès del concurs de blogs de Sant Jordi en què, curiosament, d'entre els tres finalistes hi havia dos professors el blog dels quals no tenia ni logotip ni, en la meva opinió, res de l'altre món. El que si tenia, en canvi, fou el de la Rebotiga Informativa, realitzat per un grup d'estudiants de Comunicació que està força bé.
Els tejemanejes em crearen suspicàcies però no fou per això que ho he abandonat. Es perquè no tenc temps. No tenc temps ni per contar que l'altre dia una professora, molt divertida ella, ens va amollar parlant d'educació què "Si tu en tu pueblo vas a la universidad, eres un heroe" a la qual cosa va afegir "Eso es como en Mallorca, que nadie estudia y si alguien viene a Barcelona a estudiar le preguntan ¿Y porquè vas a estudiar?". No vos negaré, que amb el seu accent eslovac va quedar força graciós tot i que un altre potser s'ho hagués pogut prendre malament. Però aquesta dona és així, molt còmica i també bona professora. Per exemple un altre dia ens va amollar, desprès d'una d'aquelles ràfagues de tosina sospitosament orquestrades, "Yo en mi casa tengo un jarabe para todo... Tiene 52º". Com aquesta n'hi ha moltes més encara que no m'entretindré a escriure-les totes. De fet, ahir en una altra assignatura també feren referència a Mallorca parlant d'urbanitzacions il·legals...
Sense deixar de banda la facultat, l'altre dia ens varem constituir com a primer Consell d'Estudiants de Polítiques i Sociologia que exercirà les seves funcions fins a l'octubre, quan es celebraran noves eleccions. De moment varem fer una proposta de canvi de reglament i ens varem posicionar en contra de la nova taxa de 40 euros que la UAB ens vol cobrar en concepte de Campus Virtual, que va enmarcada al PRIM, que entre d'altres ha proposat la privatització dels pàrquings.
Un altre curiositat que m'agradaria comentar, però del qual ja parlaré mes endavant amb major concrecció, és d'un innovador projecte que se'ns ha presentat avui. És titula Megafone i el seu objectiu es crear una xarxa en que els propis deficients visuals o cecs puguin enviar fotos i sons des d'un telèfon mòbil connectat via GPS i anar creant mapes de barreres arquitectòniques de diverses ciutats, és a dir, fent cartografia digital interactiva. De fet, l'ADUAB ja realitzava des de fa molts anys un concurs de barreres arquitectòniques al Campus de la UAB amb prou èxit. Sigui com sigui, el projecte està en una fase inicial i amb poc recursos encara que se'n feu un de similar ja fa uns anys per a persones amb mobilitat reduïda.
Ja per altra banda, ara canviant una mica curiositats per xifres, voldria dir dues paraules respecte les mesures de Zapatero per reduir el dèficit. No hagués fet falta aquest pla per estalviar 10.000 milions sinó s'haguessin posat a caixes com la de Castilla La Mancha (administrada per cert, entre d'altres, pel marit de Dolores de Cospedal). Tampoc no hagués fet falta tocar les pensions si es deixés de destinar la partida en R+D per l'avió de combat Eurofighter, si s'haguessin reduit els 40.000 cotxes oficials (la mateixa xifra, per cert, que a tot EUA), si s'haguessin eliminat les ICAV que permeten a les grans rendes no pagar més de l'1% del seu patrimoni o si s'hagués creat un impost contra l'especulació tal com ha fet Lula al brasil. En definitiva, tot i fer-se dir socialistes, fan pagar al més feble amb mesures com retallades a l'ajuda al desenvolupament o la irretroactivitat de la Llei de Dependència).

dimecres, 5 de maig de 2010

Concurs de clipmetratges de l'ADUAB


Avui hi ha hagut la presentació del Consell d'Estudiants així com també una xerrada sobre les pràctiques professionals per al curs vinent. En quan al primer tema, veurem com funciona d'ara a final de curs i també de cara al proper curs. En quan al segon, m'hauré de pensar quines opcions triar en la preinscripció. No ho tinc gaire clar però bé, jo ho veurem.

Però, en tot cas, avui vos volia presentar el nou concurs de l'ADUAB. Aquesta vegada es tracta d'un Concurs de Clipmetratges, o sigui, de videos curts de menys de 3 minuts que versin sobre la discapacitat a la universitat.

Així, el primer premi és una tarja de credit amb 300 € per gastar en el que es vulgui així com també molts d'altres com uns walkie talkies, una maleta de viatge, un rellotge...
Desprès fariem un acte de lliurament de i de celebració dels 15 anys de l'associació. Les bases estan al Bloc de l'ADUAB, animeu-vos!

dilluns, 3 de maig de 2010

Imatges de l'1 de Maig











Dies de cendra

Publicat a El Felanitxer

Es podria considerar, tot i no guardar cap relació amb la litúrgia catòlica, l'altre setmana com a setmana de cendra, d'una cendra que, emanada d'un volcà islandès de nom impronunciable va col·lapsar les comunicacions aèrees de bona part del continent i del món ja que el nigul famós aquest s'estengué per Canadà i d'altres indrets.
La primera reflexió preocupada que em vaig fer davant l'implacable presència mediàtica de la notícia als mitjans es com d'impotents i també incomunicats podem quedar per l'erupció d'un volcà a milers de quilòmetres de distància.
El fet de veure com molta gent, des de l'Estat Espanyol, anava en transport terrestre pel continent o corria fins a Santander o Bilbao per embarcar en un ferry amb destinació a les illes britàniques em va recordar històries novelesques de temps passats en que, quan encara no existien els avions, els viatgers havien de passar-se indefectiblement dies i dies per travessar el Vell Continent. Sigui com sigui, tot i els avions no es triga tant de temps ja que, ara per ara encara no hem hagut de recorrer als cavalls o les tartanes.
A molts mitjans estatals posaven l'èmfasi en que s'havien reforçat el transport per carretera i el ferroviari encara que rarament parlaven dels vaixells amb destinació a les illes.
Alguns, potser una mica més tard, quan es va haver de tancar Son Sant Joan amb molts de "guiris" que no podien volar a les seves nòrdiques destinacions, si que en feren referència anunciant que les navilieres havien augmentat la flota i que, al mateix temps, venien bitllets per estar tot el trajecte a la cafeteria. Bé, vaig pensar, a molta gent no li desagradaria tenir el bar o la cafeteria aprop tota la nit, sobretot si pot jugar a cartes o qualsevol altre activitat però jo, que des de que estic estudiant al continent encara no he anat a Mallorca en vaixell, no ho acab de veure tan clar.
La meva preocupació va augmentar quan algunes veus sensiblement més sensacionalistes varen afirmar que la darrera erupció del volcà en qüestió va durar 14 mesos. Així, vaig pensar jo, el turisme de Balears ho passaria ben puta ja que no és el mateix arribar a la platja en un parell d'hores que haver de baixar en bus o tren per haver d'embarcar en un ferry desprès.
Això, unit amb les apreciacions d'un company de classe que, en to profètic, va afirmar que l'erupció del volcà no era més que una part de la cadena d'aconteixements, com el terratremol d'Haiti, de la Xina o de Xile; que iniciaven l'arribada de la fi del món, prevista per al 2012 segons els maies o els aztecas.
Clar, li vaig contestar jo, així tot quadra. Potser no li va fer massa gràcia el sarcasme que tallava la seva profecia. La veritat, pensen molts, és que l'individu, intrinsecament, te associada una capacitat o necessitat de inventar coses, com les religions, per explicar fenòmens que no pot explicar racionalment. Entre aquestes invencions destaca la de posar data a la fi del món, encara que, això si que es ben vera, el món ja s'hauria acabat més de cent vegades.
Ben mirat, potser si el volcà estàs en erupció 14 mesos allargariem la vida del planeta en el sentit de que reduiriem les emissions a l'atmosfera que provoca el transport aeri, fins i tot descomptant les que produeix el volcà. Així ho demostra un estudi que contraposa les emissions del transport aeri amb les del volcà.
Sigui com sigui, i com bé va assenyalar el catedràtic d'Administratiu, el caos al continent ha estat provocat en gran part per culpa dels matemàtics que, soberbis ells, havien aconsellat que cap avió alcés el vol tot basant-se en els seus models matemàtics. Això ens ho deia perquè no estiguessim acomplexats davant dels de números, en el marc d'una explicació ja típica d'aquell bon home de com molts premis Nobel d'economia eren politòlegs i de com molts economistes i matemàtics havien provocat en part la crisi actual a causa d'uns estudis d'agències de rating en els quals no entrarem aqui però que, val a dir, creaven niguls de cendra per provocar opacitat.
En un d'aquells dies de cendra, per cert, m'han comentat que molta gent va pujar al Castell de Santueri per fer-hi una visita i reclamar la seva conservació i presa en consideració.
M'hagués agradat ser-hi però, com sempre, no s'organitzen aquest tipus de coses quan jo som per allà.
Canviant d'assumpte però encara amb molta cendra que genera opacitat i manca de transparència ha estat notícia també aquests dies el favorable tracte que reben els feixistes per part del Poder Judicial així com també la complacència d'una dreta que s'ha negat sempre a comdemnar els genocidis de la Guerra Civil i el Franquisme, perquè no han estat encara capaços de trencar llaços amb aquell règim.
On també hi ha molta cendra, i que pot generar l'erupció d'un volcà polític és el tema de l'Estatut de Catalunya, que roman segrestat per un Tribunal Constitucional, molts en diuen Prostitucional, que ha perdut tota la poca legitimitat que podia tenir i que s'ha demostrat que es de tot menys imparcial en vista de que els arguments jurídics son abandonats per centrar-se en criteris polítics.
En quan a aquest tema, tot i que el poder central tomi l'Estatut català i amb això cregui que ha guanyat una batalla a la perifèria, potser estarà més aprop de perdre la guerra. Això, en termes lògicament metafòrics, s'entén en la lògica de que quan des de l'Estat s'estreny més a la perifèria més s'en vol allunyar aquesta encara que d'això ja en parlarem un altre dia. (Si vos interessen aquestes teories vos recoman el llibre del Dr. Ballbé titulat Soberania dual, constitución integradora).